Opinió

El virus lingüicida que no cessa

4/7/2011 Per Nathalie Torres

Pocs dies després de les eleccions del proppassat 22 de maig, que revalidaren la majoria absoluta del Partit Popular, el conseller d’Educació en funcions, Alejandro Font de Mora, anuncià la implantació d’un nou model educatiu plurilingüe amb tres llengües vehiculars i un repartiment per assignatures d’un terç per al valencià; un terç per al castellà i un màxim del 33% per a l’anglés. La proposta va caure com una bomba en el món educatiu i les opinions, majoritàriament en contra, han omplit un bon grapat de pàgines en la premsa valenciana. I els carrers de la ciutat de València, on milers de persones es manifestaren en contra del decret el 18 de juny.

Mentre el Govern valencià afirma i defensa que el document aposta per un model plurilingüe equilibrat, la comunitat educativa argumenta que la proposta comporta l’eliminació de les anomenades línies en valencià. De fet, les condicions d’igualtat entre valencià i castellà sobre les quals es fonamenta el model són socialment inexistents i, per això, els únics programes que fins ara han demostrat garantir l’adquisició de les dues llengües oficials i la d’altres idiomes estrangers són els que tenen com a base el valencià. En definitiva, i a pesar de la insistència del Consell en l’ús equilibrat del valencià, el castellà i l’anglés, el decret de plurilingüisme és percebut com l’enèsim atac a la llengua.

Tanmateix, convindria preguntar-nos si aquesta percepció és socialment majoritària o si, per contra, la major part de la societat valenciana mira amb bons ulls el model de plurilingüisme equilibrat que estrenaran alguns col·legis en el curs 2011-12.

Qualsevol anàlisi honesta i seriosa sobre la dinàmica sociolingüística valenciana respon la pregunta. Però convé parar-hi atenció per a mirar d’entendre per què, previsiblement, gran part de la societat valenciana aplaudirà la implantació d’un decret paradoxalment rebutjat per la comunitat educativa.

La situació actual del valencià qüestiona la versió oficial de defensa de la llengua amb polítiques que han augmentat la competència lingüística de la població valenciana en la llengua pròpia. Ben al contrari, la interrupció de la transmissió intergeneracional és tan palmària a les principals ciutats valencianes que no té sentit l’optimisme de les instàncies oficials. En tot cas, aquesta situació és un clar exemple del fracàs de les polítiques lingüístiques oficials, incapaces d’aturar la substitució lingüística i menys encara d’assolir la integració lingüística dels nouvinguts.

En un context de franca hostilitat envers el valencià, amb un aprofundiment en els hàbits castellanitzants que ultrapassa les elits autòctones, la defecció lingüística està a bastament justificada per a qui ha abandonat la llengua pròpia. No farem ací un judici de qui ha triat abandonar-la, però sí que ens podem qüestionar si aquesta ha sigut una tria lliure, és a dir, basada en la llibertat d’elecció. O si, altrament, la violència patida per la nostra comunitat lingüística liquida la dicotomia establida als anys seixanta entre lleialtat lingüística o castellanització a favor d’aquesta última.

El dia a dia ens mostra (i ens demostra) que els valencianoparlants no han triat lliurement les pràctiques glotofàgiques exercides sobre ells, en un llarg procés estigmatitzador al final del qual una part d’ells acaben autojustificant-se per haver substituït l’ús social de la llengua pròpia pel de la dominant. I en aquest procés substitutori induït –evidentíssim, la majoria de vegades; encobert, en el cas que ens ocupa–, la proposta, maquillada de modernitat plurilingüe, no solament serà ben rebuda per una part considerable de la societat valenciana –immunitzada ja contra el virus lingüicida-, sinó que possiblement hi serà celebrada. Previsiblement.



Tags: política lingüística.



subscriu-te


RSS | Facebook

cerca