Opinió

L'empresa valenciana, més enllà de la cruïlla

1/4/2012 Per Elies Seguí

En la presentació de l’últim llibre de Vicent Soler (L’ofici de raonar, Publicacions de la Universitat de València), organitzada pel Tirant i la Fundació Nexe, es va produir un ric debat sobre el present de l’economia valenciana. La història es repetia i el diagnòstic era el mateix que feia 10 anys!! Ens trobàvem davant d’una dècada perduda, i em vaig sentir com Bill Murray a la pel·lícula Atrapat en el temps…

Durant la tertúlia, Soler va recordar com fa vora 10 anys ja hi havia experts que alertaven de la fi del, fins aleshores, reeixit model productiu valencià (basat en la competència en preus baixos). En aquella ocasió, els llums rojos s’encenien perquè —per primera volta des que es disposava d’informació estadística— l’evolució del PIB valencià era pitjor que la mitjana espanyola i ens convertíem en un territori pobre en el context espanyol. El 2006, en el segon número de la revista Nexe (disponible a revistanexe.com) ja vam fer una àmplia reflexió sobre el model productiu valencià. Lamentablement, molts dels problemes continuen vigents.

Malgrat el gran impacte del boom immobiliari sobre la nostra economia i de l’imponent deute acumulat per la Generalitat Valenciana durant la darrera dècada, la realitat és que el nostre PIB per càpita no ha parat de baixar respecte a la mitjana espanyola. Les dades de la comptabilitat regional de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ho mostren clarament.

L’empresa valenciana s’enfrontava a principis de segle a un escenari més globalitzat i més liberalitzat després dels successius acords GATT i de la creació de l’Organització Mundial del Comerç. Un context en què la nostra empresa tradicional havia de prendre decisions transcendents per a les pròximes dècades, en què s’havia d’albirar un nou model per a la nostra economia.

Una economia que —per a resultar competitiva— havia d’estar plenament integrada en l’economia del coneixement, una nova realitat en què els intangibles esdevenen els recursos competitius fonamentals. La revolució implicava aleshores un canvi de sistema productiu en què la nostra empresa buscara la diferenciació i no sols la competitivitat en costos. Augmentar la productivitat i la qualificació del capital humà, la innovació, la internacionalització, les noves tecnologies, el disseny o la connectivitat del territori a través de les infraestructures passaven a ser prioritats essencials en la remodelació de les estratègies empresarials.

Malauradament, la realitat s’ha anat imposant durant l’última dècada i és fàcil comprovar com —posem per cas— el nostre sector tèxtil productiu s’ha reduït en més d’un 50 % des de 2005 després de la plena integració de l’acord GATT. Un autèntic tsunami que s’ha replicat en altres indústries tradicionals (moble, joguet, etc.). Sols aquells que han sabut adaptar-se al nou entorn (una minoria) han sobreviscut el dia de hui.

Mentrestant, els successius governs —tant estatals com autonòmics— s’omplien la boca amb discursos sobre el canvi del model productiu, la inversió en R+D com a prioritat i la millora del model educatiu… Això sí, malgrat un repte generacional com aquest, la despesa en educació respecte al PIB es mantenia constant (i clarament per sota de la mitjana dels països de l’OCDE), la inversió valenciana en R+D a penes superava la mitjana de la UE i les polítiques industrials desapareixen… Les dades al respecte són contundents.

Despesa pública en educació sobre el PIB
Font: Ministeri d’Educació.

  2000 2007
  Conjunt de tots els nivells de l'educació Conjunt de tots els nivells de l'educació Educació primària, secundària i postsecundària no terciària Educació terciària
Espanya 4,3% 4,3% 2,8% 1,0%
OCDE 5,1% 5,2% 3,5% 1,2%
UE-19 5,1% 5,3% 3,5% 1,3%

 

Esforç en R+D sobre el PIB
Font: COTEC amb dades INE.

  2002 2005 2008 2009
València 0,81% 0,98% 1,05% 1,10%
Espanya 1,03% 1,12% 1,35% 1,38%
UE-27 1,86% 1,74% 1,84% n. d.
OCDE 2,63% 2,25% 2,34% n. d.

 

Una dècada després les dades ens mostren com la inversió en R+D és encara testimonial (i decreixent en els darrers pressupostos públics), com la nostra educació ocupa un lloc mediocre en informes internacionals com el PISA (OCDE) o com es tanquen oficines comercials a l’estranger. ¿Contradictori? No massa, la praxi política ens té acostumats a no anar moltes vegades més enllà dels discursos i que el llarg termini mai passe dels 4 anys. Poc forment per a albirar un repte tan gran com un nou model productiu…

Afortunadament, la societat valenciana ha anat per davant i ha sabut trobar —malgrat la falta de finançament i d’infraestructures, i l’absència de polítiques— formes de sobreviure i de triomfar en la difícil arena competitiva actual. Així, els exemples d’empreses o institucions valencianes d’èxit —tant grans com menudes— són coneguts, fins i tot en una crisi tan profunda com l’actual.

L’empresa valenciana ha disposat en el passat de models d’èxit (amb totes les ombres que es vulguen), i no hi hauria d’haver cap circumstància que ens impedira aprofitar les oportunitats que se’ns presenten al davant. Comptem amb emprenedors, tradició exportadora, uns ports molt competitius i amb una de les generacions més ben formades de la nostra història.

Ens cal doncs, un projecte de país, una visió a 20 anys que aglutine gran part de la societat valenciana al voltant d’un programa possible i desitjable. En eixe model social, sobre les bases de la nostra tradició, el nostre capital humà i la nostra capacitat emprenedora, l’empresa valenciana jugarà un paper fonamental per a generar benestar.

No és sols un desig… En altres parts del món s’han afrontat amb determinació reptes com l’assenyalat. Un cas pròxim el tenim al País Basc dels anys 80, castigat per la dura desindustrialització i amb un atur prop del 25%. En eixe complicat context, la societat basca va saber reinventar-se i dirigir els seus esforços (les seues inversions) cap a un nou model productiu basat en el coneixement. Trenta anys després no sorprén veure com el País Basc és la comunitat autònoma més rica de l’estat (amb un PIB per càpita de 138,7% respecte a la mitjana espanyola) i com compta amb uns indicadors d’inversió en educació o R+D per damunt de la mitjana europea. L’èxit no s’improvisa.

Es tracta d’establir prioritats i de prendre decisions… Reconvertir els sectors sense futur i reindustrialitzar el territori de forma que es generen nous servicis de valor afegit (i més treball qualificat). València és més del que sembla en els mitjans de comunicació. Sí, però caldrà demostrar-ho més enllà dels discursos… Moltes de les nostres empreses —fruit del seu treball durant dècades— compten amb coneixement expert, treballen en mercats competitius i estan arrelades al territori. Amb aquests ingredients, hauríem de poder afrontar nous reptes amb garanties. Ho crec fermament.

La nova cruïlla (més difícil i complexa que mai) ha evidenciat les mancances del nostre teixit productiu i són cada vegada més els empresaris, els mitjans de comunicació, les fundacions i les associacions que reclamen del nostre govern posicionaments més bel·ligerants sobre un finançament més just o la inversió en infraestructures bàsiques (com el corredor mediterrani). Al mateix temps, la nostra empresa necessita un horitzó a 20 anys sobre el qual puga reconstruir els seus avantatges competitius, i això requereix lideratges socials que determinen les prioritats: més i millor educació, més innovació i més internacionalització.

Diuen que la història es repeteix, però el nostre objectiu generacional hauria de ser intentar que —10 anys més tard— l’empresa valenciana no quede atrapada en el temps. És a dir, que no es trobe com Bill Murray cada matí en un nou «dia de la marmota». Depén de tots nosaltres, emprenedors, governants i societat civil.



Tags: economia valenciana.



Elies Seguí

Tags: economia valenciana.



Articles de Elies Seguí

Valencia News, 9/10/2015
Nous vents, vells problemes i esperances renovades per a l’empresa valenciana

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca