Opinió

Vivim menys, i pitjor, que els madrilenys

7/1/2013 Per Vicent Flor

El títol d'aquest article pot conduir a pensar que l'autor és un nacionalista valencià demagog, insolidari i que menja xiquets crus. Tanmateix, aquesta afirmació, que els valencians vivim menys i que vivim pitjor que els madrilenys, està fonamentada en dades oficials de l'Estat espanyol. El desembre del 2012 una institució poc sospitosa de simpaties amb el valencianisme com l'Instituto Nacional de Estadística, adscrit al Ministeri d'Economia i d'Hisenda del Gobierno de España, publicava l'esperança de vida al naixement el 2011 i ho desglossava per comunitats autònomes. Els valencians tenen una esperança de vida de 81,6 anys, mig any menys que la mitjana espanyola (82,1) i exactament dos anys menys que els madrilenys, amb una esperança de vida de 83,6 anys. Madrid, a més, apareix com el territori amb l'esperança de vida més alta de tot l'estat.

Dos anys de diferència d'esperança de vida és molt de temps. ¿Qui prefereix morir-se dos anys abans que un veí? I, encara més, ¿com és això possible si hem vist més d'una vegada (Madrid sempre és notícia) la gran contaminació que pateixen els madrilenys? ¿Com és això possible si els valencians seríem els millors del món i viuríem en la millor terra del món? ¿Com és això possible si som coinventors de la dieta mediterrània, mengem paelles, si més no, cada diumenge, habitem hortes fecundes i ens banyem en la mar sempre que volem? ¿És producte de la casualitat, de la mala sort? ¿O és producte d'una feliç combinació genètica madrilenya en ser una terra d'acollida no excloent, com sí que ho serien altres contrades peninsulars amb llengua pròpia, cosa que els hauria facilitat una selecció natural darwiniana superior? Ni una cosa ni l'altra, òbviament. L'explicació, de fet, és molt senzilla. Madrid és la comunitat més rica d'Espanya, a la qual vampiritza per a créixer més i més en riquesa. Espanya és el negoci de Madrid. I sí, la riquesa sembla que es correlaciona amb l'esperança de vida.

No és l'única variable, però. Els valencians patim una desocupació oficial del 28,1%, quasi deu punts per damunt dels madrilenys. El treball és un dels principals mecanismes d'integració social (almenys aporta tres qüestions importants: ingressos econòmics, relacions socials i estatus). La seua absència genera risc d'exclusió, frustració i, a més a més, pot generar problemes, precisament, de salut.

El País Valencià és la unitat subestatal (el que molts acostumen a anomenar “regió”, terme, aquest sí, antiestaturari) amb menys llits d'hospital per habitant... de tota la Unió Europea, tal com el periodista Paco Cerdà publicava en el diari Levante-El Mercantil Valenciana en l'edició del passat 15 d'octubre del 2012. La font tampoc no era sospitosa: Eurostat, l'oficina estadística de la Comissió Europea. A més a més, les dades eren del 2008 i no es podia culpar d'aquest dèficit, doncs, la crisi. De fet, segons les darreres dades publicades per l'INE (de 2005, es veu que no hi ha interés a Espanya per actualitzar aquesta mena d'informació), el nostre territori disposava tan sols de 2,51 llits hospitalaris per cada 1.000 habitants mentre que la mitjana era de 3,36.

Podríem seguir. El PIB valencià és inferior al madrileny, els salaris valencians són inferiors als madrilenys, el fracàs escolar valencià és superior al madrileny i un llarguíssim etcètera. I, encara més, com ja ha denunciat la Fundació Nexe amb el document monogràfic El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica de Rafael Beneyto, els valencians patim un finançament autonòmic també inferior a la mitjana. Som pobres i Madrid ens tracta com a rics. I com a valencians, és clar. Aquest espoli, juntament amb el balafiament de recursos públics i, en particular, una política que afavoreix la fractura social i l'increment dels exclosos ha provocat que apareguem per davall en la gran majoria dels indicadors socials.

El mite del Levante Feliz és tan fals que fins i tot vivim menys anys. Diguen el que diguen els tòpics, les dades són tossudes. Ara ja sabem què significa exactament ofrenar noves glòries a Espanya: entre altres, en regalar, literalment, no sols temps de la nostra vida sinó, també, de la nostra qualitat de vida. Un regal descomunal.



Tags: política valenciana, finançament autonòmic, model d'Estat.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca