Opinió

L'esclat de la bombolla dels desnonaments

5/11/2012 Per Ferran Puchades

Les darreres setmanes la qüestió dels desnonaments ocupa les capçaleres dels noticiaris, segurament com a conseqüència dels desgraciats fets de Granada i, a casa nostra, a Burjassot. Des del punt de vista periodístic, certament no hi ha res com posar cara i ulls a situacions que ens envolten i que, a força de ser quotidianes, perden la seua transcendència.

Això no obstant, la problemàtica dels desnonaments ja fa temps que ha preocupat els operadors jurídics, els responsables polítics i sectors cada vegada més amplis de la societat que han començat a organitzar-se per a plantar cara i proposar alternatives a una realitat que es fa insostenible, si volem mantenir la cohesió i la convivència socials.

No és ara i ací el lloc per a explicar per què hem arribat a l’actual estat de coses. És evident que la sobreexposició al crèdit dels particulars, espentats per uns bancs àvids d’aconseguir ampliar la clientela, un mercat immobiliari molt dinàmic i sempre a l’alça en què el lloguer ha estat una opció residual, i unes condicions econòmiques favorables al tràfic, varen empényer molts ciutadans al somni d’assolir l’estatus de propietari i molts xicotets empresaris a embarcar els seus patrimonis personals com a garantia de préstecs que feien l’espiral del deute i del crèdit més i més gran.

La realitat és que la paràlisi de l’economia ha rebaixat radicalment els ingressos familiars i empresarials, i amb ells l’increment de la morositat ha escalat fins a xifres mai conegudes. Així, els darrers anys en els jutjats hem vist com les nostres estadístiques experimentaven forts increments d’entrada d’execucions tant de pòlisses de crèdit com d’hipoteques. Aquest fet no ha estat ni desconegut ni ignorat pels responsables polítics des de l’aparició dels primers indicis de la recent crisi.

Així, el govern socialista dictà el Reial Decret 8/11 d’1 de juliol de mesures de suport als deutors hipotecaris, amb el qual incrementà el sou mínim inembargable per al cas que, una vegada subhastat l'habitatge, continuara l’execució pel deute restant per les normes ordinàries, i incrementà igualment el percentatge mínim del valor de taxació del bé objecte de subhasta, pel qual se’l pot adjudicar l’executant en el cas que no hi haja postors, entre altres mesures menors, com rebaixar la quantitat que cal consignar per a participar en la subhasta. Fet i fet, mesures absolutament cosmètiques que no atacaven l’arrel del problema, que ja donava senyals d’alarma i que únicament preveia situacions referides a persones sobre les quals ja s’havia executat la finca i ara, en virtut de l’implacable article 1911 del codi civil, que diu que «del compliment de les seues obligacions respon el deutor amb tots els seus béns presents i futurs», es veien compel·lides a pagar la resta d’un deute engrossit per uns interessos extrems, però que la reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem no ha considerat usuraris. I, d’altra banda, intentava obrir el mercat de les subhastes facilitant la participació dels ciutadans quan ja feia anys que la tònica de les subhastes és la celebració sense postors per l'enfonsament del mercat immobiliari.

Però el govern popular ha continuat la senda llaurada per l’anterior, i de nou s’ha limitat a dictar mesures parcials, i, fruit de la seua política de privatització i anorreament de la cosa pública, ha deixat en mans de la mateixa banca una pretesa protecció dels deutors. En aquest sentit, es dictà el Reial Decret 6/12 de mesures urgents de protecció de deutors hipotecaris sense recursos que conté, entre altres mesures, el famós i poc llegit «Codi de bones pràctiques per a la reestructuració viable dels deutes amb garantia hipotecària sobre l'habitatge habitual», i que, malgrat el seu llarg enunciat, únicament dóna atenció a una ínfima part dels deutors susceptibles d’execució hipotecària, ja que s’ha de tractar d’unitats familiars que no tinguen cap renda, que la quota hipotecària siga superior al seixanta per cent dels ingressos, que el crèdit recaiga sobre l’únic habitatge en propietat del deutor i uns límits del crèdit concedit variables segons el tipus de localitat. A tot això s’afegeix que l’entitat bancària és qui decideix si els criteris es compleixen, i la manera de dur a terme les mesures fixades pel reial decret. En definitiva, és com posar la rabosa a vigilar les gallines.

A hores d’ara ha quedat clar que no valen mesures parcials ni pal·liatives d’uns danys que ja poden ser irreversibles per a una economia familiar, ni molt menys pensar que l'autoregulació dels operadors financers siga suficient per a aturar una hemorràgia que pren ja característiques de fractura social. Molts comencen a alçar la veu, la societat civil a través de plataformes contra els desnonaments o en favor de la dació en pagament. Ara també les associacions judicials en una acció unitària, de les que no prodiguen, han posat peu en paret per a aturar la situació, tot i que algunes de les mesures proposades com la del retard en el despatx de les demandes de les entitats bancàries tinguen poca consistència; també alguns vocals del Consell General del Poder Judicial han elaborat un document a tal fi, tot i que, per a sorpresa general, no va ser sotmés a debat en el ple. També s’han alçat opinions d’altres operadors, com els col·legis d’advocats o les associacions professionals dels secretaris judicials, que som els responsables de les execucions judicials.

Ha arribat el moment d’articular un autèntic debat social sobre la problemàtica dels desnonaments, per a atacar de soca-rel les causes que els ocasionen. I en aquest sentit el primer que cal fer ha de ser fixar l’objectiu de les mesures, i un primer pas, i entenc que fonamental, és introduir, com han demanat les associacions judicials, el concepte de deutor de bona fe, figura jurídica present en altres àmbits del tràfic jurídic i desconegut en l’àmbit hipotecari; una definició del sobreendeutament de les persones físiques per a aplicar de manera ordenada mesures per al pagament dels deutes, en què es puguen establir deduccions i esperes, i en què quede com a últim recurs la liquidació del patrimoni, tal com es fa amb les persones jurídiques per mitjà del concurs de creditors, o fixar un marc clar i segur per a les parts en què puga operar la dació en pagament com a darrera mesura davant un impagament.

També cal avançar, però, en un canvi de l'actual paradigma social en què qui no assoleix la propietat immobiliària sembla que no ha tingut èxit en la vida. L’Estat espanyol té uns índexs de lloguer diminuts dins del nostre entorn cultural, i les mesures dels darrers anys no han anat precisament en la línia d’enfortir el lloguer com a alternativa viable a la demanda d'habitatge. Tampoc no afavoreix aquest canvi la nul·la política pública d'habitatge protegit o social, tant en propietat com en règim de lloguer. Però aquest és potser un debat que necessita altres espais de reflexió.

Ferran Puchades
Secretari judicial



Tags: economia, justícia.



Ferran Puchades

Tags: economia, justícia.



Articles de Ferran Puchades

3/12/2012
Una administració de justícia de peatge

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca