Opinió

Sense mitjans públics no hi ha país

23/2/2013 Per Julià Álvaro

Posem per cas un senyor que viu al barri de l'Olivereta de València. Eixa persona no tindrà cap dificultat per a assabentar-se que el president de Veneçuela, Hugo Chávez, ja ha tornat al seu país després de ser tractat a Cuba del càncer que pateix. A la que Chávez faça la seua primera aparició pública, en tindrà imatges. Qualsevol agència internacional, Reuters, per exemple, passarà el moment en directe. És més, si aquell dia el líder opositor al «chavisme», Henrique Capriles, fa una roda de premsa per a denunciar no sé quin cas de corrupció del govern veneçolà, el senyor de l'Olivereta s'assabentarà de tots els detalls. Eixe mateix senyor podrà veure un gran reportatge de com celebren els veneçolans el dia de la Resistència Indígena, que és considerada una de les festes amb més «color» de tot Sud-amèrica. Òbviament, el debat de l'Estat de la Nació, amb el duel Rajoy-Rubalcaba, el senyor de l'Olivereta el podrà veure pel Canal 24 hores de TVE. I si es descuida, per allà mateix o per La 1 li passen una correguda de bous amb tres destacats toreros fent-ne de les seues. En canvi, el mateix senyor del cap i casal, si no disposa d'una televisió pública d'àmbit valencià, no té cap lloc per a poder veure imatges del conflicte del barri del Cabanyal, de les càrregues policials al centre de la ciutat, del debat de política general de les Corts Valencianes, de la corrupció del «cas Brugal» a Alacant o de la Moixeranga d'Algemesí.

Així les coses, si tota eixa realitat li resulta invisible, ¿sobre quina base se'l podria considerar, doncs, ciutadà valencià més enllà del fet de viure a València? ¿Es pot exercir de ciutadà valencià sense saber res del que passa al teu voltant? No, no es pot. A més, un país on la gent que l'habita no sap res del que hi passa, no té cap futur.

A estes alçades del segle XXI, és impensable que un país (i més si és xicotet com el nostre) tinga uns mínims referents socials col·lectius si no disposa d'uns mitjans de comunicació potents per a estendre els elements compartits per la ciutadania. Els mitjans de comunicació són el terreny de joc on es juga la política i, en realitat, són els que marquen els àmbits del propi reconeixement. Més enllà d'un poble o potser d'una comarca, on la mateixa proximitat uneix el conjunt dels seus pobladors, qualsevol col·lectivitat ve marcada per l'existència de mitjans de comunicació que els identifiquen. No hi ha cohesió si no hi ha suficients elements compartits, i aquests no es donaran si no hi ha un mitjà que els pose en circulació i els faça arribar arreu. Quan a qualsevol li resulta molt més senzill identificar-se amb un polític, un fet, una festa, un menjar o un idioma que no és el propi, aquella persona ja està deixant de pertànyer al grup original. És més, el grup original està deixant d'existir.

Sense referents propis, ni la participació política en un Estat autonòmic com l'espanyol té sentit. És impossible que algú que no sap pràcticament res de l'actualitat política valenciana vote en clau valenciana. La manca de mitjans propis porta, també, al sucursalisme polític.

Un país necessita mitjans propis i per damunt de tot els necessita públics. La comunicació és una qüestió estratègica. La democràcia es juga en el camp de la comunicació i, per tant, les notícies, els continguts, no poden ser considerats una mercaderia. Els poders públics han de garantir el dret ciutadà a estar informat. No de qualsevol manera: el dret a estar informat amb informació veritable. Si això es deixa en mans del mercat, només arribarà al gruix dels ciutadans la informació que interesse al propietari del mitjà, que és el mateix que dir que només arribaran les notícies destinades a afavorir els poders socials, polítics i econòmics dominants en contra dels interessos de la majoria de la gent. És clar que hi haurà una minoria que, no satisfeta amb eixa informació, l'anirà a buscar en els marges del sistema, però una gran part de la ciutadania, que només té accés als grans mitjans tradicionals, no tindran més notícies que les seleccionades en clau de mercat i no en clau de servei públic. Per això, no només hi ha d'haver mitjans públics, sinó que han de ser ambiciosos, forts, amb vocació majoritària. Un país ha de tindre eines per a entendre les coses que li estan passant i posar-les en comú, ha de tindre una mirada pròpia al món i compartir-la, eixe és el paper dels mitjans públics, eixe és el paper de RTVV.

Una vegada hi ha consciència del caràcter imprescindible dels mitjans públics, cal definir alguns dels seus trets obligatoris, ja que només amb la seua existència no fem res. RTVV ha demostrat clarament com poden ser d'inútils (o pitjor) uns mitjans públics. La primera condició que cal complir és el seu caràcter democràtic, més enllà de les formulacions en el paper. Han de tindre un caràcter plural, fugir del sectarisme, del clientelisme, de la desconfiança i del partidisme. Han de ser austers però valents, atents al que passa al costat de casa però globals, controlats políticament però no pels partits, molt professionals i oberts a la participació social.

En aquest sentit, i per entendre'ns de manera clara, RTVV no ha sigut mai el mitjà de comunicació pública que necessita el País Valencià, però el País Valencià necessita un mitjà públic, potent i sense complexos.  



Tags: mitjans de comunicació.



Julià Álvaro

Tags: mitjans de comunicació.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca