Opinió

¿Una majoria absoluta legítima?

4/12/2011 Per Vicent Flor

Les passades eleccions del 20-N m'han generat alhora una gran alegria amb l'elecció de Joan Baldoví com a diputat al Congrés (2011 ha sigut, fins ara i sense dubte, l'any del valencianisme polític) i una gran inquietud, producte de l'obtenció de la majoria absoluta del PP en un context en què, trobe jo, necessitem polítiques integradores i amb consensos amplis. La crisi socioeconòmica i la crisi política de l'estat espanyol serà més dura amb unilateralismes més o menys revengistes i amb contrapoders escassos.

La qüestió és que els ciutadans no han atorgat la majoria absoluta al PP. Ha sigut el sistema electoral consagrat en la Constitució espanyola, amb la injusta llei d'Hondt i amb la sobrerepresentació de gran part de les províncies castellanes, entre altres, el que li l'ha concedida. De fet, en el conjunt de l'estat els espanyolistes conservadors han obtingut el 45,24% dels vots vàlids emesos. Tot i això, han assolit el 53,14% dels escons al Congrés. Això és el que els politicòlegs anomenen "majoria absoluta cuinada". L'han fabricada per enginyeria electoral o, dit d'una altra manera menys bonica, per manipulació de la voluntat de les persones consultades.

No és la primera vegada, però. Aquesta n'ha sigut la cinquena des de 1977 (d'un total de deu legislatures, si comptem també la constituent). El PSOE, en 1982, 1986 i 1989, se n'aprofità d'aquesta distorsió i el PP, a més d'enguany, ho féu el 2000. La més escandalosa fou la de 1989, en què el partit dirigit aleshores per Felipe González obtingué el 50% de diputats de la Carrera de San Jerónimo de Madrid amb un esquifit 39,88% dels vots. Tanmateix, cap partit no ha obtingut mai el 50% dels vots en unes eleccions dites generals.

No és veritat, per més que es repetisca a qui li interessa, que un govern "fort" és necessàriament un govern amb majoria absoluta. Aquesta és més còmoda de gestionar per al líder de torn, però, en el nostre context, és una invitació per a l'allunyament respecte als electors i per als excessos. Les majories absolutes del PP al País Valencià des de 1999 (reals i no cuinades el 2007 i el 2011) així ho testimonien. La corrupció s'ha instal·lat de tal manera —alguns ja assenyalen el sistema polític valencià com una cleptocràcia— per molts motius, com la no consolidació d'una cultura política democràtica, l'absència de mecanismes de control eficaços de l'Estat però, també, per la impossibilitat de l'oposició d'exercir el que és la seua obligació. Respecte a això, la diputada Mònica Oltra ens explicava durant la Universitat de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc que el Tribunal Constitucional els ha donat fins a cinc vegades la raó perquè la Mesa de les Corts no els lliurà la documentació que havien sol·licitat. El cost per als protagonistes de l'opacitat, però, no ha passat d'una estirada d'orelles.

Alguns justifiquen la sobrerepresentació de les forces majoritàries amb la presumpta estabilitat que generarien. Aquesta idea podria tenir un cert fonament en societats més homogènies o amb un cleavage únic o hegemònic, com és el cas de l'eix esquerra-dreta. Però en societats multilingües i plurinacionals el govern de la majoria (i més encara si és una majoria esquifida) pot ser vist com una imposició i una invitació a l'exclusió. Respecte a això, el politicòleg holandés Arend Lijphart defensa que en societats segmentades i fragmentades (com és, no ho oblidem, l'espanyola) es pot generar un sistema estable construint el que ell anomena una "democràcia consociativa" o de consens. I afirma (traduïsc jo) que «en aquestes condicions, el domini de la majoria no sols no és democràtic sinó també perillós, perquè les minories que veuen contínuament denegat el seu accés al poder se sentiran excloses i discriminades d'aquest i perdran la seua lleialtat al règim».

Tanmateix, la dreta espanyola clama, d'una banda, per la destrucció de l'estat del benestar i, d'una altra, per la construcció d'un model jacobí d'Espanya i per "posar en cintura" els nacionalismes i, amb això (com ja hem tingut oportunitat d'observar), probablement aconseguiran una desafecció encara major de la ciutadania. Farien bé de no oblidar que el partit que ostenta la majoria absoluta en el Congrés no l'ostenta entre els electors i que, a més, és el quart partit d'Euskadi i el tercer de Catalunya. I farien de bé de llegir els llibres de Lijphart.



Tags: model d'Estat, política espanyola.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca