Opinió

Assimilacionisme i resistència

4/7/2011 Per Vicent Flor

¿Què hi ha darrere de la desaparició de l'ensenyament en valencià que vol imposar el PP? Doncs no hi ha res més que un altre pas de rosca del programa assimilacionista contra la nostra cultura. De manera anàloga a l'ús de l'anticatalanisme, que no passa de ser un antivalencianisme —dissortadament eficaç en presentar-se com un autoctonisme, com una valenciania de tota la vida—, aquest presumpte trilingüisme escolar (¿qui està en contra que els seus fills sàpien castellà, anglés i valencià i fins i tot xinés mandarí?) tracta d'evitar, amb l'excusa d'obrir-se al món, que cresca el nombre de valencianoparlants que dominen els registres cultes de la llengua valenciana (és dir, de la llengua catalana) i que puguen construir a partir d'aquesta una identitat col·lectiva cada vegada més present en l'esfera pública.

¿I per què? Molt senzill, perquè l'augment del nombre de valencians conscients dels seus drets lingüístics i nacionals pot posar en risc la seua hegemonia. ¿Què fou la "revolució tranquil·la" del Quebec? En bona manera la irrupció d'elits francòfones i un desplaçament dels anglòfons que hagueren de compartir i fins i tot cedir el poder absolut que havien ostentat fins aleshores. ¿Què provocà el nacionalisme flamenc? Que els neerlandòfons exigiren i aconseguiren invertir la subordinació històrica i ocupar posicions d'hegemonia. Els estats canadenc i belga des d'aleshores ja no han sigut el mateix. Fins i tot presenten problemes de continuïtat, almenys com els hem conegut fins ara.

En l'Espanya del segle XXI també hi ha una lluita de poder. Una part molt significativa de les elits catalanes i basques han dit prou al programa uniformista castellano-espanyol. Es resisteixen i planten cara. Ni són submisos ni són súbdits. Això planteja un problema greu a l'Estat: entre altres, de legitimitat democràtica. ¿Com els obliguem, en un sistema liberal democràtic, a mantindre les cultures pròpies en una situació de subordinació? ¿Com els neguem la voluntat de ser diferents i, ai las!, lliures?

I encara pitjor, ¿què fem si se'ls sumen elits valencianes i balears i reclamen la mateixa dignitat? ¿Com els aturem? Doncs ho heu endevinat: mantenint-los en la ignorància de la cultura pròpia, sense línies en valencià, en la subordinació. Unes hores de llengua indígena bé, que aprenguen a dir els noms dels arbres en la llengua dels iaios també, però que s'eduquen en coneixements tècnics i matemàtiques, que vegen amb normalitat les sèries i pel·lícules de TV3, que perceben una comunitat idiomàtica discriminada i que s'hi rebel·len, això de cap de les maneres! ¿I si volen més? I si la majoria acaben votant forces pròpies i reivindicant més poder?

En aquesta lluita de poder, ells ens volen com a levantinos i no com a valencians. Ens volen acomplexats i no lliures. Perdoneu per la comparació, però ens volen com los buenos negritos, esforçats, submisos i treballadors. ¿Ho tolerarem?



Tags: política valenciana, política lingüística, identitat valenciana.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca