Premsa

'Es pot fer valencianisme en castellà', d'Abelard Saragossà

23/11/2011
Publicat en Levante, 23/11/2011

Fa poc, un llicenciat em preguntà: «Moralment, pot un professor de valencià parlar en castellà a un altre professor?». Abans de comentar la meua resposta, serà bo que parle de l'alumne. En el 2005, Joan Iranzo vingué a una presentació de la meua gramàtica. S'acabava de llicenciar en Història, però havia descobert que un avantpassat seu havia escrit obres en valencià i tenia molt d'interés pel valencià. Educat en castellà, tenia un domini baix del valencià, però em parlava constantment en valencià. Tant d'interés tenia pel valencià, que volia canviar l'ofici d'historiador per professor de valencià, de manera que estudiaria Filologia, que començà aquell any. Com que no podia dedicar-se només a estudiar, va compaginar l'estudi amb treballs mal pagats. Portant un vida dura, en el 2010 va obtindre la llicenciatura i començà a fer treballs més ben remunerats. Ara, forma part de la borsa de professors de valencià i enguany ha treballat en Xiva.

No m'havien fet mai la pregunta del principi. Tenia davant una persona dolguda, que necessitava ajuda. Però l'ajuda és incompatible amb la repressió. Pensava en quina situació afectiva es devia haver trobat la persona que havia fet l'esforç de fer una segona carrera pagant-se-la amb treballs penosos. Li diguí que les llengües són poca cosa en elles mateixes. Els factors bàsics sempre són els mateixos: les persones i la societat, concretada en pobles. Per a contestar a la seua pregunta calia considerar dos factors: els sentiments dels qui parlen i els interessos del poble valencià. Des del punt de vista de Joan Iranzo, ell no podia ni prescindir dels seus sentiments ni negar-se'ls. S'havia de respectar a ell mateix. Assumint i respectant els seus sentiments, podia raonar, deduir, canviar: avançar. Per contra, si se'ls negava s'afonaria en un pou fosc sense fons.

Socialment, li diguí que l'objectiu més bàsic era el següent: els valencians volem ser un poble que dirigixca el seu propi destí dins del marc del respecte i la coordinació amb catalans i balears, aragonesos i bascs, castellans i andalusos; o volem diluir la valencianitat dins d'una Espanya identificada exclusivament amb la història i la llengua de la Corona de Castella? D'eixa qüestió depén el valencià. Si la voluntat de ser valencians augmenta i el valencià forma part de la identitat valenciana, a poc a poc creixerà l'ús públic del valencià. L'assumpció progressiva de la valencianitat facilitarà que els valencians castellanoparlants demanen als valencianoparlants que facen el favor d'usar el valencià quan parlen amb ells, cosa que farà avançar molt l'ús del valencià.

L'ànim de Joan Iranzo anà asserenant-se i assentant-se. Em donà a entendre que estava temptat d'abandonar el professorat perquè es creia indigne. Li diguí que anava errat, perquè la seua adhesió al poble valencià estava molt per damunt de la mitjana de la societat valenciana i de no pocs dels professors de valencià. A més, quan valorem una persona hem de tindre en compte les condicions en què viu.

Quan Joan Iranzo se n'anà, no sé qui estava més descansat. Perquè, en els vint anys de treball universitari, mai m'havia vist en una situació tan delicada. Per cert, deixeu-me opinar davant de la pregunta del títol: no solament es pot fer valencianisme parlant en castellà, sinó que el valencianisme difícilment reeixirà si no hi han valencians castellanoparlants que practiquen eixa actuació.



Tags: política lingüística, identitat valenciana.



Tags: política lingüística, identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca