Opinió

Homenatge al país del gel

6/7/2012 Per Vicent Puchades

A Andilla, la Pobleta, Artaj i Osset; a Canales, Sacanyet, les Alcubles i el santuari de la Cova Santa (25 de març de 2005).

Per a després del foc (5 de juliol de 2012).


 

Cap a l’any 2003 vaig començar una sèrie d’anades —discontínues en el temps— al sistema de serres i tossals pertanyents als municipis d’Andilla, Sacanyet, les Alcubles i Altura. Una geografia que he encunyat sota el nom —potser una mica pretensiós— de “país del gel”. Els perquès de tot això no els contarem ara, tot i que són prou evidents per als coneixedors del terreny. Des d’aleshores, han estat desenes les visites que he fet fins allà, com també les hores de camí i sender recorreguts, de lectures i investigació, amb un propòsit sense complir però que em van omplir de goig. Un dia qualsevol d’aquells, de tornada a casa d’una de les caminades, vaig esbossar unes tímides línies, esbalaït encara per l’experiència viscuda: per la llum, per l’encert, per la sorpresa, pel descobriment, tant se val! Ara, per aquests dies, esborronat pel foc que assola aquest petit país, commogut, he recordat aquestes línies d’un quadern de notes. Vull fer-les servir com l’humil homenatge a un paisatge (el territori amb les persones que el construïren, l’habiten i conserven amb el dipòsit de la memòria col·lectiva) que, segurament, jo no tornaré a veure ja mai més. Pels ensenyaments i els plaers que m’han regalat.

 


 

Torne d’un país on he vist meravelles. Vinc d’un país on els ulls, com també la intel·ligència, s’admiren amb els prodigis. He vist boscos exuberants de carrasques i sabines. He vist com l’immens groc de les argelagues encatifava els faldars de les muntanyes. He vist una mar de blancs-rosats estendre’s per planes i clotades, anunciant els ametllers una primavera no nata. He vist coves pregones que són santuaris espirituals des de centúries ençà. He vist vinyes i feines de verema a la tardor. He vist les millors argentades de les oliveres als recers. He vist extensions dilatadíssimes, fins a abastar el món, des de les talaies dels cims. He vist assagadors que porten l’alé del mestral. He vist congostos corprenedors i agosarats penyals que angoixaven el cor. He vist camins ciclopis que pujaven fins al cel. He vist insòlites construccions que guarden l’hivern per a gaudir-lo al més càlid de l’estiu. He vist altíssims campanars que recorden als humans la seua condició mortal. He vist casalicis sagrats que conserven les més preades pintures que es puguen crear. He vist despulles d’habitatges que guarden misteris dels humans que els van construir fa centenars d’anys. He vist boscos, camps, conreus, ramats, corrals assolats, pintures sagrades… He vist restes de castells que guaitaven el pas, i vells molins, i creus de pedra, i rambles de còdols grossos i fins que llepen les aigües de tant en tant, i les àguiles que acompanyen el pas. He vist tant...

He vist les petjades d’antics romers, les de cavallers, les d’humils capellans de poble, com també les de bisbes a lloms de rucs i cavalls; les d’herois de llegenda i fins i tot les d’algun mític rei. I les pedres de les rambles, la terra on creix la vinya i l’olivera, amb els pètals caiguts de les flors dels ametllers, i les geometries que la rella fa als solcs dels bancals, i les dels marges, i les roques que s’aixequen a tocar dels núvols, i la neu guaridora que s’amaga del sol a les ombries, i els ciris de la cova santuari, i la bassa com un estany, i les campanes més enllà de les teulades, i els milers de colors que empedraven els camins, i la creu de pedra que ens assenyala el pas.

Tot això ens parla i ens diu que ací hi ha un país on viuen els homes fa tants i tants anys. Que ací hi ha un país que guarda meravelles. Cruïlla de passos abans, arraconat després, sense nord i confús, que ja no sap què és. Farcit de coses que caldrà contar. Que les guarda per a no se sap quan.

 


 

I amb els pobles, al Cerro Simón, al Collado de la Salada, a Bardés i els cinglos, a la font Tresuela, a la Peñaparda, al Cerro de Andilla, al de la Bellida, a l’alt de las Monjas, al Montemayor, a la Cumbre, al barranc del Gasque, als cellers de Gea, al Collado de la Losa, als pilars de Sant Gregori, de Sant Josep, de Sant Sebastià; a l’aljub Blanc, a les Llàcoves Velles i a la Rocha, a l’alt del Molló, a les penyes Ramino i les de Domingo, al camí de la neu, al Descansadero, a la Torrecilla, a la font de la Noguera, al Calvari, a la Rocha de la Virgen; al barranc del Pozuelo, al Pozo de la Abeja, a les fonts del mas de Civera, d’Arriba i d’Abajo d’Osset, al barranc de la Hoya, als ventisquers de la Bellida —el del Fraile!—, al corral d’Elías, al barranc Lucía, a la cova Sabuquera, a la font i la masia de las Dueñas, a la Chupidilla, a la Cruz del Collado, a les creus de Sant Sebastià, de la Horca i de Andilla, a…

Sento Puchades



Tags: excursions, organització territorial.



Vicent Puchades

Tags: excursions, organització territorial.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca