Opinió

Minijobs, una nova barbàrie laboral i social

14/3/2013 Per Marina Aparicio Barberán

En l’article anterior parlava de la frustració dels joves quan sentíem declaracions com les del president de la CEOE en relació a «l’eixida laboral dels minijobs» (El País, 8 de febrer del 2013). Uns dies després, el 20 de febrer (ací), el president del govern de l’Estat espanyol, en el debat de l’estat de la nació, va anunciar la posada en marxa dels ja famosos minijobs per a les persones menors de 30 anys —afirmant que només era una solució fins que l’atur baixés al 15%. ¿Però és aquesta una solució? ¿És una mesura real per a «capgirar la situació de l’atur» com deia Rajoy el 20 de febrer?

Sabem que els minijobs són contractes de baixa remuneració —uns 400 euros mensuals— i un màxim de 15 hores de treball a la setmana, que des del 2003 estan vigents per exemple a Alemanya, i que es venen com el «miracle alemany», un miracle que implica una reducció de la taxa d’atur, sense tenir en compte les conseqüències i la dimensió negativa i perillosa de la implantació d’aquest tipus de «contracte laboral».

És una nova figura contractual que, en certa manera, a l’Estat espanyol ja tenia una mena de cosins germans, per una banda, els contractes de becari —remunerats o no, amb seguretat social o no…— i, per l'altra, els contractes temporals —per hores, dies…—, uns contractes que els joves ja anàvem enllaçant al llarg de la nostra vida, en una espècie de cercle viciós del qual sembla que no podrem escapar. Un cercle viciós en què el nucli fort és obtindre una mà d’obra precària i molt barata… i la valència que conforma no és la nostra sinó una brutal trajectòria d’empetitiment i de reducció dels joves.

La situació actual, d’atur creixent —amb 5.040.222 persones al febrer de 2013— i d'impossibilitat de trobar un treball, pot fer molt atractives aquestes modalitats de contracte. El jovent, immers en una situació de frustració i desesperació, pot arribar a veure els minijobs com la seua última i única oportunitat d’arribar a aconseguir una faena i tindre un xicotet sou per a «anar tirant», però no viure, ni tan sols sobreviure. Es promou i s'incrementa la temporalitat, la precarietat i la pèrdua de drets en un nínxol de flexiseguretat creixent.

El passat 4 de març, l’Observatori de la Cadena Ser, va publicar un article-informe sobre la situació dels joves de 22 a 30 anys i les seues posicions en relació a la crisi i els minijobs (ací). Les dades eren prou explosives. Com ja assenyalava adés, la situació de frustració i desesperació posa el jovent en una situació pràcticament límit, fins al punt que una majoria —6 de cada 10 joves, un 58,9%, amb només un 31,2% contraris— dóna suport als minijobs. Els joves estan disposats a treballar «del que siga» i pràcticament amb les condicions «que siguen», a treballar en una ciutat de l’Estat espanyol diferent de la seua —un 56%—, a viatjar a l’estranger per a poder treballar —un 50%—, a tenir un treball que no siga del seu gust però amb bon sou —un 54%—, a reduir el sou per a treballar en allò que li agrade —un 43%.

Les dades són molt explícites, el jovent vol treballar, vol créixer com a persona i vol construir futur, un futur millor. Un futur que des del meu punt de vista no pot construir-se des de la posada en marxa dels minijobs. ¿Per què?

En primer lloc, aquest tipus de contracte, amb un sou d’uns 400 euros, substituirà els contractes temporals actuals, amb sous d’uns 600 euros; per la qual cosa no es crearien llocs de treballs reals, sinó que hi hauria un efecte substitució, precaritzant més encara les condicions laborals —salaris més baixos, pitjors cotitzacions, pitjors prestacions, pensions impensables… En segon lloc, suposaria un creixement de la bretxa salarial, de les desigualtats socials…, un increment de l’empobriment dels treballadors. En tercer lloc, ens conduiria a la necessitat o obligatorietat de tindre més d’una faena, és a dir, a un notable increment de la poli-ocupació, fet que, al mateix temps, portaria a un fort increment de la demanda de treball —uns treballs que no existeixen i probablement no existiran— i a la consolidació de diversos mercats de treball. I en quart lloc, els drets dels treballadors i les treballadores quedarien totalment diluïts, no hi hauria pràcticament drets a aplicar, és a dir, implicaria un retrocés inimaginable en les condicions de treball i de vida del conjunt de la ciutadania. Una nova barbàrie laboral i social que, potser a poc a poc, ens podria enfonsar en una miniocritat democràtica, política i ètica, si el jovent i d’altres no pensem, creem i posem en marxa alternatives decents i redistribuïdores del treball i la riquesa.



Tags: economia, joventut.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca