Opinió

La impossibilitat d’emancipació dels joves

22/2/2013 Per Marina Aparicio Barberán

Som conscients que al llarg de les últimes dècades, a l’Estat espanyol, els joves retarden cada vegada més l’edat d'emancipació. Els joves hem arribat a un nivell de saturació important davant l’argument de «estan massa bé a casa per a voler emancipar-se, estan molt còmodes», una argumentació que podem llegir i sentir sovint i que en realitat amaga la situació real del jovent en aquesta societat, potser incapacitada per a crear i construir les seues condicions d’emancipació.

És conegut que l’emancipació dels joves en els països mediterranis es retarda molt més que en altres països. Potser es tendeix a retardar l’edat d’emancipació amb l’objectiu de tindre una estabilitat econòmica, un poder adquisitiu concret i una posició social, però la contínua degradació de les expectatives laborals en un mercat totalment precaritzat impedeix arribar a aconseguir aquests desigs…

Les expectatives laborals, les limitades —o quasi inexistents— polítiques que impulsen l'autonomia i la llibertat juvenil [1], i la situació econòmica [2], conjuntament amb el preu de l'habitatge (lloguer i compra), impedeixen que el jovent puga emancipar-se.

Per això, sentir l’argument de «estan massa bé a casa per a voler emancipar-se, estan molt còmodes» ens porta a un important nivell d’indignació i, alhora, de frustració. Més encara, i sobretot, quan escoltem declaracions com les del senyor Rosell, president de la CEOE, quan ofereix «l’eixida laboral dels mini-jobs» (El País, 8 de febrer del 2013) que l’única cosa que promouen és més explotació i més precarització del jovent. Una promoció de l’explotació i la precarització del jovent, a no ser, és clar, que vinga acompanyada d’una proposta seriosa per part de la CEOE d’oferir mini-lloguers, mini-preus de tots els equipaments, dels habitatges… a la població en general i a la joventut en particular per a articular vectors potents de consum i prosperitat.

La compra de l'habitatge és inviable, i els lloguers continuen sent abusius —tot i la «baixada» de preus al llarg d’aquests anys. Podríem dir que el negoci del mercat de l'habitatge no ha acabat, sinó que s’ha adaptat als nous temps, ja no serveix la construcció massiva, però l'habitatge continua sent un mitjà per a guanyar diners —el 2011 el lloguer de pisos va augmentar un 0,8%, i l’any 2012 també va augmentar, al voltant d’un 0,4%. La baixada de preus en la compra d'habitatges no pot atribuir-se al lloguer; l'augment pot semblar reduït, però va pujant progressivament any rere any, mentre que els sous baixen, els treballs es redueixen, i les ajudes romanen molt escasses.

Ja sense pensar en la im-possibilitat de comprar una casa, el lloguer de pisos suposa una despesa realment molt elevada —i les ajudes al lloguer per a joves no arriben mai: primera mensualitat, fiança, despeses addicionals, avals, alta de subministraments, mudança… És a dir, la quantitat econòmica inicial necessària per a poder emancipar-se seria de quatre o cinc mensualitats del lloguer en qüestió. Tenint en compte aquestes despeses i afegint la situació laboral i socioeconòmica dels joves —atur, temporalitat, precarietat…—, l’emancipació real és inviable, i només seria factible una emancipació inter-in-depenent, bé mitjançant la cooperació i la solidaritat entre joves tenint una xarxa sociopública de cura i salvaguarda del ben viure; o bé a través d’una emancipació de la mà dels pares o altres familiars, és a dir inter-generacional.

Per tant, podríem, si volguérem, mitjançant polítiques públiques i socials adients, establir els mecanismes, els procediments i els dispositius necessaris per a promoure, actualitzar, proporcionar i crear les condicions precises i convenients de l’emancipació dels joves, tot garantint la seua participació activa en la societat.

[1] Per exemple, el juny de 2012 l'IVVSA va deixar de tramitar les concessions de les rendes bàsiques d’emancipació… Més tard, el juliol del mateix any, Mariano Rajoy va derogar aquest tipus de prestació per a assegurar l’estabilitat pressupostària.

[2] L’escassa formació i l'abandonament prematur dels estudis, l'elevada taxa d’atur i els baixíssims salaris d’aquells afortunats que tenen un treball.



Tags: economia, joventut.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca