Premsa

L'inajornable canvi de paradigma en la política valenciana

9/10/2011 Per David Joan Marí
Publicat en Levante, 9/10/2011

Els valencians arribem novament al 9 d'Octubre, la diada de la nostra nacionalitat històrica, una data que ens hauria de servir per a parlar de qui som, d'on som i de cap a on volem anar. Aquest 9 d'Octubre és prou diferent dels anteriors. Ens trobem instal·lats en una crisi econòmica, política, de valors i d'idees que pocs dels valencians actuals havien viscut anteriorment. 

Tot i que la crisi té un component internacional, en l'àmbit intern hi ha dues causes principals que convé repassar, atesa l'especial situació d'ofegament econòmic que pateix la Generalitat Valenciana. D'una banda, al llarg de la darrera dècada s'han balafiat molts recursos públics amb projectes que tots tenim al cap (Terra Mítica, Canal 9, aeroports sense avions...), i el fet d'haver donat prioritat a l'economia especulativa enfront de l'economia productiva, ens ha deixat hipotecats, personalment però també com a país, per a molts anys. De l'altra, els valencians patim un important dèficit fiscal respecte a l'estat espanyol, i un greuge comparatiu respecte a la majoria de comunitats autònomes quant a finançament per habitant.

La primera és una part del passat de la qual hauríem d'extraure lliçons perquè no es repetisca. Caldrà més rigor, més disciplina pressupostària ben entesa i més responsabilitat dels gestors en els seus actes. I sobren elefants blancs que mai s'amortitzen. Dit d'una altra manera, els diners públics són sagrats, i s'han d'invertir en la millora present i futura de la nostra societat. Tot i no cotitzar en borsa, la despesa en educació, sanitat o cohesió social són la millor inversió a mitjà i llarg termini que pot fer un país.

La segona és un llast intolerable per la nostra economia. Si el finançament valencià haguera estat en la mitjana de finançament per habitant de l'Estat espanyol, el deute autonòmic seria a hores ben diferent. Segurament, els proveïdors de la Generalitat cobrarien en temps raonables, i no caldria ficar la tisora en aspectes fonamentals per al nostre present i futur com a poble.

La solució a totes dues qüestions no és senzilla, però trobe que ha d'implicar un profund canvi de cultura política. De cara a l'interior, haurà de créixer la responsabilitat dels gestors polítics enfront de la ciutadania, i les exigències de rigor, de transparència, d'eficiència i, en certa mesura, de professionalitat, de la ciutadania enfront dels gestors polítics. Per desgràcia, una part significativa de l'electorat valencià vota en clau no valenciana, és a dir, no castigant o premiant els gestors valencians pel que han fet al nostre país, sinó en funció del que passa a Madrid. I així ens va als valencians!

De cara a Madrid, hauria de créixer la reivindicació seriosa, ordenada i coordinada dels nostres polítics (no ens podem permetre ni un segon més d'ofrenisme!). PPCV i PSPV-PSOE haurien de guanyar coherència en les seues exigències envers l'Estat, i no fluctuar en funció de la coincidència o no del seu partit a la Moncloa. La classe política valenciana, i també els nostres empresaris, haurien de prendre consciència del problema que aquesta inconsistència política ens suposa. Es tracta un treball a llarg termini —que té les seues fites principals en la negociació del sistema de finançament o en l'aprovació d'un estatut d'autonomia—, però que cal començar a fer des d'ara mateix.

Com és sabut, el pròxim 20-N hi ha eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat, i aquest pot ser un moment immillorable per a començar aquest canvi. Cal que els partits majoritaris dels valencians entren d'una vegada en aquesta dinàmica, o una major desafecció entre la nostra societat i els seus representants pot estar servida en un termini no massa llarg.

Per la mateixa lògica de la competència política, els ànims reivindicatius interns de PPCV i PSPV-PSOE respecte a les seues matrius, podrien veure's afavorits per la més que probable irrupció del grup Compromís al Congrés dels Diputats. Més enllà de la importantíssima fita que pot suposar per al nacionalisme valencià, hi ha el gran estímul valencianista que pot provocar en el sistema valencià de partits l'entrada en escena d'una formació d'estricta obediència valenciana, que aportaria regularitat i credibilitat en la reivindicació (hi haja qui hi haja a la Moncloa). Atés que aquesta és una de les poques novetats dignes d'esment que hem vist en el panorama polític valencià dels darrers trenta anys, hem de valorar aquesta possibilitat —que serà vista necessàriament com un perill pels partits còmodament instal·lats dins del marc estatal— com l'única esperança que ens pot quedar als valencians perquè els nostres polítics es facen valdre, i ens facen valdre, a Madrid. El valencianisme a Madrid s'haurà de construir entre tots, però la candidatura de Compromís per al 20 de novembre, el dia del Tirant lo Blanc, potser és l'espurna que feia falta per a començar a convertir els representants valencians en el necessari lobby que, a diferència d'altres llocs, sospitats i insospitats, mai no hem tingut.



Tags: política valenciana, economia valenciana.



David Joan Marí

Tags: política valenciana, economia valenciana.



Articles de David Joan Marí

6/3/2012
Fins prompte

6/2/2012
Per a collir cal sembrar

9/1/2012
The PParty is over

4/12/2011
20 anys d’ACV Tirant lo Blanc

2/11/2011
20-11-2011

5/9/2011
Violència política al País Valencià

6/7/2011
La crisi i les diputacions provincials

subscriu-te


RSS | Facebook

cerca