Fundació Nexe

Està discriminat el valencià a les nostres terres?

'La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable', obra de Susanna Pardines i Nathalie Torres és el primer dels 'Quaderns Demos. Fulls de recerca i investigació' de la Fundació Nexe, un treball que repassa de manera exhaustiva la política lingüística al País Valencià des de l’adveniment de la democràcia, amb resultats que no deixaran indiferent ningú. [<a href="http://www.linformatiu.com/portada/detalle/articulo/esta-discriminat-el-valencia-a-les-nostres-terres/">Llegiu l'article complet</a>]

Violència policial contra menors d’edat

Vicent Flor Que valents! Que machotes! Membres antidisturbis de la policia nacional espanyola colpegen, amenacen, intimiden, se'n burlen i detenen menors d'edat que es manifesten a favor d'una educació pública de qualitat. Deuen estar-ne orgullosos! La impresentable delegada del govern espanyol, Paula Sánchez de León, sí, aquella vicepresidenta d'un Govern valencià de Francisco Camps corrupte fins a les celles, tolerant amb tota mena de xoriços, aquella que, per cert, va dir que el valencià “lo parlo un poquet”, a la primera que té l'oportunitat ha practicat una mà duríssima contra adolescents que exerceixen drets fonamentals com el d'expressió i reunió. Heus ací la vara de mesurar pròpia dels autoritaris! <img alt="" src="/uploads/policia_sapadors_gran.jpg" style="width: 440px; height: 221px; " /> Sánchez de León ha estat implicada en el Consell des de 1996. No és una nouvinguda. I és doctora en dret, no és desconeixedora dels drets i les llibertats públiques d'un sistema democràtic, supose. Així que ha de demanar perdó i anar-se'n a casa immediatament. Si no vol que les coses empitjoren. La responsable de l'ordre públic s'han mostrat com una incapaç i, literalment, una irresponsable. Hem de carregar, doncs, contra Sánchez de León, però també alguna responsabilitat tenen els agents de l'autoritat (¿saben alguna cosa aquests antidisturbis de la diferència entre la potestas i l'auctoritas clàssica o amb l'ús indiscriminat de la violència en tenen prou?) que, novament, han quedat desacreditats davant de la ciutadania. ¿Està d'acord el Sindicat Unificat de la Policia amb l'ús d'aquesta violència desproporcionada? ¿No hi té res a dir? Perquè una de les activitats pròpies d'una policia democràtica és fer front als problemes d'ordre públic amb proporcionalitat, és a dir, responent amb sensatesa davant la possible amenaça. En aquest cas eren menors d'edat que estan aprenent a ser ciutadans i aquests agents els han donat una lliçó terrible: a ells els colpegen i als antidemòcrates els tracten amb guant blanc. Com és conegut, el 5 de juliol del 2011, en una llibreria de València una trentena de feixistes atacaren la llibertat de reunió i d'expressió en la presentació d'un llibre que jo havia escrit. Tot i que en la taula hi havia la parlamentària Mònica Oltra, els mateixos policies nacionals els permeteren llançar-nos cadires, pots de fum i llibres incendiats, a més d'insultar-nos i d'amenaçar-nos. A cap d'aquests antivalencians els demanaren la documentació, i tan sols detingueren Juan García Sentandreu perquè es posà chulo davant el cap de l'operatiu. No m'ho ha de contar ningú. Ho vaig veure jo mateix. Els policies que tractaren amb una cortesia exquisida gent que vol posar fi al règim de les llibertats de tots són els mateixos que abusen de l'autoritat que els ha estat conferida. Abusen del monopoli de la violència i perden la legitimitat. Més que com una policia democràtica actuen com a forces chusqueres d'ocupació. Els menors, aquesta vegada, han donat una lliçó ètica a una societat que permet aquesta mena d'uniformats...

"L'ofici de raonar", sopar i tertúlia amb Vicent Soler

<img alt="Tertúlia amb Vicent Soler" src="http://a8.sphotos.ak.fbcdn.net/hphotos-ak-ash4/409010_291646267563966_214480748613852_785855_665422550_n.jpg" style="border-top-width: 1px; border-right-width: 1px; border-bottom-width: 1px; border-left-width: 1px; border-top-style: solid; border-right-style: solid; border-bottom-style: solid; border-left-style: solid; width: 400px; height: 188px; " /> Soler es sotmetrà al debat d'idees amb el públic assistent. Així mateix les persones interessades també podran aprofitar l'avinentesa per adquirir un exemplar del seu llibre publicat per Publicacions de la Universitat de València.<a href="http://puv.uv.es/product_info.php?products_id=24452&osCsid=4418c895ec34c364313462530578fe43"> Aquest llibre</a> recull un conjunt ampli d'articles i textos publicats per Vicent Soler -generalment a la premsa- al llarg dels darrers catorze anys, en els quals la societat valenciana ha viscut un període peculiar d'expansió econòmica amb data de caducitat, de grans projectes avui en crisi, d'hegemonia de la dreta, de convulsions judicials derivades de la corrupció i d'ajornament sistemàtic de la solució dels problemes reals. Aquestes pàgines recullen les motivacions més imperioses de l'autor, el desig de divulgar el seu pensament i l'esperança que servirà per a fer progressar el seu país. Vicent Soler és Catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de València. La seua tesi doctoral fou la primera que es presentà en valencià a la Facultat d’Econòmiques de València (febrer de 1978). La seua investigació ha anat centrant- se progressivament en l’àmbit de la geografia econòmica. Ha publicat individual o col·lectivament 20 llibres i més de mig centenar articles a diferents revistes. És autor de nombrosos treballs sobre la societat i l’economia valencianes. Actualment, és President de l’Asociación Española de Ciencia Regional i membre del Consell de Redacció de la revista Economía Industrial. Ha estat candidat a Rector de la Universitat de València a les eleccions de març de 2010. En l' Àmbit cívico-polític va estar soci de Lo Rat Penat (1966-1976). Al 1975 seguirà a Ernest Lluch i Alfons Cucó en la formació dels SVI (Socialistes Valencians Independents) i és detingut en l’episodi d”Els 10 d’Alaquàs” en la constitució del "Consell Democràtic del País Valencià". El 1976 entrarà amb els SVI a constituir la Convergència Socialista del País Valencià que esdevindrà aviat en PSPV. Després de la integració d'aquest dins del PSOE treballarà per consolidar un ideari socialdemòcrata, europeista i valencianista que cristalitzarà en una candidatura de suport a Joan Lerma en el congrés extarodinari del partit el 1979. Tanmateix, en el Congrés de Benicàssim del PSPV- PSOE, de 1982, aquest suport se n’anà en orris quan el secretari general accepta la pressió de la UCD per fer rebaixes negociadores en l’Estatut d’Autonomia. Des del 2000, és militant de base d’aquest partit. Institucionalment, ha ocupat diversos càrrecs destacant el de Cap del Gabinet de la Presidència de la Diputació de València, durant el mandat de Manuel Girona entre 1979 i 1982; diputat socialista, portaveu del grup en afers econòmics i portaveu adjunt del grup a les Corts Valencianes entre 1982 i 1985. Conseller d’Administració Pública, 1985-87; Vicepresident de les Corts valencianes, 1987-1995; regidor de l’Ajuntament de València, en l’oposició al govern de Rita Barberà, en l’àmbit de cultura, educació i festes, durant un any. Marxa voluntàriament de l’Ajuntament l’estiu de 1996, després d’haver fet aprovar per unanimitat l’ordenança sobre normalització lingüística que, a hores d’ara, encara no s’ha posat en vigència. Ha estat membre del patronat de la Fundació Societat i Progrés. Actualment, presideix la Secció Valenciana de la Fundació Ernest Lluch i és membre del seu Patronat. <a href="http://www.tirant.org/llegirarticle.php?id=301">Formulari d'inscripció</a>

¿Què sabem de la inserció laboral dels titulats universitaris valencians?

Raül Burriel El recent informe "<a href="http://cvc.gva.es/archivos/419.pdf">Estudis universitaris i mercat laboral</a>" publicat pel Consell Valencià de Cultura (CVC) ha desfermat una contundent <a href="http://www.uji.es/bin/noticies/uni/20120208.pdf">protesta</a> per part de les cinc universitats públiques valencianes, que l'acusen de "falta de rigor, de mètode, d'informació objectiva i contrastable" i d'estar construït "a partir d'opinions subjectives, recolzades en suposicions o prejudicis". Per tot açò, demanen que el CVC retire el document, alhora que s'ofereixen a donar el suport necessari al CVC "si vol estudiar aquesta problemàtica seriosament". Si fullegem les magres cinc pàgines de l'informe, ens adonarem que les crítiques de les universitats estan ben fundades. De fet, ens farem una panoràmica de la inserció laboral dels universitaris més clara si llegim els resums de les compareixences dels rectors davant la comissió del CVC encarregada de l'estudi i inclosos en els annexos, que si ens centrem en l'estudi pròpiament dit. <img alt="" src="/uploads/universitaris_gran.jpg" style="width: 440px; height: 241px; " /> Però aquesta polèmica ha fet aflorar una qüestió important. El CVC critica "l'absència de dades significatives, la inexistència d'estudis coherents" sobre el tema. Dos coses són certes: el sistema universitari valencià no disposa ara mateix d'un sistema coordinat d'estudi de la inserció laboral dels universitaris com els que es poden trobar en Catalunya, Canàries, Galícia, Andalusia o Aragó. També és cert que el detall de les dades estadístiques oficials no facilita l'estudi del col·lectiu dels universitaris, perquè centra l'esforç en altres col·lectius més afectats per la desocupació. El paper d'un capital humà altament qualificat serà clau en la necessària recuperació econòmica que ha de vindre de la mà d'un canvi o reorientació del model productiu valencià. L'administració i la universitat han de posar els esforços i els recursos que calguen per a assegurar que el sistema productiu valencià disposarà d'eixos valuosos recursos humans en el futur més o menys immediat en què hem de sortir de la crisi actual. Arribats a aquest punt, ¿hi ha estudis fiables que hagen abordat la inserció laboral dels universitaris valencians? Les universitats públiques valencianes disposen d'uns serveis universitaris d'ocupació amb anys d'experiència. Més concretament, els observatoris d'ocupació que en depenen s'han consolidat en els darrers deu anys, en el context d'implantació de l'Espai Europeu d'Educació Superior. <table border="1" cellpadding="10" cellspacing="0" width="100%"> <colgroup> </colgroup> <tbody> <tr valign="TOP"> <td width="14%"> UJI</td> <td width="86%"> <a href="http://www.uji.es/CA/serveis/ocie/acil/prog/obser/">Oficina d'Inserció Professional i Estades en Pràctiques</a></td> </tr> <tr valign="TOP"> <td width="14%"> UPV</td> <td width="86%"> <a href="http://www.upv.es/contenidos/SIEOBS/infoweb/sieobs/info/767275normalc.html">Servei Integrat d'Ocupació</a></td> </tr> <tr valign="TOP"> <td width="14%"> UV-EG</td> <td width="86%"> <a href="http://www.fguv.org/opal/index.asp?ra_id=330">Observatori d'Inserció Professional i Assessorament Laboral</a></td> </tr> <tr valign="TOP"> <td width="14%"> UA</td> <td width="86%"> <a href="http://www.insercionlaboral.ua.es/boletines-observatorio.html">Observatori Universitari d'Inserció Laboral</a></td> </tr> <tr valign="TOP"> <td width="14%"> UMH</td> <td width="86%"> <a href="http://observatorio.umh.es/ca/presentacion/publicaciones-y-memorias/publicaciones/">Observatori Ocupacional</a></td> </tr> </tbody> </table> Encara que amb orígens i trajectòries diferents, en tots els casos es tracta de serveis per a la millora de l'ocupabilitat dels estudiants universitaris, cosa que inclou el seguiment de les trajectòries d'inserció laboral dels titulats. Treballar en un mateix àmbit i cert nivell de cooperació informal, ha contribuït que es puguen extreure algunes conclusions comunes dels diferents estudis existents: - L'atur dels universitaris és significativament menor que el de la població menys formada. Encara així, la diferència és menor que en altres països europeus més rics. - El salari també és major que el de treballadors menys qualificats. Però la diferència no és tanta com en altres països europeus de referència. - La sobrequalificació —la falta d'ajust entre el nivell d'estudis cursats i el tipus de treball que es desenvolupa— és més alta que en altres països d'Europa. Una idea important, doncs, és que el principal problema de l'ocupació dels universitaris no és l'atur, si no la falta d'ajust entre els estudis cursats i el treball. Aquesta és una variable clau per a definir la inserció reeixida (entesa com l'obtenció d'un treball ajustat als estudis, ben remunerat, amb tasques pròpies d'un titulat universitari...). - Un tema clau és el paper de les competències professionals. Per una banda, hi ha el debat si la universitat ha de formar amb un perfil més generalista o més especialitzat. Debat que ens hem de replantejar, atés que la realitat diversa de les empreses (pimes, grans empreses, multinacionals, etc.) explica diferències en les exigències de formació dels universitaris. L'actual model de graus i màsters busca respondre a aquesta situació. Per una altra banda, existeix clarament un desajust entre les competències demandades per les empreses i les que posseeixen els titulats en el moment de la graduació. En tots dos casos la solució implica un aprofundiment en la col·laboració universitat-empresa. Sobre l'aprofitament que realment fan les empreses dels seus recursos humans més qualificats, en parlarem pot ser en una altra ocasió. - Importància clau de la participació i aprofitament de les pràctiques en empreses i les estades internacionals (d'estudis o treball) en una inserció reeixida. - També és important l'experiència professional relacionada amb els estudis. No qualsevol experiència professional contribueix a una inserció de qualitat. - Es constata una major facilitat d'inserció per a les titulacions tècniques, i una no tan fàcil per a les humanístiques, la qual cosa té un efecte en les respectives dades d'atur i sobrequalificació. - Les variables clau en l'èxit de la inserció professional dels graduats es poden classificar en: internes (la persona en té el control o hi pot influir) i externes (no en té el control). Evidentment, precisament els serveis universitaris d'ocupació faciliten als estudiants i els titulats les ferramentes que els permeten actuar sobre aqueixes variables internes. La intervenció sobre les variables externes queda en mans de les institucions polítiques i socials. Quant a les variables internes, es relacionen amb la inserció reeixida: la titulació específica cursada, la motivació a l'hora de triar i cursar la titulació (la "vocació"), l'adquisició de competències, l'ús de tècniques de recerca d'ocupació actives, algunes variables psicosocials (autoeficàcia professional, actituds positives davant la recerca d'ocupació). Finalment, el nivell socioeconòmic dels pares apareix com una variable externa clau. Així, doncs, a pesar del que afirma l'informe del CVC, veiem que sí que hi ha una informació pertinent respecte al problema que es vol tractar, metodològicament correcta i —més important encara— amb una aplicabilitat pràctica en la millora de l'ocupabilitat dels titulats universitaris valencians. Amb tot, encara queda camí per recórrer de cara a augmentar la cooperació entre institucions en aquesta qüestió.

'El Consell pierde mil millones al año por la mala financiación Autonómica'

Mil millones al año, 8.400 de déficit acumulado respecto de la media española. Cada valenciano recibe anualmente del Estado 194 euros menos. Estas son las consecuencias de los sucesivos modelos de financiación autonómicos, todo ellos lesivos para la Comunidad Valenciana. En ese balance tan negativo ha tenido mucho que ver la escasa influencia que los diferentes responsables del Consell han tenido en la política española. La última oportunidad para mejorar un modelo tan negativo se produjo durante la reforma del Estatut d’Autonomía de 2006; pero Francisco Camps y el PP se opusieron a que el texto condicionara las inversiones estatales o hiciera referencia alguna a la deuda histórica. Ahora el actual presidente de la Generalitat Alberto Fabra, del PP, tiene que reclamar esa deuda. [Llegiu <a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/11/valencia/1328990996_565647.html">l'article complet</a>]

'Un finançament injust que ens afona encara més', de Vicent Baydal

Divendres per la nit alguns valents vam tractar de pair el documental <a class="external-link-new-window" href="http://www.lasexta.com/index.php/sextatv/lasextacolumna/completos/resacon_en_levante/578023/1" target="_blank" title="Abre el enlace externo en una ventana nueva">Resacón en Levante</a> amb què ens van obsequiar des de La Sexta, un canal televisiu de “la Meseta” (els haurem de nomenar sistemàticament així fins que ens diguen pel nostre nom, als valencians). Amb un to sensacionalista i una mica burleta van aplegar un rere l’altre els diversos casos de corrupció i balafiament que han deixat els darrers anys de govern popularista a les institucions valencianes. El twitter tirava fum amb el hashtag <a class="external-link-new-window" href="https://mobile.twitter.com/searches?q=%23resac%C3%B3n" target="_blank" title="Abre el enlace externo en una ventana nueva">#resacon</a>: des dels que, com el periodista Xavi Aliaga, tenien “ganes de cridar per la finestra Nooooooooo!!” en veure-ho tot arreplegadet, fins els que, com l’editor Joan-Carles Girbés, opinaven que “haurien d'obligar els dirigents del PPCV (i molts dels seus votants) a veure el documental amb els ulls oberts a l'estil de La taronja mecànica”. Tot plegat, tenien raó. D’una banda, feia bona cosa de ràbia, però, d’una altra banda, resultava una peça necessària per a entendre per què els governants valencians ens han dut fins a la pèssima situació en la qual ens trobem. [Llegiu <a href="http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/un-financament-injust-que-ens-afona-encara-mes">tot l'article</a>]

Per a collir cal sembrar

David Joan Marí No fa ni un any des que aparegueren els primers articles en aquesta web i ja comencem a veure els primers fruits de les llavors que hem anat sembrant durant aquest temps. Al llarg de 2011 la Fundació Nexe s’ha erigit com un vertader think tank valencianista, i amb això demostrem que ajuntant rigor amb un punt de vista eminentment valencià es pot produir material intel·lectual realment interessant per al conjunt de la nostra societat. <img alt="" src="/uploads/FundacioNexefb3.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 204px; height: 205px; " />Organització, planificació, pensament i difusió han estat les passes que ens han dut fins on som ara: la constitució d’una Fundació que donara aixopluc institucional al projecte, una pàgina web amb continguts propis i de tercers, un butlletí de distribució electrònica, l’aposta per la creació de pensament propi amb la col·lecció DEMOS, la participació en diferents activitats presencials, l’efecte multiplicador de les xarxes socials, i moltes persones de grandíssima vàlua treballant pel projecte. A tots els que heu fet possible que arribem fins ací, moltíssimes gràcies! Això no obstant, no hauríem de caure en estèrils autocomplaences, i sí que hauríem d’entrar a valorar el context actual que propicia una missió com la de la Fundació Nexe. La societat valenciana ha protagonitzat durant les darreres dècades una carrera consumista on l’única qüestió important era guanyar diners ràpidament sense importar el com, ni les conseqüències. Però això hui ha canviat radicalment. La brusca parada d’una economia excessivament especulativa, obri la porta a un escenari de desorientació, a entrar en fase de negació a milers de persones que creien cegament en la totalitat del sistema, i a una necessitat creixent de respostes a preguntes que ni tan sols ens havíem imaginat que existien. Llevat d’honroses excepcions, durant aquests anys hi ha hagut una manca generalitzada de pensament crític, i quan aquest ha existit, s’ha intentat per tots els mitjans que no es difonguera. Ara, però, tenim un problema ben seriós i d’una magnitud més que considerable, i necessitem reflexions rigoroses per a redreçar el nostre negre futur com a poble. Com que la qualitat de la resposta ha de ser proporcional a la magnitud del problema, ens haurem d’esforçar tots, i molt. En aquesta línia voldria fer esment de l’<a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/194">estudi sobre finançament autonòmic valencià</a> que per a la col·lecció <a href="http://www.fundacionexe.org/web/seccio/14">DEMOS</a> de la Fundació Nexe ha escrit <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/32">Rafael Beneyto</a> sobre un dels principals problemes que patim els valencians: l’injust i injustificable desequilibri que pateix la nostra balança fiscal respecte de l’Estat espanyol. Trobe que és un magnífic exemple del que vol ser la Fundació Nexe: un espai d’articulació de propostes en clau valenciana que aprofiten al conjunt de la nostra societat. Al cap d'un any de començar amb el projecte de la Fundació, el ressò mediàtic que ja està tenint aquest treball ens anima a continuar per un camí que, encara que ha adquirit un protagonisme massa tardà, hauria de ser suficientment transitat els pròxims anys fins al punt de canviar la cultura política dels valencians i fer-la més rigorosa amb els principis, més vigilant amb el dia a dia, i més exigent amb les responsabilitats, tant les personals com les col·lectives.

Més enllà de les retallades i la corrupció

Carlos Villodres <img alt="" src="/uploads/retallades_gran.jpg" style="width: 422px; height: 301px; " /> Si fa uns mesos el discurs polític i social valencià estava dominat pel tema de la corrupció, hui en dia s’ha sumat amb força un nou element de discussió: les retallades. Així, entre retallades i corrupció pivoten els diferents posicionaments, iniciatives i argumentaris. No és estrany que passe això. Els nombrosos escàndols de corrupció que han colpejat la vida política valenciana i dels quals continuem coneixent noves seqüeles (EMARSA és l’última estrela en el firmament de la vergonya), queden emmarcats hui en un context de fortes retallades en la despesa pública, que afecten especialment educació i sanitat (àmbits que concentren, com és lògic, la major part del pressupost autonòmic). El contrast entre un passat de fantasia i corrupció, un present de dura realitat i retallades i un futur ple d’incertesa, alimenta este relat que en les últimes setmanes ha tret al carrer centenars de milers de valencians, en unes mobilitzacions sense precedents contra la gestió del PP, contra la impunitat i contra la degradació dels serveis públics. És normal i saludable que es generen estos "inputs" d’indignació en el sistema polític per part d’àmplies capes de població. És normal i saludable, sí, però també comporta un risc per als interessos de l’esquerra valenciana: que estos dos temes monopolitzen de tal manera l’agenda política de l’oposició que no quede espai per a allò que realment pot facilitar el canvi polític, que no és altra cosa que l’existència d’una alternativa. Com ja he dit referint-me a altres temes, el valencià no és un cas aïllat ni estrany en el món. Un think tank pròxim als laboristes britànics alerta sobre l’estratègia dels conservadors en un <a href="http://www.policy-network.net/publications/4113/Cameron%e2%80%99s-Trap-Lessons-for-Labour-from-the-1930s-and-1980s">treball</a> molt interessant. La seua estratègia per a mantindre’s en el poder és que el debat gire entorn de les retallades i no sobre un model de creixement. El mal menor, diran els Tories, és el govern que ja està retallant perquè és inevitable. Un segon pas per a girar les retallades en contra de l’esquerra és enfrontar treballadors del sector privat contra els del sector públic. Per tant, este think tank recomana que el centre-esquerra se centre, sobretot, a bastir una alternativa per a créixer i millorar el nivell de vida, i no únicament en un posicionament de caràcter defensiu de la despesa social o dels treballadors públics. Una alternativa que, segons este treball, ha de parlar de la indústria, dels emprenedors, de la formació i de com finançar per mitjà d’una fiscalitat progressiva noves polítiques de benestar que asseguren uns mínims de seguretat i incentiven l’assumpció de riscos. Com s’ha vist, el debat sobre corrupció i retallades ja té una resposta del PP, amb uns arguments destinats sobretot a mantindre la mobilització del seu electorat: "la corrupció està malament, però no podem tolerar els atacs contra tots els valencians; València és molt més"; "l’estalvi és necessari i ZP no ens va donar el finançament que ens pertocava". En este context, el partit que aconseguisca introduir en l’agenda el debat sobre un model diferent que genere creixement i ocupació, no només passarà al davant dels seus competidors en l’oposició sinó que també contribuirà a oxigenar la vida política valenciana. L’existència d’alternatives permet als ciutadans triar i decidir i és fonamental per a una democràcia viva i dinàmica. Qui ho faça, a més, podrà visualitzar-se com a alternativa des de la coherència i descol·locar el PP en el seu discurs de retallades inevitables. ¿Qui serà? Carlos Villodres <a href="http://blog.carlosvillodres.com/" target="_blank">blog.carlosvillodres.com</a>

Nosaltres, els 'levantinos'

Vicent Flor <img alt="" src="/uploads/Nosaltres-els-valencians_200.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 150px; height: 224px; " />En Sant Jordi del 2012 farà cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians del suecà Joan Fuster. Amb aquest assaig s'inaugurà una potent editorial del nostre domini lingüístic, l'Edicions 62 fundada per Ramon Bastardes i Max Cahner, i, sobretot, es reprengué amb una força inusitada una molt important reflexió sobre la nostra condició col·lectiva. Tot i que començaven a donar-se destacables transformacions socials, en 1962 estava consolidada una dictadura reaccionària i ultraespanyolista. Tan sols cal recordar que les monedes oficials colpejaven una retòrica anterior a les Revolucions francesa i americana i així Franco era “caudillo de España por la gracia de Dios”. S'havia de suportar, veges tu, un autoproclamat cabdill d'una Espanya unitària extrema i on la pluralitat cultural permesa era estrictament folklòrica i esbiaixada. També s'hagué de patir a València, on el règim instrumentalitzà la identitat regional per tractar d'incrementar la seua legitimitat i tolerà una “valenciania” que exaltara, literalment, l'espanyolitat. Així les coses, la proposta de Fuster fou iconoclasta envers aquest “regionalisme” i plantejà la seua superació en un paradigma nou. Aquest nou plantejament “despertà” multitud de consciències. Però els reaccionaris no restaren quiets i plantaren cara des del mateix any 1962. El catedràtic de dret polític de la Universitat de València Diego Sevilla Andrés fou un dels primers a encendre l'espurna des de la tribuna del “diario regional del Movimiento” Levante amb aquell fastigós article “Burguesía y separatismo”. Com a conseqüència, la signatura de Fuster pràcticament desaparegué en 1963 de la premsa valenciana. A les acaballes del règim dictatorial, es feren més forts tant els fusterians com els antifusterians, i s'esdevingué un conflicte identitari no sols entre dues maneres d'entendre la valencianitat sinó també l'espanyolitat. I, en aquest sentit, el poder polític espanyol (des de la monarquia, passant pels jutges, fins a les forces policials) no es mantingué neutral sinó que afavorí aquella proposta que s'adeia millor a la visió unitària de l'estat. D'aquest conflicte la societat valenciana isqué reforçada en l'espanyolitat però feble com a comunitat política, fragmentada, perifèrica, llevantinitzada. El turisme, el taulell i la política de fastos, però, creà el miratge que València, per fi, estava al mapa. Tanmateix, amb la profunda crisi econòmica hem tornat a la realitat. I ara potser és el moment de tornar a plantejar-nos amb quin paradigma volem restar. ¿Nosaltres, els levantinos o nosaltres, els valencians? Òbviament, hem d'actualitzar el Fuster de 1962, però el corredor mediterrani sembla que ens interessa molt més que no ser la platja de Madrid...

El finançament autonòmic des d'una perspectiva valenciana

El finançament autonòmic és una qüestió que al País Valencià, al contrari que en altres comunitats autònomes, no ha rebut l'atenció que mereix. Ací teniu alguns dels estudis i informes més significatius que s'han publicat al respecte els últims anys. Informe sobre la problemática del sistema de financiación de las comunidades autónomas de régimen común. Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, juliol del 2008. [<a href="http://www.ivie.es/downloads/docs/mono/mono2008-01.pdf" target="_blank">pdf</a>, enllaç extern] "No debería ignorarse que parte de la situación habría estado originada por un funcionamiento deficiente del Sistema de Financiación autonómica, que ha perjudicado especialmente a algunas regiones. No reconocer esta situación podría colocar a algunas haciendas autonómicas en una posición muy complicada." Valoración, desde la perspectiva de la Comunitat Valenciana, de la Reforma del Sistema de Financiación de las CCAA de régimen común y Ciudades con Estatuto de Autonomía. Informe elaborat per Francisco Pérez García, Rafael Beneyto Cabanes i José Antonio Pérez García, juny del 2010. [<a href="/documents/financiación24092010.pdf">pdf</a>] "La combinación de causas que provocan la situación financiera de la Comunitat Valenciana —en las que se mezclan en la actualidad las relacionadas con el modelo de financiación con las derivadas de la crisis—, puede agravar en el futuro las consecuencias de los problemas de insuficiencia financiera. Si no se logra remover a medio plazo los obstáculos que impiden acabar con su histórica insuficiencia de recursos, la oferta de servicios públicos a los valencianos se verá amenazada y a su nivel de endeudamiento empeorado." La balanzas fiscales de las CC.AA. españolas con las AA. públicas centrales 2005. Instituto de Estudios fiscales, Ministerio de Economía y Hacienda, juliol del 2008. [<a href="/documents/BalanzasFiscalesCCAA.pdf">pdf</a>] Segons les balances fiscals del Ministeri d'Economia, amb dades oficials, publicades el 2008 i referides a l'any 2005, el dèficit fiscal valencià oscil·lava, segons el criteri de càlcul, entre 2.800 i 5.600 milions d'euros anuals.

La financiación por habitante fue 194 euros menor a la media en 2009

<a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/194"><img alt="" src="/uploads/demos002_portada_petit.png" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 106px; height: 138px; " /></a>La financiación por habitante en la Comunidad Valenciana es 194,59 euros inferior a la media estatal, según los últimos datos publicados correspondientes al ejercicio de 2009. La Fundació Nexe, un think tank valencianista, ha publicado el documento titulado <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/194">El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica</a>, de Rafael Beneyto, analista financiero y experto en modelos de financiación. El estudio pone de manifiesto que, en el primer año de entrada en vigor del <a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/01/28/valencia/1327782034_644487.html">actual modelo de financiación autonómica (2009)</a>, los recursos adicionales aportados por el Estado y los ajustes realizados a través de fondos de convergencia, aunque sirvieron para acortar las desigualdades respecto a la media de financiación de las autonomías del régimen común, se tradujeron en 991 millones de euros menos para la Generalitat. Beneyto sostiene que la crisis económica, el despilfarro de recursos públicos y la corrupción no deberían ocultar que la Generalitat ha padecido desde su puesta en funcionamiento, hace 30 años, una insuficiencia financiera histórica. “Cada vez somos más pobres y transferimos más recursos a otras comunidades autónomas más ricas”, sostiene el autor del informe para la Fundació Nexe. Beneyto desvela que, además de los problemas del sistema, la reducción de los ingresos tributarios a partir de 2008 hizo que este año —el último en el que se aplicó el modelo anterior introducido con el Gobierno de José María Aznar— los recursos totales fuesen superiores a los de 2009, primer año en vigor del actual sistema. En su libro, Rafael Beneyto, que integró el <a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Vela/busca/razones/cambiar/modelo/financiacion/autonomica/elpepuesp/20111129elpval_4/Tes">comité de expertos convocado por la Generalitat</a> para que formulara propuestas que ayudasen a fijar la posición valenciana en la negociación de un nuevo sistema, desvela que los sabios fueron convocados “cuando ya estaba fijado el acuerdo de la reforma en el Consejo de Política Económica Fiscal y Financiera (CPEFF)”. La misión del comité de expertos se limitó “a identificar posibles interpretaciones del acuerdo que mejorasen la financiación del País Valenciano”, explica Beneyto. Para el autor, la salida satisfactoria para la Comunidad Valenciana en materia de financiación hubiese estado en la última reforma del Estatut d’Autonomia, aprobada por las Cortes en 2011, que debería haber tomado como referencia la disposición adicional segunda del nuevo Estatuto de Andalucía que reivindica la deuda histórica. “Los valencianos continuamos donde estábamos, a pesar de todas las reformas del sistema de financiación autonómica, sufrimos la asfixia financiera de no disponer de recursos suficientes para los servicios básicos del Estado del bienestar”, asegura Beneyto. Las consecuencias de dos sistemas El resultado del ‘modelo Zaplana’. Con el sistema de financiación aprobado en 2001 por el Gobierno de José María Aznar, inspirado en lo que se dio en llamar modelo Zaplana, la Comunidad Valenciana fue alejándose de la media de las autonomías de régimen común. Así, de una financiación por habitante que se situó en el 90,47% de la media en 2002 se terminó en el 85,37% de la media en 2008, el último año de aplicación del citado modelo. Los primeros resultados del modelo actual. Los primeros datos fiables del sistema impulsado por el Gobierno socialista de José Luis Rodríguez Zapatero son los del ejercicio de 2009. Según Rafael Beneyto, las diferencias máximas entre autonomías del régimen común pueden alcanzar hasta 32 puntos, solo dos puntos menos que con el sistema anterior. La Comunidad Valenciana recibió en 2009, comparando competencias homogéneas, 212,43 euros menos que la media. Cantidad que se redujo a 194,59 euros con otros fondos adicionales.

'Es hora de tener un concierto económico como el vasco para poder crecer más'

Descarregueu l'<a href="/documents/20120202LevanteBeneyto.pdf">article en pdf</a>. <img alt="" src="/uploads/ortifus_concert_basc_valencia.jpg " style="border-top-width: 1px; border-right-width: 1px; border-bottom-width: 1px; border-left-width: 1px; border-top-style: solid; border-right-style: solid; border-bottom-style: solid; border-left-style: solid; width: 438px; height: 299px; " />

'Una financiación injusta', editorial del diari Levante

Un <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/194">nuevo estudio</a> ha puesto cifras al déficit de financiación por parte del Estado que padece la Comunitat Valenciana: el actual sistema de financiación autonómica menoscaba 991 millones de euros anuales a la Hacienda valenciana, que en el período 2002-2009 ha recibido 8.400 millones menos que la media de las autonomías en función de su población. Así lo estima Rafael Beneyto, quien fue miembro del comité de expertos que por encargo de las Corts redactó un estudio recientemente sobre el nuevo modelo de financiación. Este déficit es una de las razones que ha provocado el actual endeudamiento autonómico, que llega a los 4.335 euros por valenciano, el más elevado de todo el país en relación con la riqueza. El informe subraya que todos los sistemas puestos en marcha con el paso de los años han penalizado a la Comunitat Valenciana sin que los sucesivos gobiernos hayan abordado la necesidad de corregir esas deficiencias. El Consell ha insistido reiteradamente en los problemas que genera ese déficit de financiación y ahora confía en que el nuevo Gobierno de Mariano Rajoy sea sensible a sus reivindicaciones. Sin embargo, de momento, los consellers Máximo Buch y José Manuel Vela esperan a que Madrid dé lo antes posible el visto bueno a sus planes de ajuste para liberar los créditos y avales que permitan aliviar la situación de proveedores e instituciones ahogados por la falta de liquidez. En Cataluña, la situación ha resucitado el debate sobre el concierto fiscal. La Comunitat Valenciana deberá buscar también su propia vía para garantizarse los ingresos que le corresponden en justicia.

'El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica' #demos2

Rafael Beneyto <img alt="" src="/uploads/demos002_portada.png" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 220px; height: 287px; " />Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos002.pdf">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/cataleg/36-el-financament-dels-valencians-9788493831530.html">ací</a>. El País Valencià suporta un fort dèficit fiscal amb l’administració central, a pesar que el seu nivell de renda per habitant és inferior a la mitjana estatal i molt lluny d’altres comunitats autònomes considerades riques. Des de la implantació de l’anomenat Estat de les autonomies, tots els models de finançament autonòmic ens han penalitzat i hem rebut menys recursos per habitant que la mitjana, tot i haver de prestar els mateixos serveis. Aquesta insuficiència històrica ens aboca a la limitació de l’estat del benestar (sanitat, ensenyament i serveis socials) i a la impossibilitat de tindre polítiques eficaces d’estímul de l’activitat econòmica i l’ocupació. Aquest document ens ho explica de manera entenedora i amb el suport de dades. D’altra banda, mentre es discuteix sobre la millora d’aquest finançament, l’autor va més enllà i proposa un acord amb l’Estat perquè aquest ens cedisca la recaptació de tots els tributs i en perceba una part en funció de les seues competències. Rafael Beneyto és analista financer de professió. Estudià ciències econòmiques a la Universitat de València i és màster en direcció d’empreses per la mateixa universitat. Diploma d’agent financer per la European Financial Planning Association-Espanya (EFPA). Ha estat regidor d’hisenda i de promoció econòmica de l’Ajuntament d’Ontinyent (la Vall d’Albaida). Membre del comité d'experts que redactà un estudi sobre el nou model de finançament per encàrrec de les Corts valencianes. Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos002.pdf">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/cataleg/36-el-financament-dels-valencians-9788493831530.html">ací</a>. Títol: 'El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica Autor: Rafael Beneyto Cabanes Fundació Nexe, 2012. 65 pàg. Demos, 2. ISBN: 978–84–938315–3–0

'Catalunya i València, la mateixa asfíxia', de Miquel Puig

La Generalitat catalana i la valenciana pateixen crisis similars: totes dues han acumulat un deute equivalent al 20% del seu PIB (País Basc: menys del 8%), tenen problemes per fer front a les seves obligacions més elementals (pagar als funcionaris a final de mes o als proveïdors en un termini raonable), s'han vist obligades a reconsiderar alguns grans projectes (com la línia 9 del metro de Barcelona) i han hagut de col·locar deute entre el petit estalviador per superar el tancament de les fonts financeres convencionals. No cal dir que abans d'arribar a aquesta situació, totes dues havien comès errors: sense anar més lluny, precisament totes dues havien construït un aeroport del qual no hi havia cap necessitat. Malgrat això, des de Catalunya es tendeixen a interpretar les dues crisis de manera diametralment oposada: la catalana seria conseqüència del dèficit fiscal; la valenciana, en canvi, de l'ostentació i de la corrupció; Catalunya seria víctima, València, culpable. Aquesta lectura és injusta, perquè la crisi valenciana, com la catalana, és essencialment conseqüència del dèficit fiscal. [Llegiu l'<a href="http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Catalunya-Valencia-mateixa-asfixia_0_630536943.html">article complet</a> (cal registrar-se)]

Presentació del Demos 1 a Burjassot

L'ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Burjassot i l'Oficina de Promoció del Valencià d'aquesta localitat de l'Horta Nord, presentaran el pròxim 3 de febrer el primer quadern Demos, dedicat a l'anàlisi de la política lingüística al nostre país. Serà a les 19 hores a la Casa de la Cultura. <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/164">La política lingüística al País Valencià</a> és obra de Susanna Pardines i Nathalie Torres, sòcies de l'entitat, i esdevé el primer quadern d'una col·lecció editada per la Fundació Nexe i dirigida acadèmicament per Vicent Flor. Tots ells participaran de la presentació on també serà present, Jordi Sebastià, l'alcalde valencianista de Burjassot. <img alt="" src="http://a8.sphotos.ak.fbcdn.net/hphotos-ak-ash4/406510_278258625569397_214480748613852_757105_326489504_n.jpg" style="width: 465px; height: 219px; " />

'Techo de gasto: cuando la igualdad es desigualdad', editorial

[...] bajo la apariencia de rigor y trato igual a todas las Comunidades, el acuerdo de estabilidad que va a poner en práctica el Gobierno de Mariano Rajoy consolida la desigualdad básica de trato que el sistema de financiación autonómica ha establecido entre los españoles según residen en unas comunidades autónomas u otras. Una desigualdad que tiene su origen en la notable diferencia en financiación por habitante que sigue existiendo y que coloca en una situación inaceptable a los valencianos, situados entre quienes reciben menos recursos. Y una desigualdad que se mantiene lustro tras lustro desde la creación de la España de las Autonomías, con independencia del color político del Gobierno de Madrid. ¿La razón? la incapacidad de la sociedad valenciana, y de forma muy especial de su clase política y económica, para exigir -y conseguir- un trato similar, al menos, a la media de las CCAA españolas. [...] Dado el escaso prestigio que tiene hoy todo lo valenciano en los círculos del poder -recuérdese que nadie relevante del PP vino a la toma de posesión de Alberto Fabra como presidente de la Generalitat- esta discriminatoria situación se va a mantener durante un período prolongado. [Llegiu l'<a href="http://www.valenciaplaza.com/ver/46376/editorial---techo-de-gasto-cuando-la-igualdad-es-desigualdad---.html">article complet</a>]

'¿Una sanidad y una educación que no nos podemos permitir?', d'Andrés Boix

La Generalitat ha empezado a meter la tijera. Tras este primer round la educación y sanidad públicas valencianas han recibido un buen estacazo, centrado en la cabeza de sus trabajadores públicos (con una mención especial, como es habitual en España, para quienes padecen condiciones más precarias, esto es, los interinos que desde hace años constituyen una generosa y maltratada fuerza de trabajo en nuestro sector público). Es casi inevitable que lleguen más. Como se sabe desde hace tiempo, el hundimiento de la recaudación hacía imposible mantener el gasto público en los niveles de los últimos años. Además, la reforma de la Constitución que imposibilita a las comunidades autónomas acudir a la deuda, tal y como explicamos en su día, lo pone aún más difícil para las que han tenido que usar esta alternativa ante la insuficiencia de su financiación. No es casual, por ello, que aquí tengamos un problema mucho más grave que en otros territorios. Tampoco es una sorpresa. Desgraciadamente, la magnitud del recorte necesario hace imposible cuadrar gastos e ingresos sin tocar el importante gasto sanitario y educativo. Basta hacer números para darse cuenta de ello. Los eventos, por muy absurdos que sean y carentes de sentido como inversión (¡bienvenidos sean todos los que se han dado cuenta al fin!) no se llevan más de un par de cientos de millones de euros al año (lo cual no es poco, pero no llega ni a una décima parte del recorte necesario). Los sobrecostes y el derroche, tan habituales en estos años pasados en los que todo valía, se han llevado sin duda un buen bocado. Este diario cuantificaba hace unos días en unos mil millones de euros, por ejemplo, el que acumulan los grandes proyectos del Consell. Lamentablemente, se trata de una factura engordada durante casi dos décadas, con lo que el ahorro anual que se derivaría de una mejor gestión, absolutamente imprescindible, tampoco tiene capacidad para resolver el problema. ¿Significa eso entonces, sencillamente, que no hay más remedio que recortar en sanidad y educación? ¿Quieren decir los números que nos habíamos dotado de una asistencia sanitaria y una educación pública que no nos podemos permitir con nuestro nivel de riqueza? Sinceramente, cuesta creerlo. Entre otras cosas, porque ya tenemos las peores ratios (en camas o médicos por habitante, en número de profesores y equipación de los centros) de Europa y de España sin que seamos mucho más pobres que los demás. Siendo, incluso, en ocasiones, algo más ricos. Lo que sí parece claro es que no podemos permitirnos esta sanidad y esta educación, al menos en la coyuntura actual, con el presupuesto que tenemos. Ni siquiera habríamos podido, antes de la crisis, sin recurrir al endeudamiento. Sin embargo, no cabe duda de que seríamos capaces de cuadrar las cuentas si recibiéramos una financiación autonómica que se correspondiera con lo que aportamos a las arcas públicas españolas (los últimos números publicados por el Ministerio de Hacienda, de 2008, cifraban en casi 8.000 millones de euros ¡cada año! el desequilibrio entre lo que aportamos y dejamos de recibir). O, como mínimo, el mismo dinero per cápita que el resto de comunidades autónomas. Lo que supondría, más o menos, 1.000 millones de euros adicionales al año. ¡Qué casualidad!

VI Seminari Debat d'Idees Valencianistes

<img alt="" src="http://a8.sphotos.ak.fbcdn.net/hphotos-ak-snc7/399880_292898774105382_214480748613852_788149_648900164_n.jpg" style="border-top-width: 2px; border-right-width: 2px; border-bottom-width: 2px; border-left-width: 2px; border-top-style: solid; border-right-style: solid; border-bottom-style: solid; border-left-style: solid; width: 450px; height: 270px; " /> El valencianisme es pot definir com un moviment cívic que pretén la modernització de la nostra societat i que ha sigut capaç en les darreres dècades de generar importants aportacions en el camp de la cultura, de l’economia o del medi ambient. Al mateix temps, la universitat ha sigut tradicionalment un espai de reflexió i de debat científic i social (sent la teòrica factoria del coneixement humà). En eixe sentit, valencianisme i universitat, formen un binomi adient per a poder abordar el present i les perspectives de futur d’algunes de les principals problemàtiques que ens afecten com a poble. En eixe context, pretenem reunir un notable grup d’experts en diverses disciplines per a escoltar i debatre propostes que permeten construir una societat millor. Podeu trobar tota la informació actualitzada a <a href="http://www.tirant.org">www.tirant.org</a>

Quan ‘tolerar’ significa ‘perdonar la vida’, d'Òscar Pérez Silvestre

<a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/164"><img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/portada_demos001.jpg" style="margin-left: 5px; margin-right: 5px; margin-top: 5px; margin-bottom: 5px; float: right; width: 200px; height: 322px; " /></a> Títol: <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/164">La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable.</a> Autores: Susanna Pardines i Nathalie Torres. Fundació Nexe, 2011. A l’amic Josep Andrés Torres, tècnic lingüístic de Dénia, en aquests moments de dificultat. Pretendre recuperar espais d’ús per al valencià comporta, jo diria que indefectiblement, permetre que l’altra llengua n’haja de perdre. ¿Està per la labor aquest país, aquest hipotètic país? En això estem, cremant energies i energies, sobrecarregant- nos d’unes funcions i d’un estrés social suplementari que unes institucions normals haurien de fer en un país normal que treballa per l’estat del benestar; també pel benestar dels valencianoparlants. Gestió? Responsable? Gestió responsable? No, senyors: més aviat, improvisació, mà tremolosa o puny de ferro i no perdre la poltrona si és possible, que de valents n’és ple el cementeri... Aquestes reflexions només apuntades ara i ací són ben argumentades en el treball que Nathalie Torres i Susanna Pardines presentaren fa uns dies en l’àmbit de la XXI Universitat del Tirant, celebrada amb motiu dels vint anys de l’entitat de reflexió i aportació valencianista amb el lema «20 anys de Tirant. Claus per a encarar el futur del país». En l’estela dels principals sociolingüistes nostrats, aquestes dues filòlogues d’estudi i d’ofici fan un recorregut a l’abast de tots els lectors sobre la caracterització del conflicte lingüístic (i social) valencià que ens minva benestar i salut democràtica encara. Aquella Constitució de 1978 disfressà i maquillà la indiferència -si no, l’aversió- envers les llengües diferents del castellà amb una redacció fal·laç: «respeto y protección», en deien. El resultat, aquest: un laissez-faire incontrolat al servei sempre de la monolítica madre patria. De tolerància, la justa; de respecte, ni gota; de contraplanificació, tota la possible. Si amb la mitificada LUEV es despenalitzava l’ús del valencià, els anys han demostrat que una llei no era suficient i que calia concretar-la contínuament per desestigmatitzar la llengua i donar-hi prestigi, cosa que no han sabut fer els diversos governs dels partits majoritaris que, cadascú des de la seua idiosincràsia ideològica, han instrumentalitzat la qüestió a la seua raó de ser, és a dir, als seus interessos electorals. En els darrers anys, l’interés creixent dels il·luminats en l’extensió entre nosaltres d’altres idiomes d’ús mundial només ha agreujat el problema. Abans ens volien monolingües en la societat, tots igualets i igualats; ens volien bilingües en la intimitat, i ara, ves per on, ens volen multilingües funcionals. La caverna ha refet l’argumentari, tot i que l’estructura profunda continua sent la mateixa: per què dedicar temps a les coses inútils si podem aprofitar eixe temps en altres de més productives? I eixos són els que ens governen, sí, abans de i després en democràcia. Així no és estrany que, qui en els anys 80 lluitava en contra de l’ús del valencià a les aules, es postulara com a responsable de la mudíssima «Ciudad de las Lenguas» de Castelló de la Plana, que dubte molt que es dedique a ensenyar valencià al món si mai no es construeix. Al meu parer, el pragmatisme dels governants ha estat sempre molt per damunt de les discussions de la denominació i de la normalització de la llengua. Evidentment, no pot estimar-se una llengua qui no l’ha tinguda mai com a pròpia, qui no ha tingut la voluntat ferma d’aprendre-la o quan el que volen és desempallegar-se’n (autoodi, se’n diu, d’això). La dinàmica sociolingüística valenciana és tan conservadora i immobilista que no mira cap arrere, sinó tan sols cap a davant per veure com pot desfer-se per sempre més del llast de l’herència que exigeix esforços. Per què cal refer-se com a poble? Refer-se de què? De res, absolutament de res. Qui se sap vençut o qui vol ser com els vencedors, no cal que faça res sinó assemblar-se tant i tan prompte com puga a la imatge de prestigi que emanen les altes esferes. No ens enganyem: ¿volen dir que si ara diguera la comunitat científica que valencià i català no tenen res a veure, guanyaria adeptes (fidelitat) la llengua? Jo diria que no; que ni u, ni mig, ni cap. La cosa va per un altre cantó. La invenció del País Valencià -en termes de Ferran Archilés- fou això: una hipòtesi que no s’ha confirmat encara, venint com venim d’una minusculització tan exagerada (minoració en termes sociolingüístics). Com diuen amb molt d’encert les autores, «la pregunta que haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País Valencià no és quina classe de valencià s’ha d’utilitzar, sinó si es vol fer del valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació social, d’afirmació, d’autoestima i de cohesió social », atés que «sense una voluntat política ferma no pot haver-hi una planificació lingüística normalitzadora». I com hauria de ser aquesta intervenció, aquesta gestió? Doncs, responsable des d’una perspectiva social, amb la transversalitat i la cohesió social com a estratègies fonamentals. Sobre els detalls de tot plegat, vos remet al darrer capítol del llibre, que llegireu amb fruïció, n’estic segur.

'El diputat Baldoví', de Joan Francesc Mira

Que un diputat valencià comence el seu primer discurs al Congrés espanyol dient simplement “Bon dia, senyores i senyors”, i algunes paraules més en la llengua del seu país, és, sense cap mena de dubte, un petit fet històric. [Llegiu l'<a href="http://www.eltemps.cat/noticia/576/diputat/baldov">article complet</a>]

'La democràcia a Amèrica', d'Alexis de Tocqueville

<img alt="" src="http://www.riuraueditors.cat/web/img/p/34-82-home.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 150px; height: 222px; " />S'ha publicat, per primera vegada en valencià, el llibre <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/cataleg/34-la-democracia-a-america.html">La democràcia a Amèrica</a>, d'Alexis de Tocqueville (<a href="http://www.riuraueditors.cat">Riurau Editors</a>, 2011), un clàssic de les ciències socials i polítiques, traduït per Jaume Ortolà. En 1831 Tocqueville va fer un viatge de nou mesos als Estats Units d'Amèrica, i fruit d'aquella estada va escriure La democràcia a Amèrica (publicat inicialment en dos volums en 1835 i 1840), una obra que descriu múltiples aspectes de la vida política, econòmica, religiosa, cultural i social dels nord-americans. Des de la seua publicació es considera un dels llibres més importants mai escrits sobre Amèrica i sobre la democràcia. Entre moltes altres coses, podem destacar la importància que Tocqueville dóna a la societat civil i a les associacions per al bon funcionament d'una democràcia: "En els països democràtics, la ciència de l’associació és la ciència mare; el progrés de totes les altres depèn del progrés d’aquesta." Ací podeu llegir íntegrament el capítol dedicat a les <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/tocqueville_associacio_en_la_vida_civil.pdf">associacions civils</a>, i ací podeu veure algunes <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/documents/la-democracia-a-america-mostra.pdf">pàgines de mostra</a>.

Una política lingüística a favor del valencià

Vicent Flor La nostra estimada llengua, el valencià, necessita una política adequada si vol sobreviure com una eina de comunicació important en el segle XXI al nostre país. L'actual política lingüística (la de la Generalitat, però també la dels govern d'Espanya) la porta a esdevenir, cada vegada més, una ferramenta residual. El valencià és un idioma molt minoritari en l'àmbit de l'empresa o de la justícia, per posar tan sols dos exemples. El bilingüisme substitutori actual és una sentència de mort. O, dit d'una altra manera, el castellà era hegemònic durant el franquisme per una imposició brutal i el castellà continua sent hegemònic durant aquesta democràcia espanyola gràcies a una imposició més subtil però innegable. <img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/portada_demos001.jpg" style="margin-left: 5px; margin-right: 5px; margin-top: 5px; margin-bottom: 5px; float: right; width: 200px; height: 322px; " />D'una manera més acurada, això han vingut a dir les filòlogues Susanna Pardines i Nathalie Torres en el seu recent document de treball <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/164">La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable</a> que acaba d'editar la Fundació Nexe i que enceta la col·lecció Demos. Fulls de recerca i de divulgació. Elles no sols se l'estimen sinó que també són professionals del valencià, tècniques lingüístiques. I, precisament per això, argumenten que el camí actual no ens duu ni a la igualtat ni a la llibertat ni al benestar dels valencianoparlants sinó, directament, al lingüicidi o glotofàgia, és dir, a la desaparició del valencià, si més no com a llengua pública. Alguns, però, s'han sentit incòmodes amb l'assaig de Pardines i de Torres. És lògic, ja que les autores afirmen, amb contundència (perquè la cosa és contundent) que «la liquidació del conflicte lingüístic [s'està fent] per la via de la desaparició de la llengua històrica d'aquest país». És dir, la pau dels cementeris. I aquesta pau no pot interessar ningú que crega en el valencià com un instrument fonamental de comunicació i d'identitat de la nostra terra. Tanmateix, uns altres, implícits o explícits «defensors del castellà com a única llengua de comunicació», sí que semblen còmodes amb la situació actual. La incomoditat, doncs, no ha de dirigir-se contra les missatgeres sinó contra la política lingüística dels governs «regional» i «nacional». Aquesta és la cosa. Així, l'ambigüitat sobre la filiació del valencià o, directament, el secessionisme lingüístic que promouen institucions controlades pel PP, però també pel PSOE (no oblidem que amb els governs Zapatero, per exemple, es podia fer la declaració de la renda en «valencià» o en «català»), no fan sinó afeblir la llengua que compartim amb catalans, balears, andorrans i alguns sards, aragonesos i murcians. Si els castellans, que tenen una llengua potent, reforcen la unitat lingüística amb els parlants d'Amèrica, ¿per què nosaltres hauríem de fer el contrari? En una situació com la present, els valencians no ens podem permetre l'allunyament de la llengua estàndard comuna i, sobretot, de les institucions que fan servir el valencià: universitats, editorials, associacionisme, etc. Pardines i Torres tenen raó. La normalització del valencià és cosa de tots, de la societat civil, de la Generalitat i, òbviament, de la institució normativitzadora a hores d'ara oficial, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Fóra desitjable que el Consell i l'AVL lideraren aquesta aposta. Si ho feren, els valencianistes els secundaríem. Però ni els governs de Joan Lerma, ni els d'Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps o Alberto Fabra (quina nòmina!) ho han volgut fer. Les coses són com són. Els valencianistes estem pel valencià, decididament. Si no ho estan el president de la Generalitat o el de l'AVL, els criticarem i els deixarem en evidència. Si no estan pel requisit lingüístic en la funció pública, per la valencianització de RTVV, per la cooperació amb la resta del domini lingüístic i per la igualtat dels valencianoparlants en tots els àmbits socials ens tindran enfront. Activament. Perquè no ens resignem a un valencià subsidiari i a un castellà hegemònic. Al cap i a la fi, com diuen les autores de l'assaig, «La pregunta que haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País Valencià no és quina classe de valencià s'ha d'utilitzar, sinó si es vol fer del valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació social, d'afirmació, d'autoestima i de cohesió social». Llegir el text de Pardines i de Torres és molt estimulant.

The PParty is over

David Joan Marí <img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/GameOver.jpg" style="margin-left: 10px; margin-right: 10px; margin-top: 10px; margin-bottom: 10px; float: right; width: 138px; height: 92px; " />En l’article publicat pel Levante-EMV el passat 9 d’octubre amb ocasió de la nostra diada (<a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/151">«L’inajornable canvi de paradigma de la política valenciana»</a>), parlàvem d’alguns handicaps afegits a la crisi dels valencians: el dèficit fiscal, l’excessiu basculament de la nostra economia cap al sector immobiliari i especulatiu, i el balafiament sistemàtic dels recursos públics. Pocs mesos després, en gener del 2012, i amb una situació econòmica que, si no és d’intervenció, se li assembla molt, constatem que el model ha mort, o com diria The Economist, «the party is over». Pensant en aquesta qüestió, però també en l’espectacle judicial Gürtel, em ve a la memòria un article del gran Josep Vicent Marqués dedicat al zaplanisme: «llegaron al grito de vamos a forrarnos, y continuaron con el no menos obsceno de tranquilos que hay para todos». N'hi havia per a tots mentre la bombolla immobiliària es fera més gran, mentre poguérem endeutar els nostres fills. Però, punxada la bombolla (que, per definició, havia de punxar) i amb unes emissions de deute públic que ja ningú no vol subscriure, ¿què podem fer? Un partit d’esquerres o socialdemòcrata ortodox apostaria per un augment progressiu dels impostos directes, és a dir, que pague més qui més guanya. Un partit valencianista optaria per reivindicar el deute històric a l’Estat espanyol (com dit siga de pas, va fer el Partido Socialista de Andalucia amb Zapatero). Però evidentment, el PPCV no és ni d’esquerres, ni socialdemòcrata, ni el valencianisme és un dels seus valors principals, i ha optat per començar el 2012 «passant el rasclet» a les classes mitjanes valencianes, especialment del funcionariat, la qual cosa assegura a curt termini un decreixement en el consum intern, que no farà altra cosa que aprofundir encara més en la crisi, i un deteriorament en la qualitat dels serveis públics. Segurament, dins dels paràmetres de l’equip d’Alberto Fabra és la única eixida posible, però aquest punt no pot fer-nos oblidar la responsabilitat global del PPCV, que amb Camps, Olivas (dos honorables dimissions del 2011 que acaben d’il·lustrar aquest article) i el gran mestre, Eduardo Zaplana, ens han dut on som. El 2012 es preveu un any molt calent als carrers de València, i si Fabra no vol empitjorar la situació, i que acabem sent l’equivalent d'un «banc roí» o convocar eleccions anticipades (que per menys del que hem vist ací s’han convocat en altres llocs), haurà d’abandonar l’ortodòxia i endinsar-se en terrenys que tradicionalment no els han sigut propis. La situació excepcional requereix solucions excepcionals, i tot i que no crec que arribem a veure governs de concentració nacional, sí que trobe que tots els diputats i els senadors valencians haurien de fer valdre els seus escons per a explorar totes les eixides possibles a la crisi i per a reivindicar, si més no, posar fi al dèficit fiscal actual en les finances autonòmiques valencianes. No debades, si el PPCV formara grup parlamentari propi seria, amb els 20 escons que té, la tercera força del Congrés dels Diputats de Madrid, i, dit siga de pasada, l’única capaç de llevar la majoria absoluta a Mariano Rajoy.

'A favor de los valencianos', d'Enric Juliana

Nos acercamos al cabo de la calle. La coincidencia de la crisis de la deuda con el ciclo electoral en España ha provocado durante más de un año una situación engañosa -surrealista- que ya no admite más disimulo. El Estado de las autonomías se desconcha, dejando al descubierto los fallos estructurales de la Gran Improvisación de Adolfo Suárez. Las elecciones sindicales aconsejaron a CC.OO. y UGT convocar la fallida huelga general de septiembre del 2010. Después vinieron las elecciones catalanas (noviembre del 2010), primer gran banco de pruebas del nuevo ciclo político, en el que la izquierda se desplomó. En las elecciones autonómicas y municipales de mayo del 2011, sucumbió el PSOE, que fue rematado seis meses después en los comicios generales del 20-N. En total, más de un año de interinidad en el que casi sólo se ha oído el ruido de las tijeras en Catalunya. Algunos lectores del resto de España se enfadan al leer esta afirmación, ya que en otras comunidades también ha habido recortes. Sus objeciones son ciertas. Tan ciertas como la crudeza catalana. Artur Mas ha explicado hace unos días sus razones. Catalunya es hoy un lugar de resonancia agreste. "¡Esos van en serio!". Un lugar donde la lucha política está adoptando tonos muy duros, sin mucho griterío. Durante la última campaña electoral, el PSC puso en circulación un anuncio en el que simulaba la muerte de un paciente en un hospital por falta de asistencia. Ese spot -y su inmediata retirada por las protestas de los médicos- da la medida de un tiempo. Ese vídeo y los chicos del 15-M acosando a los diputados catalanes en el parque de la Ciutadella dan la medida de un tiempo que ahora puede llegar a otros lugares. Mientras la política española concentra sus movimientos tácticos en Andalucía, Valencia ya no puede más. Las aguas embalsadas durante la etapa de Francisco Camps han desbordado la acequia. Las medidas de austeridad anunciadas ayer son de gran significación política, puesto que la crisis es más aguda en los territorios mercantil-mediterráneos, solidarios con el resto de España, carentes de fuero, de subsidio y de fuerte blindaje estatal-capitalino. Se han cometido tantos excesos en Valencia que lo fácil y lo cómodo es atribuirlo todo al delirio fallero de su derecha regional. Sobran ejemplos para construir una completa tesis al respecto. Sugiero, sin embargo, remar un poco a contracorriente. Si sumamos todos los desmanes cometidos -a cuál más exagerado-, las cuentas no cuadran; sigue habiendo un abultado déficit. El problema es estructural. No es el gen mediterráneo de la deuda. Es el andamiaje. Lo valenciano -y lo balear- está siendo objeto de un escarnio excesivo en España. Se está dibujando una caricatura. En Madrid comienza a ser bien visible. Apenas hay levantinos en la nueva esfera de Gobierno. Junto con los recortes, ayer en Valencia se anunciaron dos cosas importantes: se acaba el tiempo de los grandes eventos y se reclama un nuevo sistema de financiación. Empresarios valencianos se están moviendo para poner en marcha iniciativas de moralización. El escarnecimiento de lo valenciano busca el desprestigio definitivo e irreversible del Estado descentralizado. Secundarlo desde Barcelona, como gracieta fácil, sería un serio error. El gen mediterráneo de la deuda Enric Juliana <a href="http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120105/54243626811/enric-juliana-el-gen-mediterraneo-de-la-deuda.html">La Vanguardia, 5/1/2012</a> Además de comer ensaladas, pasta, arroces, frutos secos, pescado azul, verduras, legumbres y hortalizas de todo tipo bien aliñadas con aceite de oliva, los mediterráneos –los levantinos, que diría don Miguel de Unamuno– padecen una alteración en la secuencia del genoma que les hace especialmente propensos a la estética y a la deuda. "¡Seréis siempre unos niños, levantinos / os ahoga la estética!", escribió el recio intelectual vascoespañol en el poema titulado La catedral de Barcelona, compuesto tras un viaje a Catalunya en 1906. Ha transcurrido más de un siglo y a los levantinos los ahogan ahora las deudas. Catalunya, Valencia, Baleares y Murcia (junto con la interior Castilla-La Mancha) son las autonomías con mayores problemas financieros en la hora difícil de España. Una de dos, o realmente existe el gen mediterráneo de la deuda, o estamos ante un grave problema estructural de los territorios que contribuyen a la solidaridad interna española a partir de una base exclusivamente mercantil. Solidaridad a pelo, sin los generosos rendimientos de la capitalidad del Estado y sin el escudo de los viejos fueros y su enigmática contabilidad: ese Misterio Carlista que permite que el País Vasco y Navarra liquiden sus ejercicios con saldo fiscal positivo y la mayor renta per cápita de la Península. La crisis está teniendo un impacto muy fuerte en la España del Este. La brutal caída del negocio inmobiliario en el litoral es uno de los factores que considerar, sin duda. Pero hay otros: el estrangulamiento de la pequeña y mediana empresa y de los autónomos. La España mediterránea no vive enchufada a los subsidios, los ministerios le caen lejos y ahora se ha dado cuenta –tarde– de que no tiene línea de tren para exportar rápido a Europa. El comportamiento de los levantinos ante la crisis ha sido desigual. A todos les pierde la estética, pero no hay una única escuela de pensamiento. Distintos influjos recorren la costa. Con severidad jansenista o balmesiana –con exageración, según algunos diarios madrileños–, Catalunya comenzó a recortar hace un año. En Valencia prefirieron esperar a que cambiase el Gobierno de España, para así obtener el manto protector mariano. El interregno ha sido dramático para la sociedad valenciana: en menos de un año han perdido las cajas de ahorros (CAM y Bancaja), han visto caer el Banco de Valencia, joya de la burguesía mercantil, y les ha caído encima el sambenito de insensatos derrochadores. Toda una época se sienta junto a Francisco Camps en el banquillo de los acusados. Hay en estos momentos una caricaturización excesiva de lo valenciano en España, que también alcanza a los baleares por la vía del duque de Palma. El gen. Será el gen. Pronto lo veremos en la portada de las revistas Science y Nature.

'El presidente Fabra y el ajuste blando', de Cruz Sierra

[...] al Consell no le quedaba otra alternativa que actuar así, porque el tiempo de los autoengaños y la ceguera colectiva finalizó el momento mismo que la banca internacional cerró el grifo a la política de endeudamiento contínuo de la Generalitat, una vez calificada su deuda prácticamente al nivel basura. En realidad, el tiempo de la normalidad acabó hace tiempo, unos cuatro años, más o menos cuando estalló la burbuja inmobiliaria, los ingresos de la Generalitat se redujeron drásticamente, las empresas detuviron la contratación de trabajadores y comenzaron el proceso contrario y el paro comenzó a crecer de forma incesante... hasta todavía hoy. Fue entonces el momento de empezar a actuar: pero ni el Gobierno de Zapatero ni mucho menos el de Camps —Zapatero acabaría reaccionando— consideraron grave la situación. El plan ahora aprobado por la Generalitat marca superficialmente por dónde deben ir los recortes (sanidad, farmacia, fiscalidad, sueldos y salarios, horarios, empleados públicos...), pero no entra de lleno en el cuerpo a cuerpo del ajuste duro, que es el que exige la coyuntura. Tal vez sería un excelente plan si se hubiera aplicado hace dos años (llevaríamos ya miles de millones ahorrados). Ahora es una escueta tirita en un enfermo agónico. [Llegiu <a href="http://www.valenciaplaza.com/ver/45702/el-presidente-fabra-y-el-ajuste-blando.html">l'article complet</a>]

El sistema de finançament autonòmic castiga el País Valencià

Un informe de l’IEB conclou que el nou model de finançament compleix 3 anys d’aplicació sense aconseguir un repartiment de recursos just. Segons l'anàlisi de la catedràtica Núria Bosch, el sistema castiga la C. Valenciana o Múrcia i beneficia Cantàbria o La Rioja. Catalunya i Madrid continuen passant de ser tercera i primera en capacitat fiscal a vuitenes en recursos per habitant. [Llegiu <a href="http://www.ieb.ub.edu/web/news.php?id=1232">la notícia en la web de l'IEB</a>] Llegiu també: <a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2012/01/03/discriminacion-solucionar/869465.html">Discriminación a solucionar</a> (editorial del diari Levante, 3/1/2012) <a href="http://www.levante-emv.com/economia/2012/01/03/informe-desvela-nuevo-modelo-financiacion-castiga-comunitat-valenciana/869424.html">Un informe desvela que el nuevo modelo de financiación castiga a la C. Valenciana</a> (Levante, 3/1/2011)

'110 anys de nacionalisme valencià', de Vicent Baydal

2012 té, des del punt de vista del valencianisme, un simbolisme ben clar: és el cinquantenari de Nosaltres, els valencians, l’obra de Joan Fuster que donà peu al nou nacionalisme valencià del qual beu la gran majoria del valencianisme progressista actual. De ben segur que hi haurà les commemoracions i homenatges oportuns, encara que hagen de sorgir de la societat civil, puix és ben dubtós que les institucions valencianes moguen un dit en eixe sentit. Tindrem, doncs, temps de parlar-ne. Però ara voldria destacar un altre aniversari, no tan redó, però igualment important, car el fet que recorda s’ha considerat com la data de naixement del valencianisme contemporani: fa 110 anys, en 1902, el metge alaquaser Faustí Barberà pronuncià el discurs De regionalisme i valentinicultura a la seu de Lo Rat Penat, bo i assentant les bases polítiques del nacionalisme valencià que es desenvolupà amb força fins a la tabula rasa practicada pel franquisme a partir de 1939. [Llegiu <a href="http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/110-anys-de-nacionalisme-valencia/">l'article complet</a>]

'Recortes y derroches', d'Andrés Boix

El fin de semana ha venido marcado por el inicio de la cascada de recortes que a todos los niveles, estatal, autonómico y local, nos aguardan en los meses que tenemos por delante. Y como es habitual entre nosotros, las noticias sobre el estado de las cuentas públicas han venido acompañadas de la frecuente exhibición, tan española, de ignorancia en materia de números, cuando no, directamente, de la decidida voluntad de ignorarlos para buscar refugio en el siempre confortable y tranquilizador lugar común. Como es sabido, en España tenemos un problema de déficit público derivado de que nuestra economía burbujística, tan boyante en los años ye-ye, ha habituado a nuestro sector público a gastar bastante más de lo que ingresa tras la caída de la recaudación. Toca recortar y, claro, al margen de subir algún impuesto e incluso pretender que la presión fiscal se relacione remotamente con la distribución de riqueza entre los ciudadanos, los derroches de años pasados están en el punto de mira. Sobre todo, como nos repiten machaconamente, los de las Comunidades Autónomas, esos entes irresponsables que, una vez más, nos han contado este fin de semana, han fastidiado el objetivo de déficit público para 2011. Si alguien se toma la molestia de mirar los números publicados por el propio Estado y hacer cuatro restas y sumas, sin embargo, el panorama cambia un poquito. Porque si nos remontamos a 2007, cuando la deuda pública española empieza a crecer tras haber hecho suelo en 380.000 millones de euros, y tenemos en cuenta que en la actualidad ronda los 700.000 millones, es fácil concluir que la hemos incrementado en apenas 4 años en 320.000 millones de euros. ¿Cuántos de esos millones de euros corresponden a deuda autonómica? Pues según los datos del propio Estado, "sólo" unos 60.000 millones de euros. Una cifra que permite dibujar un panorama divertido, en el que los "irresponsables" derrochadores han incrementado la deuda en una proporción de 6 por cada 26 de aumento por parte de nuestro "responsable" Estado. Es cierto que parte del agujero estatal, unos 50.000 millones, viene del incremento del gasto en prestaciones de desempleo y que otra parte es debida a la rebaja de la recaudación fiscal, pero esta última también afecta a unas autonomías que, conviene recordarlo, asumen la prestación y el pago de servicios como la sanidad y la educación, que consumen gran parte del gasto público (de hecho, casi el 80% del gasto autonómico). ¿En qué ha gastado nuestro prudente y responsable Estado tanto dinero mientras las manirrotas Comunidades Autónomas derrochaban en educación y sanidad? Pues en rebajas fiscales de todo tipo y prestaciones no ligadas a la renta como el cheque-bebé o la famosa deducción de los 400 euros, por no mencionar el dinero sabiamente invertido en cambiar aceras. En total estas medidas han supuesto un incremento del déficit equivalente al de toda las deuda autonómica del período. Además, y mientras tanto, el Estado ha seguido construyendo AVEs a todo tren o comprando carros y aviones de combate o fragatas de última generación para defendernos del enemigo. Obviamente, las Comunidades Autónomas, como todos, pueden gastar mejor, e incluso mucho mejor, pero estaría bien empezar a poner recortes y derroches en sus justos términos y números. Trampas al solitario, las justas.

'El avalencianismo', de Carles Recio

Valencia vuelve a quedarse sin ministros en el nuevo Gobierno. El presidente de España gusta de Valencia para los baños de multitudes, pero prescinde de nosotros en su ámbito ejecutivo. Andalucía, Cataluña, Euskadi, Galicia y hasta Galicia acuden a la fiesta, pero Valencia queda otra vez marginada, pese a las patéticas arengas del «fin de la marginación». Ya le pronostiqué a González Pons desde estas páginas que no sería ministro, porque eso rompería una tradición histórica que sólo permite a los valencianos llegar a las más altas esferas del poder cuando ya todo marcha mal y los gobiernos han perdido su aura mágica de novedad. La normal general es que Valencia —y Alicante, y Castellón— sólo sirvan para las tracas, y no para las matracas. Rita Barberá ya debía saber algo de esto cuando nos anunció que tendríamos muchas posibilidades en el «segundo escalón». Los valencianos parecemos condenados a ser segundones, y sorprende nuestra capacidad para aceptarlo. Que todos los personajes que estaban la noche del triunfo en el balcón de Génova sea ministros y el único valenciano vaya a ser un subordinado de los anteriores es un descrédito para quien lo acepte. Por otro lado, imaginar unos lazos de García Margallo con Valencia por el hecho de tener un chalé en Alicante es otra ensoñación romántica de esas con las que nos contentamos los «muelles levantinos». La explicación de todo esto nos la ha proporcionado el diputado Toni Cantó —que por supuesto no tuvo voz en el debate de investidura en aras de su carpetovetónica lideresa— cuando, tras ser elegido, lo primero que manifestó es que de ninguna manera actuaría como un «valencianista» porque por encima de todo estaban «los intereses de la nación». Esta es la mejor muestra de honestidad que se ha dado en toda la historia de la transición en Valencia. Nuestros políticos repugnan del patriotismo local salvo en las majestuosas peroratas. El valencianismo no existe, y priva en nuestro panorama el singular avalencianismo que el poeta Thous consagró en la primera frase del himno oficial. El avalencianismo es la doctrina política según la cual todo lo externo a Valencia es mejor, salvo en caso de forjar alguna buena frase electo-sentimental. No es antivalencianismo en tanto que cuida meticulosamente de no posicionarse en contra frontal de los dogmas y las buenas maneras, aunque en la práctica, el resultado sea el mismo. Este avalencianismo, o desconcienciamiento total del hecho diferencial valenciano, es la sensibilidad política de toda nuestra sociedad, manifestada masivamente en las urnas, salvo unas excepciones puntuales que no tienen importancia. En el avalencianismo contrastan las formas —ser más valencianos que nadie— con las formas —despreocuparse de lo valenciano con más desidia que nadie. Los avalencianistas son los rectores de esta autonomía sin destino, y han existido tanto en las filas socialistas como en las populares, ahora expresadas en un partido específico como en el del actor. Por cierto, nada mejor para encarnar a un avalencianista que un valenciano despreocupado. En virtud de lo universal, algo totalmente difuso, se puede olvidar lo local, que es lo cercano y tangible. El avalencianismo es la versión política del tradicional meninfotisme. Siempre ha existido y nos ha perjudicado, pero ahora muestra su faz con total perversidad y orgullo. Todo por Valencia, pero sin Valencia. De no ser por Baldoví —que por cierto no hace mención valencianófila en la denominación de su partido— Valencia no hubiera sido recordada para nada en el debate de investidura. Todavía hay quien no entiende que me dedique a escribir sobre historias de la frivolidad. Con este panorama querer ser trascendentes nos abocaría al suicidio. Los que hemos soñado durante tanto tiempo con que Valencia luzca en un lugar bajo el sol tenemos cada día más claro que aquello fueron trabajos de amor perdido. Sobre lo que pudo ser el valencianismo, campa con brillos y oropeles el más intransigente avalencianismo. Y parece que le quedan muchos años de feliz y complacida existencia.

'El corredor com a panacea', de Toni Mollà

L'opinió pública sol agitar-se amb debats interessats. Els mitjans de comunicació ajuden, amb freqüència, a establir l'agenda de prioritats. La campanya electoral, per exemple, ha enfosquit el tema estrella de les últimes setmanes: el corredor mediterrani. Entre alguns mitjans, certs partits polítics, grups d'interès i seguidors diversos, el tema del corredor havia batut rècords d'audiència, especialment aquí, a la vora del Mediterrani. El clímax va arribar amb la publicació del mapa de xarxes de transport que rebran cofinançament europeu els pròxims anys. L'anunci certificava que Brussel·les subvencionarà -entre altres coses- l'eix ferroviari de mercaderies que connecta la frontera francesa amb Barcelona, València i Almeria, fins a Granada i Algesires. [<a href="http://elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/corredor-com-panacea-1243812">Llegiu l'article complet</a>]

Els valencians tenim motius per a queixar-nos

Vicent Cucarella Després d’analitzar <a href="http://decigarrasyhormigas.com/2011/11/30/dimension-sector-publico/">ací</a> les diferències regionals del sector públic espanyol i <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/145">ací</a> la possible relació que existeix entre el deute públic valencià i el menor finançament per càpita que rep la Comunitat Valenciana, un amic em va dir: “Però no em negaràs que al País Valencià es malbaraten els diners públics”. Efectivament, jo també tinc eixa impressió quan pense en el saqueig de diners públics per part d’Emarsa en la depuradora de Pinedo, o en la xarxa de corrupció destapada pel cas Gürtel, o en la visita multimilionària del papa a València, o en l’aeroport sense avions de Castelló o en tants altres negocis que preferisc no recordar perquè, sincerament, jo també sent vergonya. La meua curiositat em va conduir de nou a les dades contingudes en l’informe de l’<a href="http://www.ivie.es/news/2011/ws_spu01.php">Ivie</a> sobre les diferències territorials del sector públic, recentment publicat per la Fundació BBVA. L’estudi cobreix el període 2000-2008, anys en què ja s’havia completat el procés de descentralització i per als quals existeixen dades liquidades homogènies dels pressupostos de totes les administracions. Amb eixa informació podem analitzar la situació de la Comunitat Valenciana comparant-la amb la del conjunt de comunitats autònomes des de diferents punts de vista. Des de la perspectiva de la classificació funcional, observem com els valencians patim una menor despesa per càpita en qualsevol de les partides considerades: educació, salut, protecció social, transport i comunicacions i resta de funcions. En totes ens trobem per davall de la mitjana espanyola, determinada pel 100% en el següent quadre: Classificació funcional de les despeses del sector públic. Mitjana 2000-2008. Euros constants de 2008 per càpita. <table border="0" cellspacing="0" cols="4" frame="VOID" rules="NONE"> <colgroup> <col width="200" /> <col width="90" /> <col width="121" /> <col width="67" /> </colgroup> <tbody> <tr> <td align="LEFT" height="30" width="200"> </td> <td align="CENTER" width="90"> A Espanya</td> <td align="CENTER" width="121"> A la Comunitat Valenciana</td> <td align="CENTER" width="67"> </td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Educació</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="990,7253524054"> 991</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="920,590774201522"> 921</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,92920885890969"> 92,9%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Salut</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="1251,86772619083"> 1.252</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="1187,90369834252"> 1.188</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,948905122713773"> 94,9%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Protecció social</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="2979,29750253778"> 2.979</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="2562,46657655244"> 2.562</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,860090868525122"> 86,0%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Transport i comunicacions</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="503,015699007965"> 503</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="371,30511321497"> 371</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,738158101123382"> 73,8%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Resta de funcions</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="3129,3846131964"> 3.129</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="2738,71931518573"> 2.739</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,875162261499189"> 87,5%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Total funcions</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="8854,29089333837"> 8.854</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="7780,98547749719"> 7.781</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,87878132435781"> 87,9%</td> </tr> </tbody> </table> El mateix exercici comparatiu el podem realitzar també a partir de la classificació econòmico-pressupostària, i el resultat torna a ser el mateix: menor despesa per càpita en remuneracions d’assalariats, en inversió pública, en consum intermedi o en transferències. Classificació econòmico-pressupostària de les despeses del sector públic. Mitjana 2000-2008. Euros constants de 2008 per càpita. <table border="0" cellspacing="0" cols="4" frame="VOID" rules="NONE"> <colgroup> <col width="200" /> <col width="90" /> <col width="121" /> <col width="67" /> </colgroup> <tbody> <tr> <td align="LEFT" height="30" width="200"> </td> <td align="CENTER" width="90"> A Espanya</td> <td align="CENTER" width="121"> A la Comunitat Valenciana</td> <td align="CENTER" width="67"> </td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Remuneració d'assalariats</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="2311,58556522694"> 2.312</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="2018,8970963197"> 2.019</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,873381944709232"> 87,3%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Formació bruta de capital</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="816,889862627734"> 817</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="693,554382126598"> 694</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,848895810624857"> 84,9%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Consum intermedi i altres despeses</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="1586,94688143486"> 1.587</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="1313,92762394755"> 1.314</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,8279594227877"> 82,8%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Transferències</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="4138,86858404883"> 4.139</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="3753,54173119105"> 3.754</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,906876276685078"> 90,7%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Total capítols</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="8854,29089333837"> 8.854</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="7780,72083358489"> 7.781</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,87878132435781"> 87,9%</td> </tr> </tbody> </table> Les dades anteriors es refereixen al conjunt del sector públic, que inclou administracions centrals, comunitat autònoma i corporacions locals. Així que m’he trobat en la necessitat de veure què passa quan classifiquem la despesa per nivells administratius. I de nou dóna el mateix resultat: també totes les administracions públiques destinen menys recursos per càpita a la Comunitat Valenciana. Classificació administrativa de les despeses del sector públic. Mitjana 2002*-2008. Euros constants de 2008 per càpita. <table border="0" cellspacing="0" cols="4" frame="VOID" rules="NONE"> <colgroup> <col width="200" /> <col width="90" /> <col width="121" /> <col width="67" /> </colgroup> <tbody> <tr> <td align="LEFT" height="30" width="200"> </td> <td align="CENTER" width="90"> A Espanya</td> <td align="CENTER" width="121"> A la Comunitat Valenciana</td> <td align="CENTER" width="67"> </td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Administracions centrals</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="4664,62270290554"> 4.665</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="4076,84638768711"> 4.077</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,873992742252807"> 87,4%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Comunitats autònomes</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="3181,30579654729"> 3.181</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="2595,57574833638"> 2.596</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,815883764193115"> 81,6%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Corporacions locals</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="1203,86333562384"> 1.204</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="1059,48777891748"> 1.059</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,880073134188815"> 88,0%</td> </tr> <tr> <td align="LEFT" height="20"> Total sector públic</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="9049,79183507667"> 9.050</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;#.##0" sdval="7731,90991494097"> 7.732</td> <td align="RIGHT" sdnum="1027;0;0,0%" sdval="0,854374338752452"> 85,4%</td> </tr> </tbody> </table> (*) En aquest quadre el període considerat és 2002-2008 perquè la distribució de les competències en 2000-2001 no és homogènia. En definitiva, ho mirem com ho mirem, el sector públic destina sistemàticament una menor quantitat de recursos per càpita en el territori valencià. Aleshores un altre amic em va fer el següent raonament: “Això és bo, significa que és un sector públic més eficient per a prestar els seus serveis o que és més auster..., i això és positiu, veritat?” (els amics sempre plantejant dubtes). És a dir, ell m’argumenta que podria donar-se el cas de gaudir d’uns bons serveis públics malgrat una menor despesa per càpita, tot gràcies a una major eficiència en la prestació dels serveis. Sincerament, a mi també m’agradaria que fóra així, però em sembla que els valencians tenim molts exemples de serveis públics de “prestació millorable” (estudiants en barracons, baixos rendiments acadèmics, elevada espera en atenció primària sanitària, llargues llistes d’espera en els hospitals, etc.), i al mateix temps també tenim exemples de recursos públics amb un destí dubtós (Emarsa, Gürtel, papa, AeroCas, etc.). Res fa pensar que el balafiament siga ací menor que en altres llocs. Per tant, si es gasta poc i damunt també es malbarata, implica que els valencians rebem unes menors dotacions de serveis públics i unes menors prestacions socials, entre altres coses. Llavors trobe justificat que el valencià corrent tinga motius per a queixar-se.

'Valencianisme de base', de Ferran Suay

L'associació valenciana Tirant lo Blanc ha tingut l'amabilitat de concedir-me el premi Baptista Basset a l'activitat valencianista de base. M'ha agradat molt, això que em consideren un valencianista de base. M'agrada molt més que no 'catalanista de merda', que és una altra denominació que m'han aplicat sovint (evidentment, no la gent del Tirant). I m'agrada —sobretot— el concepte, pel que té de referència a una actitud quotidiana i continuada, ben diferent de les manifestacions, les protestes o les mobilitzacions que són les úniques coses que al poder establert li interessa de relacionar amb el valencianisme. També m'ha fet pensar en tanta gent que practica dia a dia aquest valencianisme de base, pel qual m'han premiat a mi. Són persones que no escriuen llibres o articles, que no fan cursos i conferències, que no reben premis. Pense, entre altres, en els meus amics Susi Santacatalina i Pepe Legua, de Meliana, que fa 13 anys tingueren un fill preciós, i amb la síndrome de Down. Al metge li va faltar temps per a dir-los que li haurien de parlar en espanyol. Pensaria l'home que la criatura ja tenia prou amb allò que tenia, com perquè li complicaren més la vida amb el valencià. Perquè ells només ho veuen així, com una complicació. I m'estic referint a eixa classe de metges (no —per descomptat— tots els metges), que posen els prejudicis i la ideologia per davant de l'ètica professional, la responsabilitat amb els pacients, i la informació científica fiable. El que tenia la criatura, però, i malgrat el doctorals prejudicis, són uns pares com cal. Persones que no es deixen trepitjar fàcilment, que saben d'on venen, on viuen i per què val la pena existir i lluitar. Ara, amb 13 anys, Josep és encara una criatura preciosa. Encara té la síndrome de Down. I no és un marginat, ni un foraster permanent en la seua família i en el seu poble, gràcies a que els seus pares no van fer cas del metge i van demostrar un coratge molt més gran que el que cal per a escriure llibres o pronunciar conferències. Gràcies a que aquell dia van apostar per la dignitat (la seua, la del fill, la del seu poble, i la de tots nosaltres), i a que cada dia exerceixen eixe valencianisme de base pel qual m'han premiat a mi. I vull deixar clar que estic molt agraït pel premi. És precisament per això que vull compartir-lo amb totes les persones que, com els meus amics de Meliana, exerceixen cada dia de valencians autèntics sense fer escarafalls, sense vantar-se'n. Amb eixa classe de dignitat que ens cal a tothom, persones, ciutats, comarques i país, per tal de poder somiar amb garanties, que arribarem a assolir el respecte que tot poble mereix pel fet senzill de ser un poble. Que guanyarem eixa llibertat que no necessita cap altre aval que desitjar-la de veritat, ni més armes que la constància discreta i quotidiana d'atrevir-nos a ser qui som i a parlar com parlem, amb el cap ben alt; sense demanar permís ni disculpes a ningú. Si som capaços de fer això, el nostre valencianisme de base ens elevarà fins a l'altura que necessitem per a alçar el vol. I potser amb eixa base i eixa altura construirem la geometria estable a què tot poble ha d'aspirar, si vol viure en pau i en harmonia amb els veïns. Que la bona convivència —sense estar garantida— només resulta possible entre veïns, i és —en canvi— impossible quan algun dels veïns es considera l'amo.

Índex de corrupció de Transparency International 2011

L'organització Transparency International acaba de fer públic el seu <a href="http://cpi.transparency.org/cpi2011/">"Índex de percepcions de la corrupció" de l'any 2011</a>. Podeu consultar en línia totes les dades. L'Estat espanyol apareix en la posició 31, en una llista que encapçalen països com Nova Zelanda, Dinamarca i Finlàndia, els països vists com a menys corruptes, i que tanquen Afganistan, Myanmar, Somàlia i Corea del Nord.

20 anys d’ACV Tirant lo Blanc

David Joan Marí <img alt="" src="/uploads/logo_20_aniversari_220px.png" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 220px; height: 157px; " />El passat 20 de novembre fou el XX aniversari de la creació de l'<a href="http://www.tirant.org/">Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc</a>, associació que, entre altres coses, és la impulsora principal de la Fundació Nexe. Disculpeu-me la llicència, però vull aprofitar aquest editorial per a felicitar aquesta associació, que, igual que la Fundació Nexe, tinc l'honor de presidir, i vull desitjar-li una llarga vida associativa plena de èxits i encerts. Enhorabona a tots els socis, els treballadors de la casa, i als diferents consells nacionals que han dirigit l'organització al llarg d'aquests 20 anys, per la tasca desenvolupada, pel treball del present i per un futur prometedor, igualment ple de treball i de compromís amb el nostre país. L'ACV Tirant lo Blanc hagué d'ajornar la celebració del seu aniversari per la coincidència amb la convocatòria d'eleccions al Parlament espanyol, i finalment va celebrar el passat dissabte 26 de novembre tant la <a href="http://www.tirant.org/llegirarticle.php?id=293">Universitat del Tirant</a> com el sopar del vinté aniversari al Centre Octubre de Cultura Contemporània. Els actes discorregueren en un ambient molt distès, amb la presència de destacades personalitats del panorama nacional, com Enric Morera, Vicent Maurí, Ximo Bosch, Ramon Lapiedra, o Mònica Oltra (entre d'altres), però també amb importants referents exteriors com ara Aitor Esteban (PNB) o Carles Campuzano (CiU), tots dos diputats al Congrés dels Diputats a Madrid. El sopar del vinté aniversari va servir igualment de marc per a lliurar els premis del I Concurs d'Idees per a la promoció del valencià, així com els represos "Francesc de Vinatea" a la trajectòria col·lectiva, per a Acció Cultural del País Valencià, representada en l'acte per Eliseu Climent, i "Joan Baptista Basset" a l'acció valencianista individual, que recaigué en el psicòleg Ferran Suay. Com vaig tindre ocasió de dir en el discurs de cloenda del sopar, han sigut 20 anys d'activitats: xarrades, conferències, cursos, tertúlies, Universitats del Tirant, tancades organitzaves, tasts de vins valencians, excursions, visites culturals, mocadorades, cursos de valencià per a mares i pares, convencions, assemblees, la revista Nexe, l'impuls de la Fundació Nexe (amb la presentació del <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/164">número 1 de la col·lecció Demos</a>), etcètera. 20 anys fent les coses ben fetes i en valencià, 20 anys pels quals podem estar orgullosos de les aportacions de l'ACV Tirant lo Blanc a la societat valenciana en general i al valencianisme en particular: aproximar el valencianisme als valencians, articular un "nou valencianisme" o "valencianisme de conciliació" que pretenia transcendir l'estèril conflicte que llastava el nostre poble per a centrar-nos en les qüestions que ens unien, que ens fan més poble, i allunyant-nos de les dinàmiques caïnites que tant de mal ens han fet, canviant les dinàmiques, aproximant-nos als altres amb una premissa molt bàsica: respectar opinions ben diferents de la nostra sense pensar-nos en la possessió absoluta de cap veritat o essència. Ara, però, cal que mirem cap al futur. Des de la meua doble condició de president de l'ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe, us convide i us anime a tots a acostar-vos a aquest projecte obert, plural i integrador, que ha fet ara els seus primers 20 anys, però que encara té molt de treball al davant, i per al qual sou tots imprescindibles. L'objectiu d'una societat valenciana més cohesionada, més democràtica, més justa, i, per què no dir-ho, més valenciana, bé mereix eixe esforç compartit.

¿Una majoria absoluta legítima?

Vicent Flor <img alt="" src="/uploads/mapa_eleccions_2011.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 138px; height: 92px; " />Les passades eleccions del 20-N m'han generat alhora una gran alegria amb l'elecció de Joan Baldoví com a diputat al Congrés (2011 ha sigut, fins ara i sense dubte, l'any del valencianisme polític) i una gran inquietud, producte de l'obtenció de la majoria absoluta del PP en un context en què, trobe jo, necessitem polítiques integradores i amb consensos amplis. La crisi socioeconòmica i la crisi política de l'estat espanyol serà més dura amb unilateralismes més o menys revengistes i amb contrapoders escassos. La qüestió és que els ciutadans no han atorgat la majoria absoluta al PP. Ha sigut el sistema electoral consagrat en la Constitució espanyola, amb la injusta llei d'Hondt i amb la sobrerepresentació de gran part de les províncies castellanes, entre altres, el que li l'ha concedida. De fet, en el conjunt de l'estat els espanyolistes conservadors han obtingut el 45,24% dels vots vàlids emesos. Tot i això, han assolit el 53,14% dels escons al Congrés. Això és el que els politicòlegs anomenen "majoria absoluta cuinada". L'han fabricada per enginyeria electoral o, dit d'una altra manera menys bonica, per manipulació de la voluntat de les persones consultades. No és la primera vegada, però. Aquesta n'ha sigut la cinquena des de 1977 (d'un total de deu legislatures, si comptem també la constituent). El PSOE, en 1982, 1986 i 1989, se n'aprofità d'aquesta distorsió i el PP, a més d'enguany, ho féu el 2000. La més escandalosa fou la de 1989, en què el partit dirigit aleshores per Felipe González obtingué el 50% de diputats de la Carrera de San Jerónimo de Madrid amb un esquifit 39,88% dels vots. Tanmateix, cap partit no ha obtingut mai el 50% dels vots en unes eleccions dites generals. No és veritat, per més que es repetisca a qui li interessa, que un govern "fort" és necessàriament un govern amb majoria absoluta. Aquesta és més còmoda de gestionar per al líder de torn, però, en el nostre context, és una invitació per a l'allunyament respecte als electors i per als excessos. Les majories absolutes del PP al País Valencià des de 1999 (reals i no cuinades el 2007 i el 2011) així ho testimonien. La corrupció s'ha instal·lat de tal manera —alguns ja assenyalen el sistema polític valencià com una cleptocràcia— per molts motius, com la no consolidació d'una cultura política democràtica, l'absència de mecanismes de control eficaços de l'Estat però, també, per la impossibilitat de l'oposició d'exercir el que és la seua obligació. Respecte a això, la diputada Mònica Oltra ens explicava durant la Universitat de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc que el Tribunal Constitucional els ha donat fins a cinc vegades la raó perquè la Mesa de les Corts no els lliurà la documentació que havien sol·licitat. El cost per als protagonistes de l'opacitat, però, no ha passat d'una estirada d'orelles. Alguns justifiquen la sobrerepresentació de les forces majoritàries amb la presumpta estabilitat que generarien. Aquesta idea podria tenir un cert fonament en societats més homogènies o amb un cleavage únic o hegemònic, com és el cas de l'eix esquerra-dreta. Però en societats multilingües i plurinacionals el govern de la majoria (i més encara si és una majoria esquifida) pot ser vist com una imposició i una invitació a l'exclusió. Respecte a això, el politicòleg holandés <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Arend_Lijphart">Arend Lijphart</a> defensa que en societats segmentades i fragmentades (com és, no ho oblidem, l'espanyola) es pot generar un sistema estable construint el que ell anomena una "democràcia consociativa" o de consens. I afirma (traduïsc jo) que «en aquestes condicions, el domini de la majoria no sols no és democràtic sinó també perillós, perquè les minories que veuen contínuament denegat el seu accés al poder se sentiran excloses i discriminades d'aquest i perdran la seua lleialtat al règim». Tanmateix, la dreta espanyola clama, d'una banda, per la destrucció de l'estat del benestar i, d'una altra, per la construcció d'un model jacobí d'Espanya i per "posar en cintura" els nacionalismes i, amb això (com ja hem tingut oportunitat d'observar), probablement aconseguiran una desafecció encara major de la ciutadania. Farien bé de no oblidar que el partit que ostenta la majoria absoluta en el Congrés no l'ostenta entre els electors i que, a més, és el quart partit d'Euskadi i el tercer de Catalunya. I farien de bé de llegir els llibres de Lijphart.

El fracàs de Compromís

Carlos Villodres Si fem cas del que s’ha pogut llegir en part de la premsa valenciana després de les eleccions generals, està clar que el resultat de la Coalició Compromís ha sigut un gran fracàs. De fet, no han faltat les extrapolacions —amb gràfiques incloses— que dibuixen unes Corts Valencianes sense la presència de Morera, Oltra i companyia. Alguns "opinadors" fins i tot parlen de la bombolla punxada de Compromís i qualifiquen d’efímer l’èxit de maig. No serà este un article massa llarg, perquè no calen grans estudis per a rebatre estes afirmacions. Amb l’historial electoral del valencianisme progressista i contextualitzant el cas de Compromís amb altres partits d’àmbit no estatal, en tindrem prou. Comencem, doncs, amb la història electoral UPV-BLOC-COMPROMÍS. <img alt="" src="/uploads/historialautonomiques.png" style="margin-top: 10px; margin-bottom: 10px; width: 440px; height: 268px; " /> Com es pot observar, el resultat en nombre de vots de les eleccions generals de 2011 és superior al registrat en qualsevol elecció autonòmica anterior a 2011. El percentatge de fidelització representa quina part del vot autonòmic (des del punt de vista agregat, no individual dels votants) s’ha mantingut en les eleccions generals posteriors més pròximes. En estes eleccions, Compromís ha aconseguit mantindre un 70% del vot, superant el 69% de 1986 i amb una base de vot de més de 100.000 vots més que en els anys 80. Però ¿per què, amb una major participació, un partit com Compromís (o BLOC o UPV) no aconsegueix fidelitzar el seu vot autonòmic? Perquè en un sistema polític com l’espanyol, amb diversos àmbits electorals (local, autonòmic, estatal i europeu), és lògic que els electors voten de manera diferent, afavorint en les eleccions estatals a partits d’àmbit espanyol. Està profundament estudiat el cas català, en què CiU aconsegueix uns millors resultats en les autonòmiques que en les generals. El PSC en canvi, en les eleccions autonòmiques pateix dos efectes: l’abstenció de bona part del seu electorat de les generals i el conegut com a "vot dual" (electors que voten PSC-PSOE en les generals i CiU en les autonòmiques). De fet, si comparem l’índex de fidelitatzació de la mitjana de vot de UPV-Bloc-Compromís amb el de la resta de partits d’àmbit no estatal, podem observar com en tots els casos ens trobem amb percentatges inferiors a 100%. <img alt="" src="/uploads/mitjanafidelitzacio.png" style="margin-top: 10px; margin-bottom: 10px; width: 440px; height: 265px; " /> Compromís, també en estes eleccions, ha aconseguit un gran èxit: aconseguir representació en el Congrés dels diputats per primera vegada, fidelitzar el 70% del seu electorat, i aconseguir el seu millor resultat a excepció de les últimes autonòmiques. Els comentaris periodístics semblen obviar el context i la naturalesa dels partits, que condicionen en gran mesura el comportament electoral dels seus electors. Amb estes dades, la realitat és que Compromís va ser un dels grans triomfadors de la nit electoral valenciana del 20-N, superat únicament per l’èxit d’UPyD. Ara bé, els èxits electorals sempre són provisionals, i per a consolidar-los en el temps, Compromís té un gran repte: adequar la seua organització a la seua nova realitat, i el seu missatge al nou context polític després del 20-N. Però, de tot això, ja en parlarem en una altra ocasió. Carlos Villodres <a href="http://blog.carlosvillodres.com/" target="_blank">blog.carlosvillodres.com</a>

El sector públic no està sobredimensionat... o potser sí

Vicent Cucarella Sovint se senten opinions crítiques sobre la dimensió a què ha arribat el sector públic espanyol. Durant els anys previs a la crisi, la despesa pública es movia entorn d'unes magnituds equivalents al 40% del PIB. Aquesta ràtio s'ha elevat durant la crisi fins al 45% a causa de l’efecte conjunt de la frenada en la iniciativa privada i de l'augment de determinades partides de la despesa pública. Aquests percentatges no difereixen dels presentats per la majoria de països desenvolupats del nostre entorn. De portes enfora, la dimensió del sector públic a Espanya no crida l'atenció; però sí que ho fa de portes endins, ja que mentre a Extremadura la despesa pública total equival al 65% del PIB, en la Comunitat de Madrid solament representa el 26% i a Catalunya el 33%. [Llegiu l'<a href="http://decigarrasyhormigas.com/2011/11/30/dimension-sector-publico/#more-1609">article complet</a> (en valencià i en castellà).]

'Hachazos y a disimular', de Jesús Civera

Decía Thomas Mann, envuelto en el aire compungido de la época: «Schönberg desea que yo aclare que el atonalismo es un invento suyo y no del demonio». Mann ni siquiera se esforzó en esclarecer la autoría. Era inútil. Un diario con sede en Madrid aloja una colosal efigie de Olivas (que no es Brad Pitt) bajo el siguiente titular: «Presidente de la ruina». Los círculos financieros valencianos –como un solo hombre– no distinguen la mano de Schönberg, el autor de la creación, sino la del demonio, supurando sangre luciferina, en esa tinta. Digámoslo ya: ven la sombra de Rodrigo Rato. El presidente de Bankia mantiene al empresariado de aquí bajo una fuerza hipnótica, pendiente de arterías y giros perversos. Tras segarle la yugular al Banco de Valencia y pulverizar a Bancaja, es normal que su estampa se contemple como la de un Dios flamígero y vengativo. A partir de esa sagrada omnipotencia, Olivas –supuestas trapacerías y desastres al margen– encarna, amparado en el contraste, un objeto de culto piadoso: cualquier virgen románica le iría al pelo. Rato usa sus armas, poderosas. La opinión pública es una de ellas. El PP, otra. Olivas se refugia en el paraíso de los derrotados. En realidad, las fuerzas son de trance sainetesco. Rato domina Madrid, que proyecta su fuerza hercúlea. Olivas es un menestral que apenas conserva posesiones en Valencia. Los cañonazos de Rato se dejarán sentir durante mucho tiempo en esta periferia y, como consecuencia, una legión de damnificados comparecerá a la puerta de sus guaridas: que se preparen los empresarios, porque la caza terminará en jauría. ¿Y qué gana Rato? Su estrategia es desilusionante, dado que ya se conocía en el Mesozoico. La venda antes de la herida. Obrar un estado de opinión para cubrirse las espaldas por si Bankia fracasa tras coronarse con el mando absoluto. Si fracasa Bankia, fracasa Rato. ¿Y a quién le gusta fracasar? Mejor lanzar antes lodo sobre la «parte valenciana» y su catastrófica gestión, cuyas impurezas han hecho inviable su banco. No es que Caja Madrid estuviera mejor que Bancaja. No se libra esa batalla, sino la de la opinión pública, cuyo valor es inmensamente mayor. Si Rato no puede con el «bicho», o bien se precipitan las concentraciones bancarias, Bankia puede acabar, ya se ha dicho, en La Caixa o el BBV. Y Rato, en algún exilio dorado financiero nacional o internacional. O en el gobierno de Rajoy. Si Rajoy lo incluye en su cuaderno azul, la tensión se domesticaría y las iniquidades regresarían a su lugar de origen: a los círculos íntimos. Por el momento, gana Madrid (Caja Madrid) y pierde Valencia (Banco de Valencia y Bancaja), y por goleada. ¿O alguien ha visto algún titular sobre Caja Madrid? ¿Y sobre el desplazamiento geográfico de la operación tutelada de los Rivero? Dicho esto, no hay por qué preocuparse. Los indígenas conocemos la resignación. No sólo el ladrillo y la ineficacia de financieros y políticos nos han dejado sin un solo chiringuito financiero, sino que encima –tras la colosal pérdida– hemos de soportar los hachazos foráneos. Y disimular.

'Presidente de la ruina', de Josep Torrent

Josep Torrent relata en aquest <a href="http://www.elpais.com/articulo/primer/plano/Presidente/ruina/elpepueconeg/20111127elpneglse_2/Tes">article</a> l'assalt al poder en les caixes d'estalvi valencianes per part dels partits polítics, i l'ominós aniquilament a què les han conduïdes.

En busca de una política para frenar el 'lingüicidio'

Paco Cerdà (Valencia). <div class="noticia_texto" id="noticia_entradilla" style="color: rgb(0, 0, 0); font-family: Tahoma, Arial, Helvetica; text-align: left; "> Existe un peligro de sustitución lingüística masiva por la precaria subsistencia del valenciano en las grandes ciudades y las actuales normas de uso de la lengua propia; por eso hay que actuar con una política lingüística responsable. Así lo piden las filólogas Torres y Pardines en un libro de la Fundació Nexe para generar debate. El lingüicidio, dicen los diccionarios, es la sustitución total de una lengua o variante lingüística por otra lengua dominante. Y en ese incruento asesinato se encuentra el valenciano a causa de una política lingüística llevada a cabo por la Generalitat -PP y PSPV serían cómplices- y que pasa por tres estadios: "En primer lugar, la extensión de los ámbitos de uso de la lengua mayoritaria [el castellano]; en segundo término, la asimilación lingüística de los hablantes de la lengua minorizada [los valencianohablantes pasan a hablar en castellano]; y, por último, la extinción de esta lengua [el valenciano]". Este sombrío panorama lo dibujan las filólogas Susanna Pardines y Nathalie Torres en el libro La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable, que se presenta hoy (17 h.) en el Octubre Centre de Cultura Contemporània de Valencia. Editado por la Fundació Nexe -una especie de think tank del valencianismo- en una colección dirigida por el sociólogo Vicent Flor, el volumen critica las políticas lingüísticas de los sucesivos gobiernos autonómicos y subraya la necesidad de "poner en práctica nuevas políticas lingüísticas que dejen atrás el enfrentamiento y busquen el bienestar de los valencianohablantes". Críticas al PSPV y al PP Primero, trazan un duro diagnóstico: el PSPV "sucumbió a las presiones del blaverismo" en sus trece años de poder, y el PP utilizó la lengua como arma electoral. Más a fondo: con los socialistas, "el valenciano recuperó cierta visibilidad, con la creación de instrumentos jurídicos de restauración y de espacios sociales de reconocimiento público", pero eso "no fue suficiente para dignificar socialmente el valenciano ni tampoco para frenar la defección lingüística". El PP, en su "afán glotofágico" o lingüicida, ha lanceado al valenciano, según las autoras, con tres estocadas: el "aislamiento definitivo del resto de la comunidad lingüística catalana"; la "coloquialización flagrante del valenciano" (modelo Canal 9); y el "mimetismo total con España, con la consiguiente aniquilación de la lengua" como rasgo diferencial, insisten Pardines y Torres. La consecuencia, recoge el libro, es que la política lingüística valenciana ha sido "claramente insuficiente" para equiparar socialmente las dos lenguas oficiales, como pedía la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983, "porque la ley sólo ha servido para despenalizar el uso del valenciano". Al fin y al cabo, rematan, la "dejadez" lingüística de los poderes públicos no es neutral: "la ausencia de una política lingüística activa de recuperación del valenciano es, en definitiva, una política lingüística activa en favor del castellano". Por todo ello, ambas filólogas -técnicas lingüísticas de la administración local, socias de Tirant lo Blanc y patronas de la Fundació Nexe- abogan por "dejar de hacer política con la lengua" y empezar a aplicar "una política lingüística responsable desde una perspectiva social, con la transversalidad y la cohesión social como estrategias fundamentales". Más concretamente, reclaman una política lingüística que salvaguarde los derechos lingüísticos de los valencianohablantes, que incorpore a los castellanohablantes a la lengua de Ausiàs March; y que se convierta en un factor de acogida para los inmigrantes. Recetas para la nueva política Torres y Pardines dan otras recetas específicas: resucitar la extinta Dirección General de Política Lingüística y su adscripción a Presidencia de la Generalitat; que la Acadèmia Valenciana de la Llengua no esté desvinculada del Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana y del Institut d'Estudis Catalans; que se acabe con la "estigmatización" del mundo universitario y de los sectores más activos en la defensa del valenciano. Que se active, en fin, una política lingüística "social, ética y responsable" para frenar el lingüicidio. </div>

'Alarma social: movimientos y carreras por la vicepresidencia de Bankia', de Cruz Sierra

El Reino de Valencia se ha quedado sin industria financiera tras la ruina de sus cajas y bancos, y huérfanos de financiación ‘amiga' los pequeños, medianos e incluso grandes empresarios de la región, los auténticos generadores de riqueza y empleo de esta otrora floreciente comunidad autónoma. Pero no detectamos por esta causa movimientos institucionales sólidos para evitarlo o al menos para formar parte de la solución. Valencia ha dejado de ser plaza financiera y a la mayoría nos ha pillado con el pie cambiado y cara de tontos. En este territorio se ha removido cielo y tierra para intentar levantar un trasvase faraónico de eficacia/precio discutibles, se han cerrado repetidores de TV porque ‘invadían' el espacio radioeléctrico ‘nacional', se ha convertido cuestión de Estado acabar 50 kilómetros de autovía y lo que no está escrito para tirar 350 de ferrocarril de alta velocidad que ahora no se ocupa. No hablemos de banderas, lenguas, equipos de futbol, emblemas arquitectónicos o cualquier otro signo que pudiera afectar a la esencia "del valencianismo" rampante. Pero en apenas unos meses han desaparecido en mitad del huracán de la crisis los emblemas financieros del territorio, el verdadero poder valenciano que daba fuerza y pujanza a esta economía dentro y fuera de sus fronteras y aquí nadie ha movido un pelo para evitarlo salvo para amargos lamentos. Pasaron consejeros, empresarios, directores del IVF, consellers de Economía (alguno premiado con un escaño en las Cortes Españolas), vicepresidentes, presidentes, pero nada se ha podido contra la descapitalización de la economía valenciana. Llegiu l'<a href="http://www.valenciaplaza.com/ver/43231/bankia-alarma-social-por-ocupar-la-vicepresidencia.html">article complet</a>.

Presentem la col·lecció Demos, editada per la Fundació Nexe

Demos, fulls de recerca i de divulgació és una col·lecció de documents de treball científics o tècnics que volen obrir debats i oferir propostes i respostes als reptes que té la societat valenciana. La col·lecció és dirigida per <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/31">Vicent Flor</a>, sociòleg i patró de la Fundació Nexe. El primer número, ja disponible en versió de paper i en pdf, està dedicat a <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/164">La política lingüística al País Valencià</a>, un treball de Susanna Pardines i Nathalie Torres. El segon número, que apareixerà pròximament, estarà dedicat al finançament autònomic. <div> La presentació de la col·lecció es farà en el si de la <a href="http://tirant.org/llegirarticle.php?id=293">Universitat del Tirant</a> el dissabte 26 de novembre, a les 17 hores, a la seu del Centre de Cultura Contemporània situat, al carrer Sant Ferran de València. </div>

'La política lingüística al País Valencià', de Susanna Pardines i Nathalie Torres #demos1

<img alt="" src="/uploads/portada_demos001.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 220px; height: 355px; " /> Descarregueu el <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos001.pdf">llibre en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/cataleg/35-la-politica-linguistica-al-pais-valencia-9788493831547.html">ací</a>. Aquest treball aborda la qüestió lingüística valenciana des d’una perspectiva crítica amb les polítiques lingüístiques dutes a terme pels successius governs autonòmics, i insisteix en la necessitat de posar en pràctica noves polítiques lingüístiques que deixen enrere l’enfrontament i cerquen el benestar dels valencianoparlants. Susanna Pardines és llicenciada en Filologia Hispànica-Secció de Filologia Valenciana per la Universitat de València-Estudi General. Treballa com a tècnica lingüística en l’administració autonòmica. És sòcia de l’ACV Tirant lo Blanc i patrona de la Fundació Nexe. Nathalie Torres és llicenciada en Filologia Hispànica-Secció de Filologia Valenciana per la Universitat de València-Estudi General. Treballa com a tècnica lingüística en l’administració local. És sòcia fundadora de l’ACV Tirant lo Blanc i patrona de la Fundació Nexe. Descarregueu el <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos001.pdf">llibre en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/cataleg/35-la-politica-linguistica-al-pais-valencia-9788493831547.html">ací</a>. A la premsa: Saó, desembre del 2011: <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/188">Quan ‘tolerar’ significa ‘perdonar la vida’, d'Òscar Pérez Silvestre</a> Levante, 26/11/2011: <a href="http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/11/26/busca-politica-frenar-linguicidio/859894.html">En busca de una política para frenar el 'lingüicidio'</a> Títol: La política lingüística al País Valencià. Del conflicte a la gestió responsable. Autors: Susanna Pardines i Nathalie Torres. Fundació Nexe, 2011. 82 pàg. Demos, 1. ISBN: 978–84–938315–4–7.

'Es pot fer valencianisme en castellà', d'Abelard Saragossà

Fa poc, un llicenciat em preguntà: «Moralment, pot un professor de valencià parlar en castellà a un altre professor?». Abans de comentar la meua resposta, serà bo que parle de l'alumne. En el 2005, Joan Iranzo vingué a una presentació de la meua gramàtica. S'acabava de llicenciar en Història, però havia descobert que un avantpassat seu havia escrit obres en valencià i tenia molt d'interés pel valencià. Educat en castellà, tenia un domini baix del valencià, però em parlava constantment en valencià. Tant d'interés tenia pel valencià, que volia canviar l'ofici d'historiador per professor de valencià, de manera que estudiaria Filologia, que començà aquell any. Com que no podia dedicar-se només a estudiar, va compaginar l'estudi amb treballs mal pagats. Portant un vida dura, en el 2010 va obtindre la llicenciatura i començà a fer treballs més ben remunerats. Ara, forma part de la borsa de professors de valencià i enguany ha treballat en Xiva. No m'havien fet mai la pregunta del principi. Tenia davant una persona dolguda, que necessitava ajuda. Però l'ajuda és incompatible amb la repressió. Pensava en quina situació afectiva es devia haver trobat la persona que havia fet l'esforç de fer una segona carrera pagant-se-la amb treballs penosos. Li diguí que les llengües són poca cosa en elles mateixes. Els factors bàsics sempre són els mateixos: les persones i la societat, concretada en pobles. Per a contestar a la seua pregunta calia considerar dos factors: els sentiments dels qui parlen i els interessos del poble valencià. Des del punt de vista de Joan Iranzo, ell no podia ni prescindir dels seus sentiments ni negar-se'ls. S'havia de respectar a ell mateix. Assumint i respectant els seus sentiments, podia raonar, deduir, canviar: avançar. Per contra, si se'ls negava s'afonaria en un pou fosc sense fons. Socialment, li diguí que l'objectiu més bàsic era el següent: els valencians volem ser un poble que dirigixca el seu propi destí dins del marc del respecte i la coordinació amb catalans i balears, aragonesos i bascs, castellans i andalusos; o volem diluir la valencianitat dins d'una Espanya identificada exclusivament amb la història i la llengua de la Corona de Castella? D'eixa qüestió depén el valencià. Si la voluntat de ser valencians augmenta i el valencià forma part de la identitat valenciana, a poc a poc creixerà l'ús públic del valencià. L'assumpció progressiva de la valencianitat facilitarà que els valencians castellanoparlants demanen als valencianoparlants que facen el favor d'usar el valencià quan parlen amb ells, cosa que farà avançar molt l'ús del valencià. L'ànim de Joan Iranzo anà asserenant-se i assentant-se. Em donà a entendre que estava temptat d'abandonar el professorat perquè es creia indigne. Li diguí que anava errat, perquè la seua adhesió al poble valencià estava molt per damunt de la mitjana de la societat valenciana i de no pocs dels professors de valencià. A més, quan valorem una persona hem de tindre en compte les condicions en què viu. Quan Joan Iranzo se n'anà, no sé qui estava més descansat. Perquè, en els vint anys de treball universitari, mai m'havia vist en una situació tan delicada. Per cert, deixeu-me opinar davant de la pregunta del títol: no solament es pot fer valencianisme parlant en castellà, sinó que el valencianisme difícilment reeixirà si no hi han valencians castellanoparlants que practiquen eixa actuació.

Indígenes molls i vençuts, article de Jesús Civera

Cómo tocar el violín. En lo único que se pusieron de acuerdo Zapatero y Rajoy en la legislatura que acaba –constituciones al margen– fue en suprimir las cajas valencianas de la faz de la tierra. El mapa que dibujaron resultó hostil para esta autonomía. Pero, claro, no podían tocar el País Vasco. Ni por supuesto Cataluña. Tampoco Galicia. ¿Qué tal, pues, la periferia valenciana? Indígenas muelles y vencidos. Camps, por los tribunales. Alarte, sin voz. Los empresarios, dimitidos. ¿Qué tal Valencia? Rato ya divisaba el mundo desde la cúspide de Caja Madrid. El resultado está a la vista. La CAM, volatilizada. Bancaja, sin habla. Y el Banco de Valencia, arrastrado al altar del sacrificio azteca. Al final, en la geometría financiera española, los valencianos hemos tocado el violín. El violín y el tambor. Mientras ilustres empresarios de aquí preparan informes acusatorios para que el lodo flote sobre dignos cuerpos de industriales y egregias cabezas de banqueros aborígenes, Rato se sienta con Fainé ante una copa de cava contemplando la carnicería valenciana como un esteticismo más. «El peso de Bancaja se va a mantener», dijo ayer el presidente Fabra. O Fabra pone orden en la gallera económica autóctona o los titulares del dinero acabarán retándose por la calle con pistolas de oro. Calma.

XXI Universitat del Tirant

La Universitat del Tirant comptarà amb la participació d'un sucós grup de personalitats valencianes de l'àmbit de la cultura, l'economia, la política, el periodisme, el sindicalisme i la justícia. Així, l'ex rector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra junt a Ferran Puchades serà el responsable d'encetar la programació el divendres 25. Acte seguit serà el torn de Diego Gómez, Vicent Esteve i Dolors Pedrós, que analitzaran el paper de la cultura i l'educació com elements cohesionadors. La programació de dissabte s'iniciarà amb una xarrada al voltant de l'evolució dels paradigmes identitaris després de 30 anys d'autogovern a càrrec de Vicent Flor, Ferran Archilés i Anselm Bodoque. Continuarà després amb una taula redona sobre la democràcia valenciana en la qual hi participen la diputada a les corts valencianes Mònica Oltra,el portaveu de Jutges per a la Democràcia, Joaquim Bosch i Ximo Clemente, de la Unió de Periodistes Valencians. A la vesprada serà el torn de la presentació del primer exemplar dels quaderns de pensament Demos, impulsats per la Fundació Nexe i dirigits pel sociòleg Vicent Flor. En acabar tindrà lloc la tertúlia "Hi ha espai a Espanya per a la diferència?", en què participarà el síndic de Compromís, Enric Morera, Aitor Esteban i Carles Campuzano, tots dos diputats al Congrés per PNB i CiU , respectivament. La última de les tertúlies pretén ser un lloc de trobada per alguns dels amics i amigues més significats de l'entitat com són els professors Josep Vicent Boira i Vicent Soler, l'empresari Xavier Marí, el sindicalista Vicent Maurí, el president d'Escola Valenciana Vicent Moreno i l'històric valencianista Agustí Colomer. Després de la cloenda, a càrrec del president de l'entitat, David Joan Marí, s'iniciarà la Nit del Tirant on s'hi projectarà un documental especial amb motiu del 20é aniversari, i es lliuraran els premis al I Concurs d'Idees per a fomentar l'ús del valencià, i els premis a l'Acció Cívica Valenciana i l'Acció Valencianista de Base. <a href="http://tirant.org/llegirarticle.php?id=293">Informació i inscripcions ací.</a>

Informe de Transparency International España

La <a href="http://www.transparencia.org.es/">secció espanyola</a> de l'organització <a href="http://transparency.org/">Transparency International</a> ha avançat les conclusions de la part corresponent a l'Estat espanyol de l'estudi ENIS (European National Integrity System). En aquest treball es fa un extens diagnòstic del sistema polític espanyol a partir de l'anàlisi de tretze institucions fonamentals del sistema polític, socioeconòmic i judicial. Podeu descarregar ací el <a href="http://www.transparencia.org.es/PROYECTO%20ENIS/RESULTADOS%20PROVISIONALES%20ENIS-ESPA%C3%91A.pdf">resum executiu</a> de l'estudi.

Valencianitzar la política

Vicent Flor El mes de novembre ens duu unes eleccions —dites generals— avançades. Un govern teòricament socialdemòcrata dirigit per José Luis Rodríguez Zapatero ha liderat un retrocés notable en l'estat del benestar condicionat per una profunda crisi econòmica d'abast occidental. Incompliment rere incompliment de la paraula donada, no ha pogut ni tan sols respectar la decisió d'esgotar la legislatura. El desgast del seu lideratge ha sigut majúscul i no ha pogut aguantar. El candidat del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, té com a missió pràcticament impossible separar-se de la gestió d'un govern del qual ha sigut un protagonista notable. De fet, ha sigut ministre des del 2006 fins fa pocs mesos i, al final del mandat, ni més ni menys que vicepresident primer i portaveu. Així les coses, els socialistes espanyols s'enfronten al risc de patir els pitjors resultats electorals des de 1977, cosa que ja aconseguí Jorge Alarte en les eleccions nacionals de maig d'enguany. Als electors se'ls pot enganyar, però només fins a cert punt. No són bovos i no se'ls pot tractar com a tals. En conseqüència, aquesta campanya electoral, al País Valencià, presenta una novetat important: les enquesta coincideixen a donar per primera vegada entrada al Congrés dels Diputats al nacionalisme valencià. Malgrat el sistema electoral constitucional que, tret de Madrid, prima les circumscripcions castellanes i contribueix a cuinar majories electorals absolutes, i sobretot dificulta la proporcionalitat dels electors (a la demarcació de Castelló, sense anar més lluny, és molt difícil l'assoliment d'una acta a un tercer partit, tot i que ara Roger Mira tractarà de trencar el bipartidisme), tot indica que el 2011 serà un any dolç i redó per al valencianisme polític. Aconseguir representació a la Carrera de San Jerónimo de Madrid té una importància cabdal. D'una banda, farà visible el valencianisme i, per tant, el País Valencià, en un sistema comunicatiu bastant centralitzat com l'espanyol, i, d'una altra, obligarà les delegacions valencianes dels partits centralistes a "valencianitzar", si més no una mica, la seua política. En cas contrari, quedaran molt en evidència davant d'un segment de l'electorat que pot perdre la confiança en ells. La Coalició Compromís liderada pel Bloc Nacionalista Valencià porta com a cap de llista a la demarcació de València Joan Baldoví. Baldoví té l'avantatge que procedeix de la militància valencianista de base i que ve de la política municipal (la legislatura passada fou alcalde de Sueca), on l'exigència d'atenció a les necessitats dels electors és màxima. Serà el màxim responsable d'encarnar les alternatives a les polítiques del més que probable nou president espanyol Mariano Rajoy, i així podrem constatar les immenses diferències entre com tracta l'espanyolisme i el valencianisme als valencians. De súbdits a protagonistes. Una distància abismal.

20-N: ¿Canvi de peces o de tauler?

Carlos Villodres Que el 20 de novembre hi haurà canvi de govern no ho dubta ningú. Es tracta d’una evidència que les diferents enquestes electorals ens confirmen i que l’erràtica campanya socialista difícilment podrà revertir. Per tant, no cal aprofundir sobre això. Mariano Rajoy comptarà amb un ampli suport: una més que previsible majoria absoluta fonamentada en una desfeta del PSOE sense precedents (inclosa Andalusia). Ara bé, el més destacable és que amb les eleccions del 20-N, s’obri un nou cicle polític amb un escenari diferent del que hem viscut en l’última dècada. Per als diferents partits serà el moment d’observar el nou context, redefinir estratègies i repensar posicionaments. Qui s’adapte millor té molt a guanyar, i qui no... patirà les conseqüències. Centrant-nos en l’àmbit polític valencià, ens podem fer una idea de què significarà el 20-N. Comencem pel Partit Popular. Els populars segurament ja deuen trobar a faltar els dies en què unes converses i uns tratges protagonitzaven l’actualitat informativa. I és que l’estat financer de la Generalitat i les xifres macroeconòmiques han passat de ser preocupants a ser alarmants. A partir del 20-N s’imposarà la dura realitat després d’uns anys de titubejos: retallades, retallades i més retallades en la terra que se suposava que despertava l’enveja de tota Europa. Per altra banda, el relat reivindicatiu que tan bé li va anar a Camps enfront de Zapatero es podrà girar en contra dels populars quan la Moncloa siga habitada per Mariano Rajoy. Ja ho veiem amb l’aigua, i després de les eleccions arribarà el torn del finançament i del corredor mediterrani, en què el PP valencià haurà de fer front a posicions tan fortes com les de Cospedal o Arenas. En el cas del PSOE valencià, el seu futur immediat anirà lligat, en gran mesura, a la capacitat de recomposició del PSOE espanyol. A priori, esta no sembla una tasca gens senzilla. La pèrdua del poder central i la falta de perspectives en l'àmbit valencià agreujaran la manca d’energia i idees que pateixen actualment els d’Alarte. Per altra banda, el tancament en fals de la crisi post 22-M pot acabar en un nou canvi de lideratge començant novament el cicle sense fi dels socialistes valencians. Si triem un nou líder, els socialistes es trobaran en la mateixa situació que fa uns quants anys: amb un candidat desconegut, els serà impossible contrarestar la imatge negativa que hui dia té la marca PSOE. Esquerra Unida, en canvi, avançarà posicions gràcies a la seua marca (com ja va fer el 22-M), però certament quedarà surant la pregunta de si hauran aprofitat bé una conjuntura tan favorable com l’actual. A escala valenciana, compten amb algunes figures emergents (pense, per exemple, en <a href="http://twitter.com/#!/iblanco_eu">Ignacio Blanco</a>) que podrien abanderar una renovació —en el missatge, les persones i les formes— més que necessària si realment volen aspirar a alguna cosa més que a aprofitar les desfetes socialistes per a guanyar algun diputat. I per últim Compromís, que disposa —segons la meua opinió— d'un gran potencial. Amb l’entrada de Joan Baldoví (¿i algú més?) al Congrés dels Diputats tindrà presència a les principals institucions a escala estatal, autonòmica i local (amb l’excepció de l’Ajuntament d’Alacant). I davant les futures contradiccions del PP, la desorientació del PSOE, i una certa rigidesa i falta d’ambició d’EU, es trobarà amb una oportunitat d’or que, si l'aprofiten, els pot reportar un paper central en la pròxima dècada. Així i tot, han de ser conscients que amb el 20-N començarà a esgotar-se l’estratègia basada únicament en una oposició dura amb la qual aconsegueixen una quota de presència mediàtica. Els caldrà oferir «alguna cosa més» (una alternativa global, coherent i possible a allò que critiquen), i aconseguir una major estabilitat organitzativa. Certament, ens hem centrat fins ara en com les diferents peces hauran de reubicar-se i trobar el seu espai, però no podem deixar de banda que estes es mouran en un tauler diferent: En primer lloc, el <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/104">canvi</a> de marc mental que beu del 15-M i que busca anar més enllà de la clàssica divisió d’esquerra i dreta («som els de baix contra els de dalt» d’ací o el «som el 99%» dels EEUU). Este canvi de percepció obri l’escenari a noves opcions polítiques que es centren en propostes econòmiques alternatives i de regeneració democràtica, sense la càrrega simbòlica tradicional d’esquerres. A escala valenciana, Compromís és qui més pot aprofitar esta oportunitat (sempre que intente bastir una alternativa i no només una oposició a allò existent), mentre que, curiosament, UPyD pot fer-ho a Madrid i «zona d’influència». En segon lloc, cal tindre en compte que el PP arribarà al poder amb la promesa de generar confiança i amb esta, aconseguir la recuperació econòmica i la creació d’ocupació. Si ni una cosa ni l’altra arriben, ¿fins a quin punt podran excusar-se per l’herència rebuda? ¿Fins a quan mantindran el suport d’una ciutadania que confia en una dinàmica similar a la de 1996? Si al 2015 la situació no ha millorat, ¿qui ocuparà l’espai deixat pel PP en un previsible context de desil·lusió col·lectiva? Com dèiem al principi, el 20-N pot significar molt més que un canvi de govern. Carlos Villodres <a href="http://blog.carlosvillodres.com/" target="_blank">blog.carlosvillodres.com</a>

20-11-2011

David Joan Marí Les eleccions del 20-N donaran pas a una legislatura que es preveu molt dura a tots els nivells. La crisi econòmica està precipitant canvis en els partits governants a tota Europa i es preveu que a l'Estat espanyol succeïsca igual. Com sempre, els diferents partits despleguen totes les seues armes per a traure els millors resultats possibles. Una missió que, a la vista de les enquestes, a hores d'ara sembla impossible per al partit en el govern espanyol (a 17 punts del Partit Popular en algunes d'aquestes enquestes). En el mateix sentit, sembla igualment que, lluny de canviar la percepció de l'electorat, es castiga les maneres amb què s'ha gestionat la crisi i suposem que continuarà la tendència que ja es va veure a les passades eleccions autonòmiques, on es va certificar que una part important del nou vot útil de l'esquerra valenciana passava per la coalició Compromís, coalitzada ara amb Equo. La pròxima serà una legislatura molt dura, amb un Estat espanyol amb recursos escassos, que haurem de vigilar cap a on s'adrecen, en el doble eix, esquerra-dreta i centre-perifèria. Presumiblement l'orientació d'aquesta gestió tornarà a vindre determinada per les correlacions de forces internes i externes, la famosa aritmètica parlamentària. Nacionalistes catalans, bascos, gallecs i sobre tot, castellans amb epicentre a Madrid, prenen posicions a corre-cuita, i per primera vegada des de la II República el nacionalisme valencià parteix amb unes perspectives realment positives. Al marge de les aritmètiques parlamentàries que vinguen donades per la presència dels partits nacionalistes «perifèrics», EU i UPyD, haurem d'estar atents a les correlacions internes de forces dins dels partits hegemònics. De moment, i em semblaria d'allò més plausible, el PSPV ha insinuat la creació d'un grup parlamentari propi a l'estil del PSC (la qual cosa ja no és garantia ni per a Ernest Maragall, però és una passa endavant). Ens faltaria per saber quina capacitat tindrà el parcialment renovat PPCV. Potser aquest ànim reivindicatiu intern no estiga en l'ADN d'una formació caracteritzada pel seu gran sentit de la jerarquia i la disciplina, però després de veure el que hem vist recentment en un tema com el del corredor ferroviari mediterrani, sabem que, si es confirmen els resultats de les enquestes, als valencians ens anirà molt en la capacitat d'Alberto Fabra per a fer valdre el PPCV i els nostres interessos a Madrid. La tasca no és senzilla i segur que la «dama de ferro» madrilenya no farà res per a ajudar-lo. Així que, pel bé de tots els valencians, serien desitjables unes llistes del PPCV fortament cohesionades entorn d'una idea d'alta fidelitat a la valencianitat (missió complicada d'altra banda amb candidats com ara el madrileny Ignacio Uriarte o el cartagener Federico Trillo). Vull acabar fent una crida a la participació valencianista aquest 20-N. Cadascú ja sap quina és la millor aportació que pot fer des de la seua posició. El nostre futur i el de les pròximes generacions de valencians està en joc, així que no ens podem permetre el luxe de deixar de banda les nostres responsabilitats. Recordem i apliquem-nos aquella frase de Fuster que deia que «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Finalment, us desitge a tots un bon 20 de novembre, que esperem que aporte nous bons records per a afegir a la memòria col·lectiva dels valencians i de les valencianes. David Joan Marí President de la Fundació Nexe

'¿Trasvase? ¿Qué trasvase?', de Jesús Civera

«Las tesis de los territorios del Levante», enfatiza el PP de Aragón, «han perdido fuerza», y en el seno del PP nacional «ha ganado la postura de Aragón», porque el partido se ha dado cuenta de que un trasvase «no es sostenible, ni económica ni medioambientalmente». La capitulación del PP valenciano y de sus áreas de influencia ha sido colosal. ¿Pero cómo administrar la «derrota»? No ha de ser fácil. El PPCV, con Zaplana y Camps a la cabeza, dotó al trasvase del Ebro de un aura sagrada y lo elevó a su olimpo simbólico durante casi dos lustros: puestos a salvar dos tesoros de Valencia ante la entrada de los bárbaros socialistas, uno era la Geperudeta y el otro, el trasvase del Ebro. Fulminado por el adversario ruin cuando accedió a la Moncloa, el trasvase se erigía como un Dios salvador dispuesto a combatir la carestía ancestral de agua contra la que habían luchado nuestros antepasados (y muertos algunos a escopetazos) en todas sus variedades: romanos, árabes, cristianos o posmodernos. Ante ese dilema –una tierra prometida, próspera, rica y feliz o un páramo yermo y desconchado–, el PP construyó un mito que recolectó votos por miles y un montón de delirios emocionales. Como objetivo electoralista, no tenía parangón. Como demostración de perseverancia –sacar a pasear el botijo a diario constata una eficacia y tenacidad sin límites–, es incontestable. Pero nada más. Una vez seducidas las masas mediante el señuelo regado con dinero público, algún día la realidad se había de imponer. La farsa ha sido pulverizada y la leyenda ha prescrito: llovió y se llenaron los pantanos, no hay dinero ni para pagar las nóminas, en Aragón manda el PP y los sabios que transitaban por esta tierra para instruirnos sobre las bondades de la canalización se han debido fugar a otro planeta. El andamiaje se ha desmoronado. Y el PPCV, como Frankestein con su monstruo, se ha visto atrapado en su propia creación diabólica. Cuando Rajoy ha encendido la luz y proclamado que el trasvase del Ebro no se incluirá en el programa del PP, Fabra, Barberá y González Pons se han sumido en la oscuridad. Camps ya no está y Cotino —el encargado de animar la orgía del botijo—, tampoco. ¿Quién reduce al monstruo engendrado y lo devuelve al laboratorio de donde surgió si ha sido asimilado por la sociedad hasta el punto de darle de comer sopa en la misma mesa que a los propios hijos? Fabra lo ha de autodeglutir, como tantos otros asuntos ásperos. El PPCV ha proclamado hasta la extenuación que cuando Rajoy ascendiera a los cielos de la Moncloa, el trasvase sería restituido con acentos y comas. Resulta que cuando se halla a las puertas, anuncia que de trasvase nada, monada. Las sospechas de que se instituyó una ficción para moldear a la opinión pública en beneficio de los intereses de un grupo político van siendo contrastadas. Si el PP ha rectificado con el Corredor Mediterráneo, del cual renegó siempre (esos planes luciferinos de demonios catalanistas), bien podría tragarse el nuevo sapo también. Posee capacidad para digerirlo, pero se le acumulan las herencias frívolas. Y les ha de hacer frente mientras celebra las exequias por liquidar media administración y descubrir que en la caja de los euros solo hay polvo.

'¿El corredor, en manos de los valencianos?', de Gregorio Martín

Sin duda. Nuestra actitud y colaboración económica no es condición suficiente, pero si necesaria, y ello indefectiblemente en equipo con catalanes, murcianos, etc. El tiempo de la reivindicación ante Bruselas ha pasado. Ha llegado el momento en el que aquellos que pretenden utilizar esta infraestructura colectivamente, como uno de los muchos recursos necesarios para tratar de conformar el futuro, tendrán que poner algo de su parte y ponerlo en marcha. Con la que está cayendo, hacer factible el Corredor no es sólo un problema de quien esté al frente de Fomento. En este sentido, el mensaje que llega de la UE, incluso con toda la crisis del euro encima, es muy claro. Sin desconfiar de las promesas presupuestarias hechas por el ministro de Fomento, es obligado decir que no habrá corredor mediterráneo sin capitales privados que aspiren a hacer inversiones consistentes y sostenibles, esto es, con gente dispuesta a prestar dinero a intereses razonables mientras se hacen las obras (que supone empleo y actividad), esperando recuperarlo en plazos mas largos, mediante mecanismos y acuerdos que han funcionado muy bien, durante años, en Europa. Los mensajes de Bruselas eran nítidos el pasado miércoles. El Presidente de la Comisión, Durao Barroso, unos minutos antes de que su vicepresidente Kallas anunciara la lista de corredores prioritarios de la red básica de la UE para el periodo 2014-2020 (resolviendo la injusticia del gobierno Aznar, que en 2003 no apostó por incluir el corredor en el ciclo 2007- 2013), tuvo un discurso especialmente realista: Europa necesita gastarse hasta 2020 entre 500.000 y 700.000 millones de euros en las nuevas infraestructuras de transporte. Y los gobiernos nacionales y la propia Comisión, con las circunstancias que se adivinan, no están en condiciones de enfrentarlos. Bruselas, con toda la crisis que está viviendo, sólo puede ayudar y lo va a hacer con dos mecanismos: por un lado, el ya existente, pagando determinados porcentajes en la fase de proyecto y en la de obra, y, por otro, ante la dificultad de los estados para recurrir a la deuda externa, apoyando al Banco Europeo de Inversiones para que minimice los riesgos y dé garantías a aquel capital privado no especulativo (afortunadamente no todo el monte es orégano) que piense que invertir en infraestructuras de transporte en la vieja Europa, lo que es una posibilidad que ahora debe ser analizada y explorada. Para la Comisión y el Parlamento europeo no hay duda que para que estos corredores existan lo antes posible, hay que recurrir al capital privado y en consecuencia hay que ofrecer garantías sobre el retorno de estas inversiones, que obviamente se enmarcan en la medida de largo plazo para recuperar las inversiones hechas. Si los valencianos, junto con nuestros vecinos mediterráneos, somos incapaces de aportar algunas inversiones particulares (complementando las que vamos a exigir al estado en cada momento) que inciten a otros a invertir en nuestra tierra (dando la credibilidad que supone destinar a ello nuestros propios ahorros) vamos a dejar nuestras posibilidades de acceso a Europa en las exclusivas manos de inversionistas, aseguradoras, fondos de pensiones, etc. foráneos, para los cuales puede resultar mas rentable y creíble invertir en otros sitios que en el Mediterráneo. Algo que en un mundo globalizado es cada vez mas innegable. Vivimos en una tierra que ahora necesita inversiones coherentes (no grandilocuencias arquitectónicas improductivas, en las que somos un ejemplo: Palacios de Opera sin música, aeropuertos sin aviones, institutos de investigación sin científicos, etc.) como una forma de generar puestos de trabajo en el presente y para mejorar la competitividad futura de las empresas que sobrevivan al duro proceso que vivimos. Quizás algún lector frunza el ceño y se lamente de que con lo dicho hasta aquí, todo se reduce a un proceso de privatización del sistema de transporte, pero quisiera apuntarle que para defender una sanidad y una enseñanza pública parece razonable dejar las instalaciones de movilidad en unas manos donde lo público y lo privado busquen un determinado equilibrio. Contar con una red de transporte de mercancías pagada integramente con cargo a los presupuestos generales de los distintos estados es ahora absolutamente infactible y el principio de «quien lo use lo paga» parece una solución mas que racional para este sector. Para apoyar las garantías que pide la normativa del Banco Europeo de Inversiones, Barroso anunció que, en temas de transporte, se iban a poner 31.700 millones de Euros (10. 000 millones ya bloqueados en el Fondo de Cohesión y los 21. 700 millones restantes a disposición de todos los Estados miembros). Esto se imaginaba, pero lo mas sorprendente fue saber que estaba dispuesto a adelantar, como prueba, 200 millones para ya, esto es para el 2012-2013, lo que según sus datos podría movilizar 1.000 millones con lo presupuestado por los estados y 4.000 si se conseguía movilizar a las inversiones privadas. Basta de sólo ahorrar, hay que conseguir crear empleo. Estas cantidades pueden beneficiar entre 5 y 10 proyectos ferroviarios; digo proyectos y no corredores (que son otros órdenes de magnitud) entre los que podrían (deberían) estar alguno de los proyectos que constituyen el tramo Valencia- Tarragona. Basada en esta posibilidad, hay que ubicar la pregunta y la respuesta que inician esta reflexión. En estos momentos, sin Cajas valencianas, con la Generalidad al borde de la quiebra y con Fomento en el límite de sus posibilidades, los valencianos nos hemos de preguntar lo que podemos hacer. Evidentemente es algo que está alejado de las posibilidades de ahorro de mucha gente, quizás algunos piensen que una cantidad del orden de 50.000 euros es una inversión por su pueblo y debidamente asegurada podría solidarizarse con la tierra en la que vive; las pocas personas cuyas posibilidades pueden abultar más la cifra también deberían plantearse este destino para parte de sus recursos. Según mis noticias, al Norte del Ebro la idea va tomando cuerpo. Aquí las cosas parecen mas complicadas, una situación que no se corresponde con las decisiones que a principios del siglo pasado tomaron algunos valencianos de pro que creyeron en su tierra.Uno ha aprendido a no desesperar sobre la capacidad de reacción de los valencianos, que en la crisis que estamos viviendo tenemos en manos y bolsillos una parte del calendario y de la factibilidad del corredor.

'El duque de Aquitania', d'Enric Juliana

Antes de que la crónica veloz –hoy todo es crónica deportiva– se olvide de los aburridos trenes de mercancías, tres nombres para el cuadro de honor. Si hay que repartir medallas por la interesante noticia del corredor mediterráneo, ahí van tres artífices: Joan Amorós, Josep Vicent Boira y Eliseu Climent. El señor Amorós representa la secular tenacidad del especialista. En una sociedad en la que no abundan los altos funcionarios del Estado, el especialista entregado a su causa es una figura de singular relieve en el diorama catalán. Moviéndose con habilidad en Bruselas, el ingeniero industrial Joan Amorós, ex directivo de Nissan Motor Ibérica, ha logrado poner en marcha un verdadero lobby de escala europea en favor del corredor ferroviario del Mediterráneo. Desde el 2004, fecha de su fundación, la asociación Ferrmed ha sido el topo que no ha dejado de trabajar ni un solo día para conseguir una rectificación de las prioridades que la Comisión Europea fijó en el 2003, marginando –a instancias del gobierno de José María Aznar– la conexión de los puertos mediterráneos. Josep Vicent Boira es profesor de Geografía en la Universitat de València. Lleva mucho tiempo estudiando el fenómeno de los corredores urbanos. Ha publicado un montón de libros y suele escaparse a Estados Unidos para ver cómo evoluciona el concepto región en el país más dinámico del mundo. Boira es el teórico de una relación de nuevo tipo entre Valencia y Catalunya. Ni Països Catalans –concepto irredentista que pone de los nervios a más del 90% de los valencianos–, ni región europea con capital en Barcelona, ni anticatalanismo primario e improductivo: trato de igual a igual, cooperación económica y paulatina pacificación de las relaciones culturales para preservar el tronco común. Boira habla de la Commonwealth valenciano-catalana y su idea tiene cada vez más adeptos. En el 2003 se indignó al conocer el designio de Bruselas y desde entonces no ha dejado de escribir en favor de la rectificación. Hay que ir a la hemeroteca para acabar de ver lo que significa el nuevo mapa ferroviario europeo. Si tienen tiempo –nada, cinco minutos– lean en la web de La Vanguardia <a href="http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2003/07/03/pagina-3/34004664/pdf.html">la crónica que publicó Salvador Enguix el 3 de julio del 2003 (sección Vivir)</a> y verán como estaban las cosas hace ocho años. Corresponsal en Valencia, Enguix nunca ha perdido el hilo de la jugada. Eliseu Climent ha sido el gran resistente al estrangulamiento. Barroco, infatigable, mitad judío, mitad napolitano, ha organizado toda suerte de iniciativas para mantener viva la comunicación entre Catalunya y Valencia. No hace falta estar siempre de acuerdo con él para reconocer su mérito. Hace ya años intuyó –correctamente– que la economía podía ser la solución y promovió el Institut Ignasi Villalonga con el silente apoyo de algunas personas próximas al Partido Popular, personas allegadas a la figura de Villalonga, financiero y político de la derecha regional valenciana en tiempos de la República y empresario de empuje durante el franquismo. La versatilidad del catalanista Climent es verdaderamente italiana: don Ignasi Villalonga fue gobernador general de Catalunya en 1935 tras la suspensión de la Generalitat por los acontecimientos del Sis d'Octubre. Bajo el estandarte de la Derecha Regional Valenciana ha anidado el corredor mediterráneo. Y aún cabe citar un cuarto nombre. Un hombre que no suele hablar de trenes. Juan Roig, propietario de Mercadona y uno de los empresarios que con mayor prontitud captaron la dimensión la crisis. En la Moncloa no le hicieron caso y lo tacharon de pesimista. Roig es la figura en la sombra que ha estimulado la dinamización de las asociaciones empresariales valencianas, claves en la reivindicación del corredor. Reconocidos los méritos, hay que volver a los mapas. La partida se va a jugar a partir de ahora en Francia y en los laberintos de la fase más crítica de la Unión Europea. Los intereses regionales franceses no tienen tanto burbujeo como en España –país de juntas y teatrales agravios–, pero son muy fuertes. En Francia no hay barones autonómicos; hay señores de la política que se perpetúan en las alcaldías y en los consejos. Una aristocracia republicana que suele compaginar el dominio local con el puesto en París. Este es el caso del duque de Aquitania, Alain Juppé, alcalde de Burdeos y actual ministro de Defensa y Asuntos Exteriores. Juppé es el hombre fuerte de la región de Francia más interesada en la pacificación de Euskadi y en el tren de mercancías por Irun-Hendaya. El corredor atlántico. La conexión con el puerto de Bilbao, con Madrid y, a ser posible, con Portugal, país cada vez más alejado de su antiguo protector británico. Como bien saben en el Ministerio de Fomento, el poderoso duque de Aquitania –título oficioso que en su día perteneció al legendario Jacques Chaban-Delmas– ha seguido muy de cerca las deliberaciones sobre los corredores ferroviarios. Se inicia, en todos los sentidos, una nueva etapa. En el País Vasco, por supuesto, y también en la España mediterránea. Y en la Francia del sur. Hay que volver a estudiar los mapas del poder regional francés y enviar embajadas. A Montpellier, Nimes y Lyon.

'Tres lecciones y un horizonte', article de Josep V. Boira

La resolución favorable de Bruselas hacia la declaración de prioritario del corredor ferroviario mediterráneo nos permite hacernos una pregunta: ¿Qué hemos aprendido de esta larga batalla? A mi entender, las lecciones son tres. En primer lugar, que Europa no siempre ha hecho bien sus deberes. Cuando en 2003, la comisión Van Miert presentó los ejes estratégicos de la red transeuropea de transportes, el mapa se nos cayó a muchos a los pies... No hay nada más doloroso que un territorio vacío, que un área sin nada que la atraviese. Así era el territorio de la Comunidad Valenciana (y de todo el eje mediterráneo) en 2003. Hoy, con la presión ejercida, el mapa se alegra, el territorio se llena, la línea impone su lógica. Europa debería aprender de estos errores. ¿Cómo planificar el futuro, como diseñar el continente? Tan sencillo como olvidándose de que es un agregado de Estados para ser, en realidad, una unidad europea real. Algo parecido al desafío de los eurobonos, pero en la vertebración territorial europea. ¿Es posible una auténtica política europea de transportes? A partir de ahora es posible. La segunda lección es intrínsecamente española. La decisión de Bruselas cierra definitivamente la puerta a la obsesión hispana por la disposición radial de las vías de transporte. Con esta declaración deberíamos ser conscientes de que estamos asistiendo a la configuración de la segunda gran línea de infraestructuras de matriz no radial que diseña España (tras la autopista del Mediterráneo) desde que Felipe V llegó al trono y le dio por quemar Xàtiva y acabar con los Fueros. No es moco de pavo. Cerramos así un paréntesis de trescientos años para volver, si me lo permiten, al pensamiento clásico hispano heredero del romano: aprovechar los puertos en conjunción con las áreas pobladas, la agricultura y el comercio. Ha costado que Madrid y en Bruselas lo entendieran. En tercer lugar, y al contrario de lo que las ciencias matemáticas nos proponen, se demuestra que uno más uno no es dos. Se ha hecho evidente que la suma es más que la integración de los componentes individuales. La suma prevalece, se agiganta, crece como la espuma. Y en la Comunidad Valenciana hoy se ha sabido sumar. Tarde, pero se ha sabido sumar interna y externamente. Reflexionemos un poco. ¿Desde cuándo los valencianos no habíamos tenido un tema de consenso como el del corredor mediterráneo? Consenso entre partidos, entre periódicos y medios de comunicación, entre académicos y empresarios (tándem, por cierto, que debería extender su potente ejecutoria a otros ámbitos de la sociedad valenciana), entre ciudadanos e incluso, mal que bien, entre Gobierno y oposición. Además, se ha demostrado que otra suma, la de la sociedad civil, ha permitido que la política se le ponga en posición de firmes (cuando habitualmente se producía la situación contraria). Pero la suma ha sido también externa. El tema del corredor ferroviario mediterráneo ha sido cosa, es cierto, de muchos, pero ha tenido dos protagonistas decisivos: valencianos y catalanes. Sin ellos no hubiera sido posible. Seamos claros, el anticatalanismo, en Valencia, ha sido un funesto negocio. Y reitero la palabra negocio. Cuando se han abandonado recelos, antiguas formas de pensar y políticas obsoletas, el beneficio de dialogar con Cataluña ha reportado grandes beneficios para Valencia. Y viceversa. Los amigos catalanes deberían aprender que en el multilateralismo de la acción se halla el éxito... Alianzas estratégicas e inteligentes para mejorar infraestructuras, financiación y orientación de la economía productiva de España podrían marcar el futuro próximo de su y de nuestro itinerario. Y junto a las lecciones, una pregunta. ¿Y ahora qué? Ahora es el momento de dar el salto, de pensar a lo grande, ahora sí. Estamos en la cumbre de la ola, en la cima de la montaña. Nuestra velocidad potencial es enorme. Aprovechémosla. Ya tenemos diseñada la línea férrea, pensemos ahora en el territorio. Pensemos estratégicamente. La presencia del corredor ferroviario mediterráneo generará cambios, cambios que debemos dirigir. Y este pensamiento y diseño debe ser a escala europea, olvidando el kilómetro cero de la Puerta del Sol, ajustando la visión a la realidad megaregional que configura este eje que, desde las columnas de Hércules se extenderá, al menos, hasta la estratégica Lión, la antigua Lugdunum romana, el auténtico epicentro de Francia antes de que París ejerciera de vórtice engullidor. Macroregión, pues, en marcha. En la decisión de Bruselas de ayer varios han sido los corredores llamados, pero pocos serán los elegidos. Hoy es un día feliz. Mañana debería ser un día de trabajo.

'Manuel Sanchis Guarner, mestre', article d'Òscar Pérez Silvestre

Article d'Òscar Pérez Silvestre publicat a la revista Saó, núm. 363, setembre del 2011. <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/Sanchis_Guarner_Sao_3631.pdf">Descarregueu-lo en pdf</a>.

L'inajornable canvi de paradigma en la política valenciana

David Joan Marí Els valencians arribem novament al 9 d'Octubre, la diada de la nostra nacionalitat històrica, una data que ens hauria de servir per a parlar de qui som, d'on som i de cap a on volem anar. Aquest 9 d'Octubre és prou diferent dels anteriors. Ens trobem instal·lats en una crisi econòmica, política, de valors i d'idees que pocs dels valencians actuals havien viscut anteriorment. Tot i que la crisi té un component internacional, en l'àmbit intern hi ha dues causes principals que convé repassar, atesa l'especial situació d'ofegament econòmic que pateix la Generalitat Valenciana. D'una banda, al llarg de la darrera dècada s'han balafiat molts recursos públics amb projectes que tots tenim al cap (Terra Mítica, Canal 9, aeroports sense avions...), i el fet d'haver donat prioritat a l'economia especulativa enfront de l'economia productiva, ens ha deixat hipotecats, personalment però també com a país, per a molts anys. De l'altra, els valencians patim un important dèficit fiscal respecte a l'estat espanyol, i un greuge comparatiu respecte a la majoria de comunitats autònomes quant a finançament per habitant. La primera és una part del passat de la qual hauríem d'extraure lliçons perquè no es repetisca. Caldrà més rigor, més disciplina pressupostària ben entesa i més responsabilitat dels gestors en els seus actes. I sobren elefants blancs que mai s'amortitzen. Dit d'una altra manera, els diners públics són sagrats, i s'han d'invertir en la millora present i futura de la nostra societat. Tot i no cotitzar en borsa, la despesa en educació, sanitat o cohesió social són la millor inversió a mitjà i llarg termini que pot fer un país. La segona és un llast intolerable per la nostra economia. Si el finançament valencià haguera estat en la mitjana de finançament per habitant de l'Estat espanyol, el deute autonòmic seria a hores ben diferent. Segurament, els proveïdors de la Generalitat cobrarien en temps raonables, i no caldria ficar la tisora en aspectes fonamentals per al nostre present i futur com a poble. La solució a totes dues qüestions no és senzilla, però trobe que ha d'implicar un profund canvi de cultura política. De cara a l'interior, haurà de créixer la responsabilitat dels gestors polítics enfront de la ciutadania, i les exigències de rigor, de transparència, d'eficiència i, en certa mesura, de professionalitat, de la ciutadania enfront dels gestors polítics. Per desgràcia, una part significativa de l'electorat valencià vota en clau no valenciana, és a dir, no castigant o premiant els gestors valencians pel que han fet al nostre país, sinó en funció del que passa a Madrid. I així ens va als valencians! De cara a Madrid, hauria de créixer la reivindicació seriosa, ordenada i coordinada dels nostres polítics (no ens podem permetre ni un segon més d'ofrenisme!). PPCV i PSPV-PSOE haurien de guanyar coherència en les seues exigències envers l'Estat, i no fluctuar en funció de la coincidència o no del seu partit a la Moncloa. La classe política valenciana, i també els nostres empresaris, haurien de prendre consciència del problema que aquesta inconsistència política ens suposa. Es tracta un treball a llarg termini —que té les seues fites principals en la negociació del sistema de finançament o en l'aprovació d'un estatut d'autonomia—, però que cal començar a fer des d'ara mateix. Com és sabut, el pròxim 20-N hi ha eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat, i aquest pot ser un moment immillorable per a començar aquest canvi. Cal que els partits majoritaris dels valencians entren d'una vegada en aquesta dinàmica, o una major desafecció entre la nostra societat i els seus representants pot estar servida en un termini no massa llarg. Per la mateixa lògica de la competència política, els ànims reivindicatius interns de PPCV i PSPV-PSOE respecte a les seues matrius, podrien veure's afavorits per la més que probable irrupció del grup Compromís al Congrés dels Diputats. Més enllà de la importantíssima fita que pot suposar per al nacionalisme valencià, hi ha el gran estímul valencianista que pot provocar en el sistema valencià de partits l'entrada en escena d'una formació d'estricta obediència valenciana, que aportaria regularitat i credibilitat en la reivindicació (hi haja qui hi haja a la Moncloa). Atés que aquesta és una de les poques novetats dignes d'esment que hem vist en el panorama polític valencià dels darrers trenta anys, hem de valorar aquesta possibilitat —que serà vista necessàriament com un perill pels partits còmodament instal·lats dins del marc estatal— com l'única esperança que ens pot quedar als valencians perquè els nostres polítics es facen valdre, i ens facen valdre, a Madrid. El valencianisme a Madrid s'haurà de construir entre tots, però la candidatura de Compromís per al 20 de novembre, el dia del Tirant lo Blanc, potser és l'espurna que feia falta per a començar a convertir els representants valencians en el necessari lobby que, a diferència d'altres llocs, sospitats i insospitats, mai no hem tingut.

El valencianisme té futur

Vicent Flor És cert que, si mirem les principals dades socioeconòmiques, pot envair-nos un pessimisme brutal. Si ens comparem amb Espanya, un estat que està patint de valent la crisi, estem en pràcticament tots els indicadors per davall de la mitjana estatal. Per esmentar-ne tan sols un parell, tenim un índex de desocupació elevadíssim (23,7%, més del doble de l'11,6% del País Basc i molt lluny del 16% de Madrid) i alhora un índex de lectura que pot fer caure en depressió més d´un editor. La Generalitat Valenciana i el Gobierno de España de torn han apostat pràcticament només pel taulell i pel turisme, un model propi de sistemes poc desenvolupats. Aquestes i altres informacions podrien fer-nos caure en el desànim, allò que tantes vegades hem sentit: "Ací no hi ha res a fer!". El pessimisme, de fet, ni ve d'ara ni es limita a l'àmbit econòmic. També s'ha sentit en el terreny de la política. Josep Picó, catedràtic de sociologia (ja jubilat) i director de l'IVEI, escrigué en 1994, en un llibre titulat Homenatge a Joan Fuster i editat per la Generalitat que «el fracàs d´assentar un nacionalisme progressista ha estat aclaparador. La societat valenciana no es va fer ni probablement es farà ja mai ressò de plantejaments nacionalistes d´esquerra, per moderats que siguen […]. A mi em sembla que el nacionalisme polític progressista com a formació política no té cap perspectiva de futur en aquest país». Contràriament, el 2011 el valencianisme polític té grup parlamentari propi en les Corts, un important poder municipal i moltes possibilitats d'assolir representació al Congrés dels Diputats (aprofitem l'avinentesa per a felicitar Joan Baldoví per la designació i desitjar-li un gran treball en la defensa dels nostres interessos). De fet, cada vegada hi ha més valencians conscients del cost econòmic, social i polític del vassallatge a Madrid, més ciutadans conscients que la millor manera de ser europeus i éssers humans no implica renunciar a ser valencians, en nom d'una Espanya neojacobina i assimilacionista. Cada vegada hi ha més valencians farts del que suposa ofrenar noves glòries a Espanya, orgullosos de la nostra llengua i de la nostra cultura i també exigents, entre altres coses, en la defensa de les infraestructures estratègiques que ens calen i d'un finançament just que pose fi a l'espoli fiscal que patim. A més, el model hegemònic al nostre país, el del desenvolupisme salvatge (¿què fa la Generalitat d'Alberto Fabra alçant la moratòria de construir en terrenys boscosos cremats?), del balafiament irresponsable i sovint corrupte, del provincialisme coent, del Levante feliz en definitiva, fa fallida per tots els cantons. Molts valencians estan, literalment, desesperats. Molts, a més, tenen ganes de dir prou, de fer una aposta pel canvi. En conseqüència, una crisi també és una oportunitat per als emprenedors de tot tipus, també els polítics i socials o, per dir-ho en una terminologia que no m´acaba de fer el pes, és un bon moment per a oferir un canvi de paradigma. És en aquest sentit que dic que el valencianisme té futur. Ara tenim una audiència més receptiva a idees diferents i, en concret, per als qui defensem un model de societat oberta, responsable, justa i valenciana. Per això, la Fundació Nexe, entre altres entitats i persones, aspira a ser un laboratori d´idees al servici de la gent que viu entre Vinaròs i Oriola. Entre tots hem de treballar per construir un nou model productiu per al nostre país, un model que aposte pel nostre capital més preuat, per les persones, com a motors del canvi, com a emprenedors de tot tipus i un model que defense el benestar de tots, que tinga ben present els qui menys tenen i els oferisca oportunitats de tirar avant. I per a fer-ho necessitem un autogovern digne i no l'estretor que ens proposen des de Madrid. Els valencians som majors d'edat i no volem ni que ens limiten ni que ens coarten. Ni el 9 d'Octubre ni cap altre dia de l'any.

Un valencianisme amb futur

¿On tenim el cap quan votem?

Carlos Villodres Fa uns dies, <a href="http://blog.carlosvillodres.com/2011/09/post-electoral-un-apunt-i-algunes-sorpreses/">analitzant l'enquesta postelectoral del CIS</a> de les eleccions autonòmiques, em va cridar l’atenció una dada: només un 50,1% dels valencians afirmen haver pres la seua decisió de vot (o de no vot) centrant-se en els temes valencians. En principi fou sorpresa, però prompte es va convertir en preocupació. Tots sabem que en una democràcia com la nostra, el moment de les eleccions és també el moment en què els ciutadans fem balanç dels nostres governants i representants, i els premiem o castiguem segons ho hagen fet. Un dels avantatges de la democràcia com a sistema és eixe: els polítics ho intentaran fer bé perquè tenen un electorat expectant que pot fer-los fora cada cert temps. Però, ¿i si els ciutadans no veuen les eleccions com un moment per a jutjar els seus polítics? Això és el que ha fet vora la meitat dels electors valencians. Una vegada constatat que és una xifra preocupant, cal veure si és un cas únic a l’Estat. El mite de l’anormalitat valenciana ens convida a pensar que sí, però són les dades les que tenen la resposta: <img alt="" src="/uploads/villodres_5_1.png" style="width: 440px; height: 264px; " /> Com podem observar, només cinc Comunitats Autònomes es troben amb un nivell de “vot de temàtica pròpia” inferior al valencià mentre que altres set estan per davant en este índex. Ens situem, per tant, en la zona mitja de la “classificació”. Si ens parem a mirar en quins territoris es troben a una banda i a l’altra de la taula és inevitable pensar en la identitat com un factor evident. Navarra, Astúries, Canàries o les Illes no són Madrid, la Rioja o les Castelles. Per a comprovar esta hipòtesi, analitzem amb un gràfic de dispersió els diferents territoris en funció de dos variables: la temàtica del vot i el sentiment de pertinença. Com que la pregunta sobre els temes del vot es va realitzar també el 2007, he utilitzat una mitjana per a evitar factors més conjunturals (com per exemple, la irrupció en Astúries del partit d’Álvarez Cascos, etc.). <img alt="" src="/uploads/villodres_5_2.png" style="width: 440px; height: 264px; " /> Amb una mostra tan xicoteta ens trobem amb una correlació gens negligible. I si apliquem el sentit comú, és evident: en els territoris on el sentiment identitari local és més fort, és més probable que els ciutadans voten centrant-se en temes propis. Dit això, ¿és anormal que tants valencians voten pensant en temes de política espanyola en unes eleccions que decideixen les màximes institucions d’autogovern? No ho és. Quant a sentiment identitari els valencians estem més a prop d’Extremadura o Cantàbria que de Navarra o Canàries. Es tracta d’una realitat objectiva que confirmen tots els estudis sociològics. En el cas valencià predomina la coneguda com a “identitat dual”. Això vol dir que una gran majoria se senten tan espanyols com valencians. El que no vol dir això, però, és que que les dos identitats estiguen al mateix nivell. Si ho preguntem pel carrer una gran majoria ho tindria clar: l'una és nacional i l’altra regional. És a dir, una és la principal i l’altra és secundària o accessòria. Esta jerarquia identitària, relega la “valencianitat” a àmbits folklòrics mentre que el debat polític, els grans temes i qüestions continuen tenint el seu centre de gravetat en altres nivells. Normalment, el discurs favorable a una major autonomia es queda en la reivindicació de més competències, major finançament o institucions preeminents. Però després de veure dades com les del postelectoral del CIS, una pregunta sura en l’ambient: ¿Ens serveixen unes institucions pròpies i potents sense una societat amb capacitat de controlar-les democràticament? Carlos Villodres <a href="http://blog.carlosvillodres.com/" target="_blank">blog.carlosvillodres.com</a>

'Sobredotación inútil y énfasis ruinoso' de José Miguel Iribas

Viajando por el Norte de Europa se constata, con harto dolor de corazón, cómo aquellos países, más avanzados que nosotros en muchos de los terrenos que a la postre interesan, aprovechan su patrimonio histórico en desuso para impulsar equipamientos cuya legitimación y proyección universal se relacionan con el rigor y calidad de su programación y no, como aquí ocurre, con la pompa de sus enfáticos contenedores arquitectónicos, en los que concurren presupuestos de gestión insuficientes, fondos escasamente relevantes, exposiciones progresivamente pálidas o magros eventos. Cuando no, además, una gestión irresponsable. [<a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Sobredotacion/inutil/enfasis/ruinoso/elpepiespval/20110929elpval_3/Tes">Llegiu la resta de l'article</a>]

Memòria del Centre Econòmic i Social valencià de l'any 2010

El Comité Econòmic i Social de la Generalitat valenciana ha fet públic el seu <a href="http://www.ces.gva.es/cs_/htm_trabajos/trabajos_mem_socio_2010.htm">Informe sobre la situació socioeconòmica de la C.V.</a> (només en castellà) referent a l'any 2010. Entre moltes altres dades, destaquen les dades de convergència econòmica (<a href="http://www.ces.gva.es/pdf/trabajos/mem_socio/2010/I.2_2010.pdf">pàg. 72</a>). En termes de PIB per càpita, el País Valencià ha passat, del 2006 al 2010, del 86,40% al 83,58% de la mitjana europea, i del 91,70% al 88,70% de la mitjana espanyola. Llegiu les notícies a la premsa: <a href="http://www.levante-emv.com/economia/2011/09/28/comunitat-valenciana-aleja-europa-estabilidad-riqueza-productividad/843345.html">La Comunitat Valenciana se aleja de Europa en estabilidad, riqueza y productividad</a> (Levante, 28/11/2011) <a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2011/09/28/lejos-europa/843304.html">Editorial: Más lejos d'Europa</a> (Levante, 28/11/2011) <a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/CES/avisa/sostener/Estado/bienestar/exige/gran/sacrificio/elpepuespval/20110928elpval_7/Tes">El CES avisa que sostener el Estado de bienestar exige gran sacrificio</a> (El País, 28/11/2011)

El deute públic valencià i el model de finançament autonòmic

Vicent Cucarella La Generalitat Valenciana acumula un elevat deute públic, que creix amb força des de fa anys. Dos són els arguments habitualment citats per a justificar eixe gran endeutament: “el govern valencià malbarata els recursos” i “el sistema de finançament autonòmic tracta malament els valencians”. Qui defensa el primer argument centra la responsabilitat en el govern valencià, mentre qui defensa el segon l’exonera i desvia la responsabilitat cap als autors del disseny del sistema de finançament. La meua impressió és que molt probablement tenen raó els uns i els altres. Ara bé, la primera afirmació és difícil documentar-la o, almenys, jo no tinc suficients dades objectives per a fer-ho; però sí que podem analitzar la segona afirmació amb un senzill exercici. El quadre 1 presenta el rendiment definitiu del sistema de finançament autonòmic per als valencians des del 2002 fins al 2009; és a dir, inclou tot el període de vigència de l’anterior model de finançament i el primer any liquidat del nou model revisat. En el quadre es pot observar l’evolució de la magnitud i es posa en relació amb la població de la Comunitat Valenciana. Quadre 1. Rendiment del sistema de finançament autonòmic en la Comunitat Valenciana. <table border="0" cellpadding="1" cellspacing="1"> <tbody> <tr> <td width="25%"> </td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Recursos del sistema (milions d'euros)</td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Població</td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Recursos per càpita (euros)</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2002</td> <td style="text-align: right; "> 7.242</td> <td style="text-align: right; "> 4.223.203</td> <td style="text-align: right; "> 1.715</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2003</td> <td style="text-align: right; "> 8.012</td> <td style="text-align: right; "> 4.341.845</td> <td style="text-align: right; "> 1.845</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2004</td> <td style="text-align: right; "> 8.938</td> <td style="text-align: right; "> 4.459.265</td> <td style="text-align: right; "> 2.004</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2005</td> <td style="text-align: right; "> 10.204</td> <td style="text-align: right; "> 4.579.713</td> <td style="text-align: right; "> 2.228</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2006</td> <td style="text-align: right; "> 11.563</td> <td style="text-align: right; "> 4.693.379</td> <td style="text-align: right; "> 2.464</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2007</td> <td style="text-align: right; "> 11.782</td> <td style="text-align: right; "> 4.824.568</td> <td style="text-align: right; "> 2.442</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2008</td> <td style="text-align: right; "> 9.895</td> <td style="text-align: right; "> 4.950.566</td> <td style="text-align: right; "> 1.999</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2009</td> <td style="text-align: right; "> 9.702</td> <td style="text-align: right; "> 5.019.138</td> <td style="text-align: right; "> 1.933</td> </tr> </tbody> </table> Eixa mateixa informació també està disponible per al conjunt de comunitats autònomes de règim comú (quadre 2). Quadre 2. Rendiment del sistema de finançament autonòmic en el conjunt de comunitats autònomes de règim comú. <table border="0" cellpadding="1" cellspacing="1"> <tbody> <tr> <td width="25%"> </td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Recursos del sistema (milions d'euros)</td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Població</td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Recursos per càpita (euros)</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2002</td> <td style="text-align: right; "> 71.317</td> <td style="text-align: right; "> 38.530.602</td> <td style="text-align: right; "> 1.851</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2003</td> <td style="text-align: right; "> 78.527</td> <td style="text-align: right; "> 39.206.103</td> <td style="text-align: right; "> 2.003</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2004</td> <td style="text-align: right; "> 86.290</td> <td style="text-align: right; "> 39.877.351</td> <td style="text-align: right; "> 2.164</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2005</td> <td style="text-align: right; "> 97.648</td> <td style="text-align: right; "> 40.567.329</td> <td style="text-align: right; "> 2.407</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2006</td> <td style="text-align: right; "> 110.030</td> <td style="text-align: right; "> 41.219.836</td> <td style="text-align: right; "> 2.669</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2007</td> <td style="text-align: right; "> 114.357</td> <td style="text-align: right; "> 42.002.357</td> <td style="text-align: right; "> 2.723</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2008</td> <td style="text-align: right; "> 99.626</td> <td style="text-align: right; "> 42.702.848</td> <td style="text-align: right; "> 2.333</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2009</td> <td style="text-align: right; "> 91.911</td> <td style="text-align: right; "> 43.034.826</td> <td style="text-align: right; "> 2.136</td> </tr> </tbody> </table> Amb una simple comparació es pot advertir que tots els anys la Comunitat Valenciana ha rebut menys recursos per habitant que la mitjana de comunitats autònomes. A partir d’aquesta evidència propose una pregunta: ¿com haguera evolucionat el deute públic si els valencians hagueren tingut els mateixos recursos per càpita que la mitjana? El quadre 3 calcula els recursos addicionals que haguera proporcionat el sistema amb el supòsit d’un mateix tracte en termes per càpita i ho compara amb els increments anuals de l’endeutament. Quadre 3. Efecte en l’endeutament públic valencià en cas d’haver rebut un finançament autonòmic per càpita igual a la mitjana (milions d’euros). <table border="0" cellpadding="1" cellspacing="1"> <tbody> <tr cellpadding="3" cellspacing="3"> <td width="25%"> </td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Increment anual del deute públic valencià: dades reals</td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Recursos addicionals si s'haguera respectat el finançament mitjà</td> <td style="text-align: center; " width="25%"> Increment anual del deute si s'haguera respectat el finançament mitjà</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2002</td> <td style="text-align: right; "> 606</td> <td style="text-align: right; "> 575</td> <td style="text-align: right; "> 31</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2003</td> <td style="text-align: right; "> 1.032</td> <td style="text-align: right; "> 684</td> <td style="text-align: right; "> 348</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2004</td> <td style="text-align: right; "> 1.379</td> <td style="text-align: right; "> 711</td> <td style="text-align: right; "> 668</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2005</td> <td style="text-align: right; "> 926</td> <td style="text-align: right; "> 820</td> <td style="text-align: right; "> 106</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2006</td> <td style="text-align: right; "> 896</td> <td style="text-align: right; "> 965</td> <td style="text-align: right; "> −69</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2007</td> <td style="text-align: right; "> 682</td> <td style="text-align: right; "> 1.353</td> <td style="text-align: right; "> −671</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2008</td> <td style="text-align: right; "> 997</td> <td style="text-align: right; "> 1.654</td> <td style="text-align: right; "> −657</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> 2009</td> <td style="text-align: right; "> 2.580</td> <td style="text-align: right; "> 1.018</td> <td style="text-align: right; "> 1.562</td> </tr> <tr> <td style="text-align: right; "> Acumulat 2002-2009</td> <td style="text-align: right; "> 9.098</td> <td style="text-align: right; "> </td> <td style="text-align: right; "> 1.317</td> </tr> </tbody> </table> Amb aquesta hipòtesi s’observa que durant el conjunt del període l’endeutament sols haguera augmentat en poc més de 1.300 milions d’euros, en compte dels més de 9.000 que ha augmentat en realitat. Fins i tot en alguns anys (2006-2008) no haguera sigut necessari recórrer a l’endeutament. És evident que aquest és un senzill exercici en un món simplificat, que no té en compte altres circumstàncies secundàries (com l’estalvi en els interessos a pagar, l’efecte de la inflació, la possibilitat d’haver gastat més en tindre més recursos, etc.). No obstant això, el resultat és suficientment aclaridor per a valorar la influència del sistema de finançament autonòmic en l’elevat endeutament de la Generalitat Valenciana.

Sopar i tertúlia amb Vicent Flor

L'<a href="http://www.tirant.org/">ACV Tirant lo Blanc</a> i la Fundació Nexe organitzen un sopar-tertúlia amb Vicent Flor, sociòleg i autor del llibre Noves glòries a Espanya, i patró i col·laborador de la Fundació Nexe. El sopar tindrà lloc el pròxim dijous 6 d'octubre a la Societat Coral El Micalet, de la Ciutat de València. El preu del tiquet serà de 15€ per a socis del Tirant i 18€ per a la resta de participants. Per a reservar plaça cal realitzar un ingrés en el compte de la CAM: 2090 2832 61 0200017830 i enviar un correu electrònic amb les vostres dades a <a href="mailto:administracio@tirant.org" target="_blank">administracio@tirant.org</a> abans del 5 d'octubre. Les places són limitades. Podeu participar en el debat enviant les vostres preguntes i reflexions piulades a Twitter amb l'etiqueta #tirantdetwitter o seguint-nos a @acvtirant. Trobareu més informació de l'esdeveniment en <a href="http://www.facebook.com/event.php?eid=264755070222490" target="_blank">Facebook</a>.

Escola Valenciana denuncia el bloqueig de l'ensenyament en valencià

Per primera vegada des de 1983 el percentatge de la matrícula d'ensenyament en valencià no ha augmentat sinó que disminueix del 29% al 28%. La xifra constrasta amb el manteniment de la demanda i respon a una estratègia impulsada els últims anys per la Conselleria d'Educació basada en l'eliminació i denegació d'obertura de noves línies, la supressió de la figura d'assesor de valencià, l'eliminació de les reunions informatives als pares i mares i la suspensió de la campanya de difusió. Escola Valenciana denuncia que en el present curs dels 2.582 centres públics i privats només 1.081 ofereixen ensenyament en valencià, només un 41,8%. [<a href="http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1410/escola-valenciana-denuncia-una-estrategia-de-bloqueig-de-l-ensenyament-en-valencia">Llegiu la resta de la informació</a>]

'Verdeguer y Vela, ¿la hora de la cordura?', de Jordi Palafox

En una reciente <a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/ayuda/Estado/podre/pagar/elpepuespval/20110911elpval_7/Tes">entrevista</a> en EL PAÍS (10/09/2011) trufada de expresiones extemporáneas el conseller Vela reconocía que la situación financiera de la Generalitat es dramática: en agosto solo se pudieron renovar 18 de los 420 millones que vencían. El tono de sus declaraciones mostraba el grado de abducción por las formas y modos del PP de quien era un competente académico. Su contenido explicaba por qué estamos a un paso del default. Y es que la máxima de gestión ha sido, y es, que si se puede renovar la deuda y hay compradores de las nuevas emisiones, el déficit es irrelevante. Como lo es la eficiencia en el gasto. El error a la vista está. Dado que déficit y compradores se relacionan inversamente (con los ingresos fiscales como nexo del riesgo) los mercados financieros están cerrados. Y al olvidar que el "a largo plazo todos muertos" lo escribió J.M. Keynes para urgir a afrontar los problemas y no para desplazarlos al futuro, estos les han estallado en la cara a quienes los han creado. Claro que en una Administración que amonesta a la Agencia Fitch porque "no tienen ni autorización ni encargo especial para" evaluar su rating, no sorprenden estos yerros. La valoración de las comparecencias del propio Vela y del conseller de Economía, Enrique Verdeguer, tiene elementos contrapuestos. Por un lado, muchos de sus aspectos generales ya fueron expuestos por sus antecesores. Y a la vista, ¡y en las estadísticas!, está que eran humo. Sin embargo, el carácter más técnico de ambos y las referencias a la transparencia, análisis coste-beneficio o austeridad (por no hablar de al mundo en que vivimos, en el caso de Verdeguer) invitan a un prudente optimismo. Aunque los plazos de este para acometer segmentos fundamentales del saneamiento sean exagerados o la continuidad con el discurso del pasado de Vela, estridente. Un buen ejemplo lo apuntó Toledo en su réplica, demostrativa de lo distinta que sería la situación del PSPV sin los ineptos rentistas del cargo público que lo gobiernan. El diputado socialista destacó esta falta de concreción del saneamiento del sector empresarial público; ese centenar largo de entidades (más RTVV, CACSA y la AVT) financiadas con el dinero de todos que forman una maraña tan intrincada que su plantilla o presupuesto consolidado son desconocidos. Frente al detalle con el Ivex, Verdeguer no concretó ni cómo ni cuándo se va a acabar con la madeja de intereses políticos, económicos, e incluso familiares, que han resultado en un sinfín de entidades de actividad irrelevante, mal gestionadas, con plantillas sobredimensionadas y directivos retribuidos muy por encima de sus méritos y responsabilidades. Y con un presupuesto superfluo superior a 400 millones, o los 520 que le atribuía Vela, y un personal sobrante mayor que los liberados sindicales y funcionarios suprimidos. Habrá que esperar, pues, al decreto ley que anunció, a los presupuestos y a la creación y desarrollo de la Corporación Pública Empresarial para tener opinión. Tiempo quizá excesivo cuando este es un bien escaso ante la situación financiera. Además, su preparación o su capacidad intelectual, visibles en sus réplicas, no le van a ser suficientes para alcanzar sus objetivos. Necesita contar con un respaldo político que, de momento, no se ha explicitado. El capitán del barco no ha dicho una palabra de este urgente ERE entre los afectos, ocupado como está con el eje mediterráneo, aunque olvidando los elevados peajes de la AP-7. Continuista en las formas, que no en el fondo que le viene impuesto, ha sido Vela. Ha elegido echarle la culpa de todo al sistema de financiación. Lo cual es en parte cierto, pero solo en parte. Además, su argumento contradice el reciente rechazo del PPCV a impulsar la reforma del Estatut con una disposición adicional vinculando las inversiones en los Presupuestos del Estado a la población. Una vinculación entre financiación y población reclamada también histriónicamente por el recuerdo del pasado que es Ricardo Costa. Este no solo se jactó de que le iban a "apoyar" [a Vela] sino que confundió el hemiciclo con un mitin en la plaza de toros. Las apelaciones posteriores de Vela a la colaboración y la cordialidad indican que Consell y grupo parlamentario interpretan melodías diferentes. En todo caso, su "austeridad, ahorro y ajuste" orientan que va a hacer lo único que puede: reducir gasto. La clave es qué partidas. En síntesis: los Länder alemanes emiten sin problemas deuda a un año por debajo del 1,8% de media. La diferencia con nuestra situación es la cuantía del despilfarro de la Generalitat. El interrogante tras estas comparecencias es si ha llegado la hora de la cordura. La esperanza, escéptica, es que la respuesta sea afirmativa y que los costes del ajuste se distribuyan con eficiencia y equidad y no con criterios partidistas. Porque de no reaccionar ya, esa economía multipolar barrerá el bienestar de la mayoría de los valencianos. De los de hoy y, sobre todo, de los de mañana.

Gràcies pel teu exemple!

Nathalie Torres Contràriament al que puguen pensar molts valencians —mal avesats a oferir noves glòries a Espanya—, la terra que ens ha vist nàixer —o que ens ha acollit— és prolífica en prohoms que han destacat en les més diverses branques del saber. I si en alguna n’ha sigut especialment copiosa la collita és en l’estudi de la llengua dels valencians. Però aquesta terra nostra, aquesta estimada terra nostra —que tant es comporta amb tendresa maternal com amb fredor d’orfenat—, sol castigar amb la sequera de l’oblit els qui, amb treball i constància, li dediquen el bo i millor de llurs vides. Si llarga és la nòmina de filòlegs que han contribuït a fer més gran la nostra llengua, talment és el recompte dels greuges que han patit, en vida o post mortem, precisament per la seua dedicació a la llengua. <img alt="" src="/uploads/lallenguadelsvalencians.jpg" style="margin-left: 10px; margin-right: 0px; float: right; width: 220px; height: 329px; " />Aquests primers dies de setembre, la Universitat de València ha homenatjat Manuel Sanchis Guarner (9 de setembre de 1911–16 de desembre de 1981), el més jove dels 70 signataris de les Normes de Castelló (1932) i el primer catedràtic amb què l’Estudi General inaugurava la filologia valenciana. El 1933 va veure la llum la primera edició de La llengua dels valencians, una obra amb què el mestre, més enllà de l’estudi científic, deixava palés el seu compromís cívic amb la terra que l’havia vist nàixer. En qualsevol comunitat lingüística, una obra com aquesta hauria merescut, per si sola, el reconeixement acadèmic i social dels seus contemporanis i de les generacions futures. Reconeixement acadèmic, perquè fou el primer llibre que abordava els aspectes fonamentals de la llengua partint de criteris científics. Des dels pilars sòlids de la filologia romànica, Sanchis Guarner disseca textos antics i moderns per a explicar als seus coetanis l’origen, el nom i la filiació de la llengua dels valencians. I agraïment social, perquè enfronta la consciència adormida dels valencianoparlants amb l’obligació moral que li deuen a la llengua pròpia, essencial per a la supervivència com a poble. Tanmateix, en aquesta terra, en aquesta estimada terra nostra, l’oblit es desentén de l’agraïment. I en comptes de batejar carrers i places amb els noms dels nostres més il·lustres ciutadans; en lloc de dedicar honors i medalles als nostres més excelsos compatriotes, trau al carrer, en cercavila popular, la infàmia, la censura i la ingratitud, que acampen a tot arreu amb la impunitat més lamentable. Perquè llevat del món universitari, cap institució valenciana –és a dir, cap dels organismes que tenen per finalitat l’interés públic– s’ha fet ressò del centenari del naixement de l’eminent lingüista valencià Manuel Sanchis Guarner. I al silenci oficial aclaparant se suma la desídia, també oficial, envers els actes violents de què són víctimes, dia sí dia també, persones, associacions i partits polítics que no combreguem amb aquesta oficialitat discriminatòria i s’esforcen activament per rescabalar la memòria col·lectiva. Ni la placa amb què la Universitat de València ha volgut recordar Manuel Sanchis Guarner s’ha deslliurat de l’actitud infame de qui s’amaga darrere una pintada. En l’Apologia i vindicació de la llengua catalana, Antoni M. Badia i Margarit rememorava, pocs mesos després del seu traspàs, la figura del lingüista valencià. En el capítol tan encertadament intitulat «Manuel Sanchis Guarner: l’home, el científic, el ciutadà», el filòleg barceloní en destacava la dignitat, el compromís, la grandesa: «Amic Manolo: potser fins a les hores més amargues de l’insult i de la violència, no t’has adonat que les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que et fou atorgat l’any 1974, exigien, ultra dedicació a la cultura i obra escrita en català, una actitud cívica precisa. Aquesta actitud cívica, com ho has experimentat en les proves dures, era una mena de fat que s’havia de complir. No et preocupis, emperò, l’actitud cívica que has mantingut amb fermesa, àdhuc amb heroisme, no resta sola; lleva fruit, i fruit abundós. Tots els qui t’estimen, tots els qui et segueixen, tots els qui et volen emular en donen testimoni. Tots ells, tots nosaltres, et diem avui, ben de cor: gràcies pel teu exemple!»

'Inglés, castellano... y ¡valencià, no!', d'Anselm Bodoque

En aquellos encuentros, el líder de UV [Vicente González Lizondo] afirmó con su singular estilo que él tenía claro que el valenciano y el catalán son la misma lengua, pero que el valencianismo debía ser anticatalanista. La anécdota recuerda que apelar al anticatalanismo y a una visión distorsionada de lo valenciano han sido instrumentos esenciales para conseguir la hegemonía ideológica conservadora en la sociedad valenciana en las últimas décadas, mucho antes incluso de que el PP conquistase su actual dominio político e institucional. [<a href="http://www.valenciaplaza.com/ver/27616/Ingl%C3%A9s--castellano----y-%A1valenci%C3--no.html">Llegiu l'article complet</a>]

'Nuestra deuda y la reforma constitucional', d'Andrés Boix

La vuelta al cole nos ha traído una reforma constitucional sobre la campana de una legislatura ya en fase terminal. El nuevo texto del artículo 135 de la Constitución, pactado por el PP y el PSOE a la carrera, impone un exigente techo de deuda a las Administraciones españolas. Los problemas de la reforma constitucional en curso son numerosos y conocidos y tienen poco que ver con su sensatez o inconveniencia. De contenido farragoso y a la vez voluntarista, es muy dudoso que el texto tenga un efecto compulsivo más potente que el que suponen las normas equivalentes de origen europeo. La urgencia del proceso se compadece mal con el hecho de que su eficacia se demore más de un lustro. Por no mencionar el hecho de que casi cualquier persona con dos dedos de frente, siendo consciente de la importancia de tener presupuestos equilibrados y no asumir más deudas de las razonables, lo es también del papel que juega la deuda pública en el crecimiento económico y de su necesidad imperiosa en circunstancias complejas como las actuales. Sin embargo, nada de lo señalado es tan dañino como el hecho de que una reforma constitucional aparentemente tan inane haya sido tramitada como lo ha sido ésta. Un proceso tan mal llevado dejará inevitables heridas. En paralelo a estos problemas la reforma refleja un enorme desprecio por las instituciones autonómicas, que quedan si cabe más maniatadas que el Estado a pesar de tener más responsabilidades en la prestación de servicios públicos. La situación es especialmente grave, además, para Cataluña, Baleares y Valencia. Coinciden en estos tres territorios importantísimos déficits fiscales con transferencias para financiar servicios como la sanidad o educación pública que llegan a ser hasta un 30% menores a las cantidades per cápita de que disponen otras regiones. En los años de vino y rosas la cosa se resolvía recurriendo a la deuda. Cada vez más deuda. Deuda centrifugada y refinanciada. Pero deuda que era, y sigue siendo hoy día, imprescindible para pagar a los maestros y médicos valencianos a partir de noviembre. Porque con el dinero por habitante que recibimos, sencillamente, no se puede garantizar un nivel prestacional equivalente al del resto de España durante 12 meses al año. Estirándolo mucho da para unos 10. Y los otros dos los pagamos emitiendo deuda. Así es desde hace dos décadas. La reforma constitucional en curso tiene pues un efecto inmediato para la Comunidad Valenciana. O se modifica sustancialmente el modelo de financiación autonómica y pasamos a recibir una cantidad por habitante equivalente a la del resto del país (lo que no eliminaría totalmente nuestro déficit fiscal pero sí lo paliaría) o los tijeretazos van a ser de órdago. Y van a tener que ser más duros que en otras regiones. Porque, sencillamente, el actual modelo de financiación autonómica vigente en España considera que es justo que los valencianos recibamos menos dinero para nuestra sanidad y nuestra educación que otros españoles. Dado que no tiene pinta de que este problema específico de algunas Comunidades Autónomas preocupe demasiado en Madrid, toca confiar en que no tardemos desde aquí otros 20 años, como con el Corredor Mediterráneo, en darnos cuenta de la tomadura de pelo. El espectacular silencio de nuestros representantes sobre esta cuestión no augura, sin embargo, nada bueno.

'Sanchis Guarner', de Francesc de P. Burguera

El passat dia 9 d'aquest mes de setembre Manuel Sanchis Guarner hauria celebrat els cent anys. Sanchis Guarner s'havia llicenciat en Dret per la Universitat de València, on va ser un dels fundadors de la Federació Universitària Escolar de València, en 1928, i també d'Acció Cultural Valenciana, en 1930. Participà en la Guerra Civil espanyola defensant la legalitat republicana. Com a conseqüència, va ser represaliat durant el franquisme passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins que va ser condemnat i portat a un penal de Madrid entre 1939 i 1943. D'allí va ser desterrat a Mallorca des de 1943 a 1959, any en què va tornar a València. Durant la seua estada a Mallorca va col·laborar, amb Francesc de Borja Moll, en l'elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear de mossén Alcover. Va ser el desembre de 1951 quan arribà a València l'Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear. L'objectiu no era altre que donar a conèixer la tasca per a portar a terme l'obra iniciada per mossén Alcover i continuada per Francesc de Borja Moll amb la col·laboració, des de 1943, de Sanchis Guarner. I en aquest sentit, s'havia decidit crear una exposició a València. Una exposició que, per a instal·lar-la, va ser l'alcalde de València, Baltasar Rull, el qui va oferir un local adient de l'ajuntament. (Hui, això, no hauria estat possible. Durant el franquisme, sí). El diari Las Provincias, en anunciar el 12 de desembre que a la vesprada s'inauguraria a l'Ajuntament de València l'exposició, deia el següent: «La explicación de la obra del Diccionari estará a cargo del filólogo valenciano Manuel Sanchis Guarner que, radicado en Mallorca, ha venido exprofeso con el director don Francisco de B. Moll, acompañado de un grupo de intelectuales catalanes y mallorquines, que se pondrá en contacto con la delegación valenciana para la difusión de dicha obra cultural». En efecte, al País Valencià s'havia format una delegació amb la denominació de «Comissió patrocinadora del Diccionari», presidida per Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano. I en la qual figuraven com a membres personalitats com Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Emili Beüt, Salvador Ferrandis Luna, Joan Fuster, Manuel González i Martí… Com ja havia anunciat Las Provincias, el 12 de desembre d'aquell any de 1951 s'inaugurà l'exposició del Diccionari. A l'endemà, el diari fundat pel patriarca Teodor Llorente, informava així de l'esdeveniment: «Ayer a última hora de la tarde tuvo lugar en el patio acristalado del Ayuntamiento de Valencia la solemne inauguración de la exposición de la magnífica obra 'Diccionari Català-Valencià-Balear' de cuya importancia nos hemos ocupado en diversas ocasiones... La sesión de apertura tuvo una especial solemnidad y fue presidída por el alcalde de Valencia, don Baltasar Rull Villar, a quien acompañaban, entre otras muchas personalidades, el director del 'Diccionari', el senyor Francesc de B. Moll, el filólogo Sanchis Guarner, el diputado provincial, don Manuel González Martí, don Nicolàs-Primitivo Gómez, el director de la Coral Polifónica Valentina, don Agustín Alamán y otros más...». «Por último, la Coral Polifónica Valentina prestó su colaboración al acto interviniendo en él, con el acierto característico que le es peculiar, interpretando 'La sardana de les monges', una composición mallorquina, 'La sesta', y una valenciana, 'A la voreta del mar'». (Hui, això, no hauria estat possible. Durant el franquisme, sí). I Sanchis Guarner tornà a València acabat el desterrament. I fou el primer catedràtic de Valencià de la Universitat de València i el fundador de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Sanchis Guarner havia publicat en 1933 «La llengua dels valencians». Ell mai havia negat l'unitat de la llengua. Com va fer sempre Teodor Llorente i com feien Adlert i Casp fins que els agafà la rebequeria de negar la llengua comuna. Hi ha un moment en què Lo Rat Penat convoca junta general en la qual, com a punt principal de l'ordre del dia figurava l'expulsió del professor Sanchis Guarner i de Joan Senent. La sessió va ser d'una violència terrible. Segons la referència de Las Provincias –que no és periòdic hostil– quan uns socis van prendre la paraula per defensar Sanchis Guarner i Senent, «fueron repetidamente interrumpidos con frases de todo tipo, faltas de corrección y desacato a la presidencia. Dos socios presentaron su cese en la entidad por lo que calificaron de vergonzante de la situación y porque sus propuestas ni fueron escuchadas ni compartidas». També Emili Beüt, president de Lo Rat Penat en aquell moment, va abandonar la presidència avergonyit. La sol·licitud presentada per alguns socis en què es demanava l'expulsió de Sanchis Guarner i Joan Senent es fonamentava en el fet que tots dos havien demanat la cooficialitat de la llengua única a l'acte del Puig. La irracionalitat començava a fer acte de presència. Estem en el 25 de novembre de 1977. En aquesta data Sanchis Guarner i Joans Senent són expulsats de Lo Rat Penat. Alguns, però, no en tenen prou. L'any següent, el 1978, el professor Sanchis Guarner rebrà un paquet bomba a casa seua, però sortosament se n'adonarà a temps i avisarà la policia perquè se'n faça càrrec. El passat dia 9 de setembre, divendres, va fer cent anys que va nàixer el professor Sanchis Guarner. Al professor i a l'amic, el meu record sincer.

Entrevista a José Manuel Vela, conseller d'Hisenda

En aquesta <a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/ayuda/Estado/podre/pagar/elpepuespval/20110911elpval_7/Tes">entrevista</a> publicada pel diari El País, el conseller d'Hisenda i d'Administració Pública de la Generalitat valenciana, José Manuel Vela, fa un repàs a la desesperada situació en què es troben les finances públiques valencianes, explica els ajusts pressupostaris que s'estan duent a terme, i demana "un canvi immediat del model de finançament autonòmic" perquè l'actual sistema deixa els valencians a la cua en finançament per càpita.

'Els 125.953 alumnes valencians o tres famílies del Principat', de Vicent Partal

El tribunal Suprem espanyol ha engegat una gran operació contra la immersió en català, en resposta a la demanda de tres famílies del Principat, que volen que els seu fills siguen escolaritzats en espanyol. Contràriament, aquest curs 125.953 alumnes valencians han vist denegada la seua demanda de ser educats en català. La diferència fa mal i ensenya ben clarament on és el problema. Les dades són d'Escola Valenciana: <a href="http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1199/presentem-l-informe-de-matriculacio-a-les-escoles-per-al-curs-que-ve">Informe de Matriculació</a>, sobre el curs que ara comença. El document diu exactament que el 61,2% de les famílies valencianes demanen que els fills siguen escolaritzats en la nostra llengua i, en canvi, la Generalitat solament ofereix places al 33%. I cada any n'ofereix menys. Parlem de la mateixa llengua. De les mateixes llengües, per a ser exactes. Si l'alt tribunal tingués voluntat de defensar els drets dels pares i la igualtat de les llengües, 125.953 alumnes haurien de pesar clarament molt més que no tres, quatre o cinc. Però no és el cas. Escandalosament no és el cas. I no és el cas perquè, al tribunal, no li importa ni la igualtat de les llengües ni els drets dels pares. Al tribunal, únicament li importa de remarcar i blindar la supremacia de l'idioma espanyol per damunt del català i de fer recular dècades de normalització en favor de la imposició de la llengua castellana. Aplicar, en definitiva, allò que es desprèn de tota l'arquitectura legal de l'estat, començant pel nefast article tres de la constitució. Que aquest és el problema de debò: la constitució. (Per cert, tot sembla indicar que avui una persona que ha tingut un paper clau en el potent moviment de defensa de la llengua a les escoles valencianes pot fer el salt a la política, i esdevenir un dels candidats principals de Compromís a les corts espanyoles. Seria un bon senyal dels temps que corren.)

Somàlia i la Tomatina

Carlos Villodres Fa uns dies, amb motiu de la Tomatina, Bunyol donava la benvinguda a més de 40.000 turistes. Una festa que fa dos dècades no arribava més enllà de les comarques més properes i tan sols era coneguda per alguns curiosos de la resta de l’Estat, és ara objecte de pel·lícules de Bollywood i reportatges de televisions de tot el món. Després de monitoritzar algunes converses sobre la Tomatina en les xarxes socials, em va sorprendre les nombroses referències a Somàlia i a la crisi de fam declarada a la zona per part de l'ONU en les regions del sud d’este país. Resumint, criticaven la festa valenciana “mentre a Somàlia els xiquets es moren de fam”. <img alt="" src="/uploads/tomatina_bunyol.jpg" style="border-top-width: 0px; border-right-width: 0px; border-bottom-width: 0px; border-left-width: 0px; border-top-style: solid; border-right-style: solid; border-bottom-style: solid; border-left-style: solid; margin-left: 0px; margin-right: 10px; margin-top: 0px; margin-bottom: 10px; float: left; width: 250px; height: 250px; " />Accepte, abans que res, que xoca la imatge de 40.000 persones llançant-se aliments en bon estat. Però per poc que ho pensem, ens adonem que vivim en una societat que en estiu es dedica a posar-se a remulla en aigua potable (mentre les dones africanes centren la seua vida a buscar aigua, generalment no potable i a kilòmetres de distància, per a la casa); que celebra les unions matrimonials llançant arròs (que també és un aliment); o que compta amb avançades clíniques i una atenció professional de qualitat per als seus animals de companyia (mentre a l’Àfrica subsahariana no poden permetre’s comprar mosquiteres per a mitigar el problema de la malària), etc. Ni la Tomatina, ni les piscines, ni l’arròs en les bodes, ni cuidar els nostres animals de companyia són la causa dels problemes de fam en el món ni la seua (auto)prohibició ajudarà a resoldre la tragèdia humana que suposa no poder alimentar milions d’éssers humans. En el fons, quan relacionem estos temes, el que busquem és tranquil·litzar la nostra consciència davant un contrast moralment inacceptable: mentre uns ens llancem menjar, altres es moren de fam. El problema és que generalment ens limitem a constatar la immoralitat, a criticar-la i a continuar vivint amb la consciència tranquil·la. Però les nostres consciències tranquil·les no donaran menjar a ningú. El problema és... Si quan parlem de la Tomatina, no ho fem de la gran tragèdia que suposa per als somalis viure en un Estat fallit (segons Foreign Policy, l’Estat més fallit del món) en constant guerra civil des de fa més de 20 anys i amb una lluita de poder que impedeix fins i tot la distribució de l’ajuda internacional més urgent. Si quan parlem de la Tomatina, ens oblidem que la solució permanent no depèn de constants enviaments d’aliments sinó d'un paquet d’inversions en infraestructures bàsiques, de formació en tècniques agrícoles, d’introducció de tecnologia que augmente la productivitat per hectàrea cultivada i els permeta assolir la sobirania alimentària, és a dir, la capacitat del país de produir el necessari per a alimentar la seua població. Si quan parlem de la Tomatina, deixem de banda els efectes sobre la volatilitat dels preus dels aliments de l’especulació; o les negatives conseqüències que a mitjà i llarg termini tindrà el canvi climàtic sobre les economies rurals poc desenvolupades. En definitiva, és un problema si amb les tomaques de Bunyol amaguem la realitat: dia a dia el món es desperta i es gita amb esta tragèdia i, al mateix temps, amb els mitjans per a poder posar-hi fi. Responsables n’hi ha molts, però sobretot una comunitat internacional que no ho veu com una prioritat. I quan en la comunitat internacional estan presents estats democràtics com el nostre, alguna responsabilitat ens deu pertocar als ciutadans. Però no per tirar tomaques l’últim dimecres d’agost, sinó per no exigir una acció decidida per a posar fi a la fam i a la pobresa extrema. Serem una societat més madura si passem del sentiment de culpa al sentit de la responsabilitat com a ciutadans. PS: Dit tot això, Bunyol té un problema comunicatiu si la seua gran festa turística és percebuda com a immoral o poc sensible amb la dura realitat de gran part de la humanitat, perquè la ciutat sencera serà vista d’eixa manera. Per a contrarestar esta imatge, ben podrien donar part dels beneficis econòmics de la festa a ajudar ONG centrades en la lluita contra la fam. Carlos Villodres <a href="http://blog.carlosvillodres.com/" target="_blank">blog.carlosvillodres.com</a>

Violència política al País Valencià

David Joan Marí Aquest és el nostre primer editorial després de les vacances d’agost i, per tant, l’immediatament posterior als fets ocorreguts el passat 5 de juliol a la FNAC de València. Com bé recordareu, la presentació del llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/82">Noves Glòries a Espanya</a>, de <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/31">Vicent Flor</a>, fou boicotejada per elements violents de sobra coneguts al nostre país. Per això no volem deixar passar l’ocasió per a denunciar, una vegada més, la violència d’extrema dreta que campa impunement per València i per a mostrar la nostra solidaritat amb l’amic i company Vicent Flor. Lluny de fer callar la veu de Flor, els violents han aconseguit que el seu llibre exhaurira la primera edició en temps rècord i, malauradament, han afegit unes línies més per a la segona edició que no fan més que certificar la qualitat i la veracitat de les tesis sostingudes a l’obra. Repassant la història de la violència a l’Estat espanyol dels darrers 30 anys, crida poderosament l’atenció el contrast entre l’efectivitat policial en el conflicte basc i la nul·litat quasi absoluta en el cas valencià (vegeu la Cronologia del blaverisme en el mateix llibre de Flor). Nosaltres ens preguntem: ¿Per què? ¿Què hi ha darrere de la pràctica impunitat d’aquests grups? ¿Per què l’estat espanyol no posa tota la seua força per a posar fi a aquesta lacra antidemocràtica? L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que tothom té dret a expressar les seus opinions sense ser molestat per això. ¿Com és possible que l’Estat espanyol no haja pogut garantir els drets humans al País Valencià durant els darrers 30 anys? ¿On són els responsables d’aquesta, en el millor dels casos, negligència? ¿Pot suportar un estat que es diu democràtic sospites de connivència en l’assetjament a les minories nacionals i lingüístiques? ¿Què pensarien els europeus o les organitzacions de defensa dels drets humans de l’Estat espanyol en cas de tindre notícia de la seua sistemàtica omissió del deure de protegir aquests drets humans d’una part qualitativament diferenciada dels seus ciutadans? ¿Podríem estar davant d’una acció per omissió per a mantindre la minoria valenciana i valencianista a ratlla? Faria bé l’Estat espanyol de dissipar els dubtes que aquesta “negligent” actuació (que dura més de 30 anys) genera sobre el seu pedigrí democràtic, i prendre mesures contra els violents que campen per la nostra terra amb la mateixa contundència que ho fa en altres indrets. Si no, els valencians podríem arribar a pensar que no importa tant el què, sinó el contra qui, i seria lògic que repensàrem, i reorganitzàrem les nostres adscripcions, les nostres fílies i fòbies político-territorials. La situació és tan greu que, fins i tot, algú podria veure’s temptat de donar per trencat un pacte social que evidentment no es compleix per part de qui ha d’exercir el monopoli de la força i de l’administració de justícia, en defensa dels drets i la integritat de tots i cada un dels seus ciutadans. Esperem sincerament i amb unes fermes conviccions democràtiques que ningú no arribe a aquest punt i que totes les parts complisquen les obligacions que pertoquen a una democràcia occidental i moderna.

'Ni diputaciones ni ayuntamientos', de Josep Sorribes

<a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/diputaciones/ayuntamientos/elpepuespval/20110902elpval_7/Tes">Llegiu l'article complet</a>. Ací en teniu alguns extractes. [...] El federalismo fiscal se ha encargado de demostrar que, salvo algunas excepciones, es más eficiente la provisión descentralizada de bienes y servicios públicos, que es la primera función que se le asigna al Estado en materia económica. [...] Si las autonomías no pueden rechazar su corresponsabilidad y actuar en función de colores políticos enrocándose en su taifa, los ayuntamientos han de dejar de ser la administración marginal del Estado pero a través de una reforma en profundidad de conceptos y contenidos. Los "sagrados" límites municipales cada vez sirven para menos y son, cada vez más, un obstáculo para la correcta y eficaz resolución de los problemas. Y esto pasa en: a) regiones urbanas, áreas metropolitanas o cuasi-áreas metropolitanas, donde la ciudad "real" es el conjunto de la aglomeración y donde se impone un gobierno supramunicipal; b) regiones intermedias donde una ciudad de cierta dimensión y capacidad de gestión se "combina" con una miríada de pequeños municipios sin que exista la "obligación" de la ayuda mutua y c) municipios de áreas deprimidas donde la mancomunidad forzosa es quizá la única salida. [...] Sea como sea, los ayuntamientos deberían ceder competencias "hacia arriba" (y las autonomías "hacia abajo") y mantener las funciones de representación política, servicios de primer nivel o instancia, seguridad, cultura e identidad. [...] Negarse a una modificación constitucional que elimine las diputaciones es aferrarse desesperadamente al pasado para defender privilegios y prebendas indefendibles.

'És inviable Canal 9?', de Rafa Xambó

Fa uns dies, el nou president de la Generalitat, Alberto Fabra, declarava als mitjans que Canal 9 és inviable, és a dir, que no té via, camí, futur. Podríem dir que si no fóra una empresa pública sostinguda i consentida pel govern —és a dir que se li han permès i fins i tot festejat tota mena de destrellats— RTVV estaria pitjor que la CAM i que moltes empreses que ja han fet fallida. El president Fabra no diu res de tot això. Només proclama amb pompa, com qui acaba de descobrir Catarroja, que Canal 9 és inviable. Té raó el senyor president. El seu partit regeix el grup RTVV des del 1995. Amb dedicació i vocació d'espoli se succeïren quatre directors generals en pocs anys —les hemeroteques documenten com desapareixien equipaments tècnics i decorats a mans de directius de la casa que tenien interessos en televisions locals privades, decorats i equipaments que reconvertien, la manera com productores amigues tapaven il·legament i amb nocturnitat el senyal de TV3 en l'enèsima guerra contra l'invasor del nord. Amenaçaren amb privatitzar TVV, varen perdre davant dels tribunals i la privatitzaren de facto: lliurant a productores externes —majoritàriament de Madrid i dels conglomerats mediàtics afins— el gros de la producció i contractant amb càrrec als diners públics centenars de fidels, parents i amics la principal faena dels quals és fer de comissaris polítics i degradar continguts. Així va anar creixent el forat negre del desgavell econòmic, la manipulació informativa, l'amiguisme sicilià. En l'època de l'expansió econòmica que ens ha dut a la situació de crisi greu en què ens trobem, en comptes de proveir econòmicament RTVV, l'autoritzaren a endeutar-se fins als mil dos-cents milions d'euros actuals. Aquesta és la inviabilitat de RTVV: la de la nefasta gestió del PP que l'ha posat al servei dels seus interessos, de vegades, fins i tot privadíssims (encara queda molt per saber i jutjar del cas Gürtel i el paper de RTVV i el seu anterior director general, Pedro García) o repugnants (els presumptes abusos sexuals del cap de recursos humans Vicente Sanz). És imprescindible i urgent canviar el rumb de RTVV, destituir els principals responsables i sanejar la tripulació d'ineptes i aprofitats. El grup Radiotelevisió Valenciana és viable si es posa al servei dels ciutadans, si produeix informació de qualitat (no és més cara que els productes tòxics que paguem ara), si aposta per la programació de proximitat, si abandona els ruïnosos productes estrella com la Fórmula 1, si gestiona amb criteris de rendibilitat social i cultural els diners que els valencians posem per tenir una ràdio i televisió públiques i en valencià. Al nostre país tenim suficient massa crítica, densitat social, capital cultural i professional per fer una bona televisió de servei públic, una televisió que pot també ser referent en l'entreteniment i la producció pròpia. Només necessitem els mínims de llibertat i democràcia per treballar, una gestió professional i ben qualificada, una selecció i promoció del seu personal atenent a criteris de mèrit i capacitat, i abandonar les males pràctiques que ens han fet tristament populars entre les televisions públiques d'Europa.

'¿Incompatibles o incomparables?', de Josep Vicent Boira

Embarcarse en una guerra entre los defensores del corredor mediterráneo y el central no sería productivo. Es forzado decir que ambos son compatibles desde el punto de vista de su financiación (sobre todo cuando hay un escenario de reducción presupuestaria en Bruselas y en Madrid), pero no erramos si decimos que no son comparables. Si esto es así, no deberíamos oponer uno a otro, puesto que sus dinámicas responden a demandas económicas y territoriales que tienen poco que ver. Una cosa sí debería ser tenida en cuenta a la hora de hablar de ambos corredores: debido a la tradicional concepción radial de las infraestructuras españolas (en vigor desde Felipe V), el corredor mediterráneo nunca ha recibido la atención que hubiera merecido por volumen de tráfico y conexiones internacionales, mientras el central (que ya ha sido declarado prioritario por la Unión Europea con el título Eje-16), al pasar por Madrid, se ha ido beneficiando de inversiones que, mal que bien, lo han ido componiendo y recomponiendo. Olvidar esto sería como pensar que es lo mismo escalar el Everest desde el campo base de los 5.500 metros que desde un saliente a doscientos metros de la cima del mundo. Vayamos por partes. Ambos corredores son diferentes desde el punto de vista de los territorios que atraviesan y de sus lógicas geoeconómicas. ¿Aceite y agua? Tal vez sea una buena imagen de la situación. La filosofía del corredor central es la de unir puntos, con una menor importancia del tráfico regional. Así, el corredor central uniría los nodos de Algeciras, Madrid y Zaragoza (con un ramal Sines-Badajoz-Puertollano), cuanto más rápidamente mejor, con suelo abundante y pocas áreas humanizadas que molesten. El corredor mediterráneo es reflejo, en cambio, del territorio que atraviesa. En un caso, domina la línea, en otro, el territorio: en el caso mediterráneo se puede hablar con propiedad de un rosario urbano (y por tanto económico, demográfico, social) que se extiende, al menos, desde Almería hasta Francia, con áreas metropolitanas y puertos potentes. En segundo lugar, nos hallamos ante una muy diferente orientación de los flujos económicos que ambos ejes canalizarían. El corredor central tiene una "lealtad" básicamente atlántica, muy relacionada con el puerto de Algeciras y de Sines (Portugal) como destino de los tráficos del oeste. El corredor mediterráneo, en cambio, sería la puerta de entrada a la Europa meridional, central y septentrional del tráfico comercial procedente de Asia por el Canal de Suez. Es preciso recordar el crecimiento de los flujos mundiales de comercio entre Asia y Europa a través de Suez y, por ello, la buena posición de una fachada portuaria mediterránea preparada para acogerlos. En este sentido, las recientes declaraciones del presidente Alberto Fabra son correctas: es difícil pensar que las mercancías del Atlántico puedan llegar a Valencia por el corredor central y no tiene lógica geográfica que tengan que hacerlo las de China desde Madrid, ¡llegando aquellas por el este! (para entendernos, sería repetir el error de tener que volar a Barajas para poder ir a Mallorca), pero gracias a las conexiones ya existentes y al tipo de mercancía que llega de Oriente, es seguro que los productos de los contenedores de China desembarcados en Valencia (y no en Rotterdam, esta es la gran apuesta), sí lleguen a Madrid con facilidad. Y en tercer lugar, el corredor mediterráneo sería el músculo de una macrorregión que, sin ir más lejos, abarcaría Andalucía occidental, Murcia, la Comunidad Valenciana y Cataluña (y que se extiende hasta Lyon y Milán): más de 25 millones de personas servidas por una infraestructura engarzada al país, esqueleto de su actividad, sustento de una región económica de escala europea y mundial. El corredor central se concibe de otra manera, puesto que no se puede hablar de una macrorregión semejante formada por Andalucía oriental, Castilla-La Mancha, Madrid y Aragón (o Extremadura). Por resumir, diría que el corredor central tiene una lógica clásica de transporte de mercancías: rápida, fácil, lineal y concreta, mientras el corredor mediterráneo se inclina por una lógica flexible, intermodal, territorial y macrorregional. Mi opinión al respecto es bien sabida: sin criticar a nadie, es la hora del corredor mediterráneo. Es una infraestructura polivalente a la que la crisis no ha hecho sino acentuar su necesidad. Esta debe ser la máxima aspiración de la sociedad valenciana (aliada con nuestros vecinos al norte y sur). Sin entrar en polémicas, tomando este tema como lo que es: materia de consenso y de unión interna y externa. Sin pretender que ningún eje sea descabalgado, sino que el corredor mediterráneo sea reconocido como lo que es, un eje europeo prioritario. Josep Vicent Boira es profesor de Geografía de la Universitat de València y director de la Cátedra Ignasi Villalonga

Revista Saó, núm. 362

<img alt="" src="/uploads/sao_cmediterrani_220p.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; float: left; width: 220px; height: 295px; " />La revista Saó (núm. 362, juliol-agost del 2011) dedica un quadern especial al corredor mediterrani. Amb el títol de "La Commonwealth entre Catalunya i el País Valencià", inclou articles de Salvador Enguix, Vicent Soler, Ramon Tremosa, Xavier Ribera i una entrevista a Josep V. Boira. Podeu contactar amb Saó en aquesta <a href="mailto:saoedicions@gmail.com">adreça de correu</a>.

País Valencià, capital Valladolid

Rafael Beneyto No és cap broma. L'economia valenciana necessita referències concretes per als nostres objectius. Situades ja molt lluny les comunitats autònomes que superen la mitjana estatal en PIB per habitant (País Basc, Navarra, Madrid, Catalunya, Rioja, Aragó, Illes Balears i Cantàbria), el nostre objectiu pot ser arribar a la mitjana, i això suposa mirar cap a Castella i Lleó. L'economia castellana té un atur inferior a la valenciana en 7 punts, l'any 2010 ja va assolir un creixement positiu en el seu PIB, i el dèficit de la seua Junta és inferior en un punt al de la nostra Generalitat. Amb una mirada a llarg termini, trobem que el PIB per habitant de Castella i Lleó creix des de l'any 2000, mentre que el valencià va pel camí contrari. L'any 2000 el PIB per habitant valencià era superior al castellano-lleonés en sis punts, mentre que abans de l'actual crisi, l'any 2006, ja s'havia invertit la relació i el valencià era quasi quatre punts inferior. Finalment, l'any 2009 s'ha agreujat esta darrera tendència i el PIB per habitant de Castella i Lleó supera el del País Valencià en quasi nou punts. La situació política és molt semblant, ja que als dos parlaments té majoria absoluta el PP, el principal partit de l'oposició és el PSOE a molta distancia (al voltant de 17 punts), i en tots dos trobem un tercer grup parlamentari (Unión del Pueblo Leonés i Compromís), molt més residual a Castella i Lleó, perquè allí no hi ha tanca electoral del 5 % a nivell de tota la comunitat autònoma. Ara bé, la veritable ajuda que ens aproparà a la situació econòmica de Castella i Lleó és la relació amb l'administració central. Mentre que als valencians la hisenda central ens reté cada any 5.575 milions d'euros dels nostres impostos per a repartir-los a les altres comunitats autònomes, als castellano-lleonesos els dóna 3.692 milions d'euros cada any. Són dades de l'any 2005 de l'Institut d'Estudis Fiscals del mateix Ministeri d'Economia i Hisenda. En termes de PIB esta diferència suposa 6 punts menys al País Valencià i quasi 8 punts més per a Castella i Lleó. Si el que es recapta al País Valencià s'haguera quedat ací, sense donar-nos res més, anualment milloraríem el nostre PIB en quasi tres punts. L'autonomia financera des que s'encetà esta etapa de crisi econòmica, està reduint-se en totes les comunitats autònomes, ja que la recaptació d'impostos ha baixat, i els ingressos tributaris depenen de la cessió de part d'eixa recaptació. Malgrat això, l'esforç fiscal, estimat pel pes dels ingressos tributaris en els pressupostos, que realitza el País Valencià supera en quasi vint punts el que suporta Castella i Lleó. En euros per habitant, la pressió fiscal dels castellano-lleonesos és inferior a la dels valencians (237 euros l'any 2008 i 100 euros en 2009 i 2010). Aquest menor esforç fiscal a Castella i Lleó els és compensat per l'administració central amb una major dotació del Fons de Suficiència. Així, l'estat del benestar (sanitat, ensenyament, serveis socials) dels castellano-lleonesos pot ser, fins i tot, millor que el dels valencians gràcies al fet que reben de l'administració central més transferències (en concret aproximadament 650 euros més per habitant). El sistema de finançament autonòmic desvincula el nivell de les prestacions de l'estat del benestar, de l'esforç fiscal que realitza cada comunitat autònoma. I així trobem la paradoxa que els ingressos via transferències de l'administració central (fons de suficiència) són superiors per habitant en aquelles comunitats autònomes que fan un esforç fiscal inferior, malgrat disposar d'un PIB per habitant superior. Una major disposició de recursos, independentment de la pressió fiscal suportada, permet mantenir un nivell d'inversions reals en infraestructures superior. Gràcies a la major disponibilitat de recursos, la Junta de Castella i Lleó ha destinat a aquestes inversions durant els tres darrers anys una mitjana anual del 13 % dels seus pressupostos (513 euros per habitant de mitjana anual), mentre que la Generalitat Valenciana sols ha pogut realitzar inversions cada any pel 5 % dels seus pressupostos (153 euros per habitant de mitjana anual). El model de finançament autonòmic, tant l'actual com l'anterior, castiga les comunitats que fan un major esforç fiscal i no té en compte els costos diferencials dels serveis públics. La mal entesa solidaritat que defensa aquest model, permet detraure recursos de comunitats autònomes amb una renda per habitant inferior per a donar-los a altres amb renda per habitant superior. Així amb la transferència de més recursos, s'ajuda a un major creixement econòmic, que comporta un menor nivell d'atur. Si el País Valencià disposara dels recursos recaptats ací, també tindríem més diners per a inversions i menys endeutament, la qual cosa comportaria més creixement econòmic i menys atur.

Si fos per l'economia...

Rafael Beneyto Una situació de crisi econòmica persistent i el retard amb què la majoria dels responsables polítics la solen afrontar, han estat les raons bàsiques per a justificar canvis d'equips de govern. Habitualment, quan des del govern s'han gestionat èpoques de creixement no s'han utilitzat instruments de control de la despesa pública. Si els ingressos creixien, les despeses també, sense parar-se a valorar la conveniència de determinades actuacions i el seu manteniment futur. Quan canvia el cicle, és molt difícil adaptar la tendència de les despeses. Pel bé de l'economia, després d'un govern que gasta sense control, cal que en vinga un que anuncie que s'ha acabat la festa, que traga de davall de les catifes les despeses ocultes, que toca estalviar i prioritzar molt bé l'ús dels pocs ingressos que ara entren. Confiem que els valencians ho voran així, pel bé del nostre futur econòmic i social. El resultat de la política econòmica d'un govern es valora pel creixement econòmic i l'ocupació de la mà d'obra. I no ens oblidem que són competències del govern valencià, i així ho reconeix l'Estatut, la promoció de l'activitat econòmica al seu territori i les polítiques actives d'ocupació. Un dels indicadors més representatius per a mesurar el nivell relatiu de desenvolupament de les economies regionals és el PIB per habitant a preus de mercat. Si l'analitzem, trobem resultats molt pobres per a l'economia valenciana. El model de creixement econòmic fonamentat en activitats molt intensives en mà d'obra, ens ha dut que en nou anys (2000-2009) els valencians hem perdut quasi cinc punts de PIB per habitant en comparació amb la mitjana espanyola. Com que aquest període contempla anys d'expansió i anys de recessió, observem el creixement anual del PIB i trobem que sols els anys 2001 i 2002 l'economia valenciana se situa lleugerament per damunt de la mitjana espanyola, mentre que la resta d'anys ho fa per davall. Ara bé, quan canvia el cicle econòmic, el decreixement valencià se situa per d'amunt de la mitjana espanyola (2009, 2010 i previsió per al 2011), la qual cosa ens mostra una realitat econòmica molt feble. L'enquesta de població activa (EPA) és el millor instrument estadístic per a observar la taxa d'activitat i d'ocupació d'una economia i l'evolució de la població aturada. L'any 2001, en època de creixement, tant la taxa d'activitat, com la d'ocupació i la d'atur, mostraven millors valors per a l'economia valenciana. Però des de l'any 2007, s'ha capgirat i els valors de l'economia valenciana són prou més dolents que la mitjana espanyola. Així la taxa d'ocupació acaba l'any 2010 al 46,44, quan l'any 2001 era de 49,44, i la taxa d'atur arriba fins al 22,91 quan l'any 2001 era sols del 9,44. I el mèrit o demèrit ho és del govern valencià. No pot ser que l'evolució positiva siga gràcies a l'acció del govern autònom i la negativa per culpa del govern central. La política econòmica del govern valencià no ha estat positiva, tant en termes de desenvolupament econòmic com d'ocupació. En època de creixement no s'han assignat recursos econòmics suficients per a la promoció de l'activitat econòmica i les polítiques actives, tant industrial com d'ocupació, han estat difuses i amb poca dotació econòmica. Després, en època de crisi, el govern valencià no ha mostrat la més mínima voluntat política per a liderar l'acord amb la resta de forces polítiques, empresaris, sindicats i universitats, d'un full de ruta econòmica creïble i acceptable per a treure a l'economia valenciana d'aquesta situació. Vull pensar que al País Valencià encara existeix un capital humà i social que creu i desitja l'interès col·lectiu; uns empresaris i sindicats disposats a treballar colze a colze; emprenedors que busquen la creació de riquesa; i universitats que treballen per la innovació i la creació d'empreses per a la nova economia. Ara sols cal un govern que ho vullga estimular i liderar.

Indignant

Rafael Beneyto Així es pot qualificar l'actitud de l'administració central respecte de les comunitats autònomes. Ara resulta que són les úniques culpables dels problemes de les caixes d'estalvi, i per això la ministra d'Economia i el governador del Banc d'Espanya es comprometeren recentment davant els inversors internacionals a acabar amb la tutela que exerceixen, d'acord amb la constitució espanyola i els estatuts d'autonomia. El govern central abans de compartir o cedir competències prefereix acabar amb el model de caixes d'estalvi. Caldrà recordar al Ministeri d'Economia i al Banc d'Espanya que tots dos són els veritables responsables: primer, d'haver permés la bombolla immobiliària pels ingressos fiscals que reportava a l'hisenda central; després, de no haver supervisat adequadament la concessió de crèdit i limitar el seu creixement desaforat; i, finalment, havent de comprometre molts recursos públics en el sanejament de les caixes d'estalvi, sense demanar cap responsabilitat. Sembla que les comunitats autònomes s'han convertit en l'excusa perfecta per a tapar la mala gestió de la crisi pel govern central. El govern central també es queixa que el dèficit públic no es redueix per culpa de les comunitats autònomes. Resulta graciós que, mentre mantenen ministeris dedicats a responsabilitats competència dels governs autonòmics, que després d'haver gastat molts fons públics en obres municipals absurdes per tal d'ajudar als constructors, i recentment a ampliar el capital de bancs i caixes sense sanejar els seus balanços i exigir responsabilitats, ara vulguen fer responsables de tot el dèficit públic a les comunitats autònomes que destinen més del 80 % dels seus pressupostos a sanitat, ensenyament i serveis socials. Tots tres serveis que augmenten la seua demanda en època de crisi econòmica com l'actual. El dèficit públic de l'Estat espanyol representa el 9,24 % del PIB (dades de 2010), mentre que el dèficit de les comunitats autònomes representa el 2,83 % del PIB regional. Si en època de crisi prioritzàrem la política de subsidis per a l'atur, la sanitat, l'ensenyament i els serveis socials, el dèficit públic tindria una altra distribució entre l'administració central i les autonòmiques. Exigir als altres el que u no compleix s'ha convertit en l'estratègia del Ministeri d'Economia. Fixen la màxima transparència en la publicació trimestral de la liquidació pressupostària de les comunitats autònomes, però no accepten fer públiques anualment les balances fiscals entre les comunitats autònomes i l'administració general de l'Estat. Sí que vol que es publiquen el resultats econòmics entre l'Estat espanyol i la Unió Europea, però no vol que els ciutadans de cada territori coneguem el que aportem a la hisenda central i el que rebem. Vist des del País Valencià, totes aquestes situacions indignen molt més. No tenim un govern valencià que puga compensar l'actuació del govern central, i així a hores d'ara ens hem quedat sense grans caixes valencianes, la qual cosa suposa no disposar d'un instrument de finançament bàsic. La debilitat i submissió del govern valencià ha estat total. Tampoc pot presentar-se el govern valencià com una institució seriosa i eficient en la gestió econòmica dels seus recursos, per la qual cosa les seues tímides reivindicacions sobre l'insuficient finançament autonòmic sonen més a victimisme interessat que a una reclamació equitativa i justa, com ho és. Però, malgrat això, la realitat és molt dura per als valencians. El govern valencià va generar un dèficit equivalent al 3,47 % del PIB, però amb dades de l'any 2005 corresponents a les balances fiscals calculades pel Ministeri d'Economia (actualment pot ser encara més) va transferir a altres comunitats autònomes el 6,32 % del mateix PIB. Si el que es recapta al País Valencià s'haguera quedat ací passaríem de tenir dèficit a un superàvit del 2,85 % del PIB. La solidaritat interregional imposada pel govern central gasta aquestes bromes. I encara resulten més pesades si els recursos recaptats al País Valencià viatgen cap a altres comunitats autònomes que tenen millor renda per càpita. Molt indignant.

'La intervención política de Bancaja y la CAM ha hecho que perdamos las dos cajas'

El catedrático de Historia e Instituciones Económicas Jordi Palafox (Valencia, 1952) no pudo contener su perplejidad cuando, contraviniendo las recomendaciones de la autoridad monetaria, el expresidente de la Generalitat, José Luis Olivas, fue propuesto para presidir Bancaja. Desde entonces ha alertado con insistencia de los riesgos que entrañaba la politización para las cajas valencianas. Los últimos acontecimientos subrayan su evidencia. Pregunta. La Comunidad Valenciana ha perdido en poco tiempo su músculo financiero. ¿Era inevitable? Respuesta. Me temo que sí. La intervención política, la falta de supervisión, el fraude de ley en el nombramiento de consejeros y, en suma, la conversión de CAM y Bancaja en el brazo financiero de la política del PP no podían tener otro resultado. Y más con una burbuja inmobiliaria. Si además el PSPV ha estado de vacaciones en este tema, no extraña la desaparición de las dos entidades más importantes de la economía valenciana. Dentro de las dos docenas de responsables el exconseller Gerardo Camps ocupa sin duda el primer puesto en este penoso capítulo de nuestra historia. [<a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/intervencion/politica/Bancaja/CAM/ha/hecho/perdamos/cajas/elpepuespval/20110731elpval_5/Tes">Llegiu l'entrevista completa</a>]

Apunts sobre la liquidació del finançament autonòmic del 2009

Vicent Cucarella Aquesta setmana s’ha fet <a href="http://www.meh.es/es-ES/Estadistica%20e%20Informes/Estadisticas%20territoriales/Paginas/Informes%20financiacion%20comunidades%20autonomas2.aspx">pública</a> la liquidació del primer exercici del nou model de finançament autonòmic, corresponent a l'any 2009, i la Comunitat Valenciana ocupa l'antepenúltima posició en finançament per càpita. Per darrere sols apareixen Múrcia i Canàries, encara que cal tindre en compte que les illes tenen un règim fiscal propi i possiblement caldria homogeneïtzar les dades. El finançament per càpita dels valencians és un 9,5% inferior a la mitjana espanyola. La comunitat més ben finançada en relació amb la població és Cantàbria, amb uns recursos per càpita superiors en un 32% als dels valencians. Tot això sense comparar-nos amb les comunitats forals, que tenen règims propis que suposen un greuge comparatiu permanent. Cal recordar que el 2009 és el primer exercici d'un nou model de finançament, encara que realment no és nou perquè són una sèrie de pegats per a solucionar els problemes que va donar l'anterior. Ja en aquest primer exercici hi ha una diferència de finançament per càpita de més del 38% entre la comunitat que ix més ben parada i la pitjor. Aquesta diferència és menor que la corresponent al 2008, però superior a la que hi havia el 2002, primer exercici de l'anterior model. Esperem que els mecanismes previstos per a controlar l’evolució del sistema eviten que aquest diferencial augmente amb els anys. Si el finançament autonòmic s’haguera distribuït exclusivament segons la població, la Comunitat Valenciana rebria 1.018 milions d’euros anuals més el 2009. És a dir, se li reconeixerien 10.720 milions d’euros, en compte dels 9.702 ara reconeguts. ¿D’on procedeixen eixes notables diferències? El punt de partida dels càlculs del nou model de finançament és el respecte a l’statu quo resultant de l’aplicació de l’anterior model. Açò explica que la Comunitat Valenciana comence per davall del que li correspondria segons el pes poblacional en una quantia de 1.358 milions. A continuació el nou model intenta reduir les diferències ocasionades per l’evolució que va tindre l’anterior model i, amb eixa intenció, incorpora nous recursos. Aquests s’agrupen en diferents partides, amb l’objectiu de reforçar l’estat del benestar, ajudar les comunitats amb major dispersió poblacional, també les de menor densitat de població, i col·laborar amb les polítiques de normalització lingüística. La Comunitat Valenciana no participa en dues d’aquestes quatre partides (dispersió i densitat de població), però sí ho fa de manera destacada en les corresponents al reforç de l’estat del benestar i a la normalització lingüística. Com a conseqüència de la distribució d’aquests recursos addicionals integrats en el sistema, la Comunitat Valenciana rep un reconeixement de necessitats de finançament per damunt del seu pes poblacional en una quantia de 168 milions d’euros. A més a més, el nou model incorpora uns recursos addicionals no integrats directament en el sistema: el fons de competitivitat, el fons de cooperació (dividit en dues partides independents) i una compensació específica segons la disposició addicional tercera de la llei (de la qual sols es beneficien les Illes Balears). La Comunitat Valenciana no es beneficia de cap de les dues partides del fons de cooperació ni de la compensació específica, però sí que es beneficia del fons de competitivitat. Com a conseqüència de la distribució dels recursos d’aquests fons especials, la Comunitat Valenciana rep una quantia que excedeix el seu pes poblacional en 172 milions d’euros. En definitiva, les novetats del nou model beneficien el País Valencià amb 340 milions per damunt del pes que aquest representa en la població de les comunitats de règim comú; però es queda molt lluny de compensar els 1.358 milions de menys que li atorga l’statu quo anterior. Com a resultat, el 2009 el País Valencià rep 1.018 milions menys del que li correspondria si tots els recursos es repartiren segons la població.

'La labor de Fabra', de José Antich

Con la toma de posesión ayer de Alberto Fabra como nuevo presidente de la Comunidad Valenciana en sustitución de Francisco Camps, se cierra una etapa de profundo descrédito de la institución autonómica fruto del denominado caso de los trajes y que. en última instancia, ha acabado desencadenando la dimisión del ex presidente y la pérdida de confianza de la cúpula del Partido Popular en su líder hasta hace muy pocas fechas. El relevo al frente de la Generalitat debería relajar la crispación existente en Valencia, devolver el impulso a un gobierno que veía fantasmas por todas partes y, sobre todo, reforzar la relación con sus vecinos. Desde este punto de vista, Fabra –en su condición durante estos años de alcalde de Castellón– ha sabido trabar relaciones importantes con Catalunya y alejarse del discurso más rancio de su antecesor, muy centrado en hacer de la lengua un motivo de discusión. Los nuevos tiempos deben servir para tejer complicidades y apostar por iniciativas empresariales de envergadura que son comunes a Catalunya y Valencia, como son el corredor mediterráneo y la complementariedad entre los puertos de ambas capitales. Los primeros pasos de Fabra al señalar que su principal objetivo va a ser que se vuelva a hablar en positivo de su comunidad son un buen punto de partida. Pero eso sólo no será suficiente. Fabra ha sido un candidato dirigido desde la calle Génova y ahora deberá reagrupar las diferentes tendencias del partido a las que sólo la autoridad de Camps ha podido rebajar sus ansias por tener un perfil menos monolítico. El nuevo presidente deberá aportar dosis de transparencia en la maraña de sociedades del llamado caso Gürtel y que han tenido una relación privilegiada con la Generalitat valenciana.

La marca València

Vicent Flor <img alt="" src="/uploads/marcaValencia_440.jpg" style="width: 440px; height: 294px; " /> Els humans recorrem als mites i als estereotips per a funcionar en la vida quotidiana. Ho explicitem o no. Ho reconeguem o no. Si ens ve un empresari napolità a proposar-nos un negoci en el reciclatge del fem, ben probablement desconfiarem. La Camorra i la Màfia han fet un mal extraordinari en la percepció de napolitans i de sicilians. Per descomptat que hi ha italians meridionals honrats i treballadors, però la "imatge" que tenim d'ells és, en general, precisament la contrària. Ens vengueren que amb l'America's Cup i amb la Fórmula 1 la "marca València" havia aconseguit esdevenir un punt de referència mundial i fins i tot galàctica. Rita Barberà, per exemple, ja el 2003 es deixava dur per l'emoció i declarava que «Valencia es admirada. Valencia está más guapa que nunca, se sale. La hemos puesto de moda». Tot i que Rita acostuma a ser hiperbòlica, sí que és cert que València ha incrementat la darrera dècada el seu coneixement europeu i internacional. Tanmateix, si férem un estudi de la quantitat de vegades que, particularment els dos darrers anys, la "marca València" ha anat associada a corrupció generalitzada, gestió nefasta i endeutament brutal haurem de concloure que el dany que ha patit ha sigut ben intens. València ara continua de moda, però en un sentit molt diferent del que apuntava Rita. Som "vistos" a Espanya i a Europa com uns lladres i com uns aprofitats. Si al seu president li regalen la roba que vist, ¿què hi haurà per darrere, es pregunten molts ciutadans de l'Estat i del continent? ¿I qui podria negar-los la raó? De fet, si en alguna cosa estan vertebrades les tres províncies de "la Comunitat" són en les pràctiques irregulars en els contractes públics. Hem tingut la possibilitat de llegir transcripcions d'algunes gravacions simplement "deleroses" al respecte. I no sols ha sigut corrupció. El model productiu pel qual s'ha apostat ha radicat bàsicament en rajola i turisme, una aposta impròpia per a una societat que es vol moderna i avançada. El resultat ha sigut un creixement encara inferior al de l'Estat i que un de cada quatre valencians estiga en l'atur, un percentatge quasi tres punts superior a la mitjana estatal. ¿Què se n'ha fet del Levante feliz? I no podem oblidar que aquesta crisi s'ha endut el sistema financer valencià: la CAM intervinguda i amb risc de desaparéixer i Bancaixa deglutida per Caja Madrid. Amb aquesta curtedat de mires, ha perdut Alacant, ha perdut València i ha guanyat Madrid... Noves glòries a Espanya, ja sabeu. ¿I què ha dit la societat civil d'aquest perjuí a la marca? Tret d'excepcions meritòries, més aviat poca cosa. ¿Què n'han dit els empresaris valencians? En general, han callat, potser esperant la quota. No tirem, per tant, tota la culpa als polítics. Assumim, tots plegats, la nostra quota de responsabilitat. Si no fem per canviar la imatge d'aprenents de gàngsters de la Mediterrània, no ens lamentem de les conseqüències que ja tenim al damunt i de les que vindran. ¿Què se n'ha fet, doncs, de la "marca València"?

'Corredor Madriterráneo', d'Andrés Boix

La historia de los últimos 20 años en materia de infraestructuras ferroviarias en España es el relato de una obsesión: el AVE. Pero también es la exhibición de un modelo centralizado hasta extremos que rozan el puro esperpento. Mientras el modelo radial de AVE, reforzado con una inversión milmillonaria, ha avanzado imparable el resto de ejes han sido objeto de un abandono escandaloso. En paralelo a los días de vino y rosas de la alta velocidad, un divertido sainete se representaba a cuenta de las grandes redes de transporte ferroviario europeas, destinadas esencialmente a lograr ejes muy potentes para el tránsito de mercancías, con las importantes consecuencias económicas que ello implica. La inclusión de una conexión concreta en el listado garantiza ayudas europeas para su construcción, pero requiere, con carácter previo, de un compromiso de inversiones creíble y considerable por parte del Estado por el que discurre. Nuestro país, en tiempos de Loyola de Palacio como comisaria europea de Transportes, planteó la inclusión de un divertido y sedicente "corredor mediterráneo" que debía permitir sacar las mercancías en dirección a Europa de modo eficiente. Esta infraestructura partía de Algeciras y por Madrid y Zaragoza para acabar cruzando los Pirineos por su parte central. Los técnicos de Fomento que diseñaron el eje llevan años, décadas, defendiendo en todo tipo de documentos oficiales que ese es el verdadero corredor mediterráneo, pues a fin de cuentas discurre más o menos cerca del citado mar (a unos 400-500 kilómetros) y, aseguran, permite conectar el eje central con ramales a los distintos puertos. ¡Si casi se huele el mar desde las vías! La tomadura de pelo ha sido tremenda. De lo que estamos hablando es simplemente de un proyecto centralizador que suponía obligar al tránsito de mercancías a dar un enorme rodeo, con las pérdidas de eficiencia consiguientes, con la única finalidad de lograr que la UE financiara una conexión fantástica para el centro peninsular imposible a partir de los volúmenes que se mueven allí. Para más escarnio, Europa daba el dinero porque oficialmente era para dar servicio a los puertos mediterráneos, que es donde se generan tránsitos que pueden hacerla rentable. Los delirios inversores que requería el proyecto de Corredor Madriterráneo, sin embargo, han acabado felizmente arrumbados porque el brutal coste de la nueva conexión pirenaica y la negativa francesa a permitir ese paso en una zona de alto valor ecológico han hecho a la UE apostar por una especie de corredor híbrido que aproveche al máximo las actuales infraestructuras y que sí daría servicio a los puertos e industrias mediterráneas, al menos, hasta Valencia. A partir de ahí, en cambio, el corredor volvería a depender de Madrid, dejando fuera, por ejemplo, a Alicante. Esta victoria a medias, más producto de la casualidad que de la inteligente articulación de esfuerzos, ha llegado antes de que, por ejemplo, las Cortes valencianas se unieran al fin en la reclamación. Pero al menos parece que, aunque tarde, hemos entendido hasta qué punto es importante exigir que esta infraestructura se realice de manera sensata. Lo cual incluye, por supuesto, la radical defensa de que Alicante esté eficazmente conectada al corredor, tanto por el norte como por el sur. Mientras ese objetivo no esté conseguido nadie debería darse por satisfecho.

'La autopsia', de Juan Ramón Gil

La muerte de la Caja del Mediterráneo, después de haber vivido un siglo y un tercio de otro, no se produjo el viernes, sino hace al menos dos años, cuando Modesto Crespo y Roberto López empezaron a ir de feria en feria, hoy a Murcia, mañana a Bilbao, pasado a Oviedo. De entonces acá, lo único que faltaba por extender era el certificado de defunción. Y eso fue lo que en la tarde de anteayer, una vez cerradas las oficinas y los mercados y con todo el fin de semana por delante, para evitar que cundiera una histeria injustificada pero difícil de frenar de otra forma, hizo el Banco de España. Así que ni siquiera puede recurrirse al tópico y sobado titular de García Márquez y su crónica de una muerte anunciada, porque el encefalograma era plano desde hace mucho tiempo. En todo caso, lo que ahora vendrá será la autopsia. Ningún cadáver hallado en extrañas circunstancias escapa de ella. Los grandes males, de todas formas, han ido siendo relatados en estas páginas mes a mes y golpe a golpe. Más allá de lo que los interventores forenses dictaminen ahora, la CAM sucumbe víctima de quienes la gobernaron desde dentro y desde fuera, de una sociedad civil anestesiada y de un Banco de España que necesitaba salvar unas cajas pero condenar a otras para que el proceso de reestructuración del sistema financiero tuviera credibilidad. El día en que la entidad alicantina alcanzó el cuarto lugar en la clasificación de cajas de ahorro de España, en franca competencia con Bancaja, ese día el motor de una institución crediticia que había sido modelo de prudencia hasta aquí se aceleró de forma irracional. Sostener ese nivel, en un territorio en el que la industria había desaparecido para convertirse en el reino del ladrillo, con la especulación y la depredación del paisaje como dedicación principal y casi exclusiva, llevaba directamente a la ruina si la burbuja inmobiliaria estallaba, como así ocurrió. Pero, por si la exposición a un sector tan explosivo como la construcción no era riesgo bastante, la CAM soportó al mismo tiempo el ser, junto a su colega valenciana, el cofre del tesoro de la Generalitat, y vivir así en permanente estado de saqueo, da igual que fuera para construir terras míticas, ciudades de las artes o ciudades de las luces; da lo mismo si se tiraba de ella para financiar regatas, salvar equipos de fútbol o pagar las nóminas de la Administración. El caso es que su cuenta era una cuenta abierta al capricho de quienes han gobernado esta autonomía. El consejo de administración jamás se quejó. Nunca ejerció la labor de control y gobierno para la que teóricamente existía. Y no lo hizo porque, desde el presidente hasta el último de sus vocales, todos eran esclavos de quienes les eligieron: la mayoría, aplastante, del PP; y algunos, muchos menos, del PSOE. Los directivos, empleados al fin y al cabo, que no dueños, aprendieron paulatinamente que no cabía otra que ponerse al pairo de las directrices políticas y entrar en el compadreo con el consejo y con la Generalitat, señor de horca y cuchillo como demostró Lerma, fulminando a Miguel Romá como director general para colocar a Juan Antonio Gisbert; Zaplana, liquidando a Román Bono como presidente para poner a Vicente Sala y forzar luego la dimisión del mentado Gisbert; y Camps, deshaciéndose de Sala para imponer a Modesto Crespo. Así que hubo un día en que Roberto López, que llegó a enfrentarse con Zaplana cuando éste todavía era ministro plenipotenciario, echó la vista atrás, vio los antecedentes y supo lo que tenía que hacer para sobrevivir. Gestionar en esas condiciones una entidad con más de 70.000 millones en activos y de 40.000 en depósitos era una locura que tenía que acabar mal. Y todos los pecados se pusieron de manifiesto cuando cayó Lehman Brothers, se derrumbó la construcción, se cerró el grifo del crédito exterior y se entró en la frenética carrera de los SIP y las fusiones. El suceso ocurrió cuando la CAM tenía un presidente sin más mérito para serlo que su amistad con el jefe del Consell, un director general que ya sólo podía huir hacia delante, un consejo tan falto de dignidad que en lugar de haber dimitido en bloque aún estaba peleándose hace apenas 72 horas por ver quién continuaba en el machito, un gobernador del Banco de España que necesitaba un trofeo en su vitrina y un jefe del Consell, Francisco Camps, gran maestre de este aquelarre, encerrado en su Palau hasta que el miércoles fueron a sacarlo y hubo de dejarlo a la fuerza. Ha querido la historia que todos los protagonistas acabaran saliendo por la puerta de atrás: dimitidos, destituidos, despedidos o jubilados antes de tiempo. Ellos se cargaron la caja. Pero es Alicante, la Comunitat Valenciana, sus representantes sociales y sus dirigentes políticos, quienes no han sabido defenderla. Y los intereses que ahora pagaremos por ello serán altísimos.

José Vicente González: 'No se puede vivir de espaldas a Catalunya'

"Sin el corredor, perderemos competitividad y posiciones en Europa" dice el presidente de la patronal valenciana | "Los empresarios valencianos estamos por la relación cordial con los catalanes" Esta entrevista tuvo lugar momentos antes de que José Vicente González tomara un avión a Bruselas para defender el corredor mediterráneo. El presidente de la Confederación de Organizaciones Empresariales de la Comunitat Valenciana (Cierval), la patronal autonómica, lleva años con ese objetivo, porque está convencido de que de su logro depende en parte el futuro de las empresas valencianas y catalanas. ¿Ha pensado en la posibilidad de que la UE no apoye el corredor mediterráneo? El corredor debe hacerse, con Bruselas o sin. Lo necesitamos los valencianos y los catalanes, y también los murcianos... Todos nos jugamos mucho. En esta área se concentra el 40% del PIB de España y el 50% de las exportaciones, y están los puertos más importantes del Mediterráneo occidental, Barcelona y Valencia. ¿Se imagina estos puertos sin tren a Europa en unos años? ¿Cuáles serían las consecuencias? Perderíamos competitividad y posiciones en Europa. Sería muy grave. Tenemos una situación privilegiada no sólo para recibir mercancías de Asia y Oriente, sino para que esos mismos barcos salgan de aquí llenos. Eso no ocurre, por ejemplo, en Marsella. He estado en todos los actos de apoyo al corredor en Europa, y le puedo asegurar que la gente que piensa en la economía defiende este corredor. En su momento no se hizo lo que tocaba; pero ahora estamos todos subidos al barco, desde los empresarios hasta las instituciones. Y confío en el pleno apoyo del Gobierno español. Espero que este corredor acabe con la visión radial de España. Si se logra el objetivo será una gran victoria de la sociedad civil catalana y valenciana. La iniciativa ha sido de la sociedad civil, pero también hemos encontrado, esta vez sí, el apoyo decidido de las instituciones locales, autonómicas y nacionales. ¿La sociedad civil ha logrado romper el hielo entre Catalunya y Valencia? Desde un punto de vista económico, Valencia tiene muchos más puntos de coincidencia con Catalunya que con Madrid; por el tipo de industria y tejido productivo. ¿Cree usted que esta normalidad debería alcanzar a todos los estamentos de ambas autonomías? Debería ser lo más natural, porque lo que no es natural es creer que Catalunya no está ahí al lado... la geografía es tozuda. ¿Hay más elementos en los que colaborar? ¿Con los catalanes?, muchos. Pero hemos estado viviendo de espaldas unos con otros y eso no tiene ningún sentido. Los empresarios estamos por las relaciones cordiales. ¿La no relación con Catalunya ha tenido un coste? No sólo por las consecuencias, sino por lo que no hemos podido lograr. El corredor mediterráneo es un ejemplo; porque el coste de no tenerlo es enorme. Ya está bien de pensar que el sol de Madrid ilumina sólo las provincias, y pensemos en clave económica, más aún con esta crisis. ¿Tiene la Comunidad Valenciana recursos para salir de la crisis? La exportación está funcionando, y el turismo también. El ladrillo no volverá a ser lo mismo, y hay que invertir en industria. La Generalitat debe hacer todo lo posible para ayudar a las empresas.

Entrevista a Vicent Flor en El Sigular Digital

El sociòleg Vicent Flor, autor de "Noves glòries a Espanya" (<a href="http://www.editorialafers.cat/web/" target="_self">Editorial Afers</a>), va ser boicotejat en l'acte de presentació del seu llibre a l'FNAC de València per part de grups d'ultradreta, que van irrompre a l'acte llançant "petites bombes de fum", cadires i exemplars de l'obra. Noves glòries a Espanya és el resum de la tesi doctoral de Flor, on reflexiona sobre el moviment blaver -anticatalanisme valencià- explicant com va sorgir i com ha aconseguit ser predominant en la societat actual. <img alt="vicent flor 475" src="http://www.elsingulardigital.cat/cat/img2/2011/07/vicent_flor_475_475x352.j pg" title="vicent flor 475" /> Foto: Amparo Rius Per Helena Sabaté L’atac que va rebre en la presentació del seu llibre per part de grups ultradretans... És la prova que l’anticatalanisme segueix més vigent que mai al País Valencià? L’anticatalanisme no ha deixat mai d’estar viu des de la transició democràtica. Existeix un anticatalanisme radical, protagonitzat per grups com Espanya 2000 o el Grup d'Acció Valencianista però també n’hi ha un altre més extés, que té encara més influència social. És més difús i està inserit dins el poder. La Generalitat Valenciana prohibint les línies en valencià o la recepció de TV3 mostra clars components anticatalanistes. Ha rebut algun altre tipus d’agressió? No, afortunadament. Però sí que hi ha hagut molts altres atacs que podien haver estat molt greus. Per exemple, un atemptat que es va produir a la seu del Bloc Nacionalista Valencià o a la d’Esquerra Republicana del País Valencià. Afortunadament, no s’han hagut de lamentar desgràcies personals però podia haver passat. Això ha canviat poc, vull recordar que Joan Fuster ja va patir un atemptat explosiu a casa seva. Per tant, des de la transició democràtica aquests grups han tingut una certa complicitat policial, perquè sinó no s’explica. Vostè va començar simpatitzant amb el blaverisme. Què el va fer canviar d’opinió? Això era quan jo era una adolescent. A casa meva es comprava Las Provincias i se sentia el discurs anticatalanista que difonien els mitjan. Vaig evolucionar personalment a base de llegir i d'adonar-me'n de la pròpia incoherència del blaverisme, que promocionava una llengua que després no usava. Quan vaig veure altres coses immediatament vaig canviar. Sí que es cert que el meu cas és una conseqüència de l’anticatalanisme difús de la societat valenciana, que està molt present als mitjans i impregna una part important del discurs sociològic. No sóc cap cas excepcional. Per què va tenir tant d’èxit el blaverisme? Perquè fou una ideologia eficaç per intentar desmuntar o dificultar la recuperació de les llibertats i del procés d’autogovern del País Valencià. Com dic al llibre, l’anticatalanisme és un antivalencianisme eficaç. D’alguna manera, amb l’excusa de si el valencià és català o no, s’evita el procés de normalització lingüística i que el català sigui una llengua normal en tots els àmbits de la comunicació. L’anticatalanisme té mala consciència d’un espanyolisme clar al país valencià. Sosté que el blaverisme està vinculat al PP però també al socialisme. L’Estatut d’Autonomia actual va canviar a Madrid, unilateralment, la denominació de País Valencià a Comunitat Valenciana els darrers dies del govern d'UCD, l'any 1982. El partit socialista també ha tingut alguna responsabilitat en aquest procés de legitimació social del blaverisme. La formació socialista no ha volgut enfrontar-se a aquesta manera d'atemptar contra la unitat lingüística, contra les relacions entre el País Valencià i Catalunya. Al 1984, quan la Generalitat Valenciana estava governada per Joan Lerma amb majoria absoluta, es converteix en l'única comunitat autònoma amb llengua pròpia on el coneixement de la llengua no era un requisit per entrar a la funció pública. També es va oficialitzar l'himne regional. Si no hi hagués hagut un suport dels dos partits majoritaris l’extensió social del moviment no hagués estat tant gran. Creu que això també ve alimentat perquè per ser “bon espanyol” també s’ha de ser “anticatalà”? El blaverisme és un moviment espanyolista i si alguna cosa té en comú amb els dos grans partits és un model unitari i una concepció més o menys jacobina de l’estat. Això ha fet que a vegades també s’entengués com una manera d’arraconar socialment el nacionalisme. Per això deia que el partit socialista també té una responsabilitat clara. Hi ha qui parla de València com la platja de Madrid. Què en pensa? L’actual secretari general del PSOE va fer una campanya alegrant-se molt de que venia l’AVE de Madrid, quan el mediterrani, que és un eix absolutament fonamental pels interessos valencians està absolutament desatès. No és cap casualitat que el mediterrani s'hagi deixat de banda. El corredor del mediterrani podria apropar valencians i catalans? És una pota. La col·laboració econòmica i les infraestructures a nivell econòmic és una peça importantíssima però no l’única. Ha d’haver-hi moltes més coses, totes les cultures i llengües enllaçades necessiten enfortir el seu procés d’unitat. Vull recordar que els catalanoparlants de València no podem veure la televisió en valencià. Tampoc podem tenir un diari en valencià, ni tenim pràcticament mitjans de comunicació. Això és una pèrdua pel conjunt de la comunitat idiomàtica. El futur del valencià i el català està en risc. A tots plegats ens interessa una major col·laboració. Per què fracassa el paradigma fusterià? Vostè diu que ha faltat un lideratge... Això donaria per un altre llibre! En aquest, apunto algunes de les qüestions. Una, és que el valencià fou associat exclusivament a l’esquerra. El blaverisme guanya la partida perquè conecta amb la identitat regional perquè tingui el suport de l’últim franquisme. També rep el suport de molts mitjans de comunicació, que tenen una gran influència social. La premsa del movimiento, El Levante al seu moment i després un diari tant important com Las Provincias, van jugar la carta de l’anticatalanisme a la transició. Hi ha espai per a un partit regionalista, progressista de centre que reuneixi liberals, federalista i nacionalistes valencians? En les últimes eleccions hi ha hagut un creixement important de la coalició de Compromís pel País Valencià. Clar que hi ha espai pel creixement de forces polítiques pròpies. No vull caure en cap fatalisme, al País Valencià hi ha molta gent que pot dur a terme moltes iniciatives i tenir una influència important. Vull recordar el paper que ha tingut Escola Valenciana o el paper que està jugant Compromís. Podria sorgir un nou partit anticatalanista independent del PP? Això ja és més difícil. Els diferents intents després d'Unió Valenciana (com Coalició Valenciana) han tingut uns resultats electorals menors. I una opció de centre dreta no anticatalanista? Per què, no? Una opció de centre dreta no anticatalanista, com en el seu moment a Mallorca va ser Unió Mallorquina, que va desaparèixer pel cas de corrupció. L’espai podria ser-hi, el que passa és que fins ara els resultats han fracassat precisament perquè la centre-dreta sí que ha dut a terme una política anticatalanista, com fou Unió Valenciana. Com veu el futur de les relacions entre Catalunya i el País Valencià? Catalans i valencians han de ser conscients que la col·laboració ens beneficia a tots. Igualment que hi hagut un important anticatalanisme al País Valencià, a Catalunya també hi ha hagut desatenció o desinterès del que succeïa al sud. La desatenció recíproca ha fet que Madrid guanyés la partida. Hem de ser conscients que tenim elements culturals, econòmics i socials compartits i això ens farà més forts. Econòmicament aquest distanciament també té repercussions... I com recorda vostè al llibre els acords polítics han estat pràcticament inexistents. Tenim, per exemple, el cas de TV3. Pot canviar a curt termini? Sí, hi hagués voluntat política sí. És l’única que pot canviar-ho. Però crec que al Govern de la Generalitat a vegades li interessa instrumentalitzar una determinada situació social per treure rèdits electorals. A més, no podem oblidar que el model de TV3 demostra que és una televisió normal i que el català és una llengua de comunicació a tots els nivells perquè fa un ús diglòsic de la llengua. A Canal 9 hi predomina el castellà i TV3 té un altre model, que a la Generalitat Valenciana no interessa que arribi i es conegui.

'Las urnas no son el Jordán', de Fermín Bocos

En términos de responsabilidad política, el Partido Popular no puede mirar hacia otra parte ante el procesamiento de Francisco Camps, presidente de la Generalitat Valenciana. La política se rige por criterios y códigos diferentes a los de la Justicia. El César, amén de honrado, debe parecerlo. En ese registro, el silencio de Mariano Rajoy, líder nacional de los populares, resulta chocante. Quien ha pedido explicaciones y la dimisión de otros políticos sin siquiera estar procesados (caso de Manuel Chaves) debería comparecer ante los ciudadanos para zanjar las dudas que genera su silencio. Dudas que amparan la idea de que una afasia tan prolongada sólo puede encontrar explicación en que Camps le tiene atado de manos porque en el fondo oscuro del caso Gürtel se esconde una trama de financiación irregular del PP valenciano. La pretensión de algunos dirigentes populares de que la reelección de Camps (por mayoría absoluta), le absuelve de cualquier responsabilidad penal y política (eventual inhabilitación para ejercer cargo público), resulta inadmisible en una democracia. Por desgracia, este tipo de conatos contrarios tanto a la legalidad como al decoro, tienen precedentes en España. Cuando la justicia investigó a Jordi Pujol por el asunto Banca Catalana el entonces presidente de la Generalitat se envolvió en la bandera catalana acusando al Gobierno central de «haber hecho una jugada indigna». Y, ¡qué decir! del coro de dirigentes socialistas que intentaron deslegitimar al juez Marino Barbero cuando instruía el sumario del «caso Filesa», por la financiación ilegal del PSOE. Los políticos no están por encima de la ley. Cualquier actuación en ese sentido es intolerable. Por eso, creo que Mariano Rajoy debe emplazar a Camps para que dimita. Si no lo hace, su discurso de la regeneración ética que necesita la política española se quedará en nada y, en vísperas de unas elecciones cruciales, perderá algo más que la credibilidad. No se puede estar todo el día dando caña (con razón) a Zapatero y mirar para otro lado cuando le preguntan por Camps. Aunque así lo crea la señora Rita Barberá, alcaldesa de Valencia, las urnas no son el Jordán.

La desigualtat salarial a Espanya és de les més altes de l'OCDE

Espanya és entre els països de l'OCDE amb més nivell de desigualtat salarial, segons l'Organització Internacional deTreball (OIT): el 10% dels assalariats que més guanyen multipliquen per 4,1 el salari mitjà del 10% dels treballadors que guanyen menys. Aquestes mitjanesno recullen a més "els pics", els salaris de la banca o de grans firmes de l'Ibex que han portat al ministre de Treball, Valeriano Gómez, a titllar d'"obscens" sous que superen cinc-centes o mil vegades els dels empleats de base i a reclamar per a ells tipus fiscals "especialment augmentats". [<a href="http://www.lavanguardia.com/encatala/20110718/54187489581/la-desigualtat-salarial-a-espanya-es-de-les-mes-altes-de-l-ocde.html">Llegiu l'article complet</a>]

'El PP levanta la alfombra de Castilla La Mancha y deja quieta Valencia', d'Enric Juliana

"El PP está realizando auditorías en todas las comunidades que ha arrebatado al PSOE. El celo contable de los populares, sin embargo, es selectivo. La Comunidad de Valencia es la gran ausente en el debate del déficit. " [<a href="http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20110715/54186568996/el-pp-levanta-la-alfombra-de-castilla-la-mancha-y-deja-quieta-valencia.html">Llegiu l'article complet</a>]

'Instituciones hundidas', de Jesús Civera

Si le lanza un vaso al suelo, se rompe y se esparce en pequeños cristales. Si se lanzan pequeños cristales al suelo, es imposible que formen un vaso. Sus señorías en las Corts han alcanzado este proceso de entropía coloquial con los nombramientos de los órganos consultivos de la Generalitat. Tal es la chapuza –el desorden suscitado–, que regenerar el Consell Valencià de Cultura, el consejo de RTVV o el Consell Jurídic Consultiu costará años y leguas. ¿No han colaborado sus señorías a rematar el desprestigio que sufre la política al iluminar otro episodio bochornoso? Sin duda. A la degradación de la política –en la que cooperan no pocos medios de comunicación–, golpeada por intereses no representativos, hay que añadir el esfuerzo de buena parte de sus profesionales por hollarla. El resultado es un prefascismo de salón que proviene de ese desdoro que imprimen las elites y que baña la sociedad. Así comenzaron los regímenes autoritarios de la primera mitad del siglo XX irradiados por la depresión económica. [<a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2011/07/15/instituciones-hundidas/824494.html">Llegiu l'article complet</a>]

'El gasto público por habitante en la C. Valenciana es el más bajo de España'

JORDI CUENCA VALENCIA El gasto público per cápita en la Comunitat Valenciana es el más bajo de España, dado que en 2008 se quedó en el 81,4 % de la media nacional, por debajo del 83 % de Murcia y del 86,6 % de Madrid, las otras dos autonomías peor posicionadas en este escalafón, según <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/112">Crecimiento y competitividad. Trayectoria y perspectivas de la economía española</a> que han elaborado la Fundación BBVA y el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (IVIE). El conjunto del gasto público en España se situó en dicho ejercicio en el 41 % del PIB, si bien alrededor de esa media se observa un abanico muy amplio, que abarca desde el 68,6 % de Extremadura al 27,7 % de Madrid, con la Comunitat Valenciana en la parte más baja: 37,6 %. La situación es muy similar si tomamos en consideración la parte del gasto público (VAB) que produce bienes y servicios finales -la que más influye en el número de empleados del sector-, que en promedio está en el 12,6 % del PIB, pero que sube al 23,2 % en Extremadura y baja al 8,8 % en Cataluña. La Comunitat Valenciana se encuentra por debajo de la media con un 11,5 %. El informe apunta que las mencionadas "ratios se ven sustancialmente influidas por el nivel del PIB de las regiones, por lo que un peso bajo del gasto público o la producción pública en el PIB regional no equivale necesariamente a un menor gasto público por habitante", donde se constata "una enorme desigualdad", con diferencias entre autonomías de hasta el 40 %. El estudio pone de manifiesto que, pese a que los niveles competenciales son muy similares, "los recursos por habitante de los gobiernos autonómicos son muy dispares". Así, en 2008, la Comunitat Valenciana tenía uno de los peores porcentajes de recursos reconocidos por el sistema de financiación, concretamente, el 85,7 % respecto de la media española. Solo Baleares, con un 84,5 %, estaba peor. La estimación para 2009 incluye una mejora hasta el 88,7 %, pero en este caso pasa a convertirse en el peor registro, por la mejora balear. Nada que ver con el 92,6 % de 2002, entonces solo superior al 89,7 % de Murcia. La Fundación BBVA y el IVIE constatan que la citada disparidad en los recursos es extensible a los gastos de las autonomías en sus más importantes funciones y en su endeudamiento. Y precisan a continuación que "la deuda no es mayor en las que más gastan, sino en las que menos ingresan", porque "cada vez que algunas comunidades con más recursos ofrecen nuevos servicios los gobiernos de otras se sienten presionados y los imitan; si no disponen de recursos gastan con déficit y consideran que eso refuerza los argumentos para reclamar más recursos al Gobierno central". El estudio añade que la corresponsabilidad fiscal debería haber contribuido a desactivar este mecanismo, "induciendo a cada Gobierno a asumir las consecuencias de sus decisiones", pero "el sistema de financiación sigue siendo visto como revisable porque en la práctica lo es y porque parece injusto, dado que estima unas necesidades de gasto por habitante -y los consiguientes derechos de financiación- demasiado desiguales para ser equitativas". Así, en 2008 había una diferencia de recursos per cápita de 39 puntos porcentuales entre Cantabria y Baleares y en las estimaciones para 2009 con el nuevo modelo Cantabria supera en un 33 % a la Comunitat Valenciana, una de las autonomías más perjudicadas por el impacto poblacional y la que tuvo en 2010 el mayor porcentaje de deuda respecto al PIB, con un 17,2 %, siete puntos por encima de la media, y al que hay que sumar el 3 % de las empresas públicas.

'Escòcia: molt més que un referèndum', de Xavier Solano

Amb la recent victòria electoral per majoria absoluta del Partit Nacional Escocès (SNP) a les eleccions escoceses, la pregunta ja no és si hi haurà o no un referèndum per la independència sinó quan es farà. Sens dubte serà un procés interessant i fóra bo que els catalans en féssim un seguiment exhaustiu. Especialment ara que el 43% de la nostra població ja es decanta per la independència. Cal, doncs, extreure'n lliçons per quan arribi el moment. És per això que cal prendre nota dels arguments a favor i en contra, de les actituds dels governs democràtics d'Escòcia i del Regne Unit i de les reaccions de la societat, l'empresariat, la UE i la comunitat internacional. [<a href="http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/430127-escocia-molt-mes-que-unnreferendum.html">Llegiu tot l'article</a>]

'Crecimiento y competitividad', informe BBVA-IVIE

Informe realitzat per l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques i la Fundació BBVA. Aquest Informe fa un diagnòstic de la trajectòria recent de l'economia espanyola i proposa mesures per a recuperar el creixement i entrar en una etapa de desenvolupament continuat, que oferisca a la societat espanyola noves oportunitats de progrés. Per a retrobar el seu lloc en l'economia global, Espanya necessita una modernització de la seua estructura productiva que implique un ús intensiu dels actius del coneixement i de la innovació i una renovació profunda de les institucions que li donen suport. Ha d'actuar amb urgència des de l'empresa i el sector públic, i recolzar-se en un clima social favorable a les reformes. Són cinc els objectius fonamentals: el canvi d'especialització productiva, el reforç de la competitivitat de l'empresa, la reforma de l'educació i de l'ocupació, la recuperació del sistema financer i la redefinició de les principals polítiques públiques. Encara que els canvis donaran el seu fruit a mitjà termini, han de ser abordats de forma immediata per a no córrer el risc de continuar perdent posicions i desaprofitant les oportunitats que ens ofereix el nostre actual nivell de desenvolupament. <a href="http://www.fbbva.es/TLFU/tlfu/esp/publicaciones/informes/fichainforme/index.jsp?codigo=613">Descarregueu l'informe complet i el resum executiu</a>.

'Jobs for the boys', d'Andrés Boix

Desgraciadamente, nos hemos acostumbrado muy rápidamente a que cualquier institución sea susceptible de ser convertida en agencia de colocación de nuestros partidos políticos. La gestión que a lo largo de los últimos años ha realizado el PP en la Generalitat Valenciana es un muestrario ominoso de las más desgraciadas prácticas clientelares. Hemos llegado a un punto tal en que ni siquiera se esconde este modo de proceder. Parte de la indignación que los ciudadanos acumulamos contra nuestros representantes se explica, como es normal, por este factor. [<a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Jobs/for/the/boys/elpepiespval/20110711elpval_8/Tes">Llegiu l'article complet</a>]

'Respeto para los museos', de José Manuel Costa

Tenemos un problema. Ya en la segunda década del siglo XXI, nuestros poderes públicos siguen sin entender de qué va esto de la cultura, ni mucho menos como tratar la cuestión. Es un poco disculpable que a veces no sepan ni para que construyeron la miríada de Auditorios o Centros de Arte Contemporáneo que han surgido como setas en los últimos veinte años. Quedaba bien inaugurar el edificio, le daba cierto empaque a la ciudad o pueblo y, en fin, había dinero para todo. Como se ha demostrado posteriormente, estos centros también podían servir para colocar a allegados sin trabajo, políticos caídos u otras obras caritativas de este tipo. Vale, el arte contemporáneo es una entidad aún por enseñar y comprender (para muchos Picasso sigue siendo contemporáneo) y las barbaridades que se hacen en ese ámbito, sin dejar de serlo, se ven atemperadas por una ignorancia algo menos culpable. Pero los sucesos en torno al Museo de Bellas Artes San Pio V de Valencia ponen de manifiesto que estamos aún peor de lo que pensamos. Desde su creación a partir del siglo XVIII, los grandes museos de pintura y/o escultura han mantenido tres funciones: la exhibición, la conservación y la investigación. A lo que pueden sumarse la adquisición, el peritaje, los programas educativos, etcétera. Todo esto requiere de un personal y una dirección especializados, como en cualquier otro ámbito. En este sentido, el director no puede ser simplemente un buen gestor. Debe tener la capacitación técnico–académica necesaria para lograr que esa entidad, el museo, lleve a cabo sus fines con criterio. Esto suele aprenderse estudiando Historia del Arte o Bellas Artes. Los decanos de Veterinaria son veterinarios, no arquitectos; los directores de hospital, médicos; el presidente del Consejo General del Poder judicial, un jurista… Esto lo entiende todo hijo de vecino. ¿Cómo es posible que la Generalitat Valenciana piense que una abogada es la persona adecuada para dirigir una de las tres pinacotecas más importantes de España junto al Museo del Prado y al Museo de Bellas Artes de Sevilla? El dislate se hace aún más clamoroso si tenemos en cuenta que ya existe una sentencia firme sobre este mismo museo que obligó a realizar un concurso y que existe un Documento de Buenas Prácticas firmado por las asociaciones del sector, el Ministerio de Cultura y diversas autonomías y ayuntamientos que prevé la forma en que deben cubrirse puestos como el de director de un Museo (por concurso abierto y tras deliberación de un comité de expertos independiente). Cuando las multitudes del 15-M gritan que los políticos no las representan, escándalos como el actual no hacen sino reforzar sus razones. Aunque bien mirado, quizás no quepa esperar de quienes tienden a considerar la cosa pública como su finca privada que se anden con esmeros culturales. No es excusa. La cultura, en este caso una gran pinacoteca de arte clásico, patrimonio de todos, merece un mínimo respeto.

'La Unión Europea apunta un primer diseño de sus ejes europeos de transportes'

La pasada semana la Unión Europea hizo público un avance de sus propuestas de inversión para cohesión territorial para el periodo 2014-2020. Entre un amplio paquete de medidas se avanzó el trazado de diez principales corredores ferroviarios, apareciendo por primera vez el Corredor Mediterráneo pero con un diseño que no contempla en su totalidad las perspectivas españolas de este eje. Desde las zonas afectadas se he elevado un sentir de protesta, liderado por Ferrmed, pero el Ministerio de Fomento, además de ver lo positivo de la noticia, especialmente la fuerte inversión destinada a España, indica que aún no está cerrado el diseño definitivo y hay opciones de incluir itinerarios al sur de Valencia. [<a href="http://www.vialibre-ffe.com/noticias.asp?not=7474&cs=inte">Llegiu l'article complet</a>]

La crisi i les diputacions provincials

David Joan Marí Arran de la crisi, s’ha obert un ampli debat sobre la dimensió de les administracions públiques a l’Estat espanyol. Trobe que és un debat molt esbiaixat, amb un clar rerefons ideològic, i que sovint amaga dades fonamentals, com ara que el nivell de deute públic de l’Estat espanyol està dins d’uns paràmetres absolutament normals dins del nostre entorn, i que és el deute privat el que ara com ara suposa un llast per a l’economia. No obstant això, trobe que el debat sobre la millora de l’eficiència del sector públic ha de ser benvingut. Partim d’unes premisses bàsiques. El sector públic és necessari i, per definició, posa per davant l’interés públic, el de tots, a l’interés privat. En defensa d’eixe mateix interés públic, i pensant en la millora permanent, no hauríem de defugir el debat sobre la seua reestructuració, no sols en aspectes quantitatius, sinó també i primordialment qualitatius. No sóc de l’opinió que s’haja de retallar, sí o sí, tot el sistema públic. Hem d’analitzar meticulosament on es pot retallar i on s’ha de retallar, però també on hauríem d’ampliar. Per exemple, les universitats tenen unes taxes de retorn de les inversions molt avantatjoses per a la societat; tampoc no podem pensar que ampliar el nombre de funcionaris en la persecució del frau a la hisenda pública siga econòmicament negatiu, etc. En aquest debat sobre les retallades del sector públic i la seua eficiència, trobem una figura que amb el desenvolupament autonòmic ha quedat especialment sobredimensionada respecte a les seues atribucions: la diputació provincial. La diputació ha quedat a mitjan camí entre les comunitats autònomes i els municipis, amb extenses nòmines de funcionaris, polítics i assessors, la pertinència dels quals caldria revisar. Trobe que ha arribat el moment d’animar uns i altres a iniciar l’estudi i el debat sobre aquesta pertinència, sobre el cost d’oportunitat de les diputacions provincials, sobre si es milloraria l’eficiència en l’assignació dels recursos públics amb una redistribució de les competències de les diputacions entre altres administracions: comunitats autònomes, municipis o mancomunitats de municipis. En definitiva, volem un debat sobre la dimensió de la res publica centrat en l’eficiència, entesa com l’optimització de la relació entre els recursos assignats, el seu impacte i la satisfacció dels ciutadans. Les diputacions provincials semblen l’objecte d’anàlisi perfecte per a obrir aquest debat més ampli sobre la necessària millora de l’eficiència en el sector públic.

'El Mediterráneo como área de interés económico', de Valentín Pich i Ramón Madrid

Un elemento importante de la historia de la segunda mitad del siglo XX es el proceso de integración económica que se ha producido, tanto en organizaciones universales, la Organización de Naciones Unidas, como en organizaciones regionales o en áreas de interés común, la Organización de Estados Americanos, o en torno a determinadas producciones, como la Comunidad Europea del Carbón y el Acero, origen de la Unión Europea, como instrumentos para reconstruir la maltrecha economía de posguerra. Este proceso ha continuado hasta nuestros días, como mecanismo para superar problemas y situaciones que no era posible hacer a nivel de los Estados, piénsese en la OPEP, organización que surge en la década de los setenta, como consecuencia de la crisis del petróleo. El Mediterráneo constituye un área susceptible de ser objeto de este tipo de organizaciones[...] <a href="http://www.cincodias.com/articulo/opinion/mediterraneo-area-interes-economico/20110705cdscdiopi_5/">Llegiu l'article complet</a>.

Assimilacionisme i resistència

Vicent Flor ¿Què hi ha darrere de la desaparició de l'ensenyament en valencià que vol imposar el PP? Doncs no hi ha res més que un altre pas de rosca del programa assimilacionista contra la nostra cultura. De manera anàloga a l'ús de l'anticatalanisme, que no passa de ser un antivalencianisme —dissortadament eficaç en presentar-se com un autoctonisme, com una valenciania de tota la vida—, aquest presumpte trilingüisme escolar (¿qui està en contra que els seus fills sàpien castellà, anglés i valencià i fins i tot xinés mandarí?) tracta d'evitar, amb l'excusa d'obrir-se al món, que cresca el nombre de valencianoparlants que dominen els registres cultes de la llengua valenciana (és dir, de la llengua catalana) i que puguen construir a partir d'aquesta una identitat col·lectiva cada vegada més present en l'esfera pública. ¿I per què? Molt senzill, perquè l'augment del nombre de valencians conscients dels seus drets lingüístics i nacionals pot posar en risc la seua hegemonia. ¿Què fou la "revolució tranquil·la" del Quebec? En bona manera la irrupció d'elits francòfones i un desplaçament dels anglòfons que hagueren de compartir i fins i tot cedir el poder absolut que havien ostentat fins aleshores. ¿Què provocà el nacionalisme flamenc? Que els neerlandòfons exigiren i aconseguiren invertir la subordinació històrica i ocupar posicions d'hegemonia. Els estats canadenc i belga des d'aleshores ja no han sigut el mateix. Fins i tot presenten problemes de continuïtat, almenys com els hem conegut fins ara. En l'Espanya del segle XXI també hi ha una lluita de poder. Una part molt significativa de les elits catalanes i basques han dit prou al programa uniformista castellano-espanyol. Es resisteixen i planten cara. Ni són submisos ni són súbdits. Això planteja un problema greu a l'Estat: entre altres, de legitimitat democràtica. ¿Com els obliguem, en un sistema liberal democràtic, a mantindre les cultures pròpies en una situació de subordinació? ¿Com els neguem la voluntat de ser diferents i, ai las!, lliures? I encara pitjor, ¿què fem si se'ls sumen elits valencianes i balears i reclamen la mateixa dignitat? ¿Com els aturem? Doncs ho heu endevinat: mantenint-los en la ignorància de la cultura pròpia, sense línies en valencià, en la subordinació. Unes hores de llengua indígena bé, que aprenguen a dir els noms dels arbres en la llengua dels iaios també, però que s'eduquen en coneixements tècnics i matemàtiques, que vegen amb normalitat les sèries i pel·lícules de TV3, que perceben una comunitat idiomàtica discriminada i que s'hi rebel·len, això de cap de les maneres! ¿I si volen més? I si la majoria acaben votant forces pròpies i reivindicant més poder? En aquesta lluita de poder, ells ens volen com a levantinos i no com a valencians. Ens volen acomplexats i no lliures. Perdoneu per la comparació, però ens volen com los buenos negritos, esforçats, submisos i treballadors. ¿Ho tolerarem?

Wanted: Herois d’ara i ací

Vicent Sos “I a mi què em toca?”, va ser una de les primeres frases que l’alcalde d’un poble de centenars d’habitants a l’interior de Castelló va dir a l’enginyer que presentava el projecte d’urbanització. Hi havia tres persones presents a la reunió i era la primera volta que es veien. Aquesta situació me la va referir l’enginyer en qüestió i no fa gaire que va passar. Ja estàvem en crisi i les urbanitzacions eren escasses. Quan es feien a grapats, les conversacions com aquestes passaven a grapats. I és que a València, malauradament, tenim un problema de corrupció estructural —un problema solucionable. El psicòleg Philip Zimbardo, de la Universitat d'Stanford, ha analitzat i difós les teories situacionals, segons les quals, les persones estem més influenciades per les condicions en què ens trobem que no per una “disposició” personal del nostre caràcter —amb algunes excepcions. Segons Zimbardo, un mal sistema produeix males situacions en què les persones actuen malament sense necessàriament plantejar-se el perquè. Un exemple recent i molt sonat van ser les tortures a la presó d’Abu Ghraib, on Zimbardo va ser convocat com a expert en el judici per a argumentar que els soldats feien el que feien perquè de forma implícita els seus superiors i el sistema —fins a arribar al pentàgon— ho permetien. No cal anar tant lluny per a adonar-se que els alcaldes, regidors, tècnics d’ajuntaments, de diputacions, etc., tenen “facilitats” per a actuar corruptament i que possiblement ells ho veuen com a normal i justificat. De la mateixa manera que els constructors o els proveïdors de serveis, veuen com a normal haver de pagar o fer concessions als polítics i funcionaris. Com a curiositat, el fill d’un constructor em comentava que a son pare “no li agradava ficar-se en política, però no tenia cap altre remei”; que quede ben clar que son pare no militava ni participava en cap partit ni moviment polític. Si els càrrecs més alts de les nostres institucions públiques, des del president de la Generalitat fins als presidents de les diputacions, estan acusats de tot tipus de corruptel·les —suborns, enriquiment il·legal, desviació de fons públics per als seus partits—, no és d’estranyar que el sistema públic valencià estiga impregnat d’aquestes pràctiques en tots els nivells. Tanmateix, hi ha dos factors que poden canviar això. Per un costat, hem d’instar els càrrecs més alts de les nostres institucions persones que tinguen tolerància zero amb la corrupció. I fins que això no passe, cal difondre als quatre vents actuacions singulars de persones individuals que no vulguen participar en el sistema i hi facen front, de la mateixa manera que Mònica Oltra planta cara a la piconadora de Camps a les Corts. I hem de convertir aquestes persones, la major part d’elles ara anònimes, en els nostres herois d’ara i ací. Si en coneixeu, feu-nos-ho saber. L’exemple, ben difós, canviarà aquest País.

Indignats: ¿L’esquerra que no és d’esquerres?

Carlos Villodres <img alt="" src="/uploads/generacioNiNi_440.jpg" style="width: 440px; height: 293px; " /> Molt s’ha escrit ja sobre el “moviment 15-M”. Qualsevol intent de traure conclusions definitives sobre este tema és inútil: es tracta d’un fenomen actual i dinàmic. Per tant, no pretenc en estes línies teoritzar sobre la indignació, sinó compartir algunes de les reflexions que m’han vingut al cap en estes setmanes. Per començar, m’ha sorprés la sorpresa d’alguns pel sorgiment d’este moviment. Els ingredients estaven, i ben presents, en la societat: una desafecció cap als polítics, vistos com a tercer problema de l’Estat en les enquestes del CIS; una crisi econòmica que ha colpejat especialment els joves, víctimes de taxes d’atur superiors al 40% i d’un alt nivell de precarització laboral (hui en dia, qualsevol amb una carrera, màster i idiomes signaria per ser un dels abans denigrats “mileuristes”). I és que la qüestió no és que en termes materials esta generació estiga pitjor que altres anteriors, sinó que ha perdut l’esperança de progressar i és conscient que no podrà oferir als seus fills l’ajuda que en estos moments poden tindre dels seus pares. Per tant, el que realment hauria de sorprendre és el que ha tardat a moure’s alguna cosa, amb tot este substrat. En segon lloc, crec que és innegable l’èxit del moviment quant a simpatia social. Les diferents enquestes que s’han fet (abans i després d’episodis tan lamentables com els del Parlament català) demostren que compten amb un grau de suport prop del 65%, i un 80% que considera que “tenen raó” en les seues reivindicacions (xifres de les <a href="http://www.elpais.com/articulo/espana/15-M/mantiene/apoyo/ciudadano/elpepunac/20110626elpepinac_9/Tes">enquestes</a> de Metroscopia per a El País, similars a la resta que s’han fet). El suport és superior al rebuig en tots els grups d’edat i en tots els segments de votants, tot i que ho és especialment en els menors de 54 anys i en els votants de PSOE i IU. Un altre indicador de l’èxit d’este moviment és la introducció en l’agenda social (el debat quotidià) i cada dia més en l’agenda política de temes com ara la dació en pagament per als hipotecats, els efectes negatius del bipartidisme o la responsabilitat de les entitats bancàries i financeres que han rebut ajudes públiques. Com podem observar a la gràfica (extreta del diari El País, el 26 de juny), les propostes concretes del moviment també compten amb un grau de suport altíssim. Són propostes que podríem situar sense cap problema en un àmbit ideològic de l’esquerra o el centre-esquerra i que, de fet, són presents als programes d’alguns partits minoritaris des de fa temps. <img alt="" src="/uploads/enquestes_indignats.jpg" style="width: 400px; height: 356px; margin-left: 20px; margin-right: 20px; " /> Sobta, per tant, que només un 29% dels ciutadans els definisca com un moviment “més bé d’esquerres” i la majoria (un 59%) pense en ells com “sense una tendència política concreta”. I és que potser en això rau gran part de l’èxit d’este moviment: Han sabut superar el debat de l’eix esquerra i dreta que el bipartidisme polític i mediàtic han acabat simplificant en una identificació “esquerra = PSOE. Dreta =PP”. Amb eixe marc mental, s’entén millor que les propostes dels “indignats”, vistes com una resposta a les polítiques del bipartidisme puguen ser definides com “ni d’esquerres ni de dretes”. L’eix esquerra-dreta amb el seu arrelament històric ha generat uns forts vincles emocionals en molts casos (amb el cas extrem de la Guerra Civil) i ha servit per a simplificar la lluita política en un context on els ciutadans ni tenen el temps ni els recursos per a informar-se del dia a dia de l’activitat partidista ni dels programes electorals dels partits. No serà igual per a les noves generacions, que compten amb un major grau de formació, amb mitjans d’informació (i d’interacció) alternatius, i que estan socialitzats políticament en un context on tant l’esquerra (entesa com el PSOE) com la dreta (entesa com el PP) ofereixen respostes ben paregudes a la crisi econòmica. Els “indignats” han aconseguit transmetre el seu missatge (que es podria resumir en: “no pagarem la crisi que han generat uns altres”) amb èxit, en gran part gràcies a no haver caigut en l’esquema de la dreta i l’esquerra. Com deien per les xarxes socials: “No existe izquierda ni derecha, somos los de abajo y vamos a por los de arriba.” Paradoxalment, fugir de l’esquerra d’etiqueta ha sigut la millor forma per a garantir l’èxit social de propostes d’esquerres vistes ara com de “sentit comú”. Els partits d’esquerres alternatius al PSOE han d’afrontar esta paradoxa. Sabent d’on provenen, no poden obviar que els esquemes tradicionals ja no són assumits per grans sectors de la població, que els veuen com a esquemes falsos, antics i superats. Això, com hem vist amb el moviment del 15-M, pot ser una molt bona notícia per a les idees més progressistes. Que sàpiguen aprofitar esta oportunitat o no, és un altre tema. Carlos Villodres <a href="http://blog.carlosvillodres.com/" target="_blank">blog.carlosvillodres.com</a>

El virus lingüicida que no cessa

Nathalie Torres Pocs dies després de les eleccions del proppassat 22 de maig, que revalidaren la majoria absoluta del Partit Popular, el conseller d’Educació en funcions, Alejandro Font de Mora, anuncià la implantació d’un nou model educatiu plurilingüe amb tres llengües vehiculars i un repartiment per assignatures d’un terç per al valencià; un terç per al castellà i un màxim del 33% per a l’anglés. La proposta va caure com una bomba en el món educatiu i les opinions, majoritàriament en contra, han omplit un bon grapat de pàgines en la premsa valenciana. I els carrers de la ciutat de València, on milers de persones es manifestaren en contra del decret el 18 de juny. Mentre el Govern valencià afirma i defensa que el document aposta per un model plurilingüe equilibrat, la comunitat educativa argumenta que la proposta comporta l’eliminació de les anomenades línies en valencià. De fet, les condicions d’igualtat entre valencià i castellà sobre les quals es fonamenta el model són socialment inexistents i, per això, els únics programes que fins ara han demostrat garantir l’adquisició de les dues llengües oficials i la d’altres idiomes estrangers són els que tenen com a base el valencià. En definitiva, i a pesar de la insistència del Consell en l’ús equilibrat del valencià, el castellà i l’anglés, el decret de plurilingüisme és percebut com l’enèsim atac a la llengua. Tanmateix, convindria preguntar-nos si aquesta percepció és socialment majoritària o si, per contra, la major part de la societat valenciana mira amb bons ulls el model de plurilingüisme equilibrat que estrenaran alguns col·legis en el curs 2011-12. Qualsevol anàlisi honesta i seriosa sobre la dinàmica sociolingüística valenciana respon la pregunta. Però convé parar-hi atenció per a mirar d’entendre per què, previsiblement, gran part de la societat valenciana aplaudirà la implantació d’un decret paradoxalment rebutjat per la comunitat educativa. La situació actual del valencià qüestiona la versió oficial de defensa de la llengua amb polítiques que han augmentat la competència lingüística de la població valenciana en la llengua pròpia. Ben al contrari, la interrupció de la transmissió intergeneracional és tan palmària a les principals ciutats valencianes que no té sentit l’optimisme de les instàncies oficials. En tot cas, aquesta situació és un clar exemple del fracàs de les polítiques lingüístiques oficials, incapaces d’aturar la substitució lingüística i menys encara d’assolir la integració lingüística dels nouvinguts. En un context de franca hostilitat envers el valencià, amb un aprofundiment en els hàbits castellanitzants que ultrapassa les elits autòctones, la defecció lingüística està a bastament justificada per a qui ha abandonat la llengua pròpia. No farem ací un judici de qui ha triat abandonar-la, però sí que ens podem qüestionar si aquesta ha sigut una tria lliure, és a dir, basada en la llibertat d’elecció. O si, altrament, la violència patida per la nostra comunitat lingüística liquida la dicotomia establida als anys seixanta entre lleialtat lingüística o castellanització a favor d’aquesta última. El dia a dia ens mostra (i ens demostra) que els valencianoparlants no han triat lliurement les pràctiques glotofàgiques exercides sobre ells, en un llarg procés estigmatitzador al final del qual una part d’ells acaben autojustificant-se per haver substituït l’ús social de la llengua pròpia pel de la dominant. I en aquest procés substitutori induït –evidentíssim, la majoria de vegades; encobert, en el cas que ens ocupa–, la proposta, maquillada de modernitat plurilingüe, no solament serà ben rebuda per una part considerable de la societat valenciana –immunitzada ja contra el virus lingüicida-, sinó que possiblement hi serà celebrada. Previsiblement.

'Cuando la economía no importa: auge y esplendor de la Alta Velocidad en España', de Daniel Albalate i Germà Bel

"La gran protagonista de la política de transport d'Espanya, l'alta velocitat ferroviària, ha aconseguit la seua major esplendor en convertir-se –a la fi de 2010– en la major xarxa de la UE i l'OCDE. No obstant això, les decisions de política d'inversió s'han pres en un context mancat d'una discussió oberta i rigorosa, i en què l'anàlisi econòmica –fins i tot quan ha donat resultats clars i robusts– ha jugat un paper marginal. La marginalitat de l'efecte de l'anàlisi econòmica sobre la política d'inversió es deu al seu èmfasi quasi exclusiu en els aspectes financers i la reticència a abordar elements multidisciplinaris que –en la pràctica– són els que s'han utilitzat com a arguments persuasius del disseny governamental. Aquest treball proporciona una anàlisi en termes dels objectius i efectes reals de l'alta velocitat, atenent a les seues múltiples dimensions, per a contribuir a fer que l'anàlisi econòmica tinga major impacte en el debat sobre aquesta política pública. Entre aquests aspectes revisem les qüestions relatives al disseny i l'estructura de la xarxa, els costos econòmics i el seu retorn social, com també els impactes ambientals, de mobilitat i territorials"

'Una escola plurilingüe i valenciana', de Manuel Pérez Saldanya

El plurilingüisme, si és real i efectiu, és un factor de progrés i de cohesió social: en l'actual societat de la informació és un recurs bàsic dels països més avançats. En aquest sentit, un decret de plurilingüisme com el que ha difós en esborrany la Conselleria d'Educació hauria de ser rebut amb interès. Més encara si es presenta com a programa de plurilingüisme "equilibrat" en l'ús del valencià, el castellà i l'anglès. Ara bé, ¿com és que, en comptes de suscitar interès i adhesió, ha provocat tanta polèmica en la comunitat educativa, que n'hauria de ser la beneficiària? La clau segurament és que, més enllà de les declaracions benintencionades i dels rètols atractius —qui pot estar en contra del plurilingüisme i més si és "equilibrat"?—, una lectura atenta de la proposta del decret revela dèficits importants en alguns punts i aspectes dubtosos o preocupants en altres. Anem per parts. Contra el que s'ha difós en els mitjans de comunicació, el decret no planteja un únic programa sinó dos: el "Programa Plurilingüe Inicial" i l'"Avançat". A pesar del rètol, el primer, i comú a tots els centres, no fa anar el plurilingüisme més enllà del que ja tenim: una simple assignatura d'idioma estranger introduït en primària. L'únic programa plurilingüe és el segon, que permet incorporar l'aprenentatge en anglès i que s'implantaria només a voluntat dels centres i sempre amb l'autorització de Conselleria. El decret, però, no preveu cap calendari d'aplicació ni de generalització a tots els centres, ni fa referència a cap mecanisme per a la formació del professorat que ha d'impartir matèries en anglès, ni parteix de cap dotació econòmica per a posar-lo en marxa. I què passa amb les llengües oficials? També contra el que es podria pensar, el tractament del castellà i el valencià no resulta equilibrat ni assegura que al final dels cicles obligatoris els alumnes estiguen "capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà", com exigeix la Llei d'Ús i Ensenyament delValencià. La proposta, de fet, esquiva un fet clau: la situació social de llengua minorada del valencià, enfront de la presència massiva del castellà en els mitjans de comunicació, en l'àmbit social i econòmic i fins i tot en l'ús oficial. Totes les avaluacions dels programes actuals d'ensenyament coincideixen amb les que s'han fet en altres comunitats lingüístiques i, aplicades a la nostra situació, es poden resumir així: com major és l'escolarització en valencià, major és la competència activa i equilibrada del valencià i del castellà, amb independència de la llengua primera de l'alumne. Dit d'una altra manera: l'ensenyament intens del valencià és l'únic que assegura la competència en valencià i també en castellà, que és igual o superior al que s'aconsegueix amb l'ensenyament en castellà. Si l'objectiu és el domini equilibrat de les llengües oficials, el camí efectiu és potenciar el percentatge d'ensenyament en valencià, que en cap cas no hauria d'estar per davall del 50% i que hauria de ser més intens en els primers estadis educatius. Hi ha altres aspectes del decret que mereixerien una anàlisi més detallada, però em referiré només a un que resulta especialment sorprenent. La proposta admet que l'alumne puga elegir la llengua en què s'examina independentment de l'idioma en què es cursa cada assignatura, cosa que atempta contra el principi bàsic de l'ensenyament plurilingüe, que es basa en l'aprenentatge integrat de llengua i contingut i, per tant, en l'avaluació continuada de tots dos aspectes. La incorporació de l'anglès com a llengua vehicular no pot ser l'excusa per a suprimir els programes d'ensenyament en valencià, que han donat uns resultats tan positius respecte a la competència lingüística en les dues llengües oficials i el grau d'èxit escolar. No pot ser tampoc l'excusa per a augmentar les exempcions només de l'ensenyament en valencià i del valencià (mai per a l'anglès o el castellà). La Conselleria ha fet bé difonent l'esborrany de decret i obrint un debat amb els agents implicats. Però encertarà només si parteix dels estudis contrastats sobre el plurilingüisme i compta amb tots els experts i professors que més i millor han aplicat el plurilingüisme en el nostre sistema, els qui han impulsat l'aprenentatge en la llengua pròpia dels valencians per a assegurar la nostra cohesió com a poble i la capacitat real en les dues llengües oficials. Apostem, per tant, per un plurilingüisme real i efectiu, per una escola arrelada que assegure la competència plurilingüe i intercultural, i que servisca de punt d'inflexió per a corregir un fracàs escolar cada vegada més preocupant. M. Pérez Saldanya és catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Jornada sobre Logística, Infraestructures i Transport

<img alt="" src="/uploads/jornada_corredor_440.jpg" style="width: 440px; height: 293px; " /> El 31 de maig del 2011 va tindre lloc a l’edifici La Nau de València una jornada sobre Logística, Infraestructures i Transport, en el marc del cicle de debats "Cap a un nou model econòmic" que promou EIM (Executive Interim Management). La jornada de València va ser organitzada pel CEES (Centre d’Estudis Econòmics i Socials), l’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe. En un primer torn, hi intervingueren Elies Seguí, en representació de la Fundació NEXE, i que obrí l’acte, Enric Oliver, d’EIM, i Josep Vicent Boira que parlà de les relacions entre infraestructures i competitivitat, i mostrà que ja a principi del segle passat es reclamaven xarxes ferroviàries amb criteris econòmics i no polítics. Posteriorment hi hagué una ponència de Joan Amorós, Secretari General de FERRMED, titulada "El futur del transport de mercaderies: El Corredor de la Mediterrània". Explicà el procés que està seguint-se en l'àmbit europeu per a intentar aconseguir que aquest eix siga considerat prioritari (per a poder tindre recursos i permisos per a la seua execució), presentà xifres sobre l’impacte econòmic, ambiental, social, etc., de les línies ferroviàries de mercaderies enfront d'altres mitjans de transport, parlà de la necessitat d’una intermodalitat coordinada, dels ports, i mostrà la situació actual del corredor des de Perpinyà fins a Màlaga. Assenyalà les deficiències existents, les actuacions previstes —en alguns casos també incorrectes—, i el que caldria fer. Després hi hagué un interessant debat amb participació molt activa per part dels assistents. Vegeu també la crònica apareguda al diari La Vanguardia: <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/96">"Ferrmed alerta de las graves carencias del estudio de Fomento para el Corredor Mediterráneo"</a>.

Entrevista a Vicent Flor

“L'anticatalanisme no és un negoci rendible” TERE RODRÍGUEZ Sosté la tesi que el blaverisme, l'anticatalanisme valencià, va condicionar la conformació de la identitat valenciana actual i el sistema polític d'una forma decisiva. “No van ser quatre gats i van tindre molt de poder”, afirma Flor. A la forta implantació social i mediàtica d'aquest moviment, atribueix Flor les “anormals” relacions actuals entre Catalunya i el País Valencià. Fa la sensació que la passada campanya electoral el PP valencià ha passejat menys el fantasma de l'anticatalanisme. Perquè es pensaven que la coalició Compromís no entraria en les Corts. En tot cas, jo crec que s'ha utilitzat prèviament a la campanya. El setge a TV3 no va ser casual, ni dificultar l'actuació de Lluís Llach en la manifestació del 25 d'abril, tampoc. En el seu llibre assegura que el blaverisme no s'ha esvaït completament, però en quatre anys el partit polític que genuïnament el representa —al marge del PP—, Coalició Valenciana, ha passat de 42.679 vots a 12.693. Els resultats electorals del 22 de maig ens diuen que el PP ha aconseguit establir una hegemonia política al País Valencià presentant-se com el partit que defèn els interessos dels valencians. La tesi és que el blaverisme no ha mort, sinó que ha estat instrumentalitzat i comprat dins un discurs polièdric com és el del PP. I podria tornar un partit anticatalanista independent del PP, a l'estil de la Unió Valenciana dels anys huitanta i noranta? Ho veig difícil perquè els resultats no els acompanyen. Ara bé, el que tinc clar és que si hi ha alguna possibilitat que el PP perda la Generalitat valenciana en 2015, el fantasma de l'anticatalanisme, dissortadament, tornarà a aparèixer. Per què va tindre tant d'èxit el blaverisme? Per molts factors, entre els quals jo destacaria que no van ser quatre gats, com s'ha afirmat sempre; que van guanyar la batalla dels símbols; que van aconseguir una legítima representació institucional, cosa que va facilitar la seua visibilitat i projecció social, sobretot en el món faller; que va connectar amb el valencianisme sentimental; i que va tindre líders carismàtics com ara Vicente González Lizondo i Rita Barberá. Vostè critica que el valencianisme d'arrel fusteriana [Joan Fuster], contrari al blaverisme, no ha sabut vendre el seu discurs ni tindre un líder amb projecció social? Durant la transició es va pecar d'un de excés de racionalisme. Al País Valencià, hi ha un valencianisme que no està ben situat en el terreny de les tradicions i la identitat regional històrica, cosa que el blaverisme aprofita per a estrangeritzar el valencianisme i convertir-lo en una proposta pretesament al servei de l'imperialisme català, quan realment els nacionalistes que vénen de Fuster són els que treballaven pel País Valencià, el valencià i l'autogovern. Crec que s'han de superar errors del discurs del passat i utilitzar el fenomen social de la diputada de Compromís Mònica Oltra per buscar nous líders. Lamenta el distanciament entre Catalunya i el País Valencià. El blaverisme, en aquest sentit, va ser demolidor i molt efectiu. El més dramàtic és que ha afectat tots els teixits. Econòmicament suposa unes pèrdues anuals de 8.300 milions d'euros. Com a negoci, l'anticatalanisme no és rendible. Li és incòmode el País Valencià a Catalunya? A Catalunya, sovint es percep el País Valencià com a producte de l'anticatalanisme i això li provoca un certa incomoditat, però hi ha una valencianofília. No podem parlar, per tant, de relacions normalitzades a curt termini. No, però sóc moderadament optimista.

'Atropello de derechos civiles', d'Adof Beltran

El consejero de Educación en funciones cree que el castellano es más adecuado para la enseñanza de las matemáticas y que el valenciano se adapta mejor a materias como el conocimiento del medio. A nadie puede sorprender el sesgo diglósico de Alejandro Font de Mora. Una parte de la sociedad valenciana padece todavía esta mentalidad secular que otorga a una de las dos lenguas en convivencia un estatus de prestigio frente a la otra. El concejal del Ayuntamiento de Valencia Alfonso Grau, también del PP, la exhibió esta misma semana frente al regidor electo de la Coalició Compromís Joan Ribó cuando le recriminó que exigiera en valenciano los documentos de acreditación. "¿Cómo puede estar abogando por la austeridad cuando se habla de los coches oficiales y, sin embargo, no le importa tener que contribuir al mayor gasto en administración, en traducción, y además en papel?", alegó un Grau, que pasó de la diglosia a la demagogia sin solución de continuidad. Que ciertos cargos públicos profesen esa manera de entender la cooficialidad lingüística, contra las propias normas legales y reglamentos municipales en vigor, induce a la conmiseración. Que quieran hacer de su ignorancia un argumento para derogar ciertos derechos civiles solo puede causar indignación. Lo que anunció hace unos días el peor consejero de Educación que ha pasado por la Generalitat es un atropello de los derechos civiles de estudiantes, padres de alumnos, profesores y valencianohablantes en general. El señor Font de Mora y quienes le secundan no están legitimados para imitar a sus correligionarios gallegos y suprimir de un plumazo un modelo de enseñanza en valenciano que, amparado por el consenso con el que se aprobó la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià en los tiempos de la transición, ha funcionado con normalidad (¡durante 16 años bajo Gobiernos del PP!) y que han elegido cientos de miles de ciudadanos y ciudadanas con notable rendimiento académico y enriquecedora proyección cívica y cultural. Aunque desde el poder consideren que la comunidad educativa no les resulta afín, que es una minoría la que hace uso de las líneas de enseñanza en la lengua autóctona, y aun por ello, si cabe, con más razón, los gobernantes están obligados a contar con su opinión y a no modificar por decreto el ejercicio de un derecho para someter a sus prejuicios a quienes lo ejercen con la coartada de un plurilingüismo de porcentajes completamente falaz que a duras penas esconde la preeminencia del castellano y la consideración secundaria del valenciano y el inglés. El presidente Francisco Camps pasará a la historia por haber dejado meter mano en las instituciones a una trama de corrupción y por abolir una conquista fundamental de la democracia y el autogobierno. ¡Bonito legado a la posteridad!

Les anàlisis del 22-M a la premsa

Els fets que han ocupat més espai en les anàlisis periodístiques després del 22-M valencià han sigut, sens dubte, els bons resultats de la Coalició Compromís i l'enfonsament del PSOE. Ací arrepleguem unes quantes d'aquestes opinions. Per a Jesús Civera (<a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2011/05/26/espera-generales/810189.html">Levante</a>), el PSOE està desfet; en realitat, ja ho estava abans de les eleccions. L'estratègia d'Alarte d'apartar els qui no li eren incondicionals no ha funcionat, i haurà de rectificar. L'expressió més dura de la crítica al PSOE ve de les pròpies files: José Martínez Rubio (<a href="http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/la-muerte-del-general">L'informatiu</a>) diu que "caldrà deixar de tractar la gent com a votants ignorants i caldrà preguntar-se per què prefereixen un president corrupte a nosaltres". Josep Torrents (<a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/culpa/crisis/elpepuespval/20110524elpval_7/Tes">El País</a>) lamenta que els socialistes donen la culpa del resultat electoral només a la crisi econòmica i troba a faltar un discurs valencià propi: "un discurs que incorpore elements de l'univers simbòlic i emotiu d'una societat que se sent espanyola, però que necessita autoestima pseudonacionalista". Vicent Partal (<a href="http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/417322-una-nova-valencia.html">Avui</a>) opina que el PSOE ha fet de tap per al nacionalisme valencià i que "ja no és un partit útil per a res". La sorpresa de les eleccions ha sigut, certament, la Coalició Compromís, cosa que demostra, segons Vicent Baydal (<a href="http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/una-oposicio-de-veres/">L'informatiu</a>), que han sigut "el clar referent opositor de la darrera legislatura". Per a <a href="http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/?p=360">Andrés Boix</a>, l'entrada de Compromís a l'Ajuntament de València representa "no sols aire fresc, sinó poder mirar al futur amb més esperança". Ha suscitat molts comentaris la relació entre els partits i els líders de la coalició. Jesús Civera (<a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2011/05/25/problemas-compromis/809872.html">Levante</a>) augura, ja abans de començar la legislatura, problemes en el si de Compromís per les diferències ideològiques. Pérez Benlloch (<a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Pitos/aplausos/izquierda/elpepuespval/20110529elpval_15/Tes">El País</a>) voldria que la presència d'Iniciativa en la coalició obligara el Bloc a definir-se més a l'esquerra. Quant als líders, Vicent Sanchis (<a href="http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/8134">Catalunya Oberta</a>), creu que "en aquest gran resultat ha pesat més l'encert i el carisma de la líder d'Iniciativa, Mònica Oltra, que els justets dirigents del Bloc, però, en tot cas, el mèrit és de tots". En canvi, Salvador Enguix (<a href="http://blogs.lavanguardia.com/valencia/2011/05/23/camps-cerca-del-techo-alarte-en-la-encrucijada-y-atentos-a-morera/">La Vanguardia</a>) lloa l'equilibri entre Oltra i Morera, i la capacitat de connectar amb els "indignats" i al mateix temps sintonitzar amb el món empresarial.

Greus deficiències en l'estudi de Foment per al corredor mediterrani

Ferrmed alerta de las graves carencias del estudio de Fomento para el Corredor Mediterráneo Salvador Enguix El lobby empresarial e institucional Ferrmed ha elaborado un detallado informe en el que se describen las carencias, deficiencias e imprecisiones del informe que Fomento ha elaborado para la ejecución del corredor ferroviario mediterráneo,cuyo trazado discurre por Catalunya, Valencia, Murcia y Andalucía y que debería estar concluído en el 2020. El texto de Ferrmed detalla las actuaciones que o no están contempladas o deberían hacerse para que el corredor sea una infraestructura que responda a los estándares de una red de mercancías trans europea. Pero no sólo eso, sino que se ofrecen conclusiones cualitativas sobre las contradicciones del estudio del Gobierno Español. "de los 51.300 millones de euros de inversión contemplados en el estudio, sólo del orden de 20.000 corresponden realmente a infraestructuras "no radiales" dentro del corredor". "Y aún estas, añade, son las que se programan a largo plazo como las conexiones entre Tarragona y Castellón y Almería-Algeciras". Las conclusiones del estudio las ha dado a cononcer en Valencia en un acto organizado por la Executive Interim Management España (EIM), en colaboración con la Fundació Nexe, Ferrmed y con la presencia de Enric Oliver, de EIM, el profesor Josep Vicent Boira y el secretario general de Ferrmed, Joan Amorós. Ferrmed inicia su estudio subrayando que el corredor mediterráneo en su conjunto representa el 58,8% del trafico de mercancías terrestre del Estado español. A partir de ahí, inicia la descripción de las deficiencias "a corto plazo" del estudio de Fomento en el área de Catalunya. Entre otras denuncia que no considera el ancho de vía doble mediante tercer carril en todo el recorrido de la línea; no se incluye la estación del Aeropuerto de Girona, no se prevén en una primera fase las circunvalaciones de Girona y Montmeló, no se tiene en cuenta el enlace directo hasta las terminales del aeropuerto de El Prat ni el enlace al aeropuerto de Reus. En la línea convencional Barcelona-Tarragona-Castellón, el estudio de Ferrmed advierte que "no se especifica fecha para la instalación del tercer carril". En el caso de los puertos de Barcelona y Tarragona "no se especifica fecha para el nuevo acceso ni para la nueva terminal ferroviaria". En la zona de la Comunidad Valenciana, el estudio denuncia en primer lugar que tampoco se contempla fecha para la implantación del tercer carril, no se especifica fecha para la conclusión del ramal Font de Sant Lluís-Almussafes (donde está la factoría Ford); no se prevé la circunvalación Oeste completa de la aglomeración urbana de la ciudad de Valencia, no se contempla la fecha para la llegada del ancho internacional (tercer carril) al puerto de Valencia. Tampoco se contemplan fechas para los nuevos accesos a los puertos de Castellón y Sagunt; ni para la modernización del acceso al puerto de Alicante Respecto a la región de Murcia se pone como ejemplos graves que "al mezclarse en esta línea trenes de alta velocidad con trenes regionales y de cercanías (en incluso en algunos sectores con trenes de mercancías) no se prevén velocidades de 300 kilómetros por hora. El informe de Ferrmed explica también deficiencias en las acciones a medio y largo plazo y exige a Fomento que acepte los estándares de Ferrmed para toda la red para que esta sea compatible con las redes transeuropeas. "Entendemos, señala el informe, que en una situación de crisis como la actual, las inversiones en infraestructuras deben concentrarse donde se obtiene una mayor rentabilidad socioeconómica como es el caso del corredor mediterráneo". El secretario general de Ferrmed, Joan Amorós, señala por su parte que "si hace años se hubiera invertido con prioridad en este corredor, que acapara casi el 50% de la población española, el 50% del PIB, el 55% de la producción industrial y el 60% del tráfico terrestre de mercancías, la crisis actual hubiera sido mucho más llevadera".

22-M: Un punt d'inflexió?

David Joan Marí El Partit Popular ha guanyat clarament les eleccions a les Corts Valencianes amb un resultat de 55 escons. Lluny de l'espectacular augment que ha tingut en altres territoris, el PPCV ha perdut suport en vots absoluts i en percentatge. Els diferents casos de corrupció que esguiten l'administració han tingut alguna cosa a veure, sens dubte, en aquesta davallada. De cara al futur immediat, el Partit Popular haurà de replantejar-se moltíssimes qüestions, des del seu lideratge fins a la seua complexa relació amb les formes democràtiques. La sempiterna coartada de donar la culpa de tots els problemes dels valencians al Gobierno de España, per més justificada que estiga en certs casos, deixarà de funcionar, per pura lògica partidista, tan bon punt la Moncloa canvie d'inquilí. Aquesta actitud d'espolsar-se totes les responsabilitats sens dubte ha fet mal a les institucions valencianes, perquè una administració que no accepta obligacions pròpies ni ret comptes als ciutadans pot acabar sent vista, desgraciadament, com a supèrflua. El PSPV-PSOE, que ha obtingut els pitjors resultats de la seua història arrossegat per l'enfonsament de Rodríguez Zapatero, ha d'assumir que la seua marca està molt desprestigiada al nostre país, i haurà de buscar estratègies d'acostament a la resta de partits si algun dia vol desallotjar el PPCV del Palau de la Generalitat. Haurà d'explorar solucions com les que permeteren arribar al Govern de les Illes Balears i haurà de ser més generós amb els seus potencials companys de viatge, ja que ara com ara tot sol es troba ni més ni menys que a 21 punts percentuals del PP. Esquerra Unida ha complit les expectatives que li atorgaven les enquestes. La Coalició Compromís, en canvi, les ha superades àmpliament i s'ha convertit en la gran sorpresa d'aquestes eleccions. Milers de votants han creuat la fina línia roja que separa el bipartidisme del multipartidisme; la línia que separa el presumpte vot útil —determinat per la barrera electoral del 5%— d'un vot de major identificació política. Compromís i Esquerra Unida, això sí, hauran de treballar molt per a consolidar els resultats i fidelitzar un electorat exigent. Hauran de donar resposta als joves, als desocupats, als indignats, i fer valdre el seu pes a les xarxes socials a internet, que s'ha revelat com un canal de comunicació més lliure i més democràtic que els tradicionals. Nosaltres, com a societat civil activa, haurem d'estar vigilants i recordar als uns i als altres les seues obligacions intrínseques amb la ciutadania, en una democràcia relativament jove, però que, ara més que mai, volem que siga una democràcia real.

De Múrcia a Galícia, passant per Compromís

Carlos Villodres <img alt="" src="/uploads/morera_oltra_ribo.jpg" style="width: 440px; height: 285px; " /> Les eleccions valencianes s’han resolt amb sorpresa. En els últims anys, tot semblava indicar que la relació de forces en les Corts prendria forma murciana. És a dir, un PP sense sostre, ben a prop del 60%, un PSOE cada vegada més lluny del seu competidor, i una IU complementària a la pujada o baixada conjuntural dels socialistes. Però el 22-M, ja des de les primeres hores de votació, les filtracions de les enquestes israelites (les realitzades a peu d’urna) dibuixaven un escenari ben diferent que s’acabaria confirmant amb l’escrutini oficial: un Partit Popular desgastat, un PSOE afonat, i un Compromís que no només superava el 5% sinó que esdevenia la tercera força política, superava a Esquerra Unida i entrava amb un gran resultat a l’Ajuntament de València de la mà de Joan Ribó. Este resultat ens deixa amb un panorama ben diferent. Un parlament amb 4 grups polítics més semblant a l’era pre-1995 que la tendència cap al bipartidisme de l’última dècada. El Partit Popular va plantejar una campanya de baixa intensitat i centrada en temes d’àmbit espanyol com ara la presència de Bildu en les eleccions o la continuïtat de Zapatero. Era conscient que, situant el debat en eixa esfera, evitava plantejar les eleccions entorn del seu candidat, Francisco Camps. La imatge del president valencià havia patit un considerable desgast, i era el pitjor valorat de tots els presidents de comunitats autònomes, segons els estudis del CIS. <img alt="" src="/uploads/villodres_graf2.png" style="width: 440px; height: 371px; " /> A més, si entrem a analitzar la valoració de Camps per atributs, notarem com no només afectava la percepció sobre la seua honradesa, sinó també a la seua eficàcia. Un mix perillós quan la situació financera de l’administració comença a estar en dubte i ixen a la llum les primeres protestes de proveïdors per impagament. Finalment, però, el PP ha rebut la confiança majoritària dels valencians. Ho ha fet, això sí, amb un suport sensiblement menor que el del 2007 i amb quatre anys per davant en què hauran de resoldre moltes qüestions pendents. El PSOE valencià, per la seua banda, va fugir del debat a escala espanyola amb por de ser castigat per l’efecte “anti-ZP”. Tot i ser conscients d’això, no van saber plantejar una estratègia adequada per a aconseguir-ho. Davant la inexistència de candidats coneguts (amb apostes com la de Calabuig a la Ciutat de València), la marca PSOE va pesar més que mai, amb els resultats que tots coneixem. Ara s’obri un temps de dubtes interns i d'incerteses. Mantindre un Alarte afeblit però amb un cert coneixement públic i present a les Corts..., o tornar a començar. En la seua tasca d’oposició al PP no estaran sols: els acompanyen Esquerra Unida, i especialment, Compromís, gran candidat a disputar-li el protagonisme i l'espai electoral. I és que Compromís sembla haver trobat la fórmula. Han apostat per un estil contundent i indignat (del qual Mònica Oltra és la protagonista) que ha coincidit totalment amb l’estat d’opinió que ha cristal·litzat en l’última setmana de campanya. A més, han sabut trobar un equilibri entre la denúncia i la proposta, fins i tot arribant a acords amb la majoria parlamentària en temes com la custòdia compartida (contra el criteri d’EU i PSOE i amb el recel de l’ala cristiana del PP). La combinació d’esta intensa activitat parlamentària, de l’extensa base territorial del BLOC i una encertada estratègia a internet i les xarxes socials, els ha permés activar i mobilitzar els vots necessaris per a entrar a les Corts. Contra l’escepticisme generalitzat, han obtingut els millors resultats del valencianisme progressista en la història i es plantegen, fins i tot, buscar representació en el Congrés dels Diputats. D’esta manera, el sistema de partits valencians s’allunya de Múrcia i s’acosta a Galícia, on una força pròpia com el BNG va saber aprofitar-se de la feblesa del PSOE local per a plantar batalla a un PP molt fort però amb alts i baixos. Per a arribar a eixa situació, però, encara els queda un llarg camí. Hauran de trobar un encaix organitzatiu que evite possibles conflictes entre formacions (la divisió interna és durament castigada en les urnes); i hauran de bastir un projecte alternatiu al del PP, diferenciat de l’esquerra tradicional, i que siga atractiu per a sumar amplis sectors socials a una opció sense dependències externes. Si ho aconsegueixen, podran afrontar amb èxit eleccions en conjuntures més desfavorables. Siga com siga, este resultat els suposa molt més que un creixement en presència institucional. Suposa consolidar un valencianisme obert i allunyat dels dogmatismes, que està forjant-se els últims temps. L’apertura (exemplificada en actituds com ara acostar-se a sectors castellanoparlants, fer campanya també en castellà allà on puga resultar necessari, o no fugir de realitats tan presents a la societat valenciana com les Falles) ja no serà associada a la renúncia sinó a la victòria. I això, entenc jo, és una gran notícia per al valencianisme.

La huitena legislatura

Vicent Flor Les eleccions del 22 de maig han mostrat bastant continuisme respecte al període entre el 1999 i el 2011. D'una banda, el PP continua gaudint de majoria absoluta a les Corts Valencianes (amb un 50,7% dels sufragis), a les tres diputacions provincials i a les principals ciutats del país (ara, també a Elx i a Gandia). De fet, pel que fa a les eleccions locals, el 2011 ha assolit els millors resultats de la història, tant en percentatge (47,8%), com en regidors (2958). I d'una altra banda, el principal partit de l'oposició, el PSOE, intensifica la davallada, aquesta vegada amb un 28,7%, per sota del que se suposava que era el seu terra electoral, el 30% dels vots. Jorge Alarte ha assolit, de molt, els pitjors números per al seu partit des de l'assoliment de la democràcia. Fins ara, els resultats més baixos havien estat els de 1995 (34,3%), que obligaren Joan Lerma a abandonar la presidència de la Generalitat després del "pacte del pollastre" entre el PP i UV. Així, la huitena legislatura pot semblar que esdevindrà molt paral·lela a la cinquena, a la sisena i a la setena. Tanmateix, hi ha alguns factors que, tot i que encara no tenim perspectiva suficient, podrien començar a capgirar una tendència que es dóna al País Valencià des de 1993. El PP, des que governa el Consell, mai no havia baixat en uns comicis autonòmics dos punts i mig percentuals. En nombre absolut de vots, però, la baixada ha estat moderada: a penes 70.000. La corrupció sembla que ha passat una lleugera factura als populars, però encara és massa prompte per a pronosticar presumptes canvis de cicle. De fet, continuen sent percebuts en l'imaginari de la majoria dels electors com "el" partit de la defensa "dels" interessos valencians. I això ha estat la garantia de moltes victòries electorals. Des de 1993, en duen dèneu consecutives. Així mateix, en aquesta conjuntura de profunda crisi econòmica, amb un atur per damunt del 20%, els ciutadans no responsabilitzen el Govern Valencià sinó fonamentalment José Luis Zapatero i el PSOE. ¿I qui podria negar-los una part important de raó? Tot i això, a Europa no només els governs d’esquerres han patit desgast per la crisi i les retallades pressupostàries. També els conservadors. A les institucions públiques valencianes, fins ara, tot era una "festa". Però aquesta legislatura algú haurà de clavar tisorades doloroses. I això pot tindre un cost. Fixem-nos en un parell d’exemples que poden esdevenir paradigmàtics. A l’ajuntament de Xàtiva el PP obtenia la majoria absoluta dels vots des del 1999. El 2011, però, després de despatxar algunes desenes de funcionaris interins i temporals, ha perdut més de quatre punts percentuals i ha baixat del 50%. A Alboraia, l’Ajuntament aprovà un ERO i, tot i que la Generalitat no el ratificà, el PP ha passat del 44,4% el 2007 al 32,4% enguany. Sense que les davallades es puguen atribuir en exclusiva als comiats, sembla que les desenes de famílies indignades han sigut un motiu important de descens del suport electoral. Un altre indici de canvi ha estat la Coalició Compromís. La sorpresa ha sigut tan forta que fins i tot el conseller Rafael Blasco, que es vanta de fer els millors pronòstics, no preveié el suport de més de 175.000 valencians (7,4%). Així, el valencianisme polític, amb els ecosocialistes d'Iniciativa del Poble Valencià i alguna de les famílies ecologistes, ha aconseguit superar, de sobres, la fatídica barrera electoral del 5% pluriprovincial per primera vegada sense anar de la mà dels comunistes espanyols. Ara el repte per a Compromís, a parer meu, és triple: fidelitzar un important vot de protesta que ha assolit a les zones urbanes i, en particular, a l’àrea metropolitana de València; superar les escletxes ideològiques i estratègiques de la coalició i, el més difícil, poar en nous nínxols electorals per a esdevenir així una opció real de govern. Tot plegat, no és poca cosa. Així que possiblement la huitena serà una legislatura de transició. Però, ¿cap a on? ¿Mantindran els conservadors l'hegemonia política o assistirem al declivi d’aquest poder? Aquesta sembla la gran incògnita de la huitena legislatura. Restarem ben atents.

La immigració: una oportunitat d’integració lingüística i social

Nathalie Torres L'escenari actual de les migracions al sud d'Europa ha canviat substancialment i els països del sud han passat de ser emissors de mà d'obra industrial a ser receptors de força de treball. D'ençà de la dècada dels noranta, la immigració interior ha sigut substituïda pel creixement de la immigració exterior, la majoria procedent del Magrib, d’Amèrica del Sud o de la mateixa Europa. Es tracta de persones que parlen diverses llengües i que pertanyen a cultures diferents, de manera que, encara que compartisquen una de les llengües del país d’arribada, com en el cas dels sud-americans, la cultura és diferent. A casa nostra, ni la immigració ni la interculturalitat són fenòmens nous: la diferència és que ara el fet migratori comporta, necessàriament, un replantejament dels valors socials i culturals de la societat receptora, que exigeix la revisió del concepte d’interculturalitat, en el sentit que caldria evitar que la interculturalitat s’equiparara amb «llengua de la majoria», perquè en un context plurilingüe o multilingüe, i amb les condicions socials i polítiques adients, fóra possible convertir el valencià en una llengua intermigratòria o en la llengua d’ús entre immigrants de procedència diversa. L’heterogeneïtat de la població nouvinguda hauria d’afavorir-ne la integració i, de retruc, hauria de propiciar també l’adquisició del valencià com a mitjà de comunicació entre els diversos col·lectius. És més, el valencià hauria de ser la llengua d’integració, la que els permetera formar part d’un nou col·lectiu social. Tanmateix, l’especificitat de la dinàmica sociolingüística del País Valencià —on, malauradament, les normes d’ús semblen encaminades a la convergència cap al castellà com a llengua comuna—, juntament amb la gran profusió de mitjans audiovisuals en castellà i el fenomen de la globalització a favor de les llengües majoritàries dificulta que els immigrants descobrisquen que ací es parla una llengua diferent del castellà. Els valencianoparlants són també castellanoparlants i el canvi de llengua és el fenomen sociolingüístic més practicat a casa nostra, encara que, tot siga dit, només pels valencianoparlants. És el concepte de la interculturalitat entesa com a llengua de la majoria i no com el dret de totes les llengües a coexistir i a tindre el seu espai cultural propi. Fet i fet, és evident que encara no hem resolt el problema lingüístic, és a dir, on volem situar el valencià i quin paper ha de tindre en el futur. Abans de saber si el volem com a llengua d’integració, hauríem de decidir si volem usar-la com a llengua d’intercomunicació personal. Si no tenim assumit el paper de la llengua pròpia no la podrem convertir en la llengua dels nouvinguts i continuarem utilitzant el castellà com a llengua d’integració. Som nosaltres qui tenim la solució i aquesta només passa per fer servir el valencià com a llengua de comunicació. És més, l’ús del valencià hauria d’atorgar la ciutadania als nous parlants i el reconeixement per part dels ciutadans autòctons, que els identificaria com a membres de la seua comunitat, independentment del seu origen. Més enllà de la integració lingüística, el fet de compartir l’ús d’una llengua minoritzada pot crear vincles afectius i d’integració. De fet, les llengües dominants són un mitjà de comunicació universal, però no creen identitats en la mateixa mesura que les llengües minoritzades. Per això, hauríem d’explotar bé aquesta especificitat i fer servir la llengua com a eina d’integració en un marc de respecte a la diferència i, per tant, del dret a existir de totes les cultures sobre la base d’uns valors democràtics i de respecte als drets humans.

La innovació al poder!

Elisa Signes <img alt="Viganella" src="/uploads/Italian-Village-Forces-Sun-To-Shine-On-It.jpg" style="width: 440px; height: 258px; " /> Al poble de Viganella, als Alps italians, fa pocs anys que, per primera vegada en la història, van tindre sol a la plaça del poble en hivern (on les muntanyes ho impedien de novembre a febrer). La tecnologia facilitadora del miracle s'anomena "espill"... És gegant i compta amb un sistema informàtic per a la seua reorientació automàtica, però no deixa de ser un espill. És un exemple d'innovació, duta a terme per un ajuntament, que —amb creativitat— sense necessitat d'inversions espectaculars, ha aconseguit millorar considerablement la qualitat de vida dels seus habitants. Ara que els pressupostos es redueixen, des de les administracions públiques, el que cal és ser imaginatius, aprofitar el coneixement existent, les experiències d'altri, tindre les ments obertes i ser capaços de donar nous usos a productes o serveis no tan nous (com a Viganella). És a dir, cal innovació. Alguns volen aprofitar la crisi per a posar fi a un estat del benestar en el qual no han cregut mai. Amb arguments d'ineficiència, d'excés de serveis públics, de l'aprofitament il·legítim d'alguns, volen posar fi a certes conquestes socials. Acceptar la realitat econòmica actual no ha d'implicar acceptar la fi de l'estat del benestar. S'hauran d'optimitzar els recursos disponibles (econòmics, ambientals, humans, etc.). S'haurà d'aprofitar el capital humà, incorporar gent amb capacitat als equips de decisió i gestió, escoltar les propostes dels tècnics que hi treballen i dels usuaris (segurament amb propostes innovadores i, en molts casos, més econòmiques). S'ha d'innovar en la gestió de les administracions públiques, en la forma de comunicar-se amb el ciutadà, en la col·laboració amb pobles i governs veïns, per a ser més eficients i eficaços. Es poden fer moltes coses: des de sincronitzar horaris de transport amb les necessitats de la població, fins a aplicar solucions imaginatives per a reanimar el petit comerç, per a gestionar els residus,... Per a innovar no calen projectes tecnològicament complicats ni costosos. Un exemple és el de Mercadona i el seu interproveïdor de productes de cel·lulosa, SCA, que havien reduït espai, el nombre de camions per a transportar els productes i els costos, simplement en extraure l'aire sobrant dels paquets de rotllos de paper de cuina. Per a fer telemedicina, no cal esperar a tindre banda ampla en tots els racons del País. ¿Quina importància té tardar una nit sencera, usant un simple mòdem, per a enviar una fotografia de la pell al dermatòleg? ¿Són imprescindibles realment les tecnologies més punteres de comunicació mitjançant la televisió i internet? ¿Calen tants ordinadors a les escoles? ¿O hi ha altres solucions menys costoses però més efectives per a millorar el nivell educatiu dels nostres xiquets? ¿Calen nous edificis i parcs tecnològics en tots els pobles o podem traure més partit als que ja existeixen? Es poden introduir canvis organitzatius ben senzills que permeten reduir despeses. Jugar el partit de futbol a les cinc de la vesprada, amb llum natural, en lloc de les nou de la nit ens permetrà un gran estalvi energètic. És una mesura no massa complicada i que es pot entendre fàcilment. Les decisions dels nostres governants han de basar-se en l'interés real per a resoldre les necessitats dels ciutadans, no en pròximes fites electorals, a deixar obres faraòniques (que, a més, són inviables hui en dia). No val excusar-se en la falta de pressupostos. Hi ha moltes maneres de millorar la salut, l'educació, el benestar, la qualitat de vida dels ciutadans. Sols cal innovar en la nostra manera de veure-ho, de fer les coses. Sense haver d'esperar l'execució de grans infraestructures, sense haver d'usar l'excusa que el govern estatal no ens dóna diners per a aquesta o aquella inversió. La innovació no és únicament per a les empreses i els centres de recerca. I la crisi econòmica no ha de ser l'excusa per a posar fi a l'estat del benestar. Amb la reorganització de certs serveis de salut es podrien reduir les llargues llistes d'espera; amb l'estalvi en la il·luminació dels carrers es podria invertir en educació; amb la racionalització d'horaris laborals es podria augmentar la productivitat del treball i la competitivitat de les nostres empreses... Cal, en definitiva, que la imaginació arribe al poder!

Font de Mora vol eliminar les línies en valencià

<img alt="" src="/uploads/font_de_mora.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; float: left; width: 276px; height: 182px; " />El conseller d'educació en funcions Alejandro Font de Mora ha anunciat un pla únic que preveu que el castellà i el valencià tinguen una presència mínima a les aules del 33% cada un, mentre que l'anglés podrà ocupar fins a un terç de l'horari escolar (vegeu la <a href="http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/05/31/font-mora-elimina-escuela-lineas-ensenanza-valenciano/811535.html">notícia</a> al diari Levante). És un pla semblant al que el PP ha aplicat, amb polèmica, a Galícia, i del qual es desconeixen encara els detalls. Tindria com a conseqüència la desaparició de les actuals línies d'ensenyament en valencià. L'oposició i diverses organitzacions socials ja han mostrat el seu rebuig a la proposta. Escola Valenciana, en un <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/EscolaValenciana_FontdeMora_30_05_2011.pdf">comunicat</a>, ha reaccionat qualificant-la de "nefasta" i ha defensat que les línies en valencià són les que garanteixen més bé el coneixement de les llengües oficials i de la llengua estrangera. L'<a href="http://www.fundacionexe.org/documents/STEPV_FontdeMora_30_05_2011.pdf">STEPV</a>, per part seua, ha reclamat l'aplicació de criteris estrictament educatius, i ha subratllat que la proposta de Font de Mora no garanteix l’adquisició de les mateixes competències lingüístiques en valencià i en castellà, tal com marca la normativa vigent. En el mateix sentit s'expressa Manuel Pérez Saldanya, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en un article al diari <a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/escuela/valenciana/multilingue/elpepuespval/20110531elpval_5/Tes">El País</a>. Vegeu també l'<a href="http://www.vilaweb.cat/noticia/3893341/20110601/carlos-callon-pp-servir-galicia-banc-proves-model-dinvolucio-linguistica.html">entrevista</a> (Vilaweb) a Carlos Callón, president de la Mesa per la Normalització Lingüística de Galícia, que explica el conflicte que ha generat l'aplicació del model a Galícia.

Francisco Camps al New York Times

"Diumenge s'espera que Francisco Camps siga reelegit com a cap del govern regional valencià [...]. Cap a final d'any, però, el senyor Camps haurà d'anar als tribunals per a afrontar càrrecs de suborn, com a part d'una àmplia investigació de corrupció, anomenada cas Gürtel." Spaniards Take to Streets Before Vote By RAPHAEL MINDER Published: May 19, 2011 MADRID — With elections set for Sunday in Spain in more than 8,000 municipalities and 13 of its 17 regions, thousands of people, most of them young, have taken to the streets in Madrid, Barcelona and other large cities this week, calling for an end to suspected longstanding corruption among established parties. Fueling the demonstrators’ anger is the perceived failure by politicians to alleviate the hardships imposed on a struggling population by a jobless rate of 21 percent. At sit-ins, street protests and on social media networks, the protesters’ message is that of an alternative campaign that could eclipse that of the established parties and result in a decline in voter turnout on Sunday, from 63 percent four years ago. Some of the youth groups have made the fight against corruption their battle cry, like NoLesVotes, or “Don’t vote for them,” whose manifesto starts with the warning that “corruption in Spain has reached alarming levels.” The group recently published a Web site map pinpointing localities where more than 100 politicians seeking election were also under judicial investigation. Other protesters are fielding alternative candidates, like the Pirate Party in Catalonia, founded 18 months ago, which is hoping to win about 7,000 votes across Catalan municipalities. One of its candidates in Barcelona, the 27-year-old Francesc Parelleda, said political corruption was a consequence of a “political system in which there is simply zero transparency and democracy within the main parties.” José M. de Areilza, dean of the IE Law School in Madrid, said, “I don’t think that political corruption is necessarily worse in Spain than in other European countries, but I do think that the economic crisis is now generating a lot more anger and resentment here toward politicians.” On Sunday, Francisco Camps is expected to be re-elected as head of the regional government of Valencia, which includes the third-largest city in Spain and some of the most popular Spanish resorts. By the end of the year, however, Mr. Camps is also likely to be in court facing bribery charges, as part of a vast corruption investigation, dubbed the Gürtel case, that has also targeted several other politicians from the main center-right political force, the Popular Party. Mr. Camps was charged in February for allegedly receiving tailor-made suits in return for granting public contracts, with further possible financial irregularities still under investigation. Nine other politicians standing for the Popular Party on Sunday in Valencia are being investigated or have been charged with fraud. Mr. Camps and his fellow candidates deny any wrongdoing. For now, the corruption allegations have not hindered Mr. Camps’s re-election bid, according to the latest opinion polls. Like Silvio Berlusconi, the Italian prime minister who is engulfed in scandal, Mr. Camps has portrayed himself as the victim of a witch hunt by political opponents, judges and left-leaning media. Asked in December to comment on some of the allegations, he said that “nobody should believe Soviet-style propaganda against everything that has been achieved in Valencia.” In fact, “many people in Valencia now talk about the Berlusconization of our society,” said Ferrán Bono, a Socialist lawmaker who represents Valencia in the national Parliament in Madrid. “Some people have seen so many political scandals that they just treat them as banal, but I think many also genuinely believe the conspiracy theory that Camps has been so actively promoting.” The Gürtel investigation, which also targets some Popular Party politicians in Madrid, involves more than €120 million, or about $170 million, of public funds misspent by politicians in return for alleged kickbacks, according to a summary of the charges presented by the prosecution this year. Its alleged ringleader, Francisco Correa, is in jail awaiting trial. But corruption investigations have not spared other main Spanish political parties, starting with the governing Socialists of Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero. Socialist politicians stand accused in several of the property-related fraud inquiries that have mushroomed amid a collapse in the Spanish construction sector. Since April, the Socialist party in Andalusia, the largest region in Spain, has also been shaken by an inquiry into whether party officials provided fictitious early-retirement packages to friends and family members. Mr. de Areilza, the law school dean, said: “We have built a democracy with political parties somehow disconnected from society, who have accumulated a lot of internal powers and have not been regulated in very important areas like their financing — and unfortunately they are also the ones who are in charge of pushing through any reform of the system.” Mr. Camps’s anticipated victory in Valencia is expected to be part of a countrywide sweep by the Popular Party at the expense of the governing Socialists, whose popularity has plummeted because of the economic crisis. Whatever the outcome Sunday, Mr. Zapatero announced in April that he would not seek a third term in office, paving the way for the selection of a new Socialist leader ahead of the general election, expected in March 2012. In their campaigns, many regional and municipal politicians sought to distance themselves from the policies of Mr. Zapatero’s central government in Madrid in order to bolster their own prospects. In the case of Mr. Camps in Valencia, “the message has been that everything that works in Valencia is his doing while everything that is wrong, like a jobless rate that is four percentage points above the national average, is the fault of Zapatero,” said Mr. Bono, the Socialist lawmaker. The reverse, however, has not been true, with national party leaders careful not to antagonize powerful regional politicians who could influence their chances next March. For much of last year, Mariano Rajoy, the Popular Party’s national leader, refused to confirm his support for Mr. Camps because of his ties to the Gürtel corruption scandal. On Tuesday, however, Mr. Rajoy went to Valencia to join Mr. Camps at the city bullring. “You are a great president,” Mr. Rajoy told him in front of a cheering audience. “The people vote for you because they love you.”

'La salut del valencià', per Josep Vicent Boira

Fa poques setmanes, un grup de persones vam anar a dinar a un restaurant de renom de València guardonat amb una estrella Michelin el 2003. El menú del dia d'una jornada laborable ho feia assequible. Tot va anar de primera fins a finalitzar, quan a un dels comensals se li va ocórrer demanar "un tallat"... Llegiu l'<a href="/documents/Boira_la_salut_del_valencia_la_vanguardia_20110518.pdf">article complet</a> (en pdf).

Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 1706-1781). Bisbe de Barcelona.

Fitxa bibliogràfica Títol: Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 1706-1781). Bisbe de Barcelona. Autors: M. Adell, A. Flors, F. Marco i M. Rosas. Editorial: Universitat Jaume I, Diputació de Castelló. Any: 2011 <img alt="" src="/uploads/BisbeCliment.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; float: left; width: 200px; height: 221px; " />Climent va ser un religiós il·lustrat valencià, nascut a Castelló, que va arribar a ser bisbe de Barcelona. Fou conegut per la modernitat de les seues propostes didàctiques i les seues iniciatives socials i per defensar l'ús del català en els oficis eclesiàstics. Cal remarcar que va viure en un període especialment dur, la postguerra de la Guerra de Successió. (Vegeu-ne l'<a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Climent_i_Avinent">entrada</a> a la Wikipedia.) Ara s'han publicat, finalment, les actes de la celebració del III centenari del bisbe Climent a Castelló (UJI), València (UVEG) i Barcelona (UB i Facultat de Teologia de Catalunya). El llibre es va presentar a la fira del llibre d’enguany a Castelló. És un volum dens i alhora atractiu, que s’estructura en els següents capítols: -La presentació a càrrec del Rector de la UJI, de Castelló. -Una introducció dedicada a "la personalitat polièdrica del bisbe Climent". -Cap. I: “El temps de Climent”. -Cap. II: “El compromís social de Climent”. -Cap. III: “Climent, intel·lectual i pedagog”. -Cap. IV: “Climent, bisbe de Barcelona”. -Cap. V: “El record de Climent”. -Cap. VI: “Exposició: El bisbe Climent i el seu temps”. -Annex: “Actes commemoratius del III centenari del bisbe Climent” ¿Però té encara vigència el pensament climentí? Més que mai, segons defensem alguns de manera del tot fonamentada. I només per resumir ho concretarem en: - El seu testimoni i compromís, cívic i cristià alhora. - La seua generositat ajudant a tothom, especialment als més desafavorits. - La demostració d'un sentit històric i premonitori excepcional: proclamant —i practicant— el dret universal a l’educació, albirant les propostes i debats del concili Vaticà II i sent capdavanter en projectes com ara la consolidació del seu col·legi episcopal —el centre de més nivell acadèmic, una vegada suprimida la Universitat a Barcelona per Felip V—; la creació de la primera biblioteca pública de la Ciutat Comtal, el bastiment del primer cementeri "extramurs" a Poble Nou, el manteniment de l’Hospici de Barcelona i la iniciativa en l’elaboració del primer Diccionari llemosí-castellà-llatí que es coneix. - Finalment, l’encarnació del seu projecte envers la infantesa i la joventut es veu palesament en l’<a href="http://josepcliment.org/">Associació "Josep Climent"</a>, que fomenta la formació humana integral de xiquets i adolescents castellonencs, sense descurar una sensibilitat creient compromesa i actual. Així, doncs, ens trobem davant un magnífic exemple —que lamentablement no abunda avui dia— de persona humana i cristiana, creient i intel·lectual, bisbe i home públic, lluitador per la justícia i la pau. Llarga vida al record i a l’exemple del bisbe Climent! Marc Antoni Adell Més informació: El <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Climent_i_Avinent">bisbe Climent</a> a la Wikipedia. Entrades en els blogs de Marc Antoni Adell (<a href="http://marc-msblogdenmarc.blogspot.com/2011/05/nova-addenda-al-blog-den-marc.html">1</a>, <a href="http://blogs.levante-emv.com/en-marc/2011/05/17/a-cau-per-fi/">2</a>, <a href="http://blogs.levante-emv.com/en-marc/2011/02/25/a-cau-d%E2%80%99orella-quaderns-seniors/">3</a>, <a href="http://blogs.levante-emv.com/en-marc/2011/01/24/a-cau-d%E2%80%99orella-ssshhhttt-mes-climent/">4</a>, <a href="http://blogs.levante-emv.com/en-marc/2010/10/04/a-cau-d%E2%80%99orella-ssshhhttt-un-il%C2%B7lustrat-valencia-josep-climent-i-avinent/">5</a>).

'El present i el futur del valencià en el sistema educatiu', revista Allioli

<img alt="" src="/uploads/allioli241.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; float: left; width: 150px; height: 217px; " />Revista Allioli, núm. 241, primavera del 2011, publicada per l'STEPV. Descarregueu-la <a href="/documents/allioli241.pdf">ací</a> (pdf, 8 pàg.). Continguts: - El valencià, ofegat en un sistema fragmentat que incompleix la llei. - Les ciutats tendeixen a bandejar el valencià. - Educació pretén limitar a una matèria l’extensió del valencià en els PIP. - Quina educació plurilingüe per al País Valencià? Vicent Pascual exposa el pla plurilingüe d’Escola Valenciana. - El mal exemple del decret gallec d’ensenyament plurilingüe. - La política lingüística del PP a la Generalitat. <img alt="" src="/uploads/informevalencia2011stepv.jpg" style="margin-left: 10px; margin-right: 0px; float: right; width: 150px; height: 261px; " /> També podeu consultar l'informe sobre l'ensenyament en valencià <a href="http://www.intersindical.org/stepv/polival/informevalencia2011.pdf">"De l'entrebanc a la involució"</a> (pdf, 23 pàg.), publicat per l'STEPV (maig del 2011).

'Tres lenguas y para todos', article de Vicent Esteve

Valenciano y castellano son lenguas oficiales, según lo establecido en la Constitución y en el Estatuto de Autonomía. La normativa legal que desarrolla este mandato superior establece, para el territorio de predominio lingüístico valenciano, que valenciano y castellano deben ser enseñados obligatoriamente en el sistema educativo y que todos los alumnos han de lograr un dominio igual de ambas lenguas, mientras que para el territorio de predominio lingüístico castellano se hace una excepción en lo tocante al conocimiento del valenciano. En estas comarcas, el alumnado puede recibir la enseñanza como si viviera en las comunidades vecinas, en detrimento de su propia formación, de sus posibilidades de comunicación e incluso de oportunidades laborales en su propia comunidad autónoma u otras. Razones de naturaleza política se imponen a la razón misma. Con respecto a las lenguas extranjeras, cuando la ley formula los objetivos educativos no habla de dominio, sino de expresarse con fluidez y corrección. El diferente papel social de unas lenguas y otras lo explica sobradamente. Para conseguir estos objetivos se ha de optar por un modelo de enseñanza plurilingüe eficaz. Sabido es que con la mera asignatura de valenciano no se llega a nada parecido al dominio y que la sola asignatura de inglés nos sigue dejando al final en la cola de la fluidez y corrección. Al respecto, la Consejería de Educación ya afirmaba en 1991 que "toda planificación lingüística, si se quiere eficaz, debe tener en cuenta todos y cada uno de los factores que configuran el contexto en que debe ser aplicada (...) este plan de enseñanza debe partir, por un lado, del hecho inevitable de que la Comunidad Valenciana está configurada por rasgos idiosincráticos singulares -medio geográfico-natural, estructura socio-económica, patrimonio cultural, personalidad histórica, talante vital- y una compleja y todavía conflictiva situación sociolingüística, que lo convierten en una entidad socio-política con personalidad propia y que exigen una respuesta propia al hecho educativo; y, por otra, del ordenamiento legal diferencial...". Son palabras sensatas por cuanto reconocen que: a) la cuestión es compleja; y b) que se debe responder de manera planificada. Podemos presentar un balance lleno de matices de cuanto se ha hecho (y se ha dejado de hacer) en cumplimiento de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, pero, en todo caso, esta ley proporciona, desde 1983, a todo el alumnado valenciano la posibilidad de aprender las dos lenguas oficiales mediante el programa bilingüe más adecuado a sus características y a las de su entorno, aunque también consiente que este bien cultural se pierda para una parte de la población escolar, como hemos explicado más arriba. Durante todo este tiempo hemos aprendido muchas cosas. Estos días se oye y se lee en los medios de comunicación el consejo que dan las universidades valencianas a las familias que han de matricular a sus hijos e hijas en escuelas e institutos: que elijan un programa de enseñanza en valenciano o de inmersión lingüística porque sabemos que dan los mejores resultados en el aprendizaje de las dos lenguas oficiales y de la extranjera. Que lo digan las universidades tiene el valor añadido que aporta la institución encargada de la educación superior. La universidad no solo entiende de métodos y estrategias de aprendizaje, aconseja también por la meridiana constatación que hace de los resultados académicos obtenidos por el alumnado. Nada de esto podemos encontrar en la Orden 19/2011, de 5 de abril, de la Consejería de Educación, por la que se crea, de manera inmediata, una red de centros denominados plurilingües. Este caudal de experiencia se ignora deliberadamente, porque ahora se trata de cambiar valenciano por inglés, no de consolidar el bilingüismo para saltar con acierto hacia el multilingüismo. Se trata de más propaganda, no de más y mejor educación. En primer lugar, porque los objetivos educativos que están en el principio de todo requieren que el modelo educativo a aplicar extienda sus benéficos efectos en materia lingüística (el dominio o la competencia comunicativa) sobre el conjunto de la población escolar. La consejería, en cambio, crea una red donde los centros ingresan voluntariamente, tanto si son de educación infantil como de secundaria, sin importar el momento en el que el alumnado empieza a estudiar en inglés ni asegurar la continuidad. Además, cada centro deberá poner los medios, empezando por el profesorado con formación suficiente, el cual ni abunda ni es estable. La misma consejería confía tanto en la calidad de su modelo que deja a elección del alumnado la lengua en que realizará las pruebas de evaluación, al margen de la lengua en que se imparta la materia. Una vez más, asistiremos a uno de los hechos más relevantes del momento educativo, la posibilidad de aprender a usar, por fin, una lengua extranjera, sin el cuidado y la asistencia planificada de los poderes públicos. ¿Tendremos barracones lingüísticos? Vicent Esteve es maestro y miembro del Consejo Escolar Valenciano por el STEPV.

'Vàlids arreu, però no valen per a la Generalitat', per J. V. Boira

Els titulats universitaris valencians amb coneixements acreditats de la llengua pròpia tenen una bona notícia a celebrar: el Govern balear ha reconegut, en una ordre acabada de publicar, els certificats de coneixement de llengua de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (JQCV). Amb això es completa la mútua acceptació de totes les acreditacions administratives expedides per la Generalitat Valenciana, la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. És una excel·lent notícia que, com a directors dels serveis lingüístics universitaris, saludem amb satisfacció. Fem un poc d'història per entendre i valorar el procés. A mitjan dècada de 1990 es confirmà l'homologació dels certificats emesos per les administracions d'aquests tres territoris. Aquesta homologació fou unilateralment revocada per la Generalitat Valenciana presidida per Eduardo Zaplana. Com a resultat de la falta de reciprocitat, el Govern Balear va deixar de reconèixer els certificats de la Generalitat, però sí que acceptava amb tota normalitat els de les universitats valencianes. El Tribunal Suprem va invalidar la deshomologació introduïda pel Govern de Zaplana i va restablir l'homologació prèvia, basant-se en la unitat de la llengua catalana. El reconeixement dels certificats de la JQCV per part del Govern Balear no és fruit de cap casualitat. Hi ha hagut una tasca prèvia en què els serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes han tingut un paper fonamental. És clar també que sense la bona predisposició de la Direcció General de Política Lingüística balear i la feina dels seus tècnics tampoc no hauria estat possible. D'aquesta feina i dels seus resultats, n'estem ben orgullosos, perquè hem aconseguit que els nostres titulats universitaris puguen treballar arreu de la nostra comunitat lingüística. Aquests mateixos treball i contactes s'han fet amb la Generalitat Valenciana, amb el paradoxal resultat que ara l'administració balear admet els nostres títols i els de la JQCV, però no ho fa la nostra administració, la de la Generalitat Valenciana. Fa molts anys que els serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes certifiquem els coneixements de valencià, certificats que ens reconeixem mútuament totes les universitats, com també els reconeixen la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. Així, doncs, ens trobem que els certificats de les universitats valencianes són valorats per totes les administracions excepte per la Generalitat Valenciana. Passem-ho al terreny concret: un estudiant amb un certificat universitari de valencià pot treballar en qualsevol lloc de la funció pública catalana, balear o universitària, però, incomprensiblement, no ho pot fer en una escola d'Elx, en un centre de salut d'Ontinyent o a l'Ajuntament de Peníscola. En definitiva, ens sentim molt satisfets d'haver aconseguit el reconeixement del Govern Balear, no sols per als nostres certificats, que ja els teníem, sinó també per als de la JQCV. Ara bé, entenem, que en estricta reciprocitat, per coherència i per benefici dels universitaris valencians, la Generalitat Valenciana, com ha fet Catalunya i les Illes Balears, ha de reconèixer els certificats de les universitats públiques valencianes: per pura lògica, però, sobretot, perquè la Generalitat Valenciana no pot fer el trist paper de ser l'única administració que no reconeix precisament els certificats de valencià dels titulats universitaris valencians. Josep Vicent Boira Director del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València [*Signen també Josep Forcadell, director del Servei de Promoció del Valencià de la Universitat d'Alacant; José María Meseguer, director de l'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València; Bartomeu Prior, cap del Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume I de Castelló, i Josep Sou, director del Secretariat d'Extensió Universitària de la Universitat Miguel Hernández d'Elx]

Empresaris catalans, valencians i francesos fan pinya pel corredor mediterrani

La <a href="http://www.cambrabcn.org/web/cambra/inicio">Cambra de Comerç de Barcelona</a>, la de <a href="http://www.camaravalencia.com/ca-ES/Pagines/Inici.aspx">València</a> i la <a href="http://www.camarafrancesa.es/">Cambra de Comerç Francesa de Barcelona</a> celebren conjuntament avui un <a href="http://www.cambrabcn.org/web/cambra/agenda?p_p_id=enhanced_calendar&p_p_action=0&p_p_state=normal&p_p_mode=view&p_p_col_id=column-3&p_p_col_pos=1&p_p_col_count=4&_enhanced_calendar_struts_action=%2Fenhanced_calendar%2Fview_event&_enhanced_calendar_salesProductId=Q0TPPA0IZFTE&_enhanced_calendar_tipus=Jornades&_enhanced_calendar_redirect=%2Fweb%2Fcambra%2Finicio">acte</a> de suport a la construcció del corredor mediterrani, en què ha participat el president de la Generalitat, Artur Mas. Mas ha qualificat d'error no haver apostat abans per aquesta infraestructura, atesa la importància econòmica i social que té, i ha celebrat que es comenci a esmenar l'equivocació. Ha demanat al govern espanyol que demostri amb fets el compromís amb el corredor. En una jornada sobre el corredor organitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona i la Cambra de Comerç i Industria Francesa de Barcelona a la Llotja de Mar, Mas ha animat el sector privat a participar en el desenvolupament de les infraestructures de l'eix mediterrani. En el mateix acte, l'ambaixador de França a l'estat espanyol, Bruno Delaye, ha deixat clar que el país gal està al costat de Catalunya i l'estat en la reivindicació de l'eix mediterrani perquè, segons ha declarat, les comunicacions entre ambdós estats no estan a l'altura dels intercanvis comercials, econòmics i socials, i perquè és necessari reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera, raó per la qual s'ha d'apostar pel transport ferroviari.

'Noves glòries a Espanya', de Vicent Flor (Afers, 2011)

<img alt="Noves glòries a Espanya" src="/uploads/flor_noves_glories.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; float: left; width: 189px; height: 283px; " />Vicent Flor (València, 1971) és patró i col·laborador habitual de la Fundació Nexe, llicenciat en Ciències Polítiques i doctor en Sociologia. L’<a href="http://www.editorialafers.cat">Editorial Afers</a>, acaba de publicar el seu llibre <a href="http://www.editorialafers.cat/web/ca/botiga.html?page=shop.product_details&category_id=22&flypage=flypage.tpl&product_id=322">Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana</a>, amb un significatiu pròleg del sociòleg Salvador Cardús, que podeu llegir complet <a href="http://editorialafers.blogspot.com/2011/04/proleg-de-salvador-cardus-al-llibre.html">ací</a>. El llibre, que arriba a les llibreries el dia 9 de maig, intenta donar resposta a algunes preguntes cabdals per a entendre el País Valencià de la Transició democràtica i del present. Segons Cardús, és "una magnífica aproximació a la societat valenciana del darrer quart de segle XX i principi del XXI", "a través del mirall particular de l’anticatalanisme".

'L'AVE que ve: esperança o engany', de J. L. Miralles

La delicada situació econòmica actual obliga a pensar molt bé les inversions en infraestructures per a fer-les de la manera més eficient possible. En aquest <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/Miralles_Ave_esperanca_engany.pdf">article</a>, José Luis Miralles recomana replantejar el traçat de l'AVE València-Barcelona encara que això supose retardar un parell d'anys el projecte.

¿Som anormals els valencians? Gürtel i les eleccions

Carlos Villodres <img alt="" src="/uploads/alvaro_perez.jpg" style="width: 440px; height: 293px; " /> Les enquestes que animen el seguiment de la campanya de les eleccions a les Corts valencianes coincideixen en una cosa: després d'una legislatura amb Gürtel com a protagonista, el Partit Popular manté una sòlida majoria absoluta i una distància immensa —que podria arribar a ser històrica— enfront dels seus adversaris. Si bé és cert que, en nombre de vots, no està clar si el PP aconseguirà repetir o millorar els resultats del 2007, sí que sura una pregunta en l'ambient preelectoral: ¿Per què els escàndols de corrupció no passen factura al PP de Camps? Alguns simpatitzants i dirigents de l'oposició apunten amb entusiasme a la teoria de l'excepcionalitat/anormalitat valenciana. Mantenen que els valencians patim una mena d'anormalitat, que ens fa ser immunes als escàndols del partit en el govern. L'estés tòpic del menfotisme ha ajudat en esta interpretació. Esta idea de l'excepcionalitat o anormalitat valenciana està molt estesa —Fuster la va promoure amb entusiasme—, però almenys en este tema, no és certa. La millor prova és que el tema ha sigut objecte de nombrosos estudis arreu del món. A Espanya la Fundación Alternativas va tractar-lo en el seu <a href="http://www.falternativas.org/laboratorio/documentos/documentos-de-trabajo/informe-de-la-democracia-2008-la-estrategia-de-la-crispacion-derrota-pero-no-fracaso" target="_blank">Informe de la democracia</a> del 2008. Analitzant més de 130 casos de corrupció municipal, va trobar que al voltant d'un 70% dels implicats van aconseguir mantindre la majoria. Per altra banda, el 2004, en la “Revista Española de Ciencia Política” es publicava un interessant <a href="http://www.aecpa.es/uploads/files/recp/10/textos/05.pdf" target="_blank">article</a> sobre les conseqüències electorals dels escàndols, en què es feia un repàs dels diferents estudis empírics d'arreu del món. Arribaven a la conclusió que els efectes electorals dels escàndols polítics no són automàtics sinó que depenen d'alguns factors: el coneixement de l'escàndol per part de la població, que siga valorat negativament, que se'n puga atribuir clarament la responsabilitat, que la ciutadania li atorgue rellevància respecte a altres temes de l'agenda, que existisca una alternativa electoral i que la gent siga consistent entre estes valoracions i el seu vot. Deixant de banda l'últim factor, podem utilitzar la resta com una guia per a respondre a la nostra pregunta: ¿Per què els escàndols relacionats amb Gürtel no es veuen reflectits en l'estimació de vot del PP? 1) Coneixement. ¿S'ha assabentat el ciutadà valencià de l'escàndol? Alguns diran que els que miren Canal 9 no. Però amb les dimensions del cas Gürtel, tots els mitjans se n'han fet ressò. Si ens fixem en els baròmetres autonòmics del CIS, veiem com efectivament, la valoració de l'honradesa de Camps ha patit un desgast per totes estes notícies. Així que esta condició sí que es compleix. <img alt="" src="/uploads/villodres_graf1.png" style="width: 300px; height: 178px; " /> 2) Valoració negativa. A part de tindre'n coneixement, ¿els ciutadans valoren negativament la corrupció? És d'esperar que ningú aplaudirà un comportament corrupte, tot i que com que l'atenció s'ha centrat molt en el tema dels tratges, sí que es pot esperar una certa relativització. “Nadie se vende por dos trajes”, repeteixen constantment des de Génova. 3) Responsabilitat. Podem dir que la responsabilitat recau directament en Camps, en tant que era ell qui mantenia una relació pròxima amb la trama Gürtel, i això és el que més ha afectat la seua popularitat. Així i tot, és interessant analitzar els resultats de l'últim baròmetre autonòmic del CIS en què es preguntava sobre si es percebia que a València hi havia més o menys corrupció que en altres llocs. L'opinió majoritària és que no existeix més corrupció, i a més, només el 13,2% dels votants del PP (que són els que podrien castigar electoralment el “seu” partit) consideren que n'hi ha més casos que en altres llocs. ¿I creu vosté que a la Comunitat Valenciana hi ha més casos de corrupció que en altres comunitats autònomes, n'hi ha menys o n'hi ha més o menys igual? <table border="1" cellpadding="1" cellspacing="1"> <colgroup> <col /> <col /> <col /> <col /> <col /> </colgroup> <tbody> <tr> <td> </td> <td> </td> <td colspan="3"> Record de vot</td> </tr> <tr> <td> </td> <td> Total</td> <td> PP</td> <td> PSOE</td> <td> IU-BLOC</td> </tr> <tr> <td> Més casos</td> <td align="right"> 25,0%</td> <td align="right"> 13,2%</td> <td align="right"> 42,2%</td> <td align="right"> 54,4%</td> </tr> <tr> <td> Menys casos</td> <td align="right"> 10,7%</td> <td align="right"> 20,7%</td> <td align="right"> 4,9%</td> <td align="right"> 0,0%</td> </tr> <tr> <td> Més o menys igual</td> <td align="right"> 60,2%</td> <td align="right"> 63,5%</td> <td align="right"> 49,2%</td> <td align="right"> 45,5%</td> </tr> <tr> <td> NS/NC</td> <td align="right"> 4,1%</td> <td align="right"> 2,6%</td> <td align="right"> 3,8%</td> <td align="right"> 0,0%</td> </tr> </tbody> </table> 4) Rellevància. Un altre factor important és el context en què s'ha desenvolupat l'escàndol. En este cas es tracta d'un context dominat per un tema: la crisi econòmica. És un tema central en l'opinió pública i que ocupa per a la immensa majoria de la població, el primer lloc quant als problemes actuals. Per tant, els valencians resten rellevància a la corrupció quan hi ha un altre tema que domina l'agenda. 5) Alternativa. I ací ens trobem amb el que jo crec que és la clau. ¿És el PSOE una alternativa? O com a mínim, ¿el votant del PP té algun incentiu per a permetre una victòria del PSOE valencià quedant-se a casa? La resposta és fàcil: NO. Per començar, el tema més important per als valencians (l'atur i la crisi econòmica) van lligats a la gestió del govern central del PSOE. Per altra, l'oposició del PSOE valencià s'ha centrat quasi de manera exclusiva en la denúncia dels escàndols. I finalment, han donat la imatge —que l'electorat no perdona— de trobar-se dividits internament. Compromís i Esquerra Unida, no es troben actualment posicionats com a possibles alternatives de govern, sinó com a alternatives a l'oposició socialista. Resumint: els valencians coneixen els casos de corrupció i els valoren negativament. Responsabilitzen Camps, però neguen una major corrupció a València que en altres llocs. Els escàndols són eclipsats per un altre tema omnipresent en la vida dels ciutadans: la crisi econòmica. I no troben una alternativa creïble o desitjable al govern del PP. En la decisió del vot entren molts factors, i els escàndols del Gürtel no sembla que vagen a tindre un pes important en el vot dels valencians. Això no vol dir, però, que els valencians siguem indiferents a estos casos o que tinguem unes pautes de comportament polític úniques en el món sinó que l'impacte de la crisi econòmica —associada al govern del PSOE— i la manca d'una alternativa al Partit Popular, pesen més que els escàndols. Així i tot, tot el que ha passat esta legislatura no ha passat desapercebut i per tant, no sabem si passarà factura en algun moment —¿d'ací a quatre anys?—. El que està clar és que això és molt difícil que passe sense una alternativa creïble i potent que ara mateix ni està ni se l'espera. Potser esta és la veritable anormalitat valenciana...

Un tren que no podem perdre

David Joan Marí Molt s'ha parlat en els últims temps de la importància per al nostre futur econòmic de l'anomenat corredor mediterrani. Certament, que el corredor mediterrani passe més lluny o més prop de la mar que li dóna el nom i que ho faça més prompte o més tard que unes altres opcions determinarà en bona mesura la nostra competitivitat econòmica del futur. Són molts els condicionants de la competitivitat econòmica. Sobre aquests, hem sentit parlar molt de baixar els sous dels treballadors com a factor de reducció dels costs de producció (però molt hauríem de baixar-los, si volem competir en aquest àmbit amb països com la Xina o Vietnam!), i de reduir la despesa pública (sense atendre els seus aspectes qualitatius). Es parla menys de la qualitat, de l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, de la cultura econòmica i empresarial, i de la formació del capital humà (en què malauradament els valencians destaquem a la baixa, amb uns índexs de fracàs escolar alarmants). Però no ens enganyem. Tot i que tots aquests factors i alguns altres són molt importants, un factor clau, del qual ni sentim ni sentirem parlar és el polític. I és que en el joc del poder polític no poden guanyar sempre tots, i la millora de la competitivitat d'uns fàcilment repercutirà en un empitjorament relatiu de la competitivitat d'uns altres. En els pròxims anys, els actors polítics hauran de defensar les respectives posicions, i els que tinguen una major visió estratègica, força i determinació podran mostrar millors resultats als seus respectius electorats. A un mes de les eleccions a les Corts Valencianes, la pregunta és: ¿Estaran els representants dels valencians a l'altura de les exigències del moment històric que els ha tocat viure? ¿Hi haurà competitivitat política valenciana (un verdader poder valencià que exercisca com a tal)? ¿O tindrem un nou episodi d'ofrenisme fatal per acció, omissió, debilitat política, judicial o de projecte polític? Evidentment, hi ha preguntes que sols el temps contestarà, però hi ha trens que no podem deixar perdre i que la nostra classe política hauria d'aprofitar per a donar un missatge inequívoc a la ciutadania d'unitat de mínims en el projecte col·lectiu. La cursa per la competitivitat i la seua concreció en el corredor mediterrani són, segurament, de les oportunitats més clares que tindran els poders polítics per a mostrar l'assumpció d'aquesta responsabilitat i les seues capacitats. Haurem d'estar expectants i ser molt exigents amb ells. La situació ho requereix.

Fantasmes europeus. L'auge de populismes i d’extremismes

Vicent Flor<div> <img alt="" src="http://fundacionexe.org/uploads/timo-soini.jpg" style="width: 440px; height: 294px; " /> Timo Soini, líder del PeruS. </div> El darrer cas sonat ha sigut Finlàndia, el país amb el millor sistema educatiu del planeta segons diferents informes PISA. El partit Perussuomalaiset (PeruS), que significativament té per nom Finesos de base (la traducció de Finesos autèntics o vertaders no sembla haver sigut particularment encertada), ha obtingut el 19% dels sufragis amb una campanya contra la immigració i el rescat financer de Portugal. Tot i que són els millors resultats d'aquest tipus de populismes des de la fi de la Segona Guerra Mundial, no és la primera vegada que irrompen en el sistema polític finés. De fet, la dreta populista ha estat ininterrompudament en el parlament des de 1966 i en la dècada dels setanta el Partit Agrari Finés (SMP) aconseguí dihuit escons. D'aquesta manera, l'èxit electoral del líder de PeruS, Timo Soini, se suma a una llarga llista de populismes notoris, entre els quals destaquen el FPÖ austríac (18% dels sufragis), el PVV holandés (16%) i el DF danés (14%). Bulgària, Bèlgica, Grècia, Suècia i Eslovàquia també tenen partits populistes amb un suport electoral superior al 5%. Fora de la Unió Europea es donen dos casos d'importants: el SVP suís, que concentra el 29% dels vots, i el FrP noruec, amb un 23%. Així mateix cal afegir l'ascens de l'extrema dreta, en particular a Hongria, amb un Joddik que ha abastat el 17%. I no podem oblidar, per més que estiga consolidada, l'existència del Front National a França (10,4%) i de la Lega Nord a Itàlia (8,3%), al govern de Berlusconi. ¿I què ocorre a l'estat espanyol? De moment, el Partido Popular exerceix de gran catch-all party des del centre fins a la dreta populista. Però ja hi ha indicis preocupants de competidors populistes com el cas de la Plataforma x Catalunya de Josep Anglada. Al País Valencià tenim les experiències històriques del blasquisme i, a partir de la transició democràtica, el blaverisme, un regionalisme anticatalà que ha impregnat el nostre sistema polític. I tot i que fins ara no ha passat de ser una anècdota, es pot esmentar el cas del municipi de Paiporta (l'Horta Sud), on es presentaran a les municipals fins a cinc candidatures espanyolistes extremes (amb reivindicacions incloses de l'espanyol com a "única llengua oficial" en l'ensenyament) i inequívocament populistes: Coalició Valenciana, Unión Progreso y Democracia, Independientes x Paiporta, Partido Social Patriota Español y Regeneración. Aquesta darrera formació porta al programa electoral, entre d'altres, l'eradicació del "totalitarisme educatiu" suposadament actual i la prohibició legal de tot impost progressiu, aquest últim un torpede contra la lògica redistributiva. Paiporta tenia uns 4000 habitants en 1960. Ara, cinquanta anys després, com en tants altres pobles de l'àrea metropolitana de València, la població s'ha multiplicat per sis. I alguns tenen respostes fàcils a aquest desordre. Per tot plegat, hauríem de deixar de sorprendre'ns —el populisme no és cap novetat— i potser fer alguna cosa. Que ens indigne i irrite la presència institucional d'aquesta dreta és comprensible però no ho és que no ens la prenguem seriosament. La història europea (el mapa de les democràcies europees en la dècada dels trenta era desolador) i, particularment, la complexa construcció de la Unió Europea, amb resistències importants i diverses (cal no oblidar el refús de l'electorat francés i holandés a la non nata Constitució europea o el de l'irlandés al Tractat de Niça) aconsellen no desatendre aquestes forces. ¿Per què connecten amb una part important dels ciutadans? Amb aquest panorama ja no es pot afirmar que el populisme seria una ideologia pròpia dels països en conjuntures d'industrialització o en vies de desenvolupament: la renda disponible en Holanda, Dinamarca i Finlàndia ho desmenteix. També sabem que els seus programes polítics, molt diversos, no coincideixen necessàriament amb el de la dreta extrema clàssica. Recordem que l'assassinat líder holandés Pim Fortuny era un gai confés. ¿Quins elements, doncs, tenen en comú aquests populismes? Per resumir-ho molt, diríem que les crisis. No només les econòmiques, també les polítiques i les ètiques. Qualsevol mena de crisi social. De fet, aquests moviments són respostes a les crisis i alhora necessiten les crisis per a surar. Així, si seguim Ernesto Laclau, el populisme seria una lògica política, pròpia de contextos inestables, d'articulació de demandes disperses i un moviment sociopolític mobilitzador, contrari a l'status quo i l'stablishment que construeix un discurs que combina l'apel·lació al “poble” i l'antielitisme dualista. Al capdavall, com diu Ralf Dahrendorf, «el populisme és simple; la democràcia és complexa: en el fons tal vegada siga aquest el tret distintiu més important entre totes dues formes de relacionar-se amb el poble [...] El populisme es basa en l'intent conscient de simplificar els problemes i ací descansa el seu encant i la recepta del seu èxit.» Aquesta és la cosa. A l'Europa actual estan coincidint un seguit de crisis, que potser reforcen la sensació conjunta de pessimisme. A la profunda crisi econòmica, se n'afegeix una de política (els dubtes de la construcció europea i el reforçament de l'euroescepticisme i fins i tot l'eurofòbia, de Gran Bretanya a Eslovàquia i, en general, a una Europa de l'est que somiava abastar el benestar alemany en uns pocs anys); una de social (la crisi dels estats de benestar, basats en la redistribució del creixement) i una de cultural (la construcció dels nous altres, els immigrants de fora d'Europa). Podríem agrupar-les totes elles en una brutal crisi d'uns dels mites de la Revolució francesa: la solidaritat. O, dit d'una manera menys ampul·losa, la preocupació per l'altre, la consciència que els problemes del proïsme són, si més no en certa manera, també els meus problemes. Així tindríem una crisi europea de la solidaritat (¿Per què hem d'ajudar grecs i portuguesos? Que s'apanyen!); una crisi nacional-estatal de la solidaritat (¿Per què hem d'ajudar els pobres i els aturats. Que s'apanyen!) i, particularment, una crisi de les proclamades bondats de la diversitat (¿Per què hem d'ajudar els que fugen de la misèria i dels autoritarismes, si parlen una altra llengua i professen una altra religió?... Que s'apanyen! I a més a més, que se'n tornen!). Els populismes són, doncs, el símptoma i, també, una de les respostes al malestar social. Ens havien promés el paradís terrenal, però tenim a la vista una pèrdua generacional de nivell adquisitiu i potser també de qualitat de vida. Psicòlegs i populistes fan la seua feina: recompondre'ns les il·lusions. Així, potser és més intel·ligent combatre'ls amb democràcies de més qualitat (és dir, amb més llibertat, més igualtat i més solidaritat) i amb polítics i ciutadans més responsables (amb menys demagògia, amb menys despeses faraòniques, amb més humilitat) que simplement menysprear-los amb la nostra supèrbia il·lustrada.

'Las cajas compiten contra el Corredor Mediterráneo', de Gregorio Martín

Caixes d'estalvi i projectes d'infraestructures pugnen, en els mercats internacionals, per uns recursos financers limitats. L'única alternativa que es considera en tota la Unió Europea per a mantenir els nivells inversors és la col·laboració público-privada. Així ho explica Gregorio Martín en <a href="http://www.levante-emv.com/opinion/2011/04/25/cajas-compiten-corredor-mediterraneo/801487.html">aquest article</a>.

'La custodia compartida y el juego tramposo', d'Enric Bataller

En aquest <a href="http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/custodia/compartida/juego/tramposo/elpepiespval/20110422elpval_6/Tes">article</a> Enric Bataller assenyala la necessitat d'un dret civil valencià sistemàtic i modern, i demana la unitat de tots els valencians davant les traves constants en contra que posa el govern de l'Estat, en mans del PSOE, amb l'aquiescència del PSPV. "Podremos discrepar sobre el contenido que demos a nuestro Derecho Civil, pero no sobre la necesidad de su misma existencia, so pena de negar la razón de ser del autogobierno de que gozamos y que (no todos, según parece) querríamos ampliar y consolidar."

Els mitjans de comunicació valencians analitzats a la revista Arxius

<img alt="revista Arxius" src="/uploads/revistaArxius.jpg" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px; float: left; width: 238px; height: 108px; " />La revista <a href="http://www.uv.es/~sociolog/arxius/">Arxius</a>, editada per la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, dedica un número monogràfic a la "sociologia dels mitjans de comunicació al País Valencià" (núm. 23, desembre del 2010). <a href="http://www.uv.es/~sociolog/arxius/arxius_23.html">Ací</a> podeu llegir-ne tots els articles en format pdf.