Opinió

Valencianisme: de la perplexitat a l’acció

5/4/2013 Per Amadeu Mezquida

Si alguna cosa ha sabut fer bé el nacionalisme valencià des que va ser reformulat per Joan Fuster fins al dia de hui ha estat precisament adaptar l’estratègia. Al País Valencià els nacionalistes hem jugat la partida en un terreny hostil des de gairebé el començament. La dreta i l’esquerra espanyolistes, d’ací i d’allà, van saber foragitar socialment als nacionalistes valencians de casa nostra, estrangeritzar-nos i convertir-nos en pàries polítics. Frustrant, de passada, qualsevol possibilitat de bastir una identitat valenciana mínimament autoconscient, específica i moderna, i abocant la població a l’única identitat possible (sic): l’espanyola.

Amb una situació tan adversa com la del nacionalisme valencià durant tots aquests anys, a la qual se sumen molts i molts obstacles, qualsevol moviment polític estaria irremeiablement condemnat a l’extinció. Això en el cas d’un moviment polític qualsevol, no en el dels nacionalistes valencians. ¿Per què? Doncs precisament per eixa capacitat que mencionava abans, de saber evolucionar, adaptar-se al medi i al territori, d’anar a poc a poc acostant-se a la realitat de cada poble, ciutat o comarca i a les necessitats del carrer —sempre tenint en compte que es partia d’una posició d’outsider. Així doncs, sembla que el valencianisme avança pesadament i el segueix una polseguera, com va dir el poeta. D’altres que no van saber evolucionar i adaptar-se, com Unió Valenciana i la seua proposta identitària, van morir pel camí. Alguns com Vicent Flor diuen que moriren d’èxit. Sí, hi estic d’acord, però, al cap i a la fi, moriren com a opció pròpia. És un poc antidarwinista tot açò, curiosament els més febles i insignificants van aguantant i, a poc a poc, creixent; mentre que els que a priori partien d’una posició més avantatjada —almenys pel que fa al suport popular— s’han enfonsat. Tot això és mostra que, malgrat tot, alguna cosa s’ha estat fent bé fins ara dins les files del nacionalisme valencià.

Ara, però, tenim davant un nou escenari. Un escenari veritablement nou, en tant que no s’assembla a cap altre que hàgem xafat abans. Aquest escenari el marquen una sèrie de factors que, per separat, ja suposarien una novetat i que tots plegats, conviden a fer-ne una anàlisi acurada i una composició de marc. Els factors que dibuixen l’escenari són els següents:

Catalunya
L’etern mirall on es veu reflectit el nacionalisme valencià. Catalunya. Un poble germà que ara diu a crits el que sempre ha dit amb la boca gran: que van per lliures. Van per lliures respecte al model d’Estat i d’encaix —o, millor dit, no-encaix— que els ofereix Espanya i van per lliures, també, respecte als nacionalistes de la resta de territoris catalanoparlants que un dia, arran de la proposta de Fuster, decidiren dipositar en Catalunya l’esperança de fer el camí agafats de la mà. Ara Catalunya dibuixa el final del viatge que va mamprendre —tota sola— fa aproximadament 150 anys i que ha recorregut sempre sense pressa però sense pausa —tota sola també—; i jo, com a valencià conscient me n’alegre molt per ells. Ara bé, quan fins i tot els defensors últims de les essències fusterianes parlen ja de model confederal davant l’evidència que el subjecte polític —com el Déu cristià— és més trino que uno, comença a ser moment ja de parlar clar i posar les cartes boca per amunt. Els nacionalistes valencians hem de tindre en compte, en l’estratègia futura, un escenari amb una Catalunya independent, un escenari en què el País Valencià resta del costat espanyol de la frontera. Els nacionalistes valencians necessitem més que mai una via pròpia. Estem sols en la construcció del nostre país. Alguns ho sabíem. Altres ho intuïen. I és què, si Catalunya se’n va, nosaltres quedem a «l’Espanya després de Catalunya». Ara que ja tots som conscients d’aquesta realitat que cada cop es dibuixa més possible, els nacionalistes valencians ens ho mirem i restem perplexos.

Crisi política
La crisi que patim és política. Allò altre, allò de l’economia, no és ben bé una crisi, és una estafa del poder financer a la classe mitjana, amb la connivència del poder polític. Però la política, aquesta sí que és una crisi. Crisi és canvi, diuen. I en el model polític espanyol moltes coses han de canviar. Es respira a l’ambient, es pot ensumar, que el moment és més procliu que mai per a presenciar un procés de grans canvis. No es tracta només de la corona. Ni de l’estat de les autonomies. Ni dels consensos de la transició. Ni dels ajuntaments i diputacions. Ni del bipartidisme. Ni del sistema electoral. Ni de la separació de poders. Ni de la corrupció… És tot això, tot plegat. En el sistema polític espanyol —i en el valencià— on només imperava el cleavage esquerra-dreta, ara ha sorgit l’eix dalt-baix, o sistema/antisistema o altersistema, o statu quo/regeneració, digueu-li com vulgueu. És molt probable que estiguem a prop de la segona transició espanyola. I els nacionalistes valencians ens ho mirem, i restem perplexos.

Compromís i l’estratègia valencianista
El valencianisme polític ja no camina sol. Almenys el gruix del valencianisme polític que conforma el BLOC. Ara camina de la mà d’altres socis. I molts tenim la impressió que eixa combinació és francament necessària, així ho percep també bona part de la societat. La fórmula ha quallat i ha de seguir endavant. No només perquè qualla, que també, sinó per eixa gent que confia en el projecte i perquè el nostre país necessita urgentment un relleu en les seues elits i les seues polítiques. Malgrat tot, també és cert que la gradual consolidació de Compromís com una possible força de govern s’està donant a un ritme més ràpid del que una formació històricament modesta com el BLOC és capaç d’assimilar. Amb un Compromís que ha d’atendre una ingent agenda de temes urgents i creixents per a l’opinió pública, amb un procés de preparació i adequació interna a la nova realitat, sembla que el paper i la determinació de la proposta identitària queda desdibuixada. ¿És per com d’alienat tenim el país? ¿És pels socis de coalició? ¿És pels mateixos valencianistes del BLOC que no estan sabent articular amb la força que caldria el missatge nacional? En realitat, crec que la resposta cal buscar-la en el fet que tant el discurs nacional com l’estratègia política a seguir mai no han estat coses massa concretes per al valencianisme polític, ja que els resultats electorals l’havien situat sempre en l’extraparlamentarisme, és a dir, amb poca capacitat d’influència en l’agenda política del país. La qüestió és que els valencianistes fa anys que tractem de crear en l’opinió pública el cleavage centre-perifèria, tal com existeix a Catalunya, Euskadi o Navarra, però des de posicions molt marginals, amb a penes ressò social, i per això tindre una estratègia nacional ben elaborada mai ha estat una necessitat de primer ordre ni tampoc una cosa fàcil. I de sobte ens hem trobat amb un nou eix, el del sistema/antisistema o altersistema, el de l'statu quo/regeneració, en el qual resulta que estem molt ben posicionats i que és el que, en realitat, ha sorgit en l’opinió pública i ens ha col·locat en una posició més destacada. Aquesta situació, precipitada per un èxit electoral sense precedents, ha vingut de colp. I els nacionalistes valencians ens ho mirem i restem perplexos.

Al capdavall, el que tenim és un escenari nou i inhòspit, i també extremadament complex. Un escenari i molts interrogants als quals haurem d’anar donant respostes. Cal, doncs, que s’abandone la perplexitat i es passe a l’acció. El valencianisme polític no pot —no deu— veure’s superat per les circumstàncies i ha de saber reaccionar ràpidament per a ser decisiu. S’ha de marcar els objectius, tindre clar on vol arribar i quina és la millor manera de fer-ho. El full de ruta.

Així doncs, entenc que el valencianisme polític ha de tindre, ara mateix, un objectiu que vaja més enllà d’oferir un horitzó de vida digne a les persones que habitem aquest país. Que vaja més enllà de la creació d’ocupació o la regeneració de l’economia productiva. Es tracta, per la mateixa raó de ser del valencianisme, de lligar aquests valors, aquestes polítiques, amb la identitat valenciana i la vertebració del país. Es tracta, en últim terme, de crear l’eix centre-perifèria en l’opinió pública valenciana, i fer-ho recolzant-se en l’eix statu quo/regeneració, per a transformar-lo o transmutar-lo, o, si més no, lligar-lo a eixa altra problemàtica, la de les dinàmiques centre-perifèria, que tan amagades han restat sempre a casa nostra pels partits en el govern i per la majoria social, i que tants perjudicis ens han comportat com a societat. Això com a objectiu a mitjà termini. Si ho aconseguim, ja podríem dir que hem avançat molt.

No obstant això, per la complexitat de l’escenari en què ens trobem, per la pluralitat de factors nous que hi conflueixen, per a assolir els objectius en clau valencianista que el nacionalisme polític es propose, caldrà tindre en compte les vies possibles d’actuació.

La via autonòmica
És la via tradicional i genuïna que ha predominat en l’acció política de les forces nacionalistes perifèriques d’arreu de l’Estat. Es tracta de fer servir els mecanismes que ofereix la Constitució espanyola, els estatuts d’autonomia i els mateixos mecanismes de la llei i l’Estat per a reivindicar un autogovern més gran, un millor finançament, un pes més gran en les decisions estatals, la no ingerència de l’Estat en les competències autonòmiques, etc. Aquesta via es caracteritza fonamentalment per la dicotomia, l’existència de dos poders, o extrems, que juguen a la negociació o la confrontació segons convinga: estat central / comunitat autònoma, nacionalisme espanyol / nacionalisme perifèric. Actualment, aquesta via està en risc, en la mesura que els consensos de la transició i l’Estat de les autonomies estan contínuament en el punt de mira i no són poques les veus que demanen una revisió i un canvi de les regles del joc, tant en un sentit més centralitzador com en el contrari. A això cal afegir la possible marxa de Catalunya que, de segur, acabaria per desestabilitzar el model actual i conduir al, moltes vegades anunciat, fracàs del model autonòmic.

La via alterespanyola
Aquesta via, molt poc transitada en el passat, es basaria en les estratègies que van marcar el catalanisme polític de principis del segle XX i que es fonamentaven en l’intent de regenerar la política espanyola des de posicionaments perifèrics amb la recerca d’aliances a escala estatal, i situaven en el centre de la discussió el model d’Estat i l’encaix de la pluralitat. Es tracta d’una via que requeriria necessàriament la comunió de diverses forces i corrents de pensament d’arreu de l’Estat en una mateixa estratègia de regeneració que cristal·litzara en una segona transició espanyola. Aquesta via estaria basada en la negociació a moltes bandes per a traçar una estratègia conjunta. Arribat el cas i oberta aquesta via, caldria valorar la força d’una iniciativa d’aquest tipus i la solidesa del compromís de les parts.

La via sobiranista de ruptura
És la via en què històricament s’han situat moviments com l’esquerra abertzale basca o l’esquerra independentista catalana. Es basa en la voluntat expressa de trencar amb l’statu quo i la mateixa participació en les qüestions espanyoles, centrant-se sols en les dinàmiques pròpies de la nació sense estat. És un escenari en què es busca deslegitimar l’entesa amb l’estat central i s’aposta clarament per la unilateralitat a l’hora d’abordar les qüestions o conflictes de l’eix centre-perifèria. És indispensable disposar d'un suport social ampli per a poder mantenir aquesta estratègia de manera efectiva en el temps, ja que aquesta via et col·loca automàticament fora de la centralitat política de l’estat. La via sobiranista s’entén com la solució final donada la impossibilitat de l’encaix en les estructures espanyoles. Sembla del tot clar que, ara com ara, el valencianisme polític inserit en aquesta estratègia no comptaria amb un suport social ampli donada la realitat identitària actual del País Valencià.

Aquestes tres vies no es plantegen ací com a compartiments estancs per algun dels quals el valencianisme s’haurà de decantar en un moment determinat, sinó, més aviat, com tres models teòrics que cal tindre en compte a l’hora d’anar dissenyant una estratègia per a esdevenir força capital al País Valencià. Es tracta de clarificar l’escenari, no d’alliçonar ningú. De fet, entenc que el valencianisme polític haurà de combinar intel·ligentment les tres vies d’acció segons es vagen desenvolupant els esdeveniments en el futur. El que sí que tinc clar és que el valencianisme ha de ser conscient de la seua maduresa política i la seua recentment adquirida centralitat en la política valenciana, que tot apunta que serà més gran en el futur. El nacionalisme valencià ha de traspassar també mentalment la política local i s’ha de dotar d’estratègies a escala nacional per a anar construint en la mesura del possible una societat més moderna, lliure i autoconscient. Aquest pas, el de la consideració, la reflexió i el bastiment de l’estratègia nacional, sí que haurà de ser obligat per a no caure en la improvisació i la manca de visió. Malgrat la complexitat del moment, no ens podem quedar en la perplexitat. Hem de fer via.



Tags: política valenciana, identitat valenciana.



Amadeu Mezquida

Tags: política valenciana, identitat valenciana.



Articles de Amadeu Mezquida

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

25/11/2015
‘El valencianisme enfront d’Espanya’, #Demos8

8/9/2015
El tercer eix ja està ací!

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca