Opinió

L’antivalencianisme, novament

7/5/2012 Per Vicent Flor

Em sembla incontestable que el valencianisme, el social i el polític, està creixent, i que aquesta major presència, més encara en el context actual, està incomodant l’espanyolisme, el social i el polític, el d’esquerra i el de dreta.

El valencianisme social, entre altres —tot i les limitacions—, ha aconseguit posar en el centre del debat el tema de l’infrafinançament que patim els valencians per part del govern espanyol. El darrer document La financiación pública de la Comunitat Valenciana y sus consecuencias económicas de l’Associació Valenciana d’Empresaris és una prova fefaent d’aquesta influència. Per a la Fundació Nexe i per a l’Associació Cívica Tirant lo Blanc que Rafael Beneyto i Vicent Cucarella siguen dos dels quatre membres de l'equip investigador és un gran motiu de satisfacció. Però el que és encara més important és que el lobby empresarial valencià sembla que aposte per un millor finançament autonòmic com a eix estratègic. Millor tard que mai!

La denúncia de l’espoli fiscal, tot i que potser no s’hi ha insistit prou, és una tradició del valencianisme que cal reivindicar. Ara mateix, entre moltes altres iniciatives, em vénen al cap la campanya “Que no et deixen sense res” de la Unitat del Poble Valencià, el llibre de Celestí Gimeno L’espoli fiscal del País Valencià, el document monogràfic Valencià: calla i paga d’Esquerra Republicana del País Valencià i, òbviament el Demos de Rafel Beneyto editat per la Fundació Nexe El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica.

D’altra banda, el valencianisme polític està present, per peu propi, a les Corts Valencianes i al parlament espanyol i està aconseguint —tot i les limitacions— esdevenir una alternativa als ulls de cada vegada més valencians. Els qui estan fent una oposició més incisiva al PP, i això ho reconeixen no només “els de casa”, són els parlamentaris i regidors de Compromís. I, lògicament, això enutja uns governs acostumats no sols a les majories absolutes sinó que ningú ni tan sols els contradiguera...

Aquesta situació explicaria que, davant una pregunta del Síndic de Compromís Enric Morera («¿Què farà vosté per a defendre els interessos del poble valencià i per a evitar la discriminació que patim els valencians i les valencianes en matèria d’inversió dels pressupostos generals de l’estat i en matèria de finançament autonòmic?»), el President de la Generalitat Alberto Fabra atiara el fantasma de l’anticatalanisme. La resposta fou de manual: «Señora [sic] Morera, es curioso pero, usted, la única medida que pretende aquí proponer a Las Cortes es la idéntica que los catalanes quieren hacer para reclamar lo suyo. ¡Qué curiosidad! ¡Qué manera de mimetizar aquello para lo cual uno se identifica plenamente en su forma de entender la vida!». Ho podeu llegir sencer al Diari de Sessions de les Corts Valencianes del proppassat 26 d’abril. El regidor valencianista de Castelló, Enric Nomdedéu, que coneix, per tant, bé el president actual, ho contà en una anècdota que resumiré ací. Tot estant a Castàlia, Fabra féu callar el seu fill perquè insultava els catalans i el xiquet li respongué que era el que sentien a casa...

En aquest sentit, resulta ben paradigmàtic de com construeixen «la realitat» determinats mitjans de comunicació. El diari madrileny ABC, l’endemà del ple, tot barrejant el debat Morera-Fabra amb una resolució del parlament de Catalunya de condemna als fets del 5 de juliol del 2011 en la presentació del llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, del qual sóc autor, titulava «El Parlamento de Cataluña da cobertura a Compromís». Qui signava la notícia, Manuel Conejos, amb una redacció pròpia del NODO franquista, escrigué: «La coincidencia de intereses entre el grupo Compromís y el nacionalismo catalán ha quedado plasmado en una muestra de solidaridad, negro sobre blanco, del Parlamento de Cataluña […] El presidente de la Generalitat, Alberto Fabra, no dudó ayer en recriminar a [...] Enric Morera, que su discurso era "mimético al que emplean los catalanes". Fabra destacó que, mientras Compromís defiende intereses ajenos a los valencianos, "estén tranquilos que el PP defenderá los intereses de la Comunidad". Una afirmación que no gustó en la banda de la coalición, aunque la realidad se empeña en darle la razón al jefe del Consell».

Així construeix «la realitat» aquesta manera de fer espanyolisme: 1) manipula i menysté els fets (en la presentació del llibre no hi hagueren només insults i amenaces —cosa, per cert, molt greu en una democràcia—, sinó també llançament d'objectes, pots de fum i crema de llibres, actes encara més condemnables perquè estava present la parlamentària Mònica Oltra); 2) «oblida» esmentar altres fets rellevants, com que el PP es negà a condemnar les agressions en les Corts Valencianes i que els altres tres grups parlamentaris valencians sí que ho feren; i 3) iguala agressors i agredits (el llibre «busca fundamentalmente señalar a los responsables del "anticatalanismo"» i aquests, vénen a apuntar, «lògicament», hi reaccionen); 4) demonitza els representants electes del valencianisme així com determinats col·lectius «rebels», com els professors.

Algú podrà objectar que sempre s'ha fet el mateix, però som al 2012 i no tot s'hi val. La diferència entre un demòcrata i un que no ho és consisteix, precisament, que el primer condemna els atacs contra la llibertat d'expressió. Vinguen d'on vinguen. Benvingut siga el debat entre quins són els que millor defensen els interessos dels ciutadans valencians. Però evitem les manipulacions i els tripijocs indignes. Qui faça servir l'estratègia de l'anticatalanisme —que, no ho oblidem, és una forma d’antivalencianisme— hauria de patir la condemna ètica de la majoria, amb independència de la ideologia de cadascú. I el president de la Generalitat hauria de ser el primer a evitar-la per a tractar el descrèdit de la Institució i per a evitar posar bastons a les rodes dels interessos generals, tan vinculats a l'eix mediterrani... Tanmateix, és tan forta la temptació per als qui no tenen altra cosa a fer que obeir els caps de Madrid!



Tags: política valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca