Opinió

El pròxim supermodel

14/3/2013 Per Joan Sanchis

«Per què el món hauria de mirar cap als països nòrdics». Amb aquest eloqüent titular encapçalava el setmanari britànic The Economist el passat febrer un ampli reportatge sobre les reformes econòmiques a Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Noruega. En destacava especialment la transparència i el pragmatisme dels seus governants, que segons el setmanari han permés aplicar polítiques econòmiques d'èxit més enllà de l'eix tradicional esquerra-dreta.

Certament els països nòrdics han sigut durant anys el mirall de bona part de l'esquerra. Aquests països s'han caracteritzat al llarg de les últimes dècades per oferir pràcticament el millor sistema de prestacions socials del món, encapçalant a més els principals rànquings quant a qualitat dels seus serveis públics. Durant anys han sigut el paradigma dominant d'allò que es va qualificar com a «tercera via» entre el capitalisme i el socialisme.

La base d'aquesta tercera via clàssica era el tax-and-spend (recapta impostos i gasta). En conseqüència, els principis de la intervenció governamental als països nòrdics havien sigut tradicionalment implementar una elevada pressió fiscal que permetera finançar una àmplia xarxa de protecció social i d'empreses públiques. Així, i fins ben entrats els anys noranta, els països nòrdics van incrementar substancialment el pes del seu sector públic, de manera que la major part de l'estructura productiva del país en depenia (a Suècia el sector públic va arribar a representar gairebé el 70% del PIB).

Això no obstant, les successives crisis del deute dels anys noranta van fer replantejar àmpliament les bases del model. Els països nòrdics van emprendre tota una sèrie de reformes orientades a construir una estructura productiva autònoma del sector públic amb l'objectiu precisament de mantenir el seu potent estat del benestar.

Des d'aleshores s'han iniciat tota una sèrie de reformes que han aconseguit compatibilitzar un clar liberalisme econòmic amb l'aposta per una forta xarxa de serveis públics i assistència social. Si agafem de nou l'exemple suec, la participació del sector públic en l'economia ha baixat fins al 49%, el deute públic s'ha reduït del 70% del PIB el 1993 fins al 37% el 2010, i el dèficit pressupostari ha passat de l'11% a un superàvit del 0,3%.

El «supermodel» nòrdic, com déiem abans, combina mesures pràcticament de tot l’espectre ideològic, sota la lògica del pragmatisme, cercant allò que realment funciona. Mentre que en el camp del mercat, aplica essencialment mesures liberalitzadores (introducció de competència en monopolis, facilitats de creació d'empreses, rebaixes impositives, potenciació de la innovació, flexibilització del mercat laboral…), en l’àmbit social i del mercat de treball s'opta per fortes polítiques d'intervenció pública (el 30% de la força de treball està ocupada en el sector públic enfront del 15% de la mitjana de l'OCDE, sanitat i educació públiques de primera qualitat, seguretat per als treballadors que es queden a l'atur, pensions elevades…).

És especialment destacable el model de relacions laborals implantat a Dinamarca, allò que es coneix com la «flexiseguretat». Aquest model combina la capacitat de les empreses d'adaptar lliurement la seua força de treball, amb una potent xarxa de protecció per a totes les persones que es queden desocupades en un determinat moment. Aconsegueix eliminar, per tant, els perjudicis d'una excessiva rigidesa del mercat laboral i al mateix temps eliminar també els efectes perniciosos de la flexibilització. No en va, l'expressió «Getting to Denmark» s'està fent famosa entre els opinadors i experts.

Però la clau del model nòrdic, no sembla estar tant en l'economia —que també— sinó en la política i en la gestió pública. El mateix The Economist fa una afirmació certament molt aclaridora en la seua conclusió: «Els països nòrdics són probablement els millors governats del món». Els ciutadans confien en els seus governants, la corrupció és pràcticament inexistent i hi ha màxima transparència en la gestió pública. L'Estat és eficient, funciona, i no és necessàriament gran —el pes del sector públic a Suècia és ara inferior que a França.

La transparència i la bona gestió semblen, per tant, haver generat tota una sèrie de sinergies molt positives dins del mateix sistema econòmic. L'opció del pragmatisme i de combinar idees ideològicament molt diferents ha donat els seus fruits. Podríem discutir molt sobre les mesures concretes, sobre si aquesta aproximació asèptica a l'economia és o no convenient, però el que és indubtable és que a la llum dels resultats alguna cosa haurem d'aprendre dels nostres veïns del nord.



Tags: economia.



Joan Sanchis

Tags: economia.



Articles de Joan Sanchis

La Vanguardia, 23/2/2017
Més enllà del Corredor

La Vanguardia, 4-10-2016
La València que volem

4/2/2016 i 17/2/2016
El futur dels nostres pobles

13/4/2015
¿És la renda bàsica una opció per a fer front a la desigualtat social?

9/3/2015
¿Què serà de l’economia valenciana després de les eleccions?

1/12/2014
Primàries: ¿caminant cap al canvi o reforçant l’statu quo?

1/8/2014
Som colònia

6/5/2013
Són els economistes, estúpid!

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca