Opinió

Una política lingüística a favor del valencià

9/1/2012 Per Vicent Flor

La nostra estimada llengua, el valencià, necessita una política adequada si vol sobreviure com una eina de comunicació important en el segle XXI al nostre país. L'actual política lingüística (la de la Generalitat, però també la dels govern d'Espanya) la porta a esdevenir, cada vegada més, una ferramenta residual. El valencià és un idioma molt minoritari en l'àmbit de l'empresa o de la justícia, per posar tan sols dos exemples. El bilingüisme substitutori actual és una sentència de mort. O, dit d'una altra manera, el castellà era hegemònic durant el franquisme per una imposició brutal i el castellà continua sent hegemònic durant aquesta democràcia espanyola gràcies a una imposició més subtil però innegable.

D'una manera més acurada, això han vingut a dir les filòlogues Susanna Pardines i Nathalie Torres en el seu recent document de treball La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable que acaba d'editar la Fundació Nexe i que enceta la col·lecció Demos. Fulls de recerca i de divulgació. Elles no sols se l'estimen sinó que també són professionals del valencià, tècniques lingüístiques. I, precisament per això, argumenten que el camí actual no ens duu ni a la igualtat ni a la llibertat ni al benestar dels valencianoparlants sinó, directament, al lingüicidi o glotofàgia, és dir, a la desaparició del valencià, si més no com a llengua pública.

Alguns, però, s'han sentit incòmodes amb l'assaig de Pardines i de Torres. És lògic, ja que les autores afirmen, amb contundència (perquè la cosa és contundent) que «la liquidació del conflicte lingüístic [s'està fent] per la via de la desaparició de la llengua històrica d'aquest país». És dir, la pau dels cementeris. I aquesta pau no pot interessar ningú que crega en el valencià com un instrument fonamental de comunicació i d'identitat de la nostra terra. Tanmateix, uns altres, implícits o explícits «defensors del castellà com a única llengua de comunicació», sí que semblen còmodes amb la situació actual.

La incomoditat, doncs, no ha de dirigir-se contra les missatgeres sinó contra la política lingüística dels governs «regional» i «nacional». Aquesta és la cosa. Així, l'ambigüitat sobre la filiació del valencià o, directament, el secessionisme lingüístic que promouen institucions controlades pel PP, però també pel PSOE (no oblidem que amb els governs Zapatero, per exemple, es podia fer la declaració de la renda en «valencià» o en «català»), no fan sinó afeblir la llengua que compartim amb catalans, balears, andorrans i alguns sards, aragonesos i murcians. Si els castellans, que tenen una llengua potent, reforcen la unitat lingüística amb els parlants d'Amèrica, ¿per què nosaltres hauríem de fer el contrari? En una situació com la present, els valencians no ens podem permetre l'allunyament de la llengua estàndard comuna i, sobretot, de les institucions que fan servir el valencià: universitats, editorials, associacionisme, etc. Pardines i Torres tenen raó.

La normalització del valencià és cosa de tots, de la societat civil, de la Generalitat i, òbviament, de la institució normativitzadora a hores d'ara oficial, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Fóra desitjable que el Consell i l'AVL lideraren aquesta aposta. Si ho feren, els valencianistes els secundaríem. Però ni els governs de Joan Lerma, ni els d'Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps o Alberto Fabra (quina nòmina!) ho han volgut fer. Les coses són com són.

Els valencianistes estem pel valencià, decididament. Si no ho estan el president de la Generalitat o el de l'AVL, els criticarem i els deixarem en evidència. Si no estan pel requisit lingüístic en la funció pública, per la valencianització de RTVV, per la cooperació amb la resta del domini lingüístic i per la igualtat dels valencianoparlants en tots els àmbits socials ens tindran enfront. Activament. Perquè no ens resignem a un valencià subsidiari i a un castellà hegemònic. Al cap i a la fi, com diuen les autores de l'assaig, «La pregunta que haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País Valencià no és quina classe de valencià s'ha d'utilitzar, sinó si es vol fer del valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació social, d'afirmació, d'autoestima i de cohesió social». Llegir el text de Pardines i de Torres és molt estimulant.



Tags: política lingüística.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca