Opinió

“No em sent valencià”

5/3/2013 Per Carlos Villodres

L’altre dia en el mur de Facebook de l’amic Amadeu Mezquida em vaig trobar un interessant debat sobre identitat valenciana. Interessant perquè no acabava en insults, tan presents en les discussions identitàries valencianes. Interessant, també, perquè tractava una qüestió sobre la qual no se sol parlar en les discussions d’este tipus en les xarxes socials: la immigració a casa nostra i quina relació tenen els valencians d’altres orígens amb la valencianitat.

Tot el debat provenia d’un reportatge de Canal 9 sobre la celebració del dia d’Andalusia en el qual una senyora afirmava sentir-se més andalusa que valenciana. El debat continuava comparant eixe tipus de respostes amb la situació de la immigració andalusa o extremenya a Catalunya.

Primer de tot cal dir que cadascú té dret de sentir-se com li vinga de gust. No és este un article que tinga per objecte alliçonar a ningú sobre la seua identitat o sentiment de pertinença, sinó situar el debat en unes coordenades, gràcies a les dades del II Baròmetre Autonòmic del CIS.

En primer lloc, cal dir que som un país amb una forta presència de valencians nascuts fora de les nostres fronteres. Amb dades del padró, l'1 de gener del 2012, el País Valencià comptava amb 5,1 milions d’habitants dels quals només 3,3 eren nascuts ací i 1,8 eren immigrants, bé nascuts en altres territoris de l’Estat espanyol o en altres països del món.

Quan ixen les dades del CIS sobre sentiments de pertinença, els mitjans de comunicació i els opinadors solen assenyalar l’alt grau d’espanyolitat de la població valenciana. En estes anàlisis se’ns compara amb territoris com Cantàbria, Astúries o Extremadura. Són anàlisis vàlides, però cal posar-les en context amb el pes poblacional de persones nascudes fora de les nostres fronteres que suposa un element diferenciador clau en estos territoris.


Sentiment de pertinença dels valencians segons el lloc de naixement. Dades de l’Estudi 2869 del CIS (2010).

Com es pot observar a la gràfica, existeix una gran divergència entre el sentiment de pertinença dels valencians nascuts ací i els que provenen d’altres llocs. Si només tinguérem en compte la població nascuda al País Valencià, les xifres relatives a la identitat primordialment espanyola es modificarien substancialment.

No intente maquillar la realitat. Valencians i valencianes som els més de 5 milions que habitem este tros de terra, i alguns altres que es troben en altres llocs del món. Però seria positiu poder explicar este fenomen identitari.

Normalment se sol focalitzar esta qüestió des d’una òptica territorial apuntant que és la zona d’Alacant i el sud del país on la identitat valenciana no ha aconseguit ocupar l’espai del provincianisme. Açò és el que generaria el gran pes de les posicions «espanyolistes». El que ens permeten estes dades segmentades per origen és focalitzar la qüestió des d’un altre prisma: la (no) integració dels nouvinguts en el sentiment de pertinença valencià.

Este fracàs es pot comprovar si ho comparem amb el panorama a Catalunya.


Sentiment de pertinença dels catalans segons el lloc de naixement. Dades de l’Estudi 2869 del CIS (2010).

Tot i que s’aprecien diferències entre els nascuts a Catalunya i els nascuts fora, estes no són, ni de bon tros, tan pronunciades com en el cas valencià.

El gran punt de divergència entre les xifres catalanes i les valencianes es troba en la categoria dual: “tan valencià/català com espanyol”. Mentre a Catalunya esdevé la resposta on es refugia la major part dels nascuts fora, al País Valencià és àmpliament triada pels locals, i no veiem una presència significativa dels migrats.

Agafant perspectiva, observem com en el cas de Catalunya el sentiment de pertinença dual o primordialment catalana aconsegueix incorporar el 60,7% dels que han nascut fora de Catalunya. En el cas valencià eixe percentatge es redueix al 29,4%. Menys de la meitat.

Per tant, és totalment infundada la crítica quan s’assenyala la catalana com una societat enfrontada per l’origen, on les polítiques de normalització lingüística han separat la societat entre catalans i immigrats. La major part dels que han nascut fora de Catalunya se senten catalans. No passa el mateix al nostre país.

He dit al principi que no era el meu objectiu qüestionar la identitat o el sentiment de pertinença de ningú. Però estes xifres ens han de fer reflexionar a aquells que apostem per la cohesió del nostre país. Si volem que el País Valencià siga la nostra comunitat imaginada (utilitzant l’encertat concepte de B. Anderson), haurem d’aconseguir imaginar-la entre tots els valencians: els nascuts a la Marina, l’Alacantí, la Plana, València o Bunyol, i els que van vindre des de terres més llunyanes.

I per a fer-ho caldrà canviar d’estratègia. Els resultats així ens ho indiquen.  



Tags: identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca