Opinió

Sistema financer: cap a la corporatocràcia

3/12/2012 Per Joan Sanchis

106.500 milions d’euros. Aquesta és la quantitat total que de moment han hagut de desemborsar les institucions espanyoles i europees per a salvar el sistema financer del col·lapse. Bancaixa, la CAM i el Banc de València —les tres principals entitats financeres al País Valencià— nacionalitzades, fusionades i venudes per 1 euro. Pinta bé la cosa, no?

Fora bromes, la situació del sistema financer actual —especialment el valencià, si és que encara existeix— és més que preocupant. I ho és tant per les dificultats en l’accés al crèdit en què es troben moltes famílies i empreses, com per la reestructuració, a parer meu totalment equivocada, que s’està realitzant en el sector.

Els orígens
Cases, especulació urbanística i intervenció política. Aquests han sigut els tres principals problemes que han patit les entitats financeres espanyoles i valencianes, especialment les caixes d’estalvi, i que han provocat la que sens dubte podem qualificar com la major crisi financera de la història.

L'ecosistema de promotors, polítics i banquers, va iniciar un cercle viciós a la recerca del benefici que va acabar amb una exposició importantíssima de les entitats de crèdit respecte al sector immobiliari. Tan bon punt el preu de l'habitatge va començar a baixar i el sector de la construcció s’aturà, els impagaments van arribar i la situació de les entitats es va degradar sobtadament.

Perquè us en feu una idea, en el cas de la CAM, de cada 100 euros de crèdit, 98 eren a activitats o projectes relacionats amb el sector immobiliari i construcció. En el cas del Banc de València, recentment intervingut i venut a La Caixa per 1€, aquest percentatge era pràcticament del 66%.

I a aquesta sobreexposició al sector immobiliari s’afegeix encara en molts casos una gestió financera deficient, sense valoracions de riscos, sense coneixements econòmics i amb un alt grau d’intervenció política i empresarial.

El problema
El problema que va esclatar allà pel 2007 era evident. Davant el deteriorament del valor dels actius immobiliaris, els balanços de les entitats es deterioraven ràpidament. A això se sumaven els impagaments i la congelació del mercat de crèdit interbancari. Era qüestió de temps que la supervivència d’algunes entitats es posara en dubte.

I així va ser. Els problemes van començar a sorgir als EUA i mesos més tard arribaven a Europa amb nacionalitzacions massives al Regne Unit. L’efecte es va retardar a l’Estat espanyol —gràcies a un volum superior de reserves—, però les conseqüències van ser les mateixes o fins i tot més greus. La intervenció de Caja Castilla-La Mancha el 2010 era només el principi; prompte li seguiria tota una allau d’adquisicions, fusions i nacionalitzacions.

L'objectiu de l’actuació governamental era doble: per una banda, assegurar la tranquil·litat dels clients i dels seus estalvis, i al mateix temps, assegurar la viabilitat de les entitats i garantir que no farien fallida. I el problema el tenim precisament en aquest últim objectiu. Plantejar-se que cap entitat bancària puga fer fallida implica que per més roïna que siga la gestió, per més gran que siga el forat, l’Estat hi actuarà sempre. És la més pura perversió del liberalisme econòmic que alguns diuen practicar.

La solució equivocada
Mentre els governs opten per assegurar la viabilitat de totes les entitats, s’enceta un procés de reestructuració del sector financer amb el propòsit teòric de facilitar el control de les entitats i el compliment dels objectius de viabilitat.

A l’Estat espanyol desapareixen pràcticament totes les caixes d’estalvi i es facilita la fusió i compra d’entitats per a aconseguir reduir el nombre de competidors. Amb aquest objectiu es realitzen operacions com la d’aquesta mateixa setmana, en què el Banc de València, després de ser intervingut, es venia per la xifra simbòlica d'1 euro a La Caixa. La teoria del govern és que aquestes operacions haurien de generar entitats més fortes, amb més marge d’actuació, i que, per tant, són operacions que, a parer seu, minimitzen els costos d’una eventual fallida.

Però les coses es poden mirar des de diferents òptiques, i, a parer meu, el que s’està aconseguint és crear tota una sèrie d’entitats sistèmiques que efectivament no podran fer fallida, perquè en cas de fer-ho enfonsarien el mateix sistema sencer. La reforma del sistema financer tal com està plantejada suposa estendre la teoria del «massa gran per a caure» a la totalitat del sistema financer. Una barbaritat en tota regla.

Una estafa als ciutadans
Mentre els ciutadans patim retallades en els serveis socials, la sanitat i l'educació, la factura total del rescat al sistema bancari —comptant-hi avals, injeccions de capitals, esquemes de protecció d’actius etc…— ascendeix a vora 106.500 milions d’euros. Dels quals 36.000 han estat destinats a Bankia i 24.977 a la CAM; de nou els valencians anem al capdavant.

Si bé és cert que la major part d’aquestes ajudes són préstecs i inversions que es podrien considerar retornables en una certa quantitat, són diners que engreixen el dèficit públic i ens obliguen per altra banda a seguir practicant polítiques d’austeritat i retallades en serveis essencials.

La mostra més clara de la perversió d'aquestes operacions de rescat la tenim amb la ganga que aquesta setmana s'ha endut La Caixa. Amb 1 euro ha adquirit la totalitat del Banc de València, incloses les participacions en empreses com per exemple Aigües de València. I per si fóra poc, la compra compta amb un esquema de protecció d'actius (EPA) que cobreix el 75% de les possibles pèrdues del valor dels actius durant els pròxims 10 anys. ¿D'això en diuen lliure mercat?

És evident que una bona part d’aquests diners no es podran recuperar. Hi ha entitats que efectivament poden ser viables amb alguna ajuda, però n'hi ha altres que tindran moltes dificultats; i el benefici «social» de la seua existència és més que dubtós.

És una estafa dir als ciutadans que el cost serà zero, quan les condicions s’estan degradant i la possibilitat que algunes entitats no puguen retornar les ajudes és important.

Hi ha alternativa
Davant d’una crisi financera com la que hem viscut l'alternativa més clara hauria sigut garantir en primer lloc els estalvis de la gent. Per això tenim el Fons de Garantia de Dipòsits. Després, davant la no viabilitat d’alguna entitat, hi ha una doble possibilitat: si l'entitat es considera útil per a la societat, es pot procedir a la seua nacionalització, però, en canvi, si l'entitat és redundant o les dificultats financeres són grans, l’actuació més lògica és deixar que actue el lliure mercat. Així com quan les males pràctiques empresarials porten una empresa privada a la fallida, no hi ha cap raó per a actuar de manera diferent pel que fa al sector financer.

I quan parle d'intervenció o nacionalització no parle d'una operació de sotamà per a acabar regalant l'entitat per 1 euro a amiguets, sinó d'una intervenció realment útil, que pose el banc en funcionament com a banc públic i facilite crèdit i ajuda a les famílies i empreses que més ho necessiten.

Això no obstant, amb la posició política adoptada majoritàriament pels governs europeus, ens podem trobar durant anys i anys subvencionant directament o indirectament entitats zombis, no viables i poc —per no dir gens— útils a la societat.

Tot plegat sembla una estratègia coordinada per a alimentar el poder de les grans corporacions bancàries; les que s'acaben enduent entitats regalades, les que després condonen deute als mateixos que han pres la decisió, aquelles a qui només importa el seu propi benefici… Sembla que tot comença i acaba en el mateix lloc. Tot queda a casa. Benvinguts a la democràcia corporativa, a la corporatocràcia.



Tags: economia.



Joan Sanchis

Tags: economia.



Articles de Joan Sanchis

La Vanguardia, 23/2/2017
Més enllà del Corredor

La Vanguardia, 4-10-2016
La València que volem

4/2/2016 i 17/2/2016
El futur dels nostres pobles

13/4/2015
¿És la renda bàsica una opció per a fer front a la desigualtat social?

9/3/2015
¿Què serà de l’economia valenciana després de les eleccions?

1/12/2014
Primàries: ¿caminant cap al canvi o reforçant l’statu quo?

1/8/2014
Som colònia

6/5/2013
Són els economistes, estúpid!

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca