Opinió

Les polítiques actives d'ocupació al País Valencià: ¿un fracàs anunciat?

4/10/2012 Per Raül Burriel

L’atur al País Valencià afecta actualment el 27% de les persones actives i porta 23 trimestres consecutius augmentant. El drama per a les famílies i per al conjunt de l’economia és evident, i la pregunta a la qual cal donar resposta és quines polítiques cal posar en marxa per a invertir aquesta situació.

El punt de partida, quant a polítiques d’ocupació impulsades des de la Generalitat, és ben feble. L’any 2000 es va crear el Servei Valencià d’Ocupació i Formació (SERVEF), amb les competències transferides per a executar les polítiques actives d’ocupació. Les polítiques passives —la gestió de la prestació de desocupació— ha quedat en mans de l’administració espanyola. Quant a eixes polítiques actives, el seu plantejament i el seu disseny també queda en mans dels serveis públics d’ocupació espanyols; únicament es transfereix a les comunitats autònomes la seua execució. Val a dir, però, que la limitació de les opcions d’actuació del SERVEF no són absolutes, i en el marc territorial propi, destinant recursos econòmics propis, i sempre amb coordinació amb les línies marcades des de la Unió Europea i l’Estat espanyol, ha estat possible -—potser encara ho és— fer unes polítiques actives d’ocupació pròpies, dissenyades des del país, amb una visió global de les necessitats i els objectius a cobrir.

Però la realitat ha estat una altra. El SERVEF, i les diverses conselleries de les quals ha depés orgànicament, s’han dedicat a executar mecànicament els plans i les accions dissenyats des de dalt, amb els diners que amb eixa finalitat se li han transferit. La manera en què s’han gastat aquests diners també faria parlar.

Les polítiques d’ocupació dels darrers quinze anys es caracteritzen per la falta d’un model global d’actuació per al foment de l’ocupació de qualitat, en el marc d’una economia de valor afegit, basada en un model productiu amb projecció cap al futur. No hi ha un marc general rector de les polítiques d’ocupació, sinó actuacions puntuals, concretes, descoordinades les unes amb les altres (plans integrals d’ocupació, accions OPEA, Emorga, salari jove…). Aquestes accions són d’execució anual, de manera que no se sostenen en el temps, i el seu efecte queda reduït. Moltes vegades, sobretot darrerament, el retard en la publicació anual de les convocatòries ha reduït el temps efectiu d’aplicació del programa. Com ja he dit, les accions es dissenyen en altres nivells de l’administració, i es nega la participació dels tècnics responsables del seu desplegament, dels col·lectius afectats i dels experts. De tant en tant es canvia el nom de plans antics per a simular noves iniciatives. Pur màrqueting. Darrerament, com a conseqüència de les retallades pressupostàries, s’ha produït una disminució de les partides econòmiques d’aquests programes, i fins i tot la seua desaparició. L’excusa per a eliminar algunes d’aquestes accions —ho hem sentit tant en boca de representants del govern valencià com del de l’espanyol— és la seua falta d’efectivitat. La majoria d’aquests programes es duen a terme des de fa més de 10 anys, sense que mai s’haja fet un correcte seguiment i una avaluació dels resultats. Però —quina casualitat!— justament ara que cal austeritat pressupostària se'n descobreix la falta de resultats. ¿Qui s’ha beneficiat d’aquests diners durant aquests anys?

Amb l’excusa de l’austeritat pressupostària es retallen unes polítiques d’ocupació necessàries, però que per desgràcia fins ara no s’han exercit des del govern valencià de manera responsable. La Generalitat ha actuat amb una combinació d’incapacitat i de defensa d’interessos particulars.

De totes maneres, el lamentable estat de l’economia valenciana fa pensar que potser és més prioritària la política econòmica que aquella estrictament “ocupacional”: primer cal generar llocs de treball si volem reduir l’ocupació.

Amb tot i això, hi ha aspectes en què les polítiques públiques podrien tindre un impacte en l’ocupació. Encara hi ha certa ineficiència en la intermediació laboral. Hi ha empreses amb dificultats per a cobrir llocs de treball amb característiques específiques i particulars. Una millor intermediació i una millor política de formació ocupacional millorarien aquesta situació.

Per una altra banda, el desplegament d’unes polítiques públiques de suport a la conciliació i d’ajuda a la dependència tindria efectes diversos: en la millora de les condicions de treball, en l’oferta de serveis social i sanitaris i en la creació d’ocupació. Es compensaria, també, una part de l’actual desmantellament dels serveis públics.

Finalment, els recursos econòmics dirigits al suport a les a empreses haurien de posar l’accent en l’accés al crèdit, l’augment de la mida de les pimes valencianes, l’ús de més tecnologia (com una forma concreta d’incorporar valor afegit, que n'hi ha d'altres), la diversificació de clients, l’obertura de nous mercats i l’exportació.

Queda el repte de finançar aquestes polítiques en un context d’austeritat. Però l’alternativa és endinsar-se encara més en un cercle viciós de depressió econòmica, debilitat empresarial i pèrdua de capital humà, i empobriment del conjunt de la societat.



Tags: economia valenciana.



Raül Burriel

Tags: economia valenciana.



Articles de Raül Burriel

3x4.info, 7/5/2017
La via valenciana cap a un nou model productiu

Intersindical Valenciana, 8/1/2016
L’ocupació al País Valencià, entre la recuperació i la precarització

4/11/2012
Democràcia monitoritzada

23/7/2012
La crisi social

19/3/2012
100 anys de psicologia social

13/2/2012
¿Què sabem de la inserció laboral dels titulats universitaris valencians?

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca