Opinió

La identitat valenciana en la cruïlla

2/7/2012 Per Amadeu Mezquida

[Nota introductòriaEn uns moments tan durs per al poble valencià com els que travessem, amb el cel tenyit de fum i les muntanyes i els camps engolits per les flames, aquesta reflexió que plantege hui l’entenc més necessària que mai. Entenc també i respecte a tot aquell que pense que aquest article hui no tocava, que calia parlar de la Roja, de la crisi o de l’incendi. Però a mi, personalment, l’incendi més gran que recorden els valencians, se’m revela com el tràgic colofó al relat que el PPCV ha contat durant anys sobre les ventures i desventures dels que al País Valencià, hem sofert o gaudit les conseqüències del seu govern].

ANTECEDENTS. La identitat valenciana ha estat sempre una identitat complexa. Els valencians hem tingut històricament problemes a l’hora de definir-nos i identificar-nos. En paraules de Joan Fuster, roman entre els valencians el sentiment que ser valencià és ser poca cosa, que hi ha el sentiment que cal, per tant, una identitat major a la qual supeditar la pròpia valencianitat. Dit d’una altra manera, crec que es podria concloure que la identitat valenciana no és una identitat atractiva, no és, per tant, una identitat forta. Si comparem el sentiment identitari propi dels valencians amb el d’altres països i comunitats humanes de l’estat espanyol observem amb claredat aquesta idea.


Font: elaboració pròpia a partir de baròmetres autonòmics del CIS de 2010.

Però clar, la realitat és que si agafem el nostre país i l’analitzem sociològicament podrem observar com a casa nostra els factors de complexitat es disparen en comparació de qualsevol dels altres que apareixen a la gràfica. Per començar, som un país històricament bilingüe i multiètnic. Si preguntem a la gent de l’Alt Millars, Alt Palància, els Serrans i el Racó d’Ademús, ens diran que ells se senten aragonesos. Si preguntem a la Plana d’Utiel o Villena, ens diran que castellans. Si anem al Baix Segura, ens diran que ells miren més a Múrcia. A més, hi ha el problema del provincialisme, els d’Alacant ens diran que de València no volen saber res, i els de Castelló que ells són de Castelló i avant. Mentrestant, València ciutat pateix de “mirar-se el melic”. A això cal sumar un seguit d’onades migratòries que s’han succeït en diversos moments dels segles XIX, XX i XXI, que han convertit el País Valencià en una de les principals zones de recepció d’immigrants de la península. Per acabar-ho d’arredonir, hem estat una de les zones on més s’han fet notar les estratègies d’homogeneïtzació del nacionalisme espanyol.

Partint d’una realitat tan complexa, el nacionalisme valencià de la Transició, inspirat en les tesis de Fuster, va tractar de donar una resposta a aquesta mancança o perplexitat identitària. L’objectiu final era ben simple, construcció nacional a l’alemanya, redreçament nacional cap als orígens més remots dels valencians. Tot basat en una idea: una llengua, una nació. La llengua com a element aglutinador, la cultura i la història compartides amb Catalunya fent de reforç. Els mitjans també eren clars: partint de la base que la dreta valenciana estava fortament espanyolitzada, calia fer forat per l’esquerra; tenint en compte que els nacionalistes tenien presència gairebé exclusivament en àmbits universitaris i intel·lectuals, calia resistir i incidir en l’àmbit educatiu; després, amb el temps, veient que políticament no s’obtenien rèdits electorals es va optar per l’activisme civil. Esquerranisme, escola i societat civil; els mitjans tradicionals del nacionalisme valencià fusterià.

Però el país que tenien enfront els nacionalistes era massa heterodox per a encabir-se en la proposta de Fuster. Com ja és ben sabut, aquesta estratègia identitària del nacionalisme va fracassar. La proposta nacionalista va ser rebutjada enèrgicament per la dreta espanyola, que va ser capaç de bastir en pocs anys una contraproposta identitària oposada i reaccionària, afí a l’espanyolisme i que va connectar millor amb les capes populars: el blaverisme.

Malgrat l’èxit inicial del blaverisme, les estratègies dels partits grans (PSOE-PSPV primer i PPCV després) encaminades a desactivar el conflicte identitari van tindre èxit. El PPCV es va fer gran absorbent i desarticulant el blaverisme polític i assumint en gran mesura, tot i que de manera més aviat moderada, els seus postulats, en un procés que Vicent Flor anomena “la mort d’èxit” d’aquest contramoviment.

Amb un escenari com el que es descriu, semblaria a priori del tot improbable el sorgiment d’una proposta identitària viable i vàlida per al conjunt del país. Els valencians eren i se sentien de maneres massa diferents, la identitat valenciana havia esdevingut font de conflicte, la identitat espanyola rebia amb els braços oberts els que desertaven.

EL MIRACLE. El miracle identitari vindria, però, de la mà del mateix PPCV, que va aprofitar la seua hegemonia per a reconstruir la identitat valenciana amb retalls diversos i per a fer-se un vestit a mida. Per una banda, aprofità i consolidà la simbologia pròpia del blaverisme (bandera, himne, nom, tres províncies, anticatalanisme...), i per l'altra, va introduir elements vertebradors, assumibles a tot el país: identitat hegemònica espanyola, interessos compartits (aigua), modernitat (Calatrava, grans esdeveniments), conservadorisme. Però allà on, al meu entendre, radica el veritable èxit del PPCV en aquesta estratègia és en el fet que va relacionar aquesta nova identitat no amb el poble valencià sinó amb el mateix PPCV. El PPCV i “la Comunitat” van esdevindre, identitàriament parlant, una mateixa cosa. Votar PPCV era ser valencià, ser valencià era votar PPCV. Els mitjans dels quals es va servir el Partit Popular per a consolidar aquesta idea van ser les mateixes institucions: RTVV, campanyes publicitàries, màrqueting institucional, polítiques públiques enfocades a l’especulació urbanística, clientelisme polític etc. L’objectiu d’aquesta estratègia era doble. Per una banda, trobem l’objectiu públic, el conegut, el repetit fins a l’avorriment: situar València en el mapa. És a dir, convertir València en un referent a tindre en compte. ¿En què? No ho sabem. Per altra banda, el segon objectiu no era sinó perpetuar el poder del PPCV i eixamplar-lo. Aquest model va generar un cercle virtuós que ha beneficiat el partit hegemònic de la dreta valenciana i que ha configurat la identitat valenciana de principis del segle XXI.

LA DECADÈNCIA. El model identitari del PPCV va començar a trontollar a mesura que es va anar fent pública, evident i notòria la nefasta gestió que s’amagava en realitat darrere de la marca Comunitat Valenciana. En l’actualitat, la mala gestió, la corrupció, la pèrdua de quotes de benestar, de democràcia i de poder i l’enfonsament de l’economia caracteritzen la visió que es té des de fora del nostre país. Dins, el PPCV és un globus que a poc a poc es desinfla incapaç de mantindre la seua estratègia i desbordat per tots els fronts.

EL FUTUR. La principal prova que la identitat valenciana consolidada els últims anys ha estat prestada pel PPCV és que ara el cercle virtuós de la identitat del PPCV ha esdevingut un cercle viciós i tots aquests vicis esguiten o s’atribueixen directament al conjunt dels valencians. La imatge del País Valencià està enfonsada. El poble valencià es troba ara davant una cruïlla: qui som, d’on venim, on anem. Les respostes que fins ara se’ns han ofert s’han demostrat falses, però es poden extraure ensenyaments interessants.

Ara, els valencians sabem que una identitat basada en el projecte d’un partit, a glòria d’eixe partit, esdevé catàstrofe amb el temps. Sabem que necessitem marcar-nos objectius col·lectius realistes, que redunden en l'interés general i no en interessos particulars. S’ha fet palesa la necessitat d’un altre model de gestió autonòmica, d’una altra idiosincràsia, d’una altra identitat.

El PPCV, malgrat tots els problemes que té damunt, ja s’ha posat mans a l’obra per a solucionar el problema. Molts es van riure quan recentment els populars van anunciar que anaven a configurar una comissió sectorial d’identitat valenciana. En realitat, el que s’amaga al darrere, és la voluntat del PPCV de buscar una nova identitat per a vendre, una nova manera d’engegar el cercle virtuós, sabedors que el seu cercle virtuós està esgotat i sabedors també que en el passat haver generat identitat els donà bons resultats.

No sé si el PPCV serà capaç de redreçar la seua situació. Tampoc sé si l’oposició arribarà al govern i serà capaç de bastir un nou projecte identitari vàlid i sense els vicis i mancances del passat. El que sí que sé és que ens dirigim cap a una nova manera de ser i sentir-se valencià i que està en les nostres mans dibuixar eixe futur.

Amadeu Mezquida
amadeumezquida.wordpress.com



Tags: política valenciana, identitat valenciana.



Amadeu Mezquida

Tags: política valenciana, identitat valenciana.



Articles de Amadeu Mezquida

Eldiario.es, 20/1/2017
Som valencianoparlants

29/11/2016
Llaurar per al futur

5/9/2016
El full de ruta

28/3/2016
Els valencians volen ser normals

eldiario.es 2/2/2016
Valencians, ens mereixem un homenatge

La Vanguardia, 14/2/2016
Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís”

25/11/2015
‘El valencianisme enfront d’Espanya’, #Demos8

8/9/2015
El tercer eix ja està ací!

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca