Opinió

Solidaritat amb Catalunya

25/1/2013 Per Vicent Flor

El dia 23 de gener del 2013 el Parlament de Catalunya —que, tot i que alguns ho defugen, representa els ciutadans de Catalunya—, aprovà, per una majoria àmplia, que Catalunya té «caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà». Aquest procés d’autodeterminació, a més, s’ha proclamat que «serà escrupolosament democràtic» i, per dur-lo avant, «es dialogarà i es negociarà amb l'Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional».

No assistim, doncs, a la imposició dictatorial d’un projecte d’estat català d’una minoria a la majoria dels ciutadans catalans sinó a un procés democràtic anàleg al que s’ha fet i es farà en estats de llarga tradició democràtica com el Canadà o el Regne Unit. Al Quebec s’han celebrat dues consultes d’autodeterminació i a Escòcia està previst un plebiscit per a l’any vinent. En el cas nord-americà tots dos referèndums foren desfavorables per als nacionalistes quebequesos i en el cas insular és probable que també ho siga per als nacionalistes escocesos. Uns i altres han respectat els resultats. És lògic: significa respectar la voluntat majoritària dels ciutadans dels seus països. Però els nacionalistes canadencs també es mostraren decidits a acceptar una possible independència del Quebec si aquesta haguera sigut la voluntat dels quebequesos. Igualment, David Cameron i la resta de nacionalistes britànics, que demanaran el vot negatiu, acceptaran el que voten els ciutadans escocesos.

¿Per què s’han fet o s’han anunciat aquests referèndums? No ha sigut perquè els estats canadenc i britànic tinguen interés a reduir el seu territori i població (cosa molt infreqüent), sinó, senzillament, perquè un estat no pot tenir una legitimitat democràtica d’una qualitat mínima si hi ha una majoria social en un o més dels territoris que l’integren que s’hi oposa o que no accepta la seua sobirania. I quan hi ha dubtes sobre això, el millor que es pot fer és donar la paraula a la ciutadania. Una consulta ciutadana té una legitimitat afegida a una decisió del parlament. En aquest cas seria un acord dels representants, en aquell una manifestació directa dels subjectes del poder, dels representats que, en alguns casos, com aquests, han de representar-se ells mateixos.

Al capdavall, aquestes són disputes entre demòcrates resoltes com a demòcrates. Els conflictes són inherents a les societats humanes. El que canvien són les maneres de dirimir-los. En el cas català, però, l’única resposta per part del govern espanyol que s’ha plantejat és la legal, és a dir, l’espanyolitat obligatòria, amb les ulteriors conseqüències jurídiques o policials. Una bestiesa. ¿Què farà Rajoy? ¿Tancar a la garjola els membres del govern i del parlament de Catalunya i potser centenars de regidors i milers de ciutadans? ¿Per iniciar un procés democràtic que es desenvolupe en un referèndum? En aquest, com en altres aspectes, el nacionalisme espanyol és significativament menys democràtic que el canadenc i el britànic. O, dit d’una altra manera, conserva més tics autoritaris. Espanya no té precisament una llarga ni consolidada tradició democràtica. I això es nota en no pocs polítics, magistrats, periodistes i ciutadans, que tenen una visió poc democràtica de la seua estimada nació espanyola. Joseantoniana, concretament.

Pot agradar-nos o no el procés que ha encetat el Parlament de Catalunya, però si som demòcrates, el que no podem fer és no respectar-lo. Davant del “desafío” de la independència de Catalunya l’única eixida democràtica que tenen els unionistes és treballar per convéncer una majoria dels catalans que els convé seguir pertanyent a Espanya. I tenen molts mecanismes al seu abast i de més potència (pensem només en els mitjans de comunicació) que els nacionalistes catalans. Els arguments de la Constitució de 1978 o de la legalitat, o altres com que amb la crisi “no toca” (¿després sí?), eludeixen la qüestió fonamental: la democràcia. Ni la revolució nord-americana ni la francesa es feren d’acord amb la legalitat existent. En crearen una de nova. Al capdavall, ¿què és prioritari, la llei o la democràcia?

És inevitable, a més, pensar la hipotètica independència de Catalunya com a valencians. La declaració reconeix que el seu «itinerari històric ha estat compartit amb altres territoris, fet que ha configurat un espai comú lingüístic, cultural, social i econòmic, amb vocació de reforçar-lo i promoure'l des del reconeixement mutu». Ja veurem com queda la cosa. De moment, tenim el president Fabra fent demagògia en reclamar la fugida d’empreses amb seu a Catalunya ací. Com ja he expressat en un altre lloc, tinc dubtes que un nou estat català suposara beneficis a curt termini per al País Valencià, però donar suport a l’autodeterminació de Catalunya és una qüestió ètica, d’ètica democràtica, en concret. Com a demòcrata, els ciutadans de Catalunya tenen la meua solidaritat. Com a valencianista, a més, la meua estima.



Tags: model d'Estat, cultura democràtica.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca