Opinió

Nosaltres, els 'levantinos'

6/2/2012 Per Vicent Flor

En Sant Jordi del 2012 farà cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians del suecà Joan Fuster. Amb aquest assaig s'inaugurà una potent editorial del nostre domini lingüístic, l'Edicions 62 fundada per Ramon Bastardes i Max Cahner, i, sobretot, es reprengué amb una força inusitada una molt important reflexió sobre la nostra condició col·lectiva.

Tot i que començaven a donar-se destacables transformacions socials, en 1962 estava consolidada una dictadura reaccionària i ultraespanyolista. Tan sols cal recordar que les monedes oficials colpejaven una retòrica anterior a les Revolucions francesa i americana i així Franco era “caudillo de España por la gracia de Dios”. S'havia de suportar, veges tu, un autoproclamat cabdill d'una Espanya unitària extrema i on la pluralitat cultural permesa era estrictament folklòrica i esbiaixada.

També s'hagué de patir a València, on el règim instrumentalitzà la identitat regional per tractar d'incrementar la seua legitimitat i tolerà una “valenciania” que exaltara, literalment, l'espanyolitat. Així les coses, la proposta de Fuster fou iconoclasta envers aquest “regionalisme” i plantejà la seua superació en un paradigma nou. Aquest nou plantejament “despertà” multitud de consciències. Però els reaccionaris no restaren quiets i plantaren cara des del mateix any 1962. El catedràtic de dret polític de la Universitat de València Diego Sevilla Andrés fou un dels primers a encendre l'espurna des de la tribuna del “diario regional del Movimiento” Levante amb aquell fastigós article “Burguesía y separatismo”. Com a conseqüència, la signatura de Fuster pràcticament desaparegué en 1963 de la premsa valenciana.

A les acaballes del règim dictatorial, es feren més forts tant els fusterians com els antifusterians, i s'esdevingué un conflicte identitari no sols entre dues maneres d'entendre la valencianitat sinó també l'espanyolitat. I, en aquest sentit, el poder polític espanyol (des de la monarquia, passant pels jutges, fins a les forces policials) no es mantingué neutral sinó que afavorí aquella proposta que s'adeia millor a la visió unitària de l'estat.

D'aquest conflicte la societat valenciana isqué reforçada en l'espanyolitat però feble com a comunitat política, fragmentada, perifèrica, llevantinitzada. El turisme, el taulell i la política de fastos, però, creà el miratge que València, per fi, estava al mapa. Tanmateix, amb la profunda crisi econòmica hem tornat a la realitat. I ara potser és el moment de tornar a plantejar-nos amb quin paradigma volem restar. ¿Nosaltres, els levantinos o nosaltres, els valencians? Òbviament, hem d'actualitzar el Fuster de 1962, però el corredor mediterrani sembla que ens interessa molt més que no ser la platja de Madrid...



Tags: identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca