Premsa

Quan ‘tolerar’ significa ‘perdonar la vida’, d'Òscar Pérez Silvestre

13/1/2012
Saó, desembre del 2011

Títol: La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable.
Autores: Susanna Pardines i Nathalie Torres.
Fundació Nexe, 2011.

A l’amic Josep Andrés Torres, tècnic lingüístic de Dénia, en aquests moments de dificultat.

Pretendre recuperar espais d’ús per al valencià comporta, jo diria que indefectiblement, permetre que l’altra llengua n’haja de perdre. ¿Està per la labor aquest país, aquest hipotètic país? En això estem, cremant energies i energies, sobrecarregant- nos d’unes funcions i d’un estrés social suplementari que unes institucions normals haurien de fer en un país normal que treballa per l’estat del benestar; també pel benestar dels valencianoparlants. Gestió? Responsable? Gestió responsable? No, senyors: més aviat, improvisació, mà tremolosa o puny de ferro i no perdre la poltrona si és possible, que de valents n’és ple el cementeri...

Aquestes reflexions només apuntades ara i ací són ben argumentades en el treball que Nathalie Torres i Susanna Pardines presentaren fa uns dies en l’àmbit de la XXI Universitat del Tirant, celebrada amb motiu dels vint anys de l’entitat de reflexió i aportació valencianista amb el lema «20 anys de Tirant. Claus per a encarar el futur del país». En l’estela dels principals sociolingüistes nostrats, aquestes dues filòlogues d’estudi i d’ofici fan un recorregut a l’abast de tots els lectors sobre la caracterització del conflicte lingüístic (i social) valencià que ens minva benestar i salut democràtica encara. Aquella Constitució de 1978 disfressà i maquillà la indiferència -si no, l’aversió- envers les llengües diferents del castellà amb una redacció fal·laç: «respeto y protección», en deien. El resultat, aquest: un laissez-faire incontrolat al servei sempre de la monolítica madre patria. De tolerància, la justa; de respecte, ni gota; de contraplanificació, tota la possible. Si amb la mitificada LUEV es despenalitzava l’ús del valencià, els anys han demostrat que una llei no era suficient i que calia concretar-la contínuament per desestigmatitzar la llengua i donar-hi prestigi, cosa que no han sabut fer els diversos governs dels partits majoritaris que, cadascú des de la seua idiosincràsia ideològica, han instrumentalitzat la qüestió a la seua raó de ser, és a dir, als seus interessos electorals.

En els darrers anys, l’interés creixent dels il·luminats en l’extensió entre nosaltres d’altres idiomes d’ús mundial només ha agreujat el problema. Abans ens volien monolingües en la societat, tots igualets i igualats; ens volien bilingües en la intimitat, i ara, ves per on, ens volen multilingües funcionals. La caverna ha refet l’argumentari, tot i que l’estructura profunda continua sent la mateixa: per què dedicar temps a les coses inútils si podem aprofitar eixe temps en altres de més productives? I eixos són els que ens governen, sí, abans de i després en democràcia. Així no és estrany que, qui en els anys 80 lluitava en contra de l’ús del valencià a les aules, es postulara com a responsable de la mudíssima «Ciudad de las Lenguas» de Castelló de la Plana, que dubte molt que es dedique a ensenyar valencià al món si mai no es construeix. 

Al meu parer, el pragmatisme dels governants ha estat sempre molt per damunt de les discussions de la denominació i de la normalització de la llengua. Evidentment, no pot estimar-se una llengua qui no l’ha tinguda mai com a pròpia, qui no ha tingut la voluntat ferma d’aprendre-la o quan el que volen és desempallegar-se’n (autoodi, se’n diu, d’això). La dinàmica sociolingüística valenciana és tan conservadora i immobilista que no mira cap arrere, sinó tan sols cap a davant per veure com pot desfer-se per sempre més del llast de l’herència que exigeix esforços. Per què cal refer-se com a poble? Refer-se de què? De res, absolutament de res. Qui se sap vençut o qui vol ser com els vencedors, no cal que faça res sinó assemblar-se tant i tan prompte com puga a la imatge de prestigi que emanen les altes esferes. No ens enganyem: ¿volen dir que si ara diguera la comunitat científica que valencià i català no tenen res a veure, guanyaria adeptes (fidelitat) la llengua? Jo diria que no; que ni u, ni mig, ni cap. La cosa va per un altre cantó. La invenció del País Valencià -en termes de Ferran Archilés- fou això: una hipòtesi que no s’ha confirmat encara, venint com venim d’una minusculització tan exagerada (minoració en termes sociolingüístics).

Com diuen amb molt d’encert les autores, «la pregunta que haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País Valencià no és quina classe de valencià s’ha d’utilitzar, sinó si es vol fer del valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació social, d’afirmació, d’autoestima i de cohesió social », atés que «sense una voluntat política ferma no pot haver-hi una planificació lingüística normalitzadora». I com hauria de ser aquesta intervenció, aquesta gestió? Doncs, responsable des d’una perspectiva social, amb la transversalitat i la cohesió social com a estratègies fonamentals. Sobre els detalls de tot plegat, vos remet al darrer capítol del llibre, que llegireu amb fruïció, n’estic segur. 



Tags: Fundació Nexe, llibres, política lingüística.



Tags: Fundació Nexe, llibres, política lingüística.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca