Opinió

Intervinguts per a ofrenar

7/5/2012 Per Carlos Villodres

Molt s’ha parlat en les últimes setmanes de la possibilitat d’intervenció de la Generalitat Valenciana per part del govern central. Possibilitat negada categòricament pel Consell.

He de confessar que no acabe d’entendre el matís formal, la línia que separa la intervenció de la situació actual. Sense autonomia financera, amb un Consell actuant a remolc del que aprova cada divendres el Consell de Ministres, ¿quina diferència trobaríem amb una intervenció? Ja ho va dir el Conseller d’Economia: «No hace falta que nadie venga a intervenirnos; ya vamos a hacer nosotros el trabajo».

Máximo Buch, conseller vingut del món privat, conserva encara la capacitat de dir coses quan parla. Això no sé fins a quin punt és bo per al Consell, però els ciutadans hem d’estar agraïts. Perquè va ser ell també l’autor de l’anàlisi més sincera de la postura del Consell respecte a la necessària reforma del model de finançament: «Algún día nos tocará», va dir sense floritures.

I és que cal no oblidar d’on naix la presidència del President Fabra. El carrer Génova de Madrid, i no els milers de col·legis electorals arreu de la geografia valenciana. Este fet, que no li resta ni un gram de legalitat o legitimitat, sí que comporta alguna conseqüència pràctica evident. Pel que hem vist fins ara, és a Madrid on es guarda tant la clau política del govern valencià com la seua agenda legislativa i la seua capacitat financera.

L’empresariat valencià ha reaccionat a esta situació. I no és d’estranyar. La manca d’una consciència col·lectiva potent que defense l’autonomia valenciana, és compensada en este cas per la hipoteca que suposa per a la nostra economia no comptar amb una administració solvent ni amb inversions que milloren la competitivitat de les empreses valencianes.

Fa uns dies, l’Asociación Valenciana de Empresarios va presentar un informe sobre els efectes del finançament valencià. [Cal dir que en este informe han participat dos col·laboradors de la Fundació Nexe: Vicent Cucarella, els articles del qual escrits per a la web de la fundació estan a la base de l'informe, i Rafa Beneyto, autor de El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica (#demos2)].

No és d’estranyar que per als empresaris resulte incòmoda la caiguda d’inversió per habitant en els primers pressupostos de Rajoy; o el vot en contra d’Espanya en la declaració del corredor mediterrani com a únic projecte prioritari de connexió de la península Ibèrica amb el continent europeu.

Però el que resulta més incòmode per a l’empresariat sembla la incapacitat dels dirigents del PPCV de plantar-se davant Madrid. Canviar un finançament just per línies ICO per a pagar a proveïdors no sembla la recepta adequada per a una autonomia sostenible. Perquè qualsevol iniciativa valenciana amb participació pública en els pròxims 20 anys morirà ofegada pel pagament d’interessos del deute que continuem generant.

El capital polític del PP valencià, generat laboriosament durant anys de victòries electorals i consolidat amb un Rajoy que mai ha tingut de cara el Madrid Esperancista, ja no existeix. Es va esgotar, no amb reivindicacions de caire territorial, sinó amb l’aposta del conjunt del PP valencià per mantindre Francisco Camps com a president de la Generalitat fins que la situació es va tornar insostenible.

Ara, els amplis sectors socials que han donat suport a l’hegemonia del PP en les últimes dècades comencen a desconfiar. Per una banda, les classes mitjanes beneficiades pel boom de la construcció pateixen l’atur, la pujada d’impostos i les retallades en els serveis públics. Bona part d’estes capes mitjanes poden veure amb bons ulls l’alternativa que suposa UPyD.

Una alternativa que pivota sobre propostes de regeneració democràtica i un neocentralisme que veu en les Comunitats Autònomes l’origen de bona part dels problemes d’Espanya i que per tant aposta per un Estat més centralitzat.

L’empresariat valencià, en canvi, que està comprovant en les seues pròpies butxaques com Madrid és sinònim de marginació financera, no és massa procliu per un partit que lluny de buscar un millor finançament, vol buidar de capacitat política les institucions autonòmiques.

I mentrestant el mes de maig s’espera calentet. El sector educatiu i els indignats tornen al carrer, a fer patent el seu malestar per haver de pagar la hipoteca que han causat les errades d’uns altres.

Carlos Villodres
blog.carlosvillodres.com



Tags: política valenciana, finançament autonòmic.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca