Editorial

Huit de Març: identitat, consciència i gènere

5/3/2013 Per Nathalie Torres

Indefugible. A pesar de la reiteració i de les pinzellades tòpiques en més d’una programació sobre el tema, és imprescindible parlar de la dona quan s’acosta el 8 de Març. Els avanços de les darreres dècades en la igualtat formal entre dones i homes ens poden fer veure un miratge que, malauradament, és això: una il·lusió òptica que no és real. Amb l’agreujant que aquesta pretesa igualtat —assumida per l’establishment amb una satisfacció que, de vegades, no té raó de ser— pot dur aparellada una desactivació del feminisme, que corre així el perill de quedar arraconat en la teorització, lluny de la praxi que l’hauria de fer visible i necessari.

En l’actual paisatge de crisi generalitzada, el feminisme hauria de continuar tenint un estatus de moviment social proactiu, amb l’aspiració de transformar la base de les relacions humanes fins a assolir l’equilibri intergenèric com a pas previ de la igualtat total entre sexes. Una igualtat que s’hauria de fonamentar més en l’equitat que en la semblança entre homes i dones. Perquè, al capdavall, les identitats d’uns i d’altres, tot i anar parelles socialment, divergeixen individualment, s’endinsen per camins diferents a l’hora de configurar els trets propis de cada gènere.

L’escenari actual, amb una sensació d’estafa generalitzada instal·lada al si de la societat de manera tan aclaparadora, fa cada cop més difícil aportar al debat arguments en favor d’un canvi d’actitud en sentit positiu. L’abatiment sembla, malauradament, la tònica general. La instal·lació d’aquest estat en l’ànim de tantes i tantes persones passa per damunt fins i tot dels valors amb què s’havien conformat determinades identitats col·lectives. La crisi sembla haver escampat una mena de boira identitària, on conflueixen cada vegada més persones totalment desorientades davant l’ensorrament dels pilars que havien constituït la seua escala de valors.

Pel que sembla, tampoc les reivindicacions i les aspiracions feministes s’escapen del desencís generalitzat. Ben al contrari, massa vegades són percebudes com una incomoditat afegida als problemes quotidians. I, en canvi, no podem apartar la mirada de les xifres que ens mostren la crua realitat: l’atur en les dones; els sous inferiors; la violència masclista; la presència minsa en llocs de responsabilitat, la conciliació entre vida familiar i professional, etc. Intentar minimitzar l’abisme que encara separa dones i homes respon a una estratègia clara d’evitar que una àmplia majoria social es rebel·le contra la discriminació femenina. Per desgràcia, aquesta és la senda empresa pel legislador actual, amb els seus intents de qüestionar drets de les dones assolits amb un gran esforç i moltes llàgrimes, com ara la revisió normativa sobre l’avortament, que el ministre del ram vol retornar al punt de la clandestinitat i la penalització.

En paral·lel, hi constatem l’encallament de l’estat i dels seus aparells —amb la concurrència entusiasta d’algunes formacions polítiques d’una més que dubtosa adscripció democràtica— envers les reivindicacions nacionals i identitàries, mitjançant una dinàmica reuniformitzadora mal dissimulada amb l’excusa de la gestió eficaç. Una anàlisi crítica a les mesures dutes a terme en pro de l’austeritat revela una pràctica certament insidiosa: el desmuntatge, peça a peça, de l’estat de les autonomies i, amb ell, el retrocés en els progressos, socials i democràtics, assolits en les últimes dècades.

Una mirada fugaç al nostre entorn només ens ofereix una realitat fragmentada en inquietuds disperses que graviten al voltant de reclamacions aparentment separades. Tanmateix, una anàlisi més crítica ens hauria de menar a una reflexió més profunda: aquella en què la reivindicació de la identitat de la dona va lligada a la reclamació de la identitat nacional. Altrament la construcció d’aquesta mancarà d’un dels fonaments sobre els quals s’hauria de sustentar: l’equitat entre els membres, dones i homes, que l’han de conformar.

Nathalie Torres Garcia
Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe



Tags: participació ciutadana, cultura democràtica.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca