Opinió

Organitza’t i lluita

10/4/2013 Per Carlos Villodres

Esta frase, tan present en pancartes i material de diversos moviments de l’esquerra, sintetitza una gran veritat: l’organització és molt important per a la “lluita”. O traduït a llenguatge menys bel·licista: perquè un grup humà que comparteix uns objectius aconseguisca que estos triomfen, és convenient que existisca una organització. I la raó és molt senzilla: els èxits no solen vindre per una gran mobilització puntual sinó per una llarga lluita en què la constància és clau.

D'exemples n’hi ha molts. Els abolicionistes britànics, que lluitaven per la desaparició de l’esclavitud, van organitzar-se a través d’un Comité que va promoure campanyes informatives per a guanyar el suport popular i peticions per a pressionar als parlamentaris. El mateix va passar amb les sufragistes, dones (i alguns homes) que van aconseguir l’adopció del vot igualitari sense distinció de sexe. També el moviment LGTB va saber organitzar-se després dels incidents de Stonewall, i és esta organització el secret dels seus darrers triomfs. Fins i tot, l’èxit de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca té molt més a veure amb la seua organització i constància que amb les places plenes el maig del 2011 (tot i que això va permetre un salt qualitatiu i quantitatiu a les PAH).

Tots estos moviments van tindre moments de gran efervescència i, fins i tot, de mobilitzacions massives. Però són les organitzacions amb les seues rutines (objectius clars, planificació, recursos propis i compromís permanent d’un determinat nombre de membres) les que marquen la diferència entre el protagonisme momentani i el canvi en una determinada (i injusta) realitat.

En els partits polítics passa alguna cosa semblant. El moment d’efervescència es pot donar en cada contesa electoral. Però és l’organització la clau per a aconseguir una constància i uns recursos humans i materials propis. En les últimes dècades els partits s’han tornat organitzacions escleròtiques, plenes de rigideses i tancades en elles mateixes. Gradualment s’han anat allunyant de la societat. En alguns casos, la seua pròpia militància ha esdevingut prescindible davant la comoditat del finançament públic i la presència mediàtica.

Les organitzacions no tenen bona fama ara com ara precisament per això. Perquè els referents organitzatius que coneixem, tant en els partits polítics majoritaris com en els grans sindicats, són sinònim de desconnexió social, manca de debat i dèficits participatius. La resposta a esta situació no pot ser, però, eliminar les organitzacions en si. Com ens ha demostrat la història, els èxits que perduren provenen d’organitzacions que són constants en les seues reivindicacions i intel·ligents en la seua lluita.

La desconfiança cap als partits polítics es troba molt estesa. Així ho apunten totes les enquestes i baròmetres, siguen del CIS siguen publicades pels mitjans de comunicació. Existeix la temptació de suplantar l’organització per personalismes (com en el cas de Beppe Grillo) i el debat per plebiscits. Molts critiquen este perill, però defensen l’statu quo actual com el millor referent. Al meu entendre, ni l’un ni l’altre són els camins.

Cal trobar un equilibri entre l’obertura de les organitzacions i la seua pervivència. Cal obrir les decisions de les organitzacions a la societat, però sempre garantint àmbits de debat i deliberació previs. Cal acceptar diferents graus d’implicació, però sense perdre de vista que és imprescindible disposar d'un bon nombre de gent implicada de manera permanent.

En definitiva, si fem un paral·lelisme entre una organització política i una casa: obrim les finestres (perquè fa pudor), netegem el clavegueram (perquè no són funcionals), fem-les habitables (perquè no s’hi acosta quasi ningú), però no les enderroquem. Les causes sense casa estan condemnades a la derrota. 



Tags: cultura democràtica.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca