Opinió

El descrèdit de les institucions públiques

4/6/2012 Per Vicent Flor

Les institucions públiques poden tenir un paper destacat en la societat: poden representar-la amb dignitat i exercir funcions que ni la societat civil ni el món empresarial tenen senzill protagonitzar per ells mateixos. Poden liderar processos de canvi i modernització, equilibrar injustícies, reparar exclusions socials i un llarg etcètera.

Tanmateix, al País Valencià vivim un cas paradoxal. Durant la transició democràtica —tot i que alguns insisteixen a adjectivar-la de modèlica— i encara després, s’exclogué i fins i tot s’estigmatitzà els qui més havien treballat per la recuperació de l’autogovern i de la cultura valenciana. Amb l’arribada del PP directament accediren al control de la Generalitat els qui s’havien oposat a una autonomia «de primera» (per la via de l’article 151 de la Constitució espanyola) i a fer que el valencià fóra una llengua de cultura i en igualtat al castellà. Per a ells, el poder «autonòmic» no era (no és) sinó una administració més que tenia recursos econòmics i personals per a llaurar ambicions futures. No debades, el president Zaplana no dubtà a abandonar la presidència de la Generalitat per a assumir un ministeri al quilòmetre zero.

L’article 40 de l’actual Estatut d’Autonomia afirma que el Consell Valencià de Cultura (CVC) és «la institució consultiva i assessora de les institucions públiques de la Comunitat Valenciana en aquelles matèries específiques que afecten la cultura valenciana». Als qui governen la Generalitat no els cal consultar res en matèria cultural a ningú i a una part de l’oposició no els importa gens el que facen sempre que els garantisquen la «seua» quota.

El veto a Joan Francesc Mira ha sigut la culminació de la indignitat amb què els partits centralistes han cobert el CVC. Contràriament, el manifest de Valencians pel Canvi és un exemple de dignitat provinent de la societat civil. L’escrit, al qual m’he adherit i al qual, igualment com la Fundació Nexe, anime a fer-ho i a difondre'l a més persones, destaca que «cap interès partidista o subterfugi formal pot justificar la marginació de qui és, sense cap mena de dubte, l’intel·lectual valencià viu més reconegut i de més gran projecció. No cal que ens estenguem en la trajectòria cultural de Joan Francesc Mira com a escriptor, traductor, hel·lenista, antropòleg, professor, assagista. La seua aportació a la cultura valenciana és immensa». Que Mira haja sigut vetat és una indignitat per al CVC. A ell, però, no li cal estar-hi. Però al CVC sí que li cal que en siga membre.

Per als partits polítics amb seu a Madrid —amb matisos, és cert—, les institucions d’autogovern són secundàries. Per a ells, i disposem de moltes proves fefaents, el CVC és una agència de col·locació més. I actuen en conseqüència. De fet, l’única discrepància amb el manifest de Valencians pel Canvi és l’afirmació que «dels altres partits d’esquerra [tret de Compromís] sí que es podria haver esperat una altra actitud. En aquesta ocasió han decebut». ¿És la primera vegada que el PSPV-PSOE i EUPV «deceben»? ¿Caldrà recordar alguns dels noms que han col·locat? ¿Caldrà recordar, per exemple, el model cultural de Canal 9 que promogué Joan Lerma? ¿O caldrà recordar, com afirmava Anselm Bodoque durant la presentació, a la Universitat de València, del Demos La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable, l’actitud del partit comunista durant la tramitació de la moderadíssima Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià? ¿Què podem esperar d’ells? Fins ara tan sols podem esperar el continuat desprestigi de les institucions valencianes...

Els qui les desprestigien, però, que després no s’estranyen que els hipercentralistes vulguen destrossar l’autonomia. Els fan el joc brut en desacreditar les institucions del nostre autogovern als ulls dels ciutadans. ¿Qui ploraria ara per la desaparició del Consell Valencià de Cultura? Jo les llàgrimes me les reserve per a la indignitat que han fet amb un intel·lectual de l’alçada de Mira.



Tags: política valenciana, cultura democràtica.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca