Premsa

'Valencianisme de base', de Ferran Suay

6/12/2011
Publicat en El Punt/Avui, 6/12/2011

L'associació valenciana Tirant lo Blanc ha tingut l'amabilitat de concedir-me el premi Baptista Basset a l'activitat valencianista de base. M'ha agradat molt, això que em consideren un valencianista de base. M'agrada molt més que no 'catalanista de merda', que és una altra denominació que m'han aplicat sovint (evidentment, no la gent del Tirant). I m'agrada —sobretot— el concepte, pel que té de referència a una actitud quotidiana i continuada, ben diferent de les manifestacions, les protestes o les mobilitzacions que són les úniques coses que al poder establert li interessa de relacionar amb el valencianisme.

També m'ha fet pensar en tanta gent que practica dia a dia aquest valencianisme de base, pel qual m'han premiat a mi. Són persones que no escriuen llibres o articles, que no fan cursos i conferències, que no reben premis. Pense, entre altres, en els meus amics Susi Santacatalina i Pepe Legua, de Meliana, que fa 13 anys tingueren un fill preciós, i amb la síndrome de Down. Al metge li va faltar temps per a dir-los que li haurien de parlar en espanyol. Pensaria l'home que la criatura ja tenia prou amb allò que tenia, com perquè li complicaren més la vida amb el valencià. Perquè ells només ho veuen així, com una complicació. I m'estic referint a eixa classe de metges (no —per descomptat— tots els metges), que posen els prejudicis i la ideologia per davant de l'ètica professional, la responsabilitat amb els pacients, i la informació científica fiable.

El que tenia la criatura, però, i malgrat el doctorals prejudicis, són uns pares com cal. Persones que no es deixen trepitjar fàcilment, que saben d'on venen, on viuen i per què val la pena existir i lluitar. Ara, amb 13 anys, Josep és encara una criatura preciosa. Encara té la síndrome de Down. I no és un marginat, ni un foraster permanent en la seua família i en el seu poble, gràcies a que els seus pares no van fer cas del metge i van demostrar un coratge molt més gran que el que cal per a escriure llibres o pronunciar conferències. Gràcies a que aquell dia van apostar per la dignitat (la seua, la del fill, la del seu poble, i la de tots nosaltres), i a que cada dia exerceixen eixe valencianisme de base pel qual m'han premiat a mi.

I vull deixar clar que estic molt agraït pel premi. És precisament per això que vull compartir-lo amb totes les persones que, com els meus amics de Meliana, exerceixen cada dia de valencians autèntics sense fer escarafalls, sense vantar-se'n. Amb eixa classe de dignitat que ens cal a tothom, persones, ciutats, comarques i país, per tal de poder somiar amb garanties, que arribarem a assolir el respecte que tot poble mereix pel fet senzill de ser un poble. Que guanyarem eixa llibertat que no necessita cap altre aval que desitjar-la de veritat, ni més armes que la constància discreta i quotidiana d'atrevir-nos a ser qui som i a parlar com parlem, amb el cap ben alt; sense demanar permís ni disculpes a ningú.

Si som capaços de fer això, el nostre valencianisme de base ens elevarà fins a l'altura que necessitem per a alçar el vol. I potser amb eixa base i eixa altura construirem la geometria estable a què tot poble ha d'aspirar, si vol viure en pau i en harmonia amb els veïns. Que la bona convivència —sense estar garantida— només resulta possible entre veïns, i és —en canvi— impossible quan algun dels veïns es considera l'amo.



Tags: política lingüística, identitat valenciana, ACV Tirant lo Blanc.



Tags: política lingüística, identitat valenciana, ACV Tirant lo Blanc.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca