Editorial

The PParty is over

9/1/2012 Per David Joan Marí

En l’article publicat pel Levante-EMV el passat 9 d’octubre amb ocasió de la nostra diada («L’inajornable canvi de paradigma de la política valenciana»), parlàvem d’alguns handicaps afegits a la crisi dels valencians: el dèficit fiscal, l’excessiu basculament de la nostra economia cap al sector immobiliari i especulatiu, i el balafiament sistemàtic dels recursos públics.

Pocs mesos després, en gener del 2012, i amb una situació econòmica que, si no és d’intervenció, se li assembla molt, constatem que el model ha mort, o com diria The Economist, «the party is over». Pensant en aquesta qüestió, però també en l’espectacle judicial Gürtel, em ve a la memòria un article del gran Josep Vicent Marqués dedicat al zaplanisme: «llegaron al grito de vamos a forrarnos, y continuaron con el no menos obsceno de tranquilos que hay para todos». N'hi havia per a tots mentre la bombolla immobiliària es fera més gran, mentre poguérem endeutar els nostres fills. Però, punxada la bombolla (que, per definició, havia de punxar) i amb unes emissions de deute públic que ja ningú no vol subscriure, ¿què podem fer? Un partit d’esquerres o socialdemòcrata ortodox apostaria per un augment progressiu dels impostos directes, és a dir, que pague més qui més guanya. Un partit valencianista optaria per reivindicar el deute històric a l’Estat espanyol (com dit siga de pas, va fer el Partido Socialista de Andalucia amb Zapatero). Però evidentment, el PPCV no és ni d’esquerres, ni socialdemòcrata, ni el valencianisme és un dels seus valors principals, i ha optat per començar el 2012 «passant el rasclet» a les classes mitjanes valencianes, especialment del funcionariat, la qual cosa assegura a curt termini un decreixement en el consum intern, que no farà altra cosa que aprofundir encara més en la crisi, i un deteriorament en la qualitat dels serveis públics.

Segurament, dins dels paràmetres de l’equip d’Alberto Fabra és la única eixida posible, però aquest punt no pot fer-nos oblidar la responsabilitat global del PPCV, que amb Camps, Olivas (dos honorables dimissions del 2011 que acaben d’il·lustrar aquest article) i el gran mestre, Eduardo Zaplana, ens han dut on som.

El 2012 es preveu un any molt calent als carrers de València, i si Fabra no vol empitjorar la situació, i que acabem sent l’equivalent d'un «banc roí» o convocar eleccions anticipades (que per menys del que hem vist ací s’han convocat en altres llocs), haurà d’abandonar l’ortodòxia i endinsar-se en terrenys que tradicionalment no els han sigut propis. La situació excepcional requereix solucions excepcionals, i tot i que no crec que arribem a veure governs de concentració nacional, sí que trobe que tots els diputats i els senadors valencians haurien de fer valdre els seus escons per a explorar totes les eixides possibles a la crisi i per a reivindicar, si més no, posar fi al dèficit fiscal actual en les finances autonòmiques valencianes. No debades, si el PPCV formara grup parlamentari propi seria, amb els 20 escons que té, la tercera força del Congrés dels Diputats de Madrid, i, dit siga de pasada, l’única capaç de llevar la majoria absoluta a Mariano Rajoy.



Tags: política valenciana.



David Joan Marí

Tags: política valenciana.



Articles de David Joan Marí

6/3/2012
Fins prompte

6/2/2012
Per a collir cal sembrar

4/12/2011
20 anys d’ACV Tirant lo Blanc

2/11/2011
20-11-2011

Levante, 9/10/2011
L'inajornable canvi de paradigma en la política valenciana

5/9/2011
Violència política al País Valencià

6/7/2011
La crisi i les diputacions provincials

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca