Opinió

Gràcies pel teu exemple!

14/9/2011 Per Nathalie Torres

Contràriament al que puguen pensar molts valencians —mal avesats a oferir noves glòries a Espanya—, la terra que ens ha vist nàixer —o que ens ha acollit— és prolífica en prohoms que han destacat en les més diverses branques del saber. I si en alguna n’ha sigut especialment copiosa la collita és en l’estudi de la llengua dels valencians. Però aquesta terra nostra, aquesta estimada terra nostra —que tant es comporta amb tendresa maternal com amb fredor d’orfenat—, sol castigar amb la sequera de l’oblit els qui, amb treball i constància, li dediquen el bo i millor de llurs vides. Si llarga és la nòmina de filòlegs que han contribuït a fer més gran la nostra llengua, talment és el recompte dels greuges que han patit, en vida o post mortem, precisament per la seua dedicació a la llengua.

Aquests primers dies de setembre, la Universitat de València ha homenatjat Manuel Sanchis Guarner (9 de setembre de 1911–16 de desembre de 1981), el més jove dels 70 signataris de les Normes de Castelló (1932) i el primer catedràtic amb què l’Estudi General inaugurava la filologia valenciana. El 1933 va veure la llum la primera edició de La llengua dels valencians, una obra amb què el mestre, més enllà de l’estudi científic, deixava palés el seu compromís cívic amb la terra que l’havia vist nàixer. En qualsevol comunitat lingüística, una obra com aquesta hauria merescut, per si sola, el reconeixement acadèmic i social dels seus contemporanis i de les generacions futures. Reconeixement acadèmic, perquè fou el primer llibre que abordava els aspectes fonamentals de la llengua partint de criteris científics. Des dels pilars sòlids de la filologia romànica, Sanchis Guarner disseca textos antics i moderns per a explicar als seus coetanis l’origen, el nom i la filiació de la llengua dels valencians. I agraïment social, perquè enfronta la consciència adormida dels valencianoparlants amb l’obligació moral que li deuen a la llengua pròpia, essencial per a la supervivència com a poble.

Tanmateix, en aquesta terra, en aquesta estimada terra nostra, l’oblit es desentén de l’agraïment. I en comptes de batejar carrers i places amb els noms dels nostres més il·lustres ciutadans; en lloc de dedicar honors i medalles als nostres més excelsos compatriotes, trau al carrer, en cercavila popular, la infàmia, la censura i la ingratitud, que acampen a tot arreu amb la impunitat més lamentable. Perquè llevat del món universitari, cap institució valenciana –és a dir, cap dels organismes que tenen per finalitat l’interés públic– s’ha fet ressò del centenari del naixement de l’eminent lingüista valencià Manuel Sanchis Guarner. I al silenci oficial aclaparant se suma la desídia, també oficial, envers els actes violents de què són víctimes, dia sí dia també, persones, associacions i partits polítics que no combreguem amb aquesta oficialitat discriminatòria i s’esforcen activament per rescabalar la memòria col·lectiva. Ni la placa amb què la Universitat de València ha volgut recordar Manuel Sanchis Guarner s’ha deslliurat de l’actitud infame de qui s’amaga darrere una pintada.

En l’Apologia i vindicació de la llengua catalana, Antoni M. Badia i Margarit rememorava, pocs mesos després del seu traspàs, la figura del lingüista valencià. En el capítol tan encertadament intitulat «Manuel Sanchis Guarner: l’home, el científic, el ciutadà», el filòleg barceloní en destacava la dignitat, el compromís, la grandesa: «Amic Manolo: potser fins a les hores més amargues de l’insult i de la violència, no t’has adonat que les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que et fou atorgat l’any 1974, exigien, ultra dedicació a la cultura i obra escrita en català, una actitud cívica precisa. Aquesta actitud cívica, com ho has experimentat en les proves dures, era una mena de fat que s’havia de complir. No et preocupis, emperò, l’actitud cívica que has mantingut amb fermesa, àdhuc amb heroisme, no resta sola; lleva fruit, i fruit abundós. Tots els qui t’estimen, tots els qui et segueixen, tots els qui et volen emular en donen testimoni. Tots ells, tots nosaltres, et diem avui, ben de cor: gràcies pel teu exemple!»



Tags: valencians il·lustres.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca