Opinió

Honorança als defensors del valencià

2/7/2012 Per Vicent Flor

Som milions d’europeus, nou i mig pam dalt pam baix. No molts, és cert, però tampoc massa pocs. Quasi un 2% dels ciutadans de la Unió Europea. Som molt menys que els germanòfons, anglòfons, francòfons, hispanòfons, lusòfons i altres grups lingüístics, però més que altres comunitats de llengua oficial d’estat com la sueca, la danesa, la finesa, l’eslovaca, l’eslovena, la letona, la lituana, l’estoniana i la maltesa i, per descomptat, que un bon grapat d’idiomes no oficials o minoritzats.

Però no m’importa particularment quants en som. El que m’interessa és que molts dels meus amics, dels meus companys, dels meus familiars parlen amb mi valencià i el fan servir per a comunicar-me els seus sentiments i les seues visions del món. I això per a mi és molt i molt important. És en aquest sentit, i sense excloure a ningú, que puc dir que són els meus.

El valencià, doncs, és la nostra llengua, la de la comunitat que la fem servir. És també la meua, una de les que sóc capaç de parlar, la més estimada..., i la més perseguida. Dissortadament. És la de mos pares i la de mos iaios, l’única llengua minoritzada que sé parlar, tot i que em costa un esforç poder fer-la servir amb normalitat als carrers que transite, al despatx on em guanye els cigrons, a les aules on aprenc i ensenye, als àmbits de la burocràcia i un llarg etcètera. Em costa també molt, massa!, viure en la meua llengua al cinema, a l’esport, a la literatura, a l’assaig, a l’esplai, etc. Algú dirà que faig victimisme. No hi estic d’acord. Contràriament, som víctimes d’un procés d’assimilació promogut pels estats en què vivim, tret del d’Andorra, l’únic que el té com a llengua oficial.

Tot i la potència uniformitzadora dels estats-nació, no podem permetre que ens arrabassen el nostre patrimoni, el nostre instrument per a comunicar-nos. No hem de permetre que ens assimilen. Malgrat que als centres dels estats en què ens han incorporat no els agrade, seguirem parlant en valencià! Entre tots podem impedir la substitució lingüística.

A tots els qui el féu servir en la quotidianitat, a tots els qui el defenseu del menyspreu o de la supèrbia, a tots els qui estimeu el nostre valencià (valencianoparlants, castellanoparlants o parlants d'altres llengües), visqueu on visqueu (valencians, catalans, balears, aragonesos de la Franja, murcians del Carxe, andorrans, nord-catalans, algueresos o de qualsevol altre racó del planeta), procediu d'on procediu (d’Europa, d’Àfrica... o d’Oceania), l’anomeneu com l’anomeneu (català, valencià, mallorquí, etc.; totes les denominacions històriques, tret òbviament del darrer invent d’aragonés oriental, són nostres), penseu com penseu, a tots els qui resistiu, el meu homenatge i la meua estima. Gràcies per seguir saludant-nos amb un bon dia i per seguir estimant-nos en la llengua d'Ausiàs March, en el nostre valencià, el valencià de tots nosaltres! Gràcies per tot plegat.



Tags: política lingüística, identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca