Opinió

Las Vegas vs. Massachusetts

13/9/2012 Per Joan Sanchis

Hui m'estrene en aquest mitjà parlant d'un tema de radiant actualitat —de portada de premsa—, i no és l'atur, ni les empreses que tanquen, ni cap rescat o retallada… Sí, estimats lectors, parlem de casinos i parcs temàtics; i no, no som en el 2004 o el 2006.

La diagnosi de la crisi econòmica que hem viscut aquests darrers anys, semblava haver generalitzat un consens majoritari entorn de la impossibilitat d'estructurar un model econòmic sostenible basat en la construcció i en activitats excessivament sensibles a les fluctuacions del cicle econòmic. Això no obstant, sembla que ara alguns han trobat en aquesta mateixa diagnosi la resposta a l'estancament econòmic que sofreix bona part d'Europa.

Madrid i Barcelona han estat lluitant per aconseguir ser ubicació preferent per a la instal·lació del que s'ha anomenat «Las Vegas» d'Europa —Eurovegas. Tant la Generalitat de Catalunya com la Comunitat de Madrid van centrar tots els seus esforços diplomàtics a aconseguir l'adjudicació del projecte, subratllant la seua importància per l'impacte econòmic que suposaria, especialment pel que fa a l'ocupació. Els dos governs estaven disposats a concedir tot tipus d'exempcions fiscals i legislatives. Finalment, Madrid sembla ser la destinació final del projecte, però Barcelona no s'ha quedat enrere i ha anunciat la creació del seu propi complex —BarcelonaWorld. Sembla una història de pre-crisi, de bogeria especulativa, ¿veritat?

Al País Valencià en sabem molt del fracàs d'aquest tipus de projectes. La Generalitat Valenciana va fer bandera del turisme i dels grans esdeveniments com a motors del desenvolupament de l'economia valenciana; València estava finalment al mapa! ¿I quin ha sigut el resultat? Capdavanters en nombre d'aturats, destrucció del teixit productiu, i una gran llosa de deute públic. L'especialització excessiva de la nostra economia en el turisme i grans esdeveniments —també la construcció— ens han passat bona factura. Òbviament hi ha també una contribució positiva del sector turístic que no podem negar. Amb tot, intentar convertir-lo en la base del creixement econòmic té els seus riscos. 

El primer risc és el potencial limitat d'aquest sector. Dos són les vies fonamentals per les quals es pot generar creixement econòmic: el creixement de l'ocupació (a llarg termini no és determinant) i l'augment de la productivitat. El sector turístic —i bona part del sector serveis— té greus limitacions pel que fa al creixement de la productivitat i per tant un baix potencial per a generar creixement econòmic a llarg termini. Els majors avanços en productivitat històricament s'han generat en el sector agrari i en el sector industrial; i han sigut aquests els que han contribuït decisivament a l'avanç de l'economia. En el sector turístic —i en part del terciari— el creixement es genera bàsicament per creació de nous llocs de treball que fluctuen de manera molt important durant les diferents fases del cicle econòmic. Al meu entendre, el paper que hauria de tindre el sector turístic és el d'un sector econòmic més, però no l'espina dorsal de la nostra economia. 

Podem afegir-hi encara el component polític, la confrontació entre l'economia i el cicle polític, i —per què no dir-ho— amb el factor afegit d'uns polítics poc responsables. És molt més fàcil anunciar la creació de 20.000 llocs de treball a Eurovegas que invertir en la creació d'una xarxa científica i industrial com ha fet el País Basc (millores de productivitat). El curt i el llarg termini entren en conflicte, i aquest ordre de prioritats té greus conseqüències sobre l'economia real i ens pot dur a un punt de no retorn. És el cas del País Valencià, on el sector industrial ha estat totalment abandonat i les activitats que tradicionalment eren competitives han deixat de ser-ho. ¿La causa? La manca d'una política industrial activa de promoció del desenvolupament tecnològic i de generació de clústers industrials. 

I quan parlem de casinos, hotels i camps de golf, no són components polítics o econòmics els que hauríem de valorar. Hi ha tota una sèrie de factors d'àmplia rellevància: socials, urbans o ambientals. Aquest estiu, vaig estar durant tres setmanes a Toronto, a la província de l’Ontàrio al Canadà. Allà els casinos i les cases d'apostes estaven directament prohibides en el districte urbà; no perquè no reporten suculents beneficis econòmics en impostos i creació de llocs de treball, sinó perquè es considera que empobreixen la imatge de la ciutat.

Com veieu, tot és una qüestió de prioritats, i als nostres polítics lamentablement els falta visió de futur per a establir-les. Sense anar més lluny, Artur Mas un dia parlava de Massachusetts i l'altre de l'Eurovegas; Alberto Fabra un dia parlava d'austeritat i l'endemà perdonava milers de milions als organitzadors de la Fórmula 1.

La política econòmica necessita fer un gir de 180 graus. Tenim molta feina a fer pel que fa al sector industrial, i, no cal dir-ho, de l'agrícola; i si no en fem no és perquè no tinguem possibilitats, sinó perquè les prioritats són unes altres. El sector turístic i d'oci ha de tindre el seu paper, però cada minut que dediquem a parlar de l'economia de casino com a solució a la crisi som un minut més lluny de resoldre el verdader problema. Oblidem-nos de Las Vegas i quedem-nos amb Massachusetts.



Tags: economia valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca