Opinió

¿Ens interessa ofrenar glòries a Espanya?

4/10/2012 Per Vicent Flor

Madrid és insaciable. Mai no en té prou. Com encertadament fa veure Germà Bel, Madrid vol ser a Espanya el que París és a França. De tant de repetir-ho des del poder, els madrilenys, tret d’excepcions meritòries, es creuen el quilòmetre zero de la política, de l’economia i de la cultura de l’Estat. S’autodefineixen com a nacionals i universals alhora, al mateix temps patriotes i cosmopolites. I el més important, posseirien una innegable «potència nacionalitzadora», que les «perifèries» no podrien mai assolir. Ja ho escrigué Ortega y Gasset: «hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral». Contràriament, la gent de provincias seríem invisibles o, a tot estirar, comparses, locals i localistes, folklòrics, ètnics, rudes, primitius i sovint incomprensibles. No debades, gent que s’entesta a parlar jergas rudimentàries per impedir la comunicació en la lengua común.

Els discursos del nacionalisme espanyol són coneguts. N’hi ha de més moderats i de més radicals. Però no són coses només del passat. Estan ben vius: aquests dies el ministre Wert ha declarat que el fracàs educatiu a Espanya és responsabilitat de les comunitats autònomes. El centralisme (com si no s’haguera provat en la història d’Espanya!) seria la solució, la panacea.

Aquestes no són simples retòriques d’autocomplaença: tenen conseqüències ben reals. Per exemple, en la inversió pública. «Lògicament», invertir en nosaltres, els nadius mediterranis, gent insolidària i curta de mira i de gambals, és una pèrdua de diners. Catalunya, com que és rica, hauria d’acceptar el dèficit fiscal fins al dia del judici final. I nosaltres, els valencians, que, com explica magníficament Rafael Beneyto en El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica, som pobres respecte a la mitjana estatal, ¿què? ¿Per què nosaltres hauríem d’acceptar el dèficit fiscal? ¿Perquè som valencians? Respecte a això, els pressupostos de l’Estat del 2013 és una altra presa de pèl. Fins i tot la tímida patronal valenciana ha alçat la veu. El President Fabra, en canvi, ni está ni se le espera.

Espanya no sols no ens tracta amb una mínima equanimitat sinó que funciona més a prop d’una república bananera que d’un sistema polític europeu. Fixem-nos, per exemple, en l’AVE. Felipe González és d’origen andalús i la primera línia de tren d’alta velocitat a l’Estat fou la de Madrid-Sevilla. José María Aznar és vallisoletà i prioritzà Madrid-Valladolid (de fet, s’inaugurà abans aquesta línia que la connexió entre Madrid i Barcelona). I ara que el gallec Mariano Rajoy és president del govern espanyol, la inversió de l’alta velocitat a Galícia és superior que en tot l’eix mediterrani, que no sols uneix la segona i la tercera ciutat més poblades de l’estat, sinó que representa el veritable eix de la prosperitat per al conjunt peninsular. Doncs, no. Els dos principals partits espanyols insisteixen a reclamar a Brussel·les l’anomenat eix central. ¿Que no és «central» aquest eix?

Espanya és un cortijo, el seu cortijo. Davant d’aquesta situació, ¿als valencians ens interessa seguir ofrenant noves glòries a Espanya? Per més que ens entestem a fer-ho, les dades són tossudes. Des de Madrid no se’ns tracta com a iguals, ens tracten com a levantinos. ¿Ens interessa? ¿Ens interessa seguir sent menyspreats i maltractats? ¿Fins a quan? Jo trobe que la mania d’ofrenar, de no exigir respecte, serà la nostra ruïna…



Tags: política valenciana, finançament autonòmic.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca