Opinió

Són les províncies, estúpid! (La reforma de l’administració local)

4/10/2012 Per Amadeu Mezquida

Els números i els polítics tenen una relació d’amor-odi. Als polítics els encanta això de traure a passejar gràfiques de colorets, xifres o estudis, sempre que els números que contenen servisquen per a defensar la seua postura. En canvi, quan els números els lleven la raó, els polítics callen i resen perquè els rivals polítics no traguen a la llum els números.

Amb la crisi s’ha produït una democratització dels números. Els números i els polítics estan guerra. I és que ara, els números poques vegades donen la raó als governants. Davant aquesta situació partits com el PP i UPyD han decidit tirar pel recte, oblidar-se dels números, obviar-los i seguir amb el seu discurs ideològic al marge del que els números demostren. 

Estic parlant d’allò del malbarat autonòmic, que les autonomies amb la seua pèssima gestió han endeutat l’Estat i que cal recentralitzar certes competències perquè això no torne a passar.

Aquesta gràfica publicada per Alberto Garzón evidencia que les Comunitats Autònomes i les corporacions locals no han malbaratat tants diners com Rosa Diez o Mariano Rajoy ens volen fer creure. Que el dilapidador dels recursos públics s’anomena administració central. No hi ha números que donen suport a la recentralització; però, malgrat això, ells mantenen el seu posicionament a favor d’aquesta, fent palés que no es tracta de posicionaments basats en la realitat sinó en la ideologia que hi ha darrere de qui defensa aquestes postures.

En realitat, que el gruix del deute es concentre en l’administració central no significa que no calga revisar i reformar les altres administracions i sanejar-ne els comptes.  Però és curiós que fa uns mesos, en l'opinió pública es debatia entorn de les diputacions provincials i ara es debat sobre les autonomies.

El PP ha aconseguit desviar l’atenció cap a les autonomies, potser ho ha fet perquè es necessiten diners ràpids, es vol liquiditat i es vol ara mateix, i és més fàcil obtenir-la des de les autonomies. O potser perquè ideològicament al PP no li convé que s’encete el meló de la reforma de l’administració local i el paper de les diputacions provincials. Siga com siga, s’ha desviat l’atenció. Molts vam pensar fa uns mesos que per fi havia arribat l’hora de clavar mà en l'administració Local i fer les reformes que durant dècades s’han demostrat necessàries. Però no, sembla que ara, amb la que tenim damunt, tampoc és moment per a les grans reformes; seguiran, doncs, posant pegats ací i allà per a resoldre-ho tot sense canviar res.

I és una llàstima, perquè l’administració local necessita una gran reforma. L’administració local pateix quatre grans mals, perfectament identificats des del punt de vista acadèmic i des del món de la gestió pública, que podrien resoldre’s o alleugerir-se tan sols amb un poc de voluntat política. Aquests mals o mancances són: l’inframunicipalisme, el finançament dels ajuntaments, la gestió i desenvolupament de les competències a escala local i, finalment, el paper de les diputacions provincials.

M’agradaria poder abordar cadascun d’aquests problemes, però potser és massa per a un sol article i seria anar-me’n molt del tema, així que he decidit centrar-me en el paper de les diputacions provincials.

Actualment les diputacions, llevat de les forals, es dediquen bàsicament a subvencionar, assessorar i donar suport tècnic als municipis que ho necessiten. Si n'analitzem el motiu, trobarem que la realitat és que tots els municipis xicotets i mega-xicotets (dir mitjans i xicotets és un eufemisme macabre) depenen absolutament dels recursos tècnics, jurídics i, sobretot, econòmics que reben des de les diputacions per a desenvolupar amb èxit les seues competències bàsiques obligatòries. Això col·loca la institució provincial en una posició de poder desproporcionada enfront de la unitat bàsica de l’administració local que és el municipi. Els ajuntaments són triats per la població i la representen; i, en teoria, les diputacions són triades pels ajuntaments i els representen. I dic en teoria perquè en la pràctica el que ocorre és que la diputació és controlada pel partit més votat en els municipis més grans, gestiona els diners de tots, i reparteix a discreció entre els municipis més necessitats tot creant clientelismes i influint en el sentit del vot de la població. 

La diputació pot convertir-se en un contrapoder per als governs autonòmics, la qual cosa no és dolenta per si sola. És un contrapoder perquè gestiona molts diners, i perquè de la seua generositat depenen molts ajuntaments. Això fa que un govern autonòmic de signe polític contrari veja limitada la seua acció i la seua influència sobre els municipis. Però la diputació també pot convertir-se en un contrapoder per als governs municipals, precisament per les mateixes raons, perquè gestiona molts diners i perquè de la seua generositat depenen molts ajuntaments. La gent que viu en pobles menuts ho sap. L’alcalde del seu poble sempre està fent viatges a la diputació, ha de guanyar-se els funcionaris que hi treballen, tindre bons contactes dins, bones relacions amb els diputats provincials… I la cosa es complica molt quan qui governa la diputació és d’un altre partit. Això fa que sorgisquen xarxes clientelars perfectament definides que es van perllongant en el temps legislatura rere legislatura. Però, a més, pot condicionar el vot de la gent d’aquells municipis que saben que si al seu poble no governen els mateixos que a la diputació, el poble rep menys diners. Eixes dinàmiques estan donant-se amb molta força en els últims temps i és curiós que, pràcticament, no en parla ningú. 

Cal ser conscients que per a molts ciutadans és més important a l’hora de decidir el seu vot qui governa en la diputació que qui governa en el govern autonòmic. Això passa perquè per a qualsevol ciutadà la institució més propera és el seu ajuntament. Això es magnifica com més menut és el municipi, i a mesura que el municipi és més menut també es magnifica l’ajuda que presumiblement necessitarà de la diputació.

Un problema afegit el trobem quan les províncies, estructures artificials sorgides en el segle XIX esdevenen marcs de referència identitària. Identitat normalment fonamentada en un greuge comparatiu cap a la província veïna i sovint germana. Les diputacions que s’han trobat amb eixe problema ha tendit a potenciar-lo. Un exemple paradigmàtic el trobem a la província i la diputació d’Alacant, fet que s’ha vist ajudat també per l’excessiu centralisme del que ha fet gala València des de la seua instauració com a capital del Regne. Siga com siga, diputacions com la d’Alacant han aprofitat el victimisme social i el centralisme de la capital (el propi i el de “l’enemic”) per a erigir-se com a mini-generalitats o mini-juntes, institucions que s'extralimiten en les seues competències de l’única manera que hom pot extralimitar-se: envaint competències dels altres, i per tant fent de la crispació i de la manca d’encaix la seua raó de ser i operar.

Les diputacions tampoc no escapen a un defecte que cada cop s’està tornant més imperdonable, el de tindre un sistema d’elecció que no compta amb la participació directa de la ciutadania. Si se’ns pregunta fins i tot per la composició del Parlament Europeu, ¿com pot ser que no se’ns pregunte per la nostra província? Tot plegat, un mira el panorama provincial, sobretot el valencià, i es pregunta en què s’ha avançat des d’aquella època de cacics de la qual parlen els llibres d’història. Les diputacions generen més problemes que no en solucionen. I tot degut a la manca d’autonomia del municipi. I no és que al municipi li manquen competències, el que li manquen són diners. 

Un cop solucionat el problema de finançament, que té solució reformant les actuals vies d’obtenció de recursos, s’haurà d’admetre, no només des de l’àmbit de la gestió pública sinó també del de la política, que la diputació provincial, és una institució que ha de quedar per al record en algun dels episodis nacionals de Benito Pérez Galdós. El PP ho sap i per això s’entesta a desviar l’atenció cap a les comunitats autònomes.

Amadeu Mezquida
amadeumezquida.wordpress.com


Tags: model d'Estat, cultura democràtica.



Amadeu Mezquida

Tags: model d'Estat, cultura democràtica.



Articles de Amadeu Mezquida

15/11/2017
La mani de la teua vida

La Veu, 10/4/2017
La fatalitat valenciana

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca