Premsa

País Valencià, capital Valladolid

8/8/2011 Per Rafael Beneyto
Publicat en Avui, 11/5/2011

No és cap broma. L'economia valenciana necessita referències concretes per als nostres objectius. Situades ja molt lluny les comunitats autònomes que superen la mitjana estatal en PIB per habitant (País Basc, Navarra, Madrid, Catalunya, Rioja, Aragó, Illes Balears i Cantàbria), el nostre objectiu pot ser arribar a la mitjana, i això suposa mirar cap a Castella i Lleó. L'economia castellana té un atur inferior a la valenciana en 7 punts, l'any 2010 ja va assolir un creixement positiu en el seu PIB, i el dèficit de la seua Junta és inferior en un punt al de la nostra Generalitat. Amb una mirada a llarg termini, trobem que el PIB per habitant de Castella i Lleó creix des de l'any 2000, mentre que el valencià va pel camí contrari. L'any 2000 el PIB per habitant valencià era superior al castellano-lleonés en sis punts, mentre que abans de l'actual crisi, l'any 2006, ja s'havia invertit la relació i el valencià era quasi quatre punts inferior. Finalment, l'any 2009 s'ha agreujat esta darrera tendència i el PIB per habitant de Castella i Lleó supera el del País Valencià en quasi nou punts.

La situació política és molt semblant, ja que als dos parlaments té majoria absoluta el PP, el principal partit de l'oposició és el PSOE a molta distancia (al voltant de 17 punts), i en tots dos  trobem un tercer grup parlamentari (Unión del Pueblo Leonés i Compromís), molt més residual a Castella i Lleó, perquè allí no hi ha tanca electoral del 5 % a nivell de tota la comunitat autònoma.

Ara bé, la veritable ajuda que ens aproparà a la situació econòmica de Castella i Lleó és la relació amb l'administració central. Mentre que als valencians la hisenda central ens reté cada any 5.575 milions d'euros dels nostres impostos per a repartir-los a les altres comunitats autònomes, als castellano-lleonesos els dóna 3.692 milions d'euros cada any. Són dades de l'any 2005 de l'Institut d'Estudis Fiscals del mateix Ministeri d'Economia i Hisenda. En termes de PIB esta diferència suposa 6 punts menys al País Valencià i quasi 8 punts més per a Castella i Lleó. Si el que es recapta al País Valencià s'haguera quedat ací, sense donar-nos res més, anualment milloraríem el nostre PIB en quasi tres punts.

L'autonomia financera des que s'encetà esta etapa de crisi econòmica, està reduint-se en totes les comunitats autònomes, ja que la recaptació d'impostos ha baixat, i els ingressos tributaris depenen de la cessió de part d'eixa recaptació. Malgrat això, l'esforç fiscal, estimat pel pes dels ingressos tributaris en els pressupostos, que realitza el País Valencià supera en quasi vint punts el que suporta Castella i Lleó. En euros per habitant, la pressió fiscal dels castellano-lleonesos és inferior a la dels valencians (237 euros l'any 2008 i 100 euros en 2009 i 2010). Aquest menor esforç fiscal a Castella i Lleó els és compensat per l'administració central amb una major dotació del Fons de Suficiència. Així, l'estat del benestar (sanitat, ensenyament, serveis socials) dels castellano-lleonesos pot ser, fins i tot, millor que el dels valencians gràcies al fet que reben de l'administració central més transferències (en concret aproximadament 650 euros més per habitant). El sistema de finançament autonòmic desvincula el nivell de les prestacions de l'estat del benestar, de l'esforç fiscal que realitza cada comunitat autònoma. I així trobem la paradoxa que els ingressos via transferències de l'administració central (fons de suficiència) són superiors per habitant en aquelles comunitats autònomes que fan un esforç fiscal inferior, malgrat disposar d'un PIB per habitant superior.

Una major disposició de recursos, independentment de la pressió fiscal suportada, permet mantenir un nivell d'inversions reals en infraestructures superior. Gràcies a la major disponibilitat de recursos, la Junta de Castella i Lleó ha destinat a aquestes inversions durant els tres darrers anys una mitjana anual del 13 % dels seus pressupostos (513 euros per habitant de mitjana anual), mentre que la Generalitat Valenciana sols ha pogut realitzar inversions cada any pel 5 % dels seus pressupostos (153 euros per habitant de mitjana anual).

El model de finançament autonòmic, tant l'actual com l'anterior, castiga les comunitats que fan un major esforç fiscal i no té en compte els costos diferencials dels serveis públics. La mal entesa solidaritat que defensa aquest model, permet detraure recursos de comunitats autònomes amb una renda per habitant inferior per a donar-los a altres amb renda per habitant superior. Així amb la transferència de més recursos, s'ajuda a un major creixement econòmic, que comporta un menor nivell d'atur. Si el País Valencià disposara dels recursos recaptats ací, també tindríem més diners per a inversions i menys endeutament, la qual cosa comportaria més creixement econòmic i menys atur.



Tags: finançament autonòmic.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca