Opinió

El país de la solidaritat

10/4/2013 Per Vicent Flor

Espanya està desballestant a la carrera el seu estat del benestar. Un benestar, convé no oblidar-ho, ben esquifit en comparació amb la resta de l’Europa occidental. Tot i això, havíem construït —amb els nostres impostos, tot i que amb una càrrega impositiva bastant injusta, socialment i territorialment— una certa sanitat, una educació i uns servicis socials més o menys universals i d’una certa qualitat. El darrer govern espanyol de Zapatero i, particularment, l’actual govern de Rajoy han fet esclatar bona part d’aquests assoliments.

Les retallades que ha protagonitzat l’executiu espanyol han afectat molt més unes partides que unes altres. Ha obligat les comunitats autònomes i els ajuntaments a reduir dràsticament la despesa social. Tanmateix, l’exèrcit, la Casa Reial, l’administració de l’estat, perifèrica o exterior (¿ha tancat una sola ambaixada espanyola?), ha restat pràcticament immaculada. És a dir, l’estat ha optat per protegir l’estat i desemparar la societat. O, dit d’una altra manera, s’ha apostat per mantenir l’administració a costa dels administrats.

Atés que l’estat espanyol no garanteix el nostre benestar i que tampoc no protegeix la cultura valenciana ni el nostre dret a l’autogovern (cosa, que tot plegat, fa qüestionar-nos la seua legitimitat en les comarques valencianes), hem de preguntar-nos quines són les estratègies de resposta.

Òbviament, cal lluitar en defensa dels drets socials i nacionals enfront d’un govern cada vegada més lluny de les persones. Però, ¿cal fer alguna cosa més? A parer meu, sí. Igualment que els consumidors han hagut d’organitzar-se per a protegir-se davant dels excessos del capitalisme i la desprotecció de l’estat (per exemple, davant abusos de les companyies petrolieres, de telefonia mòbil o dels bancs), els ciutadans també han d’organitzar-se en la defensa dels seus interessos recíprocs, organitzant xarxes formals i informals de solidaritat.

Ja s’està fent (bancs de temps, xarxes d’intercanvi, voluntariat, economia del bé comú, etc.) i cal seguir per aquestes vies. No estic afirmant en cap cas que açò siga la panacea o que estiga exempt de problemes. Ni de lluny. A més, s’argüirà que les xarxes ciutadanes no són suficients per a garantir el benestar de tots. I jo, bàsicament, hi estic d’acord. ¿Però què fem? Hem d’exigir als nostres representants polítics que defensen i “representen” veritablement els nostres interessos, però no podem deixar les nostres responsabilitats envers els nostres veïns, els nostres connacionals, en mans, en exclusiva, de l’estructura política. O, el que ve a ser el mateix, no podem deixar a l’estat tota la responsabilitat en els ideals de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquesta crisi ens ha de fer eixamplar i enfortir la societat civil. Els ciutadans ens hem d’organitzar i no esperar que uns altres vinguen a “salvar-nos”.

Així les coses, el conflicte entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme valencià, doncs, no és exclusivament un enfrontament entre ideologies polítiques per un mercat político-electoral, el valencià, sinó també, parafrasejant el sociòleg Pérez-Agote, una lluita entre l’estat (espanyol) i la societat organitzada (pel valencianisme). Jo crec que ací està la clau ètica del nacionalisme valencià. El nostre no és només un projecte de sobirania nacional, d’autodeterminació política o de construcció d’un autogovern més o menys eficaç. També és un projecte de millora de la qualitat de vida dels cinc milions de persones que habiten el País Valencià i, en aquest sentit, és generador d’una xarxa de solidaritat entre nosaltres, els valencians. Cosa que no exclou altres solidaritats, amb els afamats, amb els qui pateixen persecucions i violacions dels drets humans i un llarg etcètera, ans al contrari, però que sí que té un sentit concret envers els coterranis, vinguen d’on vinguen, parlen com parlen o pensen com pensen.

En aquest sentit, cal destacar iniciatives de l’economia del bé comú al País Valencià. L’Ajuntament de Muro, a l’Alcoià-Comtat, n’és un bon exemple. A mi no em sembla una casualitat que el seu alcalde, Rafael Climent, siga un valencianista convençut. Al cap i a la fi, ¿què és un valencianista sinó un ciutadà compromés amb la resta dels seus ciutadans? ¿Per a què volem qüestionar la sobirania espanyola si no és per a construir una “sobirania” més justa?

Aquest és el projecte de país que defensem els valencianistes: el país de la solidaritat. Aquest és el meu ideal i el dels qui treballem a l’Associació Cívica Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe. Per això treballem plegats, en xarxa. Perquè només podrem enorgullir-nos d’un país si reduïm, dia rere dia, la pobresa, el fracàs escolar, la insolidaritat, l’assimilació cultural i un llarg etcètera. Per aquest país i per aquest projecte paga la pena treballar. I, a més, és una manera de començar a canviar el món, des del fet local, és a dir, des de la base…



Tags: política valenciana, identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca