Opinió

El rei i la generació precària

7/1/2013 Per Carlos Villodres


Imatge: JSF – PeriodismoHumano.com

La setmana passada vàrem patir en la televisió pública espanyola un exercici d'antiperiodisme que hauria de ser estudiat en totes les universitats del món. La no-entrevista al Rei, realitzada per Jesús Hermida, va deixar passar una gran oportunitat perquè poguérem conéixer per la boca del cap d'Estat, les seues opinions sobre els motius de la pèrdua de suport ciutadà cap a la institució monàrquica. En canvi, el centre de la “conversa” va ser l'autocomplaença i les reflexions buides. Una seqüela del discurs de Nadal que enguany va tindre l'audiència més baixa de la història.

Però això no va ser tot. Televisió Espanyola ens guardava una sorpresa amb un programa especial on diferents coetanis del rei reflexionaven sobre el paper de la seua generació. Allà hi havia des de Concha Velasco fins a José Sacristán, passant per Fernández (BBVA) o Alierta (Telefónica). També Eduardo Punset, que va deixar una de les frases que més em va indignar. Deia alguna cosa així com que els joves que hui en dia havien d'anar-se'n a altres països, que no es queixaren perquè en 1959 una generació de joves també va haver de pegar a fugir per a llaurar-se un futur.

¿Des de quan hem fixat la fosca dècada dels 50 com a referent? ¿Esperen, realment, que la societat rebaixe les seues aspiracions d'eixa manera? ¿Volen que acceptem, amb arguments com eixe, la gran pèrdua que suposa aquesta nova onada d'emigració?

Mai m'ha semblat just analitzar la història a través de generalitzacions generacionals, posant en el mateix sac persones i actituds molt diferents. Per exemple, de la generació de la transició formen part els que van lluitar contra el franquisme i els que mai van abandonar-lo. ¿Van jugar el mateix paper en l'arribada de la democràcia? De la generació que ens precedeix formen part els nostres pares i personatges com Rodrigo Rato. Uns paguen amb els seus impostos els forats que deixà el nou conseller de Telefònica. Tampoc és just equiparar-los: uns representen l'esforç i l'altre encarna tot el que ha fallat a Espanya.

Però posats a fer relats generacionals, i ja que Sa Majestat ha batejat la seua generació com la de “la llibertat”, crec que els menors de 35 anys tenim motius suficients per a batejar-nos com la generació de la precarietat.

El mateix dia de l'entrevista vaig llegir una dada que em va impressionar. 97 de cada 100 llocs de treball destruïts durant la crisi corresponien a menors de 35 anys. Incontestable. Per sectors, aquest biaix generacional es dóna en totes les categories. Així, la destrucció de llocs de treball entre els menors de 35 en la construcció és de 77,8%, mentre que en els majors d'aquesta edat la destrucció ha sigut del 47,6%. En la indústria manufacturera una reducció del 47,8% davant un 19,9%. En altres sectors s'ha destruït ocupació en els segments més joves, mentre que s'ha creat en els de major edat. És el cas d'activitats relacionades amb la gestió de residus, activitats administratives o l'administració pública.

¿I com s'expliquen aquestes xifres? ¿Som els joves tan malfaeners? No. El que passa és que en el mercat laboral trobem dues realitats ben diferents: la dels que pateixen la precarietat d'un contracte temporal (o altres formes de precarització: falsos autònoms, becaris, etc.) i la dels indefinits, que gaudeixen d'un grau de protecció major. I els menors de 35 anys han tingut —majoritàriament— el primer tipus de contractació, molt més barata de destruir per a l'empresari. Per això, a l'hora de definir a quin treballador s'ha d'acomiadar, els joves han tingut totes les paperetes. Que el criteri d'acomiadament siga el cost del trencament del contracte i no el rendiment del treballador no només és profundament injust sinó que perjudica la competitivitat del conjunt de l'economia fent les empreses menys productives.

Per tot açò es diu que el mercat laboral espanyol pateix una gran dualitat. És a dir, dos mons clarament diferenciats dins del mateix mercat laboral. Per a combatre aquesta situació, alguns proposen un contracte únic. Altres coincideixen en el diagnòstic, però no veuen en el contracte únic la solució als problemes que genera la dualitat. Finalment, n'hi ha que, sorprenentment, ataca frontalment la proposta del contracte únic posant en dubte la mateixa existència de la dualitat.

I ací és on cal tornar a les dades: 97 de cada 100 llocs de treballs destruïts durant la crisi corresponen a menors de 35 anys. I és que el 88% dels llocs de treball destruïts eren de naturalesa temporal, i aquesta tipologia ha sigut la principal via d'entrada (i permanència) dels més joves en el mercat laboral.

Hi ha un problema. Ho diuen les xifres però també la nostra experiència personal, pròpia o de gent pròxima. Els sectors més joves de la societat semblen condemnats a una precarietat que pren molts formes: des de la mateixa desocupació fins a treballs poc estables i mal remunerats.

I mentrestant, el govern espanyol accentua el problema amb una reforma laboral que precaritza la contractació indefinida i eternitza la contractació per formació. Per altra banda, les polítiques actives d'ocupació, aquelles que haurien de promoure la inserció laboral dels joves, són retallades sense miraments, allunyant la possibilitat d'un sistema basat en la flexiseguretat, com el de Dinamarca.

El problema laboral dels joves, per tant, va més enllà de la crisi econòmica actual i té les seues arrels en les polítiques d'ocupació de les últimes dècades. La dualitat actual suposa una expressió més de les creixents desigualtats socials, i és profundament injusta.

Es pot diferir en les possibles solucions. Es poden debatre les causes polítiques d'aquesta dualitat. Però no es pot negar l'evidència.

Arribats a aquest punt, cal anar un pas més enllà: una generació sencera en precari no només perjudica a aquesta generació sinó que posa en risc la viabilitat d'un sistema públic de pensions basat en la solidaritat intergeneracional.

Recapitulant: Existeix una situació de profunda desigualtat. En la qual es castiga i es fa vulnerable un sector de la població pel seu origen (per haver nascut als 70 o als 80). I de “retruc”, deixa en l'aire un dels pilars fonamentals de l'estat del benestar.

Ens hi juguem molt, i fins ara, el tema no sembla estar sobre la taula amb tota la seua cruesa. 97 de cada 100. Incontestable.



Tags: economia.



Carlos Villodres

Tags: economia.



Articles de Carlos Villodres

11/7/2016
Valencianisme, l’airbag del 26-J

29/12/2015
El ‘fracàs’ d’És el moment

8/6/2015
24-M: més que un canvi, una transformació

4/2/2015
El dubte d’Amparo, entre Podemos i Compromís

8/10/2014
Fabra, l’ànec coix

3/6/2014
L’oportunitat populista

1/4/2014
El debat que ve: ¿conselleries, vots o influència?

3/2/2014
No totes les primàries són iguals

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca