Opinió

La sobirania econòmica dels valencians

4/10/2012 Per Joan Sanchis

No són moments fàcils per al País Valencià. Aquest passat 20 de juliol, el vicepresident del Consell, José Ciscar, anunciava públicament la petició d'ajuda econòmica per part de la Generalitat al govern espanyol. Ens convertíem així en la primera comunitat autònoma a demanar suport financer al govern central a través del mecanisme del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA). Entràvem així, definitivament, en una situació d'alienació política i econòmica que amenaça com mai en els últims 20 anys la nostra capacitat d'autogovern com a poble.

En el títol de l'article us parle del concepte de «sobirania econòmica», i ho feia perquè aquest és un element essencial per a la capacitat d'autogovern dels pobles. Un col·lectiu que no gaudeix de la capacitat de decidir sobre els seus propis recursos és un col·lectiu alienat, insignificant en el context polític i econòmic mundial. I en el cas del País Valencià, la pèrdua de sobirania econòmica al llarg dels últims anys és molt significativa.

Però, ¿com hem arribat ací? ¿Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats? ¿Hem tingut mals gestors? Aquest article pretén fer una diagnosi breu però completa dels factors que hi han influït, centrant-nos fonamentalment en aquells de tipus econòmic —la part política la deixe per als magnífics politòlegs que també escriuen en aquesta mateixa pàgina.

Context actual
Com dèiem, aquest passat 20 de juliol, el País Valencià va entrar a formar part del mecanisme del FLA, del qual rebrà aproximadament —si no hi ha ball de xifres— vora uns 4.500 milions d'euros. L'admissió en el FLA està condicionada a l'acceptació d'una determinada condicionalitat establerta en el reial decret de creació del fons; concretament l'article 4 deixa ben clares quines són les conseqüències:

Article 4. Condicions Financeres. 1. La comunitat autònoma s’ha de sotmetre als principis de prudència financera que es fixen per resolució de la Secretaria General del Tresor i Política Financera.

Els ben estèticament anomenats «principis de prudència financera» inclouen en realitat la pràctica totalitat d'actuacions econòmiques que fa el sector públic valencià, amb plena capacitat de l'Estat Espanyol per a controlar-les i influir-hi. De fet, per a accedir al fons és també condició ineludible la presentació d'un pla d'ajust que ha de ser aprovat pel Ministeri d'Hisenda.

A banda d'aquesta condicionalitat addicional pel fet d'accedir als recursos del FLA, totes les comunitats autònomes estan sotmeses als objectius de dèficit que ha fixat l'Estat espanyol, que al seu mateix torn ha de respondre també als criteris fixats per la Comissió Europea. No obstant això, la desigualtat en els criteris de fixació d'objectius és ben clara. Mentre que l'Estat haurà de complir un objectiu del 4,5% en 2013, a les CCAA se'ls exigirà el 0,7%, i el 0,1% en 2014. A més, l'incompliment dels criteris del FLA o dels objectius fixats de dèficit, poden suposar legalment la intervenció del govern espanyol en qualsevol govern autonòmic.

En aquest context, el País Valencià ho tindrà difícil per a complir els objectius sense assumir dràstiques retallades en la despesa pública; i sobretot, ho tindrà difícil per a sortir-se'n econòmicament en el llarg termini, donades les vulnerabilitats addicionals de les quals parlarem a continuació.

Discriminació que alimenta el deute
Un factor molt important que explica la situació actual del País Valencià —el més important quant a la seua magnitud econòmica— és la discriminació permanent en el repartiment del sistema de finançament autonòmic.

Ho explica molt bé Rafa Beneyto en l'estudi El finançament dels valencians editat per la Fundació Nexe. El 2009, per exemple, els valencians, vam rebre un finançament per càpita de 1.904,28 €, és a dir, 194,59 € menys que la mitjana espanyola. I la situació s'ha agreujat en la liquidació del 2010 publicada aquest mateix juliol pel Ministeri d'Economia. Durant el 2010 els valencians vam rebre de l'Estat 2.332 € per càpita, 229 € menys que la mitjana espanyola. Tot això, comptant amb una renda per càpita que representa només el 88,4% de la mitjana de l'Estat, un dels territoris més pobres en relació a la mitjana.

Aquesta situació ha sigut acumulativa any rere any, i ha provocat que la Generalitat ni tan sols pogués cobrir les despeses de sanitat i educació amb l'assignació de l'Estat, que haja generat per tant un volum important de dèficit públic finançat amb deute.

El deute del sector públic valencià ha crescut de manera ininterrompuda durant els últims anys. Fins i tot en l'època de bonança econòmica es generava deute. Això és deu per una banda a l'assignació deficitària del sistema de finançament, i també a unes determinades polítiques econòmiques de despesa improductiva. Això no obstant, cal deixar clar que quantitativament el factor més important és el dèficit del sistema de finançament. Amb aquesta situació la fallida era qüestió de temps.

Drenatge de recursos cap a l'Estat
A banda del dèficit en finançament per càpita, el País Valencià sofreix, per la mateixa estructura de l'Estat, un drenatge permanent de recursos cap a l'administració central, uns recursos que no retornen mai. És el conegut com a dèficit fiscal, és a dir, el fet de pagar més impostos o taxes del que es rep en contrapartida.

Últimament, amb el debat sobre la independència a Catalunya, alguns mal anomenats experts han adduït la inexistència d'aquest concepte, basant la seua argumentació en el fet que són les persones les que paguen impostos i no els territoris, i per tant, resulta poc lògic establir una anàlisi territorial. Si bé és cert que òbviament els impostos són pagats per les persones, no és cert que les inversions siguen retornades per persona. És a dir, les inversions —les contrapartides— es realitzen per territoris, per municipis, per comunitats autònomes, per tant l'anàlisi territorial és completament lògic.

Així, el 2005 segons les balances fiscals publicades —només una vegada— pel Ministeri d'Economia, el País Valencià cedia anualment un 6,40% del seu PIB. Si fixem aquest percentatge en l'actualitat, representa 6.588 milions d'euros d'espoli fiscal anual. Així, si aconseguírem eliminar aquest drenatge permanent de recursos, el deute de la Generalitat Valenciana a finals de 2011 —20.762 milions d'euros— es podria liquidar en poc més de 3 anys.

Discriminació històrica en inversions estatals
Pràcticament des del franquisme, el País Valencià ha sofrit addicionalment també una marginació pel que fa a les inversions públiques que realitza l'Estat a les diferents comunitats autònomes.

De fet, els pressupostos generals de l'Estat per al 2013 publicats fa uns quants dies, revelen que els valencians rebrem el 2013 un 35% menys que el 2012. Concretament, 128 € per habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola d'inversions arreu de l'Estat (225 €).

Una economia que recula
El resultat de tots aquests desequilibris i problemes que limiten —per no dir que alienen completament— la nostra sobirania econòmica no és més que la degradació progressiva de les nostres condicions de vida.

L'evolució de la renda per càpita és ben aclaridora. Lluny de convergir amb la mitjana espanyola, el valor afegit per càpita de l'economia valenciana s'ha anat allunyant de la mitjana, i ha caigut fins a suposar el 88,4% de la mitjana espanyola.

A més, el pes de l'economia valenciana en el conjunt de l'Estat ha anat disminuint: del 9,9% del PIB el 2008, al 9,6% el 2011. Això s'ha vist agreujat també per la reduïda inversió pública, que el 2011 suposava el 15,3% del PIB, inferior també a la mitjana espanyola del 16,5%.

Valencians sense sobirania econòmica
La situació és certament desoladora en tots els sentits. Sense una reorientació completa de la política financera autonòmica, la nostra capacitat d'autogovern, està completament en perill.

Lluny de discursos populistes, el que més ha pesat en l'empitjorament de les finances públiques valencianes ha sigut un sistema de finançament autonòmic totalment arbitrari i injust. I sense una reforma d'aquest, serà impossible la sostenibilitat de la Generalitat Valenciana a mitjà termini. El deute anirà creixent i creixent, els objectius de dèficit seran pures quimeres que pagarem cedint del nostre benestar, i els «homes de negre» es convertiran en els nostres veïns habituals.

Queda ben clar que les polítiques econòmiques centralistes estan portant al País Valencià a una greu crisi sistèmica i institucional, a la plena alienació de la nostra sobirania econòmica com a poble. L'economia valenciana és cada vegada més irrellevant en el context estatal, i no es veu la llum al fons del túnel.

Ara més que mai, els valencians necessitem un lideratge polític i econòmic que passe de les paraules a l'acció, que estructure una alternativa de política econòmica i que diga prou.



Tags: política valenciana, finançament autonòmic.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca