Opinió

Marejant l’Estatut

4/10/2012 Per Carlos Villodres

 

Quan la indignació cala —amb raó— en bona part de la societat, i el discurs se centra en la «classe política» i no en una classe de polítics, el terreny es troba adobat per a propostes populistes i inútils. És el cas, per exemple, de la gran «idea» de Rajoy de reduir en un 30% el nombre de regidors de tots els ajuntaments (que en la seua gran majoria no cobren per exercir una faena les 24 hores del dia, els 7 dies a la setmana). 

La setmana passada vàrem tindre un nou exemple d’este tipus de propostes en el president de la Generalitat, Alberto Fabra. Durant el debat de política general va tornar a anunciar la seua gran idea: reduir el nombre de diputats a les Corts, dels 99 actuals a 79. Cal recordar que les Corts es componien de 89 diputats fins que el 2006 Camps (PP) i Pla (PSOE) varen pactar una reforma de l’Estatut que introduïa un mínim de 99 diputats. Per tant, amb l’estatut actual només es podria reformar el nombre de diputats augmentant-lo. Per a dur avant la proposta de Fabra, caldria modificar l’Estatut amb el procés que això comporta (i que inclou l'aprovació per 2/3 de les Corts, majoria absoluta en el Congrés dels Diputats i la ratificació en referèndum). 

Estem parlant d’un estatut reformat el 2006, i amb una reforma relativa al finançament encara en tramitació al Congrés dels Diputats i pendent d’una altra ratificació en referèndum (curiós, per cert, que ningú faça comptes sobre els diners que costen, també, estos referèndums).

¿És necessària esta reducció de diputats? No, certament no ho és. Però davant un panorama demoscòpic inquietant per al Partit Popular, un dels pocs moviments que poden fer és intentar pujar al carro de la indignació.

No entenen que la indignació no prové del fet que hi haja 20 diputats més o menys, sinó del paper que poden jugar a l’hora de solucionar els seus problemes o traslladar les seues preocupacions a les institucions. 

Mentre alguns polítics només parlen sobre els polítics, les institucions tracten sobre les mateixes institucions, i l’administració considera un èxit que mig funcione com una administració (com quan aconsegueix pagar proveïdors amb anys de retard), es pot percebre la falta crònica de Política (així, en majúscula). Sobra, en canvi, metapolítica, una política que parla dels polítics i no de la societat i els seus problemes. 

Per exemple, quan el nostre país s’enfronta a un dèficit fiscal molt greu i ha de recórrer a contínues línies ICO (que hipotequen els pressupostos de les pròximes dècades), l’argument oficialista és que no és el moment de reclamar una reforma oberta del sistema de finançament, perquè cal generar confiança en les institucions. I si la marginació continua quan arriben els Pressupostos Generals de l’Estat, la resposta és una protesta continguda i resignada.

I ací és on hauria d’entrar la política i les propostes del president de la Generalitat. I ací, fins i tot, es podria utilitzar la via de la reforma o el desenvolupament estatutari. Perquè a partir del fet de disposar de més recursos i inversions podrem plantejar la resta de debats imprescindibles sobre l’estat del benestar o sobre possibles estratègies de creixement econòmic.

Amb una majoria absoluta a les Corts Valencianes, amb 20 diputats del PP valencià al Congrés dels Diputats, s’espera alguna cosa més del president Fabra que plantejar debats estèrils a colp d’enquesta.



Tags: política valenciana, cultura democràtica.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca