Fundació Nexe Articles i notícies de la Fundació Nexe http://www.fundacionexe.org/ ca Fundació Nexe http://www.fundacionexe.org/images/logoFNexe.png http://www.fundacionexe.org/ «Què vols ser Espanya? I els valencians?», Revista Nexe, núm. 1, juny del 2005 </ br><p> <img alt="" src="/uploads/Nexe01_portada220.jpg" style="width: 220px; height: 283px; margin: 0px 10px 10px 0px;" /></p> <ul> <li> <a href="/documents/nexe01_pag04_05_boira.pdf">«Editorial»</a>, Josep Vicent Boira</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag07_13_sevilla.pdf">«Un model territorial per a l’espanya plural»</a>, Jordi Sevilla</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag15_21_duran.pdf">«Un llarg camí. 25 anys de comunitats autònomes»</a>, Josep Antoni Duran i Lleida</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag23_27_ibarretxe.pdf">«¿Per què es neguen a dialogar?»</a>, Juan José Ibarretxe</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag29_35_fraga.pdf">«El futur autonòmic d’Espanya»</a>, Manuel Fraga Iribarne</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag37_43_herrero.pdf">«Arrels i horitzons de l’Estat autonòmic»</a>, Miguel Herrero de Miñón</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag45_55_requejo.pdf">«Democràcia, federalisme i plurinacionalitat. L’estat de les autonomies 25 anys després»</a>, Ferran Requejo</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag57_65_sospedra.pdf">«La reforma de l’Estatut valencià en el marc de l’estat autonòmic»</a>, Manuel Martínez Sospedra</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag67_73_gonzalezpons.pdf">«Estatut i constitució, la reforma i el marc»</a>, Esteban González Pons</li> <li> <a href="/documents/nexe01_pag75_82_acvtirantloblanc.pdf">«Els valencians i espanya: un nou estatut per als valencians»</a>, ACV Tirant lo Blanc</li> </ul> <p> Editat per: ACV Tirant lo Blanc, 2005.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/569 http://www.fundacionexe.org/web/article/569 «L’economia valenciana en la cruïlla», Revista Nexe, núm. 2, juny del 2006 </ br><p> <img alt="" src="/uploads/Nexe02_portada220.jpg" style="width: 220px; height: 283px; margin: 0px 10px 10px 0px;" /></p> <ul> <li> <a href="/documents/nexe02_pag04_05_editorial.pdf">«Editorial»</a></li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag11_15_oliveres.pdf">«Economia mediterrània, un bon mal exemple d’economia mundial»</a>, Arcadi Oliveres</li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag17_19_borrell.pdf">«Europa, pressupost i voluntat política»</a>, Josep Borrell</li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag21_27_martinez.pdf">«El context econòmic espanyol»</a>, Aurelio Martínez</li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag29_33_camps.pdf">«Creant ocupació, creixement i progrés. Les bases de la política econòmica valenciana»</a>, Gerardo Camps</li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag35_39_ferrando.pdf">«Organitzacions empresarial i dinamització del model econòmic valencià: el futur de la indústria»</a>, Rafael Ferrando</li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag41_47_soler.pdf">«Els escenaris de futur de l’economia i la indústria valenciana: una autèntica cruïlla»</a>, Vicent Soler</li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag49_52_pons.pdf">«L’empresa valenciana davant l’economia global i del coneixement»</a>, Francisco Pons</li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag53_57_beneyto.pdf">«La indústria, un futur possible per a l’economia valenciana»</a>, Rafael Beneyto</li> <li> <a href="/documents/nexe02_pag59_65_cucarella.pdf">«Una revisió del sistema de finançament autonòmic»</a>, Vicent Cucarella</li> </ul> <p> Editat per: ACV Tirant lo Blanc, 2006.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/568 http://www.fundacionexe.org/web/article/568 «Mediterrani», Revista Nexe, núm. 3, novembre del 2006 </ br><p> <img alt="" src="/uploads/Nexe03_portada220.jpg" style="width: 220px; height: 283px; margin: 0px 10px 10px 0px;" /></p> <ul> <li> <a href="/documents/nexe03_pag02_03_boira.pdf">«Editorial»</a>, Josep Vicent Boira</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag05_11_marco.pdf">«Pensaments sobre la Mediterrània»</a>, Guido de marcoCarlos Hernández Pezzi</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag13_19_prat.pdf">«Present i futur d’espanya en l’àrea euromediterrània»</a>, Juan Prat</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag21_27_mesa.pdf">«La Unesco i la Mediterrània»</a>, José Antonio de Mesa</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag29_35_mora.pdf">«València dins del Mediterràni: reptes i oportunitats»</a>, Alejandro Font de Mora</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag37_43_martin.pdf">«Cultura i política en les percepcions entre el nord i el sud mediterranis»</a>, Gema Martín</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag47_55_stavridis.pdf">«El procés de Barcelona, deu anys després: comentaris sobre la dimensió parlamentària»</a>, Stelios Stavridis</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag57_63_jordan.pdf">«Integració i cooperació a l’àrea mediterrània»</a>, Josep M. Jordán</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag65_73_matvejevic.pdf">«Mars»</a>, Predrag Matvejevic,</li> <li> <a href="/documents/nexe03_pag75_83_giovanni.pdf">«Cal reconstruir la Mediterrània»</a>, Guglielmo de’Giovanni-Centelles / Josep Manuel Gironés</li> </ul> <p> Editat per: ACV Tirant lo Blanc, 2006.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/567 http://www.fundacionexe.org/web/article/567 Som valencianoparlants Amadeu Mezquida</ br><p> Així com ens passa amb la violència masclista, la xenofòbia o l’homofòbia; ja va sent hora que parlem clar, negre sobre blanc, sobre una de les discriminacions més comuns i esteses de nord a sud del nostre territori: la discriminació als valencianoparlants. Perquè els que parlem valencià som això: valencianoparlants. Vull dir que parlar valencià no és com si t’agraden més els macarrons o la paella, la bachata o el rock ‘n roll, és més aviat com tindre la pell de color negre, sentir-te atret per les persones del teu mateix sexe o professar una determinada religió: una qüestió d’identitat. Jo, que sóc valencianoparlant, podria decidir ara mateix no tornar a parlar mai més en la meua vida valencià, podria decidir-ho i dur-ho a terme i així i tot, d’ací molts anys, quan fóra vell i estiguera a la vora de la mort, podria respondre amb un “bon dia” al metge de l’hospital, perquè el valencià, la llengua, m’hauria acompanyat tots eixos anys, a pesar de no parlar-la. El valencià forma part de mi, forma part de la meua identitat, forma part del que jo sóc. Per tant, jo no parle valencià com qui menja macarrons, jo sóc valencianoparlant perquè no puc ni vull deixar de ser-ho. Sóc valencianoparlant com el negre és negre, el gitano gitano, el gai gai o el jueu jueu.</p> <p> Eixe matís té algunes implicacions importants. La primera és que quan algú a casa meua em demana que canvie de llengua el que m’està demanant en realitat és que renuncie o amague una part del que jo sóc, una part que per a alguns pot tindre una importància menor i per a altres una importància major. Una part que, segons el context, puc decidir deixar en stand by o no. La segona és que clar, les llengües no tenen drets, efectivament, però resulta que jo no sóc una llengua, sóc una persona, i les persones sí tenim drets. Els valencianoparlants tenim drets en tant que persones, en tant que ciutadans. No volem, per tant, privilegis, volem poder fer vida normal com qualsevol altra persona sense haver de justificar-nos, reivindicar-nos i anar dient, cada dos per tres, que volem ser normals i que se’ns tracte normal. Normal és parlar la teua llengua en la teua terra. Normal és estudiar en la teua llengua a la teua terra. Normal és poder vore la televisió, escoltar la ràdio o llegir el diari en la teua llengua. Normal és també poder dirigir-te als treballadors públics en la teua llengua, al metge, al funcionari, al policia… Haurem de concloure, doncs, que el que ens passa a moltes persones en el nostre dia a dia ací, a Castelló, a Elx, a Alaquàs… no és, precisament, normal. Ja que molts de nosaltres no podem estudiar en valencià, a pesar que volem fer-ho, no podem parlar en valencià en determinats àmbits a pesar que ens agradaria fer-ho i no ens podem informar en la nostra llengua adequadament com hauríem de poder fer-ho. I no és que nosaltres, els valencianoparlants, siguem massa exigents o tancats, eh? De fet, no conec a cap valencianoparlant que no siga, com a mínim, bilingüe. No en conec a cap que no parle castellà i estiga molt satisfet de dominar dos llengües. No n’he conegut a cap que s’haja negat a canviar de llengua quan algú de bona fe i amb bones formes els ho ha demanat. La majoria dels valencianoparlants vivim en contextos on la llengua social predominant és el castellà i ho portem molt bé, hem patit un retrocés en l’ús social, hem patit tots, almenys alguna volta, situacions tenses i desagradables i no per això hem desenvolupat actituds d’odi o rebuig cap al castellà o els castellanoparlants. Ens agrada que hi haja gent que vulga conéixer i aprendre el valencià, és clar! però no volem anar pel món imposant la nostra llengua a ningú, que precisament d’això hem patit bona cosa nosaltres, i els nostres pares i els nostres iaios… Som gent prou oberta i tolerant, serà per això de saber llengües que diuen que t’obri la ment. Aleshores què volem? bàsicament que se’ns respecte com som, que es respecte el que som. Que es deixe de criminalitzar i polititzar el que parlem.</p> <p> S’ha d’entendre que el “a mi me hablas en español” és la trista versió nostrada del “aquí no queremos negros/judíos/maricones”, que notícies en premsa on s’insinua que un cartell escrit en valencià provoca accidents de trànsit són discursos discriminatoris cap a un sector importantíssim de la nostra població, que associacions que promouen la defensa del castellà enfront del valencià en comarques on el valencià és pràcticament inexistent i on en el carrer pots trobar més cartells escrits en alfabet cirílic que en valencià és incitar a l’odi, la xenofòbia i la fractura social.</p> <p> Tenim, en conclusió, un important repte com a valencianoparlants, el repte de creure’ns d’una volta que ser com som és normal, eixir de l’armari i comportar-nos com som amb normalitat, parlant el que parlem, per visibilitzar-nos, per normalitzar-nos. I tenim també un gran repte col·lectiu com a societat. El d’entendre que tota forma de discriminació és roïna, siga per motius de gènere, de tendència sexual, de llengua, de religió o d’origen. Que totes les discriminacions són, en el fons, la mateixa: la dels que, des d’una posició de força socialment imperant oprimeixen als que es troben en una situació que els converteix en “diferents”. I que, conseqüentment, totes les lluites són també la mateixa: la dels oprimits contra l’opressió. Hi ha dos lliçons que em va ensenyar mon pare quan era menut i que sempre m’acompanyen en tot el que faig: una és que com més educació i cultura tens més lliure pots arribar a ser, per això defense aprendre llengües, quantes més millor, perquè vull una societat lliure. L’altra és que davant un conflicte allò just és posar-te sempre del costat del més dèbil, i per això pose l’accent davant esta forma de discriminació, que patim, que patim molts i de la que hem de començar a parlar obertament amb l’objectiu d’eradicar-la.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/566 http://www.fundacionexe.org/web/article/566 El Centre Maurits Coppieters aborda la situació de les dones refugiades a Europa </ br><p> El Centre Maurits Coppieters, organització europea de la qual forma part la Fundació Nexe, ha publicat un<a href="http://www.ideasforeurope.eu/paper/the-situation-of-refugee-women-in-europe/"> informe sobre la situació de les dones refugiades a Europa</a>. Des de 2015 la situació dels refugiats a Europa s'ha convertit en un dels temes principals en l'agenda política d'Europa i a una escala global. Els protocols per a gestionar l'afluència, els drets bàsics i la integració dels refugiats han estat examinats a fons i posar en dubte en nombroses ocasions. No obstant això, les ONG sobre el terreny continuen preocupades per les condicions en què viuen els refugiats nouvinguts.</p> <p> A mesura que el nombre de refugiats que arriben a Europa ha augmentat, el nombre de les persones vulnerables també ho ha fet de manera exponencial. Observem com les dones refugiades són sovint especialment vulnerables, per la seua condició de refugiades i per la de dones. Les polítiques públiques nacionals i europees i d'ajuda humanitària de les ONG i la societat civil han demostrat ser insuficients per fer front a aquesta situació i la seva complexitat, i els protocols d'integració no han estat capaços de prevenir o tractar eficaçment amb els perills, l'explotació i les múltiples formes de violència de gènere que les dones i lesxiquetes han d'afrontar en el seu camí a Europa o una vegada ací.</p> <p> L'autora d'aquest informe, Helena Castellà, creu que és important analitzar els drets humans i dels refugiats dins el marc jurídic de la UE per fer front a la discriminació que pateixen les dones refugiades. Aquest informe enumera les violacions dels drets humans que pateixen les dones refugiades al seu país d'origen, en trànsit i en la seva destinació per tractar de comprendre en profunditat aquest element específic de l'actual crisi de refugiats. L'informe s'ha desenvolupat conjuntament pel Centre de Maurits Coppieters i Fundació Josep Irla. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/565 http://www.fundacionexe.org/web/article/565 La Fundació Nexe presenta el Projecte d'Activitats per al 2017 </ br><p> La Fundació Nexe va celebrar el passat 28 de gener la reunió del Patronat per a avaluar les activitats realitzades durant 2016 i presentar el projecte d'activitats previst per al 2017, un any en què l'entitat continuarà coordinada pel mateix Consell Nacional. </p> <p> Pel que fa a 2016, cal destacar la nova organització interna de la Fundació, que actualment s'estructura a través de tres pilars o <em>Labs</em>: el d'Identitat i Cultura, el d'Economia, Sostenibilitat i Territori, i el de Democràcia i Participació. Cadascun d'ells compta amb un coordinador/a, alhora coordinats pel Director Acadèmic, Elies Seguí. L'any passat, els Labs han organitzat tres congressos paral·lels al voltant de temes clau per a l'entitat i per a la societat valenciana: <a href="http://fundacionexe.org/workshops/multilinguisme/">el multilingüisme i la diversitat lingüística a la Unió Europea</a>; <a href="http://www.econval.org/">els reptes i propostes per a l'economia valenciana</a>; i <a href="http://fundacionexe.org/workshops/participacio/">els governs de coalició i la participació ciutadana</a>. A més, s'han publicat tres llibres: <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/534">El Demos 9</a>, <em>El tio Canya ha mort. Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià</em>, de Francesc Hernàndez; <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/552">el Demos 10</a>, <em>Llengua i poder. Les llengües de l'ensenyament al País Valencià</em>, de Vicenta Tasa i Anselm Bodoque; i <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/528">el Pensar el País Valencià 2</a>,<em> Una nova via per a l'empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em>, coordinat per Elies Seguí. Els llibres s'han presentat a la ciutat de València i a altres pobles del País Valencià com ara Castelló, Gandia o Albaida, i fins i tot a Barcelona. </p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2017/01/IMG_20170128_103142_opt.jpg" style="width: 400px; height: 300px;" /></p> <p> Aquest 2017 la Fundació Nexe continuarà amb la presentació dels llibres arreu del País Valencià. A més, està prevista la publicació de nous Demos i del Pensar el País Valencià 3, abordant temes relacionats amb el model productiu valencià, el dret civil valencià, la hisenda valenciana, el paper de les diputacions o la identitat valenciana. També es preveu la realització del baròmetre #ActualPV, l'elaboració d'un informe amb dades de la situació actual de la societat valenciana en aquells àmbits que ens interessa conéixer. A més, aquest any està previst consolidar la realització dels congressos que s'organitzen des de cada Lab, que pretenen centrar-se en qüestions com ara la radiotelevisió pública a Europa, l'esquerra nacionalista i estatal i els seus resptes, i l'economia valenciana.</p> <p> La Fundació Nexe continuarà treballant conjuntament amb l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc en aquelles activitats on convergeixen els seus interessos. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/564 http://www.fundacionexe.org/web/article/564 Jornada a l’IVIE: Propostes per a un canvi en el sistema de finançament autonòmic Andreu Arnau Paradís</ br><p> El passat 27 de setembre va tenir lloc, a la seu de l’IVIE, la jornada <a href="http://www.ivie.es/es/actividades/noticias/2016/propuestas-para-un-nuevo-sistema-de-financiacion-de-las-comunidades-autonomas.php">Propostes per a un nou sistema de finançament de les comunitats autònomes</a>. El 9 d’Octubre el govern valencià va posar de manifest la necessitat d’un canvi en el sistema de finançament de les comunitats autònomes. En l’acte, que va tenir lloc al Palau de la Generalitat, el president Ximo Puig va ressaltar com a tema prioritari el canvi en el sistema de finançament, i va plantejar la «via valenciana» per a solucionar el problema. Aquesta proposta compta amb un suport important en la societat valenciana.</p> <p> A poc a poc l’infrafinançament de la Comunitat València és un tema que està sent abordat per la societat civil valenciana i són moltes les institucions que s’han pronunciat al respecte. Va ser l’Associació Valenciana d’Empresaris i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques els que van estudiar el tema, amb professionals qualificats en finançament autonòmic. Aquestes institucions van posar de manifest les conseqüències que té l’infrafinançament sobre el nivell de serveis que reben els ciutadans i les polítiques de desenvolupament regional, així com la situació financera de la Generalitat Valenciana.</p> <p> En la jornada de l’IVIE del passat 27 de setembre es va posar de manifest la complexitat de l’actual sistema de finançament autonòmic, la pobra utilitat del fons de liquiditat autonòmic (FLA) i, sobretot, l’infrafinançament de la Comunitat Valenciana en comparació amb la resta de comunitats. També es van debatre altres temes, com el llarg període que porta vigent el sistema de finançament (més de trenta anys) i les dificultats per al seu canvi. Si bé els problemes del sistema no han sorgit ara; és cert que les deficiències s’han intensificat en els últims anys, per aquest motiu potser ha arribat el moment de la seua modificació.</p> <p> Entre els plantejaments per a simplificar i reduir el sistema de desigualtat cal destacar la d’Ángel de la Fuente. La seua proposta va posar l’accent en la creació d’una agència tributària estatal en què estarien representades totes les comunitats autònomes.</p> <p> Antoni Zabalza va indicar cinc aspectes per al canvi: 1) Igualtat fiscal per a aconseguir que els ingressos normatius siguen els mateixos que els recursos que acaben tenint les comunitats autònomes. 2) Compensació transitòria d’adaptació. 3) Eliminar la participació de l’IVA com a ingrés recaptat per les comunitats autònomes. 4) Harmonitzar l’impost sobre successions i donacions i el del patrimoni, per a evitar la competència fiscal. 5) Incrementar la capacitat normativa de les comunitats autònomes, incentivant la seua responsabilitat fiscal.</p> <p> Francisco Pérez es va centrar en els problemes d’estabilitat pressupostària i la crisi de l’estat del benestar i l’estat de les autonomies. Va incidir en la necessitat d’incentivar l’estabilitat pressupostària i la responsabilitat fiscal, assignant els principals impostos per a cobrir les necessitats dels serveis públics fonamentals: educació, sanitat i serveis públics.</p> <p> En conclusió, la renda per càpita de la Comunitat Valenciana és un 12% inferior a la mitjana i aporta 1.400 milions d’euros més del que rep. Per a aconseguir un model de finançament autonòmic més equitatiu que l’actual cal que s’implique la societat valenciana, tal com va proposar el president de la Generalitat mitjançant el lema «tots a una veu». Només d’aquesta manera es podran solucionar els problemes financers i econòmics que està travessant la nostra comunitat.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/563 http://www.fundacionexe.org/web/article/563 Es presenta l'acord sobre la competència lingüística del personal públic </ br><p> L'acord sobre la competència lingüística del personal públic s'ha presentat hui a La Nau de la Universitat de València. <a data-mce-href="http://intersindical.org/" href="http://intersindical.org/">Intersindical Valenciana</a>, <a data-mce-href="http://www.pv.ccoo.es/" href="http://www.pv.ccoo.es/">CCOO PV</a> i <a data-mce-href="http://www.ugt-pv.es/cms/" href="http://www.ugt-pv.es/cms/">UGT-PV</a> han signat aquest acord per tal de garantir a l'administració pública l'atenció en les dues llengües oficials i compensar els dèficits que encara presenta el coneixement i ús del valencià.</p> <p> Susanna Pardines, coordinadora del Lab de Cultura i Identitat de la Fundació Nexe, ha assistit a l'acte presentat pel vicerector de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, Antonio Ariño, per demostrar el suport de la nostra entitat a la iniciativa. Des de la Fundació Nexe volem <strong>donar l'enhorabona als sindicats promotors, i expressar la nostra satisfacció i esperança pel futur de la nostra llengua</strong>, que avança amb mesures com aquesta cap a la igualtat i el reconeixement dels nostres drets lingüístics, una reivindicació històrica de la majoria social del País Valencià.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/12/2016-12-27CompetenciaLing.jpeg" style="width: 500px; height: 281px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/562 http://www.fundacionexe.org/web/article/562 Presentació del #demos9 «El tio Canya ha mort. Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià» a Castelló </ br><p> El <strong>dijous 1 de desembre </strong>la Fundació Nexe, l'ACV Tirant lo Blanc i Castelló per la Llengua presentem el número 9 de la col·lecció Demos, titulat <em><strong>El tio Canya ha mort. Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià</strong></em> i l'autor del qual és<strong> Francesc Hernàndez i Dobon</strong>. L'acte tindrà lloc a la Llotja del Cànem de Castelló, en el marc de la commemoració de la firma de les Normes de Castelló, estarà moderat per <strong>Raül Burriel</strong> –patró de la Fundació Nexe i membre de Castelló per la Llengua- i hi participaran <strong>Francesc Hernàndez</strong> –autor del llibre-, <strong>Avel·li Flors Mas</strong> –sociolingüista (UOC i CUSC-UB) i membre de Castelló per la Llengua- i <strong>Susanna Pardines</strong> -coordinadora de Lab de Cultural i Identitat de la Fundació Nexe. L'acte començarà a les 19.00 hores, es podrà seguir en streaming a <a href="http://jecomuji.es/tv/llotja.php">http://jecomuji.es/tv/llotja.php</a> i es fa amb la col·laboració de la Universitat Jaume I. </p> <p> El <strong>#demos9</strong> se centra en la situació sociolingüística del País Valencià, la qual pot trobar com a referent en l'imaginari col·lectiu la cançó d'<em>Al Tall</em> "El tio Canya". Però ¿És fidel aquesta representació sociolingüística? Potser ho era quan la cançó fou composta i, fins i tot, una dècada després, però a partir dels anys 90 del segle passat la situació canvia. <em>El tio Canya ha mort</em>: les joves generacions presenten competències majors que la gent gran, gràcies al paper de l’escola. </p> <p> El llibre ofereix un panorama de la situació precària del valencià, segons les dades disponibles. Però, a més, estudia la seua “mecànica”, val a dir, la relació que hi ha entre competències lingüístiques actives i passives, i entre competències i usos lingüístics. S’estudia també la relació entre la llengua i les variables sociològiques més significatives: procedència, lloc de residència, formació i classe social, per a definir indicadors que permeten bastir polítiques lingüístiques efectives.<strong> No es tracta només de dir en quin punt de la via està la nostra “locomotora” lingüística, sinó també d’explicar com funcionen alguns dels seus engranatges interns</strong>; almenys les palanques bàsiques per a fer-la avançar.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/12/Presentació_Demos9_CASTELLÓ-.png" style="width: 500px; height: 186px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/561 http://www.fundacionexe.org/web/article/561 «El futur del territori», Revista Nexe, núm. 4, juliol del 2007 </ br><p> <img alt="" src="/uploads/Nexe04_portada220.jpg" style="width: 220px; height: 283px; margin: 0px 10px 10px 0px;" /></p> <ul> <li> <a href="/documents/nexe04_pag03_04_boira.pdf">«Editorial»</a>, Josep Vicent Boira</li> <li> <a href="/documents/nexe04_pag06_13_hernandez.pdf">«El codi tècnic de l’edificació, l’edificació sostenible i el canvi tecnològic»</a>, Carlos Hernández Pezzi</li> <li> <a href="/documents/nexe04_pag15_23_pico.pdf">«Arxipèlags trencats: territori i conflictes ambientals al País Valencià»</a>, Maria Josep Picó i Garcés</li> <li> <a href="/documents/nexe04_pag25_33_gonzalez.pdf">«El model territorial valencià»</a>, Esteban González Pons</li> <li> <a href="/documents/nexe04_pag35_43_burriel.pdf">«Per un urbanisme que garantisca el futur del nostre territori»</a>, Eugenio Burriel de Orueta</li> <li> <a href="/documents/nexe04_pag45_51_murcia.pdf">«Un model territorial concorde al nostre temps»</a>, Francisco Murcia Puchades</li> <li> <a href="/documents/nexe04_pag53_63_romero.pdf">«El territori i els seus límits»</a>, Joan Romero</li> <li> <a href="/documents/nexe04_pag65_51_miralles.pdf">«Els límits de l’urbanisme»</a>, José Luis Miralles i Garcia</li> <li> <a href="/documents/nexe04_pag73_77_martin.pdf">«Urbanisme litoral: benedicció o maledicció»</a>, Ramón Martín Mateo</li> </ul> <p> Editat per: ACV Tirant lo Blanc, 2007.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/560 http://www.fundacionexe.org/web/article/560 «La projecció exterior valenciana», Revista Nexe, núm. 5, maig del 2009 </ br><p> <img alt="" src="/uploads/Nexe05_portada220.jpg" style="width: 220px; height: 283px; margin: 0px 10px 10px 0px;" /></p> <ul> <li> <a href="/documents/nexe05_pag03_05_boira.pdf">«Editorial»</a>, Josep Vicent Boira</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag06_08_juliana.pdf">«València revisitada»</a>, Enric Juliana</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag09_15_blasco.pdf">«El compromís interior per als valencians de l'exterior»</a>, Rafael Blasco</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag17_21_aznar.pdf">«El paper del port de València en la projecció exterior valenciana»</a>, Rafael Aznar</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag23_25_figueres.pdf">«El valencià al món»</a>, Acensión Figueres</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag27_33_iribas.pdf">«El repte de l'economia complexa»</a>, José Miguel Iribas</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag35_43_hernandez.pdf">«El País Valencià en clau global»</a>, Gil-Manuel Hernàndez</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag45_51_catala.pdf">«L'empresa de tots»</a>, Alberto Català</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag53_57_sos.pdf">«La cohesió necessària i altres factors culturals en una societat avançada»</a>, Vicent Sos</li> <li> <a href="/documents/nexe05_pag59_63_roca.pdf">«La projecció històrica dels valencians al món»</a>, Francesc Roca</li> </ul> <p> Editat per: ACV Tirant lo Blanc, 2009.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/559 http://www.fundacionexe.org/web/article/559 Per 25 anys més... Gonçal Grau</ br><p> Enguany, com cada 20 de novembre, coincidint amb la data de publicació de la novel·la homònima de Joanot Martorell, en l’ACV Tirant lo Blanc celebrem el nostre aniversari i el de la Fundació Nexe. Moltes gràcies a totes les persones que formeu part del Tirant i de Nexe o que n’heu estat part al llarg de la nostra trajectòria. De ben segur, hi tornareu ben prompte, aquesta és la vostra casa. Vosaltres sou els qui veritablement manteniu viu aquest projecte any rere any. I en portem ja 25 del Tirant i 5 de la Fundació Nexe!</p> <p> Estic molt orgullós de representar-vos a totes i tots com a president. I ho dic amb certesa i des de l’anàlisi rigorosa de les qualitats que, individualment i com a col·lectivitat, ens caracteritzen. Moltes són les raons que ens han dut a aconseguir a poc a poc, però amb fermesa, els objectius que ens hem marcat al llarg dels anys.</p> <p> D’una banda, l’heterogeneïtat. Ja des dels inicis, l'any 1991, en el si de la nostra associació ens hem aplegat persones ben diverses: des dels 18 anys fins a més de 60; de tot arreu del País Valencià, des de Benicarló fins a Crevillent passant per Castelló, Vila-real, Onda, Sagunt, Rafelbunyol, Tavernes Blanques, Bonrepòs i Mirambell, València, Sueca, Xeraco, Real de Gandia, Xàtiva, la Llosa, Albaida, l’Olleria, Ontinyent, Cocentaina, Alcoi, Sagra, Gata de Gorgos, la Nucia, Alacant o Elx; professionals de tots els àmbits, mestres, autònomes, informàtics, enginyeres, arquitectes, advocades, historiadors, filòlegs, físiques, sociòlegs, politòlogues i, algun topògraf despistat... Aquesta pluralitat ens ha ensenyat que el diàleg constructiu, el respecte a les opinions i aportacions dels altres i la col·laboració són les claus de l’èxit de qualsevol iniciativa.</p> <p> I aquesta forma d’entendre el valencianisme l’hem practicada dins i fora de l’associació. Hem apostat sempre i apostem fermament pel treball en xarxa, per compartir experiències i projectes amb tots els actors del valencianisme constructiu i en positiu. Des de l’inici hem col·laborat amb entitats com: Joves d’UPV, Joventuts d’Unió Valenciana, Entesa, BEA, Joventut Valencianista, Acció Cultural, Escola Valenciana, el Bloc, Compromís, Intersindical i moltes associacions d’àmbit més local com poden ser Castelló per la Llengua o el Tempir. Aquesta voluntat de compartir experiències i fer visible el País Valencià més enllà de les nostres comarques ens ha dut a mantindre contactes constants amb altres entitats de la resta de l’estat a les quals ens uneix la voluntat de plantar cara a l’ànsia uniformadora del nacionalisme espanyol, i, també en l'àmbit europeu, ha motivat recentment l’entrada de la Fundació Nexe com a membre de ple dret al Centre Maurits Coppieters.</p> <p> Un altre aspecte que, a parer meu, ens ha ajudat a aconseguir els nostres objectius és la capacitat d’autocrítica i la voluntat de millorar constantment, de continuar formant-nos i ajudar les generacions més joves a formar-se, ja que nosaltres, els valencianistes, hem de ser eficients i excel·lents en la nostra acció diària. La nostra voluntat al Tirant és esdevenir una veritable escola de formació i debat i en són prova la gran quantitat de seminaris, tertúlies, tallers, escoles d’estiu, etc., que hem organitzat.</p> <p> A més a més, vull remarcar la il·lusió per transformar la societat i aconseguir millorar la qualitat de vida de les valencianes i els valencians, que ens dóna forces per continuar treballant cada dia. A tall d’exemple, voldria recordar dos accions, al meu parer, ben il·lustratives del nostre tarannà.</p> <p> L’any 1996, si no recorde malament, decidírem acudir a la Processó Cívica del matí i a la manifestació de la vesprada que se celebren a València cada 9 d’octubre portant senyeres nues i coronades i, també, banderes blanques que simbolitzaven la pau, la superació de conflictes estèrils entre valencians. Al crit de “Els valencians som gent de pau” i “Els valencians som una nació”, vam recórrer la ciutat. Vam rebre algunes felicitacions i mostres de suport, però sabeu quina era la pregunta que més ens feia la gent: “¿Vos heu rendit?” La nostra resposta era no.</p> <p> L'any 2006 vam fer unes samarretes per a la nostra Escola d’Estiu amb el lema “Un país que avança” i la imatge era la silueta del País Valencià amb persones que portaven una bandera i corrien. Sabeu quin era el comentari: “Pareix que esteu fugint, ¿ja vos heu donat per vençuts?” La nostra resposta era no.</p> <p> Mireu, la gent del Tirant no ens rendim mai! I no perquè siguem cap superheroïna o superheroi. Simplement perquè la nostra no és una lluita de guanyadors i perdedors. Les nostres són unes reivindicacions justes i necessàries per al conjunt de la societat valenciana, les nostres són unes aspiracions dignes i solidàries amb el benestar del nostre poble.</p> <p> Nosaltres no volem véncer, nosaltres hem de convéncer les valencianes i els valencians, hem d’aconseguir estendre la consciència nacional valenciana a la majoria de la població del País Valencià per a assolir el màxim d’autogovern i de cohesió social, aprofundint en la democràcia, potenciant els trets culturals, lingüístics, socials i econòmics propis. Aquesta és la nostra missió, a la qual totes i tots contribuïu dia a dia perquè vosaltres sou la representació de tots els valors del Tirant i de Nexe que em fan sentir orgullós cada dia.</p> <p> Deia el mestre Francesc Prous que per a acabar un discurs cal dir explícitament quina ha de ser l’actuació de la gent que t’escolta arran de les teues paraules, és a dir, què vols que facen. En el meu cas, és molt senzill, continueu sent com sou cada dia, representant tan dignament el nostre País, representant els valors del Tirant i de Nexe allà on estigueu, com heu fet fins ara. Seguim demostrant que podem aportar molt per millorar la vida de totes les valencianes i valencians.</p> <p> Moltes felicitats, Nexe! Moltes felicitats, Tirant!</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/558 http://www.fundacionexe.org/web/article/558 Presentació a Sagunt del llibre "Una nova via per a l'empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur" </ br><p> La <strong>Fundació Nexe</strong>, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sagunt i l’Associació d’Empresaris Camp de Morvedre (ASECAM), organitzen la <strong>presentació del llibre <em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur </em></strong>el proper <strong>30 de novembre a les 19.00 hores</strong>. La presentació tindrà lloc al Casino Recrativo y Cultural Puerto de Sagunto, i comptarà amb la presència de David Joan Marí (expresident de la Fundació Nexe), que moderarà l’acte, Francesc Fernández (alcalde de Sagunt), Cristina Pérez Plumed (presidenta d’ASECAM), Fidel León (autor del llibre) i Elies Seguí (autor i editor del llibre).</p> <p> La cita pretén donar a conèixer la publicació editada per la <strong>Fundació Nexe</strong> i <strong>l’Editorial Afers, </strong>i posteriorment hi haurà un torn obert de preguntes posterior a l’exposició dels participants i aquelles persones que així ho desitgen podran adquirir un exemplar del llibre.</p> <p> L’obra arriba just <strong>quaranta anys després de la publicació de <em>La via valenciana</em> d’Ernest Lluch</strong>, el llibre que va iniciar l’etapa de maduresa sobre els estudis de l’economia valenciana, tot exposant des de les bases d’aquesta així com nombrosos suggeriments reflexius al voltant del model econòmic valencià, que compta amb unes característiques diferenciadores dels de la resta de l’estat. <em>La via valenciana </em>també va ser publicada llavors per l’Editorial Afers.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/Presentació_Sagunt4.png" style="width: 500px; height: 186px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/557 http://www.fundacionexe.org/web/article/557 Llaurar per al futur Amadeu Mezquida</ br><p> Joan Francesc Mira va escriure que “a diferència d’altres moviments socials, el nacionalisme és de caràcter recurrent o crònic. S’adapta, en tàctica i en ideologia, a les condicions en què ha de desenvolupar-se, canvia de forma visible i d’objectius immediats, però és difícilment destructible.”</p> <p> El nostre nacionalisme, el valencianisme, també té eixe caràcter recurrent o crònic, o, si volem, eixa “projecció de continuïtat”. Parle d’eixa sensació que tenim els qui estem ací que formem part d’alguna cosa que va més enllà de nosaltres, que va més enllà inclús de la família, del poble, de la comarca o del propi país. Que formem part d’un contínuum, d’un relat del perquè de les coses, d’un moviment que avança generació rere generació.</p> <p> Els que estem ací sabem, sabeu, que el camí mai ha sigut fàcil. Que l’entorn, el context, sempre ha sigut hostil i que com deia Mira, hem hagut d’aprendre a adaptar-nos en tàctica i en ideologia, hem canviat mil colps de nom i hem perseguit objectius diversos.</p> <p> Ara mirem el tauler de joc des d’una perspectiva diferent. Ara, el valencianisme per primera volta, forma part del govern del país. I comencem a ser conscients també que el camí que tenim al davant serà igualment difícil o més que el camí recorregut.</p> <p> L'important, però, és, que com va dir Vicent Baydal: “Malgrat tot, el valencianisme avança”. I avança perquè avancem, i avança perquè ens movem i avança perquè estem ací i continuem.</p> <p> En este moment històric el valencianisme necessita lideratges forts, necessita eixamplar la base i saber moure’s bé en el terreny relliscós de la política de primera línia. Però en este moment, més que mai, el valencianisme necessita la reflexió i de l’estratègia, necessita discurs, necessita continuar treballant en eixe imprescindible objectiu de retrobament i complicitat amb el poble, amb la societat valenciana del segle XXI.</p> <p> És en eixe àmbit que el Tirant i Nexe tenen raó de ser. En l’àmbit de les idees i del debat. Des d’ací s’han repensat els pilars de la nostra identitat comuna, s’ha construït el relat de les mancances de l’economia valenciana, s’han dibuixat les estratègies geopolítiques i de vertebració del país. La normalització lingüística, el valor del plurilingüisme, la concepció líquida i permeable de la identitat valenciana, la gravetat de l’infrafinançament autonòmic, el corredor mediterrani, la necessitat d’un sistema financer valencià… Són tots elements que hui estan sobre la taula dels nostres governants, que preocupen l’opinió pública, són elements que protagonitzen les portades dels periòdics, però cal no oblidar que són elements que fa tan sols uns anys omplien sales en les conferències i els actes del Tirant lo Blanc i d’altres entitats valencianistes que ja assenyalaven els reptes que haurien de vindre en el futur. Les reflexions d’ahir s’han convertit en les polítiques de hui.</p> <p> Per tant, la nostra, és la tasca de llaurar, de llaurar futur, d’encetar hui les reflexions i els debats que hauran de ser les polítiques públiques del demà. Per això, ja treballem en un discurs renovat basat en la regeneració i aprofundiment de la nostra democràcia, en el dret a decidir, en la defensa dels drets socials i civils i en el benestar dels valencians i les valencianes. La nostra tasca és també la de dibuixar hui les estratègies per a eixamplar la base de valencians i valencianes conscients, adaptant-nos a les realitats complexes del nostre país. Este és el nostre paper i la nostra vocació, esta és la manera en què ens veiem útils al nostre país i al valencianisme. Una manera de fer en positiu, constructiva, oberta, des de la pluralitat, la serenitat, la responsabilitat. Açò és el que em vau ensenyar quan amb 20 anys sent un estudiant de polítiques em vaig acostar al Tirant, açò és també el que amb la contribució de totes i tots continuarem fent.</p> <p> He començat dient que Joan Francesc Mira va escriure que “a diferència d’altres moviments socials, el nacionalisme és de caràcter recurrent o crònic. S’adapta, en tàctica i en ideologia, a les condicions en què ha de desenvolupar-se, canvia de forma visible i d’objectius immediats, però és difícilment destructible.” Vull pensar que nosaltres som eixos que ajudem a la continuïtat del valencianisme, a la seua adaptació en tàctica i en ideologia, que som els que analitzem les condicions en què ha de desenvolupar-se, els que marquem els objectius immediats i futurs i, en definitiva, els que contribuïm a fer del valencianisme un moviment indestructible. Visca el Tirant, visca el País Valencià i moltes gràcies per ser, per estar i per continuar.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/556 http://www.fundacionexe.org/web/article/556 «I ara què? El model productiu valencià a debat», Revista Nexe, núm. 6 i 7, juny del 2010 </ br><p> <img alt="" src="/uploads/Nexe06_portada220.jpg" style="width: 220px; height: 283px; margin: 0px 10px 10px 0px;" /></p> <ul> <li> <a href="/documents/nexe06_pag02_03_boira.pdf">«Editorial»</a>, Josep Vicent Boira</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag05_07_nueno.pdf">«La societat del coneixement i la societat industrial»</a>, Pedro Nueno Iniesta</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag09_15_reig.pdf">«Sobre la sitació actual de l'economia valenciana»</a>, Ernest Reig Martínez</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag17_21_julia.pdf">«A propòsit de la Llei d'economia sostenible. Universitat i societat del coneixement»</a>, Juan F. Julià Igual</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag23_27_perez.pdf">«¿Pot el capital humà ser el motor dels canvis del model productiu»</a>, Francisco Pérez García</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag29_31_gonzalez.pdf">«Bases del nou model econòmic»</a>, José Vicente González Pérez</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag33_37_molina.pdf">«La crisi del model productiu des del món del treball»</a>, Paco Molina Balaguer</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag39_41_rambla.pdf">«Innovació, competitivitat i internacionalització»</a>, Vicente Rambla Momplet</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag43_47_hernandez.pdf">«El model productiu i el món del treball»</a>, Conrado Hernández Mas</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag49_55_benavent.pdf">«Nous models i experiències a la Plana de Castelló»</a>, Rafael Benavent Adrián</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag57_63_signes.pdf">«Les empreses valencianes seran innovadores o no seran»</a>, Elisa Signes i Pérez</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag65_69_subirats.pdf">«Quin model productiu per a quina societat»</a>, Joan Subirats i Humet</li> <li> <a href="/documents/nexe06_pag71_75_trullen.pdf">«Catalunya necessita València i València a Catalunya»</a>, Joan Trullén Thomas</li> </ul> <p> Editat per: ACV Tirant lo Blanc, 2010.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/555 http://www.fundacionexe.org/web/article/555 Parlament de Rafael Company, premi «Joan Baptista Basset» 2016 </ br><p> <img alt="" src="/uploads/rafael_company_nit_tirant.jpg" style="width: 440px; height: 313px;" /></p> <p> <i>Parlament de Rafael Company en la recepció del premi «Joan Baptista Basset», en la XX Nit del Tirant, celebrada el 19 de novembre del 2016.</i></p> <p> Benvolgudes amigues, benvolguts amics:</p> <p> <b>1.</b></p> <p> De segur que molts valencians podrien rebre esta nit, amb bon mèrit, la distinció que m’haveu atorgat: el paisatge humà de la societat valenciana està reblert de persones que integren ―tan bé com poden― el valencianisme en la seua quotidianitat professional o en altres àmbits d’incidència.</p> <p> Ara bé: no estic tan segur que eixos altres possibles candidats se n’hagueren alegrat tant com jo.</p> <p> En efecte, mentre <b>Gonçal</b> em comunicava per telèfon la concessió del premi, em vaig sentir pletòric i em vaig emocionar molt, i això tant perquè ho considere un gest preciós per part de la gent de Tirant lo Blanc, com perquè em van vindre a la ment un fum d’imatges inesborrables que em recordaven què he sigut, és a dir, què he viscut.</p> <p> Començaré per unes quantes referències bàsiques.</p> <p> <b>2.</b></p> <p> Per si no ho sabeu, sóc demòcrata des de l’adolescència: el meu cos es transformava mentre, a Espanya, <b>Francisco Franco</b> moria al llit i s’hi vivia una efervescència política enorme.</p> <p> En aquell context vaig prendre partit, immediatament, pel govern del poble. I, ben de seguida igualment, vaig saber de quin poble em reclamava partícip.</p> <p> Sóc, doncs, demòcrata i valencianista des dels inicis de 1976 (perquè us situeu cronològicament això és, si fa no fa, el Paleolític inferior). Sóc, també, moltes més coses des de llavors, o quasi des de llavors:</p> <p> — posats a triar, «Visca la República!»;</p> <p> — posats a triar, em quede amb els humils perquè, segons que se’n diu a un llibre molt rellevant, «posseiran la terra»;</p> <p> — posats a triar, que la gent faça amb el seu propi cos allò que el seu cos li demane, i que cada cos pacte amb altres cossos allò que li deixen;</p> <p> — posats a triar, garantim la llibertat de consciència de la gent;</p> <p> — posats a triar, una altra Europa, «si us plau»;</p> <p> — posats a triar, esborrem tota discriminació de la faç de la Terra. I la primera de totes, aquella que poden arribar a patir els membres de més de la meitat del gènere humà... pel fet d’haver nascut dona.</p> <p> Posats a triar, posats a actuar, benvolgudes i benvolguts, totes les lluites per la dignitat humana són, en essència, una única i sola lluita.</p> <p> Ho dic com ho crec: totes les bregues per la igualtat conceptual i de tracte de tots els sers humans ―pel reconeixement i respecte dels drets inherents a les persones― són la mateixa lluita.</p> <p> I per això, en silenci o a crit pelat, sempre he admirat moltes altres militàncies. Per això, potser, sempre he pogut comptar amb moltes amistats alienes, i fins i tot aparentment allunyades, a la militància que em definia diríem que bàsicament: la de «valencianista».</p> <p> <b>3.</b></p> <p> Allà cap al 1996, vint anys després de la meua conformació ideològica (en el Paleolític superior), vaig tindre una gran oportunitat per a repensar-ho tot. Per a aprofundir en les meues adscripcions ideològiques i de matisar allò que calguera: vaig participar de l’aventura de crear el que llavors es coneixia com a Museu Valencià de la Il·lustració, actualment el MuVIM.</p> <p> En aquells anys d’il·lusió intensa, pocs però acceleradíssims, em vaig «acabar de fer». Parle d’una il·lusió conviscuda amb amics enginyosos i savis com <b>Marc Borràs</b>; amb el llavors president de la Diputació de València, <b>Manuel Tarancón</b>; amb insubornables i nobles amics com <b>Vicent Flor</b>, present a la sala; amb el cap de l’oposició en la Corporació provincial, <b>Josep Bressó</b>,<b> </b>i amb la seua mà dreta, <b>Pilar Albiach</b>; amb el diputat provincial <b>Vicent Soriano Bessó</b>, i amb altres persones que ―des de dins i des de fora de la Diputació― tant van contribuir en el treball i en el gaudi.</p> <p> Així, i alhora que enllestíem a València un museu incontrovertiblement valencià, incontrovertiblement europeu, jo podia submergir-me en algunes bregues intel·lectuals que tenia pendents i que Marc Borràs ―amablement― m’esperonava a emprendre a la major brevetat possible:</p> <p> — en la defensa de la llibertat de consciència recollida en el magne <i>Diccionari històric i crític </i>de <b>Pierre Bayle</b>;</p> <p> — en el combat contra la intolerància religiosa present en el <i>Tractat de la tolerància </i>de <b>Voltaire</b> i en l’obra de teatre <i>Nathan el Savi</i> de <b>Gotthold Ephraim Lessing</b>;</p> <p> — en la defensa de l’abolició de la pena de mort, i de la supressió de la tortura, que va motivar el llibre <i>Dels delictes i de les penes </i>de <b>Cesare Beccaria</b>; o</p> <p> — en la lluita per garantir la igualtat entre les dones i els hòmens que va inspirar l’obra <i>De la igualtat dels dos sexes </i>de <b>François Poulain de la Barre</b>, la <i>Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana </i>d’<b>Olympe de Gouges</b> i la <i>Vindicació dels drets de la dona </i>de <b>Mary Wollstonecraft</b>.</p> <p> El meu valencianisme, doncs, s’acoloriria llavors ―i per sempre més― d’aquelles obres de l’Europa dels segles <span style="font-variant-numeric: normal; font-variant-caps: small-caps;">xvii</span> i <span style="font-variant-numeric: normal; font-variant-caps: small-caps;">xviii</span> que tot ser humà hauria de tindre molt presents.</p> <p> Us ho confesse: en aquella etapa vital, en aquell territori oníric on tantes coses semblaven possibles a l’ombra del projecte d’un museu tan singular, hi vaig somniar una València molt més meravellosa d’allò que la tossuda realitat s’encarregava, o s’encarregaria, de posar-nos davall els nassos.</p> <p> Tot somni, és clar, s’acaba tard o d’hora. La societat valenciana no fou aquella que es podia albirar des de les inquietuds d’una iniciativa museística desenrotllada amb llibertat.</p> <p> Ni, tampoc, fou la mateixa societat que havia semblat prendre cos el 9 d’Octubre de 1977, quan acompanyat de mos pares vaig recórrer ―envoltat d’una cridòria alegre i reivindicativa― el centre de la capital valenciana. Jo aleshores tenia 15 anys, i la meua gola estava exultant.</p> <p> <b>4.</b></p> <p> Tot somni, és clar, s’ha de contrastar amb el dur asfalt de les vivències a la llum del dia. Ho duc fent des de 1976:</p> <p> — primer, com a valencianista molt jovenet a qui no li faltava massa per a ser <i>blavero </i>(ai!, que propet de l’abisme!...);</p> <p> — després, entre 1977 i 1985, com a pancatalanista que cridava «País Valencià! Països Catalans!» en l’Institut Sorolla i a la Universitat de València;</p> <p> — entre 1985 i 1986, com un pancatalanista a qui esglaiava la coherència onomàstica extrema de <b>Josep Guia</b> ―recordeu: <i>És molt senzill: digueu-li Catalunya</i>― i, doncs, com un valencianista pancatalanista que mirava molt de reüll l’actualització del <i>Qüestió de noms </i>de <b>Joan Fuster</b> i del pensament en aquest vessant d’<b>Enric Prat de la Riba</b> i d’<b>Antoni Rovira Virgili</b>.</p> <p> — des de 1986, com un valencianista «estricte» però catalanòfil, que va tardar només uns dies a explorar les vies que obria <b>Damià Mollà</b>.</p> <p> De totes aquestes etapes guarde els millors records: tantes amistats de militància, tantes amistats molt més que de militància. Moltes de les persones que esteu ací formeu part del rovell de l’ou de ma vida: podria resumir-ho així.</p> <p> I també podria resumir-ho dient-vos:</p> <p> Tantes emocions.</p> <p> Aplecs.</p> <p> Congressos.</p> <p> Ponències.</p> <p> Esmenes.</p> <p> Manifestacions.</p> <p> Fracassos.</p> <p> Esperances.</p> <p> Cursos.</p> <p> Escoles d’estiu.</p> <p> Tantes reunions amb gent que fumava en locals tancats, Mare-de-Déu!</p> <p> Tants viatges per carretera, fins i tot de matinada.</p> <p> I tants, tants llibres: llegits, comentats, valorats. Orientadors, valuosos.</p> <p> Comença ara l’última part del meu parlament, conformada per remembrances i per valoracions.</p> <p> <b>5.</b></p> <p> En començaré amb una escena que guarde molt a dins de la memòria.</p> <p> Era l’any 1986 (el Paleolític mitjà), i <b>Josep Vicent Boira</b>, amic meu des de 1981, i jo passejàvem pel claustre de la Universitat de València, al carrer de la Nau, presidits per aquell Joan Lluís Vives a qui els valencians del Renaixement havien cremat el cadàver de sa mare. Encara no m’explique com Rita Barberà podia amollar allò de «Valencia siempre ha sido una tierra de tolerancia».</p> <p> Torne a les columnes del claustre universitari, que lluïen un classicisme etern (jo em vaig llicenciar en Història de l’Art i en algun lloc havia de quedar palés). Feia poc que Espanya acabava de ser admesa al si de la llavors coneguda com a Comunitat Europea i, entre aquella calma quasi monacal i amb una deliciosa llum de tardor, Josep Vicent i jo elucubràvem sobre el futur que esperaria al País Valencià en el conjunt europeu.</p> <p> El meu amic, en l’actualitat secretari autonòmic i ací present, ja parlava del Tren de Gran Velocitat a Barcelona ―puc donar-vos la meua paraula al respecte― i tots dos compartíem una esperança: més Europa ens conduiria a menys Espanya.</p> <p> En aquell temps, la pesant grisor lermista presidia els continguts autoctonistes de l’autonomia, però ―en honor a la veritat― s’ha de dir que ni a Josep Vicent ni a mi ens preocupava el pervindre de l’estat del benestar valencià: llavors el mateix lermisme ens el garantia. Agrisat però existent.</p> <p> Mentre deambulàvem per l’edifici del carrer de la Nau, la nostra ment, doncs, no podia tindre les preocupacions que s’haurien derivat d’haver estat més omnipresent ―a casa nostra i en aquella època― el paradigma neoliberal, i per això les nostres neurones només volaven envers la llunyana possibilitat d’una Senyera valenciana onejant a Brussel·les.</p> <p> El dia de hui, ja no sé si aquest record de tints tan pròxims a l’independentisme és susceptible de costar-me, per obra i gràcia de la delegació del govern espanyol, una multa en aplicació de la <i>Ley Mordaza</i>.</p> <p> <b>6.</b></p> <p> La segona, i última escena a rememorar, té com a protagonista a un altre dels meus amics de fa molts anys, <b>Sergi Linares</b>. Ens acabava de presentar un amic comú, <b>Alfred Mondria</b>, i estàvem a la ciutat de València, a la vora del Teatre Principal.</p> <p> Sergi militava llavors en Esquerra Unida i iniciàrem un debat llarg i amable, a l’aire de la nit i protegits per abrics, mentre els semàfors del carrer Barques canviaven de color una vegada i una altra. Verd, groc, roig.</p> <p> Jo formava part d’Unitat del Poble Valencià i, alhora, defenia que el País Valencià havia de ser considerat una nació. Sí: per a sincer disgust d’alguna gent, en mi ja vivia el virus «tercerviista».</p> <p> Sergi, com jo, tenia un gran sentit de l’humor i la disposició a escoltar les raons del contrari. Però el ben cert és que, pel que feia al valencianisme, allò que em vaig trobar era un coincident company de fatigues.</p> <p> Una nit de somriures i de jocs dialèctics, sense mòbils ni ordinadors a casa, al centre d’una València on encara no se sentia parlar ben sovint en neerlandés i en italià.</p> <p> Concloses les remembrances, inicie les valoracions:</p> <p> <b>7.</b></p> <p> El futur del País Valencià no dependrà, fonamentalment, del que passe a Brussel·les per les ments dels ocupants de despatxos que, fredament, dicten polítiques inclements. Josep Vicent Boira i jo no podíem imaginar ni remotament una Europa tan trista i tan poc encoratjadora, tan buida de valors humanistes, tan distant d’una dona que, a Reus, s’asfixia literalment perquè no vol viure en la foscor.</p> <p> El futur del País Valencià tampoc està ja del tot a les mans de generacions com la meua o les immediatament adjacents, que conservem molta capacitat d’actuació, però que ―de vegades― podem caure en una errada d’apreciació.</p> <p> Som generacions que, potser com a fruit de tanta vivència resignada, podem arribar a interpretar que ―a causa de la conjuntura electoral inaugurada en la primavera del 2015― una part molt important dels nostres desitjos, formulats molts lustres enrere a tocar d’un semàfor inert, estan a un pas de fer-se realitat.</p> <p> Ja em perdonareu, però crec que això no és del tot així. Contràriament, em pense que el Poble Valencià no ha virat tant com voldríem, que no ha mutat en la mesura que realment necessitaríem, i que una part no gens menyspreable de la nostra societat comença a donar alarmants signes que oblida de pressa. Massa de pressa.</p> <p> Que perdona massa prompte el desficaci que hem patit, la vergonyosa gestió de tants desgavells caríssims i, a vegades, purament delictius.</p> <p> Òbviament puc equivocar-me en això que el nostre poble oblida i perdona vertiginosament. Voldria equivocar-me de totes totes. Però m’angoixa, molt, que açò siga finalment <i>El somni d’una nit d’estiu</i>.</p> <p> Crec que, per a conjurar el fantasma del regnat efímer, ens cal molt de consens, ens cal teixir moltes complicitats amb algunes persones que no pensen perdonar-nos cap supèrbia.</p> <p> Ens caldria teixir determinats acords amb sectors cívics, amb protagonistes de la vida social, no declaradament enemics i que, a diferència de comportaments anteriors, ara semblen estar disposats a tractar-nos amb una certa severitat. O amb una actitud que fa un any i mig no podíem esperar.</p> <p> Evidentment es tracta d’un repte col·lectiu: valencianista, i molt més que valencianista, en atenció tant a la composició del mapa polític nostrat, com donada la concreció dels plurals «governs del canvi». Però ací m’he de centrar només en ma casa «d’origen», en aquells que han treballat, treballen i treballaran particularment per un futur valencià ple. Particularment en vosaltres, Tirant lo Blanc.</p> <p> <b>8.</b></p> <p> No sé si és oportú que una persona com jo traga a passejar estes preocupacions en una nit com esta. No cregueu que no m’ho he pensat prou abans de decidir-me. En tot cas, si no ho haguera fet, guardaria al meu interior una sensació agra: la sensació que no us estic sent del tot sincer.</p> <p> I he comés l’atreviment, precisament, perquè Tirant lo Blanc ha estat i és, de totes totes, una referència indefugible del valencianisme dialogant i conciliador, que aposta per les complicitats i les interlocucions complexes. Que lluny de sentir-se amo i senyor de veritats inqüestionables, ha sabut construir horitzons per a compartir, per a integrar, per a sumar, és a dir, per a multiplicar.</p> <p> Sé que, com a entitat, pugnareu per reforçar el component integrador, vertebrador, de l’ideari que ara es posa a prova pública en conselleries, àrees de Diputació i regidories. De l’ideari-en-la-pràctica que s’examina amb lupa per part d’uns mitjans de comunicació que, en gran part, desitjarien esborrar del mapa ―de la història― estos nous temps.</p> <p> Nous temps on confluïxen moltes sensacions: on es necessita tant la fredor en el cap com l’escalfor en el pit. Temps en què els valencians que podrien haver rebut este premi enguany seguiran al tall ―al peu del canó― fent música o màgia, fent poesia, novel·la, teatre i cinema, o patint l’atur. O continuaran treballant en oficines i en mercats, en facultats, instituts i escoles, en abocadors i en floristeries, en hospitals i ambulatoris, en museus i biblioteques, en guarderies i en botigues, en les poques fàbriques que ens queden i en els molts hotels, restaurants i bars que poblen la nostra geografia.</p> <p> Són temps, igualment, perquè Tirant lo Blanc seguisca actuant. I perquè els membres de l’associació i molts altres, en la mesura de les possibilitats de cadascú, contribuïsquen a l’eixamplament de la il·lusió col·lectiva que ens és de tot punt imprescindible.</p> <p> Us demane excuses si alguna part d’aquestes línies ha pogut incomodar-vos. Però a la gent major com jo se la perdona sovint.</p> <p> Moltíssimes gràcies per la vostra atenció.</p> <p> Moltíssimes gràcies, també, <b>Jesús</b>. Per tant. Per tot. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/554 http://www.fundacionexe.org/web/article/554 Presentació del #Demos10, "Poder i llengua. Les llengües de l'ensenyament al País Valencià" </ br><p> El passat 16 de novembre la Fundació Nexe i l'ACV Tirant lo Blanc presentaren el número 10 de la seua col·lecció #Demos, <strong><em>Poder i Llengua. Les llengües de l'ensenyament al País Valencià</em></strong>, de <strong>Vicenta Tasa</strong> i <strong>Anselm Bodoque</strong>. La presentació va tindre lloc al Col·legi Major Rector Peset a les 19 hores i comptarem amb la presència dels autors, professors de la Universitat de València; <strong>Vicent Flor</strong>, sociòleg i exdirector acadèmic de la Fundació Nexe; i <strong>Rubén Trenzano</strong>, director general de Política Lingüística. <strong>Susanna Pardines</strong>, coordinadora del Lab de Cultura i Identitat de la Fundació Nexe, va ser l'encarregada de moderar la taula al llarg de l’acte.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/DSC_1196-min_opt-1.jpg" style="width: 400px; height: 225px;" /></p> <p> A la presentació es va exposar aquest estudi, que tracta de la política lingüística valenciana, i se centra especialment en el terreny de l’educació, on es<strong> presta una atenció singular al programa de plurilingüisme educatiu del govern de la Generalitat del 2012</strong>. Els autors consideren que aquesta iniciativa obeïa a una voluntat conscient del partit en el govern de minoritzar el valencià davant el castellà, amb l’excusa de millorar el coneixement d’anglés en la població.</p> <p> Ambdós autors, tant Vicenta Tasa com Anselm Bodoque, són coneixedors de l'asimetria existent entre castellanòfons i valencianòfons en el territori valencià, i al llarg del llibre plantegen una política lingüística que modifique aquesta desigualtat. Una desigualtat que és necessari pal·liar, ja que “les llengües són només per a comunicar-se, si no també estructuren les relacions socials i (...) les relacions de poder”.</p> <p> Durant la presentació es va fer palesa la perspectiva diacrònica, històrica, de les polítiques lingüístiques que ofereixen els autors, i la perspectiva de la política comparativa, que “permet tenir present que el que ha passat al País Valencià podia haver anat d’una manera diferent, i que en altres casos s’han dut a terme polítiques lingüístiques més eficaces per a corregir la jerarquització lingüística”.</p> <p> En definitiva, l’objectiu era i és descobrir mecanismes i polítiques a través de les quals han funcionat altres governs, veure les seues conseqüències i tractar d’encertar en l’aplicació de polítiques públiques, per tal d’eliminar, o reduir el màxim possible, les desigualtats existents al País Valencià.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/553 http://www.fundacionexe.org/web/article/553 ‘Poder i llengua’, de Vicenta Tasa i Anselm Bodoque #Demos10 </ br><p> <img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/demos010_BodoqueTasa_portada220.jpg" style="margin: 0px 10px 10px 0px; float: left; width: 220px; height: 355px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos010.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/home/51-poder-i-llengua-les-llengues-de-lensenyament-al-pais-valencia-9788494324987.html">ací</a>.</p> <p> <em>Poder i llengua</em> estudia la política lingüística valenciana en l’àmbit de l’educació, amb especial atenció al programa de plurilingüisme del 2012. Els autors consideren que aquesta iniciativa obeïa a una voluntat conscient de minoritzar el valencià davant del castellà amb l’excusa de l’anglés. Enfront d’això, i des de l’òptica combinada de la ciència política i el dret, es reivindica el pluralisme i la diversitat inherents a la condició humana, i es defensa el dret dels valencianoparlants a usar la llengua pròpia en tots els àmbits i l’obligació dels poders públics de garantir aquest dret.</p> <p> <strong>Vicenta Tasa Fuster</strong> és doctora en Dret Constitucional i professora de la Universitat de València; investiga en projectes de canvi social i innovació, drets lingüístics, polítiques públiques i estudis de gènere.</p> <p> <strong>Anselm Bodoque</strong> és doctor en Ciència Política, professor de la Universitat de València i investigador de l’Institut de Desenvolupament Local; fa recerca en polítiques públiques, elits i comportament electoral.</p> <p> Títol: <i>Poder i llengua. Les llengües de l'ensenyament al País Valencià</i><br /> Fundació Nexe, novembre del 2016. 152 pàg.<br /> Demos, 10.<br /> ISBN: 978-84-943249-8-7</p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos010.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/home/51-poder-i-llengua-les-llengues-de-lensenyament-al-pais-valencia-9788494324987.html">ací</a>.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/552 http://www.fundacionexe.org/web/article/552 Èxit del I Workshop d'Economia Valenciana amb la participació de més de 70 experts en la matèria </ br><p> El I Workshop d'Economia Valenciana organitzat per la Fundació Nexe i la Universitat Politècnica de València ha reunit més de 70 experts de les universitats públiques valencianes i d'altres de l'estat, així com responsables de les polítiques públiques, que han debatut al voltant dels reptes i oportunitats de l'economia valenciana. </p> <p> L'encontre ha servit per abordar, des d'una perspectiva internacional, el present i el futur de la pime valenciana, les infraestructures i la política de transports, la situació actual i perspectives a curt i mitja termini del mercat financer valencià, aliances estratègiques o les claus per a la millora de la competivitat de l'economica valenciana. </p> <p> A més, es va parlar de la internacionalització de l'empresa, l'impacte de l'I+D+i en el teixit productiu i la generació de noves empreses al País Valencià. Tot un conjunt de reflexions per aconseguir traure conclusions que permeten caminar cap a un nou model econòmic. El coordinador de l'encontra i investigador del Centre d'Investigació en Gestió d'Empreses de la UPV, Elies Seguí, ha apuntat que "sense eixe nou model econòmic, responsable i competitiu, els valencians no aconseguirem eixir de l'actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de tornar a ser innovador, obert al món i socialment responsable".  </p> <p> El Workshop ha comptat amb la participació dels consellers i directors generals de les conselleries d'Economia i d'Hisenda, els responsables polítics encarregats d'implementar aquelles polítiques necessàries per posar en marxa el nou model econòmic i productiu que s'ha plantejat pels empresaris i acadèmics que han participat en l'encontre. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/551 http://www.fundacionexe.org/web/article/551 Presentació del #Demos10, "Poder i llengua. Les llengües de l'ensenyament del País Valencià" </ br><p> El proper dimecres 16 de novembre la Fundació Nexe i l'ACV Tirant lo Blanc presenten el #demos10 <em><strong>Poder i Llengua. Les llengües de l'ensenyament al País Valencià</strong></em> de Vicenta Tasa i Anselm Bodoque. La presentació tindrà lloc al Col·legi Major Rector Peset a les 19h i comptarà amb la presència dels autors i de Vicent Flor, director de l'Institut Alfons el Magnànim i Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística. Susanna Pardines, coordinadora del Lab de Cultura i Identitat de la Fundació Nexe, serà l'encarregada de moderar la taula.</p> <p> <span style="color: rgb(68, 68, 68); font-family: Roboto; font-size: 13px; letter-spacing: 0.5px; text-align: justify; background-color: rgb(238, 238, 238);"><img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/07/Presentació_Demos10.png" style="width: 500px; height: 186px;" /></span></p> <p> <span style="font-family:arial,helvetica,sans-serif;">Aquest estudi tracta sobre la política lingüística valenciana, centrant-se especialment en el terreny de l’educació, on es presta una atenció singular al programa de plurilingüisme educatiu del govern de la Generalitat de 2012. Els autors consideren que aquesta iniciativa obeïa a una voluntat conscient del partit en el govern de minoritzar el valencià davant el castellà, amb l’excusa de millorar el coneixement d’anglés en la població.</span></p> <p style="text-align:justify;vertical-align:baseline"> <span style="font-family: "><span style="font-family:arial,helvetica,sans-serif;">Per això, la intenció de fons és fer una reivindicació tranquil·la del pluralisme i la diversitat inherent a la condició humana, i, en coherència amb això, defensar el dret dels valencianoparlants a usar la pròpia llengua en totes les dimensions de la seua vida i l’obligació dels poders públics de garantir aquest dret. El treball està fet des de l’òptica combinada de la ciència política i el dret, uns àmbits acadèmics poc freqüents en l’estudi de les polítiques lingüístiques de l’àmbit lingüístic valencianocatalà. La intenció és que l’obra tinga un valor divulgatiu i fàcilment comprensible, per contribuir així a fer més difícil l’extensió de l’ombra de Babel i a què els valencians puguem seguir sent aldeans i cosmopolites</span>.<o:p></o:p></span></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/550 http://www.fundacionexe.org/web/article/550 Presentació a Barcelona del llibre "Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur" </ br><p> La <strong>Fundació Nexe </strong>i <strong>el </strong> <strong>Col·legi d’Economistes de Barcelona</strong>, amb la col·laboració d’Espai País Valencià i Casa de València,organitzen la <strong>presentació del llibre <em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong>el proper <strong>14 de novembre a les 19.30 hores</strong>. La presentació tindrà lloc a la seu del <strong>Col·legi d’Economistes de Barcelona </strong>i comptarà amb la presència de <strong>Joan Casas</strong> -degà del Col·legi d’Economistes de Barcelona-, <strong>Oriol Amat</strong> -catedràtic de la UPF i president de l’ACCID-, <strong>Vicent Sanchis</strong> –periodista-, <strong>Vicent Olmos</strong> -editor del llibre-, i <strong>Elies Seguí</strong> –professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Politècnica de València, Director Acadèmic de la Fundació Nexe i coordinador del llibre. La cita pretén donar a conèixer la publicació editada per la <strong>Fundació Nexe</strong> i <strong>l’Editorial Afers, </strong>i posteriorment hi haurà un torn obert de preguntes posterior a l’exposició dels participants i aquelles persones que així ho desitgen podran adquirir un exemplar del llibre.</p> <p> L’obra arriba just <strong>quaranta anys després de la publicació de <em>La via valenciana</em> d’Ernest Lluch</strong>, el llibre que va iniciar l’etapa de maduresa sobre els estudis de l’economia valenciana, tot exposant des de les bases d’aquesta així com nombrosos suggeriments reflexius al voltant del model econòmic valencià, que compta amb unes característiques diferenciadores dels de la resta de l’estat. <em>La via valenciana </em>també va ser publicada llavors per l’Editorial Afers.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/549 http://www.fundacionexe.org/web/article/549 Cap de setmana de debat sobre experiències de governs de coalició i participació organitzat per la Fundació Nexe </ br><p> Les jornades començaven amb la inauguració de les mateixes per part de Raquel Tamarit (alcaldessa de Sueca) i Amadeu Mezquida (secretari general de l’ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe) presentats per Gonçal Grau (president de l’ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe), per a passar després a exposar diferents experiències de governs de coalició al llarg del nostre territori –Xest, Alzira, Vall d’Uixói País Valencià-, posant de rellevància el funcionament d’aquestes noves formes de govern que ara ens envolten. Al llarg de la vesprada quedava clar que “governar és pactar”, i en paraules de Josep Maria Reniu, professor de la Universitat de Barcelona: “... <em>governar en coalició i compartir responsabilitats de Govern amb altres formacions polítiques significa ampliar la base social de l’Executiu i fer una aposta decidida pel pluralisme polític</em>.<em>(...) Implica apropar el Govern al Parlament i promoure  i enriquir el debat polític</em>”.</p> <p> <img alt="Fotografia: Pratcs i Camps" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/1Workshop-Dem-Part_FotoPRATSiCAMPS-4.jpg" style="width: 500px; height: 334px;" /></p> <p> La reflexió i el debat continuaven dissabte al matí amb experiències de participació ciutadana concretes on l’argument principal va ser l’esgotament de la ja coneguda democràcia representativa i la necessitat d’obrir noves formes de democràcia que co-habiten; en paraules de José Álamo, de la Universitat Autònoma de Madrid: “<em>La participació de la ciutadania en la vida pública ha d’estar enquadrada, sense ambigüitats, en l’àmbit de la democràcia participativa entenent-la com una extensió, un aprofundiment i vivificació de la democràcia representativa i no com una alternativa a aquesta</em>”. Però, la pregunta principal que es tractà de respondre és <em>què significa participar?</em> En paraules de Pedro Martín, professor de la Universitat de Valladolid: “<em>assistir” no vol dir “participar”</em> i <em>s’ha de treballar molt per a aconseguir revertir les velles formes de fer política perquè “ens trobem que algunes de les grans ciutats s’arriba al govern després de dècades de governs municipals amb polítiques neoliberals que no només han construït ciutats-negoci i ciutats-marca per al consum, no per a les persones, sinó que han conformat una administració ad hoc que gestiona amb un funcionariat i unes normes amb les quals és difícil fer altra política i que, per tant, cal canviar</em>”.</p> <p> La cloenda del workshop anà a càrrec de Josep Ochoa, Director General de Responsabilitat Social i Foment de l'Autogovern, i Marina Aparicio Barberán, coordinadora del LAB de Democràcia i Participació de la Fundació Nexe, on va quedar palesa la necessitat de treballar conjuntament en la construcció de noves formes de fer política real, des de les escoles fins als ajuntaments, des de les associacions fins a les llars... col·lectivament.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/1Workshop-Dem-Part_FotoPRATSiCAMPS-15.jpg" style="width: 500px; height: 334px;" /><img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/1Workshop-Dem-Part_FotoPRATSiCAMPS-19.jpg" style="width: 500px; height: 282px;" /><img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/1Workshop-Dem-Part_FotoPRATSiCAMPS-27.jpg" style="width: 500px; height: 334px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/548 http://www.fundacionexe.org/web/article/548 Experts en multilingüisme europeu debaten al I Workshop de Multilingüisme i Diversitat Lingüística </ br><p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/multi_europa.jpg" style="width: 500px; height: 72px;" /></p> <p> “Quan em recorden que el lema de la Unió Europea és <em>Units en la diversitat</em>, jo sempre pregunte: en quina diversitat?” Són paraules de Paul Bilbao, un dels ponents del Workshop Multilingüisme i diversitat lingüística: les polítiques lingüístiques a la UE, que ha tingut lloc aquest divendres, 4 de novembre, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de València, organitzat per la Fundació Nexe i el Centre Maurits Coppieters.</p> <p> En aquest fòrum, experts de diversos països europeus han reflexionat sobre els reptes del multilingüisme a Europa. Quan a la UE es parla de <em>diversitat</em>, ¿es té en compte la diversitat lingüística real del continent o només les llengües oficials dels estats membres? Els parlants de les llengües que, com és el cas el valencià, no gaudeixen d’aquest estatus, ¿tenen garantit el respecte als seus drets lingüístics? I si no és així, ¿què cal fer per a aconseguir que l’arriben a tindre?</p> <p> Dues conferències i dues taules redones han intentat respondre a aquestes qüestions després de la inauguració de la jornada, que ha anat a càrrec de Gonçal Grau (president de la Fundació Nexe), Nathalie Torres (subdirectora general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana) i el degà de la Facultat que acollia l’acte, Carles Padilla. En la primera conferència, Vicent Climent-Ferrando, de la Xarxa Europea per a la Diversitat Lingüística (NPLD), ha mostrat com la difusió a Europa els últims anys d’uns plantejaments de política lingüística que ha qualificat com <em>neoliberals</em> ha suposat que la diversitat lingüística s’haja anat enfocant des d’una perspectiva reduccionista i economicista. També ha considerat que el Decret de plurilingüisme que prepara la Generalitat Valenciana és una aposta valenta i decidida per fer possible una societat valenciana del segle xxi.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/20161104_093953.jpg" style="height: 225px; width: 400px;" /></p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/11/20161104_164421.jpg" style="width: 400px; height: 225px;" /></p> <p> A continuació, en la primera taula redona s’han examinat els casos de Finlàndia i la seua minoria de llengua sueca (explicat per Kaisa Kepsu), Gal·les (Patrick Carlin), Catalunya (Bernat Joan) i el País Valencià (Anselm Bodoque). En la segona s’ha estudiat com Europa gestiona la seua pròpia diversitat lingüística (Eva Pons i Miquel Strubell) i com des de la societat civil europea es pot influir per fer respectar els drets lingüístics dels parlants de les llengües que no són oficials de cap dels estats europeus (Paul Bilbao).</p> <p> Ha tancat la jornada la conferència d’Albert Branchadell, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha exposat el que per ell és el fonament dels drets lingüístics: la idea que els parlants d’una llengua tenen dret a la <em>seguretat lingüística</em>, és a dir, a protegir-se de pressions injustes o coercitives perquè l’abandonen. Com es pot aconseguir això a l’Europa actual és un repte que queda obert, mentre que la jornada ha sigut tancada per Miquel Nicolàs, del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, i Susanna Pardines, coordinadora del Lab d’Identitat i Cultura de la Fundació Nexe.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/547 http://www.fundacionexe.org/web/article/547 Presentació del llibre #pensarPV2 "Una nova via per a l'empresa valenciana" a Ontinyent </ br><p> La Fundació́ Nexe organitza, amb la col·laboració de Caixa Ontinyent, la presentació del llibre “<em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases I propostes econòmiques per al futur</em>” el proper 9 de novembre al Centre Cultura Caixa Ontinyent, concretament a la Sala Previsora. L’acte començarà a les 19.30 hores, i amb aquest tenim la intenció de donar a conèixer els continguts i les diferents aportacions d’aquest llibre.</p> <p> En la presentació comptarem amb la presència i participació d’Elies Seguí (coordinador del llibre), Rafael Beneyto (autor del llibre), Rafael Pla (president de COAVAL), Josep Pla (membre del Consell d’Administració de Caixa Ontinyent) i Clara Ferrando (Secretària Autonòmica d’Hisenda). És important assenyalar que es tracta d’un llibre col·lectiu sobre els diferents reptes als que s’enfronta la xarxa de xicotetes i mitjanes empreses sobre les que funciona l’economia valenciana. Al llibre trobarem sis aportacions pluridisciplinars i diverses amb les quals es dibuixa la situació actual de l’economia i l’empresa valenciana, amb els seus reptes i les seues oportunitats, així com una sèrie de propostes i actuacions amb les que reinventar i reconstruir el nostre model productiu; amb l’objectiu principal de remarcar que sense un model econòmic el poble valencià no aconseguirà eixir de l’actual crisi econòmica i social, i assenyalant la necessitat d’un nou model innovador, obert al món i socialment responsable. </p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/10/2.-Presentació_Ontinyent.png" style="width: 500px; height: 186px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/546 http://www.fundacionexe.org/web/article/546 La València que volem Joan Sanchis</ br><p> Caminar cap a qualsevol destinació requereix inevitablement fer passos, avançar i actuar. Cal abans però conéixer la ruta, definir de forma conscient i intencionada la direcció que volem prendre. La ciutat de València camina, però ho fa en bona mesura de forma improvisada, sense esclarir prèviament la ruta a recórrer.</p> <p> Després de gairebé vint-i-cinc anys de mal govern, de corrupció i d’autoritarisme, València va despertar del seu pitjor malson. Ho va fer amb esperança, amb la il·lusió d’aquells i d’aquelles que havien esperat durant dècades l’oportunitat de canviar el rumb. Bones intencions, és clar, no en mancaven.</p> <p> La València de Rita Barberà, més enllà d’altres consideracions polítiques, constituïa l’aposta per un model de ciutat determinat, identificable. Es tractava d’un model de ciutat neoliberal, productivista, que perseguia d’una forma compulsiva la imitació competitiva i l’urbanisme desbocat. Un model evidentment vulnerable, desvinculat del territori, i que finalment s’esfondraria dramàticament davant la dura crisi econòmica.</p> <p> Després de la caiguda, València quedava òrfena i al mateix temps plena d’espais d’oportunitat. El nou govern municipal sorgit de l’Acord de la Nau va emprendre el repte amb decisió i valentia, amb la voluntat prioritària de recuperar la ciutat per a les persones que l’habiten. Bones intencions, que si bé són molt necessàries, no constitueixen condició suficient per a estructurar un model alternatiu de ciutat.</p> <p> En poc més d’un any, el nou equip de govern amb Joan Ribó al capdavant, ha capgirat considerablement les prioritats que fins ara tenia l’administració municipal. Bones proves d’això són l’aposta per la mobilitat peatonal, per la promoció dels mercats i comerços, per la cultura com a element dinamitzador de la ciutat o per la participació ciutadana en el disseny de la ciutat. No hi ha cap dubte que totes aquestes actuacions suposen un canvi de paradigma respecte dels models anteriors.</p> <p> València camina clarament en una direcció diferent, però què caracteritza aquesta direcció més enllà de la seua clara oposició a l’anterior? Dissortadament no hi ha hagut una reflexió serena i profunda al voltant d’aquesta qüestió. Tenim conceptes, idees, principis, però no hem estructurat un model de ciutat integral que contextualitze la València post-neoliberal.</p> <p> València hauria de plantejar-se necessàriament algunes reflexions importants. La bombolla immobiliària i l’aposta pels grans esdeveniments han deixat extensos espais vacants que ara constitueixen nous espais d’oportunitat. <a href="http://valenciaplaza.com/la-segunda-desindutrializacion" rel="nofollow" target="_blank">L’amic Ramon Marrades n’ha parlat a bastament</a>. D’altra banda, resulta imprescindible abordar la discussió sobre els paràmetres que haurien de guiar el canvi cap a un model productiu basat en la diferenciació qualitativa, la cultura i la creativitat. En aquest sentit, és el moment adequat per a plantejar una reflexió crítica i extensiva sobre el model turístic que volem, sense obviar l’impacte d’aquest sobre els habitants i sobre el metabolisme urbà de la ciutat. Millor tractar la qüestió turística per anticipat que no trobar-se amb el problema consolidat com ha estat el cas de Barcelona.</p> <p> Comptat i debatut, el que necessita València és afavorir el pensament i la reflexió oberta sobre la ciutat. Existeixen experiències interessants i que podrien servir de referència, com la iniciativa <a href="http://www.talkingtransition2013.com/" rel="nofollow" target="_blank">“Talking Transition”</a> que va engegar Bill de Blasio a Nova York l’any 2013. Aquest hauria de ser necessàriament un procés que fos capaç d’implicar acadèmics, professionals, teixit associatiu i sobretot les persones que vivint-la i utilitzant-la fan seua la ciutat cada dia.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/545 http://www.fundacionexe.org/web/article/545 Presentacions: “Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes per al futur” </ br><p> "<strong><em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong>" és un llibre col·lectiu sobre els reptes de la xarxa de xicotetes i mitjanes empreses gràcies a la qual funciona l’economia valenciana. El volum és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc i consisteix en sis aportacions diverses i pluridisciplinàries sobre l'economia i l'empresa valenciana. El llibre defensa la tesi que sense un model econòmic els valencians no aconseguirem eixir de l'actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de ser innovador, obert al món i socialment responsable.</p> <p> Aquests mesos la Fundació Nexe organitzarà presentacions del llibre en diferents pobles del territori valencià i també a Barcelona. Les presentacions previstes fins ara són les següents:</p> <p> o   El <strong>13 d’octubre a Castelló</strong> a les 19.30h (lloc per determinar) i comptarem amb la presència d’Elies Seguí (coordinador del llibre), Isidre Marc (autor del llibre), Enric Nomdedéu (Secretari Autonòmic d'Ocupació), Jose Luis Ginés (degà del Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Industrials de Castelló) i Miguel Ginés (moderador).  </p> <p> o   El <strong>14 d’octubre a Gandia</strong>, a les 20.00h a FOMENT AIC, amb la presència d’Elies Seguí, Rafael Beneyto (autor del llibre), Ramon Soler (president Cercle d’Economia de la Safor) i Natxo Costa (DG de Comerç i Consum).</p> <p> o   El <strong>9 de novembre a Ontinyent</strong>, a les 19.30h a la sala La Previsora de Caixa Ontinyent, i comptarem amb la presència d’Elies Seguí (coordinador del llibre), Rafael Beneyto (autor del llibre), Josep Pla Barber (membre del Consell d’Administració i catedràtic de Direcció d’Empresa a la Universitat de València), Rafael Pla (president de COAVAL) i Clara Ferrando (Secretària Autonòmica d’Hisenda)</p> <p> o   El <strong>14 de novembre a Barcelona</strong>, a les 19.30h. al Col·legi d’Economistes de Barcelona, i comptarem amb la presència d’Elies Seguí (coordinador del llibre), Vicent Olmos (editor del llibre), Vicent Sanchis (periodista), Oriol Amat (catedràtic de la Universitat Pompeu i Fabra i president de l’ACCID) i Joan Casas (Degà Col·legi d’Economistes).</p> <p> Podeu trobar més informació del llibre ací http://www.fundacionexe.org/web/article/528</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/544 http://www.fundacionexe.org/web/article/544 La Fundació Nexe organitza tres congressos paral·lels per a pensar el país </ br><p> Des de la Fundació Nexe  sempre hem tingut l’objectiu de fomentar el debat de les idees al voltant d’aquelles qüestions que més ens afecten als valencians i les valencianes del present, per tal de construir una societat millor per al futur. En aquest camí hem organitzat activitats molt diverses, totes elles amb la premissa principal de créixer tots i totes juntes i desenvolupar unes noves formes de fer i estar a la nostra societat.</p> <p> En aquesta línia ens complau informar-vos que els dies 4 i 5 de novembre la Fundació Nexe organitza tres congressos paral·lels que tractaran diferents temes d’interés i d’actualitat a la societat valenciana de hui. Nexe presenta tres congressos centrats en l’economia, la llengua i la participació ciutadana en els quals estan involucrats agents de la societat civil, investigadors i acadèmics i representants de les institucions públiques i el govern valencià. La nostra intenció és també recollir propostes que puguen influir en les polítiques públiques del nostre territori i puguen contribuir a millorar la vida dels valencians i valencianes. </p> <p> -      <strong>Jornada de multilingüisme i diversitat lingüística: les polítiques lingüístiques a la Unió Europea.</strong></p> <p> L’organitzem conjuntament amb el Centre Maurits Coppieters amb l’objectiu de difondre el valor del multilingüisme i la diversitat lingüística en les societats modernes de la Unió Europea. Reflexionarem al voltant de conceptes clau en contextos multilingües, com ara l’estatus oficial de les llengües, els drets lingüístics o la seguretat lingüística, i aprofundirem en la manera com Europa i, especialment, la Unió Europea han gestionat, tant des del punt de vista jurídic com sociolingüístic, el plurilingüisme, en particular en el cas de les llengües menys utilitzades o minoritzades. I es celebrarà al <em>Saló de Graus de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Divendres 4 de novembre de 9:00h a 20:00h. </em></p> <p> Podeu consultar el programa i tota la informació al web <a href="http://fundacionexe.org/workshops/multilinguisme/">http://fundacionexe.org/workshops/multilinguisme/</a></p> <p>  </p> <p> -      <strong>I Workshop de democràcia i participació: els governs de coalició i la participació ciutadana.</strong></p> <p> L’organitzem conjuntament amb l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc i pretén posar en relleu les diferents tendències i evolucions democràtiques i pràctiques que es produeixen al País Valencià, així com els diferents interessos que es van desenvolupant en la societat i el món associatiu. De la mateixa manera, també volem incidir en la necessitat de posar en pràctica les experiències quotidianes de participació no només en el nostre dia a dia, sinó també en les institucions que ens representen. Està obert a la presentació de comunicacions per a l’exposició, a través de micro-xarrades, d’<strong>experiències i/o idees/reflexions sobre la participació ciutadana amb participació de les institucions o extrapolables a les institucions</strong><strong>. Aquest congrés es celebrarà al </strong><em>Centre Octubre de Cultura Contemporània. Divendres 4 de novembre de 18:00h a 21:00h i dissabte 5 de 10:00h a 14:00h.</em></p> <p> Podeu consultar el programa i tota la informació al web <a href="http://fundacionexe.org/workshops/participacio/">http://fundacionexe.org/workshops/participacio/</a></p> <p>  </p> <p> -      <strong>I Workshop d’Economia Valenciana: reptes i oportunitats per a la nova ‘via valenciana’. </strong></p> <p> L’organitzem conjuntament amb la Universitat Politècnica de València i persegueix –d’una banda- identificar els reptes i les oportunitats que té l’empresa valenciana al seu davant, i –d’una altra- proposar actuacions amples i variades amb l’objectiu de reinventar un nou model productiu per a la nostra societat. Sense un eixe nou model econòmic, responsable i competitiu, els valencians no aconseguirem reeixir de l’actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de tornar a ser innovador, obert al món i socialment responsable. El congrés està obert a la presentació de comunicacions sobre aquells estudis relacionats amb l’economia valenciana, i es celebrarà a la <em>Facultat d’Administració i Direcció d’Empreses (FADE) de la Universitat Politècnica de València (Edifici 7J). Divendres 4 de novembre de 9:00h a 20:00 i dissabte 5 de 8:30h a 14:00h. </em></p> <p> Podeu consultar el programa i tota la informació al web <a href="http://www.econval.org/">http://www.econval.org</a></p> <p> El dissabte 5 a la vesprada, tancarem les jornades amb una festa a València per a la celebració dels 5 anys de la Fundació Nexe i els 25 de l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/543 http://www.fundacionexe.org/web/article/543 Amb valentia, en efecte Antoni Martínez i Bernat</ br><p> “#ambValentia” fou l’eslògan amb què Compromís es presentà a les eleccions del maig del 2015, les que donaren al valencianisme el major triomf de la seua història. El lema era, al meu parer, brillant: més enllà del punt de modernitat que hi aportava el format d’etiqueta d’Internet, s’hi entreveia (i la majúscula hi ajudava) un interessant joc de paraules. D’una banda, hi havia la idea de valencianitat: llegit apressadament l’eslògan, podia semblar que deia <i>amb València</i>, i de fet <i>Valentia</i> és la forma llatina i originària d’aquest nom, el més històric dels que ha rebut i rep el país dels valencians; d’altra banda, hi era evident la idea de valor o coratge. La combinació d’aquestes dues idees donava com a resultat la noció d’una <i>valencianitat valenta</i>, noció que, enfrontada al vell i molt estés tòpic dels valencians <i>molls</i> i meninfots, suposava reivindicar que una altra valencianitat és possible.</p> <p> A més de brillant, “#ambValentia” era un lema agosarat. Allò que hi donava credibilitat era l’actuació de Compromís durant anys en denúncia dels abusos i la corrupció del partit que llavors —i des de feia dècades— desgovernava quasi totes les institucions del nostre país. Però de cara al futur, presentar-se a les eleccions amb aquest lema comportava un risc: si l’èxit a les urnes de Compromís els duia a governar, seria prou més difícil mantindre aquesta imatge de valentia des del govern. És obvi que resulta més fàcil ser percebut com a valent quan et toca enfrontar-te al poder que no quan ets tu mateix qui representa el poder institucional.</p> <p> Així doncs, el lema de Compromís al maig del 2015 posava en mans dels seus detractors una bona arma retòrica per a disparar en contra de la força taronja una vegada que aquesta arribara al govern. I com era previsible, els detractors no s’han estat gens ni mica d’utilitzar-la. Una vegada i una altra veiem que algú acusa Compromís d’actuar “sense valentia” des de les institucions, bé en referència a la seua acció de govern en conjunt, bé per atacar-ne algun element concret. Darrerament ho hem vist, per exemple, en boca d’algun dels oposats a l’esborrany del Decret de plurilingüisme.</p> <p> Llegint aquests crítics, fa l’efecte que, segons el seu punt de vista, per a ser <i>valent</i> el Decret hauria d’implantar arreu del territori valencià un model equiparable al vigent, per exemple, a la veïna Catalunya. Allà el model d’immersió té l’origen en una Llei de normalització lingüística que s’aprovà l’any 1983 amb un amplíssim suport social (és simptomàtic que només rebera 2 vots contraris al Parlament) i que es desenvolupà al llarg de quasi una dècada sempre amb aquest mateix nivell de suport. ¿Algú creu que en la societat valenciana un model com aquest aconseguiria hui un suport social similar? ¿S’ha meditat si el molt previsible fracàs de l’intent d’implantar aquest model per decret no seria greument contraproduent per al futur de l’ensenyament en valencià? Per tant, ¿ignorar les diferències en aquest particular entre la societat valenciana actual i la del Principat dels anys 1980 seria realment valentia, o més aviat inconsciència?</p> <p> El valencianisme és útil a la societat valenciana perquè es proposa empoderar-la, posar-li a la mà les claus per a ser més ama de si mateixa i del seu futur. I això el valencianisme no ho pot fer sense la complicitat de la mateixa societat valenciana; només en la mesura que aquesta esdevinga conscient del seu potencial en tots els terrenys adquirirà sentit per a ella la capacitat de desenvolupar-lo. Això també s’aplica, sens dubte, al terreny de la llengua pròpia i de l’ús social d’aquesta: qui vulga fomentar-los ha de treballar per suscitar i fer créixer simultàniament el suport social a aquest objectiu. Per a poder anar allà on volem ens hem d’anar construint el pont —hem d’anar convencent com més valencians millor— sobre la marxa, i no llançar-nos simplement, insensatament, al buit.</p> <p> L’esborrany del Decret és realista i intel·ligent perquè comprén la necessitat d’anar creant en la comunitat educativa, i en la societat en general, el consens social que permeta avançar cada vegada més decididament cap a un plurilingüisme real (en valencià, com a llengua pròpia i d’ús normal, i també en castellà, en anglés i en altres llengües estrangeres) a casa nostra. D’ací que s’hi descriga un Programa d’educació plurilingüe <i>dinàmic</i>, que «es dissenya a partir de les necessitats del context i va avançant (...) a través dels seus diferents nivells» cap a l’objectiu final, que és «assegurar competències plurilingües i interculturals òptimes». Aquest avanç requerirà l’aval de la comunitat educativa de cada centre, i el premi per als centres que el realitzen serà poder acreditar la competència lingüística en valencià i anglés dels seus estudiants. Per tal que l’ambiciós objectiu final puga assolir-se de manera general, és evident que l’administració educativa valenciana haurà d’esforçar-se a acompanyar els centres en el seu progrés, explicant tant com calga a cada comunitat educativa els avantatges del plurilingüisme i posant a la disposició dels centres tots els recursos necessaris —en aquest sentit, la formació del professorat és clau, naturalment.</p> <p> L’èxit final d’aquest avanç de la societat valenciana cap al plurilingüisme que preveu el Decret dependrà sens dubte de la mateixa societat valenciana, i singularment de la part d’aquesta que ja hui aposta amb decisió per desenvolupar l’enorme potencial que suposen la llengua i la cultura pròpies; també en aquest àmbit, els valencianistes vencerem en la mesura que convencem els nostres conciutadans. Trobe que no és poca valentia entendre això i assumir aquest repte.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/542 http://www.fundacionexe.org/web/article/542 Participació en l'acte d'adhesió al manifest </ br><p> El passat dimecres l'ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe assistírem a l’acte d’adhesió al manifest <strong>“per un finançament just”</strong>. Aquest document exigeix una reforma immediata del finançament autonòmic amb efectes d’1 de gener de 2014, per a tindre, d’aquesta manera, la possibilitat de finançar els serveis públics dels valencians i les valencianes i que permeta l’exercici de les competències pròpies.</p> <p> El document també assenyala la necessitat del reconeixement dels dèficits de finançament acumulat al llarg dels anys, xifrat en almenys 12.433 milions d’euros del 2002 al 2013; la definició i l'establiment d'un mecanisme de compensació d'aquests dèficits; i l’execució per part de l’estat d’unes inversions en infraestructures equiparables –com a mínim– al pes poblacional del territori que compense la insuficiència inversora dels últims anys.</p> <p> Per a accedir al document oficial, clica ací: <a data-mce-href="http://www.fvmp.es/wp-content/uploads/2016/05/Manifest_per_un_finançament_just_per_a_la_Comunitat_Valenciana_val.pdf" href="http://www.fvmp.es/wp-content/uploads/2016/05/Manifest_per_un_finan%C3%A7ament_just_per_a_la_Comunitat_Valenciana_val.pdf">http://www.fvmp.es/wp-content/uploads/2016/05/Manifest_per_un_finançament_just_per_a_la_Comunitat_Valenciana_val.pdf</a></p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/10/Finançamentjust_elies.jpeg" style="width: 500px; height: 281px;" /></p> <p> Aquest acte d’adhesió culminarà amb un acte al Círculo de Bellas Artes de Madrid el 5 d’octubre, on es preveu la participació de membres del govern, representants dels grups parlamentaris de les Corts Valencianes, agents econòmics i socials.</p> <p> Per un finançament just per als valencians i les valencianes!</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/541 http://www.fundacionexe.org/web/article/541 Verkami del #demos10 </ br><p> Des de la Fundació Nexe hem posat en marxa un Verkami per publicar <em><strong>Poder i llengua. Les llengües de l’ensenyament al País Valencià</strong></em>, un llibre d’An<strong>selm Bodoque</strong> i <strong>Vicenta Tasa Fuster </strong>sobre la política lingüística valenciana. L’obra es centra en el terreny de l’educació, on es presta una atenció singular al programa de plurilingüisme educatiu del govern de la Generalitat del 2012. Els autors consideren que aquesta iniciativa obeïa a una voluntat conscient del partit en el govern de minoritzar el valencià davant del castellà, amb l’excusa de millorar el coneixement d’anglés en la població. Per això, la intenció de fons és fer una reivindicació tranquil·la del pluralisme i la diversitat inherents a la condició humana, i, en coherència amb això, <strong>defensar el dret dels valencianoparlants a usar la pròpia llengua en totes les dimensions de la seua vida i l’obligació dels poders públics de garantir aquest dret. </strong></p> <p> El treball està fet des de l'òptica combinada de la ciència política i el dret, uns àmbits acadèmics poc freqüents en l’estudi de les polítiques lingüístiques de l’àmbit lingüístic valencianocatalà. La intenció és que l’obra tinga un valor divulgatiu i fàcilment comprensible, per contribuir així a fer més difícil l’extensió de l’ombra de Babel i a què els valencians puguem seguir sent “aldeans” i cosmopolites. Per a fer possible la publicació d’aquest #demos10 hem posat en marxa un projecte de Verkami.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/09/Banner_verkami_gris.png" style="width: 450px; height: 253px;" /></p> <p> Per a poder publicar el llibre <strong>necessitem la teua col·laboració </strong>a Verkami. Pots participar-hi anant al següent enllaç:<a href="http://www.verkami.com/locale/ca/projects/15889-poder-i-llengua-les-llengues-de-lensenyament-al-pais-valencia-demos10"> http://www.verkami.com/locale/ca/projects/15889-poder-i-llengua-les-llengues-de-lensenyament-al-pais-valencia-demos10</a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/540 http://www.fundacionexe.org/web/article/540 Presentació del #pensarPV2 "Una nova via per a l'empresa valenciana" a Gandia </ br><p> La Fundació Nexe i el Cercle d'Economia de la Safor organitzem la presentació del llibre "<strong><em>Una nova via per a l'empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong>" el proper <strong>14 d'octubre</strong> a <strong>FOMENT AIC</strong>, al carrer Sant Francesc de Borja, 56 (<strong>Gandia</strong>). La cita tindrà lloc a les <strong>20:00h</strong>, i pretén donar a conèixer el contingut de l'últim llibre presentat per la Fundació Nexe i l'Editorial Afers.</p> <p> En la presentació hi participaran <strong>Elies Seguí</strong> (coordinador del llibre), <strong>Rafael Beneyto</strong> (autor del llibre), <strong>Ramon Soler</strong> (president del Cercle d'Economia de la Safor) i <strong>Natxo Costa</strong> (DG de Comerç i Consum de la GVA).</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/09/2.Presentació_gandia_bona.png" style="width: 500px; height: 186px;" /></p> <p> "<strong><em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong>" és un llibre col·lectiu sobre els reptes de la xarxa de xicotetes i mitjanes empreses gràcies a la qual funciona l’economia valenciana. El volum és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc i consisteix en sis aportacions diverses i pluridisciplinàries sobre l'economia i l'empresa valenciana. El llibre defensa la tesi que sense un model econòmic els valencians no aconseguirem eixir de l'actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de ser innovador, obert al món i socialment responsable.</p> <p> El llibre compta amb un <strong>pròleg de Vicent Soler</strong>, conseller d’Hisenda i Model Econòmic i catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, i <strong>epíleg de Rafael Climent</strong>, conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Ocupació. A més, compta amb els següents capítols i aportacions:</p> <p> ·         Capítol 1. <strong>Isidre March</strong>, catedràtic del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La innovació al País Valencià”.</p> <p> ·         Capítol 2. <strong>Fidel Leon</strong>, professor d’universitat del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La internacionalització de l’empresa valenciana”.</p> <p> ·         Capítol 3. <strong>Elies Seguí, </strong>professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Politècnica de València i Director Acadèmic de la Fundació Nexe, “It’s the Ethic, stupid! Bases per a una empresa més competitiva i responsable”.</p> <p> ·         Capítol 4. <strong>Vicent Cucarella i Ángel Soler</strong>, Síndic de Comptes de la Generalitat Valenciana i investigadors de l'Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), “Capital humà i treball en un nou escenari”.</p> <p> ·         Capítol 5. <strong>Rafael Beneyto Cabanes</strong>, Cap de gestió global de risc de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, “Un nou sistema financer per a l’economia productiva valenciana”.</p> <p> ·         Capítol 6. <strong>Josep Vicent Boira</strong>, professor de Geografia Humana de la Universitat de València i actual Secretari Autonòmic de la Conselleria d’Obres Públiques, “Territori, infraestructures i empresa valenciana. Per un radical canviament de perspectiva”.</p> <p> El llibre, a més, ha sigut finançat per micromecenatge gràcies a l'aportació de 112 mecenes. Es pot adquirir en llibreries, la pàgina web de l'<a href="http://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/404-una-nova-via-per-a-l-empresa-valenciana-bases-i-propostes-economiques-per-al-futur-9788416260201.html">editorial Afers</a> i en les diferents presentacions que organitzarà la Fundació Nexe al llarg del país.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/539 http://www.fundacionexe.org/web/article/539 Presentació del #pensarPV2 "Una nova via per a l'empresa valenciana" a Albaida </ br><p> La Fundació Nexe i l’Ajuntament d’Albaida organitzem la <strong>presentació</strong> del llibre "<strong><em>Una nova via per a l'empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong>" el proper 4 d'octubre al <em>Saló de Plens de l'Ajuntament</em>, a la Plaça Major d'Albaida . La cita tindrà lloc a les 19:30h, i pretén donar a conèixer el contingut de l'últim llibre presentat per la Fundació Nexe i l'Editorial Afers.</p> <p> En la presentació hi participaran<strong> Elies Seguí</strong> (coordinador del llibre), <strong>Rafael Beneyto</strong> (autor del llibre), <strong>Càndid Penalba</strong> (president d'ATEVAL) i <strong>Josep Albert</strong> (alcalde d'Albaida).</p> <p> "<strong><em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong>" és un llibre col·lectiu sobre els reptes de la xarxa de xicotetes i mitjanes empreses gràcies a la qual funciona l’economia valenciana. El volum és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc i consisteix en sis aportacions diverses i pluridisciplinàries sobre l'economia i l'empresa valenciana. El llibre defensa la tesi que sense un model econòmic els valencians no aconseguirem eixir de l'actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de ser innovador, obert al món i socialment responsable.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/09/Presentació_Albaida-Bonamodificada.png" style="width: 400px; height: 186px;" /></p> <p> El llibre compta amb un <strong>pròleg de Vicent Soler</strong>, conseller d’Hisenda i Model Econòmic i catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, i <strong>epíleg de Rafael Climent</strong>, conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Ocupació. A més, compta amb els següents capítols i aportacions:</p> <p> ·         Capítol 1. <strong>Isidre March</strong>, catedràtic del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La innovació al País Valencià”.</p> <p> ·         Capítol 2. <strong>Fidel Leon</strong>, professor d’universitat del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La internacionalització de l’empresa valenciana”.</p> <p> ·         Capítol 3. <strong>Elies Seguí, </strong>professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Politècnica de València i Director Acadèmic de la Fundació Nexe, “It’s the Ethic, stupid! Bases per a una empresa més competitiva i responsable”.</p> <p> ·         Capítol 4. <strong>Vicent Cucarella i Ángel Soler</strong>, Síndic de Comptes de la Generalitat Valenciana i investigadors de l'Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), “Capital humà i treball en un nou escenari”.</p> <p> ·         Capítol 5. <strong>Rafael Beneyto Cabanes</strong>, Cap de gestió global de risc de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, “Un nou sistema financer per a l’economia productiva valenciana”.</p> <p> ·         Capítol 6. <strong>Josep Vicent Boira</strong>, professor de Geografia Humana de la Universitat de València i actual Secretari Autonòmic de la Conselleria d’Obres Públiques, “Territori, infraestructures i empresa valenciana. Per un radical canviament de perspectiva”.</p> <p> El llibre, a més, ha sigut finançat per micromecenatge gràcies a l'aportació de 112 mecenes.  Es poden adquirir els exemplars en paper en llibreries, a la pàgina web de l'<a href="http://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/404-una-nova-via-per-a-l-empresa-valenciana-bases-i-propostes-economiques-per-al-futur-9788416260201.html">editorial Afers</a> i en les diferents presentacions que organitzarà la Fundació Nexe al llarg del país.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/538 http://www.fundacionexe.org/web/article/538 I Workshop de Democràcia i Participació. El valor dels Governs de Coalició i la Participació Ciutadana </ br><p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> L’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe organitzen enguany el I Workshop de Democràcia i Participació els dies 4 i 5 de novembre a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC), un congrés amb el qual volem posar en relleu  les diferents tendències i evolucions democràtiques i pràctiques que es produeixen al País Valencià, així <span style="line-height: 1.71429;">com els diferents interessos que puguen anar desenvolupant-se a la societat i el món associatiu.Per totes aquestes raons,  volem remarcar la necessitat de posar en pràctica aquelles experiències quotidianes de participació no només en el nostre dia a dia, sinó també en les institucions que ens representen.</span></p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> <img alt="bannerbo" class="aligncenter wp-image-1726" data-mce-src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/09/bannerBO-1024x147.jpg" height="79" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/09/bannerBO-1024x147.jpg" style="height: auto; max-width: 100%; border: 0px; border-radius: 3px; box-shadow: rgba(0, 0, 0, 0.2) 0px 1px 4px; display: block; margin: 0.857143rem auto; clear: both;" width="550" /></p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El workshop d’enguany, “<em>El valor dels Governs de Coalició i la Participació Ciutadana</em>” coordinat pel <em>LAB de Democràcia i Participació </em>integrat a la Fundació Nexe, comptarà amb la participació de José Álamo, Pedro Martín Gutiérrez i Josep Reniu, a banda dels i les diferents participants a les micro-xarrades prèvies referents a les experiències participatives, per una banda, i per altra, de governs en coalició.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> Per a fer possible la celebració d’aquest workshop i perquè la seua organització siga participativa des del començament hem posat en marxa un projecte de Verkami. Ací vos deixem l’enllaç perquè entre totes i tots ho fem possible!</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> <a data-mce-href="http://www.verkami.com/projects/15878-i-workshop-democracia-i-participacio" href="http://www.verkami.com/projects/15878-i-workshop-democracia-i-participacio" style="color: rgb(33, 117, 155); outline: none;">http://www.verkami.com/projects/15878-i-workshop-democracia-i-participacio</a></p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> De la mateixa manera, fem una <strong>crida a comunicacions</strong> fins el 14 d’octubre, perquè qualsevol persona que vul<span style="line-height: 1.71429;">ga participar en aquest workshop mitjançant una microxarrada.</span></p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El document (a <a data-mce-href="mailto:gerencia@tirant.org" href="mailto:gerencia@tirant.org" style="color: rgb(33, 117, 155); outline: none;"><strong style="outline: none;">gerencia@tirant.org</strong></a><strong> amb assumpte workshop de democràcia i participació)</strong>, ha d’especificar:</p> <ul font-size:="" open="" style="margin: 0px 0px 1.71429rem; line-height: 1.71429; padding: 0px; list-style-position: outside; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> <li style="margin: 0px 0px 0px 1.71429rem;"> Nom i cognoms</li> <li style="margin: 0px 0px 0px 1.71429rem;"> Adreça</li> <li style="margin: 0px 0px 0px 1.71429rem;"> E-mail</li> <li style="margin: 0px 0px 0px 1.71429rem;"> El motiu de la participació al workshop</li> </ul> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> Les microxarrades han de ser d’una durada màxima de deu minuts, és a dir, un màxim de 3 pàgines, on s’exposen <strong>experiències o idees/reflexions sobre la participació ciutadana amb participació de les institucions o extrapolables a les institucions</strong>.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> <strong>PROCEDIMENT de PARTICIPACIÓ a través de les  COMUNICACIONS</strong></p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> <strong>Fins</strong> al dia <strong>14 d’octubre del 2016</strong> poden presentar-se un breu resum de les comunicacions, unes 500 paraules, especificant què es vol fer, com i per què, per a poder determinar així la seua adequació al marc del workshop.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El comité científic i organitzador farà la notificació als participants finals amb data màxima del <strong>20 d’octubre del 2016</strong>.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/537 http://www.fundacionexe.org/web/article/537 Èxit a la presentació del #demos9 “El tio Canya ha mort” </ br><p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El <strong>dimecres 14 de setembre</strong> la Fundació Nexe i l'ACV Tirant lo Blanc vam presentar el número 9 de la col·lecció Demos, titulat <strong><em>El tio Canya ha mort. Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià</em></strong> i l'autor del qual és<strong> Francesc Hernàndez i Dobon</strong>. L'acte, celebrat al Saló d'Actes del Col·legi Major Rector Peset, va comptar amb la participació de <strong>Susanna Pardines</strong>, coordinadora de Lab de Cultural i Identitat de la Fundació Nexe, de <strong>Rubén Trenzano</strong>, Director General de Política Lingüística i l'autor del llibre, Francesc Hernàndez.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El sociòleg Francesc Hernàndez va explicar que el llibre parteix de les dades recollides per la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esports, que demostren que el valencià continua en una situació precària en alguns casos però que ha guanyat terreny des que el grup de música Al Tall va publicar per primera vegada, fa ara 40 anys, la cançó d'<em>El Tio Canya. </em>"Gràcies al paper de l'escola els joves de hui en dia tornen a dominar el valencià parlat i escrit", va remarcar l'autor. El Director General de Política Lingüística, Rubén Trenzano, va agrair a la Fundació Nexe i a l'autor la promoció de llibres d'aquest tipus que puguen ajudar a implementar les polítiques lingüístiques adequades.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/09/DSC_1080_opt.jpg" style="width: 500px; height: 282px;" /></p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El llibre  estudia la “mecànica” de la llengua, val a dir, la relació que hi ha entre competències lingüístiques actives i passives, i entre competències i usos lingüístics. S’estudia també la relació entre la llengua i les variables sociològiques més significatives: procedència, lloc de residència, formació i classe social, per a definir indicadors que permeten bastir polítiques lingüístiques efectives.<strong> No es tracta només de dir en quin punt de la via està la nostra “locomotora” lingüística, sinó també d’explicar com funcionen alguns dels seus engranatges interns</strong>; almenys les palanques bàsiques per a fer-la avançar.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> La presentació del llibre s'ha portat a terme amb la col·laboració de la Universitat de València, la Direcció General de Política Lingüística i la Diputació de València. Recordeu que podeu comprar el #demos9 contactant amb l'ACV Tirant lo Blanc (gerencia@tirant.org) o descarregar-lo del web de la Fundació Nexe <a data-mce-href="http://www.fundacionexe.org/web/article/534" href="http://www.fundacionexe.org/web/article/534" style="color: rgb(33, 117, 155); outline: none;">ací</a>.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/536 http://www.fundacionexe.org/web/article/536 I Workshop d'Economia Valenciana. Reptes i oportunitats per a la nova 'via valenciana' </ br><p> La Fundació Nexe i la Universitat Politècnica de València presenten el I Workshop d'Economia Valenciana, centrat en els reptes i oportunitats per a la nova 'via valenciana'. Aquest congrés pretén aportar un enfocament territorial a l'estudi dels problemes econòmics i empresarials contemporanis, és a dir, el seu objectiu és arrelar els debats econòmics globals als agents que operen en el nostre territori. </p> <p> El I Workshop d'Economia Valenciana se celebrarà a la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses (FADE) de la Universitat Politècnica de València els dies 4 i 5 de novembre i ja ha obert la crida a comunicacions, ja que pretén ser un excel·lent fòrum per a investigadors i professionals que busquen intercanviar idees, experiències, opinions i resultats d'investigació relatius a qualsevol aspecte de l'economia i l'empresa valenciana. </p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/09/workshop_economia.jpg" style="width: 500px; height: 72px;" /></p> <p> Podeu trobar més informació al web del Workshop<a href="http://www.econval.org/"> www.econval.org</a>, on també podeu consultar el programa, que compta amb la participació d'economistes, empresaris i càrrecs públics del govern valencià. També podeu inscriure-vos en el següent enllaç <a href="http://www.econval.org/inscripcio/">http://www.econval.org/inscripcio/</a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/535 http://www.fundacionexe.org/web/article/535 ‘El tio Canya ha mort’, de Francesc J. Hernàndez #Demos9 </ br><p> <img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/demos009_FHernandez_portada_220.jpg" style="margin: 0px 10px 10px 0px; float: left; width: 220px; height: 355px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos009.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/fundacio-nexe-demos/49-el-tio-canya-ha-mort-notes-sobre-la-mecanica-sociolinguistica-del-valencia-9788494324994.html">ací</a>.</p> <p> Aquest llibre és una introducció a la mecànica sociolingüística del valencià. A més d’oferir un panorama de la precària situació de la llengua amb les últimes dades disponibles —un panorama diferent del que descrivia la cançó <em>El tio Canya</em> d’Al Tall—, estudia com interactuen entre si les competències lingüístiques, els usos públics i privats i les variables sociològiques. Vol ser un esborrany no només sobre el punt de la via en què es troba la <em>locomotora</em>, sinó de com funcionen alguns dels seus engranatges interns. Almenys les palanques bàsiques per a fer-la avançar.</p> <p> <strong>Francesc J. Hernàndez i Dobon</strong> és professor de la Universitat de València. Es doctorà en sociologia amb una tesi sobre el valencià a la ciutat de València. Ha fet recerques i ha publicat estudis de sociologia de la llengua i de l’educació.</p> <p> Títol: <i>El tio Canya ha mort. Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià</i><br /> Fundació Nexe, setembre del 2016. 100 pàg.<br /> Demos, 9.<br /> ISBN: 978-84-943249-9-4</p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos009.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/fundacio-nexe-demos/49-el-tio-canya-ha-mort-notes-sobre-la-mecanica-sociolinguistica-del-valencia-9788494324994.html">ací</a>.</p> <p> A la premsa:</p> <ul> <li> <a href="http://opinions.laveupv.com/manuel-s-jardi/blog/el-tio-canya-ha-mort">"El tio Canya ja mort"</a>, de Manuel S. Jardí (La Veu, 9-9-2016).</li> </ul> http://www.fundacionexe.org/web/article/534 http://www.fundacionexe.org/web/article/534 Presentació del #demos9 «El tio Canya ha mort. Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià» </ br><p> El <strong>dimecres 14 de setembre</strong> la Fundació Nexe i l'ACV Tirant lo Blanc presentarem el número 9 de la col·lecció Demos, titulat <strong><em>El tio Canya ha mort. Notes sobre la mecànica sociolingüística del valencià</em></strong> i l'autor del qual és<strong> Francesc Hernàndez i Dobon</strong>. L'acte tindrà lloc al Saló d'Actes del Col·legi Major Rector Peset i hi participaran <strong>Susanna Pardines</strong>, coordinadora de Lab de Cultural i Identitat de la Fundació Nexe, <strong>Rubén Trenzano</strong>, Director General de Política Lingüística i l'autor del llibre, Francesc Hernàndez. L'acte començarà a les 19 h i es fa amb la col·laboració de la Universitat de València, la Direcció General de Política Lingüística i la Diputació de València. </p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/09/Presentació_Demos9_03.png" style="width: 450px; height: 168px;" /></p> <p> El <strong>#demos9</strong> se centra en la situació sociolingüística del País Valencià, la qual pot trobar com a referent en l'imaginari col·lectiu la cançó d'<em>Al Tall</em> "El tio Canya". Però ¿És fidel aquesta representació sociolingüística? Potser ho era quan la cançó fou composta i, fins i tot, una dècada després, però a partir dels anys 90 del segle passat la situació canvia. <em>El tio Canya ha mort</em>: les joves generacions presenten competències majors que la gent gran, gràcies al paper de l’escola. </p> <p> El llibre ofereix un panorama de la situació precària del valencià, segons les dades disponibles. Però, a més, estudia la seua “mecànica”, val a dir, la relació que hi ha entre competències lingüístiques actives i passives, i entre competències i usos lingüístics. S’estudia també la relació entre la llengua i les variables sociològiques més significatives: procedència, lloc de residència, formació i classe social, per a definir indicadors que permeten bastir polítiques lingüístiques efectives.<strong> No es tracta només de dir en quin punt de la via està la nostra “locomotora” lingüística, sinó també d’explicar com funcionen alguns dels seus engranatges interns</strong>; almenys les palanques bàsiques per a fer-la avançar.</p> <p> Francesc J. Hernàndez (València, 1959) és professor de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València i professor habilitat de Llengua i literatura valenciana. Es doctorà en sociologia amb la tesi “El valencià a València” l'any 2001. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/533 http://www.fundacionexe.org/web/article/533 El full de ruta Amadeu Mezquida</ br><p> En els darrers temps em recorde sovint d’una frase que deia la meua iaia: «en la vida no es pot estar en el plat i en les <i>tallaes</i>» i me’n recorde precisament perquè tinc la sensació personal d’estar ara mateix així: en el plat i en les <i>tallaes. </i>Per una banda exercisc professionalment com a assessor de govern en l’Ajuntament de València; per l’altra, ostente el càrrec de secretari general en l’ACV Tirant lo Blanc i en la Fundació Nexe. No vinc però a parlar d’esquizofrènies ni personalitats múltiples, el que sí que vull dir amb açò és que potser per això de tindre un peu en la societat civil i un altre en el govern comprenc millor les circumstàncies i necessitats que es donen a una banda i a l’altra del riu.</p> <p> Trobe que este primer any i escaig de governs del canvi a casa nostra ha servit per a evidenciar algunes mancances, tant en la gestió que es fa des de les institucions com en el rol que ha de jugar la societat civil i els moviments socials en l’actual context. Això em preocupa i alhora m’empeny. Sembla que, dins d’un moviment com el valencianista, on normalment ens han vingut mal dades i hem sabut si fa no fa mantindre al llarg dels anys una certa complicitat mútua, ara que és oberta la finestra d’oportunitat històrica s’han aprofundit els desacords.</p> <p> Els uns, perquè estan (estem) massa centrats en la gestió, perquè sembla que el dia a dia se’ns menja i tenim poc temps per a escoltar. Els altres perquè han (hem) passat massa anys en la trinxera i ens costa trobar el nou paper que han de jugar.</p> <p> No seria bo arribar al punt de no reconéixer-nos els uns als altres, d’oblidar que per sobre de tots els possibles desacords hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen. Començant per l’estima irrenunciable a un país que volem, d’una vegada per totes, traure de la foscor de l’anorreament, seguint per un estat del benestar, uns drets i una democràcia que volem recuperar i eixamplar. Sols estes poques coses (o moltes, segons es mire) ja ens agermanen i ens generen bastants enemics per a permetre’ns el luxe de cavar més trinxeres de les que ja ens vénen imposades pels que no comparteixen cap ni una d’estes poques coses i han tingut (i tenen) un poder enorme.</p> <p> La soledat de tota una generació de polítics crescuts al caliu de moviments socials, de partits menuts o d’instituts de barri és majúscula i angoixant quan les crítiques més punyents arriben de part dels companys de lluites. De la mateixa manera les decisions polítiques considerades errònies dolen més quan les pren el que abans sostenia al teu costat la pancarta. Això, crec, hem aprés un poc tots en este any i escaig. La pregunta que cal que ens fem és si este aprenentatge amarg ha de conduir-nos a alguna conclusió que redunde en benefici d’eixes idees i objectius que, a grans trets, tots compartim independentment de la vora del riu en què ens trobem.</p> <p> I és que qualsevol persona que s’estime una miqueta esta societat nostra tan maltractada, tan menystinguda, ha de concloure que el moment històric és irrepetible i que cal un esforç extra per part de tots per a consolidar una alternativa política, econòmica i social per al nostre país, que no ens necessita pessimistes sinó optimistes, que no ens necessita dividits sinó cohesionats, que no ens necessita tòxics sinó constructius.</p> <p> Ens calen les sis C:</p> <p> La <b>consciència</b> de la dificultat i envergadura de l’empresa que tenim entre mans, de la realitat sociològica del nostre país, de les seues necessitats i les seues urgències, de les seues limitacions i les seues al·lèrgies.</p> <p> La <b>coherència </b>de mantindre’ns fidels a unes idees i un projecte que per força haurem d’adaptar i conjuminar amb la realitat del nostre poble. La coherència d’aplicar-nos primer a casa allò que demanem als altres, la coherència del realisme i el possibilisme.</p> <p> La <b>cohesió, </b>que tantes vegades hem demostrat en coses com la defensa de la llengua, de la televisió o dels nostres serveis públics. La cohesió que ens ha de dur a veure els nostres representants públics com la punta de llança d’un moviment que avança, que ha de dur als nostres representants a veure la societat civil organitzada com la seua base, els seus aliats i els seus impulsors alhora.</p> <p> La <b>comunicació </b>que tantes vegades falla. El <i>feedback</i> constant que ha d’existir entre els uns i els altres, amb una informació que fluïsca i siga constant. Comunicar cap a dins del moviment i també cap a fora, cap a la nostra societat, a través d’uns mitjans que, si existeixen, s’han de potenciar i, si no existeixen, s’hauran de crear.</p> <p> El <b>coneixement </b>que tant necessitem per a materialitzar cada idea. Un coneixement que ha de vindre de les universitats, de les entitats, de les plataformes, del carrer. Dels que som ací i dels que se n’han anat i volem de tornada. El coneixement que ha de fer-nos un moviment d’avantguarda d’una societat que es vol moderna, culta i emancipada.</p> <p> Parle, en definitiva, de <b>construcció</b>. De la construcció nacional, de la reconstrucció social i econòmica, de la reconstrucció de la dignitat, dels drets i les llibertats; de l’aprofundiment democràtic.</p> <p> Des de la Fundació Nexe és amb este esperit que treballem. Perquè volem brindar en positiu a la societat valenciana, amb tarannà constructiu. Aportar amb cada crítica una alternativa, amb cada proposta un full de ruta. Des de la nostra voluntat d’erigir-nos com a <i>think tank</i> del valencianisme, hem constituït tres laboratoris d’idees enfocats a reforçar i completar el discurs valencianista en tres àmbits que considerem claus per al futur immediat de la nostra societat: la identitat i la cultura, l’economia i la sostenibilitat i la democràcia i la participació. De manera oberta i participativa, volem nodrir-nos de les millors idees per formular propostes concretes i noves línies d’actuació enfocades a la societat valenciana en general i a les nostres institucions d’autogovern en particular. L’objectiu no és altre que contribuir a fer realitat les sis C, convençuts com estem, que el benestar de la nostra gent i la construcció del nostre país passen necessàriament per un valencianisme fort que necessita el millor de nosaltres. És obligació nostra, per tant, esforçar-nos per aconseguir-ho.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/532 http://www.fundacionexe.org/web/article/532 Valencianisme, l’airbag del 26-J Carlos Villodres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/baldo.jpg" style="width: 439px; height: 247px;" /></p> <p> Ja han passat més de dos setmanes des de les eleccions generals i, novament, hem vist com s’ha repetit una completa rutina postelectoral. Enmig de les ressaques dels diferents partits —de marca o garrafó, segons el resultat de cadascú— són molts els opinadors que s’han llançat a interpretar els resultats, incloent-hi les ja clàssiques extrapolacions de resultats d’unes eleccions a unes altres.</p> <p> Per exemple, després de les europees del 2014 alguns mitjans es van afanyar a extrapolar els resultats i assenyalar que Compromís es quedaria fora de les Corts. Un any després, el gran èxit de la formació valencianista permetia un canvi de govern. En aquell moment vaig escriure «<a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/171">El ‘fracàs’ de Compromís</a>» per a aportar alguns arguments contra eixa teoria. En desembre, en canvi, va ser necessari parlar d’«<a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/500">El ‘fracàs’ d’És el Moment</a>», dins del debat sobre el resultat de la coalició entre Compromís i Podem.</p> <p> En este cas, no cal debatre sobre si els resultats de la coalició ‘A la Valenciana’ entre Compromís, Podem i Esquerra Unida, són bons o roïns. No cal, perquè està clar que no són gens bons, i menys amb les expectatives que s’havien generat. Haver mantingut els 9 escons del 20 de desembre, o fins i tot guanyar dos senadors al PSOE a Alacant i Castelló, no pot amagar que estem davant d’una pèrdua de vot absolut en comparació a unes eleccions recents del mateix nivell.</p> <p> Estos resultats negatius han portat a una interpretació de fons que se centra en l’acció del Consell, i especialment, en la de Compromís. Segons esta teoria, la pèrdua de vots entre desembre i juny seria atribuïble al desgast causat per l’acció del govern valencià, o fins i tot per l’acció d’alguns ajuntaments del canvi. De la mateixa manera, l’augment del Partit Popular s’ha lligat a un suposat encert en l’estil d’oposició de Bonig, i s’ha interpretat com un preludi d’una tornada a les institucions del PP valencià.</p> <p> Sense descartar la influència de molts factors a l’hora de decidir el vot i la diversitat de motivacions que poden afectar diferents tipus d’electors, s’oblida moltes vegades l’omnipotència de les dinàmiques estatals en unes eleccions generals.</p> <p> Però, més enllà de les interpretacions de cadascú, ¿què diuen els números?</p> <p> Primera dada per a posar en pinces l’optimisme de Bonig. L’augment del vot del PP valencià està exactament en la mitjana de l’augment del vot del PP a escala estatal (un augment del 9,60% al País Valencià, i del 9,57% en el conjunt de l’Estat). Parlem d’un territori que fa uns anys era un autèntic graner de vots per al Partit Popular i on hui el seu suport electoral no entra ni en el <a href="http://www.levante-emv.com/elecciones/generales/2016/06/28/cerca-millon-lejos-top-ten/1437592.html">top-10</a> de les comunitats autònomes.</p> <p> Si movem el focus cap a l’espai que s’ha deixat vora un milió de vots en estes eleccions, cal desmentir també Carolina Bescansa, que en La Sexta Noche va dir que considerava que existia una <a href="https://twitter.com/ahorapodemos/status/749342727675011073">homogeneïtat territorial</a> en els resultats electorals. No és així. I menys en el cas de Podem i les diferents candidatures afins de caràcter territorial.</p> <p> Si atenem la variació del vot de Podemos i les candidatures territorials en les diferents comunitats autònomes, apreciarem a primera vista eixa heterogeneïtat entre diferents realitats polítiques.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/villodres-juliol2016-1.png" style="width: 188px; height: 315px;" /></p> <p> No és el mateix el comportament de Navarra, País Basc o Catalunya, totes amb una pèrdua de vot inferior al 10%; que el d’Extremadura, Andalusia, Madrid o Castella i Lleó, totes amb una pèrdua superior al 20%.</p> <p> En este context el País Valencià se situa entre els territoris amb una pèrdua de vot inferior. És el cinquè territori amb un millor comportament de tot l’Estat.</p> <p> Per tant, atenent estes dades, ¿com podem atribuir el resultat a les decisions del Consell, a la política per la igualtat d’oportunitats educatives de Marzà o a la lluita contra el maltractament animal de Ribó?</p> <p> Des del meu punt de vista, i a falta de molta informació, hi ha una hipòtesi més probable. No és només que el discurs valencià centrat en el govern del Botànic i en el que pot representar Compromís no ha suposat un desgast afegit. Trobe que passa el contrari. Eixe discurs valencià dins de la campanya, eixe component valencianista de reivindicació d’un govern aliat a Madrid amb les polítiques valencianes, és el que ha «esmortit» el colp al País Valencià.</p> <p> Si ens hi fixem, tant Catalunya, Navarra com Euskadi o Galícia tenen dinàmiques polítiques pròpies i han experimentat, també, uns resultats millors que els d’aquells territoris en els quals no existien tallafocs i s’ha imposat amb més força la lògica estatal.</p> <p> El País Valencià no compta amb uns nivells d’identitat nacional pròpia tan alts com estos territoris. Però des de fa uns anys la presència de Compromís ha aconseguit valencianitzar el sistema polític valencià. El resultat del 20 de desembre i la decisió de passar al grup mixt, va aconseguir situar un relat propi a Madrid, fent visibles les reivindicacions valencianes i també apostant per un tarannà més dialogant i de negociació per fer possible un acord de canvi al govern central.</p> <p> Esta hipòtesi es pot comprovar amb més dades. L’heterogeneïtat territorial dels resultats també es pot comprovar si acostem el focus dins del nostre país i ens fixem en el que ha passat comarca a comarca.</p> <p> Si fóra cert que el component valencianista i el relat aconseguit per Compromís ha funcionat, trobaríem que en les comarques amb major pes relatiu de la coalició valencianista els resultats han sigut més positius.</p> <p> Per a detectar estos territoris he optat per mesurar-los sobre la base de la distància de punts percentuals entre Compromís i Podem en les últimes eleccions en les quals van competir, és a dir, les eleccions a les Corts Valencianes de maig del 2015. Podríem identificar els territoris amb major pes relatiu de Compromís com aquelles comarques en què la coalició valencianista va superar per més de 15 punts la candidatura de Podem.</p> <p> I la conclusió és clara: en estes comarques, ‘A la Valenciana’ va obtindre un resultat menys negatiu que en aquelles en què hi havia més igualtat de forces.</p> <p> Anem per circumscripcions. Comencem per les comarques d’Alacant.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/villodres-juliol2016-2.png" style="width: 351px; height: 150px;" /></p> <p> Trobem dos comarques en les quals Compromís va aconseguir superar en més de 15 punts Podem en les autonòmiques del 2015: el Comtat i la Marina Alta. Doncs bé, estes dos comarques són les que menys han notat el desgast de la candidatura entre el 20 de desembre i el 26 de juny.</p> <p> Si pugem cap a la circumscripció de València, el resultat va en la mateixa línia.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/villodres-juliol2016-3.png" style="width: 351px; height: 259px;" /></p> <p> En les autonòmiques, són diverses les comarques en les quals Compromís va aconseguir un avantatge molt considerable davant Podem.</p> <p> Les Riberes, la Safor, la Vall d’Albaida i la Costera, amb una distància superior als 15 punts, i en alguns casos als 20, demostren novament que han aconseguit uns resultats més positius per a ‘A la Valenciana’, esmortint el desgast generalitzat.</p> <p> El cas de les comarques de Castelló és més complicat d’analitzar perquè no existeix cap comarca on les autonòmiques del 2015 situara a Compromís per davant de Podemos amb distàncies tan considerables.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/villodres-juliol2016-4.png" style="width: 351px; height: 135px;" /></p> <p> La meua teoria no és que existisca una correlació i relació de causalitat directa entre els resultats de les autonòmiques i el grau de pèrdua de vot d’A la Valenciana en les generals.</p> <p> El que intente fer visible és que en totes i cadascuna de les comarques en les quals Compromís va aconseguir una victòria incontestable en l’espai polític de l’esquerra regeneradora a les autonòmiques del 2015, han demostrat un millor comportament, i per tant, un menor desgast entre el 20-D i 26-J.</p> <p> Cal deixar clara que eixa no ha sigut l’única dinàmica territorial que ha jugat. En comarques poc poblades és més fàcil detectar dinàmiques pròpies. Mirem, si no, el cas de la Foia de Bunyol. Bunyol, amb alcaldia d’Esquerra Unida i coneguda com «la pequeña Rusia», va ser un dels territoris amb un resultat més positiu.</p> <p> Personalment, d’estos resultats puc traure algunes conclusions en forma de reflexions. Reflexions que ens poden servir de cara al futur.</p> <p> La primera. La causa de la pèrdua de vot no ha sigut un desgast en clau valenciana, sinó que ha respost a una dinàmica estatal. A l’Estat espanyol es veu una heterogeneïtat en la variació dels resultats d’Unidos Podemos que cal analitzar. Perquè la diversitat i plurinacionalitat també haurien de tindre conseqüències en les metodologies d’anàlisi. Al País Valencià, allà on solen predominar les dinàmiques polítiques pròpies i on Compromís és més fort en comparació a Podemos, ‘A la Valenciana’ ha tret un resultat més bo.</p> <p> La segona, i com a matisació de la primera. Es demostra la necessitat d’incidir en un relat propi. De fer més gran eixe tallafoc davant les dinàmiques estatals, aquelles que no depenen de tu. Segurament, si s’haguera aconseguit instal·lar una dinàmica de campanya valenciana més accentuada, el desgast hauria sigut menor. Per això, esta anàlisi no està pensada per a evitar l’autocrítica, sinó per a orientar millor el sentit d’esta, i per tant, aconseguir encertar en les possibles línies d’acció. Per exemple, recordar que cal sumar des del discurs propi i un valencianisme transformador. Abanderar i donar coherència a les causes i lluites per millorar la vida de les persones des de les institucions, fent del poble valencià eixe <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/413">subjecte polític</a> que té molt a dir en esta nova etapa política.</p> <p> La tercera. Les organitzacions importen. Les comarques en les quals s’ha aguantat millor els resultats del 20D no són només on Compromís ha tingut millors resultats en el passat, sinó també on es compta amb una major implantació social i orgànica. La xarxa de col·lectius locals permet connectar eleccions llunyanes com les estatals en clau de proximitat, on és més fàcil introduir el discurs de base valenciana.</p> <p> En definitiva, hi ha molt per a aprendre dels resultats. Però no com una demostració del desgast de l’acció del Consell o de l’esgotament de Compromís sinó precisament, com una clara mostra dels avantatges d’apostar per fer del poble valencià una comunitat política autònoma i empoderada. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/531 http://www.fundacionexe.org/web/article/531 UK leaves EU. Scotland and Northern Ireland determined to stay. European Free Alliance</ br><p> Regardless a very high turn-out (72%), this historic EU-referendum leaves the UK utterly divided, at the point of breaking.  A UK majority wants to leave the EU. Scotland (62%) and Northern Ireland (55,7%) clearly chose for remaining in the EU, Wales (52,5%) and England (53,3%) for leaving the EU. There is no doubt that this vote will be key to the future of Europe.</p> <p> With a majority of 51,9%, the UK campaigners to leave the EU have won the referendum. EFA president François ALFONSI takes note of this overall result but he takes note as well of the fact that Scotland has voted massively (62%) to stay in the European Union. "<strong>The wish of the English people must be respected but the Scottish determination to stay as well. More than ever we support the Scottish people on its path to be independent."</strong></p> <p> EFA also supports the wish of the Northern Ireland majority to stay in the EU and sees this as an opportunity for a <strong>historic Irish re-unification</strong> if the citizens so wish.</p> <p> Europe for us keeps its historic legitimacy, but it should be the <strong>Europe of peoples, regions and states</strong>.</p> <p> Let's build up #<strong>AnotherEurope</strong>, in line also with the many young people in the UK who voted to remain, to give hope to new generations that European Peace and Prosperity can continue to be guaranteed with European governance with more respect for the European diversity.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/530 http://www.fundacionexe.org/web/article/530 Presentació del llibre «Una nova via per a l'empresa valenciana» a València </ br><p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> La Fundació Nexe i l'ACV Tirant lo Blanc organitzem la<strong> presentació del ll<strong>ibre <em>Una nova via per a l'empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong><em> </em></strong>el proper <strong>dijous 7 de juliol</strong> <strong>al MuVIM</strong>. La cita tindrà lloc a les <strong>19:30h</strong>, i pretén donar a conéixer el contingut de l'últim llibre presentat per la Fundació Nexe i l'Editorial Afers. En la presentació hi participaran Amadeu Mezquida, Secretari General de la Fundació Nexe, Vicent Olmos, editor d'Afers i sis dels autors del llibre: Elies Seguí (coordinador), Josep Vicent Boira, Vicent Cucarella, Rafael Beneyto, Isidre March i Àngel Soler. També hi intervindran Joan Baldoví, diputat de Compromís al Congrés dls Diputats, Clara Ferrando, Secretària Autonòmica d'Hisenda, i Àgueda Micó, coordinadora general del Bloc Nacionalista Valencià.</p> <p> <img alt="Presentacio_PPV2_Valencia" class="aligncenter size-full wp-image-1580" data-mce-src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/06/Presentacio_PPV2_Valencia-1.jpg" height="165" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2016/06/Presentacio_PPV2_Valencia-1.jpg" width="446" /></p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> <i>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</i> és un llibre col·lectiu sobre els reptes de la xarxa de xicotetes i mitjanes empreses gràcies a la qual funciona l’economia valenciana. El volum és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc i consisteix en sis aportacions diverses i pluridisciplinàries sobre l'economia i l'empresa valenciana. L’objectiu d’aquest és, d’una banda, identificar els reptes i les oportunitats que té l’empresa valenciana al seu davant i, de l’altra, proposar actuacions àmplies i variades amb l’objectiu de reinventar un nou model productiu per a la nostra societat. El llibre defensa la tesi que sense un model econòmic els valencians no aconseguirem eixir de l'actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de ser innovador, obert al món i socialment responsable.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El llibre compta amb un <strong>pròleg de Vicent Soler</strong>, conseller d’Hisenda i Model Econòmic i catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, i <strong>epíleg de Rafael Climent</strong>, conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Ocupació. A més, compta amb els següents capítols i aportacions:</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> - Capítol 1. <strong>Isidre March</strong>, catedràtic del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La innovació al País Valencià”.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> - Capítol 2. <strong>Fidel Leon</strong>, professor d’universitat del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La internacionalització de l’empresa valenciana”.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> - Capítol 3. <strong>Elies Seguí, </strong>professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Politècnica de València i Director Acadèmic de la Fundació Nexe, “It’s the Ethic, stupid! Bases per a una empresa més competitiva i responsable”.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> - Capítol 4. <strong>Vicent Cucarella i Ángel Soler</strong>, Síndic de Comptes de la Generalitat Valenciana i investigadors de l'Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), “Capital humà i treball en un nou escenari”.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> - Capítol 5. <strong>Rafael Beneyto Cabanes</strong>, Cap de gestió global de risc de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, “Un nou sistema financer per a l’economia productiva valenciana”.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> - Capítol 6. <strong>Josep Vicent Boira</strong>, professor de Geografia Humana de la Universitat de València i actual Secretari Autonòmic de la Conselleria d’Obres Públiques, “Territori, infraestructures i empresa valenciana. Per un radical canviament de perspectiva”.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El llibre, a més, ha sigut finançat per micromecenatge gràcies a l'aportació de 112 mecenes. Els mecenes podran recollir la seua recompensa en la presentació del llibre.</p> <p font-size:="" open="" style="line-height: 1.71429; margin: 0px 0px 1.71429rem; color: rgb(68, 68, 68); font-family: "> El llibre es pot adquirir en llibreries, la pàgina web de l'<a data-mce-href="http://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/404-una-nova-via-per-a-l-empresa-valenciana-bases-i-propostes-economiques-per-al-futur-9788416260201.html" href="http://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/404-una-nova-via-per-a-l-empresa-valenciana-bases-i-propostes-economiques-per-al-futur-9788416260201.html" style="color: rgb(33, 117, 155); outline: none;">editorial Afers</a> i en les diferents presentacions que organitzarà la Fundació Nexe al llarg del país.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/529 http://www.fundacionexe.org/web/article/529 Una nova via per a l'empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur. </ br><p> <i><img alt="" src="/uploads/portada.jpg" style="width: 220px; height: 304px; margin: 0px 10px 10px 0px; float: left;" />Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</i> és un llibre col·lectiu sobre els reptes de la xarxa de xicotetes i mitjanes empreses gràcies a la qual funciona l’economia valenciana publicat en juny de 2016 per l'editorial Afers (en la col·lecció Els llibres del contemporani). El volum és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc i consisteix en sis aportacions diverses i pluridisciplinàries sobre l'economia i l'empresa valenciana. L’objectiu d’aquest és, d’una banda, identificar els reptes i les oportunitats que té l’empresa valenciana al seu davant i, de l’altra, proposar actuacions àmplies i variades amb l’objectiu de reinventar un nou model productiu per a la nostra societat. El llibre defensa la tesi que sense un model econòmic els valencians no aconseguirem eixir de l'actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de ser innovador, obert al món i socialment responsable.</p> <p> El llibre compta amb un pròleg de Vicent Soler, conseller d’Hisenda i Model Econòmic i catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, i epíleg de Rafael Climent, conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Ocupació.</p> <p> Els capítols que el conformen són:</p> <p> - Capítol 1. <strong>Isidre March</strong>, catedràtic del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La innovació al País Valencià”.</p> <p> - Capítol 2. <strong>Fidel Leon</strong>, professor d’universitat del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La internacionalització de l’empresa valenciana”.</p> <p> - Capítol 3. <strong>Elies Seguí, </strong>professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Politècnica de València i Director Acadèmic de la Fundació Nexe, “It’s the Ethic, stupid! Bases per a una empresa més competitiva i responsable”.</p> <p> - Capítol 4. <strong>Vicent Cucarella i Ángel Soler</strong>, Síndic de Comptes de la Generalitat Valenciana i investigadors de l'Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), “Capital humà i treball en un nou escenari”.</p> <p> - Capítol 5. <strong>Rafael Beneyto Cabanes</strong>, Cap de gestió global de risc de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, “Un nou sistema financer per a l’economia productiva valenciana”.</p> <p> - Capítol 6. <strong>Josep Vicent Boira</strong>, professor de Geografia Humana de la Universitat de València i actual Secretari Autonòmic de la Conselleria d’Obres Públiques, “Territori, infraestructures i empresa valenciana. Per un radical canviament de perspectiva”.</p> <p> El llibre, a més, ha sigut finançat per micromecenatge gràcies a l'aportació de 112 mecenes.</p> <p> El llibre es pot adquirir en llibreries, la pàgina web de l'<a href="http://editorialafers.cat/botiga/ca/els-llibres-del-contemporani/404-una-nova-via-per-a-l-empresa-valenciana-bases-i-propostes-economiques-per-al-futur-9788416260201.html">editorial Afers</a> i en les diferents presentacions que organitzarà la Fundació Nexe al llarg del país.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/528 http://www.fundacionexe.org/web/article/528 La premsa es fa ressò de la presentació d'«Una nova via per a l'empresa valenciana». </ br><p> La premsa s'ha fet ressò de la presentació de <em>Una nova via per a l'empresa valenciana. Bases i propostes per al futur</em> que vam portar a terme ahir la Fundació Nexe i CIERVAL. Es tracta de l'últim llibre publicat per la Fundació Nexe i l'Editorial Afers que tracta sobre la xarxa de xicotetes i mitjanes empreses gràcies a la qual funciona l'economia valenciana. </p> <p> <strong>La Vanguardia:</strong> <a href="http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20160623/402713405259/un-libro-reflexiona-sobre-la-via-valenciana-40-anos-despues-de-ernest-lluch.html">Un libro reflexiona sobre la vía valenciana 40 años después de Ernest Lluch</a>. </p> <blockquote> <p> Según Elíes Seguí, el libro, editado por Afers, pone negro sobre blanco las cifras y propuestas para evidenciar una agenda de políticas necesarias para cambiar el modelo productivo.. La obra puede ser "un nuevo revulsivo" como lo fue "La via valenciana", según el conseller de Hacienda, que ha destacado la importancia de la complicidad entre los poderes públicos y el mundo empresarial.</p> </blockquote> <p> <strong>Economía3</strong>: <a href="http://www.economia3.com/2016/06/23/77252-una-nova-via-per-a-lempresa-valenciana-o-como-reinventar-el-modelo-productivo/">"Una nova via per a l'empresa valenciana" o cómo reinventar el modelo productivo</a>.</p> <blockquote> <p> El libro defiende la tesis de que sin un modelo económico los valencianos no conseguiremos salir de la actual crisis económica y social. Un nuevo modelo que tiene que ser innovador, abierto al mundo y socialmente responsable.</p> </blockquote> <p> <strong>Las Provincias</strong>: <a href="http://www.lasprovincias.es/agencias/valencia/201606/23/libro-reflexiona-sobre-valenciana-710551.html">Un libro reflexiona sobre la vía valenciana 40 años después de Ernest Lluch.</a></p> <blockquote> <p> Entre sus apuestas está recuperar las ventajas competitivas, reinventar el modelo productivo a partir de los puntos fuertes propios, optar por la diferenciación, aumentar la productividad y alcanzar un pacto social con liderazgos empresariales.</p> </blockquote> <p> <strong>La Veu del País Valencià: </strong><a href="http://blogs.laveupv.com/espaicivic/blog/29702/presentacio-del-llibre-una-nova-via-per-a-lempresa-valenciana">Presentació del llibre "Una nova via per a l'empresa valenciana. </a></p> <blockquote> <p> Vicent Soler: “Aquest llibre publicat per la Fundació Nexe fa moltes propostes intel·ligents per caminar en aquest sentit”, Vicent Soler.</p> <p> Rafa Climent:  El llibre “dóna les claus a la societat valenciana per a saber cap on hem de caminar en qüestions empresarials” i planteja “una nova manera d’entendre l’economia”.</p> </blockquote> <div> <strong>ValenciaNoticias:</strong> <a href="http://www.vlcnoticias.com/soler-en-una-economia-donde-la-base-son-las-pymes-la-complicidad-entre-el-mundo-empresarial-y-los-poderes-publicos-es-esencial-para-dar-el-salto-a-un-nuevo-modelo-productivo/">Soler: "En una economía donde la base son las pymes, la complicidad entre el mundo empresarial y los poderes públicos es esencial para dar el salto a un nuevo modelo productivo". </a></div> <blockquote> <p> Soler: "hemos sido siempre un país emprendedor, que ha sabido cambiar de piel cada vez que ha tenido que hacer frente a un nuevo reto histórico. Es una sociedad dotada de lucidez, que ha tenido que enfrentarse a un doble reto: por una parte, superar la crisis general que ha afectado a todas las economías, y por otra, afrontar las debilidades del actual model económico que hay que replantear". </p> </blockquote> <p> <strong>Valencia Business:</strong> <a href="http://valencia-business.es/2016/06/24/la-fundacin-nexe-presenta-en-cierval-el-libro-una-nova-via-per-a-lempresa-valenciana-bases-i-propostes-econmiques-per-al-futur/">La Fundació Nexe presenta en CIERVAL el libro "Una nova via per a l'empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur". </a></p> <blockquote> <p> La obra llega cuarenta años después de la publicación de La via valenciana de Ernest Lluch, el libro que inició la etapa de madurez sobre los estudios de la economia valenciana, exponiendo las bases de esta así como numerosas sugerencias reflexivas alrededor del modelo económico valenciano. </p> </blockquote> <blockquote> <p> <span style="color: rgb(61, 61, 61); font-family: Dosis, sans-serif; font-size: 17px; line-height: 25.5px;"> </span></p> </blockquote> <blockquote> <p>  </p> </blockquote> http://www.fundacionexe.org/web/article/527 http://www.fundacionexe.org/web/article/527 «Una nova via per a l'empresa valenciana», un llibre per a construir l' economia valenciana del futur </ br><p> La Fundació Nexe i CIERVAL hem presentat <em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur, </em>l’últim llibre publicat per la Fundació Nexe i l’Editorial Afers dins la col·lecció <em>Els llibres del contemporani </em>que tracta els reptes de la xarxa de xicotetes i mitjanes empreses gràcies a la qual funciona l’economia valenciana. La presentació ha tingut lloc a la seu de CIERVAL i ha comptat amb la participació de José Vicente González, president de CIERVAL, Vicent Soler, conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Rafael Climent, conseller d’Economia Sostenible, Model Productiu, Comerç i Ocupació, i Elies Seguí, professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Politècnica de València, Director Acadèmic de la Fundació Nexe i coordinador del llibre.</p> <p> L’obra arriba just quaranta anys després de la publicació de <em>La via valenciana</em> d’Ernest Lluch, el llibre que va iniciar l’etapa de maduresa sobre els estudis de l’economia valenciana, tot exposant des de les bases d’aquesta així com nombrosos suggeriments reflexius al voltant del model econòmic valencià, que compta amb unes característiques diferenciadores dels de la resta de l’estat. <em>La via valenciana </em>també va ser publicada llavors per l’Editorial Afers i <em>la nova via </em>revisa els postulats inicials i fa noves propostes.</p> <p> Així, González, qui ha introduït l’acte, ha volgut ressaltar la figura d’Ernest Lluch com a polític, professor i pensador de l’economia valenciana. Ha dit que Lluch va ser “una persona que va treballar per l’enteniment i el consens a través del sentit comú” i ha animat a empresaris i polítics a treballar plegats també en l’actualitat. En aquest sentit, Soler ha destacat que “la complicitat entre el món empresarial i el sector públic és imprescindible”, així com ha apuntat que és d’interés general que les empreses valencianes siguen competitives. “Aquest llibre publicat per la Fundació Nexe fa moltes propostes intel·ligents per caminar en aquest sentit”, ha afegit.</p> <p> Per la seua banda, Climent ha remarcat que el llibre “dóna les claus a la societat valenciana per a saber cap on hem de caminar en qüestions empresarials” i planteja “una nova manera d’entendre l’economia”. El conseller d’Economia Sostenible ha posat l’èmfasi en l’economia del bé comú, basada en la interacció, la coordinació i accions que generen benestar col·lectiu i no deixen ningú exclòs. Els dos consellers i el president de CIERVAL han recomanat la lectura del llibre a empresaris i polítics.</p> <p> Finalment, el coordinador de l’obra, Elies Seguí, ha fet un resum del contingut d’aquesta, l’objectiu de la qual és, d’una banda, identificar els reptes i les oportunitats que té l’empresa valenciana al seu davant i, de l’altra, proposar actuacions àmplies i variades amb l’objectiu de reinventar un nou model productiu per a la nostra societat. El llibre defensa la tesi que sense un model econòmic els valencians no aconseguirem eixir de l’actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de ser innovador, obert al món i socialment responsable. “El gran repte de superar els problemes que es plantegen en la nova cruïlla de l’economia valenciana només es pot superar amb un gran pacte social que tinga els empresaris com a protagonistes”, ha assenyalat el professor d’Economia de la UPV. “El llibre reclama aquest pacte per a que siga possible el canvi productiu”.</p> <p> A la presentació també han assistit cinc dels sis autors del llibre – els autors són Josep Vicent Boira, Vicent Cucarella, Rafael Beneyto, Fidel Leon, Isidre March, Ángel Soler- en el qual han desenvolupat temàtiques tan rellevants per a l’economia valenciana com ara la innovació, la internacionalització, l’ètica i la responsabilitat, el capital humà, el finançament empresarial i els usos del territori. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/526 http://www.fundacionexe.org/web/article/526 Presentació del #pensarPV2 </ br><p> La <strong>Fundació Nexe </strong>i<strong>CIERVAL</strong> organitzen la <strong>presentació del llibre <em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong>el proper <strong>dijous 23 de juny a les 11.30h</strong>. La presentació tindrà lloc a la seu de CIERVAL i comptarà amb la presència de <strong>José Vicente González</strong>, president de CIERVAL, <strong>Vicent Soler</strong>, conseller d’Hisenda i Model Econòmic, <strong>Rafael Climent</strong>, conseller d’Economia Sostenible, Model Productiu, Comerç i Ocupació i <strong>Elies Seguí</strong>, professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Politècnica de València i Director Acadèmic de la Fundació Nexe. La cita pretén donar a conèixer a les empreses i als mitjans de comunicació el contingut de la publicació que acaben d’editar la <strong>Fundació Nexe</strong> i <strong>l’Editorial Afers.</strong></p> <p> L’obra arriba just <strong>quaranta anys després de la publicació de <em>La via valenciana</em> d’Ernest Lluch</strong>, el llibre que va iniciar l’etapa de maduresa sobre els estudis de l’economia valenciana, tot exposant des de les bases d’aquesta així com nombrosos suggeriments reflexius al voltant del model econòmic valencià, que compta amb unes característiques diferenciadores dels de la resta de l’estat. <em>La via valenciana </em>també va ser publicada llavors per l’Editorial Afers.</p> <p> <em>Una nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur </em>tracta sobre els reptes de les mitjanes i xicotetes empreses gràcies a la qual funciona l’economia valenciana. L’objectiu d’aquest és, d’una banda, identificar els reptes i les oportunitats que té l’empresa valenciana al seu davant i, de l’altra, proposar actuacions àmplies i variades amb l’objectiu de reinventar un nou model productiu per a la nostra societat. El llibre defensa la tesi que <strong>sense un model econòmic els valencians no aconseguirem eixir de l’actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de ser innovador, obert al món i socialment responsable. </strong></p> <p> Aquest llibre compta amb el pròleg del conseller d’Hisenda i Model Econòmic i catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, Vicent Soler, i l’epíleg del conseller d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Ocupació, Rafael Climent. A més, l’obra està integrada per set aportacions diverses i pluridisciplinars:</p> <p> <br /> - Capítol 1. <strong>Isidre March</strong>, catedràtic del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La innovació al País Valencià”.</p> <p> - Capítol 2. <strong>Fidel Leon</strong>, professor d’universitat del Departament de Direcció d’Empreses de la Universitat de València, “La internacionalització de l’empresa valenciana”.</p> <p> - Capítol 3. <strong>Elies Seguí, </strong>professor d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat Politècnica de València i Director Acadèmic de la Fundació Nexe, “It’s the Ethic, stupid! Bases per a una empresa més competitiva i responsable”.</p> <p> - Capítol 4. <strong>Vicent Cucarella i Ángel Soler</strong>, Síndic de Comptes de la Generalitat Valenciana i investigadors de l'Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), “Capital humà i treball en un nou escenari”.</p> <p> - Capítol 5. <strong>Rafael Beneyto Cabanes</strong>, Cap de gestió global de risc de la Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, “Un nou sistema financer per a l’economia productiva valenciana”.  </p> <p> - Capítol 6. <strong>Josep Vicent Boira</strong>, professor de Geografia Humana de la Universitat de València i actual Secretari Autonòmic de la Conselleria d’Obres Públiques, “Territori, infraestructures i empresa valenciana. Per un radical canviament de perspectiva”.</p> <p> La presentació del llibre tindrà lloc a la seu de CIERVAL (carrer d’Hernan Cortés, 4)  entre les 11.30 i les 12.30 i hi assistiran alguns dels autors a més dels participants abans nomenats. Després de l’exposició hi haurà un torn obert de preguntes. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/525 http://www.fundacionexe.org/web/article/525 De los números a la investigación. Vicent Cucarella, nuevo Síndic Major. Vicent Cucarella</ br><p> Vicent Cucarella rechazó hace ahora un año una oferta para abandonar su despacho de investigador en el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (IVIE) y dar el salto a la política activa. El conseller de Hacienda, Vicent Soler, recibió la propuesta de este técnico superior y profesor asociado en el Departamento de Análisis Económico de la Universitat de València, al que tan bien conocía precisamente porque coincidieron allí. El nombre le encantó. Pero Cucarella rechazó el puesto que ahora ocupa Clara Ferrando. Entonces, como ahora, a Cucarella le ha propuesto Compromís. Y aunque no tiene trayectoria política, muchos adivinan su cercanía a posiciones nacionalistas como la de la Fundació Nexe, donde ha publicado diversos artículos. «El Bloc pone un pica en flandes con su nombramiento», asegura una fuente parlamentaria.</p> <p> En todo caso, lo sustancial es el salto del análisis de los números a la fiscalización del sector público. A Cucarella se le considera como uno de los más reputados expertos en financiación autonómica -su libro 'El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari' está considerado como obra de referencia para entender el maltrato económico que arrastra la Comunitat-. Nacido en Alzira en 1967, ecologista convencido, su posición sobre el modelo financiero y su rechazo a la posibilidad de que la Comunitat Valenciana importara el cupo vasco le granjeó simpatías y antipatías en algunos cuadros nacionalistas.</p> <p> ¿Se puede impulsar la reforma de la financiación desde la Sindicatura? Probablemente sí, aunque no será su principal cometido. Cucarella es consciente de que su conocimiento del sector público autonómico -posee numerosa bibliografía sobre el sistema sanitario, la crisis económica o la gestión de recursos humanos en las administraciones públicas- y el hecho de trabajar de forma habitual con auditorías y datos públicos son una buena base para la nueva responsabilidad que asume.</p> <p> A Cucarella se le va a reclamar que mantenga el nivel de exigencia en la ejemplaridad y en la dedicación que ha exhibido en el IVIE, con el salto de los números a la fiscalización. El respaldo mayoritario del arco parlamentario con el que accede al cargo es una garantía.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/524 http://www.fundacionexe.org/web/article/524 «El corredor mediterrani», Revista Nexe, núm. 8, febrer del 2011 </ br><p> <img alt="" src="/uploads/Nexe08_portada220.jpg" style="width: 220px; height: 283px; margin: 0px 10px 10px 0px;" /></p> <ul> <li> <a href="/documents/nexe08_pag02_03_boira.pdf">«Editorial: L’eix mediterrani està de moda»</a>, Josep Vicent Boira</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag05_09_rodriguezpineiro.pdf">«L’eix mediterrani per al Govern d’Espanya: acció prospectiva i prioritats polítiques»</a>, Inmaculada Rodríguez-Piñero</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag11_14_flores.pdf">«La Via Augusta del segle XXI»</a>, Mario Flores</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag15_19_recoder.pdf">«Catalunya i el corredor mediterrani»</a>, Lluís Recoder</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag20_25_nadal.pdf">«Catalunya i l’eix mediterrani»</a>, Joaquim Nadal</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag27_31_morata.pdf">«El corredor mediterrani, clau per al desenvolupament econòmic espanyol»</a>, <span style="line-height: 100%;">José Vicente Morata</span></li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag32_37_valls.pdf">«El corredor mediterrani com a instrument per al desenvolupament econòmic i empresarial»</a>, <span style="line-height: 100%;">Miquel Valls</span></li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag38_43_colomer.pdf">«Les infraestructures de transport en el corredor mediterrani: diagnòstic i propostes»</a>, <span style="line-height: 100%;">Josep Vicent Colomer</span></li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag44_49_boira.pdf">«L’eix mediterrani, un mapa per al segle XXI»</a>, Josep Vicent Boira</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag50_53_villalonga.pdf">«L’Euram, més que un tren»</a>, Ferran Villalonga</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag55_61_flor.pdf">«Les complexes relacions entre valencians i catalans»</a>, Vicent Flor</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag63_65_parrado.pdf">«Cap a les grans plataformes logístiques de la Mediterrània occidental»</a>, Yolanda Parrado</li> <li> <a href="/documents/nexe08_pag67_71_florensa.pdf">«Europa i el Nord d’Àfrica, reptes i oportunitats»</a>, Senén Florensa</li> </ul> <p> Editat per: ACV Tirant lo Blanc, 2011.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/523 http://www.fundacionexe.org/web/article/523 Presentació a Castelló de "La desfeta del sistema financer valencià" </ br><p> <span class="_4n-j fsl">El proper dimarts 7 de juny la Fundació Nexe i l'ACV Tirant lo Blanc, amb la col·laboració de la Universitat Jaume I de Castelló i La Nau - Centre Cultural Valencià, organitzem la presentació de l'últim llibre de Joan Ramon Sanchis i Palacio, «La desfeta del sistema financer valencià. Crònica d'una mort anunciada». La presentació tindrà lloc a les 19h de la vesprada a la Llotja del Cànem i comptarà amb la presència de l'autor i d'Enric Nomdedéu, Vicealcalde de Castelló.<br /> <br /> La desaparició de la major part del Sistema Bancari i Financer Valencià s’explica com la crònica d’una mort anunciada, resultat d’un full de ruta pactat entre polítics i banquers de dins i fora de València. La politització de les caixes d’esta<span class="text_exposed_show">lvis primer, i la mala gestió del risc creditici d’aquestes entitats després, finançant a constructors i promotors immobiliaris, grans projectes i obres faraòniques que a la llarga han resultat un fracàs, han marcat el ritme amb què s’ha anat desfent el nostre sistema bancari. Alhora que aquests mateixos polítics i banquers se’n beneficiaven econòmicament d’aquest procés amb el cobrament de salaris, dietes, comissions i indemnitzacions milionàries. Mentre els ciutadans han vist perdre el seu poder adquisitiu amb la baixada dels salaris i les retallades en serveis públics (educació, sanitat i serveis socials), les oligarquies financeres i els polítics adscrits a les màfies de la corrupció han anat augmentant els patrimonis personals sense cap mena de rubor ni vergonya.<br /> <br /> L'obra la publica l'Editorial Vincle i amb ella inaugura la seua nova col·lecció «Panorama», que abordarà temes d’actualitat tant en l’àmbit de l’economia com de la sociologia i la política.<br /> <br /> Joan Ramon Sanchis i Palacio és catedràtic de la Facultat d’Economia de la Universitat de València i Consultor estratègic especialitzat en Administració i Direcció d’Empreses Cooperatives i d’Economia Social. També és Director d’IUDESCOOP, Director del Màster Universitari en Economia Social de la Universitat de València i autor, entre altres, de: «Emprendimiento, economia social y empleo», «La banca que necesitamos», i «¿Es possible un mundo sin bancos?».</span></span></p> <p> <span class="_4n-j fsl"><span class="text_exposed_show"><img alt="" src="/uploads/Presentació_ladesfeta02.png" style="width: 400px; height: 149px;" /></span></span></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/522 http://www.fundacionexe.org/web/article/522 Construir un País Valencià lliure, democràtic i sense complexos Marina Aparicio Barberán</ br><p> El 25 d’abril sempre ha estat un dia recordat i celebrat pel valencianisme —un dia clau per a la història valenciana—, cada any eixíem —i eixim— al carrer a reivindicar-nos com a poble i a posar sobre la taula per què ens agrada ser valencianes i valencians —com al llarg d’aquesta setmana continua fent-se a l’<a href="http://www.tirant.org/25abril/">ACV Tirant lo Blanc</a>— i, a més, quin és el país que volem construir.</p> <p> Aquest cap de setmana de commemoració i celebració del 25 d’abril no ha estat diferent..., o potser sí? Fem un repàs... Ens desdejunàrem amb un acte celebrat al Palau de la Generalitat al que acudiren més de 250 ajuntaments, sumant-se i donant suport al manifest en defensa de la reforma del sistema de finançament —prèviament aprovat per unanimitat a les Corts—, fet simbòlic i insòlit fins ara. La celebració continuava a la vesprada amb la ja tradicional manifestació, que al ritme de dolçaines, tabals i muixerangues, avançava, multitudinària, pels carrers de la nostra ciutat, amb alegria i sense complexos. Era el primer 25 d’abril sense el Partit Popular a les institucions valencianes, i el celebràvem amb lemes com «Fem País Valencià» o «Empoderem-nos», declaracions d’intencions molt concretes i clares —contràriament a les pancartes reivindicatives que altres anys podíem llegir. La manifestació acabava a les portes de la plaça de bous, on estaven preparant l’«Homenatge a València», amb entrades exhaurides des de feia temps, que s’esperava històric —feia 16 anys que la manifestació no culminava a la plaça. La festa-homenatge començà cap a les 8 de la vesprada amb una cinquantena d’artistes que van anar desfilant per l’escenari, se sentien cançons que formen part de la banda sonora de les nostres vides, de les nostres lluites quotidianes, i l’espai s’omplia amb una barreja d’emocions immensa. No estàvem arraconats, no estàvem silenciats, no estàvem vençuts, estàvem més vius que mai i, ‘seguirem’, com cantava <i>Obrint Pas</i>, «<a href="https://www.youtube.com/watch?v=iZpwa8ENp-g" style="line-height: 100%;">amb un foc sota el pit</a>», seguirem amb les mateixes ganes de sempre i, al mateix temps, amb més ganes que mai. Però la festa i les celebracions no acabaven dissabte, diumenge a les 12 del migdia la <a href="http://www.muixeranga.net" style="line-height: 100%;">Muixeranga d’Algemesí</a> entrava a la plaça de la Mare de Déu, seguida del <a href="http://www.museuvalenciadelafesta.com/default.asp?docid=318&Tpl=descripciofesta.asp&lev=2" style="line-height: 100%;">Ball de Bastons</a>..., figures, balls i sons populars valencians envoltaven a tota la gent present..., més emocions, més alegria, més somriures.</p> <p> Acabades les celebracions de la diada, hem de tornar a la feina, hem de tornar a abordar tots els reptes que tenim al davant i, entre ells, tenim un full de ruta, el de construir un país per a les valencianes i els valencians, tenim uns objectius, millorar el benviure del nostre poble, tenim uns reptes —molts i molt durs i complexos— que hem d’aconseguir, que hem d’acomplir... I no hem de deixar que els <i>jocs de trons</i> a què alguns partits juguen —com vam veure dimarts passat davant la <a href="https://compromis.net/prado/acuerdoprado.pdf">proposta necessària</a> <i>in extremis</i> de Compromís per a formar un govern a l’Estat espanyol— emboiren el nostre horitzó, i potser caldria recordar-nos que el nostre horitzó està ací al país de les valencianes, perquè ací ens pariren, el nostre horitzó està ací i hem de continuar treballant per a aconseguir el país que desitgem i, entre totes, materialitzarem.</p> <p> Enguany, el 25 d’abril ha estat diferent, s’ha viscut d’una manera especial, tot ha estat un homenatge a les valencianes i els valencians. Aquest 25 d’abril ha estat una commemoració, una celebració, una victòria..., i hem mostrat que estem vius, ben vius, que els temps de foscors han estat un parèntesi amarg i desastrós a les nostres vides, però <i>ací ens pariren i ací estem —</i>com deia Estellés—, les valencianes i els valencians, amb les mateixes ganes de sempre i, potser ara, amb més ganes que mai... Sense descans, sense complexos... amb esperança, alegria i coratge per crear i construir el nostre país... «seguim, seguirem (...) amb un somriure als llavis/ amb un foc sota el pit,/ seguirem».</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/521 http://www.fundacionexe.org/web/article/521 #Somiensagrada ser valencians Gonçal Grau</ br><p style="text-align: right;"> «Estima’m quan menys m’ho meresca perquè serà quan més ho necessite.»<br /> Proverbi xinés.</p> <p> La societat valenciana té dos grans reptes que ha d’afrontar decididament. D’una banda, recuperar l’autoestima de ser un poble, una nació diferenciada de la resta de l’Estat espanyol, però amb els mateixos drets, com a mínim, que les altres nacions i regions que en formen part. D’altra banda, assumir el repte d’escriure un nou relat del nostre futur.</p> <p> Malauradament, en els últims temps el fet diferencial valencià s’associa fora de les nostres fronteres, i cada vegada més dins també, amb la corrupció i el meninfotisme. Per això des de l’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe volem capgirar aquesta imatge i hem creat la campanya #somiensagrada. Es tracta de fer palesa una visió ben optimista d’allò que ens representa millor com a poble i, a més a més, expressada per veus anònimes, però ben representatives de la pluralitat de la nostra societat. Una campanya de missatges en positiu que supere la mala imatge que moltes vegades tenim els valencians de nosaltres mateixos. Per culpa de la mala gestió dels governants anteriors estem baixos de moral, però hem de redreçar la situació i projectar-nos al futur tal com realment som: alegres, acollidors, treballadors, solidaris, emprenedors... Vos recomane que <a href="http://tirant.org/25abril/">visiteu la web</a>, visioneu el vídeo i participeu en la campanya amb l’etiqueta #somiensagrada a les xarxes socials.</p> <p> En la mateixa línia, la Generalitat Valenciana ha llançat un vídeo promocional, «<a href="https://www.youtube.com/watch?v=6oNywJQLrA4">Orgull de ser valencians</a>», amb l’objectiu de combatre la mala reputació que se’ns ha atorgat darrerament als valencians per la corrupció i el balafiament de recursos públics. No està mal el vídeo, però què voleu que us diga... molt millor el nostre! Al meu poble contestarien: on vas a parar!</p> <p> Aquesta coincidència entre les dos campanyes fa palés que l’anàlisi de la situació de la nostra societat és comuna. Els darrers anys de govern del Partit Popular a la Generalitat ens han fet molt de mal, però també és cert que el continu menyspreu per part dels executius estatals, tant del PP com del PSOE, ha empitjorat la situació. I això no se soluciona sols amb campanyes i vídeos a les xarxes, ho sabem ben cert.</p> <p> La societat valenciana en el seu conjunt ha de reclamar un tracte digne per part de les autoritats espanyoles i una gestió eficaç i eficient des de les institucions valencianes. A Madrid han de començar a valorar i potenciar els nostres trets identitaris propis, han de dotar-nos d’un finançament just i solidari, han d’invertir en les infraestructures necessàries per al nostre creixement econòmic i han de respectar la nostra capacitat d’autogovern. Els recursos al Tribunal Constitucional contra les lleis que recuperaven i desenvolupaven el nostre dret civil foral són un greu atac a la capacitat normativa del govern valencià i un greuge comparatiu gran amb altres comunitats com Aragó i Catalunya, que sí que disposen d’aquesta prerrogativa.</p> <p> Pel que fa al relat del nostre futur, hem de recuperar els elements que han sigut fonamentals en la nostra història, com ara l’emprenedoria, sempre arrelada a l’entorn més immediat, a la nostra terra. L’economia valenciana es basa en gran part en la xarxa d’empreses mitjanes i xicotetes que hi ha al llarg del nostre país. Per això, des de la Fundació Nexe llancem una nova proposta de reflexió al voltant d’aquest tema clau per al futur de la societat valenciana. El segon volum de la col·lecció Pensar el País Valencià, amb el títol <i><b>U</b></i><b><i>na nova via per a l’empresa valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur</i></b>, posa en relleu la importància de debatre sobre la realitat actual del nostre model productiu i, al mateix temps, els autors tracten de presentar diverses propostes de futur per a trobar una nova via d’eixida a la crisi que hauria de ser innovadora, oberta al món i socialment responsable. Per a fer possible el llibre, cal que col·laboreu en el <a href="http://www.verkami.com/projects/14804-una-nova-via-per-a-lempresa-valenciana-pensarpv2">projecte de mecenatge</a> participatiu que hem llançat mitjançant la plataforma Verkami. És una iniciativa en què paga la pena invertir!</p> <p> La història del País Valencià l’escrivim dia a dia entre totes i tots: des de les institucions, des del món cívic i cultural, des de la universitat, des de les empreses, des dels camps, des de l’escola, des de tots i cadascun dels nostres pobles, des de Vinaròs fins a Oriola. El nostre ha de ser un relat col·lectiu en positiu, ple d’optimisme en el futur, però que treballa ajustant-se a la realitat present per a fer-lo possible. Perquè #somiensagrada ser valencians!</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/520 http://www.fundacionexe.org/web/article/520 Verkami per a finançar el segon llibre de la col·lecció #PensarPV </ br><p> <img alt="" src="/uploads/Imatge_portada.jpg" style="width: 220px; height: 310px; float: left; margin: 0px 10px 10px 0px;" />La Fundació Nexe i l'Editorial Afers hem posat en marxa un <a href="http://www.verkami.com/projects/14804-una-nova-via-per-a-lempresa-valenciana-pensarpv2"><strong>Verkami</strong></a> per a aconseguir finançament per a l'edició del segon número de la col·lecció Pensar el País Valencià. Es tracta de <strong><em>Una nova via per als valencians. Bases i propostes econòmiques per al futur</em></strong>, un llibre col·lectiu coordinat per <strong>Elies Seguí</strong>, professor d'Economia Financera i Comptabilidad de la Universitat Politècnica de València, que tracta sobre la situació de la xarxa de mitjanes i xicotetes empreses gràcies a la qual funciona l'economia valenciana.</p> <p> L'obra persegueix, d'una banda, identificar els reptes i les oportunitats que té l'empresa valenciana al seu davant, i de l'altra, proposar actuacions àmplies i variades amb l'objectiu de reinventar un nou model productiu per a la nostra societat. Sense un model econòmic, responsable i competitiu, els valencians no aconseguirem eixir de l'actual crisi econòmica i social. Un nou model que ha de ser innovador, obert al món i socialment responsable.</p> <p> El llibre consisteix en sis aportacions diverses i pluridisciplinàries i es divideix en sis capítols, amb la participació d'Isidre March, Fidel Leon, Vicent Cucarella, Àngel Soler, Rafael Beneyto i Josep Vicent Boira, a part  del coordinador, Elies Seguí. A més, compta amb un pòleg de <strong>Vicent Soler</strong>, catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de València i conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana, i epíleg de <strong>Rafael Climent</strong>, conseller d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Ocupació. Vegeu l'<a href="http://www.verkami.com/projects/14804-una-nova-via-per-a-lempresa-valenciana-pensarpv2/blog/24280-index-de-continguts-i-autors">índex del llibre</a>.</p> <p> Amb la teua ajuda, el llibre es publicarà al mes de juny en l'editorial Afers i es distribuirà per les llibreries del país i la resta de territoris del nostre domini lingüístic. ¿Ens ajudes a fer realitat aquest projecte? Participa en el <a href="http://www.verkami.com/projects/14804-una-nova-via-per-a-lempresa-valenciana-pensarpv2">verkami</a> i tria entre la gran varietat de recompenses que oferim de manera conjunta la Fundació Nexe i l'editorial Afers. </p> <p> <iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="248" src="https://www.youtube.com/embed/HcWFmrKJZYI" width="440"></iframe></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/519 http://www.fundacionexe.org/web/article/519 Dos socis de l’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe reben l’Alta Distinció “Francesc de Vinatea” </ br><p dir="ltr"> <img alt="" src="/uploads/beneyto_cucarella3.jpg" style="width: 439px; height: 284px;" /></p> <p dir="ltr"> Des de l’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe expressem la nostra més sincera felicitació als membres de la Comissió d’Experts per analitzar els problemes financers de la Generalitat Valenciana pel lliurament de l’Alta Distinció Parlamentària de les Corts “Francesc de Vinatea”. Especialment, volem destacar a  Rafael Beneyto Cabanes, autor del Demos 2 sobre finançament valencià, i a Vicent Cucarella Tormo, tots dos socis de la nostra entitat, col·laboradors habituals del butlletí de la fundació i participants en moltes de les tertúlies i debats que hem organitzat al llarg dels darrers anys.</p> <p dir="ltr"> Hui és un dia de reconeixement de la grandíssima feina feta fina ara, però sabem que cal continuar treballant per la reivindicació d’un finançament just per al País Valencià. És una qüestió de justícia i solidaritat per part de l’Estat espanyol. Volem deixar de ser l'única regió per davall de la mitjana de PIB a l’Estat espanyol que aporta més del que rep. Aquest és un tema clau per a la societat valenciana que ens ha de permetre garantir el benestar, present i futur, dels nostres conciutadans, i que ens ha d’ajudar a aturar l’empobriment que patim i el deteriorament de la nostra qualitat de vida.</p> <p dir="ltr"> Enhorabona, Rafa i Vicent!</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/518 http://www.fundacionexe.org/web/article/518 Debats que empoderen (o no) Antoni Martínez i Bernat</ br><p> Marty McFly, l’heroi de la trilogia de pel·lícules <i>Retorn al futur</i>, té un problema: no suporta que li diguen <i>gallina</i>. Els seus enemics sempre acaben adonant-se’n, i ho utilitzen per manipular-lo: repetint-li el mot fatídic, toregen McFly i el fan actuar de la manera que a ells els convé, i no com convindria al poc reflexiu jove. Al valencianisme li passa massa sovint una cosa semblant. Els seus enemics saben que el poden torejar, que el poden arrossegar fàcilment als debats que els convenen a ells: n’hi ha prou, per exemple, amb mostrar alguna de les nombroses variants de l’antiga senyera reial de les quatre barres (amb franja blava i corona o estreles, o sense res d'això; amb triangle i/o estreles també, o sense, etc.) i sempre es troben valencianistes disposats a, com es diu en castellà, <i>entrar al trapo, </i>a favor o en contra. El mateix resultat s’aconsegueix amb el nom propi <i>València</i> o amb els noms compostos que en deriven; per partida doble, a més, en aquest cas: d’una banda tenim els noms del país (<i>Regne de València</i>, <i>País Valencià</i>, <i>Comunitat Valenciana</i>; tots sintagmes derivats de <i>València</i>, els últims a través de l’adjectiu<i> valencià</i>) i de l’altra, els del Cap i Casal (ací el transcendental debat se centra en si l’accent sobre la <i>e</i> ha d’anar d’esquerra a dreta o al revés). O bé amb l’himne o himnes del país, en el qual cas el suggeridor debat pot versar tant sobre la música com sobre la lletra, juntes o per separat. De fet, sorprén que hi haja encara algun símbol dels valencians que no haja donat peu a una d’aquestes interessantíssimes discussions, com passa amb l’escut... Ara que hi caic, <i>Las Provincias</i> ho intentà ja, si no em falla la memòria, en els temps inoblidables de María Consuelo Reyna: em ve al cap un article llegit de jovenet en què es propugnava substituir el drac <i>panca</i> de l’escut per una rata penada genuïnament valenciana.</p> <p> Arrossegant el valencianisme cap a aquestes disputes interminables i bizantines, els seus enemics aconsegueixen dividir els valencianistes entre si i allunyar-los d’aquells que els podrien donar suport, és a dir, de la resta de valencians. No sols això: aconsegueixen també, i aquest punt em sembla crucial, que als valencianistes sovint no els quede gaire temps ni energia —ni, de cara a molta gent, credibilitat— per a posar damunt la taula els debats que realment convindrien al valencianisme, els que podrien fer que aquest moviment complira la seua funció natural de servir a la societat valenciana com l’eina indispensable per a empoderar-se a si mateixa en defensa dels seus interessos legítims.</p> <p> ¿I quins serien, dirà algú, aquests debats que poden empoderar els valencians? Em permet apuntar-ne quatre, per començar:</p> <ol> <li> <p> Com podem evitar que el projecte recentralitzador que sostenen hui obertament a Espanya partits com PP i C’s, i més dissimuladament gran part de l’esquerra d’àmbit estatal, acabe fent amb l’autogovern del poble valencià més o menys el mateix que ja va fer amb Canal 9: dinamitar-lo bàrbarament, i damunt presentar aquesta agressió com que ens feien un favor.</p> </li> <li> <p> Com podem aconseguir posar fi a la dinàmica d’empobriment progressiu (respecte a la mitjana espanyola) a què estem sotmesos els valencians des de fa dècades, i que constitueix una amenaça molt greu per al futur de la nostra societat (la pobresa no sols atrapa les persones, també ho fa amb les societats, i fa que aquestes es degraden com més va més, en un cercle viciós del qual resulta cada vegada més difícil eixir).</p> </li> <li> <p> Com podem obtindre un finançament just que ens permeta invertir en el benestar i, a través de l’educació, en el futur dels nostres conciutadans, i que ens possibilite tornar a créixer econòmicament, en el marc d’una economia racional i sostenible basada en el coneixement i la innovació; sense un finançament just, en canvi, no tindrem manera d’evitar continuar empobrint-nos més i més.</p> </li> <li> <p> Com podem fer que les inversions al territori valencià per part dels governs de l’Estat deixen d’estar sistemàticament molt per davall del que ens correspondria pel nombre d’habitants, i deixen per tant de condemnar-nos als valencians a patir unes infraestructures que només ens comuniquen amb Madrid mentre que ens desconnecten tant entre nosaltres com de la resta del món.</p> </li> </ol> <p> Com es pot observar, es tracta de quatre qüestions genèriques: en el moment que s’aborde cadascuna d’aquestes aniran sorgint nous temes més específics que també caldrà posar damunt la taula. I, per descomptat, no són aquests els únics debats necessaris, tot i que potser són els que més fàcilment poden unir la majoria de la societat valenciana al voltant d’una posició compartida. Però també caldria, per exemple, que abordàrem la manera d’aconseguir que tots els ciutadans valencians, d’arreu del nostre territori, vegen el valencià i la cultura que s’hi expressa com el que són realment: un patrimoni comú, de tots nosaltres, vertaderament extraordinari; un patrimoni que hui perilla després d’un maltractament plurisecular, i que hem de recuperar i omplir de vida per a arribar a ser la societat culta i lliure que mereixem ser, orgullosa de la seua identitat històrica i d’obrir-se al món des d’aquesta. Així mateix, sóc conscient que actualment el valencianisme té, a través de Compromís, importants responsabilitats de govern a diferents nivells, i que per tant la mateixa gestió d’aquestes responsabilitats (que, per exemple, hauria de retornar a l’autogovern valencià la legitimitat i el prestigi que la gestió corrupta i nefasta del PP van deixar per terra) probablement serà una dada ben significativa en tots aquests debats.</p> <p> Es pot estar més o menys d’acord amb el contingut de l’assaig <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/499"><i>El valencianisme enfront d’Espanya</i></a>, d’Amadeu Mezquida, però no es pot negar l’oportunitat i l’interès de plantejar hui “una anàlisi estratègica” (com diu el subtítol) del valencianisme. Hi ha molts valencianistes, joves o no tant, que hem pres consciència que el valencianisme ha de deixar d’assemblar-se a l’irreflexiu Marty McFly: ha d’aprendre a pensar estratègicament. <i>Pensar estratègicament</i> vol dir, ni menys ni manco, no deixar-se torejar. Així doncs, la pròxima vegada que ens agiten un drap davant la cara, és millor que abans d’envestir ens parem a reflexionar un moment. Per temptador que puga resultar debatre per enèsima vegada sobre el disseny de la senyera o l’accentuació oberta o tancada de tal o tal nom propi, fóra convenient que ens plantejàrem si realment són aquests els debats que hui poden ajudar a empoderar la societat valenciana, a fer possible que els valencians prenguem el timó del nostre propi futur. Perquè, en definitiva, de contribuir o no a aquest objectiu dependrà que siguem o no útils a aquesta societat, a la qual com a valencianistes pretenem servir.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/517 http://www.fundacionexe.org/web/article/517 Som el que fem Gonçal Grau</ br><p align="right"> <span style="line-height: 108%;">«</span>Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític,<br /> o bisbe, o poeta, o pagés. La meua professió,<br /> en canvi, és de ser Joan Fuster.<span style="line-height: 12.96px;">»</span><br /> Joan Fuster</p> <p> Doncs això dic jo, la tasca de la Fundació Nexe i de l’ACV Tirant lo Blanc és de ser la Fundació Nexe i l’ACV Tirant lo Blanc, respectivament. D’acord, és una frase massa òbvia per a començar aquest editorial, però últimament he hagut de repetir-la en diverses ocasions i ho faré tantes voltes com siga necessari.</p> <p> L’ACV Tirant lo Blanc va nàixer fa ja vint-i-cinc anys com una entitat cívica que volia superar conflictes estèrils que dividien els valencians i les valencianes i ens impedien avançar com a poble. Des de primera hora, incidírem en les coses que ens unien i intentàrem superar, mitjançant el debat seré, els desacords que podíem tindre. En aquell moment, per als uns érem <i>fallers</i>, per als altres, <i>catalanistes</i> (mira que ens agrada posar etiquetes), però continuàrem treballant de la manera que consideràvem més adequada per tal d’aconseguir el nostre objectiu, i pensem que, dins de les nostres possibilitats, ajudàrem a acostar posicions més o menys encontrades.</p> <p> D’aquesta manera, primer únicament des de l’ACV Tirant lo Blanc i des de fa ja cinc anys també des de la Fundació Nexe, hem dedicat els nostres esforços a aprofundir en el coneixement del nostre país, a generar debat i a difondre propostes de futur, sempre en clau valenciana. La nostra voluntat ha sigut i és millorar la qualitat de vida de les persones al País Valencià, promoure el respecte als nostres trets identitaris i augmentar la capacitat d’autogestió del poble valencià. El nostre subjecte d’actuació directa ha sigut i és el conjunt de la societat valenciana.</p> <p> En aquest camí hem coincidit amb altres companys i, com que sempre ens ha agradat treballar en xarxa, hi hem intentat establir sinergies. No només en el món associatiu, en el qual treballem, sinó també en el polític, ja que som conscients que sense voluntat política no hi ha canvi possible.</p> <p> L’àmbit polític és un actor fonamental en la presa de decisions sobre el nostre present i futur; per això, la participació de personalitats polítiques en les nostres activitats ha sigut una constant. A més a més, la voluntat de transversalitat que ens caracteritza ens ha portat a establir contactes amb representants de partits polítics de diverses tendències i colors; amb tot, les relacions han sigut especialment estretes amb el Bloc Nacionalista Valencià i, consegüentment, amb Compromís, ja que són el partit i la coalició, respectivament, que, segons el nostre parer, millor representen la nostra manera d’entendre el valencianisme.</p> <p> A hores d’ara, el valencianisme polític està en el millor moment de la seua història, i des del Tirant i Nexe hem de felicitar, en primer lloc, el Bloc —per aconseguir dur una veu estrictament valenciana a tots els òrgans de decisió que ens afecten com a poble— i, evidentment, Compromís —per ser capaç d’engrescar una bona part de la societat valenciana a sumar-se al projecte. Ara bé, com que la felicitat mai no pot ser plena, també en aquests moments el valencianisme polític està vivint moments de tensió.</p> <p> En les darreres setmanes han aparegut a la premsa afirmacions errònies sobre els posicionaments de Nexe i Tirant al voltant de dinàmiques internes de partits polítics, concretament del Bloc. Per això, m’agradaria aprofitar aquest editorial per a recordar que nosaltres no participem de la vida i les decisions pròpies de l’estructura orgànica de cap partit polític. Encara que compartim molts aspectes amb el Bloc i ens reconeixem com a referents importants dins de l’àmbit d’actuació de cadascú, la nostra relació està basada en el respecte mutu.</p> <p> Actualment, el nostre principal objectiu és generar debats en el si de la societat sobre temes que considerem fonamentals per al País Valencià —com hem fet fins ara amb el finançament, la política lingüística, la reforma de les administracions, etc.—, i col·laborar amb els representants del poble valencià, elegits democràticament, i els gestors polítics de les administracions públiques aportant idees i propostes de millora. Això és el que fem i això és el que som.</p> <p> Si algú necessita fer declaracions polítiques d’ús intern i partidista o judicis de valor interessats, li demanaria que ens deixara al marge. Si algú vol conéixer la nostra opinió, sempre que siga sobre temes públics i no interns d’altres organitzacions, que ens la demane directament a nosaltres. Ara bé, si el que voleu és treballar i fer País —valencià, naturalment— compteu amb la nostra col·laboració i suport i, també, podeu apuntar-vos i participar directament de l’organització de les nostres activitats.</p> <p> Més enllà de les etiquetes que els uns o els altres ens vulguen atribuir, nosaltres continuem apostant per superar els conflictes que no van enlloc, per tindre en compte allò que ens uneix per damunt de desacords puntuals. En definitiva, nosaltres continuem treballant i refermant-nos en la voluntat de ser entitats cíviques, de ser Fundació Nexe i ACV Tirant lo Blanc. Perquè som el que fem, i nosaltres fem valencianisme.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/516 http://www.fundacionexe.org/web/article/516 3 days to imagine another Europe Elisa Signes</ br><p> <img alt="" src="/uploads/coppieters-corsega-2016.jpg" style="width: 441px; height: 294px;" /></p> <p> Amb eixa missió, homes i dones arribats de tota Europa, hem compartit idees i projectes del 31 de març al 2 d’abril d’enguany a Ajaccio (Còrsega). Així, els membres de l’Aliança Lliure Europea (ALE) i del Centre Maurits Coppieters (CMC) ens hem submergit en tres dies intensos de reunions, taules redones, conferències i alguna passejada turística. Però —sobretot— han sigut tres dies per a conèixer diferents realitats, intercanviar experiències i bones pràctiques, establir relacions que ajudaran a situar el País Valencià en l’Europa que volem.</p> <p> Una Europa que somiem amb una nova estructura institucional més democràtica, més respectuosa amb els pobles europeus no reconeguts com a estats i conscient de les realitats complexes (multinacionals) dels seus Estats membres.</p> <p> Així, durant tres dies hem debatut per aconseguir una Europa amb un marc legal que permeta una millor implementació del principi de subsidiarietat, el dret a la lliure determinació, una millor protecció de la diversitat en les societats complexes (multiètniques, multilingüístiques, amb diversitat religiosa), un sistema econòmic més just, una major protecció de les minories i un major respecte pels drets humans i col·lectius.</p> <p> La participació de la Fundació NEXE en el CMC ens permet, en perfecta sintonia amb els nostres objectius:</p> <ul> <li> <p> Tindre accés a les publicacions, debats i posicionaments dels membres de l’ALE i del CMC respecte als temes que afecten la política europea i els seus estats membres.</p> </li> <li> <p> Visibilitzar la realitat del País Valencià i fer arribar el nostre discurs a més llocs de decisió i a més organitzacions i nacions d’arreu d’Europa.</p> </li> <li> <p> Contactar directament amb nombroses organitzacions cíviques i polítiques pertanyents a minories culturals i lingüístiques d’arreu d’Europa, així com poder comptar a possibles ponents, articulistes, i col·laboradors per a les nostres activitats.</p> </li> <li> <p> Participar en projectes amb altres entitats de l’estat i en projectes internacionals</p> </li> </ul> <p> Com a mostra de les sinergies que poden nàixer de la cooperació amb el Centre Maurits Coppieters, enguany organitzarem amb ponents de diferents països el workshop “The value of multilingüalism and the minority languages in the Europea Union”. En tindreu informació més endavant.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/coppieters-corsega-2016-sopar.jpg" style="width: 440px; height: 330px;" /></p> <p> Per comentar alguna de les activitats organitzades durant els tres dies de trobada, cal destacar el suggerent sopar-debat amb Ana Stanič sota el títol «Preparing for Independence: Lessons learned from newly born states». Per als qui no conegueu Ana Stanič, cal dir que és una de les màximes expertes en la matèria, ja que va ser una de les persones que van assessorar Eslovènia i Croàcia durant les negociacions per a la seua secessió de l’estat iugoslau, i en els últims temps ha assessorat als governs de Catalunya i Escòcia en qüestions de dret internacional relacionades amb la seua independència. Per destacar un parell de frases de la seua brillant intervenció. «L'existència d’un estat és una qüestió de fet, no de criteris —simplement seguiu endavant i actueu com un» o «Els actius desapareixen fàcilment, però els deutes no ho fan».</p> <p> I ara, com ha dit el nostre president en tornar de la trobada anual del CMC: a continuar treballant des de la nostra terreta, però, sabent que per tot arreu d’Europa comptem amb molt de suport i, també, amb molts companys de viatge.</p> <p> Elisa Signes<br /> Responsable de Relacions Internacionals de la Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/515 http://www.fundacionexe.org/web/article/515 Presentacions del #demos8 al mes d'abril </ br><p> El mes d'abril es portaran a terme diverses <strong>presentacions del #demos8</strong>, l'últim llibre publicat per la Fundació Nexe. <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/499"><strong><em>El valencianisme enfront d'Espanya. Una anàlisi estratègica</em></strong></a>, del politòleg<strong> Amadeu Mezquida</strong>, se centra en el moment clau en què es troba el valencianisme i el repte importantíssim al qual s'enfronta: consolidar-se i créixer per a capgirar l’actual situació identitària al País Valencià. El llibre<i> </i>repassa els factors que han conduït el moviment valencianista al seu èxit actual i radiografia la identitat hegemònica espanyola de la societat valenciana. A partir de l’anàlisi d’aquesta paradoxa, proposa estratègies de futur des d’una perspectiva nova i diferent que no passaran desapercebudes.</p> <p> El llibre ja ha estat presentat en diversos municipis del País Valencià, i aquest mes d'abril continua la seua gira. Les presentacions previstes són les següents:</p> <p> - Divendres 15 d'abril a les 19.30h a la Casa de Cultura de <strong>Fontanars dels Alforins</strong> (La Vall d'Albaida)</p> <p> <img alt="" src="/uploads/Presentacip_Fontanars02.jpg" style="width: 170px; height: 240px;" /></p> <p> - Dijous 21 d'abril a les 19.00h a <strong>Elx</strong> (Baix Vinalopó)</p> <p> - Divendres 22 d'abril a les 19.00h a <strong>La Vila Joiosa</strong> (La Marina Baixa) </p> <p> - Dimecres 27 d'abril a les 19.00h a <strong>Faura </strong>(Camp de Morvedre)</p> <p> - Divendres 29 d'abril a les 18.00h a <strong>Canals</strong> (La Costera)</p> <p> Vos esperem per a contribuir al debat sobre la situació històrica del valencianisme. Si esteu interessats a fer una presentació del llibre al vostre municipi, vos podeu posar en contacte amb nosaltres escrivint al correu projectes@tirant.org. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/514 http://www.fundacionexe.org/web/article/514 Els valencians volen ser normals Amadeu Mezquida</ br><p> <b>Conflicte</b><br /> Venim d’una etapa fosca. Una etapa que ben mirat encara ens acompanyarà un temps en forma d’actualitat política i judicial i en forma també de conseqüències econòmiques. Amb la caiguda del PPCV va caure tot un règim, un <i>life style</i>, un model de societat i de valors. Tanta identificació hi havia entre el partit en el poder i el poble que dir Rita era dir València, dir Partit Popular era dir Comunitat Valenciana. Una hegemonia consolidada que va donar pas al miratge de la impunitat més absoluta, de la divinitat feta càrrec institucional i també del control ferri de la pròpia identitat col·lectiva del poble valencià.</p> <p> Fa 4 anys ho escrivia en un <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/244">article</a> per a Fundació Nexe: amb el canvi de paradigma la identitat valenciana construïda pel PP trontollava, el poble valencià entrava en una nova etapa «d’identitat òrfena» en què la gent buscaria nous referents i certeses. Una etapa en què els valencians reinventaríem la nostra forma de ser i sentir-nos i en què el valencianisme trobaria una bona oportunitat per a naturalitzar el seu missatge.</p> <p> Venim d’una etapa fosca. Un temps en què hi havia valencians bons i roïns, en què el partit en el poder era l’encarregat de repartir els carnets de valenciania. Tant és així que la mateixa paraula <i>valenciania</i> és un invent, un concepte creat amb una finalitat concreta, segregar entre valencians amb valenciania i mals valencians. Tant és així que fins i tot es va elaborar una llei de senyes d’identitat per a fer encabir una societat tan plural com la nostra en les tres o quatre coses –tauromàquia inclosa– que segons el PP eren les que definien eixa adequada manera de ser i sentir-nos valencians.</p> <p> Si ho analitzem des de fora, és demencial que els polítics s’atrevisquen a legislar sobre el més íntim que competeix a l’individu: la seua manera de ser, els seus sentiments de pertinença.</p> <p> Per sort eixa llei ha desaparegut. Al poble, a la gent, a tu i a mi, ningú ens ha de dir com hem de ser o com hem de sentir-nos. Crec que això també tots comencem a percebre-ho. En aquella etapa fosca la identitat valenciana s’amagava rere un núvol tèrbol de prejudicis i conflictes. La llengua, els símbols, els noms..., tot semblava un perfecte escenari per a la divisió i l’enfrontament constant, tot semblava disposat perquè ser valencià o valenciana fóra de tot excepte una cosa normal, com ser anglés, romanés o gallec.</p> <p> I és ara precisament, quan ningú s’autoatorga el dret d’instruir-nos en matèria de sentiments, quan tota una generació de valencians i valencianes hem decidit que ja toca ser normals. Que això de les divisions entre blavers i catalanistes ja cansa, que recorda a baralla d’extraradi entre bandes rivals, entre <i>ñetas</i> i <i>latin kings</i>, entre <i>red skins</i> i NS. Que ja acumulem massa anys de bovades, de conflictes exagerats, intencionadament creats o directament inventats. Que tenim un 50% d’atur juvenil, un present i un futur de pauperització galopant i que, escolta, ja tenim bastants problemes. Que ací hi ha hagut molt d’acomplexat i molt poca autoestima.</p> <p> S’olora ja, especialment entre els més joves, una nova valencianitat. “Valencianitat”, que sona com catalanitat o hispanitat, perquè existeix; i no com la <i>catalania</i> o la <i>hispanania</i>, que, com la <i>valenciania</i>, no existeixen. Una valencianitat que trenca amb el discurs de la divisió i que busca, precisament, allò que sembla natural en qualsevol identitat: unir el poble.</p> <p> <b>Comboi</b><br /> La nova valencianitat ha trobat una paraula: comboi. El comboi expressa la voluntat de marcar-se metes col·lectives que ens servisquen per a unir-nos i alhora il·lusionar-nos. El comboi pot vindre des de les institucions, com la <a href="http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-marza-fuset-abogan-impulsar-fallas-patrimonio-humanidad-20150806163749.html">campanya</a> de la candidatura de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat com tant s’entesta a demostrar Pere Fuset, o pot vindre des del sector privat per a aconseguir que la paella tinga la seua <a href="http://www.lafallera.es/val/operacion-paellaemoji/">emoticona</a> en el WhatsApp, tal com ens ha explicat Eugeni Alemany. Des del que és local fins al que és universal. Sense complexos, sense vetos. Buscant el que ens uneix: les nostres festes i tradicions, la nostra gastronomia, la nostra música...</p> <p> El comboi pot inspirar una <a href="https://www.youtube.com/watch?v=JGIgKRcnii0">cançó</a> que reivindica un model alternatiu de festes com han demostrat les Falles Populars i Combatives, o servir per a <a href="https://www.youtube.com/watch?v=gjhbmN3kLgg">promocionar</a> la Mostra de Vins, Caves i Licors i Aliments Tradicionals. El comboi és al conflicte el que la unió a la divisió.</p> <p> És la nova valencianitat que es va obrint pas en esta nova etapa que vivim com a societat. Una valencianitat prepolítica, o no tant, ja que tots sabem que allò que s’ha qualificat de prepolític en el passat després ha tingut la seua plasmació institucional. Una valencianitat més líquida i plural, d’acord amb l’actual context de globalització i societats d’amalgama en què vivim. Eixa manera d’entendre la identitat en la qual ningú reparteix carnets de pertinença, que no està renyit sentir-se valencià i català o valencià i espanyol, o sols valencià, o espanyol i pakistanés; que en esta nova manera d’entendre la identitat la cosa no va de jutjar a ningú sinó de cohesionar-nos com a societat, de reivindicar-nos en el món i de marcar-nos objectius que ens comboien a tots. Vaja, que la cosa, al cap i a la fi, va de ser normals, que ja tocava.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/513 http://www.fundacionexe.org/web/article/513 El futur dels nostres pobles Joan Sanchis</ br><p> Durant aquests darrers temps he estat estudiant algunes qüestions relacionades amb la geografia econòmica urbana i regional. Després de gairebé sis anys de formació reglada com a economista, em cridava fortament l’atenció el paper clarament secundari que la major part d’economistes atorgaven al territori. La qüestió de la localització és habitualment tractada als plans d’estudi com una qüestió menor, més encara amb l’ascens de la globalització, la integració de mercats i l’elevada mobilitat de factors productius que caracteritzen el món actual.</p> <p> Hi ha una certa percepció, defensada acadèmicament per nombrosos autors i amb certa popularitat social, que cada vegada el món és més pla. En altres paraules, les decisions de localització són cada vegada més irrellevants per a empreses i professionals. Això resulta possible en bona mesura gràcies a l’abaratiment del transport, la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i la creixent integració cultural, política i econòmica. Aquest posicionament resultaria a priori creïble si no fora perquè les dades empíriques tendeixen justament a mostrar el contrari. Lluny de dispersar-se de forma homogènia, l’activitat econòmica global i també la població, es troba cada vegada més concentrada entorn de determinades ciutats, àrees metropolitanes i grans megaregions que s’estenen a través de diferents territoris.</p> <p> Actualment, més del 50% de la població mundial viu en àrees urbanes i és precisament allà on es concentra bona part de l’activitat econòmica, la creativitat i la innovació. Diferents estudiosos de l’economia urbana, com Jane Jacobs o més recentment Richard Florida, han emfatitzat la importància econòmica de les ciutats com a centres de producció, distribució i consum. Les grans àrees urbanes ofereixen considerables avantatges des del punt de vista de l’organització econòmica. Contenen generalment grans mercats, abundant mà d’obra qualificada i diversa, i possibiliten l’aprenentatge i intercanvi d’informació entre diferents empreses i professionals.</p> <p> La tria d’una ubicació determinada per a desenvolupar activitats acadèmiques o professionals condicionarà de forma directa les possibilitats que tindrem al nostre abast. Això és cert no tan sols en termes econòmics sinó també pel que fa a altres elements socials i culturals que determinen de forma directa la qualitat de les nostres vides. En aquest sentit, les ciutats acostumen a comptar generalment amb una oferta d’oci més variada, de major qualitat, i una vida social més dinàmica i participativa. Ofereixen també millors infraestructures, disponibilitat de transport públic i major connectivitat amb altres territoris. Tot plegat, afavoreix que les ciutats siguen de forma majoritària la ubicació escollida pels individus més ben formats i amb majors aptituds emprenedores, aquells que en conseqüència presenten una major propensió a la innovació i a la creativitat.</p> <p> Comptat i debatut, resulta raonable sostenir la tesi que les ciutats i les grans àrees urbanes concentraran cada vegada un percentatge més alt de la nostra població. Aquesta concentració no serà solament quantitativa, sinó que cada vegada ho serà més també de qualitativa. Els individus més qualificats, les empreses i professionals amb majors ambicions i capacitat d’innovació s’ubiquen cada cop més a les grans ciutats o a les seues àrees metropolitanes.</p> <p> En aquest context, hi ha una qüestió que, tenint en compte els meus orígens, no puc obviar i és quin paper jugaran els pobles i les ciutats menudes en aquest nou escenari de la geografia econòmica global. Dia rere dia, resulta possible corroborar les tendències que hem mencionat amb anterioritat. Cada vegada hi ha més joves que marxen a les ciutats a fer els seus estudis universitaris i molts d’ells acaben només tornant-hi de forma puntual per mantenir contacte amb família i amics. La principal raó és evidentment la manca d’oportunitats laborals, però també juguen un paper important els majors atractius de la ciutat pel que fa a la seua oferta d’oci, el seu entorn social més divers i tolerant, o la major disponibilitat d’infraestructures de tot tipus.</p> <p> Així doncs, ¿quin futur els espera als nostres pobles? ¿Hi ha marge per a millorar el seu atractiu i potenciar les oportunitats de desenvolupament personal que ofereixen o pel contrari estan condemnats a veure minvar la seua població fins a convertir-se en espais merament residencials? Aquestes són les qüestions que intentarem abordar en la segona part d’aquest article.</p> <p> *******</p> <p> Fa escassament dues setmanes tancava la primera part d’aquest article plantejant una sèrie de qüestions al voltant del futur que els espera als nostres pobles en un context de creixent urbanització. Les ciutats cada vegada concentren un major nombre de recursos materials i immaterials. Són pols d’atracció d’inversió, de capital humà, de creativitat, d’innovació; factors que constitueixen sense cap mena de dubte les principals forces motores del creixement econòmic modern. Enfront d’això, els pobles, les ciutats més menudes, han sofert en els darrers anys un drenatge permanent de recursos i de població, especialment d’ençà que va començar la crisi. Així doncs, en aquest article abordarem dues qüestions fonamentals: què determina l’elecció personal del lloc de residència i què poden fer els pobles per millorar el seu posicionament en aquesta tria.</p> <p> Per a respondre a la primera pregunta, resulta interessant revisar algunes idees derivades de diferents estudis elaborats per l’urbanista Richard Florida i el seu equip. Una de les principals conclusions obtingudes a través d’aquesta recerca és que la nostra elecció d’on viure està fonamentalment condicionada per la nostra percepció general de felicitat en un determinat lloc. Florida i el seu equip agrupen els factors que hi influeixen en cinc categories: 1. Seguretat econòmica i física; 2. Serveis bàsics i infraestructures; 3. Lideratge i vida social; 4. Obertura i nivell de tolerància; 5. L’estètica, la bellesa física i l’oferta cultural. En termes generals, Florida sosté que els llocs amb un major potencial de creixement són aquells que posseeixen les tres T: talent, tolerància i tecnologia.</p> <p> Resulta evident que les ciutats presenten avantatges importants en alguns dels aspectes anteriorment mencionats, per exemple pel que fa a disponibilitat d’oportunitats econòmiques, infraestructures o dimensió de l’oferta cultural. Tot i això, també resulta igualment evident les potencialitats dels pobles en altres com la seguretat, la bellesa física, el ritme de vida tranquil i econòmicament més assequible. Al capdavall la tria és una qüestió de jerarquitzar prioritats, on entren en joc altres variables importants com la valoració que atorguem a romandre a prop de la família i amics. Aquest darrer factor és especialment important en el context que tractem, tanmateix la seua rellevància ha disminuït gràcies a la difusió de les noves tecnologies de la comunicació i l’abaratiment dels costos de transport.</p> <p> Tenint en compte els diferents factors que influeixen globalment en la tria del nostre lloc de residència, centrem ara la nostra atenció en el futur. Parlem necessàriament de les generacions joves, aquells que majoritàriament concentren les tres T de Florida: formació, obertura de mires i domini de les noves tecnologies. Els estudis disponibles indiquen que els joves amb major formació, tot i que atorguen una importància important a les oportunitats laborals, prioritzen els factors relacionats amb la qualitat de vida. Aquest fet suposa una oportunitat, però també una debilitat important per als pobles. Una oportunitat en tant que la qualitat de vida pel que fa a la seguretat o la disponibilitat d’espais naturals és generalment major als pobles. Una debilitat important en tant que la qualitat de vida relacionada amb els aspectes laborals, socials, culturals, tecnològics o de disponibilitat d’infraestructures és sensiblement menor. En la balança, atenent l’evidència empírica, actualment pesen més les debilitats.</p> <p> Així doncs, ¿quines són les opcions dels pobles per tractar de capgirar o almenys equilibrar la balança? Sense pretendre excloure altres alternatives possibles, trobe que existeixen fonamentalment dues vies diferents d’actuació.</p> <p> Una primera via consisteix a tractar d’especialitzar-se en aspectes en què les ciutats no són especialment bones. En altres paraules, parlem de tractar de potenciar els avantatges comparatius amb els quals ja compten els pobles, per exemple l’entorn natural, el patrimoni rural, la vida relaxada i tranquil·la. Tot això, acompanyat al mateix temps de millores pel que fa a la connectivitat i disponibilitat d’infraestructures de transport. Dissortadament, el risc de tot plegat és que els pobles acaben convertint-se en espais merament residencials, de vacances, un lloc on passar el cap de setmana però poc propici per a desenvolupar altres aspectes socials, laborals o de formació.</p> <p> La segona via consisteix a tractar d’aprofitar sinergies conjuntes entre diferents municipis per a tractar de competir amb els grans espais urbans. Això pot prendre forma de xarxes de col·laboració, formals o informals, que permeten als municipis assolir l’escala idònia per a desenvolupar de forma més eficient i eficaç determinades polítiques públiques. Aquestes xarxes s’haurien de teixir sobre realitats funcionals prèviament existents i haurien de permetre, entre altres coses, millorar les oportunitats d’ocupació, la disponibilitat de serveis públics o l’oferta cultural. Mesures específiques poden ser la gestió conjunta de polígons industrials, la inversió i la gestió mancomunada en serveis públics o la coordinació d’una oferta sociocultural compartida. Possiblement, les mancomunitats de municipis en l’àmbit comarcal són l’instrument que més s’assembla en l’actualitat al que plantege, tot i que ara per ara presenten greus dèficits pel que fa a competències assumides, dotació pressupostària i en definitiva voluntat política per a redimensionar la gestió de determinades polítiques. A més, no sempre coincideixen amb les àrees funcionals més apropiades.</p> <p> Evidentment, les dues vies mencionades amb anterioritat no són incompatibles entre si i possiblement una combinació de mesures a dues bandes siga el més idoni. En tot cas, cal tenir en compte que només la segona opció, teixir xarxes de col·laboració i redimensionar polítiques, garanteix a mitjà i llarg termini un major dinamisme que permeta retenir les generacions més formades i creatives de forma permanent. En definitiva, la conclusió més important que aquestes reflexions ens permeten obtenir és que el futur dels nostres pobles dependrà en última instància de la seua capacitat per a seguir fent-nos feliços en els diferents aspectes que són importants a les nostres vides. I les nostres vides ja no són tan senzilles ni inamovibles com possiblement ho eren dècades enrere, les noves generacions tenim noves prioritats, un major grau d’exigència amb allò que esperem del nostre poble, de la nostra ciutat. Tot plegat constitueix un repte inèdit fins a la data. De nosaltres, dels nostres gestors, de la societat en el seu conjunt, dependrà eixir-ne reforçats o debilitats.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/512 http://www.fundacionexe.org/web/article/512 La visibilitat del País Valencià emergent als mitjans catalans Vicent Canet</ br><p lang="zxx"> “Són valencians els que han furtat i valencians són també els funcionaris i polítics que, de vegades jugant-se molt, han destapat totes i cadascuna de les trames que envolten al PPCV. Amb aquestes paraules responia Amadeu Mezquida al seu article a ElDiario.es “<a href="http://www.eldiario.es/cv/opinion/Valencians-ens-mereixem-homenatge_6_480211992.html"><strong>Valencians, ens mereixem un homenatge</strong></a>” a un dels tòpics que recauen encara sobre els valencians: la corrupció. Una resposta assossegada a acudits com “la corrupció i la paella, com a València enlloc” que circulaven feia setmanes per xarxes i xats i que simbolitzen eixe escarni que cite. “Cansadets estem ja de sentir-ho” recorda Mezquida, i en un to més dur afirma que “ací els corruptes han caigut, ja no governen. Mentre tot el PP de València desfila un rere l’altre per la caserna de la Guàrdia Civil a declarar, a Catalunya continua governant el partit dels Pujol, a Madrid el partit de la Gürtel i a Andalusia el partit dels EROs”. Mezquida és un dels politòlegs referents del valencianisme: ha estat director de la campanya municipal de València de Compromís, és assessor d’aquest partit, secretari general de l’ACV-Tirant lo Blanc i autor del llibre <em>El valencianisme enfront d’Espanya</em>, recentment publicat.</p> <p> Evidentment, no es tracta de negar la major: el País Valencià ha viscut, si més no presumptament, un vertader saqueig per part de sectors importants de la seua classe política -essencialment del Partit Popular- i elits econòmiques com demostren els innumerables casos de corrupció que s’han fet públics als mitjans de comunicació. Una situació que, com a valencià de naixement i sentiment, m’entristeix notablement. Però sí que crec que hem estat bocs expiatoris i blanc fàcil d’un Estat com l’espanyol que no acaba de pair que ha tingut classes polítiques i econòmiques que han participat, si més no presumptament, de forma massiva en un saqueig en situacions molt similars a la valenciana.</p> <p> <strong>El canvi polític</strong></p> <p> Fa poc ha arribat el canvi polític al País Valencià, però els canvis polítics no s’improvisen en un dia d’eleccions, ni en quatre anys de legislatura. Els canvis profunds es generen durant molts anys. I és ací on rau la clau de la meua reflexió en referència al periodisme: els mitjans catalans i espanyols s’han centrat amb allò negatiu que passava en el territori valencià obviant allò positiu. S’ha visibilitzat només la corrupció i no tota la feina d’oposició a aquest model que ha donat lloc al canvi polític i electoral. Hi havia i hi ha un País Valencià emergent, renovador, modern, progressista i valencianista que no s’ha visibilitzat gens als mitjans (ni espanyols ni catalans). El canvi no s’entén sense el paper de Compromís en el vessant polític, però tampoc sense la feina de formigueta d’Escola Valenciana, Salvem el Cabanyal, les víctimes de l’accident de Metro del 3 de juliol de 2006, i tants i tants moviments socials i la creació de tot un circuit cultural en valencià en els darrers anys.</p> <p> En el marc d’un dossier que va elaborar l’<em>Ara</em> el passat 7 de febrer sobre el saqueig de les institucions que hauria realitzat el PP al País Valencià, l’editorial titulada “El País Valencià camí de superar la pàgina més trista de la seva història” assenyala que cal visibilitzar aquest País Valencià emergent al qual feia referència abans. Concretament s’afirma que “és hora de donar visibilitat al sector de la societat valenciana més modern, innovador i tolerant”. Si bé no s’analitzava si els mitjans catalans n’havien donat visibilitat suficient a eixa societat valenciana que esmenta, sí que reclama que se’n done a partir d’ara. Mònica Oltra, entrevistada com a nou referent valencià, indicava que “la fama de corruptes és l’últim tram del calvari que ens ha tocat viure amb el PP” que ressona com a frase lapidària. Fa uns anys vaig escriure per Mèdia.cat l’article<a href="http://www.media.cat/2012/01/26/la-visibilitat-de-la-realitat-valenciana-als-mitjans-catalans"><strong> “La visibilitat de la realitat valenciana als mitjans catalans”</strong></a> on advertia de la invisibilitat del que passava al País Valencià enllà de la corrupció dels governs populars. Compromís, em queixava en l’article, no tenia visibilitat i era una nova realitat emergent que no es veia des d’una majoria dels catalans i que en les darreres eleccions valencianes ha fet eclosió de forma espectacular amb un 18% dels vots, l’alcaldia del cap i casal i l’aspiració de ser un moviment polític hegemònic. Amb tot, s’ha de reconéixer que hi ha hagut algun intent com ara el programa<em> Cosins-germans</em>, una bona iniciativa, però finita i insuficient a parer meu per pal·liar tota la desinformació existent.</p> <p> Tot i que aquesta desinformació sobre la realitat valenciana l’han generat mitjans catalans i espanyols, com es pot comprovar en<a href="http://www.media.cat/2016/02/16/per-que-el-intermedio-no-fa-acudits-sobre-madrilenys-i-corrupcio-i-si-que-en-fa-sobre-valencians"><strong> la secció d’actualitat de Mèdia.cat d’ahir</strong></a>, em preocupen més els mitjans catalans. Precisament perquè alguns creiem que els lligams que ens uneixen haurien de suposar un flux informatiu diferent. Les relacions no han estat bones en les darreres dècades per qüestions polítiques: el govern del PP, que havia integrat a l’anticatalanisme polític, ho ha dificultat. Però també, com van denunciar els autors de <em>Nosaltres Ex Valencians</em>, una certa actitud paternalista des del nord de l’Ebre. L’anticatalanisme actualment ha deixat de ser un argument electoral influent al territori valencià, com demostren les darreres eleccions celebrades, i, de fet, ha deixat d’estar present de forma rellevant al debat polític malgrat els esforços de determinats mitjans conservadors valencians.</p> <p> Seria poc precís atribuir aquesta situació de desconeixement i desinformació només al PP. Hi ha carències en el sistema mediàtic català respecte a la realitat valenciana. Les males o escasses relacions entre valencians i catalans s’han produït perquè no coneixem bé la realitat de l’altre territori i ho hem fet massa vegades a través dels tòpics i la desconfiança. Excepte, tot s’ha de dir, determinats sectors culturals o activistes que sí que han mantingut una relació fluida. I en això tenen molt a veure els mitjans i la imatge que es (re)produeix de l’altre. Cal constatar la pràctica inexistència d’un sistema mediàtic comú. Ni els mitjans catalans arriben de forma normalitzada al País Valencià ni a l’inrevés, perquè els mitjans valencians tampoc arriben a Catalunya. Només els digitals en la nostra llengua supleixen aquest buit, però no són, encara, massius entre el públic.</p> <p> <strong>I els mitjans valencians?</strong></p> <p> Hi haurà qui es preguntarà arran d’aquest article, però no fan el mateix els mitjans valencians a la realitat catalana? Tot i que no és l’objecte de l’article, crec que la desinformació és menor en el País Valencià respecte a Catalunya que a l’inrevés, ni que siga per la important presència que el “tema” català als mitjans espanyols o valencians i això fa que arriben a la societat valenciana molts dels seus debats o assoliments. I, si bé els mitjans espanyols o valencians -especialment els conservadors- poden fer arribar informació esbiaixada de la realitat catalana al sud de l’Ebre, sempre serà més àmplia i amb més matisos que la que sol arribar a Catalunya del que passa al territori valencià. Precisament pel pes informatiu de Catalunya, un pes informatiu que el País Valencià no ha tingut mai ni té ara. A banda, s’ha de dir que els i les valencianistes sí que tenen un interés demostrat per conéixer la realitat catalana, cosa que a l’inrevés no es produeix, si més no amb el mateix èmfasi. A tall d’exemple, no hi va haver equivalències al territori català de les manifestacions que es van produir al País Valencià per veure TV3, quan Punt2, el segon canal públic valencià era totalment en català i de qualitat.</p> <p> Potser és el moment de plantejar-se canvis en la relació comunicativa d’ambdues parts de l’Ebre aprofitant el canvi polític valencià. La reflexió feta des de l’<em>Ara</em> és un pas molt important perquè la germanor entre els països que parlen llengua catalana passe de ser la teoria d’una minoria a la realitat d’una majoria gràcies a una major empatia. Amb un plantejament que haguera visibilitzat els fets positius també probablement, ens haguéssem evitat algunes confusions o desconfiances o situacions de clara desinformació. Perquè que hi haja un bon intercanvi informatiu no pot dependre només del color polític dels governs, tot i que influïsca notablement, sinó que s’ha de bastir un sistema mediàtic que permeta un flux fluid i plural d’informació d’allò que passa a cada territori. Tant perquè hi ha mitjans de tot l’àmbit lingüístic com perquè els mitjans de cada territori visibilitzen també allò positiu de l’altre. En el cas que em centre en aquest article, i com demana l’<em>Ara</em>, cal visibilitzar un País Valencià emergent que molts catalans s’han perdut i encara estan perdent-se i que tot just ara, per sort, comença a autoreivindicar-se com ha fet Mezquida i comença a ser descobert per molts.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/511 http://www.fundacionexe.org/web/article/511 ‘Els valencians som així’ Antoni Martínez i Bernat</ br><p> «A mesura que una discussió en la xarxa es prolonga, la probabilitat que es produïsca una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u.» Això afirma la coneguda llei de Godwin, volent dir que la referència al nazisme està pràcticament garantida en aquestes circumstàncies (en la teoria de probabilitats, la probabilitat 1 equival a un esdeveniment que és quasi segur que ocorrerà). Doncs de la mateixa manera, podem dir que a mesura que avança i s’estira una conversa entre valencians sobre allò que alguns insisteixen a anomenar <i>casos aïllats</i> —i que de fet va pel camí d’esdevindre, més que no un arxipèlag, una Polinèsia sencera—, és a dir, sobre la corrupció vinculada al PPCV, tendeix igualment a u la probabilitat que hi aparega la frase <i>Els valencians som així</i>.</p> <p> <i>Els valencians som així </i>és, pel que he pogut comprovar, el clixé, el lloc comú de rigor en aquest context. Cal dir que si les persones mostrem no poca afició als tòpics, és pel notable servei que ens fan aquests fragments de discurs prefabricat: ens permeten, per exemple, continuar una conversa quan no se’ns acudeix res de més original per a contribuir-hi. A canvi d’això, però, es cobren el seu tribut: tot passant de boca a boca, repetint-se fins a la sacietat, els <i>llocs comuns</i> van adquirint a poc a poc l’estatus d’expressió del <i>sentit comú</i>,<i> </i>de veritat canònica consagrada pel consens social. I tot per la nostra mandra a l’hora de buscar millors arguments... El fet és que, si no volem encadenar la nostra intel·ligència al culte al tòpic, és indispensable que ens espolsem la malagana i sotmetem aquestes <i>idees rebudes</i> a crítica racional.</p> <p> Vinga, doncs, anem per faena. En primer lloc, ¿què es vol dir quan es diu que <i>els valencians som així</i>? ¿<i>Així</i>, com? Atés que qui afirma això s’inclou —ho delata el <i>som</i>— entre els valencians, no és probable que vulga dir ‘així de corruptes’ (des de fora, però, sí que hi ha qui ens penja aquesta etiqueta actualment, i fins es diuen coses com ara que <i>los valencianos llevan la corrupción en el ADN</i>; donem-ne gràcies als nostres <i>desgovernants</i> del Vintenni Negre). Més fàcil és que vulga dir ‘així de meninfots’, o de laxos, a l’hora d’exigir responsabilitats als qui ens manen quan aquests apareixen vinculats a algun cas de corrupció. De laxitud, cal admetre-ho, n’hi ha hagut en gran part del poble valencià —no en tot—, i les successives majories absolutes del PPCV en són bona prova. Ara bé, si ens comparem amb altres territoris de l’Estat (on potser resideixen aquestes persones que ens consideren, als valencians en general, corruptes de mena), no es pot dir que la societat valenciana n’isca tan malparada: al capdavall, ací hem aconseguit —gràcies a la tasca de denúncia feta per tota l’esquerra valenciana al llarg d’anys— traure del poder el partit vinculat als escàndols de corrupció, mentre que a Madrid o Andalusia el partit de la Gürtel i la Púnica i el dels ERE, respectivament, hi mantenen el govern autonòmic; i tampoc des de Catalunya no sembla que se’ns puguen donar moltes lliçons en aquest terreny.</p> <p> Veiem, doncs, que el tòpic segons el qual <i>els valencians som així </i>no acaba de fer-nos justícia. Però pitjor encara que això em sembla el fet que la frase en qüestió oblida que un poble, una societat, no <i>és </i>mai<i> </i>simplement així o aixà —vull dir: no té una essència fixa i immutable—, sinó que <i>va fent-se</i> així o aixà cada dia a través de transformacions contínues, incessants. La manera de pensar i fer d’una societat no para mai de fluir, de canviar. Pensem, per exemple, en quines eren les actituds majoritàries al nostre país fa 20 o 30 anys respecte als drets de les persones homosexuals: el matrimoni igualitari, hui àmpliament assumit, era llavors gairebé inconcebible per a la gran majoria de la gent —restava fora del <i>sentit comú</i>. L’oblit de la naturalesa canviant de les societats humanes em pareix particularment lamentable perquè pot fer d’aquest lloc comú que ens ocupa un element de desmobilització, favorable a la pervivència de l’<i>statu quo</i>. De dir <i>Els valencians som així</i> a concloure que <i>Els valencians no tenim remei</i> no va sinó un pas, i d’ací a caure en la passivitat i la resignació no em pareix que hi haja tampoc una gran distància. I no cal que us diga a qui convenen la passivitat i la resignació de la gent d’aquest país, veritat?</p> <p> Els tòpics difícilment desapareixeran mai: ens és massa còmode recórrer-hi. Però cal que aprenguem a desconfiar-ne, i que en lloc de deixar-nos menar per un suposat <i>sentit comú, </i>al capdavall conservador i immobilista, entenguem que nosaltres, amb el nostre treball per orientar el canvi social en un sentit de progrés, podem transformar també el contingut mateix dels llocs comuns. Podem fer, per exemple, que un dia no molt llunyà, quan algú diga <i>Els valencians som</i> <i>així</i> ho faça amb orgull, per significar ‘així de cívics, d’exigents amb els poderosos, d’intransigents amb la corrupció; de conscients que és responsabilitat nostra anar construint cada dia un país més decent i més habitable’. Digueu-me ‘optimista’ si voleu, però jo diria, fins i tot, que anem pel camí d’aconseguir-ho.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/510 http://www.fundacionexe.org/web/article/510 ¿Per què? Gonçal Grau</ br><p> Perquè sóc valencià. Simplement i clarament, amb l’alegria i la responsabilitat que això comporta. Eixa és la meua resposta al dubte que moltes persones es plantegen: <i>¿p</i><i>er què he de dedicar tant de temps i tants esforços al valencianisme? </i>Doncs perquè sóc valencià. I eixa és la principal motivació que m’ha portat a assumir el gran repte que suposa formar part, com a president, del nou equip de persones que estem al capdavant de la Fundació Nexe i de l’ACV Tirant lo Blanc.</p> <p> Ací, al País Valencià, és on vaig nàixer, on he passat la major part de la meua vida, on visc junt amb la meua família i les meues amistats. On treballe, on balle, on ric, on plore. On somie. Seria agosarat dir que és el millor lloc del món; per a mi és, simplement i contundentment, la meua terra, la meua gent. I veig clarament que la societat valenciana podria estar millor, i hauria d’estar millor. Ens mereixem més respecte, més justícia, més solidaritat i més reconeixement del que fins ara hem rebut, malgrat ser un dels territoris que, d’una manera responsable, més ha aportat a les arques de l’estat.</p> <p> Volem respecte a la nostra identitat com a valencians, allò que som i volem ser, la nostra manera d’expressar-nos i actuar. La riquesa cultural i patrimonial del nostre país és un dels nostres valors més importants. I, sobretot, voldria destacar la nostra llengua. Sóc valencianoparlant, valencianoescriptor, valencianopensant. Eixa és la meua —i la de molta altra gent— forma natural d’entendre el món que m’envolta, i de relacionar-m’hi. ¿Cal aprendre llengües? És clar que sí, però des d’una perspectiva de multilingüisme que es recolza en el coneixement de la llengua pròpia per a poder aprendre’n de noves, un multilingüisme autocentrat.</p> <p> Exigim justícia i solidaritat per part d’un estat que hauria d’assegurar-nos un finançament suficient per a prestar dignament els serveis socials bàsics, disposar d’unes infraestructures suficients i competitives per a la nostra economia —com, per exemple, un veritable corredor mediterrani o l’alliberament de l’AP-7— i que també afavorisquen la nostra cohesió com a poble del Sénia al Segura, com hauria de ser un autèntic servei de transport públic per tot arreu. I, fins i tot, començar a assentar les bases d’una hisenda pròpia que gestione adequadament i responsablement la recaptació dels impostos que empreses i particulars valencians aportem per a contribuir al manteniment de l’estat del benestar que ens és propi.</p> <p> I volem un reconeixement explícit i efectiu d’una major capacitat per a participar en la resolució dels problemes que ens afecten directament i que nosaltres, els valencians i les valencianes, coneixem de primera mà. Hem de ser capaços de prendre les decisions oportunes i justes per a assegurar-nos que la nostra qualitat de vida és la millor possible.</p> <p> Sincerament, l’esforç i la dedicació que he d’invertir treballant per a assolir eixos objectius em semblen insignificants comparats amb l’enorme satisfacció de saber que estic col·laborant per a aconseguir unes reivindicacions òbviament justes i, també, per a construir un futur millor per a València.</p> <p> He d’agrair i reconéixer la bona tasca duta a terme per la gent que ha estat col·laborant més activament estos últims anys en la Fundació Nexe i en l’ACV Tirant lo Blanc. Ens han deixat en el bon camí. Ara, cal que nosaltres caminem decididament cap a la consecució de la nostra missió, la nostra raó de ser. Hi estem més prop, però queda un bon tros. Una de les satisfaccions més grans en esta nova etapa és veure’m acompanyat de persones ben qualificades i honestes, però voldria que n’hi haguera més. Totes i tots hem de ser partícips de la construcció d’una societat valenciana digna, solidària i justa, lliure i sobirana. Totes i tots tenim molt a aportar. Totes i tots som importants.</p> <p> Ens veiem pel camí!</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/508 http://www.fundacionexe.org/web/article/508 Valencians, ens mereixem un homenatge Amadeu Mezquida</ br><p> Recorde que quan estudiava a la universitat va haver una ocasió en què un professor ens va contar una anècdota relacionada amb els valencians i el franquisme. L’anècdota deia que a finals dels anys 40, el model autàrquic d’economia que havia instaurat el règim feia aigües per totes bandes, s’havia demostrat com una estratègia fatal i estava a punt de provocar una crisi econòmica i alimentària de primera magnitud en tot el territori espanyol. Diu que llavors Franco va convocar d’urgència a tots els seus ministres, militars la majoria, i va posar damunt la taula una pregunta: “¿Y ahora qué vamos a hacer?” La cúpula franquista es van mirar entre ells sense saber què respondre fins que finalment Serrano Súñer, que tenia més confiança amb el dictador, va dir: “Rezar para que no hiele en Levante, excelencia ”. Afortunadament aquell any no va gelar en Levante (sic), i així la collita de taronja valenciana, que era pràcticament l’única cosa que exportava el règim a l’exterior, va donar-los un xicotet baló d’oxigen per a evitar una fallida econòmica total.</p> <p> Els valencians hem sigut decisius en molts moments de la història. Sense deixar de parlar de l’exportació de taronja per exemple, poca gent sap que a principis del segle XX les taronges valencianes arribaven als mercats més selectes de les principals ciutats europees: Londres, París, Amsterdam... la burgesia agrària valenciana, amb totes les limitacions d’aquella època, va contribuir a crear un mercat agrari europeu dècades abans que s’inventara el Mercat Europeu (amb majúscules) i la Comunitat Econòmica Europea.</p> <p> Precisament en este període naixerà l’anticatalanisme valencià. Segons alguns autors les diferències estratègiques entre la València lliurecanvista i la Catalunya tèxtil proteccionista, juntament amb l’afavoriment constant del govern de Madrid cap a les postures catalanes, alimentaren certa visió de recel cap als germans del nord, que sempre “se acaban saliendo con la suya” com denunciava en una ocasió Vicente Blasco Ibáñez. El blasquisme, un moviment que acabaria derivant cap a un republicanisme militant que impregnaria el caràcter valencià fent-lo apostar clarament per la República, la democràcia i l’expansió de drets civils durant els anys 30. I en arribar la guerra, novament els valencians apostaven per l’opció de progrés, llibertats i futur sent l’últim territori en caure en mans dels nacionals i havent estat València capital de la República durant un temps.</p> <p> Som un poble d’emprenedors, un poble emprenedor. Els valencians i les valencianes tenim certa tendència a mirar més al futur que no al passat; això ens ha sigut profitós en molts moments històrics per a saber llegir les circumstàncies de cada moment, per a apostar pel progrés i el futur i saber adaptar-nos amb major rapidesa als canvis sobtats i les crisis.</p> <p> Ho hem vist també en l’etapa democràtica, des de 1978 ençà. Quan “canvi” i “progrés” eren sinònims de “el PSOE de Felipe” els valencians i les valencianes vam estar allà. Quan el canvi i el nou cicle semblava encarnar-lo el Partit Popular també ens hi vam bolcar.</p> <p> Ens hem pogut equivocar, també hem encertat en més d’una ocasió, però el que és del tot indubtable és que el poble valencià quan de fer apostes de futur es tracta, es llança i aposta fort.</p> <p> Malgrat això, al meu parer, la història no ha estat massa justa amb nosaltres. Massa vegades se’ns ha associat a qualificatius negatius: que si meninfots, que si molls, que si desvertebrats, que si negociants... Ara ens toca el qualificatiu de corruptes i la veritat és que no puc evitar preguntar-me: és que mai ens tocarà un qualificatiu bo? Diuen que perquè els altres t’estimen el primer que has de fer és estimar-te tu mateix, i, mireu, sincerament crec que és precisament ara, amb tota la merda que està eixint, quan més motius tenim per a ‘autoestimar-nos’.</p> <p> “La corrupción y la paella, como en Valencia en ningún sitio.” Cansadets estem ja de sentir-ho, però dic jo que si és ací on més casos de corrupció estan esclatant potser és perquè els valencians i les valencianes hem decidit dir prou. Són valencians els que han furtat i valencians són també els funcionaris i polítics que, de vegades jugant-se molt, han destapat totes i cadascuna de les trames que envolten al PPCV. Més i tot, ací els corruptes han caigut, ja no governen. Mentre tot el PP de València desfila un rere l’altre per la caserna de la Guàrdia Civil a declarar, a Catalunya continua governant el partit dels Pujol, a Madrid el partit de la Gürtel i a Andalusia el partit dels EROs.</p> <p> El poble valencià, en esta ocasió com en tantes altres, ha fet el que millor sap fer: apostar fort davant d’una crisi. Emprendre. Perquè crisi és canvi i mentre en altres llocs d’Espanya les societats continuen adormides ací ja hem començat a canviar. Novament els valencians hem aplicat una màxima que ens acompanya mal que bé des de sempre: només el poble salva al poble.</p> <p> I a més, en esta ocasió, estem aprenent més lliçons encara. La primera és que mirar al futur no significa desentendre’s del passat. El passat està ahi i hem d’aprendre d’ell, per això no deixem la porqueria baix de les catifes, per això obrim finestres i ventilem. La segona lliçó és que de situacions com esta hem d’eixir tots junts, junts i reforçats; per això ara ja no ens deixem embolicar per estratègies que busquen dividir-nos i enfrontar-nos als uns contra els altres.</p> <p> Valencians, ens mereixem un homenatge. I si ningú ens el fa, ens l’hem de fer nosaltres. Perquè som nosaltres els que hem tombat als de la Gürtel, el Brugal, el Nóos, la Taula… Perquè som nosaltres els que ja encarem el futur, units, forts, amb esperança i amb alguna que altra lliçó ben apresa. Per això, estos dies que ens estan inundant per la tele amb la martingala de la ‘corrupción en Levante’, no heu de sentir vergonya, sentiu-vos orgullosos, perquè ells ja no governen, perquè desfilen pels jutjats a dotzenes i vosaltres heu contribuït a fer-ho possible. Així que si teniu amics madrilenys, catalans, andalusos o de qualsevol altre lloc ja podeu dir-los amb la cara ben alta que la dignitat, com la paella, “en Valencia como en ningún sitio”.</p> <p> <em>Amadeu Mezquida</em> és politòleg i assessor de Compromís a l’Ajuntament de València. Recentment escollit Secretari General de l’ACV-Tirant lo Blanc. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/507 http://www.fundacionexe.org/web/article/507 Cap a una nova indústria valenciana </ br><p> Un dels cinc eixos de l’acord entre Compromís i el PSOE per a un govern a la Generalitat Valenciana passa per un canvi del model productiu. Creiem que és necessari obrir un procés de reflexió amb diversos acadèmics i actors del panorama industrial valencià, a manera de <i>workshop</i>, jornades o grups de treballs per a la transformació i la renovació del teixit industrial valencià.</p> <p> Els autors d’aquest article no solament estem d’acord amb la diagnosi del problema sinó que volem obrir un debat i aportar el nostre punt de vista sobre com canviar aquest model a través d’una nova política industrial que passaria pels següents punts:</p> <p> 1. Crear una Agència Valenciana de la Innovació que hauria de:</p> <p> — Fomentar la cultura d’innovació a l’empresa: inserint titulats en pràctiques en tasques d’innovació, elaborant formació d’innovació a mesura per a cada sector, etc.</p> <p> — Facilitar la cooperació per a la innovació entre empreses.</p> <p> — Promoure els ecosistemes d’innovació o clústers industrials.</p> <p> — Connectar el territori valencià en les cadenes de valor global, buscant empreses i territoris per tot arreu del món per a fer sinergies i dur tecnologies noves.</p> <p> — Donar suport a les <i>start-ups</i> existents facilitant-les tràmits i formació.</p> <p> — Crear un sistema d’intel·ligència competitiva i productiva basat en el mapa de la indústria valenciana, posant a l’abast d’aquestes empreses una anàlisi d’oportunitats del mercat per a desenvolupar noves activitats i nous productes.</p> <p> 2. Internacionalitzar i dotar d’excel·lència les universitats, atraient professorat de talent internacional, connectant les universitats valencianes amb els EUA, Europa i Àsia.</p> <p> 3. Potenciar la tercera missió de les universitats, incloent-hi la transferència de coneixement i el foment de l’esperit emprenedor en la missió de les universitats, a través d’un paper més actiu de les oficines de transferència tecnològica, fomentant la cultura emprenedora i d’esforç, i la creació de <i>start-ups</i> entre universitaris.</p> <p> 4. Afavorir la formació en anglés de la població per a fer de la Comunitat Valenciana una regió global i integrada, estenent els programes plurilingües a totes les escoles, fent de l’ensenyament en anglés vehicular en el sistema universitari, exigint el nivell C1 als professors i mestres de nova incorporació i capacitar la resta.</p> <p> 5. Creació d’un fons d’inversió conjuntament amb un fons de reconegut prestigi (tipus Sequoia capital) que invertiria en <i>start-ups</i> a canvi d’un percentatge de les accions i del fet que tingueren una base d’operacions a la Comunitat Valenciana.</p> <p> 6. Crear un programa de préstecs a través de l’Institut Valencià de Finances per al desenvolupament i la comercialització de productes i activitats nous per al mercat en sectors de mitjana i alta tecnologia.</p> <p> 7. Diversificació de les indústries tradicionals existents segons el model de la Unió Europea: <i>smart specialization</i>.</p> <p> 8. Fomentar l’establiment de campus d’universitats estrangeres a València, fonamentalment dels EUA.</p> <p> 9. Continuar potenciant la Formació Professional dual, la creació de més centres integral d’FP, la impartició d’assignatures en anglés a l’FP.</p> <p> 10. Creació d’una associació europea d’incubadores i acceleradores de <i>start-ups</i> amb seu a València.</p> <p> 11. Creació d’una associació europea de <i>business angels</i> i fons d’inversió en s<i>tart-ups</i> amb seu a València.</p> <p> 12. Organització d’unes jornades europees sobre inversió en <i>start-ups</i> amb seu a València i freqüència anual.</p> <p> <em>José Luis Hervàs Oliver, catedràtic acreditat ANECA, Universitat Politècnica de València<br /> Carles Boronat Moll, doctor enginyer industrial, professor FP i investigador </em></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/506 http://www.fundacionexe.org/web/article/506 Valencians, empoderem-nos! Antoni Martínez i Bernat</ br><p> El valencianisme és hui, pel que sembla, una tendència en alça dins la nostra societat. <i>Pel que</i> s<i>embla</i>, tot i que alguns posen en dubte la solidesa d’aquesta tendència. Aquells qui voldríem veure-la confirmada en el futur faríem bé de reflexionar sobre com es pot aconseguir aquest objectiu.</p> <p> Jo em pregunte fins a quin punt la gent d’aquest país nostre sap, entén, què és això del valencianisme. Per a molts, supose, <i>valencianisme</i> deu ser aproximadament igual a <i>nacionalisme valencià</i>. Això podria estar bé si la gent vera igualment en el PP, C’s o el PSOE (el cas de Podemos potser és més complex) exemples obvis de <i>nacionalisme espanyol</i> (<i>espanyol castellanista</i>, es podria matisar). I això, és clar, no passa. El mal és que el terme <i>nacionalisme </i>està hui tan distorsionat en la conversa pública —no sols a Espanya, però potser a Espanya més que en altres bandes— que més que no un terme mínimament objectiu pareix un estigma del qual cal defensar-se. O del qual cal fugir: ho fa contínuament, per exemple, el catalanisme hegemònic, que busca en altres paraules (<i>sobiranista</i>, <i>independentista</i>) l’aixopluc que l’atrotinada etiqueta <i>nacionalista</i> no pot ja oferir-los.</p> <p> Precisament per això, em pense, els darrers anys s’ha prioritzat al nostre país el terme <i>valencianisme </i>sobre el de <i>nacionalisme valencià</i> (tot i que el Bloc se’n diu encara —de moment). Però aquesta constatació, és clar, ens retorna al punt d’inici: ¿sabem què és, això del valencianisme? Jo en podria proposar una definició com ara aquesta: «<i>valencianisme</i> és la valencianitat conscient i reivindicativa». Amb tot, trobe que en el cas dels moviments polítics, el més assenyat és intentar definir-los en funció de què fan, o per a què serveixen: a partir de la funció (social) més que no de l’<i>essència</i>.</p> <p> Fa uns anys Pere Fuset encunyà el terme <i>valencianisme de construcció</i>, que volia ser un valencianisme no <i>de reconciliació</i> (com l’anomenada <i>tercera via</i>) sinó ja <i>reconciliat</i>, és a dir, superador del conflicte catalanisme/anticatalanisme que mantenia paralitzat al valencianisme des del temps de la Batalla de València, en impossibilitar-ne la utilitat social. En efecte: ¿de què podia servir el valencianisme, si inevitablement conduïa a baralles interminables al voltant de la identitat valenciana i els trets o emblemes associats a aquesta, i penosament s’hi consumia i esgotava? La maniobra de Fuset era, doncs, intel·ligent i imprescindible: prou de discutir del sexe angèlic, anem per faena d’una vegada, ocupem-nos dels problemes dels valencians —que no són pocs.</p> <p> Hui, 2016, el valencianisme de construcció s’ha de traduir, al meu parer, en un valencianisme de <i>reconstrucció</i>. Perquè és tal el camp de ruïnes que ens ha deixat el vintenni negre del PP en la Generalitat que la reconstrucció és la tasca urgent i indefugible de tot valencianista, i fins i tot de tot ciutadà valencià mínimament cívic. <i>Reconstrucció </i>és, per tant, una paraula definitòria del valencianisme i de la seua tasca. Però és una paraula lligada a la conjuntura actual: a mesura que la fem realitat, anirà fent-se menys peremptòria. Això no voldrà dir, però, que el projecte valencianista ja no siga necessari, perquè el valencianisme ha d’anar més enllà, no pot limitar les seues aspiracions a reparar les innumerables destrosses que uns pèssims governants ens han llegat.</p> <p> Jo diria que la paraula emblemàtica del valencianisme podria ser <i>empoderament</i>. Aquest terme, cada dia més usat (al costat de la forma <i>apoderament</i>, jutjada més ortodoxa però que em sembla menys bona d’entendre) fa referència al procés pel qual un grup social arriba a adquirir els mitjans que li permeten augmentar i reforçar el seu potencial en termes econòmics, polítics i/o socials, i d’aquesta manera esdevé més lliure: més amo de si mateix i del seu destí. En el revers d’això, el llegat del vintenni del PP s’ha traduït en un ampli i profund <i>desempoderament</i> de la societat valenciana en tots els camps. Ens ha deixat més impotents i indefensos, més vulnerables i subalterns. Més incapaços, en definitiva, de bastir un futur millor per a nosaltres i els nostres fills.</p> <p> Així doncs, en el moment present l’empoderament dels valencians pressuposa la reconstrucció: recuperar RTVV és empoderament mediàtic; dignificar i promoure el valencià i l’ús d’aquest després de tants anys de bandejament és empoderament cultural i educatiu; aconseguir un finançament just que pose fi al maltractament que hem patit, i reforçar l’autogovern hui en perill, és empoderament financer i polític; sanejar i impulsar (entre altres coses, mitjançant la construcció de les infraestructures necessàries i tant de temps ajornades) la devastada economia valenciana, apostar de nou per una sanitat i una educació universals i de qualitat, i combatre la desigualtat creixent, és empoderament econòmic i social; etc. Però l’empoderament és un objectiu a més llarg termini també, va més enllà de la mera reconstrucció. I cal notar que és un objectiu aplicable als tres eixos actuals de la política valenciana (és a dir, les tres correlacions respecte a les quals es poden ubicar les diverses opcions polítiques del nostre país): el territorial o nacional (centre/perifèria), el social (dreta/esquerra) i el de la regeneració democràtica (<i>statu quo</i>/regeneració). Perquè també en aquest darrer el valencianisme ha de situar-se, i de fet se situa, a favor de reformes que ­—fomentant, per exemple, la transparència de les institucions— empoderen la ciutadania.</p> <p> Com assenyala Amadeu Mezquida en <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/499"><i>El valencianisme enfront d’Espanya</i></a>, un concepte que encaixa bé en més d’un marc conceptual permet la fusió de diversos eixos en un, cosa que dóna força al discurs resultant: el fa més punyent i efectiu per a la transformació de la realitat. <i>Empoderament</i> és, al meu parer, el concepte clau que permet <i>plegar</i> o fusionar els tres eixos esmentats en un. Tant si parlem de cultura i autogovern com si ho fem de serveis públics i lluita contra l’empobriment, o de transparència i control dels governants per la ciutadania, el concepte de <i>(re)empoderament</i> dels valencians és sempre plenament operatiu.</p> <p> Per tot això, si aconseguim instal·lar en les ments —començant per les dels mateixos valencianistes— que el valencianisme que propugnem és el moviment que treballa per l’empoderament nacional, socioeconòmic i ciutadà del poble valencià, crec que haurem fet un pas considerable per a afermar la utilitat social d’aquest moviment. I no dubteu que res no assegurarà millor el futur del valencianisme que això: ser útil a la gent d’aquest país.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/505 http://www.fundacionexe.org/web/article/505 Amadeu Mezquida: “La política valenciana gravita ahora sobre Compromís” Amadeu Mezquida</ br><p> SALVADOR ENGUIX. La obra se llama <em><a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/499">El valencianisme enfront d'Espanya</a></em> (Fundació Nexe), y debería ser leída por todo aquel interesado en acercarse a las nuevas tendencias que afectan al ecosistema político valenciano. Su autor, Amadeu Mezquida, es politólogo, ha sido director de la exitosa campaña de Compromís en Valencia y es asesor del concejal Pere Fuset. Y en su obra esboza el camino que debe seguir el valencianismo para que su éxito no sea coyuntural y siente las bases hacia una posición hegemónica en el País Valenciano. Mezquida ofrece una reflexión valiente, que pide superar el catalanismo de corte fusteriano en parte de la izquierda para consolidar un valencianismo integrador sobre elementos, y causas, que van más allá de la lengua o el enfrentamiento de identidades entre la valenciana y la española.</p> <p> <strong>¿Por qué este libro, y en este momento?</strong></p> <p> Este libro es un poco el fruto de una necesidad personal, porque veo que el valencianismo ha avanzado mucho en poco tiempo; en cuestión de 8 o 12 años se ha pasado de una situación de extra parlamentarismo político a una situación de gobierno. Con este libro intento explicarme a mí mismo y al lector cuáles son las claves que nos han llevado a este punto, y que hemos de hacer para que esa tendencia no sea coyuntural sino que se consolide de cara al futuro.</p> <p> <strong>¿Cómo convive la idea del valencianismo con la del nacionalismo?</strong></p> <p> De lo que hablo es de qué conceptos son importantes para construir y cuáles no. En este sentido, apuesto por un valencianismo que tenga voluntad hegemónica, de un valencianismo del cual el pueblo valenciano se pueda sentir orgulloso y se sienta identificado. Por lo tanto la utilización de los conceptos que se hagan servir es clave. Hay conceptos como “nacionalismo” que igual tienen una percepción mayoritariamente negativa en la sociedad y por lo tanto nos alejan del pueblo en lugar de acercarnos. Cuando hablamos de conceptos hablamos también de reivindicaciones, creo que el valencianismo ha de buscar elementos que sean integradores, causas que pueden llegar a una mayoría social. E integrar en su discurso tradicional a esas causas que pueden integrar a la mayoría de la población.</p> <p> <strong>¿Con causas se refiere a objetivos como la financiación autonómica?</strong></p> <p> Si, objetivos como la financiación autonómica, o crear un espacio económico propio, sobre las cuales podemos construir un relato. Lo que digo es que la identidad tiene la capacidad de convertir varias causas que se pueden explicar de manera racional en un relato sentimental, en el cual puedes tener una complicidad. Las ideologías no lo permiten en un grado tan grande. En la idea de ser valenciano te puedes sentir más o menos identificado, pero al final es una comunidad a la que perteneces en función del lugar donde vives. Y por tanto te afecta aunque no te sientas valenciano.</p> <p> <strong>¿Cómo encaja esta identidad valenciana en el catalanismo fusteriano?</strong></p> <p> Encaja en dos vertientes. Yo entiendo que ese catalanismo originario que nace en torno a la figura y al pensamiento de Joan Fuster parte de unas posiciones de nacionalismo étnico en el cual la lengua es el elemento constitutivo de la nación y por tanto hacen una analogía: si la lengua es la catalana la nación es la catalana, que es un poco lo que plantea el nacionalismo de corte alemán: el pueblo, la lengua, la cultura, la historia. Creo que ha habido una evolución desde ese catalanismo primigenio hacia posturas de un nacionalismo más cívico que busca cosas que van más allá de las características étnicas para identificarnos como pueblo. En esa transición sí que encuentro un encaje en ese nuevo modelo que modestamente yo intento plantear. La segunda es que el valencianismo ha de plantear la libertad de sentirse cada uno como quiera. Creo que las identidades nacionales han pedido muchas veces una fidelidad exclusiva al individuo, y creo que es un modelo obsoleto. Una persona puede sentirse de una identidad nacional u otra dependiendo del momento, del lugar y de la circunstancia. Y creo que el valencianismo si defiende eso se ganará la simpatía de una gran parte de la población que tiene ya incorporada esa manera de entender la identidad.</p> <p> <strong>¿Ese valencianismo integra a los que se sienten españoles?</strong></p> <p> Hablamos de un valencianismo que no exija fidelidad exclusiva. y que no te pida sobreesfuerzos ni que te conviertas en un individuo al margen de la sociedad. Lo que queremos es que nos den libertad para que nos sintamos como queramos, ese es el modelo de sociedad que ha de defender el valencianismo.</p> <p> <strong>Es decir, los castellanoparlantes pueden sentirse valencianistas</strong></p> <p> Es que la lengua no puede ser un impedimento para este valencianismo.</p> <p> <strong>Pero la lengua es fundamental en la construcción del valencianismo</strong></p> <p> Obviamente</p> <p> <strong>¿Un valencianismo que aspira a ser hegemónico, a ocupar espacios que ahora pertenecen a otras fuerzas políticas?</strong></p> <p> Más que hegemónico, que me encantaría, me gustaría que esa manera de entender la identidad, inclusiva, plural, y no jerarquizada sea la que se imponga. Y que cuando venga un partido político que me diga tú eres eso u otro, que suene a rancio y obsoleto.</p> <p> <strong>¿Crees que ese valencianismo puede impregnar a otras fuerzas políticas?</strong></p> <p> Yo lo que creo es que en un sistema de partidos, siempre hay un partido que es el partido de referencia, y es el partido a partir del cual basculan el resto. En Catalunya lo ha sido Convergència Democràtica, porque el resto ha orbitado alrededor durante décadas. A medida que Compromís se ha ido haciendo grande está pasando lo mismo, todos están mirando de reojo a ver qué hace, tal vez con la intención de copiar. Yo sí creo que Compromís se ha convertido en el centro de gravedad de la política valenciana.</p> <p> <strong>En Compromís conviven muchas sensibilidades. ¿Cuál se impondrá con el tiempo?</strong></p> <p> No sé hacia dónde avanzará, hay diversas formar de entender dentro de Compromís hacia dónde debe ir Compromís. Pero lo que si tengo claro es que el valencianismo está en una posición en la que si juega bien sus cartas puede convertirse en pieza indispensable de cara al futuro. Eso es lo que se debe trabajar, el de ser un actor activo que no se pueda prescindir de ti.</p> <p> <strong>¿Una cuestión más, cómo encaja este valencianismo en el debate entre izquierda y derecha?</strong></p> <p> Estamos en un momento en el que hay muchos actores, que dicen que la izquierda y la derecha ya son conceptos superados, pero no estoy de acuerdo, creo que la izquierda y la derecha son conceptos útiles para explicar la realidad. Pero hay un nuevo eje que sería el de lo nuevo y lo viejo que está tomando mucho protagonismo. En ese sentido creo que el modelo de identidad que yo planteo se basa en dos cuestiones, primero en el individuo; y después en la capacidad de decidir o el derecho a decidir de ese individuo, porque el que tiene protagonismo es el ciudadano. En España y en el País Valenciano, en términos generales, la derecha se ha caracterizado por obstaculizar la participación de los ciudadanos y la izquierda por intentar fomentarla; por eso creo que este nuevo enfoque que planteo casa muy bien con la izquierda y quizá no tan bien con la derecha.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/504 http://www.fundacionexe.org/web/article/504 El valencianismo cambia el relato </ br><p> PACO CERDÀ. Como aquel sin techo que mendigaba un bocadillo en la esquina y jamás tuvo que elegir entre un plazo fijo o un fondo estructurado para diversificar su inexistente capital, el valencianismo político que rondaba el 2,5 % de votos en los años noventa, que tuvo que aliarse con extraños compañeros de cama para superar la barrera del 5 % y entrar en las Corts, aquel valencianismo humilde, combativo y pobretón que sólo soñaba los rotllos que ansiaba, nunca tuvo necesidad de plantearse en serio —más allá de castillos en el aire y metavalencianismos de ombligo— cómo volcar el tablero político y social. Cómo conseguir la transición identitaria de los valencianos para que sus postulados ideológicos conquistaran la mayoría.</p> <p> No tuvo que preguntarse qué estrategia seguir para invertir todo su capital (inexistente) a un caballo ganador (del que no había rastro). Ahora, tras el boom de Compromís —entre el 15 y el 20 % del voto y con cotas de poder nunca imaginadas— sí hay equino en buena posición para competir en la carrera ideológica y aprovechar que el tablero (también el propio, pero ésa es otra cuestión) está agitado.</p> <p> Pues bien: en esta coyuntura con sabor a punto de inflexión, en esta encrucijada para el valencianismo, un primer libro emerge con vocación de hoja de ruta para invertir bien las ganancias de esa primera gran collita del 24-M. El valencianisme enfront d’Espanya, editado por la Fundació Nexe y escrito por el politólogo Amadeu Mezquida (director de la exitosa campaña electoral de Compromís en Valencia, número dos del Bloc en el cap i casal y asesor del concejal Pere Fuset), es claro en su tesis: ha llegado la hora de explicitar el conflicto identitario y consolidar un nuevo eje en la política valenciana: el eje centro-periferia. Abrir la puerta al nacionalismo valenciano.</p> <p> Si para la familia Corleone sus acciones no eran nada personal sino sólo negocios, este libro no habla de ideología, sino únicamente de estrategia. Y ahí radica su interés: en las herramientas discursivas y de enfoque que propone para hacer crecer el discurso valencianista hasta convertirlo en mayoritario.</p> <p> Nacionalismo, no; España, sí. Podría empezarse por los titulares llamativos. Basta de palabras que asustan como nacionalisme valencià o nació; hay que priorizar valencianisme —que incluye en su seno al regionalismo, federalismo, independentismo, foralismo, etc.— o poble. Basta de hacer pivotar el sentimiento valencianista sobre elementos étnicos que excluyen a las mayorías como la lengua, la cultura propia, la historia o símbolos en permanente discusión; es más útil que el valencianismo se legitime por cuestiones cívicas como el derecho a una mejor financiación o el respeto al territorio.<br /> Y sobre todo: basta de demonizar la idea de España con la que se identifica la gran mayoría de los valencianos. Es una cuestión de lógica, subraya el autor: «España ha de estar muy presente en la estrategia identitaria del valencianismo. España no debe ni puede ser ignorada, no debe ni puede ser —simplemente—negada. Desde el momento en que constituye la identidad básica del pueblo al cual se apela, surge la necesidad de elaborar un discurso capaz de analizar la identidad española, de cuestionarla y de influir en ella».</p> <p> El objetivo de este acercamiento, revela Amadeu Mezquida, es «conectar definitivamente con una sociedad incapaz de entender y asimilar una propuesta identitaria nueva sin antes ser conducida por el necesario tránsito de cuestionar la manera de entender su identidad, su españolidad». En resumen: aplicar una estrategia de «deconstrucción de la identidad española» dominante entre los valencianos.</p> <p> Cambio de marco. Esa estrategia requiere, a juicio del autor, formas que no ataquen frontalmente la identidad española. Porque hacerlo implica «atacar frontalmente a la mayoría de los valencianos». Y a nadie se conquista entrándole con insultos. Mezquida aboga por formas que pongan en cuestión la identidad española, que reflexionen acerca de ella desde otros puntos de vista más favorables. Que se señale «sus debilidades e incoherencias, explicitando el conflicto [identitario] desde nuevos marcos que nos alejen del terreno afectivo y del marco étnico en los que la identidad española y el españolismo hallan un espacio de confort».</p> <p> ¿Compraría gasolina un hombre sin coche? ¿Se sumaría un vegetariano a una barbacoa? ¿Iría un animalista a una corrida de toros? A veces puede sonar algo parecida esta propuesta de utilizar el españolismo para acercar a la masa hacia postulados valencianistas. Pero es el único camino para conquistar a la población de una comunidad autónoma que, de acuerdo con el último barómetro del CIS (2012), es la que más española se siente detrás de Madrid y Castilla y León.</p> <p> ¿Por qué? Mezquida remite a las teorías de George Lakoff, autor del ensayo No pienses en un elefante. «Para que sea aceptada, la verdad ha de encajar en los marcos que tienen las personas. Si los hechos no encajan en un marco, los hechos rebotan y el marco se mantiene», advierte Lakoff. Mezquida suma un corolario: «Los hechos —el hecho nacional valenciano, el hecho lingüístico, el hecho económico— rebotarían contra el marco cognitivo [de los valencianos] —la identidad española— porque no encajan con el marco».</p> <p> Identidad líquida. Él insta a cambiar el marco de referencia. Y ese proceso de reenmarque se consigue con cambio de lenguaje y de conceptos. De ahí el nuevo relato que propone para el valencianismo: alejado de maximalismos para conquistar a las mayorías y poner sobre la mesa el debate centro-periferia, urge un discurso en clave valencianista concebido para que «penetre mejor en esa gran mayoría de valencianos que se sienten muy cómodos instalados en el marco cognitivo-identitario español».<br /> Según el andamiaje estratégico que levanta El valencianisme enfront d’Espanya, la clave está en dotar a la identidad nacional valenciana de una concepción líquida. La idea, con permiso de Zygmunt Bauman, puede sonar lejana. Pero es fácil de explicar. Si las identidades se entienden como algo rígido —una o la otra—, la opción española aplasta a la valenciana. Si son líquidas —flexibles, permeables, intercambiables, inclusivas, compatibles— se acomoda el discurso del valencianismo a una práctica ya existente: se puede reivindicar una mejor financiación y más autonomía valenciana, hacerlo en castellano y mientras el partido de la selección española está en el descanso. «La concepción de la identidad nacional sirve como catalizador del cambio identitario», dice. Es una dulce transición «sin costes ni exigencias». Una deconstrucción encubierta del españolismo.</p> <p> Sólo así, insiste Mezquida, puede el discurso valencianista impregnar «un mosaico identitario, cultural y lingüístico tan complejo» como es un territorio con el 35,3 % de personas nacidas fuera de la Comunitat Valenciana y una frontera de ruptura sentimental entre Valencia y Alicante que aún orbita en torno a la línea Biar-Busot.</p> <p> A rebufo de Podemos y C’s. Otra idea potente que defiende el libro a lo largo de sus 210 páginas es la conveniencia de aunar el discurso del valencianismo con el de la regeneración democrática. Traducción: subirse a la ola social que ha encumbrado a Podemos o Ciudadanos para que impulse al valencianismo. Un ejemplo clave: si el discurso de la regeneración aboga por mayor capacidad de decidir para conseguir más y mejor democracia y el del valencianismo apuesta por mayor capacidad de decidir para conseguir más y mejor autonomía/autogobierno, hace falta homologar los conceptos más y mejor democracia y más y mejor autonomía. En último término se trata de defender la capacidad de decidir, de preocuparse por dónde reside el poder. Así suena el nuevo relato valencianista: con más astucia pragmática y menos enroque maximalista.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/503 http://www.fundacionexe.org/web/article/503 El #demos8 entre els llibres més venuts a la Llibreria 3 i 4 </ br><p> El <strong>#demos8 "El valencianisme enfront d'Espanya: una anàlisi estratègica" d'Amadeu Mezquida</strong> i publicat per la Fundació Nexe, ha sigut <strong>un dels llibres més venuts durant gener a la Llibreria 3 i 4</strong>. </p> <p> Per segon mes consecutiu, el vuité llibre de la col·lecció Demos està batent rècords de vendes, amb la que ja és la seua quasi exhaurida segona edició. </p> <p> Des de la seua publicació, el llibre d'Amadeu Mezquida s'està presentant arreu del País Valencià. Aquest mes de febrer estarà present a <strong>Gandia, Tavernes de la Valldigna</strong> i altres localitats que es confirmaran pròximament. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/502 http://www.fundacionexe.org/web/article/502 L’ocupació al País Valencià, entre la recuperació i la precarització Raül Burriel</ br><p> Mariano Rajoy afirma estar satisfet amb els resultats de l’economia espanyola en l’any 2015. Exposa el creixement del PIB, l’augment de l’ocupació i la disminució de l’atur com a indicadors irrefutables del final de la crisi i la recuperació econòmica. És innegable l’evolució positiva d’aquestes dades, però un cop més estem davant d’un ús esbiaixat i partidista dels indicadors econòmics i laborals. Aquests són constructes artificials que cal interpretar de manera acurada, quan no han estat directament construïts conscientment per tal de donar suport a una determinada visió de l’economia i les relacions laborals. Per exemple, en el cas del PIB, cada cop hi ha més consens en considerar que és un mal indicador del benestar d’una societat. Un altre exemple és la manera que el govern del PP ha estat usant les dades d’atur registrat o d’afiliació a la seguretat social per a justificar la recuperació de l’ocupació, quan tenen una funció i una interpretació distinta.</p> <p> Anem a considerar alguns trets del mercat laboral d’aquest passat 2015, tenint en compte que encara no disposem de totes les dades necessàries. Podrem fer una anàlisi més acurada quan a final de més comptem amb les dades de l’EPA del quart trimestre de 2015.</p> <p> Pràcticament des del començament de la crisi s’ha manifestat una important caiguda de la població valenciana en general i de la població activa en particular (aquelles persones en edat de treballar que realment estan disponibles per fer-ho). Aquests darrers anys la crisi ha desincentivat tant als valencians com als estrangers la recerca de treball en el nostre territori. Durant aquest any 2015 hem constatat que ha continuat la caiguda de població, encara que la de població activa s’ha estabilitzat. A igual creació d’ocupació, la caiguda de la població activa comporta una disminució de l’atur. Una part important de la disminució de l’atur els darrers trimestres ha estat degut a la caiguda de la població i de la població activa, no tant a la creació de nous llocs de treball.</p> <p> Per una altra banda, trobem que la nova ocupació que s’està creant es caracteritza per la temporalitat (pràcticament el 92% dels nous contractes en 2015 eren temporals, enfront d'un 8% d’indefinits), la consolidació del treball a temps parcial (al voltant del 20%, un fenomen quasi desconegut en el mercat de treball valencià i que s’ha duplicat des de 2007) i la devaluació salarial (entre el 7% i el 25%, segons les fonts). Un panorama marcat per la precarietat en el més profund sentit de la paraula. En aquesta línia, alguns experts vaticinen un 2016 amb més ocupació, però també amb més precarietat. Per col·lectius, i sense dades molt concretes encara per al cas valencià, com sempre els joves i les dones solen mostrar indicadors laborals pitjors que els de la mitjana.</p> <p> Recentment el premi Nobel Joseph E. Stiglitz recordava en un article que la desigualtat mata, i mostrava com s’ha reduït l’esperança de vida dels estatunidencs amb menors ingressos. Si pensem que en el cas de l’Estat espanyol el creixement del PIB no s’ha traslladat ni a l’augment de les pensions, ni al del SMI, ni tan sol al dels salaris pactats per la patronal i els sindicats sistèmics, no és estrany que ens preocupe el futur immediat. El 20% de les persones més riques tenen avui uns ingressos un 25% superiors al que tenien abans de la crisi, en 2007; mentre que el 20% de les més pobres estan igual. Les rendes de les famílies han perdut poder adquisitiu respecte a les elits extractives i aquestes diferències d’ingressos entre classes socials són el generador de desigualtats en totes les facetes socials i econòmiques de les famílies. Aquesta crisi econòmica ha tingut uns clars guanyadors i uns clars perdedors.</p> <p> Finalment volia fer una crida als actuals governants valencians. Necessitem unes millors estadístiques econòmiques i laborals a nivell de País Valencià. Les estadístiques que s’ofereixen tant en l’Institut Valencià d’Estadística com en el SERVEF són clarament millorables. No és possible fer una bona intervenció si no es compta amb les dades per a fer un bon diagnòstic.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/501 http://www.fundacionexe.org/web/article/501 El ‘fracàs’ d’És el moment Carlos Villodres</ br><p> Fa quatre anys vaig escriure un article amb un títol semblant a este. Es deia “<a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/171">El fracàs de Compromís</a>”. Una provocació per a argumentar, amb dades, per què creia errònia la interpretació que molts mitjans de comunicació feien sobre el resultat de Compromís a les Generals del 2011. Pocs mesos després d’unes eleccions autonòmiques en què Compromís va ser la gran sorpresa, molts es van afanyar a assenyalar la pèrdua de vots entre novembre i maig com a demostració de la pèrdua de suport de la coalició valencianista.</p> <p> El que hi havia darrere era un comportament típic de partit d’àmbit no estatal, els quals perden suport en eleccions generals o europees respecte a locals o autonòmiques. Així i tot, Compromís-Q va fidelitzar més d’un 70% del vot. Titulars com “<a href="http://www.lasprovincias.es/v/20111122/elecciones/20n-2011/noticias/ampliaria-mayoria-corts-compromis-20111122.html">El PP ampliaría su mayoría en Les Corts y Compromís desaparecería</a>” van ser bonics exercicis de ficció de la premsa conservadora que la història s<b>’</b>ha encarregat de desmentir amb contundència.</p> <p> Després de les eleccions del passat 20 de desembre, en canvi, la premsa ha sigut prou unànime a assenyalar el gran èxit del resultat de la coalició entre Compromís i Podem: esdevindre segona força en les tres circumscripcions valencianes en unes generals, primera força en ciutats molt importants del país, superar en més de 140.000 vots al PSOE, i aconseguir 9 escons, a només 2 del PP, són dades que sustenten eixa valoració positiva.</p> <p> Hi ha, però, qui fa una valoració negativa del resultat d’És el moment basant-se en els mateixos arguments que s’utilitzaven el 2011 amb Compromís-Q. Esta vegada, però, estos arguments no provenen dels mitjans de comunicació sinó fonamentalment de l’entorn del Partit Socialista i, sorprenentment, d’un cert sector de Compromís. En este últim cas, la valoració dels resultats és molt negativa.</p> <p> En el primer cas és comprensible. Els argumentaris de partit són molt sofrits i les dades aguanten moltes interpretacions. Fins i tot, per a intentar qualificar de fracàs el resultat de la força que t’ha guanyat el lideratge de l’esquerra i t’ha agranat en importants zones del país. En el segon cas, la qüestió és més complexa. És difícil compartir la necessitat d’usar arguments d’eixe tipus (arguments que vàrem desmentir col·lectivament el 2011) per a criticar un acord que pot ser criticat des de molts altres punts de vista. El problema del pacte amb Podem està, per exemple, en el camí cap a eixa coalició. I aquí existeixen prou arguments per a haver de recórrer als tòpics que van usar alguns mitjans contra el valencianisme ja el 2011. De fet, el problema va molt més enllà i es troba en la forma de prendre decisions en el si de Compromís (sense ànim exhaustiu, pensem en la presa de decisions com el pacte i les primàries d’europees, el reglament de primàries de les autonòmiques, etc.).</p> <p> Però ja que s’ha obert el debat, parlem, doncs, d’eixe suposat fracàs d’És el moment seguint les mateixes línies argumentals del que vaig escriure el 2011.</p> <p> Sí, els resultats de Compromís-Podem en estes generals són inferiors als que van obtindre de forma agregada en les autonòmiques. Sí, és tan cert com que això ha passat en totes i cadascuna de les convocatòries i amb totes les forces de l’esquerra valencianista. Va passar amb la UPV entre 1983 i 1986; entre 1991 i 1993 o entre 1995 i 1996. Va passar amb el BLOC entre 1999 i 2000 o entre 2003 i 2004. I, com ja he assenyalat, també amb Compromís entre maig i novembre del 2011. En totes hi va haver una pèrdua de vot entre les autonòmiques i les generals. En la següent gràfica es veuen clarament l’evolució de la retenció de vot (deixem de banda les eleccions de 2007/2008 en què també es va donar este fenomen per la dificultat de comparar amb el context del trencament de CPV).</p> <p> <img alt="" src="/uploads/villodres-des-2015-grafic_fidelitat.png" style="width: 440px; height: 272px;" /></p> <p> En esta ocasió s’ha fidelitzat més de 9 de cada 10 vots. Això supera el 71% del 2011 que ja va ser una xifra de fidelització rècord. Evidentment, la presència d’una força estatal ha compensat la pèrdua de vot d’una opció netament valenciana com Compromís que en maig va penetrar en segments de l’electorat amb un sentiment de pertinença valencià menor, molt complicat de retindre davant unes generals.</p> <p> Seguint els arguments d’aquell article, caldria recordar també que este fenomen no és únic al País Valencià. És un comportament típic dels partits d’àmbit no estatal que es repeteix sistemàticament eleccions rere elecció a Galícia, Euskadi, Navarra, Illes Balears, Catalunya o Aragó. Em permet copiar el mateix gràfic del 2011, amb la mitjana de fidelització dels diferents partits d’àmbit no estatal fins aquell any.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/villodres-des-2015-mitjanafidelitzacio.png" style="width: 440px; height: 265px;" /></p> <p> És una evidència, per tant, que els partits d’àmbit no estatal tenen un millor comportament en les locals/autonòmiques que en les generals, i millor en estes que en les europees. En eixe sentit, és tan incorrecte comparar unes autonòmiques amb unes generals com ho podria ser comparar estes generals amb les últimes europees. Podríem fer-ho com a divertiment, i comprovar com la suma de Compromís-Primavera Europea i Podemos va obtindre un agregat del 16,15%. Si el comparàrem amb el 25,24% actual, ¿quina conclusió caldria traure?</p> <p> La comparativa correcta és, per tant, amb les eleccions del mateix tipus. I en este cas, de l’entrada de Joan Baldoví amb els 125,306 vots de Compromís-Q (4,8%) com a cinquena força hem passat als 671,071 (25,2%) de Compromís-Podem com a segona força del país i 4 diputats de Compromís (9 en total).</p> <p> Evidentment, qualsevol és lliure de rebuscar en les dades l’enfocament que crega més beneficiós per a donar suport als seus arguments. Però si vàrem estar d’acord que el 2011 eixe fracàs predicat des dels mitjans no existia sinó que érem davant d’un pas més del valencianisme en el cicle electoral, també haurem d’estar d’acord esta vegada. Amb els mateixos arguments podem dir que la coalició ha sigut un èxit electoral i que tanca el cicle electoral del valencianisme aconseguint els objectius marcats per a cada contesa.</p> <p> Hi ha motius per al descontentament. En els últims mesos n’he sentit parlar d’alguns. Descontentament amb les formes de gestació de la coalició. Descontentament amb fórmules que incloguen forces estatals. Descontentament amb la manera de funcionar de Compromís. Descontentament amb les dimissions mediàtiques a les portes d’una campanya. En definitiva, descontentament amb el que ha passat en els últims mesos (o anys). Molts d’estos motius els compartisc, però, si ens atenim a les dades, el resultat electoral no pot ser un motiu per a estar descontents, sinó per a ser conscients de la responsabilitat que tenim els valencianistes. I més en un context amb el debat territorial més viu que mai i en el qual cal lamentar l’absència al Congrés dels Diputats de formacions com Més, el BNG/Nós, o Geroa Bai que no han aconseguit representació.</p> <p> Deslliguem, per tant, les causes del descontentament de l’anàlisi dels resultats electorals. Tenint clar, això sí, que estos resultats positius tampoc han d’interferir en el debat sobre les mancances organitzatives de Compromís que arrossega des de la seua fundació. En esta línia, em permetré acabar l’article amb les mateixes paraules que el 2011:</p> <p> <i>Ara bé, els èxits electorals sempre són provisionals, i per a consolidar-los en el temps, Compromís té un gran repte: adequar la seua organització a la seua nova realitat, i el seu missatge al nou context polític després del 20-N </i>[20-D]<i>.</i> <i>Però, de tot això, ja en parlarem en una altra ocasió.</i></p> <p> I tant que en continuarem parlant!</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/500 http://www.fundacionexe.org/web/article/500 ‘El valencianisme enfront d’Espanya’, #Demos8 Amadeu Mezquida</ br><p> <img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/Demos8-portada-220.jpg" style="margin: 0px 10px 10px 0px; float: left; width: 220px; height: 355px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos008.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/fundacio-nexe-demos/48-el-valencianisme-enfront-d-espanya-una-analisi-estrategica-9788494324963.html">ací</a>.</p> <p> El valencianisme es troba en un moment clau de la seua trajectòria i s’enfronta a un repte importantíssim: consolidar-se i créixer per a capgirar l’actual situació identitària al País Valencià. <i>El valencianisme enfront d’Espanya</i> repassa els factors que han conduït el moviment valencianista al seu èxit actual i radiografia la identitat hegemònica espanyola de la societat valenciana. A partir de l’anàlisi d’aquesta paradoxa, proposa estratègies de futur des d’una perspectiva nova i diferent que no passaran desapercebudes.</p> <p> <b>Amadeu Mezquida Ortega</b> (València, 1986) és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de València, té un mestratge en Gestió Pública per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i estudis en Dret i Gestió de xarxes. Valencianista actiu des del 2006, col·labora habitualment amb <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/37">els seus articles en la Fundació Nexe</a> i <a href="http://www.eldiario.es/autores/amadeu_mezquida/">eldiario.es</a>. Recentment ha dirigit la campanya electoral de Compromís a València (2015), que ha propiciat el canvi polític a la ciutat.</p> <p> Títol: <i>El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica</i><br /> Fundació Nexe, novembre del 2015. 210 pàg.<br /> Demos, 8.<br /> ISBN: 978-84-943249-6-3</p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos008.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/fundacio-nexe-demos/48-el-valencianisme-enfront-d-espanya-una-analisi-estrategica-9788494324963.html">ací</a>.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/499 http://www.fundacionexe.org/web/article/499 Presentació del #Demos8, ‘El valencianisme enfront d’Espanya’ </ br><p> Les properes setmanes tindran lloc les presentacions del darrer Demos publicat per la Fundació Nexe. Es tracta del Demos 8, <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/499"><em>El valenciansime enfront d’Espanya: una anàlisi estratègica</em></a>, d’Amadeu Mezquida, que ha estat finançat a través de Verkami amb la col·laboració de 126 mecenes.</p> <p> El valencianisme es troba en un moment clau de la seua trajectòria, però s’enfronta a un repte important: consolidar-se i créixer per a subvertir l’actual situació identitària al País Valencià. Però “El valencianisme enfront d’Espanya” va més enllà de repassar els factors que han conduït el moviment valencianista al seu èxit actual alhora o fer una radiografia de la identitat hegemònica espanyola en la societat valenciana. L’obra de Mezquida planteja propostes estratègiques de futur des d’una perspectiva nova i diferent que no passarà gens desapercebuda ni deixarà indiferent als i les lectores.</p> <p> La presentació del llibre tindrà lloc a València el proper 26 de novembre a les 19h de la vesprada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. A més, es presentarà també a la Llotja del Cànem de Castelló el proper 4 de desembre a les 19h de la vesprada.</p> <p> Els mecenes del Verkami del Demos 8 podreu arreplegar les vostres recompenses a les presentacions del llibre. </p> <p> <img alt="" src="/uploads/presentacio-demos-8-valencia.png" style="width: 439px; height: 146px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/498 http://www.fundacionexe.org/web/article/498 Nous vents, vells problemes i esperances renovades per a l’empresa valenciana Elies Seguí</ br><p> Nous vents corren pels carrers dels nostres pobles i, encara que tots els dies el sol ix per llevant, nous gestos i formes es manifesten el dia que celebrem tot allò que ens fa un sol Poble. Uns nous aires que s’evidencien quan fa poc més de 48 hores les Corts Valencianes aprovaven per unanimitat exigir a l’Estat la reforma immediata del sistema de finançament autonòmic perquè qualsevol valencià reba la mitjana que qualsevol ciutadà espanyol.</p> <p> L’acord polític impulsat pel Consell s’ha ampliat per a incloure solemnement els empresaris valencians, els sindicats i totes les universitats públiques. Una exigència que es traduiria en una millor atenció sanitària, més educació pública o més inversions socials. El 9 d’octubre de 2015, l’injust finançament dels servicis públics dels valencians ja no és una qüestió de justícia; és el clam de tot un Poble que ningú hauria de menysprear.</p> <p> Cal agrair a tots els impulsors (especialment a l’oposició) la seua generositat per a estar a l'altura dels esdeveniments. L’acord unànime és tota una esperança, donat que fa sols 2 anys els nostres polítics no van ser capaços d’aconseguir el consens. Els vents de canvi es converteixen finalment en les necessàries esperances per a mirar amb major esperança el futur.</p> <p> No obstant, els problemes dels empresaris i emprenedors segueixen sent els mateixos de fa ja massa anys: problemes per a internacionalitzar-se, insuficient aposta per la innovació, falta de pràctiques empresarials més ètiques i responsables, dèficits en infraestructures bàsiques per a accedir als mercats, dificultats en el finançament i un mercat de treball necessitat de major capacitat i flexibilitat.</p> <p> ¿Quines són les solucions davant d’estos reptes? El fet sorprenent és que existeix un ample consens que el desitjat canvi de model productiu passa per coses com, entre d’altres, (1) diferenciar les nostres activitats productives de forma que estiguen basades en el coneixement i la innovació, (2) actuar globalment cobrint les demandes dels mercats internacionals, (3) construir models de gestió ètics i responsables que generen confiança en els consumidors, (4) impulsar el corredor mediterrani com a infraestructura crítica per al transport, (5) facilitar l’accés al crèdit en condicions regulars i (6) transformar el mercat de treball per a generar el capital humà necessari.</p> <p> Per tant, si hi ha un ampli acord en QUÈ cal fer, ¿què ens ha impedit generar els canvis per a aconseguir millores significatives en el nostre entorn empresarial? El canvi de model productiu no és una carta als reis, i sols es pot construir sobre la realitat empresarial valenciana. És a dir, són els empresaris valencians qui han de liderar eixe canvi de model, però la resta de la societat valenciana també comparteix una responsabilitat important. En conseqüència, cal un ampli acord social respecte a COM volem construir el futur de les nostres empreses i dels nostres treballs.</p> <p> ¿Els nous vents podran véncer els problemes estructurals de l’empresa valenciana? A certa edat qualsevol podria perdre l’esperança en comprovar que any darrere any els problemes continuen vigents… Hui, 9 d’octubre de 2015, veient a tots els valencians junts exigint un finançament just, noves esperances recorren els nostres carrers… M’atrevisc a demanar al Consell, l’oposició, els empresaris, els sindicats, les universitats i tota la societat civil un gran Pacte sobre el futur model productiu que volem per a l’empresa valenciana. Sobre eixa il·lusió i els compromisos que cada part assumisca, l’empresa valenciana té un esperançador futur en l’economia global.</p> <p> Elies Seguí Mas<br /> Departament d’Economia i CCSS. Universitat Politècnica de València</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/497 http://www.fundacionexe.org/web/article/497 Verkami del #demos8. El valencianisme enfront d'Espanya: una anàlisi estratègica, d'Amadeu Mezquida. </ br><p> <strong><em>El valencianisme enfront d'Espanya: una anàlisi estratègica.</em></strong> Aquest és el títol del #demos8 que la Fundació Nexe acaba de posar al Verkami, escrit pel politòleg valencià Amadeu Mezquida. El llibre repassa els factors que han conduït el moviment valencianista al seu èxit actual alhora que fa una radiografia de la identitat hegemònica espanyola en la societat valenciana, per a acabar plantejant propostes estratègiques de futur innovadores. El valencianisme es troba en un moment clau de la seua trajectòria, però s'enfronta a un repte important: consolidar-se i créixer per a subvertir l'actual situació identitària al País Valencià.</p> <p> L'autor, <strong>Amadeu Mezquida Ortega</strong> (València, 1986), és Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la Universitat de València, té un mestratge en Gestió Pública per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya i estudis en Dret i Gestió de Xarxes. Valencianista actiu des de 2006, col·labora habitualment amb els seus articles amb la Fundació Nexe i eldiario.es. Recentment, ha dirigit la campanya electoral de Compromís a València (2015) que ha propiciat el canvi polític a la ciutat.</p> <p> El <strong>Verkami</strong> del llibre estarà en marxa fins al 29 d'octubre, i hi ha moltes maneres diferents de participar-hi. Aquest és l'enllaç a través del qual hi podeu col·laborar. Ens ajudeu?</p> <p> <a href="http://www.verkami.com/projects/12914-el-valencianisme-enfront-despanya-una-analisi-estrategica-demos8">Verkami <em>El valencianisme enfront d'Espanya: una anàlisis estratègica. </em></a></p> <p> <iframe allowtransparency="true" frameborder="0" height="265" scrolling="no" src="http://www.verkami.com/projects/12914-el-valencianisme-enfront-despanya-una-analisi-estrategica-demos8/widget_landscape" width="586">No iframes supported</iframe></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/496 http://www.fundacionexe.org/web/article/496 IV edició #dospuntzero: Filosofies Online </ br><p> La Fundació Nexe i l'ACV Tirant lo Blanc organitzen la jornada <strong>#dospuntzero</strong>, aquest any en la seua quarta edició.<br /> Tindrà lloc el <strong>15 d’octubre</strong> a les <strong>17 hores</strong> a la <strong>Sala d’actes de la Facultat de Socials,</strong> amb <strong>sopar</strong> posterior a la Murta. Tindrem un programa amb més humor que mai, i comptarem amb la presència d’<strong>Eugeni Alemany, Kalebarraka, Amical Viquipèdia, Toni de l’Hostal, Curats d’Espanto, La Paella Rusa,</strong> i molts més!<a href="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2015/10/dospuntzero.jpg"><br /> </a></p> <p> Amb voluntat de reconèixer el protagonisme de les xarxes socials en la difusió del valencianisme i altres valors, s’ha organitzat un programa amb perfils de renom, que exposaran, cadascú amb el seu propi estil, la seua visió particular del món, així com mostraran, en viu i en directe, com fan i desfan des de les seues pantalles.</p> <p> Però realment s'hi val tot en les xarxes? Tots els mecanismes i mitjans són legítims per difondre un missatge o un valor? Fins i tot aquells que es contradiuen? Açò i molt més posarem a debat en la nova jornada #dospuntzero. Ningú es quedarà sense preguntes ni respostes! </p> <p> El <strong>programa</strong> serà el següent:</p> <p> 17.00 h: Presentació de la Quarta Edició de la #dospuntzero</p> <p> 17.15 h: Inici de la Taula Redona sobre Filosofies Online amb Kalebarraka, Amical Viquipèdia, Curats d’Espanto, La Paella Rusa i Toni de l’Hostal.</p> <p> 18.15 h: Taller amb els ponents: edició en directe amb participació externa sorpresa</p> <p> 19.15 h: Descans i Berenar</p> <p> 19.30 h: Eugeni Alemany, “Motivacions, creativitat i viceversa”</p> <p> 21.00 h: Sopar a la Murta amb Show de Kalebarraka i Toni de l’Hostal</p> <p> El sopar & Show a la Murta  costarà entre 10 i 12 euros. Places limitades i tancades als assistents a la jornada.<br /> Tant per al sopar com per a assistir a la Jornada heu d’emplenar el següent formulari, que es tancarà quan es supere l’aforament.</p> <p> <a href="https://docs.google.com/forms/d/1r_bf8v74X7H6Kn8_MdjSADEZi50na5iTxiZzBwzH5II/viewform">Formulari d'inscripció</a></p> <p> Vos esperem!</p> <p> <img alt="" src="/uploads/dospuntzero2015_440.jpg" style="width: 440px; height: 622px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/495 http://www.fundacionexe.org/web/article/495 Les comarques centrals valencianes per la vertebració i la reactivació del país Rafael Beneyto</ br><p> La gran crisi ha afectat molt intensament l’economia del País Valencià. Entre els anys 2007 i 2014 s’han perdut quasi 400.000 llocs de treball, un 18% dels ocupats, i la renda per càpita s’ha reduït més d’un 7%, amb la qual cosa des de l’any 1990 la renda dels valencians se situa per sota de la mitjana espanyola; malgrat que l’any 2014 conclogué amb un creixement del 2,1%, però sustentat pel turisme, i l’exportació de vehicles i productes agroalimentaris. A més a més les previsions no són més optimistes, i el risc de pobresa o exclusió social per a l’any 2020 és màxim, ja que es preveu que més del 29% de la població valenciana estarà en eixa situació.</p> <p> Tant la situació actual com les previsions de futur exigeixen una reflexió estratègica, de canvi de disseny en la política econòmica del govern valencià, considerant que cal fer-la des de baix cap amunt, des de cada territori que comparteix lligams fonamentals (àrees funcionals) cap al conjunt del país. En l’estratègia Europa 2020, que defineix la política econòmica de la Unió Europea i els estats membres, entre les seues tres prioritats indica «un creixement integrador, per a aprofundir en la cohesió econòmica, social i territorial».</p> <p> Potser tenim un País Valencià desvertebrat perquè des de l’administració pública autonòmica no s’han desenvolupat les comarques, malgrat el manament estatutari. La conseqüència evident ha estat el manteniment de la divisió provincial i la conformació de tres àrees metropolitanes que afavoreixen la deslocalització des de les comarques i l’allunyament entre València i Alacant. La gran crisi ha generat el desplaçament de la gent més preparada des de les comarques de l’interior del país, la població està estancada i la majoria dels sectors industrials no acaben de recuperar-se, amb la qual cosa la potencialitat econòmica s’ha reduït. Cal una reacció per a la reactivació.</p> <p> Malgrat això, s’ha mantingut, ni que siga en l’àmbit conceptual, acadèmic i d’investigació, l’àrea funcional de les Comarques Centrals Valencianes (CCV). Un territori de més de 655.000 habitants en la definició clàssica, però que podria arribar fins als 865.000 habitants si s’inclouen la Maria Baixa, la Foia de Xixona i la Vall de Biar, com suggereixen alguns autors (Néstor Novell). Un territori on es dóna una elevada concentració de pimes, de serveis, comercials i turístiques a la costa, i industrials i de serveis a l’interior; un elevat ambient d’emprenedoria i d’innovació; i una població amb un elevat sentiment de pertinença i consciència territorial.</p> <p> Les CCV ja començaren un projecte de cooperació territorial entre els anys 2000 i 2002. És cert que es quedà en la fase dels estudis (projecte Concercost i l’informe de l’OCDE) i una incipient estructura de govern, però els seus objectius són totalment vigents a hores d’ara: un mercat prou gran per a reestructurar el sistema productiu; sinergies entre les ciutats per a crear l’ambient d’innovació i de desenvolupament; una projecció exterior amb capacitat d’atraure activitats econòmiques, capital físic i humà, iniciatives i inversió pública.</p> <p> El canvi de govern a la Generalitat, la Diputació de València i la majoria de pobles i ciutats de les CCV, ha precipitat que es torne a parlar de cooperació, col·laboració i projectes de desenvolupament econòmic i social a l’àrea. Des del PSOE amb la seua proposta d’aliança de capitals de les CCV, fins a Compromís amb la seua proposta de rellançar el Consorci de les Comarques Centrals, en tres mesos, ja torna a estar a debat el model territorial del País Valencià, amb una òptica més limitada en el cas del PSOE i molt més agosarada en el cas de Compromís.</p> <p> La proposta dels alcaldes socialistes (Gandia, Alcoi, Ontinyent i Xàtiva) es basa en la col·laboració entre ells i en descartar cap fórmula semblant al consorci. Aposten per constituir un Consell Econòmic i Social de caràcter supramunicipal constituït per les quatre ciutats per al desenvolupament de projectes compartits i per a fer de grup de pressió davant les administracions autonòmica i estatal. Identifiquen quatre propostes d’actuació: disseny d’un pla per a la indústria i la innovació; creació d’un fòrum anual de les universitats públiques implantades a les seues ciutats; creació de la xarxa de la innovació; cooperació en la promoció turística i cultural.</p> <p> Compromís parteix de la idea que cal un òrgan de gestió (el Consorci en podria ser un) decisori i representatiu de l’àrea que aconseguira que les CCV foren un territori governat, i alhora reconegut pel govern valencià. «És la necessitat de la cooperació intermunicipal i intercomarcal, és a dir, cooperem perquè ens interessa i estem disposats a organitzar-nos en el territori perquè si no ho fem s’enfonsarà», afirma el document de propostes. Plantegen cinc línies d’actuació que són: la revolució industrial dels serveis lligada als processos de cooperació interterritorial i intersectorial de les indústries; un pla específic de reindustrialització i d’activació econòmica; un pla turístic costa-interior de les comarques centrals; creació a les comarques d’una xarxa de creadors, artistes plàstics, escènics i audiovisuals; coordinació de la formació professional a les CCV, pla de retenció d’intel·ligència i foment de l’emprenedoria, així com la definició d’accions concretes coordinades a escala comarcal per a aturats de llarga durada i joves que no han pogut accedir a un lloc de treball. Per al finançament de totes aquestes actuacions es confia en els fons europeus, ja que a partir de l’any 2016 el País Valencià serà regió en transició (per la pèrdua de renda per càpita els darrers anys de crisi) i podrà accedir a més recursos.</p> <p> Ja tenim un bon debat plantejat des de les Comarques Centrals Valencianes per a la vertebració i la reactivació del País Valencià. Ara cal que tant les administracions públiques com les universitats i els diferents agents econòmics i socials possibiliten que l’intent d’accions concertades de gestió del territori puguen arribar a bon port.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/494 http://www.fundacionexe.org/web/article/494 No és un adéu... Nathalie Torres</ br><p style="margin-left: 40px;"> «No és un adéu! La plenitud serà constant.<br /> Crear fa etern cada record, ni el temps ens podrà separar.<br /> Hem fet camins de pas per oferir mons de gratitud,<br /> com la sort d'una oportunitat per conèixer-nos tu i jo.<br /> Recorda que aquesta veu sap recordar!»</p> <p style="margin-left: 40px;"> «No és un adéu», <i>Malgrat la pluja</i>, Andreu Valor</p> <p> Abans de l’estiu celebràvem, des d’aquesta mateixa Tribuna, el primer lustre de la Fundació Nexe parlant del número 7 de la col·lecció #demos, <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/482"><i>Un país nou. Valencianisme, prosperitat i democràcia</i></a>, on es recullen articles publicats en aquesta secció al llarg dels últims cinc anys. Cinc anys dels quasi 25 que està a punt de complir l’entitat fundadora i patrona de Fundació Nexe: l’ACV Tirant lo Blanc. Vint-i-cinc anys aprofundint en el valencianisme, 25 anys <i>fent país</i>.</p> <p> Al llarg de tots aquests anys, hem fet país des de la societat civil, amb una clara vocació política: enfortir la societat valenciana per a garantir la presència pública de la ciutadania. Una societat forta (ben articulada) és un instrument poderosíssim per a defensar les aspiracions col·lectives de les persones, i les entitats cíviques tenen alhora la capacitat de canalitzar aquestes aspiracions i d’influir en l’àmbit polític. En un sistema democràtic que es vante de ser-ho, el poder polític no pot, al seu torn, prescindir del vigor procedent de l’àmbit cívic, més aviat al contrari: la seua participació en la vida pública és un factor indiscutible d’enfortiment institucional. Les noves maneres de fer política arran de les eleccions del proppassat mes de maig així ho demostren: obrir les portes de les grans institucions d’aquest país no és més que el símbol d’aquesta necessitat d’enfortir la presència pública de les ciutadanes i dels ciutadans en l’esfera pública.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/NathalieTorres1.jpg" style="width: 440px; height: 293px;" /></p> <p> Sempre des del consens i des de la humilitat, en l’entitat i la fundació que he presidit fins ara ens hem esforçat perquè tots plegats esdevinguérem, cada dia més, ciutadans amb una mentalitat més oberta, un bon esperit crític, una clara consciència ètica i un compromís cívic amb el país, amb l'objectiu d’avançar cap a una societat més justa, equitativa i democràtica.</p> <p> Com a sòcia fundadora del Tirant sempre m’he sentit molt orgullosa de la tasca de la meua entitat en el valencianisme. Però em permetreu que, d’entre tots els socis de l’entitat i tots els patrons de Nexe, m’haja sentit en els darrers quatre anys la més privilegiada: l’oportunitat de representar-los m’ha reportat la satisfacció immensa d’estar donant la cara per una gent que treballa altruistament per fer del nostre un país millor.</p> <p> Però ha arribat l’hora d’encetar nous camins, d’assumir altres responsabilitats incompatibles amb la Presidència de l’ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe. De manera que aquesta és l’última ocasió en què tinc la sort i l’honor de dirigir-me a vosaltres des de l’editorial d’aquesta Tribuna. Me’n vaig, però els meus companys en el Consell Nacional hi continuen amb el mateix compromís, constància i dedicació que fins ara: 25 anys bé que ho demostren!</p> <p> M’acomiade contenta, orgullosa i agraïda. Contenta que els meus companys i companyes confiaren en mi per a representar-los. Orgullosa de formar part d’un projecte que ha donat ple sentit a la meua vida de militància cívica i política. I agraïda, tremendament agraïda, a tots els socis i a tots els representants d’altres entitats i associacions amb qui compartim tantes coses que m’hagen fet un lloc entre ells. Ha sigut un plaer treballar i estretir lligams amb Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, el BEA, el Tempir d’Elx, Ca Revolta, Intersindical Valenciana, la Societat Coral El Micalet i tantes altres que ens han permés difondre el nostre treball i compartir inquietuds i trajecte.</p> <p> Ha sigut un privilegi compartir treball diari amb Ferran Puchades, Elies Seguí, Vicent Guillamón, Jaume Ortolà, Pere Fuset, Vicent Flor, Elisa Signes, Natxo Cosa, Maria Josep Amigó, Gonçal Grau, Clara Ferrando, Susanna Pardines, Carlos Villodres i Virgínia Santamaria. Gràcies per ser tan generosos amb mi.</p> <p> Ha sigut i és un honor formar part d’aquest col·lectiu de persones que fa 25 anys començàrem a somniar plegats el nostre País Valencià: el Tirant lo Blanc. Gràcies, de tot cor.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/493 http://www.fundacionexe.org/web/article/493 Un nou model valencià de consum responsable Natxo Costa</ br><p> L’Acord del Botànic aposta per un nou model productiu valencià —que ha d’articular-se sobre el principi de sostenibilitat social, productiva, ambiental i política—, per la reindustrialització de la nostra economia, la recuperació de l’agricultura valenciana, l’impuls d’un turisme sostenible i de qualitat i per un model de comerç equilibrat que done suport al comerç de proximitat.</p> <p> Així doncs, en la primera reunió del nou Consell es va aprovar un acord per a estudiar l’impacte de les actuals normatives d’horaris comercials i zones de gran afluència turística sobre l’estructura comercial valenciana, amb la finalitat d’adoptar mesures per a garantir la creació de llocs de treball de qualitat; i també garantir que les implantacions de grans superfícies comercials es faça de manera sostenible i amb absolut respecte als valors ambientals, patrimonials i urbanístics del nostre país.</p> <p> Per altra banda, en la Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball —només la denominació ja és tota una declaració d’intencions— estem treballant en l’impuls d’un nou patró de model econòmic, que pose a les persones com a beneficiàries i en el centre de l’economia (Economia del Bé Comú), que genere ocupació de qualitat i involucre activament a tots els agents públics i privats.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/desenvolupament_sostenible.png" style="width: 440px; height: 484px;" /></p> <p> Durant els darrers vint anys, els governs del PP a la Generalitat Valenciana i els governs de l’Estat i la Unió Europea han fet (continuen fent-les) polítiques en les quals el centre de l’economia estava ocupat pels interessos econòmics de les grans empreses i «els mercats».</p> <p> Una d’eixes polítiques, tant mitjançant legislació com amb accions que podríem qualificar de «baixa intensitat», ha consistit a fer importants canvis en les estructures comercials i hàbits de consum de la ciutadania, i amb l’excusa que un augment del consum afavoreix l’activitat econòmica, han aconseguit beneficiar els interessos d’eixes grans empreses i «mercats» què, al remat, acaben empobrint la majoria de la societat i provoquen un repartiment injust dels ingressos i un retrocés significatiu en les condicions laborals dels nombrosíssims treballadors i treballadores del sector comercial, tant assalariats com autònoms.</p> <p> Anar de compres no és una activitat d’oci. Eixe és un dels canvis en els hàbits de consum que «ens han colat» en els darrers anys. Centres comercials que barregen botigues, cinemes i restaurants, que són un negoci des del punt de vista comercial, però també han estat un negoci urbanístic (¿per què no ens sorprén?), en els quals cada nou dia d’obertura suposa un increment de la renda del lloguer i guanyar quota de mercat davant dels (xicotets) competidors. Grans superfícies comercials i empreses que han estat beneficiades per les successives reformes laborals, que no han creat nous llocs de treball sinó que han repartit de manera diferent les hores dels seus, que es veuen obligats a treballar cap de setmana sí, cap de setmana també, a canvi de «dies de festa» entre setmana. I ací hi ha la «baixa intensitat»: el comú dels mortals no entén la diferència entre el treballador d’un cinema o la treballadora d’un restaurant, que òbviament són establiments que obrin per a facilitar l’oci de la resta de la societat, i un treballador del comerç, ja que ens han fet creure que anar de compres és una activitat d’oci.</p> <p> Així doncs, eixa «perversió» del sistema és la que cal corregir. Actualment, els grans establiments i centres comercials obrin dotze hores diàries, sis dies a la setmana. Això són setanta-dues hores setmanals. A més, uns obrin (i tanquen) més prompte que altres, i si comptem els mercats municipals i el xicotet comerç, l’oferta comercial de dilluns a dissabte és molt ampla, de prop de noranta hores setmanals. I, a més, estan regulades les dates específiques —rebaixes, campanya de Nadal i Reis— en les quals es permet l’obertura en festius. Per tant, la majoria de consumidors no necessiten (no necessitem) que els centres comercials i les grans superfícies obliguen la seua plantilla a renunciar a passar el diumenge amb els seus fills, les seues parelles, les seues famílies. La majoria de la societat no necessita, ni vol, que els xicotets comerciants i els treballadors del sector comerç tinguen unes condicions laborals pitjors que la resta. La societat no vol que desaparega el comerç tradicional, ja que vol tindre oferta diversa.</p> <p> Per tant, des de la meua responsabilitat com a nou Director General de Comerç i Consum, treballaré per aconseguir que torne l’equilibri i el sentit comú en la regulació dels horaris comercials: una regulació que permeta l’existència de tots els formats comercials; que permeta que els xicotets comerciants puguen viure dignament dels seus negocis; que permeta que els treballadors del sector puguen concilia<font color="#000000">r </font><font color="#000000">vida laboral i familiar </font><font color="#000000">i tinguen </font>unes condicions de treball dignes; que permeta que els consumidors tinguen una oferta variada, tant en preus, com en horaris i en formats; que permeta avançar cap a una societat més justa, més solidària i més igualitària.</p> <p> En definitiva, avançar cap a un nou model valencià de comerç i consum responsable.</p> <p> Natxo Costa<br /> Director General de Comerç i Consum de la Generalitat Valenciana</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/492 http://www.fundacionexe.org/web/article/492 Nit de seguiment de les eleccions catalanes del 27-S </ br><p> Fundació Nexe i l'ACV Tirant lo Blanc organitzen una<strong> jornada de seguiment i anàlisi de les eleccions al Parlament de Catalunya la nit del 27 de setembre</strong>. Aquestes eleccions catalanes, de caràcter plebiscitari, són una de les fites més importants en el procés d'independència català. </p> <p> Tindrà lloc al bar <strong>La Murta, Vins i Tapes de Benimaclet</strong>, i començarà a les <strong>20 hores </strong>amb el tancament de les urnes. </p> <p> Es comptarà amb una <strong>taula redona</strong> que analitzarà la situació del procés català, a més de les enquestes i l'escrutini a <strong>TV3</strong> a mesura que avance la nit. La taula estarà formada per <strong>Ester Pínter</strong>, periodista, <strong>Amadeu Mezquida</strong>, politòleg, i <strong>Carlos Villodres</strong>, també politòleg. </p> <p> La Murta estarà acomodada per a poder seguir la taula redona amb comoditat i gaudir igualment del sopar o begudes. Es recomana assistir amb una certa antelació. </p> <p> Fins al diumenge 27!</p> <p> <img alt="" src="/uploads/Portada_-_Nit_Seguiment_27S.png" style="width: 440px; height: 163px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/491 http://www.fundacionexe.org/web/article/491 Cal ser bel·ligerants Rafael Beneyto</ br><p> Enguany sembla que estarem permanentment en campanya electoral, i de segur que l’assumpte del finançament autonòmic tindrà un lloc important als programes electorals dels partits polítics de cara a les pròximes eleccions generals. Com que l’infrafinançament que patim els valencians ha portat a l’asfíxia financera de la Generalitat i al fet que disposem d’uns serveis públics bàsics mal dotats, trobe que cal fer un esforç d’explicació didàctica de la qüestió perquè amb més informació puguem tenir més criteri d’elecció.</p> <p> La gran majoria d’impostos que paguem els valencians ho fem a l’Administració central (IRPF, IVA, Impost de Societats, impostos especials, etc.), per la qual cosa el 75% dels ingressos que disposa la Generalitat depenen del que se’ns transfereix mitjançant el sistema de finançament autonòmic. La llei orgànica que regula esta qüestió assenyala, entre d’altres, dos principis que cal que la hisenda de l’Estat (la que recapta) respecte: la suficiència de recursos per a l’exercici de les competències pròpies (carreteres, habitatge, promoció econòmica, medi ambient, turisme, cultura, esports, etc.) per a les comunitats autònomes (CCAA), i la garantia d’un nivell bàsic de serveis públics fonamentals (sanitat, ensenyament i serveis socials), independentment de la comunitat autònoma on es residisca.</p> <p> L’any 2009, s’aprovà per llei el vigent sistema de finançament autonòmic, mitjançant el qual ja s’han liquidat cinc exercicis (de 2009 a 2013, ja que el sistema es liquida dos anys després de finalitzar). Els objectius fixats llavors eren: reforçament de l’Estat del benestar, augment de l’equitat, suficiència en el finançament del conjunt de les competències autonòmiques, augment de l’autonomia i la corresponsabilitat i finalment, millora de la dinàmica i estabilitat del sistema. La mateixa llei disposava que es revisaria al cap de cinc anys (amb referència a l’any 2013) per a determinar si s’havia garantit la suficiència de recursos per a les CCAA, i l’equilibri i la sostenibilitat del sistema.</p> <p> El sistema definit, excessivament complex, es basava en la capacitat tributària de cada CA, és a dir, l’estimació d’impostos recaptats. Després s’afegien diferents fons: el de garantia de serveis públics fonamentals, que pretenia assegurar que cada CCAA rebia els mateixos recursos per habitant per al finançament d’eixos serveis; els de convergència (competitivitat i cooperació), l’objectiu dels quals era reduir les diferències amb el finançament per càpita i amb la renda per càpita de les CCAA; i finalment el fons de suficiència, que està definit com a tancament del sistema de finançament autonòmic i l’objectiu del qual era assegurar que les necessitats globals de finançament de cada CA estigueren satisfetes. Ara bé, les necessitats globals mai han estat calculades i han estat substituïdes en el càlcul del repartiment del fons de suficiència pels ingressos que rebia cada CA l’any d’inici. Quedava així garantit un statu quo pel qual les CCAA infrafinançades al principi del model ho seguien estant després.</p> <p> En un Estat descentralitzat en diferents nivells de govern (central, autonòmic i local) cal que els recursos es distribuïsquen atenent el pes de les competències de cadascun, és el que s’anomena equitat vertical. Per altra banda, com que la tributació es realitza en funció del nivell de riquesa dels ciutadans i empreses de cada CA, l’equitat horitzontal aconsella que la distribució del finançament estiga en funció de la població de cadascuna d’elles.</p> <p> Com veurem a continuació, tots estos principis i relacions no han estat respectats, bàsicament perquè l’estructura política de l’Estat espanyol, dissenyada des de la transició a la democràcia pels dos grans partits, permet un bloqueig permanent perquè no hi haja cap possibilitat d’instar la reforma o el recurs de les normes bàsiques (Constitució, Llei orgànica sobre el finançament autonòmic, concert basc, conveni navarrés, etc.) sense la seua participació. Els privilegis econòmics d’alguns territoris enfront de la solidaritat entre les CCAA i la inseguretat jurídica de poder instar principis constitucionals o orgànics, limiten les possibilitats de solució per al finançament autonòmic.</p> <p> En el quadre figuren els resultats de la liquidació del sistema de finançament autonòmic durant els anys 2009 a 2013, ordenades les CCAA de menor a major riquesa per càpita mitjana del període, sobre la base de 100 que representa el PIB per càpita d’Espanya. Tant la capacitat tributària (estimació dels impostos recaptats en cada CCAA) com el finançament homogeni (transferències a les CCAA dels impostos recaptats), tots dos per càpita, estan calculats en termes mitjans del període, considerant la base 100 que representa la mitjana de les CCAA. Hi trobem una perfecta correlació entre el nivell de riquesa per càpita de cada CA i la capacitat tributària per població, la qual cosa és molt lògica. Ara bé, si observem el finançament rebut per població, trobem una diferència molt gran entre la millor finançada (Cantàbria) i la pitjor (Illes Balears) de més del 46%.</p> <p> <strong>Liquidació del sistema de finançament autonòmic (2009-2013)</strong>.<br /> (*) En milers d'euros. Font: Ministeri d'Hisenda. </p> <table border="1" cellpadding="3" cellspacing="0"> <colgroup width="144"> </colgroup> <colgroup width="102"> </colgroup> <colgroup span="2" width="109"> </colgroup> <colgroup width="110"> </colgroup> <tbody> <tr> <td align="left" height="76">  </td> <td align="left"> <font color="#000000">Índex mitjà PIB per capita</font></td> <td align="left"> <font color="#000000">Índex mitjà Capacitat tributària/població total</font></td> <td align="left"> <font color="#000000">Índex mitjà finançament homogeni/població total</font></td> <td align="left"> <font color="#000000">Mitjana Fons Suficiència (*)</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Extremadura</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,687629112232613"> <font color="#000000">68,76%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="75,7014532587384"> <font color="#000000">75,70</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="119,216304035881"> <font color="#000000">119,22</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="464254,55"> <font color="#000000">464.254,55</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Andalusia</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,755310548735175"> <font color="#000000">75,53%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="79,9357314666888"> <font color="#000000">79,94</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="96,8701844171055"> <font color="#000000">96,87</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="1303658,696"> <font color="#000000">1.303.658,70</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Castella-la Manxa</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,799981179317488"> <font color="#000000">80,00%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="85,6235833794819"> <font color="#000000">85,62</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="106,449238998404"> <font color="#000000">106,45</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="304498,758"> <font color="#000000">304.498,76</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Múrcia</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,81931342538696"> <font color="#000000">81,93%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="83,7735478854839"> <font color="#000000">83,77</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="93,367126685403"> <font color="#000000">93,37</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="8757,63800000001"> <font color="#000000">8.757,64</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Canàries</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,848939911048577"> <font color="#000000">84,89%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="43,0405182200341"> <font color="#000000">43,04</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="90,0353364147886"> <font color="#000000">90,04</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="255796,934"> <font color="#000000">255.796,93</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">País Valencià</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,879216602937651"> <font color="#000000">87,92%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="93,2144793748443"> <font color="#000000">93,21</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="88,1863214623225"> <font color="#000000">88,19</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="-509638,27"> <font color="#000000">-509.638,27</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Galicia</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,906818386766581"> <font color="#000000">90,68%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="91,2482492775405"> <font color="#000000">91,25</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="112,003218779316"> <font color="#000000">112,00</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="791307,482"> <font color="#000000">791.307,48</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Astúries</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,932624220037611"> <font color="#000000">93,26%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="106,044757483089"> <font color="#000000">106,04</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="113,324454201567"> <font color="#000000">113,32</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="270773,182"> <font color="#000000">270.773,18</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Cantàbria</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,970141415452186"> <font color="#000000">97,01%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="113,707699207975"> <font color="#000000">113,71</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="129,084519072484"> <font color="#000000">129,08</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="433427,448"> <font color="#000000">433.427,45</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Castella i Lleó</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="0,975478199628487"> <font color="#000000">97,55%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="100,75184227856"> <font color="#000000">100,75</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="117,26986677281"> <font color="#000000">117,27</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="643586,25"> <font color="#000000">643.586,25</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Illes Balears</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="1,05374296993278"> <font color="#000000">105,37%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="121,521300381373"> <font color="#000000">121,52</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="82,0963515217799"> <font color="#000000">82,10</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="-388985,098"> <font color="#000000">-388.985,10</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Aragó</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="1,11145835320506"> <font color="#000000">111,15%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="114,311537173496"> <font color="#000000">114,31</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="117,291865674362"> <font color="#000000">117,29</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="373643,418"> <font color="#000000">373.643,42</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">La Rioja</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="1,12070745548319"> <font color="#000000">112,07%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="103,109042995733"> <font color="#000000">103,11</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="122,232638606399"> <font color="#000000">122,23</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="188984,256"> <font color="#000000">188.984,26</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Catalunya</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="1,17703610141893"> <font color="#000000">117,70%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="118,701412568909"> <font color="#000000">118,70</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="98,2730289998088"> <font color="#000000">98,27</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="1601895,548"> <font color="#000000">1.601.895,55</font></td> </tr> <tr> <td align="left" height="19"> <font color="#000000">Madrid</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;0,00%" sdval="1,30421654217737"> <font color="#000000">130,42%</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="135,204565750625"> <font color="#000000">135,20</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="96,2904421088233"> <font color="#000000">96,29</font></td> <td align="right" sdnum="1027;0;#.##0,00" sdval="209080,758"> <font color="#000000">209.080,76</font></td> </tr> </tbody> </table> <p>  </p> <p> La falta absoluta d’equitat del sistema mostra les següents incongruències:</p> <p> — CCAA pobres amb un finançament inferior a la mitjana, encara que superior a la seua capacitat tributària (Andalusia, Múrcia i Canàries).</p> <p> — CCAA amb una capacitat tributària superior a la mitjana, però amb un finançament rebut inferior a la mitjana (Illes Balears, Catalunya i Madrid). El cas més sagnant, una sola CA que presenta una riquesa per càpita inferior a la mitjana, és a dir, és pobra, i a més a més rep un finançament inferior a la mitjana i també respecte de la seua capacitat tributària, i és el cas del País Valencià.</p> <p> — CCAA més riques que el País Valencià, que reben un finançament superior la mitjana i superior també a la seua capacitat tributària, és a dir, les grans beneficiades de l’actual sistema de finançament autonòmic (Galícia, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, Aragó i la Rioja).</p> <p> — Finalment trobem el cas d’Extremadura, on la solidaritat de la resta de CCAA li permet tenir un finançament superior a la mitjana, malgrat que la seua capacitat tributària és la menor de totes les CCAA (Canàries no és comparable perquè té un sistema fiscal que no permet la comparació).</p> <p> — Per acabar, sols dos CCAA (Illes Balears i País Valencià), malgrat que reben un finançament per càpita inferior a la mitjana de les CCAA, sofreixen deduccions del fons de suficiència durant el període.</p> <p> L’Estat respecte del País Valencià ha incomplit els principis de suficiència de recursos per a atendre les competències delegades, i el de garantia, ja que el finançament rebut se situa molt lluny del nivell mitjà, tot i ser una CA pobra i aportar una capacitat tributària superior al finançament rebut. A més a més, el Fons de Suficiència no compleix la seua finalitat, ja que detrau recursos d’una CA que rep un finançament inferior a les seues necessitats globals, mesurades en termes de població.</p> <p> Amb tot això, els màxims responsables del Govern central (el que recapta i reparteix el finançament) s’atreveixen a vincular la reforma del sistema de finançament autonòmic al seu interés electoral, ja que ara afirmen que faran una proposta durant la campanya de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Per altra banda, el president del Govern central afirma que augmentarà per a l’any 2016 els fons a repartir entre les CCAA donant a entendre que és un esforç que realitza el seu govern, quan en realitat eixe augment és el resultat aritmètic simple de repartir els impostos recaptats en un moment que s’estima que seran superiors per l’evolució del cicle econòmic.</p> <p> Davant esta situació d’asfíxia financera per al País Valencià i l’actitud de l’Administració central, no queda més remei que ser bel·ligerants i reclamar l’equitat que ens mereixem.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/489 http://www.fundacionexe.org/web/article/489 El tercer eix ja està ací! Amadeu Mezquida</ br><p> <img alt="" src="/uploads/ulleres3D.jpg" style="width: 440px; height: 275px;" /></p> <p> Ara que ja han passat els cent dies de rigor que, com s’ha convingut, són necessaris per a començar a avaluar l’actuació dels governs, ens trobem en disposició d’extraure algunes lectures sobre què ha significat el 24 de maig i quin nou escenari s’obri en la vida política valenciana.</p> <p> Els resultats electorals de maig van confirmar l’existència de les dues dimensions en el sistema de partits valencià: el clàssic eix esquerra-dreta i el nou eix regeneració-<i>statu quo</i> que s’havia manifestat ocasió rere ocasió, del 2011 ençà, en enquestes i conteses electorals. La davallada espectacular del Partit Popular i l’eclosió d’un multipartidisme més pronunciat a les Corts i als ajuntaments, són les dues grans novetats que a primer colp d’ull es poden apreciar en el panorama partidista, juntament, això sí, amb els resultats de Compromís que, novament contra tot pronòstic, superaven les expectatives dipositades en la coalició del somriure.</p> <p> Hi ha, però, un «detall» que permet una lectura més profunda, una lectura de conseqüències de més ampli abast: Compromís és un partit valencià. Fixeu-vos que ja no dic valencianista (que ho és), dic valencià. I sols este fet per si mateix ja marca una gran diferència. El sistema de partits valencià ja no és un sistema de partits (únicament) espanyol, és un sistema propi. No és un sistema tan divers com el basc, el navarrés o el català, on hi ha partits espanyols i locals a dreta i esquerra, però sí que és un sistema com el gallec, el canari o el balear. ¿Segur? No, de fet, en el sistema valencià, a més a més, el partit local en qüestió es troba en posició de govern en el país i en les principals capitals. Els resultats de Compromís el passat mes de maig (18,7% a les autonòmiques, 23,54% a València) res han d’envejar, per exemple, als del BNG el 2005 (18,8% en les autonòmiques gallegues). Si ens quedem a casa nostra i girem la vista enrere, veiem que Compromís ha rebentat i esmicolat també les fites de l’antiga Unió Valenciana, que en el seu millor moment (1991) va assolir un 10,5% de vot.</p> <p> Però resulta que Compromís no sols és un partit valencià, a més, és un partit valencianista. Això està fent, i farà en el futur, que l’agenda política valenciana gire al voltant de temes de gran calat per a la identitat valenciana, com ho és ara la qüestió del finançament, que està marcant l’horitzó immediat del Consell i del qual depén fins i tot la mateixa viabilitat de l’autogovern valencià. Haurem d’acostumar-nos: una força política valencianista amb un pes tan gran en el govern autonòmic i en les capitals dibuixa un mapa que iguala i fins i tot supera el d’aquella Galícia en els seus moments de màxima esplendor nacionalista.</p> <p> Així doncs, podem augurar que, durant estos quatre anys, la qüestió de la identitat, els interessos i les necessitats dels valencians i el «conflicte» centre-perifèria estaran presents en l’opinió pública i l’actuació política. Més i tot quan ja sabem en què consistirà l’oposició que abandera la dreta —la nova i la vella—, això és: l’anticatalanisme espanyolista. Velles receptes per a nous temps. Esta estratègia de primeres no sembla desgavellada. Tenint en compte que ja els va funcionar en el passat i tenint en compte també que en l’eix regeneració-<i>statu quo</i> ho tenen negre fosc (pobrets), els queden poques escletxes per a atacar. Haurien de tindre, però, algunes coses en compte, no siga cas que la truita es pegue la volta. ¿Per què ho dic? Ara ho veureu:</p> <ul> <li> <p> En primer lloc, no som en els anys 80. La població valenciana és ara substancialment més culta políticament parlant que en plena Transició democràtica. A més, es té un accés a la informació molt més ampli que fa que la manipulació massiva siga més complicada.</p> </li> <li> <p> En segon lloc, el valencianisme que tenen enfront ara no és el que tenien enfront fa 35 anys. Este valencianisme té una cosmovisió estrictament valenciana i arrelada al territori, més ben connectada amb el pols del poble; té una pluralitat interna simbòlica i ideològica assaonada a base d’aprenentatges col·lectius d’anys i té també tota una nova generació de representants crescuts en democràcia i formats en l’extraparlamentarisme més dur que saben perfectament què volen i què s’estan jugant.</p> </li> <li> <p> El context tampoc ajuda. Catalunya ja no és una amenaça creïble, tan centrats estan en ells mateixos i «el procés» que imaginar-se el catalanisme ideant fosques estratègies annexionistes respecte al País Valencià resulta del tot ridícul. A més, la gent en general té problemes més importants per a indignar-se que una suposada amenaça separatista valenciana basada en anècdotes agafades amb pinces que, per una altra banda, semblen prou raonables tenint en compte que ja no governa la dreta espanyolista sinó que ho fa l’esquerra valencianista.</p> </li> <li> <p> També caldria que entengueren que el valencianisme té ara molta més influència sobre el tauler de joc en el qual haurà de desenvolupar-se el debat, i la dreta està caient en el parany: en els 70-80 la dreta va saber enfocar la qüestió com un conflicte de catalans i catalanistes contra valencians i valencianistes; hui el debat orbita entorn de València-valencianisme versus Madrid-centralisme, i la dreta està entrant al drap roig, com si fóra un bou, posicionant-se clarament de part de Madrid i del centralisme, sense parar-se a pensar, creient que estan fent el mateix que en els 80 i sense ser conscients que no, que açò és una altra cosa i que s’estan posicionant realment malament.</p> </li> </ul> <p> D’això últim en podem veure ja algunes mostres. En parlava l’altre dia Vicent Baydal en el seu article <a href="http://www.ventdcabylia.com/2015/09/castilla-ha-roto-espana-com-simptoma.html">«“Castilla ha roto España” com a símptoma»</a>, on reflexionava sobre el fet que inclús en alguns sectors de la dreta valenciana comença a creure’s que esta Espanya no ens convé als valencians i que cal reformular segons quines coses de l’encaix dels diferents territoris que conformen l’Estat espanyol. A això s’hi suma la reacció popular a les «aldeanes» declaracions de la senyora Punset o la ridiculització en les xarxes socials de les «preocupacions» de <i>Las Provincias </i>pel percentatge de blau de la senyera. El missatge <i>españolero caçafantasmes</i> fa riure.</p> <p> ¿Creu la dreta que incidint en el conflicte identitari desgasta el valencianisme? Ho creuen perquè en el passat va ser així i els va funcionar molt bé. Però no, de cap manera. Tot moviment nacionalista necessita que s’explicite el conflicte identitari per a poder créixer. Si es debat sobre qüestions identitàries i el valencianisme enfoca bé cada qüestió, ara mateix, sols pot fer que guanyar adhesions. És l’oportunitat que havíem esperat durant dècades. La dreta espanyolista està ajudant enormement el valencianisme en esta tasca, està fent fort l’eix centre-perifèria centrant el focus en estos temes, sense adonar-se que el valencianisme està ara mateix molt més ben posicionat que l’adversari: hui és el finançament, després vindran les inversions, Canal 9, el sistema financer privat valencià, l’AP-7, el corredor mediterrani... ¿De veres la dreta creu que posicionant-se en el pol Madrid-centralisme eixirà ben parada en estos temes?</p> <p> Clar i ras: el tercer eix ja està ací, l’eix centre-perifèria ha irromput en la política valenciana de la mà de Compromís, reforçat per un espanyolisme desubicat. La societat valenciana, poc acostumada als canvis polítics en els darrers vint-i-cinc anys, ha entrat per la porta gran en el nou escenari. Convé que el personal vaja comprant ulleres especials perquè la política a casa nostra a partir d’ara es produirà en tres dimensions: la ideològica, la sistèmica i la territorial. Congratulem-nos.</p> <p> Però atenció! Cal no perdre la perspectiva. El poble valencià identitàriament és com és, i faríem mal de subestimar la capacitat de reacció de l’espanyolisme. El valencianisme necessita ara molta intel·ligència, molt <i>savoir faire, </i>molta pedagogia i, sobretot, molta molta estratègia; tot podria anar-se’n a rodar si no sabem com fer bé les coses. I d’això, del «com» i de l’estratègia que necessita el valencianisme parlarà precisament el pròxim <i>Demos</i> de la Fundació Nexe: <i>El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica. </i>Per tant, de moment, sí, congratulem-nos<i>.</i></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/488 http://www.fundacionexe.org/web/article/488 El problema valencià és desconegut per a la resta de l’Estat Rafael Beneyto</ br><p> A hores d’ara es pot afirmar amb rotunditat que el principal problema que tenim els valencians és la falta de recursos per a assegurar-nos un estat de benestar digne i evitar l’asfíxia financera que pateix el govern de la Generalitat. Són majors els impostos que paguem a la hisenda central que els diners que se’ns retornen per a atendre les nostres necessitats (ensenyament, sanitat i protecció social), però també infraestructures, protecció del medi ambient, innovació, etc. El sistema de finançament autonòmic ens facilita uns recursos molt lluny de la mitjana de les comunitats autònomes i llunyíssim d’aquelles comunitats que tenen una renda per càpita semblant.</p> <p> Doncs bé, recentment el Ministeri d’Hisenda ha tornat a publicar els Comptes públics territorialitzats, ara corresponents a l’any 2012. Es tracta d’una mena de balances fiscals prou cuinades perquè el dèficit fiscal d’algunes comunitats autònomes no resulte escandalós. Malgrat això, cal exigir la seua publicació com un exercici de transparència democràtica en un Estat que manté cert nivell de descentralització en la despesa publica.</p> <p> No entraré ara i ací a explicar les diferències d’eixos comptes amb el sistema de balances fiscals emprat internacionalment, però sí que m’interessa insistir en el seu resultat. Hi ha quatre comunitats autònomes que tenen dèficit fiscal amb l’administració central, és a dir que els impostos suportats són superiors a les transferències rebudes de l’Estat. Però sols hi ha una comunitat autònoma que presenta dèficit fiscal i és pobra, és a dir, la seua renda per càpita se situa per davall de la mitjana espanyola, i és el País Valencià. El nostre problema ha quedat de nou evidenciat per un càlcul del Ministeri d’Hisenda del govern central.</p> <p> Malgrat això, el problema valencià és silenciat pels mitjans de comunicació d’àmbit estatal. He analitzat el tractament del càlcul dels Comptes públics territorialitzats per dos diaris, de diferent orientació i línia editorial: <em>Expansión</em> i <em>La Vanguardia</em>. I el resultat ha estat depriment. A les pàgines d’opinió del primer hi ha un article titulat «Finanzas autonómicas» del dilluns dia 27 de juliol. Després d’indicar tot tipus d’objeccions al càlcul, cita les quatre comunitats autònomes que mantenen dèficit fiscal, i prou, la resta es dedica a la comparació entre Madrid i Catalunya, totes dues considerades com a riques, i l’atac als guanys que suposa el sistema foral que disfruten dos territoris, País Basc i Navarra, també dels més rics de l’Estat. De la singularitat valenciana, una comunitat autònoma pobra que aporta recursos a altres territoris més rics, cap menció.</p> <p> Respecte del segon mitjà de comunicació, a les seues pàgines d’economia del dimecres 22 de juliol, donen la notícia de la publicació dels Comptes públics territorialitzats, centren l’atenció en les diferències entre Catalunya i Madrid, continuen amb els criteris parcials que utilitza eixe sistema de càlcul, per a concloure amb la identificació de les comunitats autònomes més beneficiades: Extremadura, Canàries, Astúries, Andalusia i Galícia. Però de la singularitat del cas valencià cap menció.</p> <p> Amb eixes opinions publicades, serà difícil que el problema valencià siga percebut fora del nostre territori i puguem superar la imatge del malbaratament. Caldrà que govern valencià, universitats, agents econòmics, socials i societat civil, centren els seus esforços perquè la resta de l’Estat conega el nostre problema abans que comencen les negociacions de reforma del sistema de finançament autonòmic.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/487 http://www.fundacionexe.org/web/article/487 ‘Societat anònima. Els valencians, els diners i la política’ Vicent Flor</ br><p> <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/31"><img alt="" src="/uploads/societat-anomina-220.jpg" style="width: 220px; height: 265px; float: left; margin: 0px 10px 10px 0px;" />Vicent Flor</a>, director acadèmic de la Fundació Nexe, acaba de publicar el llibre <em>Societat anònima. Els valencians, els diners i la política</em> (Editorial Afers, 2015). </p> <p> En aquest assaig, escrit per a un públic no especialitzat i amb voluntat combativa, s’analitzen, i es critiquen, alguns dels problemes estructurals que pateixen la majoria dels cinc milions de valencians: la invisibilització per part dels mitjans i polítics espanyols, la corrupció, el model productiu centrat en la rajola, la pobresa, l’infrafinançament, la subordinació dels valencianoparlants, el pretés «poder valencià», etc., i es proposen algunes alternatives a la situació actual.</p> <p> Ací podeu llegir-ne la introducció: «<a href="http://editorialafers.blogspot.com.es/2015/07/la-nit-del-24-de-maig-de-2015-per.html">La nit del 24 de maig</a>». </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/486 http://www.fundacionexe.org/web/article/486 Capgirar cívicament la Nova Planta Joan Alfred Martínez</ br><p> Brota l’esperança per al poble valencià. Amb els resultats de les darreres eleccions autonòmiques i municipals i l’estrena del nou govern de la Generalitat, s’enceta l’oportunitat per a un temps desitjablement de major qualitat democràtica, tant en seu parlamentària com en obligada obertura a la participació de la societat civil. Un temps, en el curt termini de la quotidianitat, no lliure de tenses i fatigants negociacions entre forces polítiques a l’hora de bastir el diàleg democràtic i els processos de pactes (açò serà una càrrega a suportar d’ara endavant), però sí alliberat de la imposició unilateral d’una majoria absoluta, sempre més propensa a esvarar-se vers les foscúries de l’abús arbitrari i la corrupció. </p> <p> Estrenem, doncs, un nou espai democràtic en què majories insuficients i minories enfortides han d’esforçar-se a fer política de consens dia a dia, amb una major exigència de transparència i amb el repte d’enllestir i consolidar polítiques públiques de llarg abast. I és així perquè s’ha produït un declivi de l’anterior bipartidisme, més tendent a xocs descarnadament polaritzats i a la inestable llei del pèndol amb el canvi de color polític a les institucions. I perquè, correlativament, ha emergit un ric panorama multipartidista, el qual, de cara a futures alternances de poder en què poguera participar algun grup polític ara en el govern, afavoreix, sens dubte, continuïtats perdurables pel que fa a certs objectius estratègics per a la societat.</p> <p> En aquest marc de regeneració i aprofundiment democràtic, amb total evidència, els postulats de l’hegemònic neoliberalisme econòmic i polític juguen en contra d’empoderar els ciutadans. Puix, abans de res, retallen greument els drets socioeconòmics, i generen una desigualtat material creixent en la distribució de la riquesa i en les possibilitats d’ascens social meritocràtic (un escandalós 20% d’habitants del país en la pobresa!). A més, restringeixen els drets civils i polítics per a exercir plenament la ciutadania en llibertat. I, per si no fóra poc, neguen els legítims drets culturals i polítics de les minories nacionals sense Estat, acusant-les de pretensions tribals o aldeanes. </p> <p> En atenció especial a aquest últim perill per als nostres drets i llibertats, una tasca important dins l’acció del nou govern valencià hauria de ser, des de la col·laboració imprescindible amb la societat civil en la vertebració d’una ètica pública del bé comú, l’impuls d’una renovada narrativa comunitària del fet diferencial valencià. Cal l’aposta per una valencianitat integradora, relacional i dialogal: d’equilibri entre valencianoparlants i castellanoparlants, entre valencians de soca-arrel i immigrants nouvinguts, entre matrius culturals i religions diverses. Cal així un valencianisme sociocultural i polític en sentit ampli, transversal i flexible, que, per un costat, aglutine nacionalistes, federalistes i mers autonomistes al voltant d’uns mínims vincles identitaris compartits, i que, per un altre costat, siga capaç d’influir en la cultura política valenciana, en la conformació de les nostres institucions públiques d’autogovern i en el dret que regula la nostra convivència social.</p> <p> L’avinentesa històrica adequada està ara davant de nosaltres, valencians i valencianes de les albors del segle XXI: cal treballar per capgirar l’assimilació uniformista de la diversitat de nacionalitats històriques existents a les Espanyes; cal bregar, doncs, per revertir el procés engegat emblemàticament per la Nova Planta borbònica i perpetuat pels liberals jacobins a partir de la constitució de 1812. </p> <p> L’anàlisi de la recent contesa electoral mostra ben bé que els abanderats del nacionalisme espanyol en la seua versió regionalista nostrada han perdut indefectiblement la seua fal·laç disfressa blavera. Treta l’enganyívola màscara, en el fons pregonament antivalenciana, resta nu un neocentralisme jacobí i sucursalista, més abrandat encara en boca d’actors polítics emergents de rellevància. El blaverisme ja ha entrat, doncs, en estat terminal, per bé que, des de molt de temps abans, havia aconseguit arrabassar i desprestigiar irremeiablement el discurs nacional pancatalanista del fusterianisme clàssic amb violència social i impunitat institucional (xacra pendent encara d’assimilar i explicar des de l’òptica de la memòria històrica col·lectiva). Certament, el mateix Estatut de 1982 i la gestió dels posteriors governs autonòmics de distint signe polític ja palesaren aquest fet emanat de la «batalla de València». Malgrat tot, també és de veres que, contra les cordes, atiat sense descans pels sectors més reaccionaris de la societat i enmig de diferents debats interns instigats per la necessitat de regeneració dels seus discursos, durant les darreres tres dècades fins a l’actualitat, el nacionalisme valencianista no ha deixat d’avançar tortuosament per distints camins (tal vegada més cívics que no institucionalitzats per mitjà dels poders públics).</p> <p> De resultes d’açò, un valencianisme dialògic per al segle XXI, nodrit decisivament per la contribució de les terceres vies, hauria d’afirmar el poble valencià com a subjecte sociopolític bàsic de l’acció política i de la identitat pròpia. I això des d’una mentalitat subsidiària, federalista, policèntrica o de geometria variable, la qual cosa es traduiria en dos conseqüències cabdals. D’una banda, l’assumpció de l’herència fusteriana pel que fa a l’esperit democratitzador en clau moderna i a la defensa de la unitat lingüística, cultural, d’espai de comunicació i d’interessos socioeconòmics entre els diferents territoris de parla valenciano-catalana a l’eix mediterrani. I, d’altra banda, la constatació que la via valenciana no pot ser de cap manera l’elegida pels catalans en forma de sobiranisme independentista enfrontat, sense punt mitjà de trobada, al nacionalisme espanyol d’Estat. Qualsevol exercici de realisme en analitzar la nostra pròpia idiosincràsia, ens du als valencians a cercar d’arguments d’una altra índole a l’hora de bastir la nostra voluntat democràtica, el nostre dret a decidir.</p> <p> Així, davant la tessitura d’una «segona transició» a Espanya encara per definir, però que ja s’albira ben a prop, pareix que la via del federalisme i de la reivindicació dels drets històrics del poble valencià podria complementar i auxiliar bé la defallida voluntat democràtica col·lectiva dels valencians i les valencianes, permetent-nos no sols comprendre’ns millor com a comunitat humana, sinó també buscar una relació més justa, en tensió constructiva, amb el conjunt de pobles hispànics i europeus. En eixe sentit, aquesta nova narrativa nacional valenciana seria una opció seriosa i consistent, tant davant l’espuri «patriotisme constitucional» del conservadorisme liberal espanyol, com davant d’un reductiu patriotisme cívic espanyol del PSOE. Una proposta llançada per Pedro Sánchez en la seua recent proclamació com a candidat socialista per a les eleccions generals d’aquesta tardor que, acollint-se si més no al federalisme, el limita fins a desvirtuar-lo en un patró simètric basat en un únic pacte entre ciutadans, on no hi ha cabuda per al reconeixement nacional dels distints territoris amb les seues legítimes diferències.</p> <p> En definitiva, com a desenrotllament natural de l’Estat autonòmic, cal un federalisme a Espanya, però sincerament asimètric com ho és la diversitat de nacionalitats històriques i regions que conformen territorialment l’Estat. Actors polítics de relleu com el PNB, en reiterades declaracions dels seus principals dirigents des de l’Aberri Eguna del 2014, així ho creuen també. Per això, als valencians (i de rebot també als catalans si finalment fracassa el seu particular procés independentista) ens cal proposar una reforma constitucional plenament federal, que base la sobirania de l’Estat espanyol en un doble contracte polític: el pacte entre els ciutadans, el pacte del <em>demos</em>, i el pacte del conjunt de pobles nacionalment preconstituïts, els <em>demoi</em>. ¿Afrontarà el poble valencià tal desafiament amb valentia?</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/485 http://www.fundacionexe.org/web/article/485 Hi ha remei per a l’asfíxia de la Generalitat? Rafael Beneyto</ br><p> El nou govern de la Generalitat començarà el seu camí patint l’asfíxia financera provocada per un elevadíssim endeutament, una insuficiència d’ingressos per a atendre els serveis bàsics de l’estat del benestar i una dependència absoluta del Ministeri d’Hisenda per a obtenir la liquiditat necessària per a atendre les despeses corrents. Mentrestant, el Govern central afronta una etapa preelectoral i més comunitats autònomes (CCAA) de les quals no pot esperar l’obediència partidista. Així les coses, no podem confiar abans de les eleccions generals en cap reforma del sistema de finançament autonòmic. Però sí que podem exigir mentrestant més recursos encara que provisionalment.</p> <p> L’Estat de les autonomies es va dissenyar sense una planificació concertada de la descentralització de les funcions de despesa entre els tres nivells de govern (central, autonòmic i local), i molt menys l’equilibri necessari amb la descentralització dels ingressos que possibiliten el finançament de les despeses. La distribució dels ingressos i les despeses per nivells de govern a l’Estat espanyol mostra un fort desequilibri entre el nivell central i l’autonòmic. Amb dades del Fons Monetari Internacional (FMI) entre els anys 2008 i 2009, el Govern central retenia el 65% del PIB en ingressos, mentre que les seues competències generaven unes despeses del 52% del PIB; i al contrari, les CCAA rebien el 24% del PIB en ingressos i les seues competències exigien el 36% del PIB en despeses. Per tant, el govern central, dels impostos que paguem, reté molt més fons que els necessaris per a exercir les seues competències, per la qual cosa se’ls pot exigir una distribució més equilibrada.</p> <p> En la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (Lofca) es contempla el principi de lleialtat institucional, en virtut del qual el nivell central de l’Administració ha de compensar les CCAA per les mesures que aprove i que suposen una reducció d’ingressos o un augment de les despeses no previstes en el moment de l’aprovació del sistema de finançament vigent. Des de l’any 2009 en què s’aprovà l’actual sistema de finançament autonòmic, el govern central ha pres decisions que han reduït moltíssim els ingressos de les CCAA, com ara:</p> <p> — Els augments de l’IVA sense compartir la major recaptació: la cessió efectiva a les CCAA s’ha reduït del 50% previst en la reforma del 2009 fins al 33,4% efectiu l’any 2014. Malgrat això, les CCAA sí que han patit les conseqüències de majors tipus en les seues compres.</p> <p> — Exempcions concedides a la Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb o banc dolent) a l’impost sobre transmissions patrimonials de les CCAA.</p> <p> — Exempció concedida a la constitució de noves societats a l’impost sobre actes jurídics documentats de les CCAA.</p> <p> — Les retallades de les transferències estatals que cofinançaven les ajudes previstes en la Llei de dependència.</p> <p> — La negativa del Govern central a concedir bestretes sobre el fons de competitivitat previst en el model de finançament aprovat l’any 2009 i del qual es beneficiaria la hisenda valenciana.</p> <p> Per lleialtat institucional, la hisenda valenciana podria rebre, sense modificar el sistema de finançament autonòmic, uns recursos que alleugeririen l’asfíxia financera que pateix. Els recursos del sistema de finançament autonòmic que reben les CCAA són determinats pel govern central sobre la base de la seua previsió de recaptació tributària. L’any 2014 la hisenda valenciana rebé un 4% de recursos menys que l’any 2013, mentre que la recaptació sols d’IVA i IRPF augmentà un 21,62%. La major recaptació suposà ingressos immediats per al Govern central i la Generalitat rebrà esta major recaptació l’any 2017. En una situació d’asfíxia financera i davant augments de la recaptació tributària, es podria plantejar un augment dels recursos cedits provisionalment.</p> <p> La distribució dels ingressos tributaris entre els diferents nivells de govern a l’Estat espanyol beneficia el Govern central, per la qual cosa disposa de més recursos, i sobre la base del principi de lleialtat institucional i de l’evolució de la recaptació tributària, mentre no es reforma el sistema de finançament autonòmic, la hisenda valenciana podria rebre més recursos i evitar una major asfíxia financera.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/484 http://www.fundacionexe.org/web/article/484 Valencianisme, prosperitat i democràcia per a un país nou Nathalie Torres</ br><p> <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/482"><em><img alt="" src="/uploads/xeraco-440.jpg" style="width: 440px; height: 330px;" /> </em></a></p> <p> <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/482"><em> Un país nou. Valencianisme, prosperitat i democràcia</em></a> és el títol del llibre que presentàrem el passat 24 de juny i desgranat en tres microtaules en què participaren els autors dels articles que conformen el llibre, una selecció dels molts publicats en la Tribuna de Fundació Nexe al llarg de cinc anys.</p> <p> Però <em>Un país nou. Valencianisme, prosperitat i democràcia</em> és més que un títol. Un país nou és l’expressió d’un desig i també la constatació d’una realitat sensiblement diferent d'aquella a què ens tenia acostumats l’antic règim. Els articles que el componen donen compte d’una manera nova d’encarar la realitat valenciana: més crítica, amb elements de judici; més positiva des del punt de vista de l’autoestima col·lectiva; més constructiva per les propostes, i sobretot, més desacomplexada: ben lluny del provincianisme i a anys llum de l’autoodi. En definitiva, més d’acord amb un país que fa escassament un mes va demostrar una força renovada per l’interés comú, abandonat a la seua sort en els darrers anys. Sembla que els afanys d’una part dels polítics nostrats i de la societat civil per reinventar la democràcia van fructificant. O si més no això ens mostren unes Corts més plurals que mai; un Consell més divers que mai i uns ajuntaments més consensuats que mai. Tot plegat, una gran oportunitat per a millorar la qualitat de la democràcia.</p> <p> Millorar la qualitat de la democràcia és aprofundir en els valors democràtics de la nostra societat i això hauria de tindre la seua correlació en el govern del poble. Tanmateix, els últims anys s’han caracteritzat per un ús pervers de les majories electorals, l’únic element dels sistemes democràtics vàlid per la dreta popular que ens ha governat. En canvi, el rendiment de comptes, la transparència i el control de l’actuació dels responsables públics s’han volgut mostrar com a factors d’inestabilitat institucional i d’enfrontament polític. El resultat de tot plegat ha sigut una manca quasi absoluta d’ètica pública.</p> <p> Contràriament a aquestes pràctiques, la qualitat democràtica té molt a veure amb el grau de satisfacció ciutadana, és a dir, amb la capacitat d’un sistema polític per a respondre a les expectatives socials. Amb la seua voluntat d’implantar mecanismes de democràcia participativa i el seu compromís de posar en marxa uns bons mitjans de comunicació públics. Participació ciutadana i transparència institucional, com hem parlat i defensat des de la Tribuna de Fundació Nexe i en el treball de Carlos Villodres <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/285"><em>Valencians i democràcia. Del malestar a la proposta</em></a>.</p> <p> Amb tot, podem afirmar sense temor a equivocar-nos que no es pot parlar de democràcia plena, de qualitat, en una societat amb unes desigualtats tan grans com les que hi ha en la nostra; i amb un percentatge tan indecent de persones que viuen en la precarietat o abocades directament a l’exclusió social. Quan els conceptes de democràcia i prosperitat s’associen exclusivament al creixement econòmic deixant de banda la distribució de la riquesa, s’arriba a la situació de crisi socioeconòmica i moral que hem viscut tots aquests anys, en què tenia prioritat el creixement econòmic globalitzat a costa d’una degradació democràtica preocupant. Possiblement, el xoc brutal entre la sobirania popular i el deute extern de Grècia en siga un dels casos més extrems.</p> <p> No pot haver-hi prosperitat sense democràcia i, per això, l’exigència de la dignitat de les persones ha de ser el centre de les relacions polítiques i socials, per a garantir una vida decent i justa per a tothom. Cal una transformació significativa de l’economia, basada en patrons de creixement més inclusius i sostenibles, que generen ocupació i també que garantisquen la protecció social.</p> <p> En el cas dels valencians, podem afirmar sense embuts que la prosperitat d’aquest país i de les seues gents passa necessàriament per la redefinició del sistema de finançament. No en el sentit en què amenaça quan li van mal dades el ministre Montono, sinó en el directament oposat.</p> <p> Des de la Tribuna de Nexe, de mà de <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/28">Vicent Cucarella</a> i a través dels treballs de <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/32">Rafael Beneyto</a>, no ens cansarem de repetir-ho: necessitem un nou finançament per a encetar una senda de prosperitat real i sòlida que no deixe ningú enrere. Creiem, honestament, que aquesta ha de ser la gran reivindicació del valencianisme d’aquesta etapa que vam estrenar fa poc més d’un mes.</p> <p> En el marc de l’Estat de les autonomies, el manteniment d’un equilibri de poders entre l’Estat i el País Valencià és de vital importància i nosaltres no hem assolit mai aquest equilibri, perquè els nostres governs autonòmics estaven satisfets a ofrenar noves glòries a Espanya. En l’alternança entre PP i PSOE el nostre país sempre ha perdut, per això l’ocasió que se’ns presenta ara és indefugible: hem de reescriure la nostra relació amb l’Estat amb l’objectiu d’assolir aquest equilibri tan necessari de què he parlat. Només així podrem conservar la nostra esfera autonòmica fonamental per a la nostra expansió col·lectiva.</p> <p> En aquesta expansió col·lectiva, la societat civil, les entitats i fundacions com l’ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe tenim el deure de col·laborar si volem que els equilibris institucionals vagen en la direcció de limitar el poder de l’Estat amb l’objectiu d’aconseguir la justícia distributiva i la consegüent igualtat d’oportunitats; la igualtat legal i simbòlica en les relacions entre majoria i minories, etc. En definitiva, el reconeixement de la diversitat com a factor d’equilibri institucional.</p> <p> Un dels principis que ha de fer seu la societat valenciana és aquest reconeixement de la diversitat i l’acceptació que la identitat humana és intrínsecament diferenciada i no pot ser tractada amb dignitat si prescindim d’això. Creiem, honestament, que l’esperit que engloba tot això és el valencianisme que defensem i pel qual treballem en Fundació Nexe, la fundació lligada a l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, que enguany compleix cinc anys.</p> <p> Creiem humilment que el treball fet fins ara és un bon fonament per a aquesta etapa històrica que tot just hem encetat i un bon bagatge que posem a disposició dels seus protagonistes. Perquè, amb absoluta humilitat, creiem que el nostre valencianisme representa una manera de fer profundament ètica i responsable.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/483 http://www.fundacionexe.org/web/article/483 ‘Un país nou. Valencianisme, prosperitat i democràcia’ #Demos7 </ br><p> <img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/demos007_220.jpg" style="margin: 0px 10px 10px 0px; float: left; width: 220px; height: 355px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos007.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/home/44-un-pais-nou-valencianisme-prosperitat-i-democracia-9788494324949.html">ací</a>. </p> <p> Aquest és un llibre coral, de moltes veus (vint-i-tres en concret), però que presenta un fil conductor comú, amb els tres eixos del subtítol: el valencianisme, la prosperitat i la democràcia; precisament les tres <em>raons de ser</em> de la Fundació Nexe.</p> <p> Les veus del llibre són una selecció de quaranta-un articles dels prop de dos-cents que la Fundació ha anat publicant en la seua web al llarg dels darrers cinc anys, entre novembre del 2010 i abril del 2015, i que ara recuperem en forma de llibre per a celebrar el nostre cinqué aniversari.</p> <p> Articles de Julià Álvaro, Marina Aparicio, Jaume Barber, Vicent Baydal, Raül Burriel, Vicent Canet, Vicent Cucarella, Fran Ferri, Jaume Flor, Pere Fuset, Anna Garcia, David Joan Marí, Amadeu Mezquida, Ferran Puchades, Vicent Puchades, Joan Sanchis, Elies Seguí, Elisa Signes, Vicent Sos, Nathalie Torres, Miquel Villamon, Carlos Villodres i Vicent Flor (editor).</p> <p> Títol: <em>Un país nou. Valencianisme, prosperitat i democràcia</em><br /> Editor: Vicent Flor<br /> Fundació Nexe, maig del 2015. 175 pàg.<br /> Demos, 7.<br /> ISBN: 978-84-943249-4-9</p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos007.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://www.riuraueditors.cat/web/home/44-un-pais-nou-valencianisme-prosperitat-i-democracia-9788494324949.html">ací</a>. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/482 http://www.fundacionexe.org/web/article/482 Presentació: ‘Un país nou. Valencianisme, prosperitat i democràcia’ #Demos7 </ br><p> El 24 de juny presentarem <em>Un país nou. Valencianisme, prosperitat i democràcia</em>, el nou llibre de la col·lecció Demos. L’acte tindrà lloc a la sala  d'actes del Centre de Cultura Contemporània Octubre, de la ciutat de València, a les 19 hores.</p> <p> El número 7 de la col·lecció Demos és una selecció d’articles publicats a la web de la Fundació Nexe, que ara recuperem en format de llibre per a celebrar el nostre cinqué aniversari. En l’acte de presentació tindrem l'oportunitat de sentir diversos autors de la Fundació en diferents microtaules redones tractant els principals temes del llibre. </p> <p> En acabar, farem un vi d'honor per als assistents i lliurarem un exemplar de la publicació.</p> <p> <a href="/uploads/5aniversarinexetargeta.png"><img alt="" src="/uploads/5aniversarinexetargeta.png" style="width: 440px; height: 163px;" /></a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/481 http://www.fundacionexe.org/web/article/481 ¡Que vienen los radicales! Vicent Flor</ br><p> <img alt="" src="/uploads/24M-a-Valencia.jpg" style="width: 440px; height: 247px;" /></p> <p> El 24 de maig del 2015 molts valencians, entre els quals em trobe, s’endugueren una gran alegria. S’acabava la llarga nit del Partit Popular, que al País Valencià havia durat vint anys i a la ciutat de València vint-i-quatre. Se’ns havien fet llargs, molts llargs. Uns altres, però, en lloc de preguntar-se per què la ciutadania els havia girat l’esquena d’una manera tan important, esmolaven el ganivet la mateixa nit electoral, explicitant els seus desigs de cordons sanitaris contra la suposada «esquerra radical». De fet, Rita Barberà, en la primera compareixença moments abans que s’abraçara al (presumpte, quina gràcia!) corrupte de Serafín Castellano amb un «<i>qué hostia, qué hostia</i>», s’oferí, ni més ni menys, que per a un «pacte d’estat contra el radicalisme». Alguns mitjans de comunicació li feren el seguidisme característic.</p> <p> Aquesta vegada, però, amb el radicalisme no es referien a l’esquerra abertzale, que, com és ben conegut, donà suport a la violència política d’ETA, sinó que repetien l’esquema amb forces que condemnen inequívocament els terrorismes com Compromís i Podem. Deixant de banda, però, la qüestió de la violència, ¿són veritablement Compromís i Podem forces de l’esquerra radical? Em sembla evident que no. Els seus programes electorals i la seua praxi política està lluny del marxisme-leninisme o l’anarcosindicalisme, per posar uns casos. Però aquesta no és la cosa. Als apocalíptics la realitat no els interessa. Ells saben perfectament que Antonio Montiel no és Buenaventura Durruti ni Mònica Oltra la Pasionaria, i fins i tot que, ateses les profundes injustícies actuals i l’empobriment d’una part molt important de les societats, les seues propostes es podrien qualificar certament de moderades i proporcionades.</p> <p> Amb aquesta tàctica canalla de negar la legitimitat democràtica a l’adversari, el que volen els emissaris de la por és tensar la corda des del minut zero, generar un ambient de crispació i acusar els nous governs de no poder fer front a aquesta crispació que ells, precisament, fan per impulsar. I ho fan amb l’objectiu de repetir el que ha fet tradicionalment la dreta espanyola: pensar i actuar com si el poder els corresponguera per dret diví (de vegades literalment), negar la competència política més elemental als seus adversaris i fer servir qualsevol estratègia, inclosa la violència política (sí, ho he dit bé, inclosa la violència política, per més que siga de baixa intensitat) quan els correspon situar-se en l’oposició. L’anti-Espanya, de nou.</p> <p> Al País Valencià com, en general, a Espanya, patim una dreta immoderada que, tot i declarar-se de centre, se situa ideològicament ben a prop de les dretes radicals europees o fins i tot del Tea Party nord-americà. Dissortadament, a casa nostra, els projectes de centredreta moderat i valencianista, com la Unió Democràtica del País Valencià o el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià, foren arraconats als inicis de la transició democràtica per la dreta postfranquista (o, segons com, neofranquista). De fet, foren deglutits per una dreta d’inspiració nacionalcatòlica, és a dir, reaccionària i ultranacionalista espanyola. Tot plegat tingué conseqüències lamentables per a la qualitat democràtica de l’incipient autogovern valencià, que encara estem pagant a hores d’ara.</p> <p> Perquè, de fet, ¿qui és <i>radical</i> en aquest estat? A parer meu, el PP ho és en el vessant social i nacional, i C’s si més no en el nacional, amb un nacionalisme literalment excloent (l’expulsió immediata del seu regidor a l’Alcora per pactar un govern municipal amb Compromís implica una concepció frontista i gens consociativa de la democràcia), i fins i tot, que ja és dir, molt més dur que el PP, tot i que aquest partit intenta imposar, per exemple, el seu model identitari fins i tot incomplint lleis d’amplis consensos promogudes i signades per ell com la de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Intentar dividir la ciutadania entre valencians bons i roïns és una irresponsabilitat gravíssima i una radicalitat identitària innecessària. Tanmateix, no els ha servit per a mantenir el poder.</p> <p> D’altra banda, el govern espanyol de Mariano Rajoy probablement ha estat un dels més radicals de la democràcia espanyola. Malgrat anar de liberals, han aprovat una llei mordassa que retalla drets fonamentals com el d’expressió i de reunió i que atorga poders excepcionals als cossos policials. Radicalisme de tarannà autoritari. Aquest govern ha rescatat bancs i ha deixat en la pobresa, segons el darrer informe de La Caixa, un de cada tres xiquets de l’estat. Radicalisme ultraliberal. Aquest govern, ha expulsat els immigrants del dret a la sanitat, practicant polítiques de benestar segregacionistes que posen en risc la salut pública, és a dir, la salut de tots. Radicalisme que destil·la xenofòbia. Podria seguir amb molts més casos, però la llargària de l’article no m’ho permet.</p> <p> Així que alerta, valencians, que vénen PP i C’s, <i>¡</i><i>que vienen los radicales!</i> Fem-los front! Però amb intel·ligència. Perquè ja no ens fan por. Al cap i a la fi, com ha escrit Xavier Domènech en el seu llibre <i>Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013)</i>, «cap sistema polític pot perviure al llarg del temps només amb la por —por a estar encara pitjor del que estem— com a arma de consentiment i d’imposició de polítiques no desitjades per la majoria». Ara vénen nous temps, temps de governar d’acord amb els interessos de la majoria social del País Valencià. Sense por. Amb valentia.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/480 http://www.fundacionexe.org/web/article/480 La clau valenciana Miquel Requena</ br><p> <img alt="" src="/uploads/nou_octubre_valencia-440.jpg" style="width: 440px; height: 228px;" /></p> <p> Les eleccions del 24M van tindre com a fruit uns resultats que, encara que s’albirava canvi, molts valencians no s’esperaven. La davallada dels conservadors ha sigut històrica; han tret, amb el 26,25% de vot, un dels pitjors resultats d’estes eleccions autonòmiques on només el PP asturià, amb un 21,58%, el canari amb un 18,59% i el navarrés amb un 3,91%, on està UPN amb un 27,3%, han obtingut un resultat inferior. Lluny queden els dies, doncs, en què el País Valencià era el gran graner de vots del Partit Popular. De les tretze comunitats autònomes en què se celebraven eleccions, els populars han obtingut millor resultat que els seus homòlegs valencians en nou. A més, cal afegir que la valenciana és l’única autonomia on el PP feia vint anys o més que governava i no tindrà cap possibilitat de continuar fent-ho, mentre que a Múrcia, Madrid, la Rioja i Castella i Lleó sí. El nostre país perd així la categoria de feu popular.</p> <p> En el Partit Socialista, per la seua banda, la davallada també ha sigut històrica. El PSOE, amb un 20,3%, igual que el PP, només ha tret un resultat inferior al valencià a Canàries, amb un 19,86%, a les Illes, amb un 18,94%, a Cantàbria, amb un 14,01% i a Navarra, amb un 13,43%. El PSOE valencià és superat pels seus companys d’altres comunitats en huit de tretze autonomies.</p> <p> Cal destacar el resultat de Ciudadanos. Malgrat ser pitjor que el que ens volien vendre les enquestes, és el millor resultat de la seua formació, un 12,31%, amb permís de Múrcia, un 12,5%. És l’única autonomia on els de Rivera han superat l’altre partit «emergent», Podemos.</p> <p> Al País Valencià Podemos ha obtingut un resultat en la línia dels aconseguits a la resta de l’estat, però molt pitjor del que esperaven, i és que els morats s’havien marcat com a grans objectius Madrid i el nostre país, i, paradoxalment, els seus millors resultats han estat a Aragó i Astúries. De fet, el resultat ha sigut discret; només a la Rioja, Castella-la Manxa, Cantàbria i Extremadura han tret pitjors resultats que al País Valencià.</p> <p> Esquerra Unida ha sigut víctima de l’injust llindar del 5%, l’únic en tot l’estat en què computen els vots nuls; ha quedat lluny amb un 4,3%. A nivell municipal, en canvi, ha augmentat considerablement la seua representació en passar de 162 regidors a 214. UPyD ha sigut agranada per complet del panorama polític, encara que ha passat de 5 a 11 regidors, tots a la circumscripció d’Alacant, on destaquen els 6 de Novelda.</p> <p> Feta esta anàlisi prèvia i objectiva dels resultats, cal valorar-los i intentar analitzar el perquè d’este resultat històric. Sociològicament, el País Valencià és més moderat que la resta de l’estat. Així, mentre a Espanya la població se situa en una escala de l’1, extrema esquerra, al 10, extrema dreta, en el 4,58, al País Valencià se situa en un 4,88, segons dades del CIS, que sí que són fiables per a este tipus de dades. Per tant, amb una societat com la valenciana, més moderada que la de la resta de l’estat, és extraordinari que les dues forces que podríem considerar de centredreta hagen tret només un 38,56% de vot en conjunt.</p> <p> ¿Què pot explicar açò? Un dels punts claus pot ser l’escorament en percepció del PP cap a la dreta. Així, i seguint les mateixes fonts, els populars se situaven en el baròmetre d’abril en un 8,18. El PP està en números de percepció com un partit d’extrema dreta. Qüestions com la llei de l’avortament o la llei mordassa han allunyat molt els populars de gran part dels seus votants potencials. Qüestions com la corrupció o la mala gestió no es mesuren en esta escala. Així, per altra banda, el PSOE és percebut amb un 4,46, el partit que més a prop se situa del 4,88 valencià, però açò no es converteix en vots per una altra variable, la més important al meu juí, que explicarem més avant. Compromís és percebut amb un 3,29, a l’esquerra, però lluny del 2,29 de Podemos, un cas semblant al del PP però en l’altre extrem. El partit d’Antonio Montiel està en números d’extrema esquerra, més escorat, fins i tot, que Esquerra Unida que té un 2,6. Per últim, Ciudadanos se situa clarament com un partit de centredreta, amb un 5,77. Així, la davallada del PP i l’ascens de Ciudadanos es poden explicar per esta variable sociològica, però estes dades no encaixen amb el PSOE i altres partits, i a continuació tractarem d’explicar per què.</p> <p> Des de la transició s’ha dit que a Espanya «las elecciones las gana el partido que se gana al centro». Si aplicàrem esta veritat a mitges al cas valencià, les eleccions les hauria guanyat amb diferència el PSOE en ser el partit que amb el seu 4,46 més s’acosta al 4,88 sociològic valencià. En canvi, ha obtingut el pitjor resultat de la seua història i un dels pitjors del PSOE a escala estatal com s’ha explicat adés. Esta variable tampoc explicaria el resultat electoral en estar els altres partits més lluny encara del citat 4,88.</p> <p> Ací entra la variable fonamental de la política valenciana, i és que al País Valencià les eleccions no les guanya el partit «que se gana al centro». Les guanya el partit que és percebut com el major defensor dels interessos valencians, molt especialment a les comarques centrals i les comarques del Túria-Xúquer. Com em deia un company, al País Valencià la gent és nacionalista, però no ho sap. Esta variable sí que explica el canvi polític valencià de manera molt clara, de la mateixa forma que explica les majories absolutes del Partit Popular. Així, si analitzem històricament les dades electorals valencianes, veiem com en els anys 80 era el PSOE qui rebia este vot, però prompte el va perdre, i molts deuen recordar aquella campanya del Barcelona i Sevilla 92 - València 0. Açò destrossà Lerma, i Zapatero enfonsà, amb el seu menyspreu continuat als valencians, tota possibilitat de recuperació del PSOE al nostre país.</p> <p> La pèrdua del PSOE d’este espai es va fer palesa el 1991 a València quan el PP, amb 9 regidors, els mateixos que ha obtingut ara Compromís, va aconseguir l’alcaldia amb el suport de Vicente González Lizondo. El cap i casal avançà el que passaria després en 1995 a la Generalitat Valenciana, on Zaplana aconseguí la Generalitat amb el suport, també, dels secessionistes. Ací començà l’ocupació de l’espai de defensa dels interessos valencians per part del Partit Popular, que ràpidament fagocità una Unió Valenciana que els ajudà en este objectiu. I començaren els vint anys de domini absolut, en què la gent percebia —i és important esta matisació— els populars com els màxims defensors del que és valencià, ajudats en esta percepció, a partir del 2004, pel PSOE estatal. A més, la tasca d’oposició passiva dels socialistes valencians, almenys durant les primeres legislatures de domini popular, i les eternes guerres internes, que els han fet perdre la meitat de la seua militància, també hi han contribuït.</p> <p> La clau de la pèrdua d’este domini absolut ha sigut la pèrdua de l’espai de defensa dels interessos valencians. El desgast de 20 anys de govern, els vergonyosos casos de corrupció i la pèssima gestió també han contribuït en gran mesura, però no ha sigut el més determinant. La legislatura de Rajoy ha empitjorat més encara que les de Zapatero el tracte als valencians. S’hi ha d’afegir, a més a més, l’escassa, per no dir nul·la, capacitat de pressió del PP valencià. I quan este espai es perd al País Valencià és dificilíssim recuperar-lo. El PSOE no només no l’ha recuperat sinó que va perdent suport elecció rere elecció.</p> <p> L’electorat valencià, aquell que és nacionalista però no ho sap, només tenia una opció: descartant el PP i el PSOE pel que ja hem exposat; Podemos per ser un partit percebut com d’extrema esquerra (recordem el 2,29 en l’escala de 10) i molt centralista, ja que no té ni estructura federal; Ciudadanos per ser vist com un partit que, en cas de poder fer-ho, mantindria el PP a la Generalitat; i Esquerra Unida per por de tirar el vot donada la injusta llei electoral valenciana; només quedava l’opció de Compromís.</p> <p> Algunes enquestes ja anaven confirmant el <i>sorpasso</i> de Compromís al PP en la pregunta sobre quin partit creu que defensa millor els interessos dels valencians, i estes eleccions han demostrat que gran part d’eixe gran espai, l’espai que decideix qui guanya les eleccions al País Valencià, ha anat a mans de la coalició taronja. L’èxit de Compromís, és clar, no només s’explica per este factor, i n’hi ha moltíssims més, igual que la davallada del PP, però tal com he intentat explicar, és el factor més important.</p> <p> València, cap i casal de l’antic Regne, sol anticipar resultats futurs. Ja ho va fer el 1991 i és probable que este 2015 avance el que pot passar el 2019. Compromís té una gran tasca al davant, la de consolidar el vot de l’espai que decideix qui guanya les eleccions. I només poden fer-ho amb un treball exemplar, tant en el govern valencià com en els nombrosos municipis on governaran, amb el qual es millore la vida de les persones i se siga molt ferm en la defensa dels interessos valencians, que són els interessos de tots.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/479 http://www.fundacionexe.org/web/article/479 24-M: més que un canvi, una transformació Carlos Villodres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/compromis-24M.jpg" style="width: 440px; height: 281px;" /></p> <p> Les eleccions del 24 de maig van suposar molt més que el canvi de majories que preveien les enquestes. Les enquestes, novament, van subestimar la potència de Compromís, que es va erigir com el gran triomfador de la nit, esdevenint la força majoritària de l’esquerra a la circumscripció de València i a la capital del país, i entrant amb força en els ajuntaments de les principals ciutats de nord a sud del nostre territori.</p> <p> Set dies abans de les eleccions, podíem llegir com en les pàgines d’<i>El Mundo</i>, un reputat analista <a href="http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2015/05/17/55585c96e2704e42628b4570.html">atorgava</a> a la coalició valencianista 213.000 vots. La nit electoral, eixe resultat s’assolia poc abans d’arribar al 50% de l’escrutini. El resultat final ja el coneixem: 452.654 vots i 19 escons, a només 2 punts del PSOE.</p> <p> No aprofundiré massa en l’explicació d’este resultat (n’hi haurà temps per a fer-ho amb dades postelectorals a la mà). Però sembla evident que la bona faena parlamentària en els últims anys, el posicionament de la coalició en temes clau, un període de campanya marcat pels escàndols de corrupció, un lideratge fort i molt ben valorat com el de Mónica Oltra, i l’estratègia de polarització del PP contra la coalició —especialment, del PP a la Ciutat de València—, poden servir per a explicar part de l’èxit de Compromís.</p> <p> Per a obtindre un resultat tan impressionant, podem aventurar que tant <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/350">Juan</a> com <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/453">Amparo</a>, van resoldre els seus dubtes i van decidir votar Compromís. Un electorat heterogeni ha <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/413">articulat les seues demandes</a> al voltant del missatge nuclear de dignitat, valentia i justícia que ha encarnat Compromís en estes eleccions.</p> <p> Però més enllà dels resultats de Compromís, el que ha succeït en estes eleccions cal analitzar-ho en un context que va més enllà del canvi electoral puntual. Parlem d’una veritable transformació del sistema de partits valencià. A l’espera de confirmar —o desmentir— la seua pervivència en les pròximes eleccions, els valencians i valencianes ens vàrem gitar el dissabte 23 amb un sistema de partits amb un partit dominant, i ens vàrem despertar dilluns 25 amb un sistema multipartidista amb un notable equilibri entre partits.</p> <p> Si posem el focus en els diferents indicadors, notarem el grau d’eixa transformació. Un dels indicadors més coneguts i utilitzats és el que mesura el nombre efectiu de partits (atenent no només la seua quantitat sinó la seua força relativa). Doncs bé, en estes eleccions este indicador s’ha disparat, tant en la seua versió electoral (vots) com parlamentària (escons).</p> <p> <img alt="" src="/uploads/villodres-juny2015.png" style="width: 440px; height: 268px;" /></p> <p> La resta d’indicadors no fan més que confirmar el caràcter extraordinari d’estes eleccions. Els dos principals partits han concentrat un 54,55% dels escons davant el 84,54% de mitjana entre 1983 i 2015; la ràtio d’escons entre el primer partit i el segon ha passat d’un 1,67 en 2011 a 1,37 (1,47 de mitjana).</p> <p> Però, si hi ha una dada que destaca sobre la resta, és la que informa sobre la ràtio d’escons entre la segona i la tercera opció. Si el 2011 esta es va situar en 5,50 (4,49 com a mitjana 1983-2015) en 2015 ha sigut només d’1,21.</p> <p> Per tant, la gran transformació que hem viscut en estes eleccions no està tant en el nombre de partits, sinó en l’equilibri entre els diferents partits si atenem el seu pes relatiu. En 1987 també van accedir a les Corts 5 partits, però amb un partit dominant: el PSPV-PSOE, ja que els dos principals partits sumaven un 75% dels escons.</p> <p> Esta transformació del sistema de partits valencià en un sistema multipartidista amb equilibri de forces entre partits, pot tindre diferents conseqüències. La principal és que la relació entre els diferents partits que puguen compondre una majoria parlamentària s’ha de sustentar necessàriament en l’horitzontalitat i en la cerca d’acords complexos. Intentar imposar una clara jerarquia amb un partit dominant no respon a la lògica d’este nou sistema, on, a més, dos partits com Compromís i Podem es troben a una mínima distància en la dimensió ideològica o de <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/104">regeneració</a>. Buscar la immediatesa en un escenari com l’actual, pot ser desitjable, però no realista.</p> <p> Per això, quan Joan Lerma anima el seu partit a buscar suport parlamentari en Ciutadans com a soci «lleial», cal recordar-li el que ens indica l’aritmètica bàsica: PSOE i C’s no sumen majoria absoluta. I —¿per què no?— també podrem convidar-lo a analitzar el que indiquen els resultats, tal com hem fet en este article.</p> <p> Sr. Lerma: 2015 no és 1987. Benvinguts a un nou sistema de partits.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/478 http://www.fundacionexe.org/web/article/478 El dubte de Ximo (Puig) Amadeu Mezquida</ br><p> <img alt="" src="/uploads/ximo-puig.jpg" style="width: 440px; height: 282px;" /></p> <p> Fa temps que el company <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/33">Carlos Villodres</a> va expressar en esta mateixa tribuna els «dubtes» de dues persones: <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/350">Juan</a> i <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/453">Amparo</a>. Juan i Amparo eren persones fictícies que dubtaven entre votar Compromís o un altre partit (UPyD i Podemos respectivament). Amb estos exemples Villodres volia evidenciar l’existència d’un nou eix en la política valenciana, un nou eix que per a moltes persones pesa més que l’eix esquerra-dreta a l’hora de decidir el vot: l’eix dalt-baix o regeneració democràtica-<i>statu quo</i>.</p> <p> La irrupció de l’eix regeneració-<i>statu quo</i> és ja una realitat total en el sistema de partits valencià. És una realitat tan gran que ni tan sols els dirigents dels partits clàssics poden defugir ja el debat i el dilema que els suposa. En les eleccions valencianes, l’espai regenerador suma ja un 41,73% del vot —suma de Compromís + Ciudadanos + Podemos— enfront del 46,55% que representen les opcions de l’<i>statu quo</i> —el PP-PSOE.</p> <p> El nou eix, a més a més, està clarament escorat a l’esquerra —un 29,42% Compromís + Podemos enfront d’un 12,31% de Ciudadanos. També cal tindre en compte que la desaparició d’EUPV de les Corts amaga l’existència de vora un 5% de l’electorat que, fàcilment, podríem enquadrar també en el quadrant de l’esquerra regeneradora.</p> <p> <a href="http://elpais.com/elpais/2014/10/08/media/1412803527_291317.html">L’enquesta</a> d’<i>El País</i> per al 9 d’octubre del 2014 xifrava el «pes» de l’esquerra regeneradora en un 27,7% —Podemos + Compromís + EUPV— per tant, l’espai de l’esquerra regeneradora ha crescut tant com per a superar la situació d’octubre en 2 punts malgrat l’aparició de Ciudadanos i la desaparició de la puntuació final d’EUPV. És a dir: el creixement de l’espai esquerra-regeneració continua endavant en detriment del PP i del PSOE i a pesar de la desaparició d’EUPV de les Corts. Alhora, la irrupció de Ciudadanos —dreta regeneradora— esmorteeix el creixement de l’esquerra regeneradora, però no l’atura ni el fa retrocedir; ans al contrari, la irrupció de la dreta regeneradora va en detriment de la dreta clàssica.</p> <p> Feta tota esta introducció i emulant el company Villodres, tractaré d’exposar el dubte —o dilema— que se li planteja ara a Ximo. Ximo és el dirigent del partit socialista al País Valencià. Després d’obtindre els pitjors resultats de la història del seu partit, Ximo té l’opció de ser president de la Generalitat Valenciana encapçalant un govern d’esquerres —també tenia l’opció, per lògica democràtica, de dimitir, però eixa mai es va contemplar. Enfront, Ximo té a l’esquerra regeneradora, una esquerra regeneradora que suma més diputats que el seu partit, una esquerra regeneradora que està a l’alça, que se sap l’única garantia de la veritable regeneració i que desconfia del PSOE com a actor d’un veritable canvi polític en el país.</p> <p> Ximo vol la presidència. Eixa és la seua única línia roja innegociable. Tota la resta es pot parlar, pactar i trair al seu degut temps. L’esquerra regeneradora el colla, volen la candidata de Compromís de presidenta. En el fons ell sap que el que volen és controlar el Consell, forçar-lo a fer polítiques de canvi, polítiques que no agradaran al poder econòmic, polítiques que no li faran tindre una plàcida estada en el Palau de la Generalitat, polítiques que no es pot permetre. És hora de contraatacar, Ximo envia a negociar amb l’esquerra regeneradora a tres representants de l’antítesi del canvi: un elefant i dos imputats; tota una declaració d’intencions. Alhora, posa en marxa la maquinària mediàtica i utilitza, ara sí, la lògica democràtica, eixa que no li valia per a dimitir, i diu: «la presidència ha de ser per a la llista més votada, per <i>lògica democràtica</i>». Els mitjans afins reprodueixen el missatge. La pressió augmenta. A penes fa uns dies de les eleccions, cap comunitat autònoma ha escollit encara al seu govern, però els diaris parlen com si fera mesos que la situació estiguera bloquejada i fóra insuportable. S’activa un marc cognitiu, el de la dona ambiciosa, el masclisme està arrelat en la societat i l’estratègia pareix que funciona: «¿Una dona que vol manar? Que se’n vaja a casa a escurar». Tot va ben encaminat. Però l’esquerra regeneradora no cedeix, insisteix a parlar del «què» primer, vol una negociació minuciosa, vol lligar cada aspecte de l’acord. Ximo es posa nerviós, ell vol un acord ràpid i mal fet, un acord en el qual els altres passen per la pedra i tindre així un govern per a poder fer i desfer al seu gust.</p> <p> S’obre una altra opció, la de la dreta regeneradora: governar en minoria amb Ciudadanos amb l’abstenció del PP. Ximo es tira el <i>farol</i> —¿per què no?—, però això tampoc serveix per a posar nerviosa a l’esquerra regeneradora que, estoica, aguanta l’embranzida mediàtica.</p> <p> De sobte, alguna cosa comença a canviar. La fanfarronada de Ciudadanos sembla que va agafant cos en el si del seu partit. De fet, el Comité Nacional del PSPV li dóna carta blanca per aconseguir la presidència siga com siga: amb l’esquerra o amb la dreta. Per la seua banda el Consell General de Compromís insisteix que el nou govern ha d’estar liderat per l’esquerra regeneradora, amb presidència o sense.</p> <p> Ximo dubta. El seu partit està en una situació d’impàs. Hi ha gent que es pregunta com pot ser que el PSOE es plantege pactar amb la dreta. La resposta sols es pot entendre des del nou paradigma polític. I és que, segons l’últim <a href="http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Marginales/3040_3059/3050/es3050mar.html">baròmetre</a> del CIS on es preguntava per estes qüestions, el PSOE no és un partit d’esquerres. I m’explique:</p> <p> La majoria social actualment se situa a l’esquerra de l’espectre polític. La mitjana està en un 4,55. A més, la gent d’esquerres se situa majoritàriament entre el 3 i el 4, mentre que situen el PSOE en un 4,62, més prop del 5 que no del 4. Això implica dues coses:</p> <ul> <li> <p> La primera és que la majoria de gent que es considera d’esquerres (un 30,7% dels enquestats) està més a l’esquerra del que considera que ho està el PSOE.</p> </li> <li> <p> La segona és que el PSOE és percebut com un partit més a la dreta que la mitjana ideològica de la gent.</p> </li> </ul> <p> <img alt="" src="/uploads/mezquida-juny2015-1.png" style="width: 441px; height: 276px;" /></p> <p> Per tant, si entenem que la mitjana de la gent marca la centralitat ideològica, el PSOE se situaria necessàriament en el quadrant dreta-<i>statu quo</i> en el nou paradigma polític.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/mezquida-juny2015-2.png" style="width: 441px; height: 276px;" /></p> <p> El PSOE, històric partit del centreesquerra espanyol, es troba en el nou paradigma completament desubicat. L’escorada a l’esquerra de la majoria social juntament amb la irrupció del nou eix ha fet que el PSOE perda el seu espai propi, el que li era natural en l’anterior paradigma. Ara, comparteix espai amb el PP, i Ximo Puig té a les seues mans, probablement sense saber-ho, el destí de tot el partit a escala estatal.</p> <p> Ximo ha de triar entre dues opcions:</p> <ul> <li> <p> Pactar amb una esquerra regeneradora, que li ha menjat l’espai per partida doble (des dels dos eixos) i que representa un espai polític en creixement.</p> </li> <li> <p> O pactar amb una dreta regeneradora que li permeta dur a terme una reconversió en un partit de centre moderat amb tints socials que s’òbriga camí entre els votants més moderats de l’espai del PP.</p> </li> </ul> <p> Cap de les dues opcions li augura un futur massa prometedor. El ball està entre un electorat d’esquerres perdut, difícil de recuperar, i un electorat de centredreta difícil de guanyar. Si pacta amb Compromís i Podemos, no controlarà el govern, però podrà reubicar el seu partit en unes coordenades que els siguen més familiars, això sí, amb una dura competència; si pacta amb Ciudadanos, es llança a la recerca d’un nou electorat recelós del PSOE, al qual podria captivar no sense grans esforços. Ximo haurà de prendre una decisió, sempre i quan, clar, l’esquerra no cometa la ingenuïtat de regalar-li el govern a canvi de res. Que continue la negociació.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/477 http://www.fundacionexe.org/web/article/477 Dels concerts d’amics a les institucions Anna Garcia Escrivà</ br><p> <img alt="" src="/uploads/musica-en-valencia.jpg" style="width: 440px; height: 293px;" /></p> <p> Fa dues setmanes que esmorzem, dinem i sopem amb pacte, negociacions, cadiretes, què i<i> </i>qui; alguns dies hi ha partida i d’altres no. Hem repassat centenars de vegades els resultats a les ciutats i els pobles veïns, per comarques i circumscripcions. Ara que els gràfics a poc a poc s’omplin de taronja i que ens costa més recordar els resultats d’ací i d’allà, ja no dol (re)revisar els resultats més històrics que ha tingut mai el valencianisme polític. S’acosten quatre anys amb jugadors nous, que no desconeguts, com l’exregidor Josep Nadal i Pau Alabajos.</p> <p> Ben bé, tampoc són jugadors nous; de fet, fa anys que fan valencianisme a base de concerts dins i fora del país, i això sumat a la conjuntura social, econòmica i política del país, a com d’atractiu i renovador és ara mateix Compromís i a la tranquil·litat de donar suport als d’Oltra, ha sigut clau perquè les paperetes del cap de llista Alabajos i del diputat Nadal s’hagen duplicat als col·legis electorals de Torrent i Pego —en este poble de la Marina, a més, Compromís ha guanyat les eleccions a les Corts.</p> <p> I si èpics han sigut els resultats, també ho ha sigut l’ascens impressionant de la Gossa Sorda, dels Obrint Pas, Feliu Ventura, Orxata Sound System, Alabajos..., si tenim en compte que quan van començar ens governava, en el Consell i en la majoria dels ajuntaments, el Partit Popular, com sabem, el menys favorable a la difusió d’estes cançons, encara més per ser en valencià.</p> <p> Sense el suport pràcticament de ningú i sense possibilitats d’omplir cap espai gran, van persistir sense defallir i han fet saó —tal com ens va prometre allà pel 2008 el diputat Nadal— i, certament, de tots els versos que han escrit, ha renascut la seua força.</p> <p> Durant el moment de pujada de la música en valencià, els nostres grups es van fer un espai en el malaguanyat Canal 9. La mateixa música dels concerts de dissabte començava a sonar, per fi!, cada dimarts —al <i>Poble del costat</i>—, cada dijous —a <i>Gormandia</i>— i cada diumenge —a <i>Trau la llengua</i>—, i a ultimíssima hora van aconseguir un espai propi titulat <i><a href="https://www.facebook.com/rtvv.es/posts/125483990966639">Els nostres músics</a> </i>—tot i que eren reportatges refregits de l’espai <i>La revista</i>. En esta última etapa, una de cada 3 cançons que sonaven a Sí Ràdio eren en valencià.</p> <p> Estos músics nostres són les oficines de promoció del valencià (nocturnes) més eficaces, a banda d’ambaixadors de la nostra música i llengua fora de casa. Zoo, Auxili, Aspencat... i anteriorment Orxata o Obrint Pas són garantia de caixa i barra plenes i ja es mouen tranquil·lament pels cartells dels grans festivals en valencià d’arreu del domini lingüístic i pels nostres festivals, que també han proliferat.</p> <p> No debades l’amic Carles Garcia va centrar el seu treball de fi de grau en la influència de la nostra música en els joves (el títol exacte, <i>El canvi d’actituds sociolingüístiques a partir de la música en català en els joves valencians</i>), i potser també seria escaient una anàlisi en esta línia sobre història valenciana —em vénen al cap les nombrosíssimes referències del darrer disc d’<a href="http://www.arrap.cat/discografia/">Arrap</a> i també Al Tall.</p> <p> Ara que la Gossa Sorda —a punt de retirar-se definitivament— està a les portes d’assolir la fita d’actuar a la plaça de bous valentina, reclame que les actuacions de grups en valencià formen part de la programació de les festes dels pobles i que s’alternen tranquil·lament amb orquestres i discomòbils (com ja passa a Pego, Benidoleig o Pedreguer). Tampoc cal que siguen concerts tan variats: ja tenim la possibilitat d’organitzar-ne per estils sense haver de mesclar, per exemple, Pupil·les Dilatives, els desapareguts Sant Gatxo i Odi, Andreu Valor i Smoking Souls en el mateix cartell. Diu Frechina que quan això no ocórrega haurem assolit definitivament la normalitat de la música en valencià.</p> <p> Eixe és el meu prec als regidors, alcaldes i diputats nous: contribuïu de dia i de nit a la normalització de la llengua i música valencianes i doneu suport i confiança a estos grups i —encara més— als que encara no han aconseguit recórrer tant de territori, perquè si hem pogut capgirar el país des de l’oposició i fora de les institucions, des de dins pot ser èpic.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/476 http://www.fundacionexe.org/web/article/476 El valencianisme progressista: l’empoderament autocentrat Nathalie Torres</ br><p> En aquests dies d’emocions intenses, m’acompanya un adjectiu molt utilitzat en diversos àmbits, entre els quals la lingüística aplicada: <i>autocentrat</i>. La Universitat de València l’ha fet seu i defineix la seua política lingüística precisament així, <i>multilingüisme autocentrat</i>, en què el coneixement de les dues llengües oficials és la base perfecta per a l’adquisició d’una tercera. Estem davant, doncs, d’una estratègia lingüística que parteix «de la consideració compartida que el multilingüisme és un valor afegit real, que facilita la mobilitat i l'intercanvi, que millora l'ocupabilitat i genera més oportunitats, però també afavoreix la convivència intercultural, reforça la cohesió social i impulsa a la prosperitat» (<a href="http://revistafutura.blogs.uv.es/2015/01/08/multilinguisme-autocentrat-una-estrategia-que-obre-portes/">Castelló, R. 2014</a>).</p> <p> Altres disciplines de les ciències socials demostren la rendibilitat de l’adjectiu, emprat en propostes econòmiques alternatives al model actual i també en connexió amb alguns processos sobiranistes, que el conceben com la capacitat d’una determinada societat per a identificar els interessos col·lectius propis tot prescindint de la perspectiva que en tinguen altres comunitats.</p> <p> La perspectiva autocentrada ens remet al procés d’enfortiment social, polític i econòmic d’un grup, conegut amb el nom d’<i>em</i><i>poderament</i>.</p> <p> Sense entrar en anàlisis detallades —que els companys de tribuna abordaran amb més rigor i encert—, crec que puc afirmar (sense risc a equivocar-me) que el resultat de les eleccions municipals i autonòmiques és l’inici del procés d’empoderament de la societat valenciana, que ha demostrat més vigor i esperit crític del que li suposava el <i>règim popular</i>, tal com he defensat des d’aquesta mateixa tribuna en diverses ocasions.</p> <p> Hem encetat el camí, amb molta il·lusió i una gran esperança dipositada en qui majoritàriament volem que conduïsquen les aspiracions col·lectives a bon port: Compromís, PSOE i Podemos. Unes aspiracions que tenen a veure, bàsicament, amb la profunda desigualtat social per raons econòmiques, per un costat, i amb la corrupció política en forma de saqueig continu a les arques públiques, per l’altre. L’altíssim percentatge de famílies valencianes pobres (una de cada quatre viu per davall del llindar de la pobresa!) i la processó d’imputacions amb centenars de milions d’euros desapareguts pel clavegueram de la corrupció urgeixen mesures ràpides i contundents. I aquest és l’encàrrec que la majoria social valenciana ha posat en mans de les tres formacions polítiques citades.</p> <p> Tanmateix, la urgència sol dur aparellada la importància. I no és menys cert que una part considerable d’aquest suport electoral prové del vot valencianista que, juntament amb les dues qüestions susdites, persevera en la importància de les seues reclamacions, d’entre les quals una ha acabat sent-ne el <i>leitmotiv</i> principal: un finançament just per al poble valencià. El tema, realment apressant, ha sigut abordat amb insistència i expertesa en els últims anys, però no ha comptat encara amb el suport de cap partit d’àmbit estatal. Potser perquè encara no s’han adonat que el sucursalisme atribuït al País Valencià, com en el cas del meninfotisme secular, és un aspecte a reconsiderar. Situar en el nucli del debat la necessitat d’un finançament just no és únicament un encert del discurs polític valencianista, sinó que demostra també que sense aquest instrument difícilment es podran resoldre els problemes quotidians dels valencians. Sí o sí, hem de vetllar per nosaltres mateixos. Sí o sí, aquest empoderament que hem guanyat ha de servir precisament per a fer-ho.</p> <p> En aquesta nova etapa, el valencianisme progressista ha de continuar reivindicant que les qüestions conjunturals (els problemes individuals) i les estructurals (les aspiracions col·lectives) no són en absolut excloents, sinó més aviat complementàries. I que la solució d’unes i l’assoliment de les altres responen precisament a aquest procés il·lusionant i esperançador d’empoderament autocentrat.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/475 http://www.fundacionexe.org/web/article/475 Set raons decisives per les quals votaré Compromís Vicent Flor</ br><p> <img alt="" src="/uploads/oltra-morera-440.jpg" style="width: 440px; height: 291px;" /></p> <p> En les eleccions a les Corts Valencianes (i, en el meu cas, a l’Ajuntament de València) del dia 24 de maig votaré la Coalició Compromís. I ho faré, entre d’altres, per les set raons següents que estime que he de compartir, en aquesta conjuntura tan difícil, públicament:</p> <p> 1) Votaré Compromís perquè considere molt necessari un canvi de govern en la Generalitat Valenciana i imprescindible un nou Govern valencià compromés amb l’estat de benestar. I això per molts motius que ací no puc detallar, entre els quals només apuntaré que més d’un cada tres valencians estan en situació de pobresa o d’exclusió social, significativament per damunt de la mitjana espanyola i, en qualsevol dels casos, una xifra descomunal. Per a poder assolir-lo, trobe essencial deixar en l’oposició el PP i, també, Ciudadanos. I, si més no per a això, seria particularment útil votar Compromís, tot i que molts altres ciutadans també poden votar Acord Ciutadà (Esquerra Unida-Els Verds-Esquerra Republicana-Alternativa Socialista) i Podemos (el nom oficial de les llistes està només en castellà). Qualsevol altra opció dubte que tinga possibilitats d’obtenir algun escó. Alguns podrien pensar que també podria considerar-se en aquest cas votar el PSOE (es presenta oficialment així i no com a PSPV-PSOE; i ho ha fet així no d’ara sinó històricament). Això no obstant, abans d’optar per aquesta papereta caldria considerar dues coses. La primera és que, amb la davallada del bipartidisme, no es pot descartar un pacte a Madrid d’unitat <i>nacional</i> PP-PSOE (és a dir, de supervivència entre tots dos) per a després de les eleccions generals, que tinguera conseqüències en <i>províncies</i> (facilitar el govern a la llista més votada seria fàcilment una de les clàusules d’aquest acord, cosa que al País Valencià segurament duria a governar el PP). Igualment de preocupant és la segona: que el PSOE optara per pactar amb Ciudadanos, una formació dretana contrària als interessos de les classes socials majoritàries i, en particular, de les més desfavorides. El secretari general del PSPV-PSOE Ximo Puig ha explicitat aquesta possibilitat.</p> <p> 2) Votaré Compromís perquè considere imprescindible un nou Consell que aposte decididament per l’autogovern dels valencians, tan atacat pel PP. I no oblidem que són eleccions a les Corts! Per a aquest objectiu, amb possibilitats d’èxit, només em genera confiança Compromís: té el seu àmbit de decisió al País Valencià i no depén jeràrquicament d’estructures amb seu a Madrid com, de manera descarada, li ocorre al PSOE i a Podemos i, en menor mesura, és cert, a EUPV. Considere que és una greu contradicció votar uns representants que en el programa electoral defensen un increment de l’autogovern però que a dins de l’estructura política per la qual es presenten no frueixen d’aquest <i>autogovern</i>. Vull diputats i diputades lliures per a reclamar que el govern espanyol no interferisca les competències de l’Estatut, per a exigir un finançament just i per a legislar i practicar una defensa real de la cultura i la llengua minoritzades dels valencians per a avançar en la igualtat en l’esfera pública. I ho vull perquè només així podrà ser efectiva la reivindicació. Certament, entre les dèneu candidatures a la circumscripció d’Alacant, vint de Castelló i vint-i-tres de València, hi ha, a més de Compromís, unes altres candidatures amb seu a les comarques valencianes, però sense possibilitats reals d’entrar en les Corts.</p> <p> 3) Votaré Compromís perquè crec que cal <i>premiar</i>, particularment a hores d’ara, el bon treball fet des de l’oposició. A parer meu, en aquest vessant han destacat els diputats de Compromís. Cal no oblidar que, per exemple, fou Mònica Oltra qui denuncià en l’hemicicle la corrupció d’un <i>tauró</i> de la política valenciana com Rafael Blasco o que Enric Morera ha estat probablement el diputat més incisiu exigint un finançament adequat per a la dignitat dels servicis públics de la Generalitat Valenciana. També cal reconéixer la tasca d’oposició dels diputats del grup d’Esquerra Unida i alguns del grup socialista. Contràriament, els candidats de Podem en aquest aspecte són una incògnita. Que jo sàpia, ningú dels qui es presenten en llocs d’eixida té cap experiència parlamentària i, en aquesta conjuntura, en què el PP, si està en l’oposició, des del minut u començarà a atacar sense miraments el govern amb tota mena d’arguments (i acompanyat d’un seguit de mitjans dòcils), no em mereix la millor garantia un grup parlamentari de diputats <i>a priori</i> voluntaristes però poc preparats per a generar estabilitat i confiança.</p> <p> 4) Votaré Compromís perquè em sembla una de les propostes més netes i honrades que es presenten. Després d’anys de militància valencianista conec a un bon grapat de persones honestes i íntegres (alguns són amics) que integren els centenars de llistes municipals que presenta la coalició. Gent que entén la política com a vocació de servici i no per a aprofitar-se’n. I això no sols m’agrada: em fa enorgullir. Comparem la corrupció entre Compromís respecte del PP i del PSOE. No dic que no puga haver-n’hi algun cas en Compromís. El que sí que dic és que la cultura política de Compromís està impregnada de transparència i de refús de la corrupció. D’aquesta manera és molt més difícil corrompre’s. Algú podria argumentar que Compromís no ha tingut el mateix poder i que ja li aplegaria la temptació. Ara, però, crec que ens interessen més els fets que els futuribles (tot i que, posats a futuribles, sembla més probable que els partits amb més corruptes continuen tenint-ne més). Desenes de governs municipals, en solitari o en coalició, avalen els hòmens i les dones de Compromís.</p> <p> 5) Votaré Compromís perquè calen més governs municipals al servici de la gent i no per a servir-se de la gent. Que comparen, per posar un cas, els valencians de l’àrea metropolitana de València el que pagaven per l’aigua en el 2011 i el que paguen a hores d’ara (l’aigua potable, caldrà recordar-ho, és un servici bàsic). En els rebuts estem pagant factures d’un brutal balafiament i corrupció i fins i tot de <i>presumpta</i> prostitució. I els responsables d’aquella gestió, Rita Barberà en particular, volen continuar governant! És un imperatiu ètic intentar que això no passe. En el cas de la ciutat de València, a més a més, estem davant de la primera vegada amb possibilitats reals d’optar a l’alcaldia una formació valencianista. Per molts motius, també simbòlics, seria una magnífica manera que el país es retrobara amb la seua capital i que el seu <i>cap i casal</i> es retrobara amb el seu país.</p> <p> 6) Votaré Compromís perquè, mentre que no desapareguen de l’ordenament jurídic, cal regenerar les diputacions provincials, nius a hores d’ara de clientelisme, de corrupció i de mala gestió. Votar Compromís, i també AC i, segons com PSOE, contribuirà a un canvi en les diputacions, de les quals depén també la qualitat de vida dels nostres conciutadans. Contràriament, votar Podemos no servirà per a aquest objectiu, ja que, com que tan sols es presenten a les locals en alguns municipis i amb marques blanques (València en comú a la ciutat de València), els vots que obtinguen no computaran per a un sistema de votació indirecta com el de les diputacions, i afavoriran, per tant, la continuïtat del PP al capdavant d’aquestes institucions.</p> <p> 7) I votaré Compromís perquè crec que, entre tots els candidats a la presidència de la Generalitat, Mònica Oltra és, amb molta diferència, la millor per a ser presidenta, és a dir, per a ser la portaveu, la <i>primus inter pares</i>, la defensora de la majoria dels cinc milions de valencians. Estic fart de representants que són febles amb els forts i forts amb els febles. Fart de Francisco Camps, per exemple, que guanyà les anteriors eleccions del 2011 i fou submís amb el govern espanyol, però no volgué ni rebre les víctimes del terrible accident del metro de València. Tinc l’avantatge que conec Mònica personalment. I sé que, a més de valenta amb els poderosos (ho ha demostrat reiteradament), és tendra i sensible (literalment) amb els qui més pateixen (i ancians, xiquets, dones i immigrants són els grups que més pateixen la pobresa). Ella estarà al seu costat. I això em genera esperança en el futur. Jo vull que siga la meua presidenta, la nostra presidenta.</p> <p> Per tot plegat, i per més coses, jo votaré Compromís el dia 24 de maig. Igualment que unes altres desenes de milers de ciutadans del nostre país. Ho faré amb esperança en el futur. I ho faré perquè sent que és una obligació desallotjar dels governs a aquest partit de lladres i d’incompetents que tant de mal ha fet a la qualitat de vida de la majoria de valencians. Ens mereixem una vida millor.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/474 http://www.fundacionexe.org/web/article/474 La Fundació Nexe va reunir els experts en finançament valencià a la Universitat Politècnica de València </ br><div id="fb-root">  </div> <script>(function(d, s, id) { var js, fjs = d.getElementsByTagName(s)[0]; if (d.getElementById(id)) return; js = d.createElement(s); js.id = id; js.src = "//connect.facebook.net/ca_ES/sdk.js#xfbml=1&version=v2.3"; fjs.parentNode.insertBefore(js, fjs);}(document, 'script', 'facebook-jssdk'));</script><div class="fb-post" data-href="https://www.facebook.com/fundacionexe/posts/926466837373992" data-width="500"> <div class="fb-xfbml-parse-ignore"> <blockquote cite="https://www.facebook.com/fundacionexe/posts/926466837373992"> <p> El passat dijous 16 d'abril la Fundació Nexe va aplegar per primera vegada a una conversa a tota la comissió d'experts...</p> Posted by <a href="https://www.facebook.com/fundacionexe">Fundació Nexe</a> on <a href="https://www.facebook.com/fundacionexe/posts/926466837373992">dimecres, 22 / abril / 2015</a></blockquote> </div> </div> <p>  </p> <p> <iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="225" src="https://www.youtube.com/embed/hvCpcJI_3_0?rel=0" width="400"></iframe></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/473 http://www.fundacionexe.org/web/article/473 La Fundació Nexe ingressa en el Centre Maurits Coppieters Natxo Costa</ br><p class="peudefoto"> <img alt="" src="/uploads/cmc_ncosta.jpg" style="width: 440px; height: 330px;" />Iñaki Irazabalbeitia, de la Ezkerraberri Fundazioa; Xabier Macias, president del CMC; Natxo Costa, de la Fundació Nexe.</p> <p> L’Assemblea General del <a href="http://www.ideasforeurope.eu/">Centre Maurits Coppieters (CMC)</a> va admetre el passat 18 d’abril la Fundació Nexe com a membre de ple dret d’eixa fundació política d’àmbit europeu, reconeguda pel Parlament Europeu des del 2007. El CMC promou la investigació de polítiques a escala europea i internacional, i se centra sobretot en la gestió de la diversitat cultural i lingüística en societats complexes; la governança multinivell; la descentralització i la reforma dels estats i les constitucions; la secessió dels estats i l’autodeterminació; la governabilitat política i econòmica dels governs de les regions europees; i la resolució de conflictes, els drets humans i la promoció de la pau.</p> <p> El CMC el formem onze organitzacions membres de ple dret i altres cinc que tenen estatus de membre observador. Totes són organitzacions nacionalistes (la majoria think tanks vinculats a partits polítics) de les seues respectives nacions sense estat: Fund. Josep Irla (ERC), Fund. Emili Darder (PSM-Entesa), Fund. Galiza Sempre (BNG), Alkartasuna Fund. (EA), Fund. Ezkerraberri (Aralar), Fund. Aragonesista 29 de Junio (CHA), Welsh Nationalism Foundation (Plaid Cymru – Gal·les), Home of Macedonian Culture (minoria macedònia a Grècia), Le Peuple Breton (Union Démocratique Bretonne),  Arritti (Partitu di a Nazione Corsa), Istituto Camillo Bellieni (Partito Sardo d'Azione), CIEMEN, Kurdish Institute of Brussels, Transilvanian Monitor i Free State of Rijeka Association.</p> <p> Cal destacar que la Fundació Nexe és la primera entitat de l’estat espanyol que accedeix a la condició de membre de ple dret que no està orgànicament vinculada a cap partit polític.</p> <p> El CMC està vinculat a l’<a href="http://www.e-f-a.org/">Aliança Lliure Europea / European Free Alliance (ALE/EFA)</a>, el partit polític europeu que agrupa més de quaranta partits nacionalistes progressistes d’arreu del continent i que està integrat en el grup parlamentari Greens/EFA. De fet, el dia anterior, el Bloc va ingressar com a membre de ple dret d'ALE, de la qual era membre observador des del 2013.</p> <p> La pertinença al CMC situa la Fundació Nexe en el panorama europeu, ja que ens permet ampliar les nostres capacitats en aspectes fonamentals:</p> <ul> <li> Ens permet eixamplar el nostre missatge —i la nostra visió del País Valencià, dels països de llengua catalana, de l’estat espanyol i d’Europa— al conjunt d’entitats que formen part del CMC i d'ALE —inclosa la seua branca juvenil EFAyouth—, i per extensió a les seues respectives nacions.</li> <li> Ens permet el contacte directe amb un gran nombre d’organitzacions nacionalistes d’arreu Europa i ens obri la possibilitat de participar en projectes transnacionals o paneuropeus, en col·laboracions bilaterals o multilaterals en diversos àmbits.</li> <li> Ens permet tindre accés a les discussions que en el si del CMC i l'ALE es mantenen de cara a marcar el seu posicionament respecte als grans temes que afecten, i afectaran, la política europea i dels estats membres de la Unió durant els pròxims anys.</li> <li> Ens dota d’una àmplia xarxa de contactes per a millorar l’agenda de personalitats de tot el continent a les quals poder accedir perquè participen en les nostres activitats o publicacions.</li> </ul> <p> Així, durant els pròxims mesos es posaran en marxa nous projectes, dels quals us anirem informant puntualment.</p> <p> Natxo Costa<br /> Delegat de la Fundació Nexe al CMC</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/472 http://www.fundacionexe.org/web/article/472 Cinc anys d’idees per a la societat valenciana del futur Nathalie Torres</ br><p> Em vaig estrenar en la Tribuna de Fundació Nexe com a col·laboradora amb l’encàrrec d’abordar la qüestió lingüística per ser aquest el meu camp de treball. Però, a partir del febrer del 2012, vaig començar a signar-ne els editorials com a presidenta del Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe. Tot un repte i, naturalment, una gran responsabilitat.</p> <p> L’entitat, a punt de complir els 25 anys, ha mantingut constant l’afany d’obrir el debat polític perquè les grans qüestions no estigueren exclusivament en mans dels partits polítics. La fundació, que fa cinc anys en aquest 2015, ha insistit en el missatge que cadascun de nosaltres havia d’assumir el seu compromís amb la societat i ser copartícip i coresponsable tant en els debats com en la presa de decisions. Mitjançant els articles publicats en la web, els estudis de la col·lecció <b>Demos</b>, els treballs de la nounada <b>Àgora</b> i les publicacions de <b>Pensar el País Valencià</b>, des de Fundació Nexe hem intentat construir un discurs fet des del valencianisme adreçat al conjunt de la societat valenciana i fonamentat en tres punts indefugibles: la cohesió, la solidaritat i el progrés.</p> <p> Però la realitat diària d’aquest lustre que tot just sembla tindre fi al maig que ve ens ha obligat a parar atenció en alguns aspectes que requerien una certa unanimitat. La crisi ha fet palesa la injustícia del sistema de finançament autonòmic i la distinta provisió de recursos als ciutadans pel simple fet de viure en una comunitat autònoma determinada. El sistema ha castigat reiteradament el País Valencià, on el discurs oficial ha intentat maquillar una realitat certament alarmant.</p> <p> La principal singularitat del finançament dels valencians és que a pesar de ser <i>pobres</i> —en el sentit que estem per sota del 90% de la mitjana espanyola per càpita— paguem per damunt d’aquesta mitjana, però en canvi rebem diners per a serveis i inversions molt per sota. La nostra és una situació profundament injusta, tal com han reiterat els experts; que agreuja els problemes de la crisi i que posa de manifest que a l’Estat espanyol no tots som iguals. Una màxima que sembla aplicar-se només quan la finalitat és uniformitzar la diversitat nacional i lingüística, però que s’oblida de totes totes quan es parla de diners.</p> <p> Des de la nostra Tribuna i des dels nostres fòrums, hem debatut i hem denunciat aquesta injustícia, que afecta la vida quotidiana dels valencians en forma d’infraestructures o d’equipaments bàsics, per exemple. I hem intentat conformar entre tots els qui s’han unit a aquest debat obert un discurs reivindicatiu, clar i unívoc, alhora que refermàvem el paper tan important de la societat civil valenciana, més inquieta, més crítica, més plural, més reivindicativa i més valenciana del que s’ha entestat a mostrar el relat oficial sobre nosaltres, els valencians.</p> <p> En aquest nou relat, els mitjans de comunicació han tingut un paper destacadíssim: el tancament de la RTVV ha evidenciat la necessitat de tindre uns mitjans de comunicació públics que advoquen per la informació rigorosa, la pluralitat d’opinions i l’entreteniment. I en el nostre cas, sobretot, per l’ús i el respecte de la llengua pròpia amb la finalitat d’ampliar-ne els àmbits d’ús social.</p> <p> Precisament tot el contrari que hem patit amb la nostra desapareguda RTVV pública, on es manipulava i censurava amb l’objectiu conscient de desinformar la ciutadania; on es practicava l’amiguisme, el partidisme i el sectarisme amb uns mètodes èticament reprovables, però electoralment rendibles per al Partido Popular; on s’exercia un lingüicidi calculat, amb l’ús residual del valencià, en una vulneració manifesta de la llei de creació de Canal 9.</p> <p> Abordar els mitjans de comunicació ens ha dut a parlar de llengua i, consegüentment, de la nostra identitat: qüestionar-nos qui som els valencians i per què som d’una determinada manera i no d’una altra, amb la voluntat d’aportar respostes que ens permeten encarar el futur col·lectiu amb unes certes garanties d’èxit ha sigut un dels assumptes que més interés ha suscitat.</p> <p> La qüestió valenciana i, més concretament, les senyes d’aquesta identitat han centrat la dialèctica social en les últimes quatre dècades. Un objecte d’estudi molt controvertit que discorre per camins ben dispars, que van des de l’espanyolisme uniformista residual fins a la integració en un projecte nacional català, com a punts extrems de l’itinerari, passant pel projecte regionalista integrat en l’estat o advocant per un projecte nacional exclusivament valencià.</p> <p> El dia a dia ens proveeix multitud d’exemples que demostren la importància que el tema continua despertant en el si de la societat valenciana i entre el que anomenem <i>societat civil</i>. Llevat de l’assimilació total a Espanya, els altres models identitaris comparteixen la reivindicació d’una identitat pròpia, amb la diferència, això sí, del grau de consciència nacional de cadascun. I en aquest punt, sembla que els estudis dedicats a analitzar la identitat valenciana coincideixen a posar l’èmfasi en la feblesa de la consciència de nació diferenciada. Intentar respondre al perquè d’aquesta feblesa amb una contestació única no solament és inviable sinó que, a més, aprofundiria en la visió esbiaixada que s’ha volgut donar de la identitat dels valencians, oficialment satisfets amb la nostra missió d’ofrenar noves glòries a Espanya. Ben al contrari, la identitat, polièdrica i, per tant, complexa, requereix respostes múltiples i variades. Possiblement, els articles i treballs editats per Fundació Nexe donen compte d’algunes d’aquestes respostes.</p> <p> El sistema de finançament, la situació lingüística, els mitjans de comunicació públics, etc., han sigut temes que han centrat el nostre debat públic en aquests últims cinc anys, sobretot en ocasió d’eleccions. I ara, a les portes d’una altra contesa electoral són qüestions que tornaran al centre de la discussió política, on la ciutadania juga un paper residual, com a mera espectadora. La reforma electoral, el funcionament dels partits, la transparència en l’administració són alguns dels aspectes apuntats pels nostres col·laboradors en el debat cívic nascut del malestar ciutadà amb les institucions. Una democràcia de major qualitat requereix una participació ciutadana real en els assumptes públics. Precisament un procés ciutadà innovador i participatiu és el fonament d’una nova manera d’entendre l’urbanisme com fins ara, basat en l’especulació del sòl i origen de la misèria econòmica, social i ambiental que encara patim hui dia. Aquest procés participatiu també ha merescut l’anàlisi d’experts que han confiat en Fundació Nexe per a donar a conéixer els seus treballs, centrats en l’entorn més immediat i amb voluntat d’aportar solucions als problemes més apressants.</p> <p> Hem tingut la sort, al llarg d’aquests cincs anys, de comptar amb el vistiplau dels lectors, que han contribuït a donar a conéixer aquests treballs. Mitjançant la difusió en les xarxes socials, les nostres «idees per a la societat valenciana del futur» han tingut un ressò que, sense aquestes plataformes, seria impensable. Però el paper dels lectors ha anat més enllà del simple acte de compartir un text: la participació activa en els debats que determinats articles o estudis han originat així com el mecenatge que ha requerit la publicació d’altres en són bona mostra.</p> <p> Han sigut cinc anys de treball intens i certament satisfactori. Agraïsc la dedicació dels nostres col·laboradors i autors, amb una menció especial al director acadèmic de la Fundació Nexe, Vicent Flor. Als nostres seguidors i lectors, els done les gràcies per contribuir a fer visibles les inquietuds de tots aquells que ens estimem aquest país i que ens esforcem perquè siga, cada dia, una mica millor.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/471 http://www.fundacionexe.org/web/article/471 El país necessari Vicent Baydal</ br><p> <img alt="" src="/uploads/LasProvinciasPaisValenciano1.jpg" style="width: 440px; height: 292px;" /></p> <p> Una de les coses que més em va sobtar en arribar a viure a Barcelona va ser que quan la gent em preguntava «¿que tu d’on ets?» i jo contestava que «de València» em retrucaven: «de València, ¿però de quina part?». I no, no és que volgueren saber el barri de la capital del qual provenia, sinó que estaven referint-se al conjunt del país; el nom popular del nostre país per als catalans, tot i la nomenclatura oficial dels mitjans de comunicació o dels ambients més polititzats —que ens anomenen País Valencià—, és simplement i planerament València. És així des de fa segles, ja que eixe ha sigut el nom d’històric del nostre territori. Com és sabut, les terres islàmiques i castellanes que van conquerir Jaume I i Jaume II entre 1233 i 1304 van rebre el nom de Regne de València. Però eixa expressió no significava que el regne pertanyera a la ciutat de València —igual que la de Regne d’Aragó no indicava cap mena de pertinença a un municipi—, sinó que únicament al·ludia al nom del territori, València, que coincidia amb el de la capital. València era el nom de la ciutat i València era el nom del regne, del conjunt de terres que anaven del Sénia al Segura i fitaven amb Catalunya, Aragó i Castella.</p> <p> És per això que el nom de València —com també el de «<i>el Reino</i>», que s’ha mantingut en zones frontereres castellanoparlants— s’ha conservat fins hui en dia en altres llocs per a referir-se a tot el nostre territori. I és també per això que el nostre gentilici col·lectiu i la nostra llengua reben d’ací el seu nom: som valencians i parlem valencià perquè històricament el nom del nostre territori ha sigut València. Ara bé, aquell nom comú i inclusiu va començar a decaure en el moment que primer, en 1707, va desaparéixer el regne al qual feia referència i després, en 1833, es van crear les tres províncies de Castelló, València i Alacant, que han vehiculat bona part de la nostra vida política i administrativa en els darrers 182 anys. Així, el subjecte col·lectiu provincial anà prenent cada vegada més força, de manera que els «valencians» passaren a identificar-se amb els habitants de la ciutat i de la província, enfront dels «castellonencs» i els «alacantins», habitants de les ciutats i les províncies respectives.</p> <p> Per eixa raó, el nom de València, tot i que era emprat a bastament per les primeres fornades de regionalistes valencians, sorgides precisament en la capital, no acabava de funcionar bé per al conjunt del país ja a finals del segle XIX. Així, per exemple, quan la principal institució valencianista del moment, Lo Rat Penat, visità Castelló de la Plana en 1909, l’acte acabà amb un: «<i>¡Vixquen els bons valencians! ¡Vixca Castelló! ¡Vixca Alacant! ¡Vixca el Reyalme Valencià!</i>». Es recorria, doncs, a esta darrera expressió, com també a les sinònimes Reine Valencià, Regne Valencià o Regne de València, però això tampoc solucionava la qüestió del nom global, en tant que el territori valencià ja no constituïa cap regne. En conseqüència, des dels sectors més valencianistes es feren propostes alternatives, com les de Valentínia, Valentània o Valensània, propugnades per Faustí Barberà i Rossend Gumiel entorn de 1907. No obstant això, cap quallà i els noms de València i Regne (o Antic Regne) de València continuaren sent els més estesos, juntament amb el de Regió Valenciana, que, evidentment, no devia satisfer les pretensions d’un nacionalisme valencià que continuava avançant i madurant.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/ElPaisValencia_Mateu.jpg" style="width: 220px; height: 291px; margin: 0px 10px 10px 0px; float: left;" />Així les coses, amb l’esclat valencianista de la Segona República aparegué un nom nou, el de País Valencià, que anteriorment mai s’havia emprat amb un significat polític i social, sinó simplement geogràfic. Com <a href="http://www.uv.es/seglexxi/Pa%EDs%20Valenci%E0%20per%20qu%E8.pdf">va indicar</a> Joan Fuster, va ser en les planes de la revista <i>Acció Valenciana</i>, publicada entre 1930 i 1931, on va començar a utilitzar-se i reivindicar-se el terme. Es tractava del butlletí quinzenal d’Acció Cultural Valenciana, una organització de jóvens historiadors i filòlegs nacionalistes entre els quals hi havia progressistes i conservadors, com Manuel Sanchis Guarner, Emili Gómez Nadal, Joan Beneyto o Felip Mateu i Llopis. La terminologia va ser ràpidament adoptada per la gran majoria del valencianisme fins al punt que l’empresari de dretes i promotor de l’important setmanari <i>El Camí </i>Joaquim Reig l’emprà profusament en l’opuscle <i>Concepte doctrinal del valencianisme</i>, de 1932, i aquell mateix any, en una emotiva Processó del 9 d’Octubre a València, amb presència de l’alcalde i el president de la Diputació de Castelló i representants de la ciutat i la província d’Alacant, un regidor valencianista de Sedaví féu un abrandat parlament improvisat amb les següents paraules: «<i>Com que València —vullc dir el País Valencià— compta amb hòmens que en tots els sectors de la vida estan plenament capacitats dels nostres problemes, el nostre Estatut és la única forma de fer-los aparèixer a la vida pública sense atra finalitat que l'engrandiment moral i material del País Valencià</i>».</p> <p> Durant la dècada de 1930 el terme va anar guanyant espais públics, especialment en l’àmbit polític, en consonància amb les aspiracions autonomistes, però la instauració del franquisme va comportar la desfeta del valencianisme i la tornada al provincialisme i el centralisme més ferotges, per als quals eren ben útils els noms de Región Valenciana o simplement Levante. País Valencià va quedar, doncs, relegat als ambients de l’exili i del nacionalisme valencià, especialment aquell que va formar-se gràcies a l’impuls de Joan Fuster en la dècada de 1960. Des d’ací, el nom tornà a estendre’s entre tots els sectors polítics al caliu de les expectatives democràtiques dels darrers anys del franquisme i els primers de la Transició. De fet, el «<i>Proyecto de Estatuto de Autonomía del País Valenciano</i>» començat a negociar en 1979 pels diputats valencians d’UCD, AP, PSOE, PCE i UDPV va ser admés a tràmit en les Corts espanyoles en setembre de 1981 amb un primer article que <a href="http://www.congreso.es/public_oficiales/L1/CONG/BOCG/H/H_068-I.PDF">afirmava que</a>: «<i>El pueblo valenciano, cuya forma histórica de institucionalización política fue el Reino de Valencia, se constituye en Comunidad Autónoma de acuerdo con lo dispuesto en la Constitución y en el presente Estatuto, con la denominación del País Valenciano</i>».</p> <p> A Madrid, no obstant això, l’articulat va ser modificat i, en consonància amb les tesis del blaverisme dretà nascut uns anys abans, que el vinculava al projecte de Països Catalans, el terme País Valencià va ser eliminat i substituït pel de Comunitat Valenciana. D’eixa manera, el primer va ser relegat a l’ostracisme, identificat amb els sectors més d’esquerres i de tendència catalanista, mentre que el segon ha sigut des de 1982 el nom oficial del nostre territori, que no és una altra cosa que una actualització del més clàssic de Regió Valenciana, però aplicat al marc autonòmic que ha organitzat l’Estat espanyol durant les darreres dècades. Heus ací la diferència entre País Valencià i Comunitat Valenciana: el fet de considerar-se un país veritablement autònom, un conjunt de ciutadans que pot tractar de tu a tu amb qualsevol altra comunitat humana, començant per la resta d’Espanya, o ser una simple regió, que pot tindre autogovern, però és dependent, subsidiària i subalterna de les decisions preses per altres. Davant d’esta disjuntiva, la màxima mostra d’afecte onomàstic que un valencià pot fer al seu territori i la seua gent és la d’anomenar-los País Valencià, perquè per a qualsevol col·lectivitat, si en té la necessitat i les capacitats —i nosaltres les tenim—, sempre serà millor considerar-se i ser un país que una regió.</p> <p> Això, racionalment, no significa un trencament amb Espanya, ni un posicionament radical o d’esquerres, ni res per l’estil. És, en primer lloc, una mostra d’autoestima, d’orgull col·lectiu i de consideració històrica cap al nostre territori, de la mateixa manera que també ho denoten altres denominacions com ara País Basc —nom igualment encunyat en el segle XX i que ha sigut universalment acceptat— o la mateixa qualificació de <i>Länder</i> (països) dels diversos estats alemanys federats. En segon lloc, considerar-nos un país és tan important perquè, com explica Joan Francesc Mira en <i>Sobre la nació dels valencians</i>, això implica tot «<i>un projecte de defensa, reforçament i creixement d’aquells béns comuns que configuren l’àmbit de vida de la societat valenciana</i>». És a dir, des del moment en què ens considerem de veres un país, impulsarem sense embuts el nostre patrimoni comú: el cultural (lingüístic, històric), el natural (paisatgístic, mediambiental), el socioeconòmic (el benestar, l’educació, la sanitat, les comunicacions) i el polític (un autogovern cohesionador i realment responsable davant de la ciutadania). En definitiva, el que hauria de buscar qualsevol polític valencià preocupat pels valencians, siga quina siga la seua orientació ideològica.</p> <p> És evident que el terme de País Valencià continua connotat en la ment de moltíssims conciutadans i que això presenta moltíssimes dificultats per a la seua extensió, però va sent hora, precisament, d’eliminar eixes connotacions, de presentar-lo com un terme inclusiu, de tots els valencians independentment del seu grau de valencianisme o de la seua filiació política. En determinats contextos es pot combinar amb multitud de circumloquis que ajuden a normalitzar-lo («el nostre país, el valencià», «València, el nostre país», «la gent d’ací, del país», etc.), així com utilitzar-lo sense por en castellà. No cal que siga un cavall de batalla, però sí un cavall de tir, que ens ajude, amb naturalitat i pedagogia, a moure la societat valenciana, eixa que durant segles va rebre el nom de València i que des de 1930 també ha sigut anomenada País Valencià, en plena consonància amb les aspiracions vertebradores, democràtiques i de millora política i social del conjunt dels valencians.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/470 http://www.fundacionexe.org/web/article/470 El sistema mediàtic valencià més enllà de RTVV Vicent Canet</ br><p> <img alt="" src="/uploads/treballadors_rtvv-440.jpg" style="width: 440px; height: 329px;" /></p> <p> En els últims temps quan es debat sobre el sistema mediàtic valencià les propostes de canvi se solen centrar a recuperar la Radiotelevisió Valenciana (RTVV). Després de l’experiència viscuda en els últims anys tothom coincideix que el nou ens hauria de ser autònom del govern i reflectir el pluralisme polític i social propi del país. I, alhora, tindria el paper de motor de la indústria audiovisual valenciana, d’abastir d’informació local la ciutadania i d’impulsar la normalització, protecció i promoció de la llengua i la cultura pròpies. Tot i ser un punt clau d’un sistema mediàtic madur, els mitjans públics i el seu model no poden ser l’únic element en el debat social sobre la matèria. Quan parlem de mitjans, estem parlant d’un sector que és essencial per al bon funcionament d’una democràcia. A partir de la informació que rebem prenem les decisions que configuraran el sistema polític que ens permetrà (o no) exercir els nostres drets. Per tant, la informació no és (no pot ser) una mercaderia o un objecte de joc polític o empresarial: és la matèria primera amb què es genera l’opinió pública. Per això se’ns ha de garantir que la informació que rebem és plural, veraç i contrastada i en aquest àmbit la situació al País Valencià és francament millorable.</p> <p> <strong>Sense un espai propi de comunicació</strong><br /> El País Valencià no compta amb una xarxa de mitjans d’àmbit valencià que vertebren el país ni que siguen en llengua pròpia. Era RTVV qui havia complit aquesta funció. El que tenim és una translació del sistema mediàtic l’espanyol. A més, també hi ha un sistema regional fragmentat per províncies o comarques del qual ara en són propietaris grups mediàtics d’àmbit estatal i que tampoc té, independentment de la línia editorial, una perspectiva de país, ni que siga perquè tampoc s’adrecen a tot el país. Hi ha excepcions locals o digitals de mitjans en valencià o compromesos amb la nostra llengua i cultura pròpies o amb una perspectiva valenciana de la informació. Però són això: excepcions. De fet, en aquest context tan hostil resulta quasi un «miracle» que el valencià —amb penúries, sí— sobrevisca. Els mitjans de comunicació, tots, no només els públics, són una clau de la normalització lingüística i cultural que al País Valencià s’ha basat en excés en l’ensenyament i en la fidelitat i consciència de molts dels seus parlants.</p> <p> Hi ha consens social entre els valencians sobre la necessitat d’una radiotelevisió pública en valencià, però si bé el paper d’una RTVV és fonamental s’ha de ser més ambiciós si es vol ser efectiu. S’ha de crear consens social sobre les mesures que cal prendre. En aquest sentit, es poden regular una sèrie d’obligacions per a tots els mitjans —també els privats— d’àmbit autonòmic perquè hagen d’emetre uns mínims de la programació en valencià, d’informatius per a tot el país i de suport a l’audiovisual valencià. I fer-les complir, perquè algunes d’aquestes obligacions, de fet, <a href="http://www.media.cat/2014/06/18/el-govern-valencia-renuncia-a-fer-complir-la-norma-demetre-en-llengua-propia-a-les-televisions-locals/">ja existeixen</a>. Fins i tot es pot fer amb els d’àmbit estatal legislant sobre la necessitat d’una «desconnexió» valenciana o arribant a acords amb els mitjans perquè n’hi haja. En el cas dels mitjans digitals o impresos, es poden promoure les dobles edicions. A més, es pot impulsar la informació local pública, i no només des dels ajuntaments sinó també <a href="http://www.media.cat/2015/01/08/de-la-dipu-tv-a-la-xarxa-audiovisual-local">des de les diputacions</a>, cosa que pot ser una forma de valencianitzar el nostre sistema comunicatiu local. Hi ha comarques predominantment valencianoparlants en les quals els mitjans públics locals podrien ser totalment en valencià i espai de promoció de la cultura autòctona amb gran acceptació. Estic parlant de les comarques centrals valencianes, les Riberes o les comarques de Castelló.</p> <p> <strong>Sense un pluralisme polític ni social suficient</strong><br /> El sistema comunicatiu valencià té també dèficits de pluralisme polític i social, això sí no massa diferents dels que té l’espanyol en el qual participa. La consecució d’un periodisme independent de les pressions polítiques o econòmiques i al servei de la ciutadania no és una tasca fàcil ni ací ni enlloc. En la premsa impresa, les ràdios, però especialment les televisions després d’haver-se atorgat les llicències de TDT principalment a grups conservadors i espanyolistes, falta pluralisme polític. Pel que fa als mitjans públics, la seua autonomia respecte als poders polítics és una assignatura pendent. RTVV ha estat un cas paradigmàtic de manipulació informativa i vinculació orgànica al govern. Una situació que es reprodueix a menor escala en els mitjans públics locals que són dependents en pressupostos i designació dels òrgans de direcció dels governs municipals. Amb la fallida del <i>boom</i> de la TDT això <a href="http://www.media.cat/2012/02/03/lalcalde-de-gandia-trenca-el-mite-de-la-major-eficiencia-del-sector-privat">també pot passar amb els privats quan han estat subvencionats</a>.</p> <p> L’anomenat tercer sector de la comunicació té un paper clau en aquest pluralisme. Al País Valencià el principal representant és Ràdio Klara. Fa anys va existir la revista l’Avanç i hi va haver un intent de televisió comunitària, Pluralia.tv, que no va reeixir. Són mitjans sense ànim de lucre i assemblearis que donen veu als moviments socials i en els quals aquests poden elaborar els seus propis espais. Són un sector subdesenvolupat al nostre país i una peça clau en el pluralisme mediàtic i l’exercici del dret a la comunicació. En el cas de televisions i ràdios necessitem una regulació que els faça legals, que facilite la seua subsistència i que els done un espai en les llicències de TDT o de radiofreqüència.</p> <p> <strong>Llei valenciana del dret a la informació i la comunicació</strong><br /> Hi ha moltes qüestions que cal debatre amb la ciutadania: el repartiment plural de les llicències de TDT locals i autonòmiques, les subvencions als mitjans perquè siguen transparents i tinguen criteris objectius o la publicitat institucional que s’insereix als mitjans o les subscripcions a la premsa. Alhora, s’ha de regular i promoure el tercer sector de la comunicació i ordenar l’audiovisual local tant públic com privat. I, clar, necessitem una RTVV potent que impulse el sector audiovisual al nostre país i vertebre el nostre sistema mediàtic, però també un organisme regulador dels mitjans de comunicació (públics, privats o del tercer sector) que tinga consens i reconeixement social com passa en altres països. En últim lloc, calen espais de participació per als periodistes en els mitjans, com ara els comités professionals, i també espais de participació social.</p> <p> Hem de repensar com a societat quin sistema mediàtic volem per a aprofundir en la garantia de drets que són bàsics com ara el de la informació i de la comunicació, i també en la promoció, protecció i normalització de la nostra llengua i cultura. En la meua opinió caldria una llei general de la comunicació al País Valencià que regulara i garantira tots aquests aspectes, però per a aprovar una llei així ens cal un ampli debat social i ciutadà que vaja més enllà del paper d’un mitjà de comunicació públic potent, autònom i en valencià. La societat valenciana ha de ser conscient que no s’ha de resignar en aquest àmbit; si no, qui perd és la qualitat de la nostra democràcia. Crec també que el panorama polític que quedarà després del 24 de maig, sense majories absolutes, serà més favorable a aquest tipus de debats.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/469 http://www.fundacionexe.org/web/article/469 Repensem l'Economia, a la Universitat de València </ br><p> L’<a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant lo Blanc</a> i la Fundació Nexe col·laboren amb el <a href="http://beapv.org/">Bloc d’Estudiants Agermanats</a> a l’organització de les I Jornades ”Repensem l’Economia” que tindran lloc del 21 al 28 d’abril a la Universitat de València.</p> <p style="text-align: center;"> <img alt="" src="https://scontent-mad.xx.fbcdn.net/hphotos-xaf1/t31.0-8/s960x960/10854467_1580056035597580_3666981617359092102_o.jpg" style="width: 400px; height: 566px;" /></p> <p> Aquestes Jornades tenen la intenció de conscienciar i formar a l’estudiantat més enllà del model neoliberal. Totes les xarrades i debats tindran lloc al Saló de Graus de la Facultat d’Economia.</p> <p> DIMARTS, 21 d’abril a les 19:00h: “Economia Social i Bé Comú” amb Vanessa Campos i Rafa Climent.</p> <p> DIJOUS 23 d’abril a les 19:00h: TTIP a debat, amb A. Llorente i Adoración Guaman.</p> <p> DIMARTS 28 d’abril a les 19:00h: ”L’endeutament als ajuntaments valencians i les retallades a l’autonomia local” #AgoraNexe2 amb Rafa Beneyto. <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/459">Pots descarregar el document #AgoraNexe2 des d'ací.</a></p> <p> ESDEVENIMENT A FACEBOOK</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/468 http://www.fundacionexe.org/web/article/468 ¿És la renda bàsica una opció per a fer front a la desigualtat social? Joan Sanchis</ br><p> <img alt="" src="/uploads/basic-income.jpg" style="width: 439px; height: 343px;" /></p> <p> Pobresa, desigualtat de renda i desocupació són tres de les principals característiques negatives que ha propiciat el sistema de producció capitalista. El desenvolupament de l’economia de mercat i el progressiu desmantellament de l’estat del benestar, ha deixat molts ciutadans sense els recursos bàsics per a poder seguir endavant. Davant aquesta evidència molts autors s'han preguntat com fer front a aquests reptes dins del mateix sistema.</p> <p> Una de les teories amb més difusió en l'actualitat és la de la renda bàsica, originàriament <i>Basic Income Guarantee</i> (BIG) en anglés. Per als teòrics de la renda bàsica, la llibertat individual dels ciutadans no és solament una qüestió merament legal o normativa, sinó que també depén dels recursos econòmics o materials que cadascú té al seu abast. D'ací es deriva el dret a rebre una renda mínima que garantisca uns mínims estàndards de vida i per tant de llibertat per a l’individu. Així, generalment la renda bàsica advoca per un pagament universal per a cada ciutadà, independentment del seu gènere, ocupació, edat o situació social. Aquesta renda mínima allibera, per tant, els ciutadans d'acceptar llocs de treball de mala qualitat, augmenta el seu poder negociador i els permet perseguir la seua pròpia realització individual.</p> <p> Hi ha diferents plantejaments pel que fa a la quantitat en què hauria de consistir la renda bàsica; alguns argumenten que hauria de ser just per sobre de la línia oficial de pobresa, mentre que altres defensen que el pagament hauria de permetre una vida de qualitat al màxim nivell possible.</p> <p> Això no obstant, tot i l'entusiasme que ha generat en certs àmbits polítics i socials, des de l'anàlisi purament econòmica es pot argumentar de manera bastant contundent que aquesta teoria seria clarament ineficient per a assolir els objectius que es proposa.</p> <p> El gran problema de la renda bàsica és la inflació. El valor d'una divisa és determinat pel cost marginal d'obtenir una unitat més d’aquesta divisa. Si aquest cost, com en el cas de la renda bàsica, és zero, el valor de la moneda caurà i les pressions inflacionàries augmentaran. Des del moment en què s'emet el primer pagament de renda bàsica es desencadena una escalada inflacionària que erosionaria ràpidament el valor de la mateixa quantitat rebuda. Aquest fet exigiria que la renda mínima hauria de ser revisada contínuament a l'alça generant una espiral entre aquesta quantitat i els preus de la cistella de la compra.</p> <p> I és que el problema de la renda bàsica és fonamentalment la seua pretensió de deslligar els ingressos rebuts del treball productiu, situant a zero el cost marginal en unitats de treball d'obtenir una unitat monetària addicional. Genera inflació, devalua la divisa i per tant augmenta la desigualtat a la qual pretén donar solució.</p> <p> Una alternativa interessant, més factible i que comparteix part dels objectius amb la renda bàsica és la teoria de l'ocupador d'últim recurs (<i>e</i><i>mployer of </i><i>l</i><i>ast </i><i>r</i><i>esort</i>, ELR). Els autors d'aquesta teoria proposen que el sector públic proporcione faena a qualsevol ciutadà incapaç de trobar-ne per si mateix. Aquesta teoria està fonamentalment basada en la proposta de l'economista Hyman Minsky de 1965.</p> <p> El govern proporcionaria finançament públic per a un programa de creació de llocs de treball que oferiria un treball a qualsevol que estiguera preparat i disposat a fer-lo. La compensació seria un salari uniforme, a banda d'accés als serveis socials bàsics. La quantitat a pagar podria dependre o no del grau de formació, i seria fixada dins d'un llindar mínim pel poder legislatiu.</p> <p> Com podem observar, l'objectiu principal de la teoria de l'ELR és aconseguir la plena ocupació, no pròpiament reduir la pobresa de manera directa com pretén la renda bàsica.</p> <p> Aquesta última teoria té alguns avantatges importants respecte a la renda bàsica. En primer lloc minimitza la tendència inflacionària. Segons allò que Keynes definia com la unitat bàsica de treball, l'estabilitat de preus es materialitza com un poder adquisitiu constant en relació als termes d'aquesta unitat de treball. Donat que en una hipotètica aplicació del programa ELR, les empreses fora del sistema haurien de pagar com a mínim el salari del mateix ELR, aquest actua com a cost marginal de contractació. Per tant, mentre el salari ELR romanguera constant, aquest actuaria com la unitat de treball que descrivia Keynes.</p> <p> A més, l'ELR permet utilitzar aquests llocs de treball públic per a determinats serveis socials, sense ànim de lucre, o per a dignificar determinades tasques com les de la llar. De fet la contractació dels llocs de treball del programa, pot concertar-se amb convenis amb ONG, cooperatives i altres tipus d'entitats.</p> <p> Una mostra de l'aplicació d'aquest tipus de programa es pot trobar a l’Argentina, on el programa «Jefes del Hogar» ha permés aplicar un sistema semblant a l’ELR per a les persones que treballen a les seues llars.</p> <p> Si voleu més informació sobre aquest debat de l’ELR vs. renda bàsica, us recomane el <a href="http://www.cfeps.org/pubs/wp-pdf/wp42-tcherneva-wray.pdf">treball</a> de Pavlina R. Tcherneva i L. Randall Wray de la Universitat de Missouri-Kansas City. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/467 http://www.fundacionexe.org/web/article/467 “El finançament valencià” a debat a la UPV </ br><p> Amb motiu de la presentació del llibre <strong>“El finançament valencià”</strong> de<strong> Vicent Cucarella</strong> editat per Bromera, la Fundació Nexe organitza  , el pròxim dijous 16 d'abril,  un debat a la UPV amb la participació dels membres de la comissió d’experts assessora en matèria de finançament per a les Corts Valencianes.</p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2015/04/cucarella940UPV.png" style="height: 149px; width: 400px;" /></p> <p>  </p> <p> Intervindran: <strong>Vicent Cucarella</strong> (IVIE). Autor del llibre “El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari”, <strong>Rafael Beneyto</strong> Cabanes (Analista Finançer). Autor del llibre “’El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica”., <strong>Francisco Pérez García</strong> (Director de l’ IVIE), <strong> José Antonio Pérez García </strong>(Gerent de la UPV),  <strong>Ismael Fernández Guerrero</strong> (Catedràtic d’ Estructura Econòmica de la Universitat de València), <strong>Vicent Peiró</strong>, Director General de Tributs i Joc de la Generalitat Valenciana.</p> <p> Moderador: <strong>José Manuel Vela,</strong> Catedràtic de Comptabilitat de la UPV i exconseller d’Hisenda de la GV.</p> <p> Lloc: Sala d’Actes de la Facultat d’Administració i Direcció d’Empreses (2a planta). Edifici 7J. Universitat Politècnica de València. Hora: 12:30 h.</p> <p> <a href="https://www.facebook.com/events/1557196107873175/">Esdeveniment a Facebook: </a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/466 http://www.fundacionexe.org/web/article/466 ‘El finançament valencià’, a la Facultat d'Economia de la Universitat de València </ br><p> L'ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe presenten el llibre de Vicent Cucarella <em>El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari</em>, editat per Bromera. La presentació tindrà lloc el pròxim divendres 27 de març, a les 12.30 hores, a la Facultat d'Economia de la Universitat de València.</p> <p> En l'acte, en que es podran adquirir exemplars del llibre, intervindrà l'autor, acompanyat per la professora Vanessa Campos i pel gerent de Fundació Nexe i ACV Tirant lo Blanc, Natxo Costa. Estarà presidit per la Vicedegana de la Facultat, Rosa Yagüe. </p> <p> L'objectiu de l'acte és promoure el debat  sobre el finançament valencià entre la comunitat universitària.</p> <p> <a href="https://www.facebook.com/events/1567740650151525/?ref=4">Esdeveniment de Facebook.  </a></p> <p> <img alt="" src="https://scontent.xx.fbcdn.net/hphotos-xpf1/v/t1.0-9/10981853_861717683890152_14309070551795045_n.png?oh=dd8b7045d8825c95c4fc285663d652de&oe=55713BC9" style="width: 450px; height: 337px;" /></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/465 http://www.fundacionexe.org/web/article/465 El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari Vicent Cucarella</ br><p> <img alt="" src="/uploads/financamentvalencia_cucarella_180.jpg" style="width: 180px; height: 279px; float: left; margin: 0px 10px 10px 0px;" /><em>El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari</em> (<a href="http://www.bromera.com/fitxa-llibre-coleccions/items/el-financament-valencia.html">Bromera, 2015</a>) és, sens dubte, un llibre imprescindible per a entendre la situació actual de les finances públiques valencianes. Sense perdre de vista una adequada documentació i una acurada anàlisi, l’investigador explica de manera molt entenedora quina transcendència té per als ciutadans l’actual sistema de finançament i com hem arribat a ser l’única comunitat que, amb un PIB per capita inferior a la mitjana, aporta més del que rep. ¿Per què som l’autonomia pitjor finançada de l’Estat? ¿Des de quan es manté aquesta situació de greuge? Cucarella ha posat xifra a l’espoli al qual el Govern espanyol sotmet els valencians. Un maltractament permanent que exigeix solucions de consens, un pacte social per a forçar la revisió de l’actual sistema de finançament. Per això, a més d’analitzar la situació, l’obra recull una sèrie de propostes per al canvi. Complementen el text les il·lustracions de l’humorista gràfic Ortifus que, carregades d’ironia i crítica, aporten un valor especial al llibre.</p> <p> <strong>Vicent Cucarella</strong> és tècnic d’investigació de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) des del 1992. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de València, les seues àrees principals d’estudi són els comptes públics, l’estoc de capital, la despesa en serveis públics fonamentals i el sistema de finançament autonòmic. Ací podeu llegir les seues <a href="http://www.fundacionexe.org/web/autors/28">col·laboracions sobre finançament autonòmic</a> en la web de la Fundació Nexe.</p> <p> Llegiu l'entrevista a Vilaweb: <a href="http://www.vilaweb.cat/noticia/4234536/20150308/vicent-cucarella-missatge-deficit-fiscal-comenca-arrelar-fort-pais-valencia.html">«Vicent Cucarella: 'El missatge del dèficit fiscal comença a arrelar fort al País Valencià'»</a> (8 de març del 2015).</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/464 http://www.fundacionexe.org/web/article/464 Masculí plural versus femení singular Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/Atenea.jpg" style="width: 439px; height: 274px;" /></p> <p> En una classe magistral impartida en el marc dels cursos per a tècnics lingüístics de la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València, la doctora en Filologia Romànica Eulàlia Lledó féu una magnífica exposició dels usos sexistes del llenguatge. La investigadora centrà l’anàlisi en algunes entrades del diccionari, amb definicions que superen l’androcentrisme i mostren, de totes totes, una visió del món clarament masclista. El diccionari que reïx especialment en aquesta actitud masclista és el de la Real Academia Española (veg. <i>huérfano</i> en <a href="http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae">http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae</a>), que contrasta clarament amb el <i>Diccionari normatiu valencià </i>(AVL), on les definicions referides a les persones donen preferència a substantius i adjectius inclusius com <i>persona</i>, <i>humà, membre, </i>etc. (veg. <i>orfe</i> en <a class="western" href="http://www.avl.gva.es/dnv">http://www.avl.gva.es/dnv</a>).</p> <p> Tanmateix, la llengua no és només un conjunt de paraules amb les quals donem forma als continguts que volem vehicular. Més enllà de la seua funció comunicativa, la llengua posseeix un valor simbòlic extraordinari. Per tant, formar part o no del discurs, ser visibles lingüísticament és fonamental. Per això, en les darreres dècades han proliferat els estudis sobre els usos sexistes del llenguatge i un dels arguments que s’hi repeteix és que la llengua hauria de reflectir els canvis que operen en la societat. Per tant, si a partir del segle XX s’hi produeixen avenços importantíssims en la situació i la consideració de la dona en la societat, aquests canvis han de tindre l’expressió correlativa en el llenguatge. Però no és menys cert —com ha defensat la professora Lledó en les tribunes públiques en què ha participat— que la llengua (les paraules i el valor que aquestes tenen) també incideix en la realitat. I per això, encara actualment (any 15é del segle XXI!) continua fent-se un ús del llenguatge clarament sexista, sobretot en l’esfera pública, que és precisament l’àmbit on s’haurien de posar en marxa unes altres dinàmiques ben diferents.</p> <p> Per exemple, l’ús sistemàtic de la forma masculina dels càrrecs públics no s’explica perquè el masculí siga el gènere no marcat i, per tant, inclusiu. Denota una visió clarament androcèntrica i paternalista profundament arrelada en la societat. Només cal donar una ullada ràpida a la composició dels governs per a comprovar com la distribució de responsabilitats polítiques respon a aquest paternalisme: les dones solem assumir les matèries relacionades amb l’educació, la família, la cultura, però poques vegades som les titulars d’hisenda, d’urbanisme o d’economia.</p> <p> A pesar dels discursos oficials i de les commemoracions anuals, cada dia podem constatar la desigualtat en els poders públics, on es perpetuen pràctiques tan reprovables com la discriminació laboral i l’assetjament sexual precisament per aquesta diferència entre dones i homes en la vida pública. L’anomenada <i>bretxa salarial</i> aprofundeix en aquesta discriminació, tal com reporta Eurostat, que dóna dades (2013) realment escandaloses en el cas d’Espanya, on les dones guanyen un 19,3% menys per hora treballada que els homes. Les xifres corroboren, una vegada més, que les dones no hem assolit la condició plena de ciutadanes en pla d’igualtat amb els homes. La gramàtica ens aprofita novament per a mostrar aquesta profunda diferència: masculí plural versus<i> </i>femení singular. El nostre paper en el món, en la construcció de la democràcia, en la transformació de la societat, en la innovació científica tampoc no té un correlat numèric: ni en els llocs de poder que ocupem, ni en els treballs que realitzem, ni en els sous que guanyem...</p> <p> Quan en alguns fòrums de discussió es parla de <i>compensar desigualtats</i> està fent-se una concessió no solament lingüística, sinó sobretot ideològica, a aquesta discriminació per raó de sexe: no és prou <i>compensar</i>, es tracta, més aviat, de <i>desterrar</i> qualsevol forma de desigualtat si volem assolir el que ens correspon tant sí com sí: la ciutadania de ple dret.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/463 http://www.fundacionexe.org/web/article/463 ¿Què serà de l’economia valenciana després de les eleccions? Joan Sanchis</ br><p> <img alt="" src="/uploads/port-valencia-440.jpg" style="width: 440px; height: 313px;" /></p> <p> L’efervescència política pel possible canvi de govern a la Generalitat ha eclipsat la necessitat imperiosa de començar a plantejar un full de ruta per a construir un nou model econòmic per al País Valencià. Les propostes econòmiques de les principals formacions polítiques amb opcions de govern es caracteritzen per la seua superficialitat i manca de concreció. Enfront d’aquestes inèrcies, cal aprofitar el talent local per a generar propostes viables i de caràcter integral per a transformar l’economia valenciana.</p> <p> Poc més de dos mesos resten fins a les eleccions del 24 de maig. Unes eleccions que poden alterar per complet el panorama polític valencià. Per primera vegada des d’aquell llunyà 1995, el canvi sembla factible i gairebé inevitable. L’emergència de nous actors i la decadència dels partits polítics tradicionals semblen assegurar l’obertura d’una nova etapa, amb grans reptes, però també amb grans oportunitats.</p> <p> L’economia és un d’aquests grans reptes. Les polítiques econòmiques del Partit Popular durant dues dècades han aconseguit empobrir de forma sistemàtica els valencians i les valencianes. La caiguda relativa del PIB per càpita valencià ha estat constant i s’ha accelerat en els darrers temps, fins a arribar a suposar poc més del 80% de la mitjana estatal. En aquest sentit, podem identificar dues causes estructurals que expliquen aquesta decadència: en primer lloc, unes polítiques públiques que han afavorit el desenvolupament d’un model productiu vulnerable, centrat en estratègies competitives via preus, i amb una baixa productivitat; i, en segon lloc, una discriminació sistemàtica pel que fa al finançament i la inversió territorialitzada per part del govern central.</p> <p> Davant d’aquesta delicada situació de l’economia valenciana, les eleccions de maig es presenten, potencialment, com un important punt d’inflexió. Una nova orientació en les polítiques públiques podria permetre posar en marxa tota una sèrie de reformes dirigides a resoldre els problemes estructurals que presenta l’economia valenciana. Per a fer-ho possible, però, resulta imprescindible comptar amb plans d’actuació concrets i amb polítiques sectorials específiques que permeten reorientar el model productiu valencià.</p> <p> Dissortadament, la feina pel que fa al planejament d’un nou full de ruta per a l’economia valenciana no ha sigut, diguem-ne, brillant. El discurs econòmic de les principals formacions polítiques és dèbil, poc estructurat i excessivament superficial. Economia verda o economia del bé comú són conceptes paraigua amb un contingut real aplicable relativament limitat. Es parla d’innovació i de competitivitat, però no hi ha plans concrets ni vies d’actuació específiques que tinguen en compte les àmplies restriccions financeres que es trobarà el pròxim govern de la Generalitat. D’altra banda, pel que fa al finançament, ningú sembla tenir un full de ruta específic per a fer front al problema. Hi ha qui espera solucionar-ho amb un canvi de govern a Madrid; d’altres esperen que arribe un Varufakis que resolga el problema amb una vareta màgica.</p> <p> La realitat és que bona part de la feina està per fer. Cal ser conscients —i com més prompte, millor— de la complexitat que tindrà la tasca de govern, i començar a treballar. La possibilitat d’implicar el talent local ens pot ser de gran utilitat: tenim notables professionals en diferents àrees de coneixement, que esperen asseguts en el seu despatx de la universitat una telefonada. Hem d’aprofitar els recursos que tenim al nostre abast, i fer-los servir de manera eficient. Perquè el canvi pel canvi no resoldrà res per si mateix, sinó que caldran polítiques públiques ben informades i coordinades estratègicament amb l’objectiu últim d’assolir un horitzó de vida digna per al País Valencià.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/462 http://www.fundacionexe.org/web/article/462 El valencianisme de la ciutat de València Vicent Baydal</ br><p> <img alt="Torres de Serrans (Foto: Viquipèdia)." src="/uploads/torres_serrans_440.jpg" style="width: 440px; height: 345px;" /></p> <p> El nostre és un país molt heterogeni, tant <a href="http://www.soldeinvierno.net/vl/las-comarcas-valencianas-la-unidad-dentro-de-la-diversidad-por-vicent-baydal/">geogràficament i culturalment</a> com <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/419">políticament i nacionalment</a>. Hi ha diferències notables, algunes radicals, tant pel que fa a l’economia i la llengua com pel que fa als discursos polítics o els sentiments identitaris, entre els habitants dels Ports i els del Baix Segura, els de l’Alacantí i els de la Plana, els d’Alcoi i Torrent o els de Dénia i Ademús. Generalment, però, no hi ha país que puga construir-se en condicions ni persistir en el temps sense una capital que exercisca de pal de paller i guia ferma del conjunt. Pràcticament tots els nacionalismes que ens envolten ho demostren, començant pels que tenim més a prop, l’espanyol i el català, en els quals Madrid i Barcelona acomplixen una funció bàsica, primordial, de vegades totpoderosa.</p> <p> I això ha estat sobretot així precisament des que els nacionalismes corresponents hi van prendre embranzida. Per exemple, en la dècada de 1880, en un moment en què el catalanisme encara es trobava a les beceroles i era un moviment minoritari però ascendent, en una situació potser semblant a la del valencianisme actual, Valentí Almirall, un dels seus principals teòrics, afirmava: «<i>Pera tot Catalunya, Barcelona es la capital, la directora, la que dona’l to á totes las manifestacions catalanas. Sas virtuts y sos vicis s’espargeixen per tota la regió</i>». De fet, també els historiadors actuals han coincidit a assenyalar la importància cabdal que va tindre per al creixement i l’èxit del nacionalisme català el gran canvi econòmic i mental que la ciutat de Barcelona experimentà llavors. Diu Jordi Casassas: «<i>Hi havia una barreja excitant de provincialisme i sentit naixent de metròpoli per la qual Barcelona va poder reivindicar una certa capitalitat moral de tot Catalunya</i>». I explica Josep Termes: «<i>La Barcelona de fi de segle va passar de ser una ciutat provinciana espanyola més a esdevenir capital de Catalunya i ciutat europea. Si fins a mitjan segle XIX els catalans que volien assolir un paper important feien el mateix que tots els provincians espanyols, o sigui anar a Madrid, centre del poder i de la cultura, i no pas a Barcelona, a la fi de la centúria s’invertiren les coses: Barcelona va esdevenir una bona plaça perquè els catalans il·lustres hi triomfessin</i>».</p> <p> Eixa transformació requerix, evidentment, dos condicions: una de naturalesa econòmica, que la capital lidere les estructures bàsiques del país i sàpia donar joc o impulsar fermament les que es concentren en altres zones, i una altra de caràcter polític, que crega realment ser la capital d’un país propi i amb futur, i que les seues actuacions en eixe sentit aconseguisquen el reconeixement de la resta del territori. El primer valencianisme, el de finals del segle XIX, tenia clara esta darrera premissa i és que no debades nasqué en la ciutat de València. Llombart, Llorente, Labaila o Querol eren fills de la capital i en ella començà el moviment de la Renaixença i s’establiren les primeres organitzacions valencianistes, com Lo Rat Penat. El seu propòsit era encara regionalista, amb una clara vinculació amb la «<i>mare Espanya</i>», però foren els únics que en aquell moment lluitaren per recuperar i potenciar la unió entre els habitants de les tres províncies valencianes. Així ho cantava el mateix Llorente en la visita que Lo Rat Penat va fer a Alacant en 1908: «<i>¡Fills del gloriós Lucentum!¡Fills de la hermosa Edeta! Formém un estret rogle; donemse be les mans. De la unió naix la forsa; y ella el valor completa; jurém ser pera sempre tots uns, tots valencians</i>».</p> <p> Precisament aleshores, d’aquells regionalistes nasqueren les primeres fornades de nacionalistes valencians, els Martínez Ferrando, Thous, Ferrandis, Castanyer, Reig o Villalonga, que impulsaren fins a la Guerra Civil un valencianisme amb voluntat de país i consciència de capitalitat per a València. Un d’ells, fins i tot, va arribar a ser alcalde de la ciutat durant dos anys, entre 1918 i 1919, fins que va haver de dimitir per defendre la llengua, ja que el seu partit, el dels republicans blasquistes, el va desautoritzar quan va presentar una moció municipal perquè totes les escoles que rebien subvencions de <img alt="Faustí Valentí" src="/uploads/Fausti_Valentin.jpg" style="width: 160px; height: 160px; float: left; margin: 10px 10px 10px 0px;" />l’Ajuntament alfabetitzaren els seus alumnes en valencià com a condició indispensable per a rebre els diners. Es tractava de <a href="http://memoriavalencianista.cat/plana.php?veure=bio&cmb_alf=245&lletra=V">Faustí Valentín</a>, que havia pertangut anteriorment a València Nova, la primera organització nacionalista valenciana, creada en 1906, i acabaria fundant en 1934 Esquerra Valenciana, un partit que arribà a tindre 10.000 militants en consonància amb l’efervescència assolida pel valencianisme durant la Segona República.</p> <p> Desafortunadament, la Guerra Civil i el franquisme arrasaren tot allò. Els valencianistes conservadors s’amagaren i s’adaptaren al nou règim, mentres que els progressistes sucumbiren als afusellaments, els exilis i les depuracions. En conseqüència, el nacionalisme valencià hagué de tornar a començar pràcticament des de zero i no va ser fins als anys 60 i 70 que prengué un nou impuls. Tanmateix, eixe nou valencianisme, de caràcter marcadament progressista, ja no es féu predominantment des de la capital, sinó més prompte des del ressorgiment social i cultural de les comarques, amb una certa animadversió envers la ciutat de València, que sens dubte se l’havia guanyada des del punt de vista valencianista, després del brutal procés de defecció lingüística i aprofundiment de la mentalitat provinciana que havia protagonitzat durant el franquisme. Amb tot, molt a poc a poc, 40 anys després de la mort del dictador, sembla que el valencianisme progressista comença a trobar novament certs espais en la capital. I això és una fita fonamental per al conjunt del valencianisme, tot i que, alhora, també pot ocasionar certs conflictes de creixement.</p> <p> No debades eixa veu que s’obri pas a la ciutat de València conté un discurs propi, en part específic, de la mateixa manera que el valencianisme ha anat adaptant-se o necessita adaptar-se a les diferents parts del país, per la seua pròpia heterogeneïtat. No és el mateix fer valencianisme a Alcoi que a Setaigües, no és el mateix fer-ne a Sueca que a València. I hem de ser conscients d’això: mantindre unes línies generals comunes que passen per la idea central de país i de potenciar la col·lectivitat valenciana com a mecanisme per a <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/442">millorar el nostre benestar</a>, però condicionar els seus contorns a l’experiència local. En eixe sentit, el valencianisme de la ciutat de València i el seu hinterland pot xocar de vegades amb el d’altres zones, per exemple en el terreny simbòlic o en la diversitat d’èmfasis en determinats aspectes. És fins a cert punt lògic en un moviment en construcció i creixement. Caldrà trobar el punt mitjà i complementari perquè el valencianisme d’altres llocs recupere la confiança en la capital i el de la capital se senta ben orgullós i en consonància amb l’enorme i incansable treball fet arreu de les comarques des de fa dècades.</p> <p> A hores d’ara és molta la gent que treballa en eixe projecte, siguen de la ciutat o de fora. La idea d’una capitalitat del país oberta i proactiva avança per a deixar arrere la mentalitat individualista, arbitrària i desvertebradora que ha prevalgut durant tant de temps. Un projecte de ciutat que actue com a líder i represente un gran país, des de Sant Rafel del Maestrat fins al Pilar de la Foradada i des de Vallanca fins a Xàbia. I un projecte de país que faça sentir els habitants de la capital més valencians —en el sentit global de la paraula— i que, al mateix temps, aconseguisca l’adhesió de la resta de ciutadans de tot el territori. El valencianisme ha de seduir València i València ha de seduir el conjunt dels valencians. Tots, a la llarga, n’eixirem guanyant.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/461 http://www.fundacionexe.org/web/article/461 VÍDEO: Tertúlia entre Mònica Oltra (Compromís) i Antonio Montiel (Podem) </ br><p> La coportaveu de Compromís en les Corts Valencianes i candidata a la presidència de la Generalitat, <strong>Mònica Oltra</strong>, va compartir tertúlia amb el recentment escollit secretari general autonòmic de Podemos/Podem i professor de la Universitat de València, <strong>Antonio Montiel</strong>.</p> <p> La taula redona, amb el lema “Podem tindre un Compromís polític amb el país?”, centrada a analitzar l’horitzó polític valencià de les eleccions de maig, va servir per a posar fi a un IX Seminari Valencianista de l’ACV Tirant lo Blanc que enguany ha tractat de donar respostes col·lectives a diverses preguntes plantejades des del valencianisme.</p> <p> <iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="253" src="https://www.youtube.com/embed/htqL3PZv_rc?rel=0" width="450"></iframe></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/460 http://www.fundacionexe.org/web/article/460 ‘L’endeutament dels ajuntaments valencians i les retallades a l’autonomia local (2010-2013)’, #AgoraNexe2 Rafael Beneyto</ br><p> <img alt="" src="/uploads/agora02_beneyto_portada.jpg" style="width: 220px; height: 312px; margin: 0px 10px 10px 0px; float: left;" />Descarregueu el <a href="/documents/agora02_beneyto.pdf">text en pdf</a>.</p> <p> Els ajuntaments han estat l’administració pública més maltractada pel desenvolupament de l’organització politicoadministrativa de l’Estat espanyol. No s’han respectat els principis d’autonomia local, subsidiarietat i suficiència financera, i amb l’excusa de l’estabilitat pressupostària i la sostenibilitat financera se’ls ha limitat moltíssim la capacitat de gestionar els assumptes públics i s’ha posat en perill el sistema de prestació dels serveis municipals.</p> <p> El govern d’Espanya ha apostat per una reducció de l’estat del benestar mitjançant la recentralització politicoadministrativa i una limitació de l’autonomia local. Però els ajuntaments valencians han demostrat que no són cap problema per a complir el pacte d’estabilitat i creixement amb la Unió Europea.</p> <p> <strong>A la premsa:</strong><br /> «La deuda de la Generalitat subre cuatro veces más que la de los ayuntamientos después de los recortes» (<a href="http://fundacionexe.org/documents/levante_agora02_beneyto.pdf">Levante, 2-3-2015, pdf</a>).</p> <p> Títol: <em>L’endeutament dels ajuntaments valencians i les retallades a l’autonomia local (2010-2013)</em><br /> Autor: Rafael Beneyto.<br /> Fundació Nexe, febrer del 2015. 40 pàg.<br /> Àgora, 2.<br /> ISBN: 978-84-943249-2-5</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/459 http://www.fundacionexe.org/web/article/459 ‘Valors per a un republicanisme cívic valencià’, #AgoraNexe1 Joan Alfred Martínez</ br><p> <img alt="" src="/uploads/agora01_martinez_portada.jpg" style="width: 220px; height: 312px; margin: 0px 10px 10px 0px; float: left;" />Descarregueu el <a href="/documents/agora01_martinez.pdf">text en pdf</a>.</p> <p> En aquest document Joan Alfred Martínez proposa una ètica pública d’inspiració republicana i humanista, aplicada al cas del País Valencià. Vol ser un instrument d’acció política imprescindible per a regenerar les institucions democràtiques, danyades per les desigualtats creixents, els abusos de poder, la corrupció i la desafecció política de la ciutadania. Aquesta proposta, formulada des d’una teoria política normativa lligada al context social i històric, es concreta en cinc valors en favor d’un «republicanisme cívic valencià»: 1) la vocació sincera de diàleg i la voluntat d’acord, pacte o consens; 2) la reivindicació del paper de la societat civil; 3) la raó anamnètica: recuperar la memòria històrica; 4) les exigències de regeneració democràtica; i 5) el subjecte sociopolític «poble valencià»: demos/ethnos i federalisme.</p> <p> Títol: <em>Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a l’acció del valencianisme</em><br /> Autors: Joan Alfred Martínez i Seguí.<br /> Fundació Nexe, febrer del 2015. 50 pàg.<br /> Àgora, 1.<br /> ISBN: 978-84-943249-1-8</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/458 http://www.fundacionexe.org/web/article/458 La ‘nova’ política Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/rivera-iglesias.jpg" style="width: 440px; height: 177px;" /></p> <p> La irrupció de Podemos en l’escenari polític espanyol ha provocat un terrabastall extraordinari. Els resultats obtinguts per la formació en les eleccions europees va deixar bocabadat tothom. Els grans partits de l’<i>establishment</i>, perquè de sobte veien perillar l’<i>status quo </i>on tan plàcidament han fet i desfet en els últims trenta anys. Els partits mitjans, que començaven a alçar vela, perquè es tornaven a veure en la marginalitat, que tant d’esforç havia costat deixar enrere. Les formacions nacionalistes no espanyoles, per l’aparició d’una altra opció espanyolista, però amb més possibilitats d’èxit pel seu caràcter trencador. Siga com siga, la veritat és que els d’Iglesias, Errejón i Monedero han aconseguit fer tremolar els fonaments del sistema polític tal com l’hem conegut fins ara, amb una tendència cada vegada més escorada en el bipartidisme.</p> <p> Les coses estan canviant, o això sembla, i qui marca actualment la pauta és un partit que fa escassament un any simplement no existia. No hi ha opinió dels seus líders que siga gratuïta. Si l’opinió, a més, versa sobre «la realitat plurinacional» que és Espanya per a Pablo Iglesias, el ressò mediàtic està garantit. En una entrevista concedida recentment al <i>diari global</i>, afirmava que «<span lang="es-ES">A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos, que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria</span>», una afirmació àmpliament rebatuda en les xarxes socials per demagògica. Es desprén de les paraules d’Iglesias que un euskaldun (per exemple) ha de triar entre una sanitat pública universal o l’ús social de la llengua pròpia. Dos drets fonamentals i, per tant, irrenunciables esdevenen excloents en la <i>nova</i> política que ve. I tanmateix res hi ha de nou en una mostra més del supremacisme lingüístic a què ens tenen acostumats els qui ens vénen a salvar de la Meseta estant. Mentrestant, a casa nostra, el secretari general de la franquícia valenciana de Podemos, Antonio Montiel, aposta per «enfortir la identitat del poble valencià». De ben segur que el senyor Montiel sap que aquest enfortiment passa necessàriament per la dignificació social de la llengua i que això no és contradictori amb el dret a una sanitat pública universal.</p> <p> El senyor Iglesias fa trampa conscientment i fent-ne s’alinea amb les tesis uniformadores de Ciudadanos, l’altre partit polític que sembla ampliar massa social per la dreta. El partit d’Albert Rivera ha fet el salt a l’àmbit estatal on l’espanyolisme recalcitrant de la seua formació trobarà sabata de son peu. La <i>nova</i> política té tot l’aspecte de ser un <i>revival</i> de la política de tota la vida, amb Iglesias fent de González i Rivera d’Aznar, feliços de trobar-se en el punt on conflueixen i fan cap les ideologies respectives: el supremacisme, inherent a l’espanyolisme que exhibeixen sense pudor líders i adlàters d’aquestes formacions. La <i>nova</i> política, en diuen!</p> <p> Al País Valencià la nova política ha de tindre marca pròpia, perquè això, en si mateix, ja és nou. Recuperar la dignitat per al poble valencià hauria de ser la fita d’aquesta nova política. Un objectiu que no comparteixen totes les formacions polítiques que concorreran a les eleccions del maig, perquè la majoria continuen i continuaran ofrenant «noves glòries a Espanya». La dignitat dels valencians poc té a veure amb els símbols i les senyes d’identitat. Ben al contrari, passa per eliminar les diferències entre les persones i garantir-ne l’accés als recursos bàsics. I per a fer-ho, calen noves formes que reforcen la ciutadania i fomenten la seua participació activa en la presa de decisions. Una ciutadania conscient i responsable és capaç d’assumir els reptes d’uns governants competents i capaços. I també de revocar un argument tan inconsistent i maniqueu com el d’haver de triar entre l’ús públic de la llengua pròpia i la sanitat pública i universal.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/457 http://www.fundacionexe.org/web/article/457 Dedicaries 1€ a fer valencianisme? Col·labora amb la Fundació Nexe </ br><p> La Fundació Nexe ha posat en marxa <a href="http://www.donnem.com/fundacionexe">un projecte al portal de micromecenatge Donnem.com </a>per tal de cercar aportacions a partir d’un euro que permeten redimensionar el banc d’idees del valencianisme. A partir d’ara qualsevol podrà realitzar aportacions mensuals, a partir d’un euro a la Fundació Nexe de la manera més còmoda i segura. </p> <p> D’aquesta manera es podran dur a terme projectes com els Quaderns Demos, les Trobades Nexe, el butlletí de reflexió, la col·lecció Pensar el País Valencià i molts altres projectes amb què la Fundació Nexe vol bastir un banc d’idees per al valencianisme.</p> <p> <strong><span style="background-color:#ffa500;">PROMOCIÓ TEMPORAL</span></strong>: Si t’inscrius abans del 15 de març amb una aportació mínima de 2€ mensuals, després d’un trimestre t’obsequiarem amb un exemplar del pròxim #demos7 en preparació.</p> <p> <a href="http://www.donnem.com/fundacionexe">Visita el projecte de la Fundació Nexe a Donnem </a></p> <p>  </p> <p> <a href="http://www.donnem.com/fundacionexe" style="font-size: 11.9999990463257px;"><img alt="donnemfb900" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2015/02/donnemfb900.png" style="height: 315px; width: 400px;" /></a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/456 http://www.fundacionexe.org/web/article/456 Valencians i catalans, veïns i cosins Vicent Baydal</ br><p> <img alt="" src="/uploads/ElCami_fullet1.jpg" style="width: 439px; height: 302px;" /></p> <p> Ja en l’assemblea de Pau i Treva de l’any 1198 entre Pere el Catòlic i els principals barons dels comtats catalans es feia menció a «<i>totam Cathaloniam</i>» i es definien les seues fronteres. Ergo, fa més de huit segles, que es diu prompte, que Catalunya i els catalans estan ahí, primer des de Salses i després des de Portbou fins a Alcanar. I no se n’han d’anar. Tot sembla indicar que continuaran durant molts més segles en eixe mateix territori, exercint de catalans, però també de veïns nostres, dels valencians, com també ho són dels francesos, els aragonesos o el conjunt d’espanyols. No ens convé odiar-los ni dur-nos malament, si no volem amargar-nos l’existència, com li passa a qualsevol que tinga una mala relació amb els seus veïns, ni tampoc podem obviar-los, com si no existiren, perquè el que fan i el que fem ens influïx mútuament i molt directament.</p> <p> Però mai hem viscut en la mateixa casa ni hem format una mateixa llar. Hem compartit edifici, això sí, des de la Corona d’Aragó fins a l’actual Espanya. I és ben cert que la majoria dels habitants del regne de València que començaren a sentir-se valencians per primera volta, allà pel segle XIV, procedien de Catalunya, entorn d’un 60% per un 30% de pobladors procedents de l’Aragó, segons els estudis d’Enric Guinot. També és ben cert que el valencià que parlem és una varietat d’aquella mateixa llengua que portaren els catalans, amb les aportacions de les gents que han habitat des d’aleshores el territori valencià. No obstant això, ja fa molts segles, sis com a mínim, que també es diu prompte, que ja no som pares i fills. Som, en tot cas, cosins, com sàviament recorda la dita popular.</p> <p> No és sobrer explicar-ho en una tribuna valencianista, ja que el nacionalisme valencià contemporani, el dels darrers 50 anys, ha crescut sobre una formulació segons la qual els valencians de la part valencianoparlant del país seríem catalans i hauríem d’adherir-nos teòricament a una identitat col·lectiva catalana, per procedir majoritàriament dels catalans que colonitzaren el regne durant l’edat mitjana. Però tampoc cal ser historiador ni sociòleg per a suposar que els segles no passen debades i saber que en el nostre cas hi ha hagut una altra identitat, la valenciana, que és la que hem heretat des de fa moltes generacions. Tenim un cas propi que mostra clarament eixa prevalença i consolidació històrica: el dels mallorquins de pobles com Santa Margalida, Llucmajor o Manacor que durant el segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, poblaren molts municipis de la Marina i el Comtat, com Xaló, Llíber, Tàrbena, Pedreguer, Fageca o Famorca.</p> <p> Sempre hi havia hagut fama d’això, però només recentment, gràcies a estudis molt detallats, s’han pogut conéixer les dades que constaten que més del 90% de la població d’alguns d’ells era mallorquina. Així les coses, potser hauríem de concloure que actualment eixos pobles són i haurien de sentir-se mallorquins, ja que quan aquells pobladors hi desembarcaren, en ple segle XVII, se sentien i es consideraven mallorquins. Però evidentment no és així perquè arribaren fa ja quatre segles i progressivament s’integraren en el sentiment identitari valencià, de manera que actualment se senten valencians. Ara bé, no es consideren mallorquins, sinó valencians, però sí que s’ha donat un fenomen molt interessant des del moment en què han sigut plenament conscients dels seus orígens: hi ha una simpatia i una atenció especials entre uns i altres, amb actes culturals, celebracions, activitats conjuntes, etc.</p> <p> Probablement eixa actitud de col·laboració i intercanvi des del coneixement acurat de la història i l’afirmació de la pròpia identitat és la que millor serviria al valencianisme a l’hora d’abordar la seua relació amb els veïns i cosins catalans. Això, no obstant, no evitarà el joc brut dels anticatalanistes, que atacaran qualsevol acte conjunt amb catalans i balears, per molt que es faça des de la valencianitat més ferma, ja que en realitat aquells no aspiren a potenciar la cultura valenciana en la riquesa de la seua història, sinó que es limiten a intentar evitar que el nacionalisme valencià puga avançar en la nostra societat. Però segurament en esta darrera tasca, la de fer avançar socialment el projecte valencianista, sí que seria molt útil afirmar sense embuts la pròpia identitat valenciana i distingir-la sense cap mena de complexos de la catalana, com cada volta fem més valencianistes, vinguem d’on vinguem.</p> <p> Així ho feien també, per exemple, els nostres avantpassats valencianistes de la dècada de 1930, que, davant de les acusacions interessades de pancatalanisme fetes pel diari republicà <i>El Pueblo</i>, contestaven rotundament des del setmanari <i>El Camí</i>: «<i>Els valencianistes no volen atra cosa que la consagració de la personalitat valenciana amb independència de tot atre poder. Políticament no acceptem cap tutela. Per això voldríem que ningun partit valencià depenguera de “jefes” situats més allà dels límits del País Valencià. Nosatres, que no odiem a Catalunya, que li hem agraït tot el seu esforç vers la llibertat dels pobles hispànics, no toleraríem que adoptara atra postura respecte a València, que la que adoptà quan floria la Confederació valenciano-catalano-aragonesa. Govern propi, independent de Madrid i Barcelona. Parlar de pancatalanisme en el sentit de fer de València “prolongació” de ningú, és pedre el temps. Els actes dels valencianistes, ens abonen... ¡Valencians de totes les terres: ha arribat l’hora de pensar en gran!</i>». En efecte, ha arribat l'hora.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/455 http://www.fundacionexe.org/web/article/455 2015, any d’il·lusions... i d’incerteses Vicent Flor</ br><p> <img alt="" src="/uploads/cortsvalencianes.jpg" style="width: 439px; height: 201px;" /></p> <p> Tenim les eleccions valencianes a tocar de dits, a menys de quatre mesos. Aquests seran uns comicis oberts, els primers, des de 1995, en què el PP, malgrat que totes les enquestes la continuen situant com la força més votada, pot perdre la seua hegemonia electoral. Les incerteses, però, encara són molt grans. ¿Qui i, sobretot, com governarà? Òbviament no sóc futuròleg i no ho sé, però a hores d’ara sí que sembla que alguns escenaris són més probables que d’altres. Anem a pegar-los una ullada.</p> <p> En cas de no existir la difícilment justificable barrera electoral del 5% dels vots vàlids emesos en el conjunt del país tot indicaria que les Corts Valencianes estarien compostes a partir de maig per, ni més ni menys, set partits polítics: quatre que ja hi són (PP, PSPV-PSOE, Compromís i EUPV) i tres que entrarien de nou (Podemos, UPyD i Ciutadans). Aquesta barrera, dissenyada originàriament contra el valencianisme polític, pot impedir l’accés, paradoxalment, a l’unitarisme espanyolista (com ja ho féu al regionalisme anticatalanista en 1999). Així, sembla que C’s no entrarà i està per veure si ho faran UPyD i fins i tot EUPV (que ha estat present ininterrompudament des de la primera legislatura, que començà en 1983, ara fa trenta-dos anys).</p> <p> En aquest article, tanmateix, es prendran els resultats de les eleccions europees del 2014 com a punt de partida, fet que ens situaria per primera vegada, doncs, amb unes Corts Valencianes hexapartidistes (tots els partits esmentats tret de C’s). En aquest cas trobe que per a conformar un possible govern es juxtaposarien —a més d’altres factors, com lideratges, grups de pressió, etc.— tres eixos (el que els politòlegs anomenen <i>cleavages</i>) ideològics fonamentals: 1) el clàssic dreta-esquerra, amb PP i UPyD d’una banda i PSPV-PSOE, Podemos, Compromís i EUPV d’una altra; 2) l’eix centre-perifèria, amb UPyD i PP d’una banda, Podemos amb una gran indefinició, el PSPV-PSOE al mig però amb un discurs formalment «valencianista» i, EUPV i Compromís de l’altra i 3) <i>last but not least</i>, l’eix <i>establishment-antiestablishment</i>, que tindrà també un paper important en la campanya i en la intenció de vot, amb PP, PSPV-PSOE i potser EUPV (si més no en la percepció de bona part dels votants) d’una banda i Compromís i Podemos (i, en certa manera, tot i que decreixent, UPyD) d’una altra.</p> <p> Al lector atent no li deu haver passat per alt que els partits polítics han sigut ordenats des d’un extrem a l’altre de cada eix (segons el meu parer, que és discutible, evidentment), la qual cosa té la seua importància. Per exemple, per estrany que puga sonar, Compromís i UPyD competeixen (és a dir, estan més a prop) pels votants farts de l’<i>establishment</i> polític actual. Tanmateix, representen els dos extrems de l’eix centre-perifèria i, també, estan (relativament) lluny en l’eix dreta-esquerra, la qual cosa dificulta moltíssim, si no impossibilita directament, que pacten una coalició de govern en què estiguen tots dos.</p> <p> Si es confirma l’escenari més probable a hores d’ara, que el PP siga el partit més votat però que no tinga majoria absoluta, que el PSPV-PSOE baixe i que Podemos, Compromís, UPyD i EUPV, en major o menor mesura, cresquen (si més no en conjunt), se m’acut bàsicament sis possibilitats de govern (en ordre de menor a major probabilitat):</p> <p> 1) <b>Aliança dretana PP-UPyD</b> (amb aquest darrer en el govern o en l’oposició donant-hi suport): seria un govern relativament senzill de pactar però és possible que la <i>bacada</i> del PP ho faça aritmèticament impossible.</p> <p> 2) <b>Aliança PSPV-EUPV-UPyD</b>: és improbable que puga sumar cinquanta escons i, per tant, poc contemplat, però ideològicament factible com un acord anti-PP i anti-Compromís (i potser anti-Podemos), que els deixe com a dues (o tres) forces <i>extremes</i> en l’oposició. Respecte a això, cal recordar que a Navarra els socialistes preferiren pactar amb (o deixar governar) Unión del Pueblo Navarro (aleshores marca blanca del PP) abans que amb Nafarroa Bai.</p> <p> 3) <b>Aliança PSPV-Podemos</b>, que sí que sumaria probablement el nombre d'escons suficients, però que seria molt improbable tenint en compte la competència directa i l’enfrontament rotund a hores d’ara en el tercer eix entre totes dues forces.</p> <p> 4) <b>Aliança pro-</b><i><b>establishment</b></i><b>, PP-PSPV/PSOE</b>, possible aritmèticament, però poc probable per la importància de l’eix dreta-esquerra en aquesta conjuntura socioeconòmica i per l'extensió de la corrupció dels conservadors. Aquesta aliança la trobaria més possible en dos casos. Seria possible, en primer lloc, si Compromís superara en vots el PSPV-PSOE, qüestió, aquesta darrera, improbable amb la irrupció de Podemos, tot i que abans d'aquesta irrupció era una possibilitat. De fet, en una entrevista just dos anys després de les eleccions del 2011 el catedràtic de sociologia de la Universitat d’Alacant Antonio Alaminos plantejava que «no està clar que el PSPV siga el partit que propose el pròxim president de la Generalitat» (<a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/05/25/valencia/1369504861_736593.html">El País-CV, 26-V-2013</a>, p. 28). Deixava, doncs, la porta oberta al fet que els socialistes passaren a ser la tercera força política més votada, cosa que podria passar ara amb Podemos. També seria possible, en segon lloc, en cas d’un pacte nacional espanyol entre PP i PSOE a nivell estatal a partir de novembre, cosa que, segons les dades demoscòpiques darreres pot ser l’única possibilitat real de conformar un govern amb majoria parlamentària.</p> <p> 5) <b>Aliança anti-PP, PSPV-PSOE-Compromís-UPyD-EUPV-Podemos</b>: possible en l’aritmètica parlamentària, però improbable per les incompatibilitats Compromís-UPyD esmentades i, també, UPyD-Podemos.</p> <p> 6) <b>Aliança esquerrana, PSPV-PSOE-EUPV-Compromís (i potser Podemos)</b>, el ja batejat com a «tripartit» per part del PP i dels seus mitjans afins (que caldria anomenar «quadripartit» en el cas de la incorporació de Podemos), en un intent de desprestigiar-lo prèviament en associar-lo a l’experiència <i>triparti</i><i>d</i><i>a</i> de Catalunya amb Pasqual Maragall i José Montilla com a presidents, particularment en aquest darrer cas.</p> <p> Siga com siga, cap d’aquests escenaris serà <i>tranquil</i>. Tot i que sempre serà millor que la continuïtat del PP, em preocupa l'escenari més probable, l'aliança <i>esquerrana</i> a tres o quatre bandes. Per diversos motius, dels quals n’assenyalaré només quatre (tot i que n’hi ha més): la desorientació general del PSOE estatal i valencià i el lideratge del PSPV-PSOE (Ximo Puig, d'una banda, fa més de trenta anys consecutius que és polític remunerat en diferents administracions públiques i, d'una altra, fou cap de gabinet de Joan Lerma i, per tant, corresponsable d'aquelles polítiques tan negatives per a aspectes claus de l'autogovern); la incògnita Podemos, amb un madrilenyocentrisme superlatiu i sense programa específic per al País Valencià, a la qual cosa cal afegir molts (previsiblement) parlamentaris sense cap mena d'experiència i amb incerteses pel que fa a la coordinació del grup parlamentari; la davallada d'EUPV, malgrat un treball innegable en les Corts de denúncia contra la corrupció, resultat més d’una inadequació de la política estatal en aquest context tan particular; i un Compromís, que ha demostrat contundència en l'oposició enfront del PP però que també presenta incògnites com a opció de govern.</p> <p> Cal tenir en compte que tot aquest embolic estarà adobat per dos problemes majúsculs. D'una banda, una dreta ultraliberal, populista i reaccionària que pensa que el poder li correspon per naturalesa i que, directament o per mitjà dels seus mecanismes propagandístics coneguts, desestabilitzarà qualsevol govern que no dirigisca amb qualsevol instrument al seu abast; per a ells, tot s'hi val, secessionisme lingüístic inclòs. D'una altra banda, un problema enacara més gran: un infrafinançament de la Generalitat que no permet (ni permetrà) sufragar amb dignitat els principals servicis públics (educació, sanitat i servicis socials) i un deute de dimensions estratosfèriques. Amb la caixa buida és molt difícil un govern <i>lluïdor</i>. I amb aquest deute serà difícil simplement gestionar els pagaments més elementals. I més complicat encara, doncs, serà acontentar mínimament una societat civil que exigeix no sols un canvi significatiu en les polítiques sinó resultats relativament ràpids.</p> <p> Hi ha moltes incògnites, massa. I massa improvisació. A hores d'ara encara no sabem els programes electorals (en alguns casos ni les llistes electorals completes i, en Podemos, ni el candidat a la presidència de la Generalitat tan sols) ni s'han treballat els acords de mínims que mereixeria qualsevol acord de govern. Sintonies personals a banda. El repte, doncs, és majúscul. Tant que caldria preguntar-se les probabilitats d'èxit d'aquest nou govern valencià i plantejar-se si paga la pena participar en un govern així. Potser per al valencianisme polític seria més intel·ligent fer president Ximo Puig sense participar en el seu govern i, des de l'oposició, dirigir les grans línies programàtiques, fent-los suar tinta. I en el 2019 esperar els fruits d’aquesta nova legislatura. Tanmateix, les presses per tocar poder i potser algunes immadureses dificultaran un escenari més favorable a mitjà termini. En qualsevol dels casos, no ens avorrirem.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/454 http://www.fundacionexe.org/web/article/454 El dubte d’Amparo, entre Podemos i Compromís Carlos Villodres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/monicaoltra_primariescompromis_440.jpg" style="width: 440px; height: 293px;" /></p> <p> En setembre del 2013 vos contava <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/350">el dubte de Juan</a>. Este xic veí d’Alacant o de València, o potser de les seues respectives àrees metropolitanes, dubtava entre votar UPyD o Compromís. Fa només un any i mig d’eixe article i rellegir-lo deixa un sabor de pols i antigor. No sabem què deu pensar Juan hui. Potser s’ha decidit per UPyD, i ara pensa fins i tot a passar-se a Ciutadans. Potser es va decidir per Compromís i està còmodament representat per la, ja confirmada, candidatura de Mònica Oltra a la presidència de la Generalitat.</p> <p> Com que desconec quin camí polític ha pres Juan, ara pararem atenció als dubtes de la seua germana. Una jove valenciana que acaba de complir 18 anys i el pròxim 22 de maig s’estrenarà davant les urnes. Com el seu germà, també està indignada. Ja en les europees, i perdonen l’expressió, <i>es votava damunt</i>. No ho va poder fer, però va viure amb il·lusió els resultats de les eleccions amb el sorgiment de noves opcions. Des d’aleshores, gaudeix dels enfrontaments entre Eduardo Inda i el convidat de Podemos de torn a La Sexta Noche algun dissabte que es queda a casa per a estalviar.</p> <p> Qualsevol podria dir que és una més que segura votant dels de Pablo Iglesias. Però Amparo té dubtes. Creu que, segurament, al País Valencià allò que representa Podemos ho pot encarnar perfectament Mònica Oltra i Compromís. A més, el seu sentiment de pertinença li fa apreciar la proximitat de la formació taronja als seus problemes i les seues preocupacions. Últimament pensa que en les autonòmiques apostarà per Compromís i en les generals per Podemos.</p> <p> Amparo és, realment, una clara candidata al vot dual.</p> <p> El vot dual és el vot que, en contextos de govern multinivell, canvia segons les eleccions de què que es tracte. És un concepte molt arrelat en la política catalana en dècades passades. El votant que en les autonòmiques donava suport a Convergència i Unió (Pujol no era el que és ara), en les generals apostava pel PSOE per evitar el triomf del Partit Popular.</p> <p> Tinc la impressió (la sequera d’estudis en clau valenciana m’impedeix confirmar-ho amb dades) que el sistema de partits valencià camina cap a eixa situació. Un determinat sector de l’electorat optarà per Compromís en les autonòmiques i per Podemos en les generals. Potser fins i tot esta alternança es farà crònica i ens acompanyarà una llarga temporada.</p> <p> No cal explicar molt profundament per què Podemos i Compromís comparteixen un important segment de l’electorat. Si UPyD compartia una frontera electoral amb la formació valencianista en el tercer eix regeneracionista, els de Pablo Iglesias també, i de manera més intensa. A més, la distància entre el posicionament d’ambdues opcions en altres eixos de competició electoral, com ara l’ideològic (esquerra-dreta) o nacional (centralisme-descentralització) és sensiblement menor que en el cas de Compromís i UPyD.</p> <p> Per tant, ja no parlem d’una anècdota que afecta un segment minoritari, sinó d’una competició que pot marcar el futur del sistema de partits valencià. Una lluita per l’electorat que determinarà si el sistema de partits es configura amb dinàmiques pròpies (vot dual) i presència important d’un partit d’àmbit no estatal; o si, per contra, cristal·litza com una rèplica del sistema de partits espanyol que vindrà a partir de les generals.</p> <p> Però ¿quins són els factors que determinaran si Compromís és capaç d’aglutinar este electorat en les pròximes eleccions autonòmiques?</p> <p> Segons l’anàlisi del treball «<a href="http://www.icps.cat/archivos/Workingpapers/wp278.pdf">L'evolució del vot dual a Catalunya</a>», un dels factors principals és la valoració dels candidats. La valoració de l’electorat sobre el candidat de CiU i PSC a la Generalitat era la variable més important que actuava sistemàticament per a explicar l’elecció d’un partit o un altre. Més important que altres variables com l’avaluació dels governs o la ideologia.</p> <p> Si traslladem esta conclusió a l’escenari valencià, està clar que Compromís compta amb un bon argument per a disputar-li el vot a Podemos tenint com a candidata a la presidència la política més valorada per l’electorat valencià.</p> <p> Fins a les eleccions queden uns mesos molt interessants que dibuixaran l’escenari polític valencià per als pròxims anys. I el vot dual pot ser determinant.</p> <p> No és una qüestió —únicament— d’elecció de càrrecs. Parlem de la configuració d’una <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/413">nova identitat política</a> per a la majoria social d’este país. S’està dibuixant el terreny de joc polític, i, per primera vegada en les últimes dècades, el valencianisme polític pot jugar un paper decisiu.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/453 http://www.fundacionexe.org/web/article/453 Preguntes per a un país. IX Seminari Valencianista </ br><p> El IX Seminari Valencianista de l’ACV Tirant lo Blanc tindrà lloc entre el 10 i el 26 de febrer, els dimarts i dijous de 19 a 21 hores. Totes les sessions tindran lloc a l’Octubre CCC de València amb excepció de la darrera que es trasllada a La Nau de la UV-EG. Compta amb el suport de la Fundació Nexe, el Bloc d’Estudiants Agermanats, Escola Valenciana i Acció Cultural del País Valencià.</p> <p> <strong>Programa i inscripcions:<a href="http://www.tirant.org/seminari2015/"> </a></strong><a href="http://www.tirant.org/seminari2015/">http://www.tirant.org/seminari2015/</a></p> <p> <a href="http://www.tirant.org/seminari2015/"><img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2015/02/seminari2015cartell.png" style="width: 450px; height: 637px;" /></a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/452 http://www.fundacionexe.org/web/article/452 Cent anys de «cultura valenciana» Anna Garcia Escrivà</ br><p> <img alt="" src="/uploads/racv.jpg" style="width: 439px; height: 292px;" /></p> <p> Fa cosa de dies es feia <a href="http://www.racv.es/es/content/acto-central-del-centenario-de-la-racv">l’acte</a> central de celebració pel centenari del Centre de Cultura Valenciana (de fa anys rebatejat amb el nom de Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana, RACV). El lloc triat va ser la Llotja de la Seda, símbol de la preponderància valenciana d’antany i seu de l’entitat durant els primers anys. L’ens centenari, depenent de la Diputació de València, pretenia ser l’homòleg de l’Institut d’Estudis Catalans, i tot i la voluntat «d’estudiar la cultura pròpia i de consolidar la Renaixença valenciana», va ser criticat per part d’alguns valencianistes com Duran i Tortajada pel poc ús que s’hi feia del valencià.</p> <p> Un dels primers actes auspiciats pel CCV va ser la reivindicació, també el 1915, del Monestir de Santa Maria per mitjà d’unes jornades al paranimf de la universitat i d’una visita al monestir, que va tindre molt d’èxit perquè va mobilitzar un gran ventall de forces polítiques, i fins i tot s’hi va portar el Penó de la Conquesta. Per l’entitat, malgrat les crítiques inicials, van passar alguns dels valencianistes més rellevants del moment, com ara Sanchis Sivera, Nicolau Primitiu o Carles Salvador, i va ser signatària de les normes de Castelló.</p> <p> Tot i això, l’entitat (ja com a Acadèmia de Cultura Valenciana) va propiciar, en retornar la democràcia, les normes del Puig i va promoure la dèria secessionista. Està clar que l’aniversari número cent d’una entitat clau en la pugna del conflicte identitari és una efemèride que no es podia passar per alt en any electoral i amb el palau de la Generalitat en joc. És una nova oportunitat (i ja en van milions) perquè la plana alta del PP valencià prenga partit pels secessionistes, tot i sustentar una altra acadèmia, l’AVL, que, en clara dissonància amb la RACV, va ser constituïda fa catorze anys, pels mateixos que ara la intenten asfixiar, amb la finalitat de posar fi a l’absurd debat de bar erigit entorn de la llengua.</p> <p> Com que no és la meua voluntat fer comparacions absurdes ni lloar els acadèmics —els mestres— Hauf, Casanova o Ferrando, posaré el focus en l’acadèmia centenària. Després de veure’n la composició i les notes biogràfiques d’alguns membres (com a exemples, un militar, l’empresari Juan Lladró i molta gent major que et fan recordar les ties maries adés i ara), em costa de creure que tinguen les «eines» per a «estudiar la cultura pròpia», però almenys fins que arribe maig podran continuar estant, els polítics i ells, al caliu del secessionisme que durant tant de temps els ha fet de coixí, en part per la complicitat de molts empresaris «de tota la vida». Ara bé, si volen continuar vivint de renda, hauran d’ampliar el «planter ideològic» perquè el joc que acostumen a jugar ja és cosa comuna per als adversaris i la partida ja costa de remuntar. Quan comence juny, canvien els jugadors i arriben les noves incorporacions, també del món de l’empresa, com Lluís Planes, arribaran també els planys. Fins que això passe, que serà hora d’«esperar», a fer valdre la resta del <a href="http://interesperlallenguadelsvalencians.blogspot.com.es/2012/11/nicolau-primitiu-treballar-persistir-i.html">lema de Nicolau Primitiu</a>: «treballar i persistir». </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/451 http://www.fundacionexe.org/web/article/451 Primàries de Compromís. Valoracions Amadeu Mezquida</ br><p> <img alt="" src="/uploads/franferri_perefuset.jpg" style="width: 220px; height: 220px; margin: 0px 10px 10px 0px; float: left;" />Este cap de setmana es va acabar el procés de primàries de Compromís. Hi estaven cridats a les urnes més de 40.000 ciutadans, de dins de la coalició i de fora, i hi van exercir el vot 28.892 d’ells, cosa que representa un 73% de participació. Els resultats els podeu consultar a la <a href="https://compromis.net/primaries/resultats/">pàgina web</a> de la formació política.</p> <p> És una vegada acabat el procés que arriba el moment de les anàlisis i les valoracions, perquè ha sigut un procés molt interessant des del punt de vista de la ciència política, tenint en compte que es tractava d’un procés pioner al País Valencià en molts aspectes i que la novetat sempre genera expectació. No pretenc, però, fer una valoració subjectiva dels resultats sinó una d’objectiva —sabedor que l’asèpsia total és impossible— dels que han sigut per a mi els punts clau i els aspectes més destacables de tot plegat.</p> <p> <b>Dues cultures polítiques a la palestra</b><br /> És ben sabut que en el si de la coalició conviuen diferents cultures polítiques i organitzatives fruit del procés de confluència que conforma Compromís. De l’existència de dues grans cultures organitzatives majoritàries —una la del BLOC, i l’altra la de la gent provinent d’EU—, ja n’havíem vist mostres en el passat, especialment en tot el que ha suposat l’elaboració del mateix reglament que havia de concretar com serien les primàries. Durant el procés, però, també s’ha pogut apreciar esta ànima doble de Compromís, concretament, pel que fa a la font de legitimitat dels candidats.</p> <p> ¿Què és això de la font de legitimitat? Són els motius pels quals una persona es veu legitimada per a fer el pas de concórrer com a candidat a unes eleccions o, com és el cas, a unes primàries. Pel que fa al BLOC, ens trobem davant un partit de llarga tradició municipalista, agreujada per la barrera del 5% electoral de les Corts, que ha fet que, històricament, regidors i alcaldes foren les persones més destacades i reconegudes dins de la formació valencianista. El municipalisme ha sigut la font de legitimitat de molts dels candidats i candidates del BLOC. Si ens hi fixem, gent com <b>Maria Josep Ortega</b>, <b>Mònica Àlvaro</b>, <b>Teresa Garcia</b> o <b>Josep Miquel Moya</b> es presentaven des de la legitimitat que els donava ser, o haver sigut, regidors i regidores als seus pobles. El mateix passa amb <b>Rafa Climent</b>, <b>Jordi Juan</b> o <b>Tomàs Ferrandis</b>, candidats del BLOC que són alcaldes a les seues respectives poblacions. Durant la campanya, algunes d’estes persones han fet servir la seua experiència municipalista o la seua bona gestió en l’administració local com a punt clau de les seues candidatures.</p> <p> Pel que fa a Iniciativa —o per a ser més rigorosos, a la gent que prové d’Esquerra Unida, siguen d’Iniciativa o no—, beuen d’una cultura orgànica molt particular, la del Partit Comunista, un partit amb funcionament de partit de quadres on l’estructura i la jerarquia orgànica tenen un pes preponderant enfront dels càrrecs institucionals. La font de la legitimitat en este cas ve més donada per la posició que s’ocupa dins la jerarquia interna del partit. Això ho hem vist en candidatures com les de <b>Paco García</b>, <b>Miquel Real </b>o <b>Mireia Mollà</b>. Tots tres comparteixen el càrrec de portaveu nacional d’Iniciativa, cosa que els ha donat un plus de legitimitat —en el cas de Mollà un plus «extra» donat que ella era ja diputada— per a fer el pas i concórrer a les primàries. Un altre exemple en esta direcció podria ser <b>Sergi Campillo</b>, recentment nomenat secretari d’organització nacional d’Iniciativa, que ha concorregut a les primàries de la capital del país o el cas de <b>Carles Mulet</b>, home fort de l’estructura d’Iniciativa a les comarques del nord que es presentava per a encapçalar la circumscripció de Castelló.</p> <p> Òbviament hi ha excepcions en totes direccions, però sembla bastant clar que estes primàries han evidenciat dos models de legitimitat, un en què tenen més pes els càrrecs institucionals i un en què en tenen més els càrrecs orgànics.</p> <p> <b>Les primàries com a fàbrica de lideratges</b><br /> L’existència de les dues ànimes de les quals parlàvem abans no ha significat que les primàries s’hagen convertit en un joc de càrrecs contra càrrecs. Les primàries s’han demostrat com una oportunitat per a tothom. S’han convertit en un aparador on persones relativament conegudes o sense gran pes orgànic o institucional puguen confrontar perfil, idees i discurs amb altres candidats. En este sentit, les primàries han sigut també una fàbrica de nous lideratges que serveixen per a diversificar i completar l’oferta electoral de Compromís. Alguns casos que poden exemplificar açò són el de <b>Vicent Marzà</b> a les comarques del nord, el de <b>Josep Nadal</b> a la circumscripció del sud o el de <b>Pere Fuset</b> a la ciutat de València.</p> <p> També cal destacar en este sentit els resultats obtinguts pels candidats joves de la coalició. Els ja esmentats Marzà, Mollà, Juan i Fuset, o el més votat a la demarcació central, <b>Fran Ferri</b>, ronden tots ells els 30 anys. I altres candidates ben posicionades (<b>Marta Sorlí</b>, tercera al nord i <b>Marian Campello</b>, quarta al sud) no fan encara els 30.</p> <p> L’efecte més pervers del reglament de primàries, que és el de fer que una persona que quede bastant enrere en la votació puge a llocs d’eixida per efecte de les quotes, també pot, paradoxalment, contribuir positivament en esta direcció. És el que ha passat amb <b>Graciela Ferrer</b>, activista ecologista que acabarà ocupant el tercer lloc d’eixida per València, darrere de <b>Mònica Oltra</b> i <b>Enric Morera</b>.</p> <p> Podem dir, per tant, que les primàries es mostren com un bon mètode per a la generació i consolidació de lideratges nous, la qual cosa facilita els relleus i dóna continuïtat al projecte.</p> <p> <b>La pluralitat s’expressa sola, però és necessari garantir-la</b><br /> Un dels orígens de la discòrdia pel que respecta a l’elaboració del reglament de primàries va ser la «teoria del corró», segons la qual sense establir mecanismes de garantia de la pluralitat, el BLOC, com a força majoritària dins de la coalició hauria copat tots els llocs d’eixida. Respecte a això, podem dir que s’ha demostrat que garantir la pluralitat és necessari, però al mateix temps que, en molts casos —la majoria— la pluralitat tendeix a expressar-se tota sola. No és tan gran el corró com el pinten. Si observem els resultats sense aplicar mecanismes correctors, trobaríem el següent escenari:</p> <p> — Circumscripció de València, primers 10 llocs: 6 del BLOC, 3 d’Iniciativa, 1 de Gent de Compromís.<br /> — Circumscripció d’Alacant, primers 5 llocs: 2 del BLOC, 2 de Gent de Compromís, 1 d’Iniciativa.<br /> — Circumscripció de Castelló, primers 5 llocs: 4 del BLOC i 1 d’Iniciativa.<br /> — València Ciutat, 5 primers llocs: 1 de Gent de Compromís, 2 del BLOC, 1 d’Iniciativa i 1 dels Verds.<br /> — Alacant, 5 primers llocs: 3 del BLOC, 1 d’Iniciativa i 1 de Gent de Compromís.<br /> — Elx, 5 primers llocs: 3 d’Iniciativa, 1 del BLOC i 1 de Gent de Compromís.<br /> — Castelló, 5 primers: 4 del BLOC i 1 de Gent de Compromís.</p> <p> Per tant, garantir la pluralitat es fa necessari, sobretot pel que fa al cas dels Verds, però l’argument del corró del BLOC no és vàlid: hi ha pluralitat i possibilitats per a tothom, inclús en els col·lectius on una de les formacions és molt majoritària.</p> <p> <b>¿</b><b>Qui guanya? Equip i </b><b>t</b><b>ransversalitat</b><br /> En haver viscut el procés i la campanya des de dins, he pogut extraure també una conclusió sobre quina és la clau de l’èxit en unes primàries com estes, on no només voten els de casa sinó qualsevol persona que vulga participar-hi. La clau de l’èxit, al final, va més enllà de les quotes del reglament, més enllà del carnet de partit que es tinga, més enllà de si es té un càrrec orgànic o institucional, més enllà de la capacitat estructural dels partits… Les claus de l’èxit són dues: equip i transversalitat. Un equip que faça costat a, ajude i assessore la candidata o el candidat en qüestió, que sume gent del carrer a donar suport a la seua candidatura. Un equip de gent que, necessàriament ha de creure en el seu candidat. I en segon lloc, transversalitat. El reglament, per la seua complexitat, feia difícils les aliances entre candidatures. No obstant això, aquelles persones que han sabut donar una imatge més transversal i que han sabut teixir sinergies en positiu amb gent d’altres corrents o faccions han sigut capaços d’atraure cap a ells més vot.</p> <p> I això també és una bona notícia, ja que referma la voluntat de la majoria de membres de Compromís de caminar cap a una organització més cohesionada i dirigida per persones que creguen en un Compromís més integrat i integrador.</p> <p> Per tot això, crec que estes primàries han sigut positives i que hi ha guanyat Compromís i el conjunt de persones que en formen part.</p> <p> Amadeu Mezquida<br /> <a href="http://www.twitter.com/AMezquida">@AMezquida</a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/450 http://www.fundacionexe.org/web/article/450 ¿I la llengua? Nathalie Torres</ br><p> Entre el 2004 i el 2012 l’Observatori de la Llengua Catalana, constituït per 16 entitats de tot l’àmbit lingüístic, es dedicà a vetllar per l’estatus de la llengua arreu del territori. Malgrat la dissolució de l’entitat, Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua continuaren participant en l’informe sobre la situació lingüística que anualment elabora la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans. El treball analitza els aspectes jurídics, polítics, demogràfics i socioeconòmics de la llengua en tot el territori catalanoparlant. De fet, l’abast territorial de l’estudi delata la fragmentació comunicativa, jurídica i política de la comunitat lingüística catalana.</p> <p> L’últim<i> <a href="http://blogs.iec.cat/cruscat/publicacions/informe/">Informe sobre la situació de la llengua catalana 2013</a></i>, publicat i presentat el proppassat mes de desembre, evidencia precisament la diferència de les dinàmiques lingüístiques entre els diversos territoris catalanoparlants. Una diferència que es deu al context sociopolític, semblant en el cas del País Valencià, les Illes Balears i Aragó, on els dirigents autonòmics comparteixen catalanofòbia, tal com demostren les polítiques lingüístiques dutes a terme als territoris respectius.</p> <p> L’esperit uniformitzador dels <i>populares</i> s’ha vist reforçat, a partir del 2011, per l’ofensiva jurídica i legislativa posada en marxa per l’Estat espanyol contra la normalització lingüística per tot el territori, però amb uns efectes doblement perjudicials en els tres casos esmentats, on la perpetuació o la recuperació del poder per part del Partido Popular ha tingut com a conseqüència una involució clara, sense pal·liatius.</p> <p> En el cas valencià, s’hi parla de dos fets esdevinguts el 2013 com a acceleradors d’aquesta involució lingüística: el tancament de RTVV i la fi de les emissions de TV3 en territori valencià. Si a la liquidació d’un espai audiovisual en llengua pròpia se sumen les accions contraplanificadores en l’àmbit educatiu, el resultat és un afebliment de l’ús de la llengua preocupant, perquè afecta àmbits socials bàsics on els poders públics poden operar a fi de recuperar-ne espais.</p> <p> El món educatiu ha sigut diana constant tant dels governs autonòmics com del central. Al País Valencià el fals plurilingüisme vehicular es fonamenta en una realitat sociolingüística inexistent, perquè el valencià i el castellà no coexisteixen en condicions d’igualtat. Ben al contrari, el punt de partida per al valencià és d’una profunda desigualtat respecte del castellà.</p> <p> El liberalisme lingüístic sobre el qual se sustenten les disposicions promulgades per aquests governs (el Decret TIL a les Illes; el de plurilingüisme al País Valencià; la Llei de llengües a Aragó i la LOMQE de Wert) és un engany amb el qual s’amaga el vertader objectiu de la dreta espanyola: el lingüicidi del català. La franquícia regional d’aquesta dreta s’ha distingit tothora per la seua aversió envers la llengua pròpia i el mateix conflicte lingüístic valencià n’és la prova més eloqüent. La novetat ara, tal com reporta l’informe, és la propagació d’aquest conflicte a Aragó i les Illes Balears, on els governs populars han activat la controvèrsia sobre la denominació de la llengua (el <i>lapao</i>!) i el secessionisme lingüístic. Per contra, el treball valora positivament l’actitud de l’AVL, obertament oposada a aquesta ofensiva glotofàgica <i>pepera </i><i>—</i>un posicionament en què persistirà al llarg del 2014, quan els dirigents populars optaran decididament per desnonar la institució normativa.</p> <p> Tanmateix, el <i>VII Informe sobre la situació de la llengua catalana 2013</i> aborda les conclusions positivament: lentament —i no exempt d’entrebancs en algunes parts del domini lingüístic—, el català fa via cap a la normalitat lingüística i, per això, compta amb «una demografia important, que la consolida com una llengua mitjana situada entre les cent primeres llengües del món segons el nombre de parlants. (...) Tot plegat, malgrat les incerteses que generen l’ofensiva judicial contra l’estatus de la llengua i les polítiques d’hostilitat manifesta d’algunes elits que ocupen ara el poder en determinats territoris, ens porta a concloure que el futur de la llengua, si més no en una part important de la comunitat lingüística, encara és a les nostres mans».</p> <p> Si, com es preveu, el 2015 porta tants canvis polítics com la majoria ciutadana desitja, esperem que un d’aquests girs substancials siga precisament el de la situació lingüística del català. Si per al conjunt de la llengua aquest canvi de tendència hauria de ser en benefici de la cohesió de la comunitat lingüística, en el cas valencià la urgència és encara major. Esperem que els polítics protagonistes d’aquests canvis estiguen a l’altura de les circumstàncies d’un moment històric tan important i siguen capaços de satisfer el deute històric i social amb els valencianoparlants. Amb aquest desig encetem l’any.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/449 http://www.fundacionexe.org/web/article/449 Recuperem el que és nostre Rafael Ramos i Armengol</ br><p> La caixa està buida. Quan Compromís entre a Governar la Generalitat, la propera primavera, només hi trobarà factures impagades. I amb aquesta caixa buida –o més aviat plena de deutes— Compromís haurà de posar els mitjans per reactivar l'economia i crear ocupació. Haurem d'impulsar una educació pública, valenciana i de qualitat, recuperar una sanitat a l'abast de tothom, els serveis socials i l'atenció a la dependència propis d'un país avançat, per no parlar de la RTVV. Serà dur, serà difícil, però amb el suport de la gent es pot fer.</p> <p> Des de l'esquerra valencianista i ecologista hem sigut molt eficients denunciant la corrupció i el malbaratament dels recursos públics en projectes faraònics. Hem sigut tan efectius que ara, a l'estat espanyol, tothom sap que el PP valencià s'ha gastat en visites papals i circuits urbans els diners que no teníem. Tan eficaços que hem aconseguit que tothom s'indigne en saber que es van abocar més de 150 milions a l'aeroport de Castelló, inútilment, mentre que molt poca sap que el de Ciudad Real –que està tancat– en va costar 1.100 milions.</p> <p> La caixa està buida i bona part de la població es pensa que és per la corrupció i perquè el PP ha gastat sense trellat. I això és cert, però no és tota la veritat. Per descomptat, la corrupció i el malbaratament s'han de continuar denunciant i combatent, per raons morals i per motius pràctics: necessitem aquests diners per a rescatar les persones i el país. Però haurem d'explicar també quina és la gran causa de la falta de recursos en la Generalitat. I la causa principal no en són els projectes faraònics ni la corrupció, per molt indecents que siguen. La causa fonamental de la nostra ruïna és l'espoli fiscal a què ens sotmet el govern central de l'estat.</p> <p> Ara mateix el deute de la Generalitat està al voltant dels 40.000 milions d'euros. Com hem arribat a aquesta situació de fallida tècnica? És pels grans projectes? No. El cost de Ciutat de les Arts i les Ciències, de Terra Mítica, de la Ciutat de la Llum, de la Fórmula 1 i de l'aeroport de Castelló suma 2.100 milions d'euros. Són molts diners que ens podríem haver estalviat o invertit d'una manera més sensata, però així i tot estaríem endeutats fins a les celles. Què ha passat? D'on ve tot aquest deute? L'explicació és ben senzilla: cada any l'estat ens transfereix entre 2.000 i 5.000 milions menys del que, en justícia, ens correspondrien.</p> <p> Cada any, cada valenciana i cada valencià paguem els nostres impostos individualment, en funció de les nostres rendes, com la resta de la ciutadania espanyola. Però les transferències que rebem per als nostres serveis públics no es fan de manera equitativa, sinó que estan per davall de la mitjana estatal. D'aquesta manera, bona part del que paguem en impostos i que necessitem per a la sanitat, l'escola o la dependència va a parar, injustament, a comunitats autònomes amb una renda per càpita més alta que la nostra, amb més serveis que la nostra i a ministeris inútils sense funcions reals. I açò és profundament injust, ja que la renda per càpita valenciana se situa en el 88% respecte de la mitjana de l'estat: és a dir que som pobres. Com deia Germà Bel, el cas valencià s'aproxima a una extracció de rendes de tipus colonial.</p> <p> Aquesta situació no és cap novetat per als economistes i els experts en finançament. Ha estat objecte d'anàlisi per part de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, un organisme oficial de la Generalitat. L'ha exposada ben clarament la Fundació Nexe, en <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/194"><em>El finançament dels valencians: Una insuficiència històrica</em></a>, de Rafael Beneyto, que no es cansa de fer-ne presentacions per tot el país. Els companys de www.ordelsvalencians.com n'han fet una exposició ben entenedora. Enric Morera també hi va dedicar un cicle de conferències i ell mateix i altres diputats com Joan Baldoví ho integren freqüentment en el seu discurs i en el debat parlamentari. La resta de formacions de l'arc parlamentari valencià ho admeten amb la boca petita. I fins i tot l'empresariat valencià, històricament tan complaent amb Madrid, sembla haver-se'n adonat darrerament i comença a rebel·lar-se.</p> <p> Però el problema continua sent desconegut per a la majoria de la població valenciana, incloent-hi les bases i la militància de Compromís. Entonem molt afinadament el mantra del Gürtel, del cas Cooperació, d'Emarsa o de Cotino –partitures no ens en falten. Però oblidem la lletra i la música de l'espoli fiscal, quan una cosa no lleva l'altra. I l'endemà de les eleccions ens podem trobar que, obligats a governar amb la caixa buida, tot plegat resulte molt més difícil d'explicar. Resultarà complicat explicar que, malgrat haver tallat d'arrel la corrupció i les despeses fastuoses, no hi ha els diners que necessitem per a la sanitat que havíem promès, ni per a la dependència, ni per a l’educació, ni per a fomentar l'ocupació, ni per a <em>resetejar</em> Canal 9. Perquè els diners se'n van a Madrid i no tornen i això la gent no ho sabia.</p> <p> El pressupost de la Generalitat per a 2015 serà de poc més de 17.000 milions, una xifra que no arribarà per a pagar el funcionament bàsic dels serveis públics, tot i que els tenim funcionant amb un nivell de despesa més baix que la mitjana estatal. La Generalitat hauria de disposar de 21 o 22.000 milions. Així seria amb una distribució equitativa dels recursos, en funció de la població, de les rendes i de les necessitats. Això no es resol amb més préstecs estatals: quan Montoro ens presta els diners dels nostres impostos, a l'extorsió afegeix la usura. Açò només se soluciona amb un finançament just, amb el Concert Econòmic Responsable que defensa Compromís.</p> <p> Compromís ha de situar aquest tema en el centre del debat polític i ciutadà des d'ara mateix, amb un enfocament didàctic sobre el problema i sobre la solució. No hi haurà justícia social ni recuperació econòmica si la Generalitat, governada per Compromís, no disposa dels recursos que ens corresponen. Sense un finançament just, no hi haurà creació de treball, ni podrem millorar la sanitat, ni l'educació, ni salvar les famílies amb dependents o amb risc d'exclusió, ni reformular la RTVV. El benestar de milions de persones depèn de la nostra capacitat de recuperar el que és nostre i d’administrar-ho correctament. Totes les valencianes i els valencians han de saber-ho. Abans de les eleccions.</p> <p> Rafael Ramos i Armengol<br /> Militant de Compromís i conseller nacional del Bloc</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/448 http://www.fundacionexe.org/web/article/448 Per un valencianisme integrador i integrat Anna Garcia Escrivà</ br><p> <img alt="" src="/uploads/valencians-unim-nos_440.jpg" style="width: 440px; height: 244px;" /></p> <p> Faustí Barberà va pronunciar una conferència fa ara 112 anys a la seu de Lo Rat Penat que els historiadors han considerat el germen del valencianisme polític tal com l’entenem en l’actualitat. En esta apel·lació, el metge d’Alaquàs —erigit ara en polític— anuncia que parlarà com un «pare á sos fills», cosa que degué fer suposar als oïdors que seria un discurs nou i que per això requeria arguments i, també, consells. En efecte, el president accidental de l’ens justifica <i>in extenso</i> la conveniència d’adoptar un discurs anomenat llavors «regionalista» que fera de mur de contenció als atacs homogeneïtzadors de Madrid. A banda, pretenia que fóra un moviment general amb què s’identificaren la gran massa de valencians, com «el industrial», «el soldat», «el pintor», i fins i tot les dones, que encara no tenien dret a vot. En este sentit, proposava que es crearen associacions que feren de plataforma de la nova concepció política, a banda de tindre en Lo Rat Penat el seu referent. Tot i això, Barberà va ser a poc a poc apartat de l’entitat després del cèlebre discurs que va propiciar que es configurara <i>València Nova</i>, la primera entitat netament valencianista, que ell mateix va presidir entre 1906 i 1907 i que integrava diversos sectors valencianistes.</p> <p> Partint d’esta panoràmica i arran de la inserció de partits valencianistes com ara Estat Valencià dins de la Coalició Compromís —de què també forma part el Bloc—, he de reconéixer que veig amb bons ulls el plantejament de possibles confluències per a combatre, aplegats, la sistemàtica despersonalització que pateix el país i també per a soterrar, per fi, les velles i infructuoses disputes quant a símbols o noms.</p> <p> El ratpenatista ja feia referència en l’esmentat discurs a la desvalencianització i a la necessitat d’incloure el valencià en les aules perquè els alumnes semblaven «papagalls d’un altra» llengua, argument que encara ara repetiria si sabera que 100.000 xiquets no es poden matricular en valencià tot i voler-ho. A hores d’ara, i amb el fantasma de la Llei de símbols planant, es fa necessària la resposta unànime, a través d’una plataforma electoral no necessàriament estable, dels valencianistes siga d’on siga que vénen políticament per a dotar els connacionals d’una eina plural, oberta i ambiciosa que tinga com a centre i com a finalitat el País Valencià i que puga afrontar amb garanties el nostre futur polític, com també ha reclamat <a href="http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20141209/54421242995/boluda-ave-da-por-hecho-que-no-habra-reunion-con-montoro-no-tiene-nada-que-decirnos-y-ademas.html">Vicente Boluda</a>. Una solució d’emergència que faça el pes i que tinga el coratge de reclamar un finançament just o uns mitjans de comunicació i de transport públics i dignes.</p> <p> En definitiva, reafirme la conveniència de reconstruir una València nova que, sense menystenir que «deu fer valencianisme aclarint la inteligència y encenent lo sentiment», retorne als valencians i a les valencianes, a poc a poc i tant com puga, la personalitat pròpia segada pels que «ni tal sòls s’atrevixen á pensar hasta que no saven cóm pensa Madrid».</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/447 http://www.fundacionexe.org/web/article/447 Trencar el silenci Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/manifestacio_440.jpg" style="width: 440px; height: 296px;" /></p> <p> El 29 de novembre es complí un any del tall de les emissions de RTVV, esdevingut el mateix dia del 2013 a les 12.19 h del migdia. Aquesta hora exacta serveix com a <i>leitmotiv</i> del reportatge que TV3 va emetre el 30 de novembre passat en el programa <a href="http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1937/1219-temps-de-silenci"><i>Trenta minuts</i></a>: <a href="http://1219tempsdesilenci.com/"><i>12.19, temps de silenci</i></a>, un treball signat per Vicente Sanz i Jesús Moreno i produït per Emeeme en col·laboració amb Televisió de Catalunya. Ja és ben significatiu que la televisió prohibida al País Valencià gràcies a l'afany de la Generalitat <i>popular</i> (i l'obsessió de l'expresident Camps) siga la que emet un reportatge sobre la televisió tancada pel mateix govern, però ara a les ordres de Fabra. L'anul·lació de l'ERO posat en marxa pel Consell de Fabra en la ràdio i televisió públiques per part del TSJCV comportà el tancament de l'ens públic, encara que el nostre president argumentara que era per a garantir l'educació i la sanitat públiques.</p> <p> Tanmateix, els fets que narra <i>12.19, temps de silenci</i> són ben diferents. El tancament de RTVV posà en evidència el que la mateixa cadena pública amagava cada dia: les males pràctiques en l'ens públic, tant informatives (manipulació i censura de les notícies, amb el punt àlgid en l'accident del metro) com de gestió econòmica (ruïna de més de 1.000 milions d'euros). Però el reportatge va més enllà i denuncia també la utilització de RTVV per part del Partit Popular per a elaborar una realitat que res tenia a veure amb el dia a dia dels valencians i la marginació dels treballadors que alertaven d'aquestes pràctiques. Sense perdre de vista que l'eliminació de RTVV deixava el País Valencià sense mitjans de comunicació en llengua pròpia i esdevenia, també, el laboratori de proves de l'objectiu recentralitzador del govern popular de Mariano Rajoy. Amb la connivència dels dirigents populars valencians i Alberto Fabra al capdavant.</p> <p> Les últimes hores d'emissió, sobretot de Canal 9, constitueixen un exercici necessari —encara que dolorós— de memòria col·lectiva, perquè mostren clarament la renúncia a tantes aspiracions que hem anat deixant pel camí. <i>12.19, temps de silenci</i> denuncia el mutisme imposat pel Consell valencià: l'inici d'una època sense notícies dels valencians per als valencians. La desconnexió d'un poble que havia començat a conéixer-se un poquet millor.</p> <p> El reportatge deixa un gust amarg en la memòria que, tanmateix, ens hauria d'aprofitar com l'oli de ricí: porgar, al capdavall, és netejar la brutícia, una faena que hem de fer entre totes les persones que volem que aquest país recupere la seua dignitat. No es tracta només de recobrar el respecte col·lectiu perdut: la voluntat d'un canvi en profunditat en la vida política ha de dur obligatòriament aparellada una millora en la qualitat de vida cada ciutadà valencià. Perquè és en la dignificació individual de les persones on es fa mereixedora una societat del respecte propi i alié.</p> <p> La celebració d'eleccions l'any que ve obri pas a moltes expectatives —individuals i col·lectives— a les quals els candidats a governar en pobles i ciutats i, sobretot, en la Generalitat haurien de prestar tota la seua atenció. Perquè seran aquestes necessitats i demandes les que tindran l'obligació de resoldre amb la seua acció de govern i la gestió diària. Actuar en sentit contrari seria allargar més i més aquest <i>temps de silenci</i> imposat contra el qual ens hem de revoltar.</p> <p> El 25 de maig concentra la il·lusió d'una part ben important de la societat valenciana, esgotada per la sobreexposició pública dels últims anys, amb uns resultats tan nefastos per a la nostra imatge exterior. Les dones i els homes que triem com a representants i governants hauran de satisfer totes les inquietuds que responguen a l'interés general, però també rescabalar aquesta imatge i retornar-nos una capacitat que no hauríem d'haver arraconat mai: la confiança en nosaltres mateixos. Un valor sense el qual serà impossible trencar el silenci.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/446 http://www.fundacionexe.org/web/article/446 Somriures vs. esvàstiques Pere Fuset</ br><p> <img alt="" src="/uploads/extremistes9octubre.jpg" style="width: 441px; height: 250px;" /></p> <p> Davant les agressions ultres, una reacció massa habitual dels cossos policials és equiparar víctimes i agressors, si més no en radicalisme i actitud. Una estratègia preocupant en la qual, massa sovint, entren alguns mitjans de comunicació. Una postura evasiva de responsabilitats que busca despertar en l'opinió pública el marc conceptual que «els uns i els altres són iguals», i en molts casos provocar una conclusió de barra de bar: «qui no vulga pols que no vaja a l'era». Dissortadament sol funcionar.</p> <p> No cal anar massa lluny en el calendari o l'hemeroteca perquè a un li vinguen al cap alguns exemples preocupants que confirmen esta tendència irresponsable. Però tampoc no cal allunyar-se massa geogràficament per a comprovar-ho de manera alarmant.</p> <p> Tal com ha fet l'europarlamentari de Compromís, Jordi Sebastià, a Brussel·les, el també valencià Ricardo Sixto, diputat al Congrés per Esquerra Unida, portava a Madrid les vergonyes del passat 9 d'Octubre al cap i casal.</p> <p> El representant d'EUPV, preguntava al Ministeri de l'Interior pels motius pels quals les forces de seguretat de l'Estat van permetre la presència de simbologia nazi i neonazi als actes oficials de celebració del 9 d'Octubre. Parlava, no cal dir-ho, de les esvàstiques que hem pogut veure tots, compartint portades amb falleres, autoritats i Senyera. Una vergonya inesborrable en les retines dels qui la captàrem en directe.</p> <p> Lamentava Sixto en el seu comunicat que en la seua resposta Interior «equipare una manifestació convocada per partits polítics, sindicats i associacions com Escola Valenciana amb un grupuscle neonazi que portava simbologia il·legal i que va amenaçar ciutadans».</p> <p> Però una lectura ràpida de la resposta del govern central és suficient per a comprovar que el grup amb qui es tracta d'equiparar els neonazis no és la Comissió 9 d'Octubre i la seua tradicional manifestació de les 18 hores a la plaça de Sant Agustí, sinó un altre ben concret i delimitat.</p> <p> «La prioridad absoluta, en todo momento, fue evitar, a toda costa, que se produjeron conflictos graves, derivados de posibles enfrentamientos entre grupos radicales de ideología opuesta, que se encontraban muy próximas.»</p> <p> A les 12 del matí, en la processó cívica de València, i a escassa distància dels violents, qui hi havia era el nombrós grup de gent convocada per Compromís. Una comitiva ja consolidada i creixent, que —com hem pogut comprovar en el documental <a href="https://www.youtube.com/watch?v=Kl3pdTP4RCg"><i>La diada segrestada</i></a> d'Albert Montón— és efectivament d'ideologia oposada al feixisme i radical en la seua manera d'entendre el civisme.</p> <p> Un grup que ja fa uns quants anys —quan eren només una trentena de joves— apostaren per plantar cara a la por i participar en una celebració amb prop de 6 segles d'història, reivindicant amb la seua presència alguna cosa més que la seua marca electoral. Recuperant espais per a la ciutadania en una processó que havia deixat de ser cívica. Fent acte de presència en un clima de violència i escortats per una policia que, amb el pretext de garantir la seua integritat, opta per construir una gàbia policial per a unes víctimes que veuen passar per davant els seus agressors.</p> <p> Per tot això, bàsicament, parlar d'enfrontaments en el dia del poble valencià no es pot fer ja des d'una dialèctica esgotada i <i>démodé</i> de «catalanistes» i «blavers». No crec, ni tan sols, que siga vàlid fer-ho en termes de valencianisme i centralisme. Encara més, les coaccions, els insults, les amenaces i els intents d'agressió unidireccionals no són «enfrontaments» i menys encara entre «grups radicals» intencionadament equiparats.</p> <p> Ens trobem senzillament en una dicotomia entre demòcrates i feixistes, civisme i violència, víctimes i agressors. Somriures versus esvàstiques. I quan parlem d'això, ni l'equiparació, ni la permissivitat haurien de passar-se per alt.</p> <p> <em>Rectificació (9-12-2014): Hem canviat la imatge que il·lustrava aquest article. En l'anterior apareixia una persona, que després s'ha sabut que patia un desequilibri mental, amb una pancarta que equiparava l'avortament i el nazisme. </em></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/445 http://www.fundacionexe.org/web/article/445 [Vídeos] Les microxarrades #acorrecuita i el debat polític de València, any zero </ br><p> Ja pots donar una ullada als vídeos de la XXIV Universitat del Tirant que amb el lema <strong>"València, any zero"</strong> organitzà l'<a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant lo Blanc</a> els passats dies 14 i 15 de novembre a l'Octubre CCC. En concret pots recuperar les 9 microxarrades #acorrecuita i el debat amb els representants dels grups de l'oposició a l'Ajuntament de València. </p> <ul> <li> <span style="color:#ff8c00;"><span style="font-family:trebuchet ms,helvetica,sans-serif;"><a href="http://www.tirant.org/video-debat-politic-entre-portaveus-a-la-ciutat-de-valencia/" rel="bookmark" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; font-size: 22px; vertical-align: baseline; outline: none; text-decoration: none; color: rgb(60, 58, 58) !important;" title="Enllaç permanent a [Vídeo] Debat polític entre portaveus a la Ciutat de València">[Vídeo] Debat polític entre portaveus a la Ciutat de València</a></span></span></li> </ul> <div>  </div> <ul> <li> <span style="color:#ff8c00;"><span style="font-family:trebuchet ms,helvetica,sans-serif;"><a href="http://www.tirant.org/videos-microxarrades-acorrecuita-de-valencia-any-zero/" rel="bookmark" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; font-size: 22px; vertical-align: baseline; outline: none; text-decoration: none; color: rgb(60, 58, 58) !important;" title="Enllaç permanent a [VÍDEOS] Microxarrades Acorrecuita de “València, any zero”">[VÍDEOS] Microxarrades Acorrecuita de “València, any zero”</a></span></span></li> </ul> http://www.fundacionexe.org/web/article/444 http://www.fundacionexe.org/web/article/444 Primàries: ¿caminant cap al canvi o reforçant l’statu quo? Joan Sanchis</ br><p> La política viu temps convulsos. La llarga crisi, l’empobriment social, la manca de visió estratègica, tot plegat ha capgirat el panorama polític hegemònic d'ençà de la transició. Els partits tradicionals assisteixen impotents a la seua pèrdua de poder i influència. Cada enquesta, cada sondeig, confirma una davallada contínua i aparentment imparable. La distància és cada vegada més gran; l'única opció, la resposta. Adaptar-se per a sobreviure. No és fàcil renunciar a precisament allò que et defineix, que t’ha donat menjar durant dècades; però val més perdre la teulada que no pas la casa sencera. Les primàries priven les elits dels partits d’aquell plàcid refugi que havien gaudit durant anys, però, com veurem, només això no és cap garantia de canvi.</p> <p> Fa uns dies, dins dels actes de la XXIV Universitat del Tirant, el company politòleg Amadeu Mezquida plantejava algunes <a href="https://www.youtube.com/watch?v=aZYAei8gxaw&list=PLnzBYwh80ZQjgXxlbEbPGtrT4ckAxQaCj">reflexions interessants</a> sobre com està canviant el panorama polític actual. Més concretament, ens parlava sobre la pèrdua d’importància de l’eix tradicional esquerra-dreta en favor d’un nou eix emergent regeneració-<i>statu quo</i>. Els electors semblen valorar cada vegada més el caràcter reformista —o rupturista— dels partits, i el fenomen «Podemos» n’és probablement el millor exemple. Davant aquesta mutació de preferències del cos electoral, els partits polítics, especialment aquells ubicats en el centreesquerra, han entrat en una cursa per situar-se a l’avantguarda de l’obertura i la regeneració. Les primàries, l’elecció dels candidats electorals directament pels militants i ciutadans, ha sigut un dels mecanismes més utilitzats.</p> <p> Durant anys, les cúpules i els aparells dels partits han gaudit d’un ampli poder per a controlar el funcionament intern de les organitzacions polítiques. El control sobre la selecció d’elits, ha recompensat la fidelitat i la lleialtat, garantint estabilitat i minimitzant la possible oposició interna al líder. La capacitat o la formació són, en aquest context, valors secundaris i majoritàriament irrellevants. Aquest sistema, originat en la transició en un context de partits dèbils i poc estructurats, ha dotat les organitzacions polítiques d’una notable estabilitat i permeabilitat al canvi, però ha tingut efectes molt perversos per a la qualitat de les nostres elits polítiques. Una bona anàlisi d’aquests efectes es pot trobar a <i>La urna rota</i> (Politikon, 2014). Les primàries suposen, en aquest sentit un canvi important, però les regles internes i l’estructuració del sistema determina l’efectivitat de les primàries com a mecanisme de regeneració democràtica.</p> <p> Unes males primàries, amb regles perverses i poca transparència, poden transitar pel mateix camí que els sistemes precedents. Recentment hem pogut observar exemples ben representatius. Les primàries s’apliquen amb límits, quan s’apliquen, i generen grans tensions internes entre els aparells i els militants. El PSOE per exemple, ha aplicat unes primàries limitades, en què de moment només es tria el secretari general però no la resta de la llista electoral. El cas més paradigmàtic i possiblement més conflictiu s’ha donat a Compromís. L’estructura segmentada de la coalició (partits més adherits) ha generat tensions internes importants per a condicionar el resultat d’unes eventuals primàries. Les famoses quotes —o reserves de pluralitat, per als més bondadosos— modifiquen el resultat de les primàries, garantint llocs d’eixida per a les diferents organitzacions. Imaginar una hipotètica llista és, doncs, relativament fàcil, tenint en compte la ubicació estratègica dels llocs reservats a cada circumscripció. Aquest tipus de tensions, demostren la complexitat del procés i com les dinàmiques internes dels partits en limiten els resultats.</p> <p> Unes regles sense condicionants i transparents són importants, però no suficients. Els mateixos mecanismes d’incentius i tàctiques perverses poden donar-se també en els sistemes de primàries. Un exemple ben recent ha tingut lloc a la ciutat d’Ontinyent, a la Vall d’Albaida. Allà la tensió interna per a aconseguir el lideratge a Compromís ha derivat en un reglament de primàries ben estrany, en què l’elecció del tercer membre de la llista es farà a dit pel guanyador. A més, dels dos hipotètics candidats, finalment només n’ha quedat un. ¿Primàries? ¿On?</p> <p> L'evidència mostra la gran complexitat d’implantar processos de primàries i els límits en els seus resultats. Es pot caminar cap al canvi, però, com hem mostrat, també es pot reforçar el poder dominant. El procés és complex i amb interessos manifestament divergents. Caldran cessions, una dosi important de voluntarisme i confiança mútua. Tenim, doncs, molta feina per fer.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/443 http://www.fundacionexe.org/web/article/443 La identitat valenciana del benestar Vicent Baydal</ br><p> Tot i que el nacionalisme valencià contemporani n'ha fet bandera, la identitat col·lectiva valenciana no va nàixer, precisament, vinculada a la llengua. De fet, el primer ús conegut del gentilici <i>valencià</i> amb un sentit identitari clar, de 1336, fou aplicat en aragonés al noble d'orígens aragonesos Pedro de Xèrica, a qui el rei Pere el Cerimoniós recordà que havia d'assistir a les Corts valencianes «<i>e fazer todos actos de richos homnes e valençanos»</i>. Havia passat vora un segle des del naixement del regne de València i per primera volta feia la seua aparició plena un nou subjecte polític: el dels valencians representats en les Corts a través de les seues elits estamentals (els nobles, els eclesiàstics i els governants de les ciutats i les viles reials). No és que abans no s'hagueren celebrat assemblees de Corts, fins a nou des de 1261, sinó que la de 1336 es reunia en un escenari totalment diferent: per primera vegada la pràctica totalitat del regne es regia pels Furs de València. Anteriorment, des de la seua fundació en època de Jaume I, el regne havia estat dividit en dos grans zones, com es pot observar en el següent mapa: la que aplicava els Furs de València, pertanyent sobretot al rei, i la que aplicava els Furs d'Aragó, pertanyent sobretot als senyors feudals d'origen aragonés, majoritaris en l'estament nobiliari. (Feu clic en la imatge per a veure el mapa amb més detall.)</p> <p> <a href="/uploads/furs-arago-cap-a-1290b1.jpg"><img alt="" src="/uploads/furs-arago-cap-a-1290.jpg" style="width: 220px; height: 354px; float: left; margin: 10px 10px 10px 0px;" /></a></p> <p> Així les coses, prompte es formaren dos bàndols que motivaren una profunda divisió política ja des de les primeres Corts de 1261: el del rei, amb el suport ferm de la capital i quasi totes les viles reials, que pretenien que tot el regne es regira pels Furs de València, i el dels senyors, sobretot aragonesos, que defensaven el dret a aplicar els Furs d'Aragó en els seus dominis. En tot cas, no es tractava d'una divisió poblacional, en funció de l'origen dels colonitzadors —català o aragonés— que havien anat a poblar el regne, ja que, d'una banda, tots els nuclis eren mixtos, com la mateixa ciutat de València, on hi havia aproximadament un 65% de catalans, un 25% d'aragonesos i un 10% de castellans i navarresos, mentre que, d'una altra banda, hi havia nuclis de majoria poblacional aragonesa, com Alpont o Ademús, que tenien Furs de València, i altres de majoria poblacional catalana, com Vilafranca, Borriana, l'Alcúdia, Oliva o Càrcer, que es regien pels Furs d'Aragó. Per tant, la llengua majoritària parlada en un lloc o altre no determinava el bàndol, sinó la llei que el senyor corresponent havia decidit aplicar-hi.</p> <p> Però, evidentment, l'enfrontament no era una simple qüestió jurídica, sinó de poder polític i econòmic. Per un costat, els Furs de València atorgaven al rei i als seus vassalls de les ciutats i viles reials els màxims poders judicials, així com el dret a imposar monopolis i tributs i emprar a discreció els recursos naturals de qualsevol lloc del regne. Per l'altre costat, els Furs d'Aragó reservaven importants funcions de justícia, els monopolis i els tributs als senyors, així com els recursos naturals a ells i les comunitats que poblaven els seus senyorius. Aplicar unes lleis o altres, per tant, significava guanyar o perdre poder material, cosa que abocà a una profunda disputa que s'allargà durant moltes dècades i arribà a la guerra civil en la dècada de 1280. De fet, fins a 1330 no hi hagué cap reunió de Corts en què els partidaris dels furs aragonesos aprovaren el que es debatia o proposava en l'assemblea, de manera que la institució parlamentària quedava inutilitzada per la manca d'acord general entre els principals actors polítics del regne.</p> <p> Finalment, després de molts anys de confrontacions, en les Corts de 1329-1330 s'arribà a una solució consensuada, que consistia en la renúncia als Furs d'Aragó per part dels qui els observaven i l'acceptació consegüent d'uns Furs nous de València, modificats per a incloure el repartiment d'aquells poders que estaven en disputa entre el rei i els senyors, entre els nuclis de llei valenciana i els de llei aragonesa. Així, amb l'excepció d'uns poquíssims senyorius que mantingueren els Furs d'Aragó, per primera vegada la gran majoria passà a estar sotmesa als de València i les Corts pogueren funcionar com un veritable organisme de govern general del regne. De fet, si una de les parts accedí a renunciar als Furs d'Aragó i l'altra a modificar els de València és perquè acabaren adonant-se de la utilitat d'unir esforços. Com afirmava el noble d'origen navarroaragonés Pedro de Monteagudo, senyor de l'Alcúdia, el fet que s'adheriren a una mateixa llei era «<i>gran benefici</i>» per a tots, ja que donava «<i>unitat en lo dit regne</i>». Així, precisament en la dècada de 1330 començaren a aparéixer els esments als <i>valencians</i> com a subjecte polític i a partir de llavors, a poc a poc, aquella identitat col·lectiva anà creixent i estenent-se entre els habitants del regne, independentment de la seua llengua i origen, fins a afirmar-se rotundament durant el segle XV, com ha mostrat Agustín Rubio Vela en els seus <a href="http://www.pamsa.cat/pamsa/colleccions/Germa-Colon-dEstudis-Filologics/llistat.html?order=publishDate%20desc">estudis sobre la qüestió</a>.</p> <p> El cas dels nostres avantpassats, salvant les moltíssimes distàncies, pot servir-nos d'exemple metafòric per a l'actualitat. Cal tindre en compte, en primer lloc, que els processos de construcció identitària es desenvolupen a llarg termini, durant dècades i dècades de confrontacions, avanços i retrocessos; el mateix valencianisme contemporani fa més d'un segle que tracta de potenciar des d'un punt de vista nacional la identitat valenciana, amb més o menys èxits. Però, a més a més, tampoc s'ha de perdre de vista, en segon lloc, que en estos fenòmens, a banda dels marcadors culturals o lingüístics, moltes vegades fonamentals, també juguen un paper cabdal altres elements clau, com la utilitat política i material del marc col·lectiu proposat. En relació amb açò, potser fóra bo que el valencianisme tinguera ben presents eixos dos vectors davant la possibilitat no tan llunyana d'ocupar certes responsabilitats de govern. Per un costat, plantant, amb tacte, la llavor d'aquelles estructures que són cabdals per al futur de la identitat valenciana, com la recuperació de la radiotelevisió pública, la promoció d'un sistema de mitjans de comunicació en clau de país, l'impuls d'un ensenyament públic de qualitat o l'aprofundiment de les mateixes bases teòriques del valencianisme. I, per un altre costat, posant en el centre del debat polític els beneficis materials, de benestar col·lectiu, que l'adopció d'una perspectiva valencianista comporta per a tots, siga per la qüestió de la inversió estatal i el finançament autonòmic o per la de la <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/396">reorganització administrativa</a> del país.</p> <p> En definitiva, el valencianisme ha de posar des de les institucions públiques els fonaments que serviran per al seu aprofundiment durant les següents generacions, però, al mateix temps, ha de guanyar-se la confiança de la ciutadania mostrant, en primer lloc, que la potenciació de la identitat valenciana representa una millora bàsica i essencial de la vida quotidiana del conjunt dels valencians. En resum, fer país i fer un país millor per a tots. Hi ha fins a un 65% dels valencians, els que se senten més o tant valencians com espanyols, plenament receptiu a eixe missatge, el de la identitat valenciana del benestar.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/442 http://www.fundacionexe.org/web/article/442 20 de novembre, dia del Tirant Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/tirantdellibres.jpg" style="width: 180px; height: 237px; margin: 0px 10px 10px 0px; float: left;" />En un d’aquells gestos a què ens té poc habituats la nostra Generalitat, l’any 2000 va instituir el 20 de novembre com a Dia del Llibre Valencià amb el doble propòsit de commemorar la publicació del <em>Tirant lo Blanch</em> de Joanot Martorell (1490), i d’impulsar el llibre editat al País Valencià. I des d’aleshores, tant institucions públiques com entitats privades multipliquen els actes literaris en els dies previs i posteriors a aquesta data significativa. Ara no tenim tele i no en sabrem ni un borrall, de les moltes activitats que es fan de punta a punta del país. Quan en teníem, tampoc no ens n’assabentàvem per la RTVV, només ocupada a parlar de <em>couché</em> oficial i obsessionada a amagar la magnífica producció literària en la llengua, precisament, del noble cavaller Tirant lo Blanch.</p> <p> Comptem, però, amb les xarxes socials, gràcies a les quals ens assabentem i fem difusió de totes aquestes activitats al voltant del Dia del Llibre Valencià. L’ús d’aquestes plataformes comunicatives va més enllà del simple intercanvi i esdevé, en ocasions com aquestes, la plaça pública on podem participar activament en celebracions tan significatives i que contribueixen a enfortir la identitat valenciana. Si més no, amb aquesta idea posàrem en marxa —amb aquest ja fa tres anys— el #TirantDeLlibres, rebut amb gran entusiasme pels nostres seguidors en les xarxes socials i amb una participació ben reeixida. </p> <p> No és casualitat tampoc que la nostra associació cívica porte el nom de la gran novel·la valenciana. Vint-i-tres anys enrere, una de les raons per les quals creàrem l’entitat era precisament per ampliar els usos socials de la nostra llengua, assistits per la mateixa vocació d’universalitat que presideix l’obra de Martorell. Del País Valencià al món en valencià, Tirant lo Blanc–Jóvens per la Llengua era el nostre nom i la nostra carta de presentació.</p> <p> El canvi de denominació a Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc va intentar, més endavant, respondre a la necessitat d’explicitar el nostre valencianisme i d’estendre la consciència nacional valenciana, l’instrument indispensable per a assolir el benestar col·lectiu dels valencians. L’aprofundiment en la identitat valenciana ha sigut i és el nostre treball de cada dia: generar, difondre i debatre idees per a contribuir a la millora i al progrés de la societat valenciana és el que fem des de fa més de dues dècades.</p> <p> Tanmateix, l’anàlisi de la identitat valenciana no sempre ofereix resultats esperançadors: la consciència de nació diferenciada és ben feble entre els nostres connacionals. Però també és cert que aquesta feblesa no s’explica amb una resposta única, ni menys encara que aquesta haja de ser la visió oficial sobre la identitat dels valencians, sempre satisfets amb la missió d’ofrenar noves glòries a Espanya. </p> <p> Parlar de la nostra identitat, qüestionar-nos qui som els valencians i per què som d’una determinada manera i no d’una altra, amb vocació d’aportar respostes que ens permeten encarar el futur col·lectiu amb unes certes garanties d’èxit és el que fem des de fa 23 anys. L’anàlisi ens ha obert, adés i ara, les portes a un debat plural i enriquidor mitjançant el qual començar a elaborar el nostre propi relat del que volem ser. Hem intentat fer de la qüestió nacional valenciana el nexe d'unió de les diverses sensibilitats valencianistes, amb l'aspiració que fóra precisament el valencianisme el discurs bàsic, transversal, que anaren assumint tots els partits polítics valencians. </p> <p> Per això, hem fet del consens el motor que ens proporciona una gran força per a exigir més autogovern, sense el qual les nostres aspiracions de benestar col·lectiu no trobaran camí. Perquè, al capdavall, es tractava i es tracta d’això: de valencianisme, de progrés i de democràcia.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/441 http://www.fundacionexe.org/web/article/441 Èxit de públic a la presentació del #Demos6 "La ciutat construïda" </ br><p style="text-align: center;"> <img alt="" src="https://scontent-a-mad.xx.fbcdn.net/hphotos-xpf1/v/t1.0-9/1510803_829357310418279_199579117040525400_n.jpg?oh=aa8ff3c6fa6f4fe3fb00fa3271a295c2&oe=54ED5BB7" style="width: 400px; height: 300px;" /></p> <p> El passat dimarts 21 d'octubre, el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València  va acollir la presentació del #demos6 de la Fundació Nexe "La ciutat construïda". L'acte, que va aplegar a més de seixanta persones a la Sala de la Muralla, comptà amb la participació dels tres autors, David Estal, Ramón Marrades i Chema Segovia, així com del director de l'Aula Ciutat, Josep Sorribes. </p> <p> El #demos6 és un treball multidisciplinar redactat per dos arquitectes, David Estal i Chema Segovia, i l’economista Ramon Marrades. El treball, que compta amb pròleg del professor de la Universitat de València Josep Sorribes, està dedicat a l’anàlisi d’un urbanisme participatiu i <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/421" target="_blank">es pot descarregar lliurement en la seua versió on-line..</a></p> <p> El quadern dedica especial atenció a les innovacions a l’hora d’implementar polítiques urbanes com ara l’aprofitament dels recursos existents, l’escala humana i la sostenibilitat econòmica i mediambiental, amb estratègies econòmiques i socials multidisciplinàries, propostes en positiu i elements de participació ciutadana.</p> <p> L’objectiu és fomentar polítiques públiques que intenten minimitzar els seus efectes externs negatius i teixir aliances entre agents i individus. I per exemplificar-ho el #demos6 exposa algunes practiques ideades i/o desenvolupades pels propis autors del document.</p> <p> El quadern, que ha estat editat gràcies a la participació de més d’un centenar de mecenes en una campanya de micromecenatge a les xarxes , es pot adquirir a un mòdic preu en la seua versió en paper I descarregar-se lliurement en PDF, i per primera vegada també en .epub per a e-books, des de la xarxa.</p> <p> Demos, fulls de recerca i de divulgació és una col·lecció de documents de treball científics i tècnics que volen obrir debats i oferir propostes i respostes als reptes que té platejats la societat valenciana. El #demos6 arriba després d’altres cinc quaderns publicats per la Fundació Nexe.</p> <p> Els anteriors llibres han estat dedicats a l’anàlisi de la política lingüística valenciana, el finançament autonòmic, la regeneració democràtica, la reforma de les institucions o la bombolla immobiliària i com este, estan disponibles a la web de la fundació: <a href="http://www.fundacionexe.org/publicacions" target="_blank">www.fundacionexe.org/publicacions</a> .</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/440 http://www.fundacionexe.org/web/article/440 València. Any zero Nathalie Torres</ br><p> Rita Barberà, alcaldessa de València des del 1991, <a href="http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2014/11/04/5458d42a268e3e8b2f8b457e.html">diu</a> que Compromís només sap que fer mal. ¿I per què opina així l'edil valentina? Perquè el grup municipal del susdit <i>intenta</i> aclarir si l'empresa Trasgos ha sigut beneficiada reiteradament per l'ajuntament de la capital des del 2004 amb contractes per import de 2,7 milions d'euros. Si això fóra cert, crec que els ciutadans valencians agrairien bona cosa que isquera a la llum un cas (més) de corrupció que ha delmat els cabals públics. I al capdavant d'aquesta ciutadania informada i agraïda hauria d'estar la seua representant pública per antonomàsia: l'alcaldessa de València. Però les coses per aquesta part del món semblen estar cap per avall, i allà on qualsevol persona amb dos dits de trellat entén que això és l'obligació pròpia de qui exerceix l'oposició en les institucions públiques (control i fiscalització), Rita Barberà només veu que maldat. Continua explotant el <i>relat popular</i> sobre uns fets que cada dia es revelen més incriminatoris i que pareix que ja no donen els resultats d'altres èpoques, en què la líder es podia exhibir al balcó de l'ajuntament sense perill que li caiguera damunt una gran xiulada.</p> <p> I és que Rita s'acaba. O això sembla. I amb la seua eixida de l'ajuntament donarem també per liquidada una època en què el cap i casal havia esdevingut el símbol de l'opulència i l'extravagància, fins al punt de complir els somnis megalòmans d'aquells que la volien —sí o sí— al mapa.</p> <p> ¿S'acosta València al precipici o pot ser aquest el moment de reinicialitzar el programa complet? En l'ACV Tirant lo Blanc estem convençuts que cal posar el comptador a zero i començar a establir les bases per a la València <i>post-rita</i>; per a una València nova.</p> <p> L'urbanisme, la creació artística, l'economia, la convivència ciutadana, l'expressió cultural, el benestar social i tants altres aspectes que conflueixen en la vida quotidiana de les persones seran motiu de debat en la <a href="http://www.tirant.org/vlcany0/">XXIV Universitat del Tirant</a>, que tindrà lloc els dies 14 i 15 de novembre a l'<a href="http://www.octubre.cat">Octubre – Centre de Cultura Contemporània</a>.</p> <p> El programa d'aquesta edició presenta un ventall ampli i divers d'activitats, que va de les converses a tres bandes a les microxarrades passant per la presentació de llibres o els debats més a l'ús. L'objectiu és reunir persones i entitats que oferisquen una altra mirada sobre la ciutat i, sobretot, que defensen unes propostes alternatives a un model que s'ha comprovat caduc i ruïnós.</p> <p> Com en altres ocasions, la Universitat del Tirant és també el moment de l'agraïment i del reconeixement. En el transcurs de la Nit del Tirant, lliurarem els premis Francesc de Vinatea i Joan Baptista Basset, que en aquesta edició han recaigut, respectivament, en l'empresari Lluís Planes i el sindicat universitari Bloc d'Estudiants Agermanats. Mitjançant el mecenatge de músics en valencià, el primer, i la defensa de la universitat pública i valenciana, en el segon, els nostres guardonats són tot un referent en el compromís cultural i social amb el País Valencià.</p> <p> Un programa ben complet on també hi ha lloc per a propostes més lúdiques, com l'actuació d'Eugeni Alemany, un tast de vins i la música de Carles Giner, amb els quals intentarem arredonir un cap de setmana en què cal, sobretot, començar des de zero.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> President de l'ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/439 http://www.fundacionexe.org/web/article/439 "València, any zero", la XXIV Universitat del Tirant #VLCany0 </ br><p> La XXIV Universitat del Tirant portarà per titol “València, any 0″ i estarà dedicada a analitzar el moment actual i el futur de la Ciutat de València. La matricula és gratuïta i per a participar cal registrar-se mitjançant <a href="http://www.tirant.org/vlcany0">el formulari que trobareu al web de l'ACV Tirant lo Blanc</a>.</p> <p> <a href="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/10/VLCANYZEROPROGRAMA.png"><img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/10/VLCANYZEROPROGRAMA.png" style="width: 475px; height: 335px;" /></a></p> <p> <strong>Per a més informació visita <a href="http://www.tirant.org/vlcany0">www.tirant.org/vlcany0</a></strong></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/438 http://www.fundacionexe.org/web/article/438 El valencianismo debería ser cosa de todos Vicent Baydal</ br><p> <img alt="" src="/uploads/oriol.jpg" style="width: 440px; height: 339px;" /></p> <p> Hoy, 9 de octubre, al contrario que nuestros gobernantes, escribiré en castellano y no en valenciano. Para la mayoría de ellos éste es el único día del año en que utilizan el valenciano, mientras lo van matando poco a poco, al no utilizarlo nunca, al dar un ejemplo constante de monolingüismo y al entorpecer su enseñanza, permitiendo que a día de hoy la situación sea la siguiente: mientras que casi el 100% de los valencianos sabe hablar y escribir en castellano, únicamente un 48% habla valenciano, un 45% lo lee y un 25% lo escribe. Valiente bilingüismo el que daremos así a nuestros hijos. Cuantas más lenguas mejor, no sólo una ni dos, sino tres y cuatro si es posible. Y su enseñanza simultánea no es incompatible ni perjudicial, sino todo lo contrario, complementaria y enriquecedora. Pero no escribiré en castellano, al contrario de lo que es habitual en mis artículos, para denunciar la hipocresía de los que sólo utilizan el valenciano como una lengua muerta, cual latín en una misa tridentina, sino para mostrar que el valencianismo debería ser cosa de todos, independientemente de la lengua que utilicemos al hablar o al escribir.</p> <p> En concreto, el valencianismo debería ser de todos, y no sólo de los que hablan valenciano, porque el castellano es también la lengua histórica de muchos valencianos. Es, por ejemplo, la lengua de los segorbinos, buñolenses, ayorenses, eldenses y oriolanos desde hace siglos; es también la lengua familiar de muchos de los que se han instalado en tierras valencianas durante las últimas décadas; y es, igualmente, la lengua de muchas personas cuyos padres o abuelos hablaban valenciano, pero que, por la situación sociopolítica que ha caracterizado a España durante mucho tiempo –y aún lo hace en demasiados aspectos–, decidieron dejar de transmitir el idioma que sus antepasados habían utilizado posiblemente durante siglos, generación tras generación. Todos ellos están incluidos en el valencianismo porque éste no es otra cosa que un movimiento que reivindica los intereses propios del pueblo valenciano. Y el pueblo valenciano lo formamos todos los que vivimos entre Vinaròs y Orihuela, entre Vallanca y Xàbia, independientemente de nuestra lengua o de nuestro sentimiento identitario, más español o más valenciano. Políticamente y jurídicamente esto fue así durante los casi cinco siglos que existió el reino de Valencia y lo ha vuelto a ser en los 36 últimos años, desde que la Constitución de 1978 estableció el Estado de las Autonomías.</p> <p> Por lo tanto, si todos somos pueblo valenciano y compartimos un territorio y un gobierno propios, reivindicar nuestros intereses colectivos no es, únicamente, un asunto lingüístico o simbólico, sino, ante todo, una cuestión de bienestar material y buena gestión pública. En primer lugar, porque en este tipo de Estado el dinero no es administrado directamente por las autonomías –con la excepción del País Vasco y Navarra–, sino que pasa en su mayor parte por el filtro de Madrid, que parte y reparte y sistemáticamente, gobierne el PSOE o gobierne el PP, acaba perjudicando a los valencianos. Si bien nuestro PIB y nuestra población representan un 10% de los españoles, la inversión del Gobierno Central se sitúa desde hace años en un mísero 6%, con el consiguiente perjuicio en infraestructuras clave: continúan las autopistas de pago, el AVE únicamente va a Madrid, la red de trenes de medio alcance permanece anquilosada, etc. Por si ello fuera poco, el sistema de financiación autonómica es igualmente injusto y desigual, habiendo otorgado a los valencianos unos 1.000 millones de euros menos que al resto de los españoles cada año, durante los últimos 12 años, es decir, más de un tercio de la deuda de 30.000 millones de euros que ha acumulado la Generalitat Valenciana durante el mismo periodo.</p> <p> Estrechamente vinculado a ello, es el gobierno valenciano quien se encarga de la gestión de la sanidad y la educación públicas, que ocupan casi todo su presupuesto y cuyo mantenimiento ha generado la mayor parte de dicha deuda pública, de la que somos garantes todos los valencianos. Si nuestros gobernantes y nuestros partidos políticos fueran valencianistas seguramente no hubieran permitido tal hipoteca a nuestras vidas y las de nuestros hijos, pero su españolismo, el de ofrendar nuevas glorias a España pese a quien pese y aunque ello nos empobrezca mientras besamos banderas nacionales gigantes de 15.000 euros, les ciega. La otra parte de la deuda, ya lo sabemos, proviene del despilfarro y la corrupción, y en ello también tiene mucho que ver la falta de valencianismo, de respeto y de aprecio por las instituciones representativas de los valencianos. La diferencia entre la gestión de los organismos públicos por parte de los partidos valencianistas y los que no lo son es palmaria. En la actualidad prácticamente sólo hay un partido cuyos miembros sean predominantemente valencianistas, Compromís, en el sentido de que, por su consideración a los valencianos como colectivo, no cesan de reivindicar constantemente sus intereses. Y mayoritariamente allá donde gobierna Compromís, en una treintena de alcaldías como Betxí, Almussafes, Alginet, Tavernes de la Valldigna o Xaló, la deuda municipal se ha reducido considerablemente en los últimos años. Asimismo, de los 400 cargos públicos que posee dicho partido, por el momento ninguno se ha visto implicado en casos de corrupción. </p> <p> Valencianismo y manos blancas, ¿por qué será? Precisamente por esa estima, por ese respeto a lo valenciano y a los valencianos, ya sean sus personas, sus instituciones, sus paisajes, su cultura o su futuro común. En relación con ello, el deseo de reforzar los lazos que han unido históricamente a los valencianos no es baladí. Por un lado, dichos lazos determinan nuestra posición en España y el tipo de diálogo que mantenemos con el resto de los españoles, por lo que cuanto más fuertes seamos como colectivo más fructífera será nuestra integración en el Estado y viceversa. Por otro lado, la profundización del valencianismo, de la reivindicación de los intereses de todos los valencianos, lleva aparejada una política de distribución del poder y de las inversiones en todo nuestro territorio, de norte a sur y de este a oeste de las comarcas valencianas, sin centralismos avasalladores y contraproducentes. Finalmente, el refuerzo de los vínculos entre los valencianos responde a una realidad, no sólo histórica sino también geográfica, económica, política, social y cultural, que en una sociedad europea del siglo XXI necesita expresarse públicamente y de viva voz, y no esconderse bajo el manto del miedo y la inmaterialidad. El valencianismo, en cambio, desea abrigarnos con elegantes y cómodos ropajes de valentía y visibilidad.</p> <p> No en vano, el sujeto histórico y político de la nación española está conformado por los ciudadanos del Estado, en teoría en pie de igualdad, pero también, al mismo tiempo, por la suma de los diversos sujetos colectivos correspondientes a los territorios históricos que han conformado los pueblos de España. Y, a no ser que se quiera borrar la historia, el hecho territorial valenciano tampoco se puede eliminar del debate político, como nuestros gobernantes han hecho durante décadas escondiéndolo detrás de identidades provinciales que únicamente han servido para asegurarles cargos de poder, gracias al apoyo de los partidos con sede en Madrid. Tampoco se puede esconder detrás de propuestas de regeneración y mejora social que, si bien urgentes y oportunas, apenas tendrán efectos en nuestra sociedad si no se realizan desde un valencianismo militante, que nos sitúe como mínimo en pie de igualdad con el resto de los españoles y que se preocupe a carta cabal por nuestro bienestar. En definitiva, el valencianismo, o la falta de él, no es una cuestión alejada de nuestros asuntos personales, sino que nos afecta directamente en nuestro día a día, en nuestra situación económica, en nuestro progreso social y político, en nuestras esperanzas de futuro. El valencianismo es –debería ser– cosa de todos.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/437 http://www.fundacionexe.org/web/article/437 Valentia i honestedat per a un Nou d’Octubre desolat Nathalie Torres</ br><p> En el primer centenari de la conquesta de València, la fam assolava el Regne i les autoritats, reunides en el Consell de la ciutat, s'aclamaren a Sant Donís amb l'esperança que hi tornaren les bones collites i el benestar per als valencians. El record d'aquella primera celebració del Nou d'Octubre podria fer gust de ranci pels segles passats. Tanmateix, l'erm en què s'ha convertit aquell paradís d'antany fa del record una mala digestió del sopar d'anit. <i>El jardí que amb delit encantava els nostres ulls, les arbredes verdejants, ja s'han secat i endurit</i>, escriuria el poeta arabigovalencià Ibn al-Abbar arran de la conquesta jaumina.</p> <p> El dia a dia s'imposa amb massa crueltat perquè la gent tinga ganes d'eixir al carrer a festejar dates memorables, encara que es tracte de la més important per als valencians: el dia en què celebrem el nostre naixement com a poble. Però, de la mateixa manera que se sol dir que amb la panxa plena ningú no fa la revolució, també es pot afirmar que amb l'estómac buit ningú no té ganes de celebracions.</p> <p> ¿És aquesta també la tònica general del Nou d'Octubre d'enguany? Dic <i>també</i> perquè així sembla haver sigut en els últims tres anys, quan Camps oferí el seu cap en sacrifici per a salvar-nos a tots. Fins a la caiguda del <i>líder</i>, a pesar que la crisi ja feia dos o tres anys que assolava l'economia i, el que és pitjor, desolava les persones, en aquesta terra on Jaume I vessà llàgrimes de joia, tothom era feliç i la Diada Nacional, el zenit anual de tanta magnificència. <i>E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall e endreçam-nos vers orient, e ploram dels nostres ulls, e besam la terra, per la gran mercè que Déus nos havia feita</i>, digué el rei en caure la ciutat de València i veure hissar la senyera, tal com recull el <i>Llibre dels feits del rei En Jaume.</i></p> <p> Però l'època de la prosperitat de pega ha passat a millor vida, encara que el president de segona mà traga pit com un pollastre escarransit. El respectable ja no s'empassa els discursos sobre mecànica, aquells en què els valencians érem el motor d'Espanya. Ni tan sols compta amb <i>una</i> televisió que emeta la seua <i>carta als valencians</i> en la celebració nacional —com si fóra sant Pau adreçant als corintis les seues paraules d'unitat!—. Ben al contrari, el nivell de fartera ciutadana està en el límit d'assolir la termosfera, la capa on la temperatura pot arribar als 1.500 °C.</p> <p> Les valencianes i els valencians esperem una altra cosa diferent, com ara l'adequació de les paraules als fets; l'aproximació del discurs a la realitat! Fugir del que és evident és una demostració de covardia que no pot presidir l'ànim de qui governa i representa la ciutadania. La figuració i la positura no hi poden tindre lloc en uns moments en què gran part de la gestió política està sota sospita. Reclamem actituds desafiadores i valentes que defensen els interessos valencians! Volem comportaments honestos en els nostres representants públics! Exigim accions contundents contra la corrupció!</p> <p> Aquest és el discurs que volem sentir cada dia i no una vegada a l'any. Perquè una vegada a l'any, si els nostres governants feren els deures, hauríem de celebrar tots plegats que el nostre naixement com a poble no fou només un fet memorable de temps passats, sinó que és un fet encomiable per a l'Europa del segle XXI, a la qual podem aportar tant els valencians.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l'ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/436 http://www.fundacionexe.org/web/article/436 Fabra, l’ànec coix Carlos Villodres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/fabra.jpg" style="width: 440px; height: 207px;" /></p> <p> Als Estats Units es refereixen a un «ànec coix» (<em>lame duck</em>) per a denominar aquells polítics que es troben al final del seu mandat sense cap possibilitat de ser triats, bé perquè han esgotat el límit legal o perquè les enquestes no els dibuixen un futur molt afalagador.</p> <p> Els «ànecs coixos» es veuen en una situació política molt particular. Per una banda, pateixen l’aïllament de la resta d’actors polítics que no es mostren massa disposats a col·laborar amb qui té els dies de la seua vida política comptats. Per contra, també disposen d'un marge de maniobra més gran, ja que la seguretat de la fi de la seua carrera els permet assumir decisions que poden ser impopulars en el seu entorn, però igualment necessàries.</p> <p> El lector ja deu haver endevinat, i no només pel títol d’este article, que Fabra encaixa prou bé en la descripció d’un «ànec coix» a l’estil americà. Les enquestes el situen amb un peu i mig fora de la Generalitat, i ni tan sols des del seu partit s’atreveixen a confirmar-lo com a candidat a revalidar en el càrrec. Però lluny d’haver aprofitat la seua situació de llibertat per a netejar el seu partit de corrupció i plantar-se davant Madrid, afronta l’aïllament que provoca la seua feblesa política des de la resignació i el sucursalisme accentuat fins a extrems humiliants.</p> <p> La necessària lluita contra la corrupció i la reivindicació política davant el govern central es queda en mera retòrica buida, repetida davant un auditori de ciutadans que, des de la més profunda indiferència, badalla esperant que arribe la fi de legislatura.</p> <p> Així vivim este nou dia nacional. Aniversari, diuen, del naixement del nostre país. Des de l’avorriment i la indiferència ciutadana, amb un president que ja ha sigut amortitzat pel seu propi partit. I mentre Fabra, l’ànec coix que regna una nau a la deriva, com és la Generalitat, espera sense èxit una reunió amb el ministre d’hisenda; el poble valencià espera, sense descans, que de les urnes i d'unes Corts renovades emanen nous lideratges, noves idees i nous horitzons col·lectius. O com a mínim, un president o presidenta, i no un ànec coix. ¿És massa esperar?</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/435 http://www.fundacionexe.org/web/article/435 L'últim 9 d'Octubre Amadeu Mezquida</ br><p> Durant la dècada dels anys 80 en arribar el 9 d'Octubre els diaris locals s'encenien amb les brases de la Batalla de València en forma d'articles d'opinió de doctes eminències d'anar per casa, expertes en llengua i vexil·lologia. Eren les diades del conflicte identitari. Els 80 donaren pas als 90 i els retrets i les soflames per la puresa de la identitat donaren pas als discursos de la reconciliació. A l'aixopluc del nou <i>partido oficial del r</i><i>é</i><i>gimen</i>, era hora ara de soterrar i superar, però sobretot de soterrar, soterrar tot allò que fins a eixe moment havia servit per a definir-nos en pro d'una nova identitat assentada en eixa Espanya constitucional que es consolidava, en la qual els valencians, si ens portàvem bé, trobaríem amplis beneficis i prebendes. I així arribàrem als 2000, i la cosa ja se n'anà de mare. De la reconciliació passàrem a l'autocomplaença. Canal 9 anunciava a cada nova edició dels seus informatius una nova fita del govern valencià: ara l'oceanogràfic més gran del món, ara l'hospital més gran d'Europa. Dir Comunitat Valenciana era dir PP. En els 2000 els diaris del 9 d'Octubre apareixien farcits de fanfarronades vàries de personatges incompetents que ostentaven càrrecs en l'administració pública valenciana que no mereixien, per ineptes, però que havien aconseguit a colp d'endoll partidista. Els 9 d'Octubre semblaven competicions per veure quin de tots els llepons era el que publicava l'oda al líder més perfecta, i el conjunt sonava com una gran banda militar que, sense deixar de tocar, caminava a marxa constant cap al precipici.</p> <p> I així arribem als anys 2010. ¿I en quin punt ens trobem? Als 9 d'Octubre de la irrellevància. Aquest pont d'enguany pocs seran els que recordaran per què tenen festa a la faena o l'escola. És un pont més, potser alguns pensaran que és per algun sant o alguna verge. Aquesta diada no penjaran les senyeres dels balcons, ni regalaran mocadorades els xics a les seues enamorades. Temps fa que ser valencià no és motiu d'orgull, que ni tan sols té cap utilitat. Ja hem arribat a l'estació de destinació de l'estratègia del PP a la qual els valencians en ramat ens hem lliurat durant tants anys. Eixa destinació no és altra cosa que la irrellevància més fatal i absoluta. Ja poden donar-se per satisfets aquells que la secundaren a ulls cecs. Amb un sentiment identitari per darrere del de regions com Extremadura o Cantàbria. Amb un govern autonòmic considerat un dels pitjors d'Europa i en fallida tècnica. Amb el pitjor finançament de tot l'Estat espanyol. Amb graus de corrupció i opacitat insuportables i impropis d'una regió europea. Amb xifres rècord d'atur, de precarietat, de pobresa… Ja s'ha fet carn la profecia: ja estem en el mapa. A eixe mapa en què deien que ens volien situar. El mapa de la vergonya aliena i pròpia més absoluta. La marca <i>España</i>, tan ridícula i ridiculitzada, sols es podria veure superada en esperpent pel <i>Som Comunitat</i>. Ja hi som. Em pregunte què diran els articles d'opinió dels llepons aquest 9 d'Octubre. ¿Parlaran de recuperació econòmica? ¿O es descararan per fi i clamaran per la desaparició de l'autogovern? La pregunta correcta és: ¿a qui li importa? El meu desig és que aquest siga l'últim 9 d'Octubre, que acabe ja aquesta farsa de l'autonomia mai exercida, de la valentia mai practicada, de la identitat mai sentida. Per a l'any vinent desitge que tot rebente i que l'esclafit siga tan gran com per a donar pas a una nova identitat, un nou país i una nova consciència. Com per a donar pas a una nova diada, en què no es commemore una fita que ningú ja no recorda ni valora sinó el dia en què els valencians i les valencianes van dir prou i despertaren.</p> <p> Feliç últim 9 d'Octubre.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/434 http://www.fundacionexe.org/web/article/434 200 dies. Un full de ruta per al 2015 Fran Ferri</ br><p> De vegades em fa la impressió que es parla massa sobre com arribem a les eleccions autonòmiques i generals del 2015. Passem hores debatent al voltant d’escenaris electorals, candidatures, reglaments i possibles pactes. Hores de debat que es traslladen a la premsa que veu molt interessant interpretar la política com una carrera de cavalls, en la qual hi ha apostes, sorpreses, guanyadors i perdedors.</p> <p> Sense llevar importància a estos temes, crec que deixem de banda el més important: una vegada passen les eleccions, ¿què farem des del lloc on ens situen els ciutadans?</p> <p> Perquè podem caure en l’errada de pensar que les eleccions nacionals i locals del 2015 són un punt d’arribada. Una destinació a la qual hem d’arribar i on, automàticament, se solucionaran tots els nostres problemes. No és així. Realment el que ha de ser el 2015 és el punt de partida d’una nova etapa política. L’inici d’una gran responsabilitat de la qual no podem defugir.</p> <p> En eixa nova etapa el nostre objectiu (el del <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/425">valencianisme transformador</a> amb vocació majoritària que ha de representar Compromís) hauria de ser treballar per a millorar la vida de la ciutadania i que puguem ser més lliures com a ciutadans i com a poble. Un bon resultat electoral ens ajudarà, evidentment, però de res ens serviria comptar amb una àmplia majoria a les institucions si no tenim clar el full de ruta per a fer-ho possible.</p> <p> La ciutadania exigeix conéixer, més enllà de les nostres propostes, la manera en què tenim pensat implementar-les en un context de quasi fallida financera de la Generalitat.</p> <p> Des del meu punt de vista la resposta està en els menys de 200 dies que —previsiblement— separaran les eleccions a Corts Valencianes i les eleccions generals. En estos 200 dies un nou govern de la Generalitat liderat pel valencianisme transformador haurà d’aconseguir guanyar una majoria social que puga traslladar al Congrés dels Diputats la clau per a qualsevol programa de govern de canvi: el finançament autonòmic.</p> <p> El finançament autonòmic no és un tema més dels que podem plantejar en la nostra proposta programàtica. És la clau que obri la porta per a tota la resta de polítiques que volem posar en marxa. Sense un model de finançament autonòmic més just amb la nostra terra, el 90% del programa de govern que necessita el País Valencià pot quedar reduït a una llista de desitjos benintencionats i frustracions garantides.</p> <p> No ens enganyem. La injustícia que representa el dèficit fiscal, el deute històric o la manca d’inversió del govern central al nostre país no obtenen un gran ressò al carrer. </p> <p> En eixos 200 dies entre eleccions el nou govern haurà d’explicar molt bé que darrere d’eixos conceptes ja no es troben els Gürtels o els grans malbarataments, sinó la reparació del col·legi dels seus fills, el nou centre de salut del seu barri, o l’impuls de la innovació per a la nostra economia.</p> <p> 200 dies fins que arriben eixes eleccions i els valencians i les valencianes siguem, per fi, decisius a Madrid. Només amb la força dels escons i amb la mobilització social davant Rajoy podrem forçar un nou sistema i el pagament del deute històric. Només així podrem millorar la vida de la nostra gent.</p> <p> Crec que hem d’esforçar-nos dia a dia per explicar a la gent que hi ha eixida a esta situació. Hem d’explicar, també, que esta eixida no serà senzilla. I, per sobre de totes les coses, haurem de deixar clar que només serà possible si totes i cadascuna dels 5 milions de persones que viuen a la nostra terra s’empoderen com a protagonistes del canvi.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/433 http://www.fundacionexe.org/web/article/433 Tot o res Pere Fuset</ br><p> És dilluns de matí i a Russafa amenaça pluja. Enfile la Gran Via en direcció a Bailèn. El metro és l'opció més ràpida per a arribar a la meua destinació dins de la ciutat de València. A peu serien 50 minuts de porta a porta. En metro no m'estalviaré massa.</p> <p> Abans d'arribar al túnel és inevitable llançar una mirada furtiva a l'estació del carrer d'Alacant. Una obra mai inaugurada per a una línia eternament en projecte tres anys paralitzada. No hi ha pressupost, ni terminis a l'horitzó per a acabar-la. Només unes fotos a les xarxes que mostren vies que amb l'aigua de pluja es converteixen en canals navegables. Això i uns cartells ben grans. Generalitat Valenciana.</p> <p> Després de pagar un dels bitllets de metro més cars de l'estat, accedisc a un dels seus serveis de transport més impuntuals. Em tocarà esperar almenys 15 minuts per a abandonar l'andana. Foto als horaris i una reflexió a les xarxes.</p> <p> Els comentaris no esperen el comboi i tindran sempre format de queixa. Els greuges vénen, també, de més enllà de la ciutat de València i evidencien un malestar generalitzat amb les polítiques de mobilitat del país. No és gratuït. Metro amb una freqüència més pròpia d'un tren de rodalia. Rodalies que passarien millor per regionals. Regionals que... ai! Connexions ineficients i desconnexions històriques fora de tota lògica. Són alguns dels laments que il·lustren, junt amb argumentacions més tècniques, la manca d'un servei públic efectiu i eficient. Ningú no parla del corredor mediterrani. Per sort, o no.</p> <p> Entre queixes, propostes i laments un apunt en forma de piulada em crida especialment l'atenció. Algú amb certa ironia es felicita per viure a l'Horta Sud i desplaçar-se amb trens de rodalia Renfe encara en mans de l'estat. El subtext és clar, tot i que no evident: res pitjor que dependre de la Generalitat per a fer un desplaçament. Hem parlat només de transports, però la ment corre alarmada amb una reflexió fàcilment extrapolable a molts altres serveis públics valencians degradats. I la retòrica s'obri pas.</p> <p> ¿No era l'autogovern, entre altres coses, també, una ferramenta per a una millor gestió? ¿No és la proximitat de la presa de decisions una certa garantia d'eficiència? ¿Està influint la nefasta gestió popular de manera negativa en la percepció de l'autogovern? ¿Juga això a favor de la recentralització de l'Estat i el retorn de competències? En plata. ¿Acabarem els valencians implorant que ens governen altres convençuts d'una suposada impossibilitat i ineficàcia per a fer-ho de manera autònoma?</p> <p> Les respostes primàries fan por i, després de pensar en mil i un casos de corrupció i d'un sobradament demostrat balafiament, el pànic fa veure que la pregunta més crua amaga una certa trampa. Ja ens estan governant des de fora. I és que donar competències sense acompanyament de finançament és una forma maquiavèl·lica i retorçuda d'impedir l'autogovern.</p> <p> 9.384,8 milions d'euros és la xifra que segons els pressupostos de la Generalitat Valenciana dediquem en 2014 —any de retallades— només a fer front a la despesa de sanitat i educació. L'estat "aportaria" —retornaria de fet— 18.850 milions d'euros per a pagar això i tota la resta. Una xifra, sense cap dubte, insuficient. Però, pobrets i tot com som, valencians i valencianes —seguint les mateixes fonts— posem al saquet de l'estat molt més. Uns 24.496 milions d'euros el 2005.</p> <p> Això vol dir que els successius governs de Madrid ens cisen cada any uns quants milers de milions d'euros amb l'agreujant de parlar d'un territori amb una renda inferior a la mitjana. Unes dades suficients per a dir que no és solidaritat sinó espoli i que no és autogovern sinó un sofisticat neocolonialisme.</p> <p> Parlem —sempre seguint càlculs de flux monetari i dades de 2005 publicades amb les balances fiscals de 2008— de prop de 5.645,8 milions d'euros què, això sí, només en mans d'un govern responsable poden convertir-se en benestar i impuls econòmic.</p> <p> On alguns, fins i tot així, voldran veure noves oportunitats per a lligar gossos amb llonganisses o clavar la mà, els qui encara confien en la nostra capacitat d'autogovern, hi poden veure escoles, hospitals, carretes, vies, beques, ajudes i altres.</p> <p> No és tan difícil d'entendre encara que a vegades a ningú no parega importar-li massa. No hi ha autogovern efectiu sense finançament suficient i no n'hi haurà prou amb un millor govern per a eixir-se'n del forat econòmic i la depressió col·lectiva. Caldrà també autoestima i millor finançament.</p> <p> Per això crec que seria estúpid continuar reclamant majors quotes d'autogovern sense reivindicar amb força i claredat un just finançament. Per això serà una absoluta pèrdua de temps continuar escarotant-se per la corrupció, forats, malifetes, nyores i cacauets dels "nostres" sense posar, també, el crit al cel, per un abusiu espoli, amb accent madrileny.</p> <p> Autogovern, responsabilitat, autoestima, ètica, eficiència i un bon finançament. Ja és el moment de dir, que necessitem un nou pack indivisible. Que ja toca o tot o res.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/432 http://www.fundacionexe.org/web/article/432 Presentació del #Demos6 "La ciutat construïda" a la Ciutat de València </ br><p style="text-align: center;"> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/10/TARJADEMOS6PRESENTACIO.png" style="width: 460px; height: 171px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></p> <p> El pròxim dimarts 21 d'octubre, el Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València acollirà la presentació del #demos6 de la Fundació Nexe "La ciutat construïda". L'acte, que tindrà lloc a les 19.30 hores comptarà amb la participació dels tres autors, David Estal, Ramón Marrades i Chema Segovia, així com del director de l'Aula Ciutat, Josep Sorribes. </p> <p> El #demos6 és un treball multidisciplinar redactat per dos arquitectes, David Estal i Chema Segovia, i l’economista Ramon Marrades. El treball, que compta amb pròleg del professor de la Universitat de València Josep Sorribes, està dedicat a l’anàlisi d’un urbanisme participatiu i <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/421" target="_blank">es pot descarregar lliurement en la seua versió on-line..</a></p> <p> El quadern dedica especial atenció a les innovacions a l’hora d’implementar polítiques urbanes com ara l’aprofitament dels recursos existents, l’escala humana i la sostenibilitat econòmica i mediambiental, amb estratègies econòmiques i socials multidisciplinàries, propostes en positiu i elements de participació ciutadana.</p> <p> L’objectiu és fomentar polítiques públiques que intenten minimitzar els seus efectes externs negatius i teixir aliances entre agents i individus. I per exemplificar-ho el #demos6 exposa algunes practiques ideades i/o desenvolupades pels propis autors del document.</p> <p> El quadern, que ha estat editat gràcies a la participació de més d’un centenar de mecenes en una campanya de micromecenatge a les xarxes , es pot adquirir a un mòdic preu en la seua versió en paper I descarregar-se lliurement en PDF, i per primera vegada també en .epub per a e-books, des de la xarxa.</p> <p> Demos, fulls de recerca i de divulgació és una col·lecció de documents de treball científics i tècnics que volen obrir debats i oferir propostes i respostes als reptes que té platejats la societat valenciana. El #demos6 arriba després d’altres cinc quaderns publicats per la Fundació Nexe.</p> <p> Els anteriors llibres han estat dedicats a l’anàlisi de la política lingüística valenciana, el finançament autonòmic, la regeneració democràtica, la reforma de les institucions o la bombolla immobiliària i com este, estan disponibles a la web de la fundació: <a href="http://www.fundacionexe.org/publicacions" target="_blank">www.fundacionexe.org/publicacions</a> .</p> <p> <span style="color:#ff0000;"><strong><a href="https://www.facebook.com/events/388852584597234" target="_blank">ESDEVENIMENT A FACEBOOK</a></strong></span></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/431 http://www.fundacionexe.org/web/article/431 “L’or dels valencians” a la Universitat de València </ br><p style="text-align: center;"> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/10/ordelsvalenciansFACULTAT.png" style="width: 460px; height: 171px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></p> <p> L‘<a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant Lo Blanc</a> i la Fundació Nexe porten al Campus de Tarongers de la Universitat de València l’exposició itinerant  sobre el finançament <strong>“L’Or dels Valencians”</strong>. L’exposició romandrà al  Hall de la Facultat d'Economia des del 23 al 30 d'octubre. Dimecres 29 tindrà lloc una conferència a propòsit del finançament valencià..</p> <p> Serà la segona vegada que el cap i casal acolleix aquesta iniciativa de l’associació l’Ullal Cultural que ha comptat amb el suport de nombroses persones en una campanya de micromecenatge  i que ara compta amb el suport de diversos departaments de la Universitat de València.</p> <p> L’Or dels valencians és una exposició pedagògica que pretén donar a conéixer la pèrdua sistemàtica i injusta dels recursos econòmics als que tenim dret els valencians com a ciutadans de l’estat espanyol. Un espoli que els diferents governs central s ens han “aplicat” durant la democràcia i que els valencians hem de conèixer. Les dades s’intenten exposar des d’un punt de vista neutre que permeta arribar sense prejudicis a la major quantitat de població possible per tal de donar a conèixer una situació perjudicial per als valencians i que pocs coneixen.</p> <p> L’exposició utilitzarà diversos panells amb molt poc de text i molta infografía, amb comparacions gràfiques que obliguen a reflexionar i traure conclusions davant la contundència de les dades que mostrem. Incidim especialment en un tracte injust que, en molts casos, beneficia a territoris més rics que, no només no són espoliats, sinó que també reben diners de l’estat incomplint l’equilibri que clarament indica la Constitució.</p> <p> L’ACV Tirant lo Blanc organitzarà, a més a més,   una conferència el pròxim dimecres  29 d'octubre a les 12:15 hores al Saló de Graus de la Facultat d'Economia amb la particiació del seu degà, Vicent Soler, i de l'analista financer Rafael Beneyto, i autor del #Demos2  "El finançament dels  valencians". Al finalitzar l'acte es servirà un ví d'honor. <span style="color:#ff0000;"><strong> La conferència, inicialment prevista per al dia 23 s'ajorna així amb motiu de la vaga educativa.</strong></span></p> <p> <strong><a href="https://www.facebook.com/events/707156572703240/?fref=ts">ESDEVENIMENT A FACEBOOK</a></strong></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/430 http://www.fundacionexe.org/web/article/430 Proposa candidatures als premis valencianistes del Tirant </ br><p> El pròxim 15 de novembre l'<a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant lo Blanc</a> lliurarà els seus premis per reconèixer la trajectòria personal i col·lectiva al valencianisme. T'animem a enviar les teues candidatures per a iniciar un procés de tria participatiu.</p> <p> <iframe frameborder="0" height="500" marginheight="0" marginwidth="0" src="https://docs.google.com/forms/d/1GGJbGuarQ67E3YdveKnpTI3k97Ffpm1iRhCN_H11kD8/viewform?embedded=true" width="400">Cargando...</iframe></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/429 http://www.fundacionexe.org/web/article/429 III Trobada Valenciana de Xarxes Socials #Dospuntzero </ br><p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/09/dospuntzeroBANNER141.png" style="width: 475px; height: 177px;" /></p> <p> Els pròxims 2 i 3 d’octubre tindrà lloc a l’Octubre CCC de la Ciutat de València la III Trobada Valenciana de Xarxes Socials organitzada per l'<a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant lo Blanc</a>. Més de 13 comunicacions de temàtica diversa configuren el programa d’unes jornades gratuïtes de formació i debat.</p> <p> Després de l’èxit de públic i la bona acollida i valoració de les dues edicions anteriors de les jornades #dospuntzero, l’ACV Tirant lo Blanc aposta per consolidar el format per tal de bastir una cita anual estable on de manera transversal s’analitze i es promoga el potencial de l’ús de les xarxes socials per a la normalització del valencià.</p> <p> Enguany dedicarem especial atenció a projectes lingüístics desenvolupats a la xarxa, les relacions entre el treball i el socialmedia així com a la participació política en l’era digital. A més a més estrenarem el format de microxarrades #Acorrecuita, inspirades en models com Ignite o Ted, per compartir experiències en només 5 minuts.</p> <p> <strong>Programa i inscripció gratuïta a:<a href="http://www.tirant.org/dospuntzero" target="_blank"> www.tirant.org/dospuntzero</a></strong></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/428 http://www.fundacionexe.org/web/article/428 Ja està bé Rafael Beneyto</ br><p> És el que hauríem d'haver contestat els valencians al professor Ángel de Lafuente el passat dimarts dia 29 de juliol a València. Allí ens digué que, malgrat ser ciutadans de l’única comunitat autònoma pobra que rep menys recursos de l’administració central que impostos paga, «hem de patir un poc més sense dramatitzar». Amb el «ja està bé» s’intenta finalitzar els debats estèrils. Són les paraules que normalment s’utilitzen per a donar per acabat un afer o discussió. I és en la meua opinió el que ja cal sobre l’assumpte del finançament públic del País Valencià.</p> <p> Anem amb les dades públiques i els arguments:</p> <p> 1. Els valencians des de l’any 1990 generem una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola, és a dir, som una comunitat pobra. D’un índex de 100,91 (PIB a preus corrents, INE) hem passat a un de 87,54 l’any 2013.</p> <p> 2. El finançament públic total per càpita (ingressos públics totals no financers) del qual s’ha disposat al País Valencià s’ha situat de mitjana durant els anys 2002-2012 a un índex de 79,0 sobre una mitjana de les comunitats autònomes de 100 (Ministeri d’Hisenda i INE). Este menor pes del sector públic ha comportat menys serveis públics als ciutadans, menys inversió en infraestructures, capital humà i tecnològic i menys demanda pública de béns i serveis per a les empreses.</p> <p> 3. Les dades del Ministeri d’Hisenda, tant quan les mostrava completes mitjançant les balances fiscals de l’any 2008 com ara, degudament cuinades com a sistema de comptes públics territorialitzats, mostren que el País Valencià obté dèficit fiscal de la seua relació amb l’administració central. En concret 2.018 milions d’euros per any amb les dades d’ara referides a l’any 2011, fins als 5.646 milions d’euros amb el màxim de les balances fiscals de l’any 2008 amb les dades de l’any 2005. En tots dos càlculs som l’única comunitat autònoma pobra que presenta dèficit.</p> <p> 4. Dels impostos que paguem els valencians a la hisenda de l’administració central, se’ns retorna una part mitjançant el sistema de finançament autonòmic perquè la Generalitat atenga les seues competències (sanitat, ensenyament, protecció social, però també habitatge, infraestructures, cultura, polítiques actives d’ocupació, promoció econòmica, etc.). Doncs bé, des de l’any 2002 en què totes les comunitats autònomes ja tenen les mateixes competències respecte dels serveis públics de l’estat del benestar, la Generalitat Valenciana ha rebut menys recursos que la mitjana, aproximadament 1.000 milions d’euros a l’any. Això sobre la mitjana, però si la comparació la realitzem respecte d’altres comunitats autònomes amb una renda per càpita i una capacitat tributària semblant, l’infrafinançament se situa al voltant dels 2.300 milions d’euros a l’any (Liquidació del sistema de finançament autonòmic, 2011). Les conseqüències són evidents, menys serveis públics per als ciutadans i menys recursos per a les polítiques actives (habitatge, infraestructures, ocupació, promoció econòmica, etc.).</p> <p> 5. L’infrafinançament històric patit ha generat dèficit i endeutament, amb una xifra a finals de l’any 2013 de quasi 32.000 milions d’euros, quasi tres vegades el pressupost anual d’ingressos de la Generalitat. Si els recursos del sistema de finançament autonòmic s’hagueren situat sols a la mitjana de les comunitats autònomes, eixe deute es reduiria fins als 18.500 milions d’euros, molt més suportable i menys asfixiant. Amb este elevat endeutament la Generalitat Valenciana no disposa d’autonomia financera ni té ja autonomia política.</p> <p> Davant esta situació no se’ns pot demanar que seguim patint i que no dramatitzem. Cal repensar l’estratègia de creixement de l’economia valenciana i millorar la nostra renda per càpita, per a la qual cosa calen més recursos públics. Cal garantir als ciutadans els serveis públics de l’estat de benestar, per a la qual cosa cal la revisió immediata del sistema de finançament autonòmic. Cal revisar el model de gestió tributària per a equilibrar els ingressos de cada administració (central i autonòmica) amb les necessitats per a exercir les seues competències, amb la qual cosa les retallades les hauria de fer l’administració central i no les autonòmiques. Finalment, cal reduir el deute públic amb la compensació del deute històric per l'infrafinançament dels valencians, l’única manera de recuperar l’autonomia financera i política de la Generalitat Valenciana.</p> <p> El pròxim 16 de setembre es complirà un any del lliurament de l’informe a les Corts Valencianes de la comissió d’experts sobre criteris i propostes per a un nou sistema de finançament autonòmic. La situació no ha millorat gens. El president del govern central ha dit que no hi haurà reforma del sistema de finançament fins a l’any 2016, i el ministre d’hisenda manté la clau de la caixa i l’oxigen per a respirar. La negociació política no ha donat cap fruit. Caldrà utilitzar altres instruments, per exemple de tipus jurídic, per a la defensa dels interessos dels valencians. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/427 http://www.fundacionexe.org/web/article/427 Explicitar i vendre Amadeu Mezquida</ br><p> La Generalitat és el Titànic, i no, no perquè s’estiga enfonsant —que també— sinó perquè va nàixer per a un viatge i prou. Que va nàixer morta, vaja. ¿Que per què ho dic? Perquè, si som sincers, conclourem que l’existència o la continuïtat de la Generalitat Valenciana no és un tema que preocupe i ocupe la ment de massa gent dins les fronteres del País Valencià. Si ens llevaren l’autonomia, passaria un poc com amb Canal 9: quatre <i>manis</i>, moltes concentracions, molta indignació entre les files de l’esquerra nacionalista i el nacionalisme d’esquerres i algun acte commemoratiu amb Albinyana com a convidat estrella.</p> <p> La identitat valenciana és feble, però feble de cagar-se i no torcar-se. Si atenem el que ens diu el CIS, ens trobem entre les comunitats autònomes amb un sentiment de pertinença més baix, per darrere de comunitats com Cantàbria o Extremadura —<i>¡casi na’!</i>— amb un 11% de persones que diuen sentir-se més valencianes que espanyoles o únicament valencianes, xifra que no ha variat pràcticament des de l’any 96. Al mateix temps, som una de les comunitats autònomes amb un sentiment d’espanyolitat més alt, de fet, som la tercera empatats amb Castella-La Manxa, i sols superats per Madrid i Castella i Lleó. Així, en el <i>top three</i>.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida_set2014_1.png" style="width: 440px; height: 278px;" /></p> <p> <span style="font-size:10px;">Gràfica 1. Font: CIS.</span></p> <p> Si ens comparem amb la resta de comunitats de matriu no castellana (en les gràfiques apareixen amb columnes en color gris), podem observar com el País Valencià hi presenta un comportament anòmal que encaixa, per contra, amb el comportament identitari de les comunitats de matriu castellana. Estem acastellanats. Més acastellanats que molts castellans.</p> <p> A més, els estudis del CIS ens revelen altres dades que cal tindre en compte. ¿Què penseu que pensen els valencians de tindre autogovern? Doncs ho podeu veure en la tercera gràfica. Els valencians prefereixen no tindre’n o no tindre’n massa, almenys això deien el 2012. La majoria dels valencians desitja per al País Valencià cap autonomia o menys autonomia de l’actual. Això no sempre ha estat així, de fet, sense anar més lluny i com podem observar en la mateixa gràfica, l’antiautonomisme ha passat de posicions del 12% al 56% en sols 7 anys. Gràcies, PP.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida_set2014_2.png" style="width: 441px; height: 244px;" /></p> <p> <span style="font-size:10px;">Gràfica 2. Font CIS.</span></p> <p> ¿Què ha de passar perquè els valencians i les valencianes s’adonen d’una vegada per totes que els eixiria molt més a compte sentir-se i actuar (ni que siga de tant en tant) com a valencians i valencianes conscients? ¿Com podem fer perquè eixe «más valenciano que español» o «únicamente valenciano» deixe d’estar estancat en un 11% i comence a créixer?</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida_set2014_3.png" style="width: 440px; height: 214px;" /></p> <p> <span style="font-size:10px;">Gràfica 3. Font CIS.</span></p> <p> Alguna cosa s’ha de fer. I eixa cosa no és altra que explicitar el conflicte identitari. El valencianisme ha tendit a defugir l’enfrontament amb l’espanyolitat. Cosa que no és d’estranyar, sobretot tenint en compte com ens ha anat als valencianistes en això de les batalles identitàries. Però, si som justos, en aquella famosa «Batalla» de la transició, de la qual el valencianisme va eixir profundament escaldat, les circumstàncies i les eines al nostre abast eren unes altres. En els 70/80 el conflicte es va explicitar sobre la base de qüestions purament identitàries, purament ètniques: llengua, orígens, símbols, noms, cultura… Ara, el 2014, vull pensar que alguna cosa hem aprés. El conflicte s’ha de plantejar en termes diferents. Mirem Catalunya: és quan s’ha deixat de parlar tant de llengua, cultura i nació i s’ha reemmarcat la qüestió des de plantejaments cívics, socials, econòmics etc., quan l’independentisme ha crescut com la bromera. Al remat les lliçons han de ser dues. La primera és que a Espanya no se l'ha d'atacar frontalment, el terreny identitari és el seu camp de joc; a Espanya se la desmunta, a Espanya se la reemmarca fins a deixar-la sense arguments, eixa és la manera. La segona lliçó és que açò de la identitat no és una batalla contra una Espanya llunyana i aliena sinó un combat per les consciències dels valencians i les valencianes; no guanyarà qui tinga més força per a véncer, sinó més habilitat per a convéncer.</p> <p> A diferència de Catalunya, on la pregunta és «¿independència sí o no?», al País Valencià ens estan abocant a una pregunta molt menys agradable: «¿autogovern sí o no?». I sembla que anem perdent-la. Per als catalans la independència ja fa temps que va deixar de ser una finalitat en si mateixa i va esdevenir un instrument. Un instrument per a aconseguir altres coses: més benestar, més drets, més riquesa, més democràcia; un país millor. Nosaltres també volem un país millor, pensem que tenim un projecte millor. Cal, doncs, explicitar el conflicte i vendre’ns millor.</p> <p> Amadeu Mezquida, politòleg<br /> <a href="https://twitter.com/AMezquida">@AMezquida</a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/426 http://www.fundacionexe.org/web/article/426 Un valencianisme valent per a canviar-ho tot Fran Ferri</ br><p> En els últims temps observem arreu del món el cas de moviments polítics que parteixen de posicions minoritàries i aconsegueixen créixer de forma considerable sumant amplis sectors al voltant d’un projecte polític que dóna resposta a les necessitats de l’època actual.</p> <p> L'SNP escocés és un bon exemple d’això. El referèndum d’independència que es celebrarà el 18 de setembre suposa un gran èxit per a un projecte que es consolida vinculant autogovern i benestar. En altres territoris i altres coordenades ideològiques trobem casos semblants. Sense anar més lluny, l’àmplia majoria pel dret a decidir a Catalunya o la irrupció de noves opcions polítiques a l’Estat espanyol ens situen en un panorama de canvi amb una finestra d’oportunitat oberta per al sorgiment de noves hegemonies. </p> <p> De casos tan diversos i amb tantes diferències, detecte algunes similituds. Per exemple, es tracta d’opcions que articulen un projecte global amb clara voluntat transformadora. En un moment de malestar evident guanyen, espai les posicions que plantegen alternatives clares i contundents. També veiem com tots estos moviments creixen amb vocació majoritària. Sembla evident que no es pot transformar la realitat amb un suport social testimonial. Tots aquests moviments han apostat per sumar sectors que, segurament, mai haurien imaginat que compartirien lluites polítiques. Per a sumar, han canviat l’enfocament de les seues propostes, han adoptat un llenguatge diferent i han abandonat definitivament el sectarisme que els limitava. I això lliga amb l’últim element comú a tots estos moviments: la valentia. És a dir, la convicció que l'arriscat és quedar-se de braços plegats. Amb la situació social actual es pot assumir cometre errades, i el que es rebutja és la resignació, la inacció o el conformisme.</p> <p> Voluntat transformadora, vocació majoritària i valentia. ¿Com podem interpretar això des del valencianisme? Perquè si el valencianisme és un projecte polític i no una etiqueta que usem per inèrcia, haurem de plantejar-nos quin és el nostre paper en la societat valenciana en un moment molt propici perquè opcions minoritàries —com la nostra— peguen un bot qualitatiu en adhesions i influència.</p> <p> La voluntat transformadora del valencianisme hui implica interpretar les injustícies que pateix la nostra gent i elaborar un projecte d’empoderament de la societat i de canvi profund, tant en allò que es fa com en la manera de fer-ho. O dit d’una altra manera: plantejar polítiques per a atacar les múltiples injustícies, com la que pateix el precariat amb l’afonament de qualsevol expectativa de vida digna, la que afronta la xicoteta i mitjana empresa que veu com l’economia premia el saqueig i no l’esforç o la innovació, les dones que pateixen doblement qualsevol injustícia o les famílies que es veuen trencades per l’emigració. I deixar clar que això només serà possible canviant la manera de prendre decisions i el repartiment del poder. Mentre el botó de prendre decisions estiga en mans de gent que no té legitimitat democràtica, el marge de maniobra serà ridícul.</p> <p> Però, per moltes ganes que tinguem de canviar les coses, no serà possible sense la vocació majoritària que permet el salt del que és desitjable al que és realitzable. I eixa majoria social no vindrà perquè un dia es desperte i veja la llum reveladora del nostre projecte. Vindrà si eixe projecte de transformació, empoderament i democràcia els resulta atractiu, si parlem en el seu llenguatge i no dissertacions acadèmiques tan necessàries com poc comprensibles per al gruix dels mortals. Potser el lector pensarà que açò és una obvietat, perquè ¿qui no vol ser majoritari? Quan algú entén el valencianisme com un club tancat on cal invitació per a poder entrar, no té vocació majoritària. Qui reparteix carnets de puresa, clarament, no vol un valencianisme influent.</p> <p> I una vegada tenim el projecte i la gent darrere, ¿què ens falta? La valentia. Posar fi a la resignació o el conformisme. Pensar en gran i ser conscients del paper que podem jugar per a millorar el nostre país. La valentia i l’ambició van agafades de la mà. No vivim temps per a càlculs miops i curtterministes. No podem afrontar els reptes que tenim al davant sense córrer riscos, sense perdre la por a perdre com a excusa per a no intentar guanyar.</p> <p> ¿I per què pense que el valencianisme, en este moment, pot tindre algun paper a jugar? </p> <p> Perquè el valencianisme tracta dels valencians i les valencianes. D’aconseguir que tinguen les eines per a decidir el seu futur, tant de manera individual com col·lectiva, davant les imposicions diàries que ens fan els de sempre. El valencianisme va de vertebrar socialment el país lluitant contra les creixents desigualtats i fent possible que la gent visca dia a dia un poc millor. El valencianisme va de defensar el territori, el nostre i el de la resta del planeta, amb la sostenibilitat com a criteri inexcusable i transversal. </p> <p> El valencianisme va molt més enllà d’unes eleccions puntuals. Va de dibuixar, entre tots i totes, un futur millor per a la gent honrada del nostre país. </p> <p> Fran Ferri<br /> Diputat a les Corts Valencianes per la Coalició Compromís</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/425 http://www.fundacionexe.org/web/article/425 L'ACV Tirant lo Blanc celebra les Jornades pel Patrimoni Valencià </ br><p style="text-align: center;"> <a href="http://www.patrimonivalencia.com"><img alt="Jornades pel Patrimoni Valencià" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/09/PatrimoniValencia600x350.gif" style="width: 450px; height: 263px;" /></a></p> <p> L'<strong>Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc</strong> ha llançat una campanya per celebrar les <strong>"Jornades del Patrimoni Valencià"</strong>. El projecte està ideat al caliu de les Jornades Europees del Patrimoni impulsades pel Consell d’Europa el 1991 que es celebren anualment la darrera quinzena de setembre.</p> <p> La <a href="http://www.patrimonivalencia.com">iniciativa</a> vol posar en valor el ric tresor patrimonial valencià així com incentivar la celebració d’actes a les nostres comarques. Així, l'objectiu passa per impulsar una marca unitària per tal de donar aixopluc a totes les activitats que a propòsit de les Jornades del Patrimoni Europeu s’hi vulguen organitzar al territori valencià per part de diversos agents.</p> <p> Aquestes activitats són recopilades i classificades al web <a href="http://www.patrimonivalencia.com">www.patrimonivalencia.com</a> que serà amplament difós a les xarxes socials i als mitjans de comunicació per donar a conèixer l'oferta diversa del nostre patrimoni. Les activitats, totes de caràcter gratuït són organitzades per institucions, entitats o empreses, relacionades amb el patrimoni tant en la seua vessant material com immaterial.</p> <p> Així en la primera edició d'esta iniciativa que pretén consolidar-se i crèixer els pròxims anys, destaquen activitats com el concert de cançó popular de Pep Botifarra amb la banda d'Agullent a Carrícola (La Vall d'Albaida), les visites a l'arquitectura de pedra seca a Vilafranca (Els Ports) i a les oliveres mil·lenàries de Xert (Baix Maestrat), la passejada per la història de Sagunt (Camp de Morvedre) o diversos recorreguts per la història a la Ciutat de València incloent activitats especialment orientades per al públic infantil.</p> <p> Les activitats tindran lloc la segona quinzena de setembre i el catàleg està encara obert a l'admissió de noves propostes que poden ser fàcilment indexades des de la mateixa web de la iniciativa.</p> <p> Amb aquesta campanya , l'<a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant lo Blanc</a> - entitat valencianista que porta 23 anys de treball cívic i pluridisciplinari - vol diversificar un poc més així la seua aposta per la recuperació de la consciència col·lectiva del poble valencià</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/424 http://www.fundacionexe.org/web/article/424 El revulsiu perquè tot canvie Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/luissantamaria440.jpg" style="width: 440px; height: 247px;" /></p> <p> Tots sabem que el nostre president, Alberto Fabra, és un home de gran autoritat entre <i>los Populares Valencianos</i>, on exerceix el seu lideratge de manera indubtable, com ho demostren tant l’encert dels nomenaments d’alts càrrecs o consellers o les línies roges que deixen fora del seu partit les conductes delictives com, per descomptat, la reivindicació contínua, sense defalliment, d’un finançament just per als valencians, que ha defensat aquest estiu més enèrgicament que mai.</p> <p> Tots sabem que res del que acabe de dir respon a la realitat: el nomenament, per exemple, de Lola Johnson acabà sent una pedra en la sabata de Fabra quan la imputaren per la gestió de RTVV, xifrada en 1.300 milions d’euros de pèrdues. A pesar d’estar més que qüestionada pel pes que havia tingut en els governs de Camps com a cervell i mà executora del segrest de la ràdio i la televisió de tots els valencians al servei del Partido Popular, fou recuperada per Fabra abans de la caiguda final. Poc després d’aquesta imputació, Hernández Mateo, exalcalde popular de Torrevella, entrava a la presó malgrat haver fet malabars per a eludir-la, com ara sol·licitar al govern de Rajoy l’indult, amb la recollida inclosa de signatures entre les files populars. Per als signataris de la petició no devia ser delicte prevaricar en l’adjudicació municipal de la recollida de fem (motiu pel qual el jutge el condemnà a tres anys de presó i set d’inhabilitació), i per això 45 dels 54 diputats populars en les Corts valencianes en signaren l’indult.</p> <p> Finalment, els qui hem tingut ganes i estómac per a seguir l’actualitat política aquest estiu hem pogut comprovar, una vegada més, que el nostre president no té cap influència ni en els debats ni en les decisions que pren el seu partit en l’àmbit estatal. Ben al contrari, Fabra té, en les reunions del carrer Gènova de Madrid, un paper totalment residual i cada vegada que torna d’una entrevista oficial amb algun ministre espanyol queda més clar que l’aigua que el <i>prenen pel pito del sereno</i>. Les declaracions del ministre Montoro i del mateix Rajoy sobre el finançament autonòmic no deixen cap marge de dubte, com ho demostra el fet que el president valencià s’ha vist obligat a <i>deixar aparcada</i> la reivindicació econòmica —sempre molt fluixa i poc convincent en boca seua, com ja li retrau sense embuts fins i tot l’empresariat valencià.</p> <p> En aquesta mateixa línia, pusil·lànime, dubitativa i efectivament erràtica, s’incardinen altres decisions del nostre president que prefiguren el final de la legislatura i el to que els populars valencians volen imprimir a la seua campanya electoral. El nomenament de Luis Santamaría com a conseller de Governació (procedent de la Subdelegació del Govern a València) podia semblar una qüestió menor en els últims canvis organitzatius del govern de la Generalitat i del Partido Popular de la Comunidad Valenciana (que per als populars valencians és una única i mateixa cosa). Però no: l’honorable conseller ha vist clares les urgències del govern valencià, que res tenen a veure amb la prevenció d’incendis o la justícia, prioritats seues segons afirmà en el discurs de presa de possessió. Per a Santamaría és realment problemàtica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que s’ha revelat com una institució que tenalla la veritable personalitat dels valencians, que s’afanya per diluir la nostra senya d’identitat més remarcable, que no dorm per fer dels valencians un poble colonitzat per Catalunya. Perduda la confiança que molts, com el mateix conseller, havien dipositat en la institució normativa, i vist que no entra en raó i canvia la definició del terme <i>valencià</i> en el seu <i>Diccionari normatiu</i>, l’única solució possible és tancar-li l’aixeta i deixar-la definitivament sense pressupost. Ofegar-la econòmicament sembla l’opció que va sumant adeptes entre les files populars, tal com ha deixat també clar la consellera Bonig, que dóna suport al seu company d’executiu. I la consellera del ram, M. José Català, ho veu com una opció si l’entitat no acata l’ordre d’eliminar la referència a la unitat de la llengua. Per últim, Luis Santamaría ha rebut la felicitació entusiàstica del GAV, que li ha oferit tota la seua col·laboració per a desmuntar l’AVL. Per fi algú fa feliç la guardiana de les essències pàtries!</p> <p> L’anticatalanisme —quina novetat!— tornarà a ser l’estratègia electoral d’Alberto Fabra, que s’ha de fer un lloc en l’univers popular, això si finalment n’és el candidat a les autonòmiques. Perquè, certament, el president no pot oferir res positiu de la seua gestió, com delaten els diners per a entrades i clubs de futbol i televisions privades a compte del Fons de Liquiditat Autonòmic; com denuncia el suspens sense pal·liatius de la sanitat valenciana —la pitjor de l’estat per sisé any consecutiu—; com li retrauen els empresaris valencians, farts d’ofrenar noves glòries a Espanya —en paraules d’ells mateixos—. Per a desgràcia d’ell, tot indica que no serà suficient sacrificar l’AVL, perquè la bèstia de l’anticatalanisme ni dorm ni en té mai prou. Però, a més, tot fa pensar que, tres dècades després de la batalla de la llengua, la ciutadania valenciana vol solucions per als problemes que, cada dia, impedeixen a milers de valencians viure-hi dignament. I això, ni modificant la definició de <i>valencià</i> en el <i>Diccionari</i> ni liquidant l’AVL serà possible. En canvi, l’eixida del Partido Popular de tantes institucions ja serà, en si mateixa, el primer revulsiu perquè les coses comencen a fer-se d’una altra manera. Tant de bo!</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/423 http://www.fundacionexe.org/web/article/423 Som colònia Joan Sanchis</ br><p> «El subdesenvolupament no és una etapa del desenvolupament. És la seua conseqüència. El subdesenvolupament d’Amèrica Llatina prové del desenvolupament alié i continua alimentant-lo.» Així concloïa l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano el 1978 la reedició de <em>Les venes obertes d’Amèrica Llatina</em> (1971), una detallada crònica i anàlisi sobre els efectes devastadors del colonialisme europeu a l’altra banda de l’Atlàntic.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/somcolonia440.png" style="width: 440px; height: 168px;" /></p> <p> Mentre feia la lectura, immers en aquella barreja de gèneres literaris que tant caracteritza Galeano, no podia deixar de trobar similituds amb el que aquells dies es confirmava a casa nostra. La publicació de les balances fiscals, fins i tot amb uns resultats intencionadament distorsionats, constataven el maltractament històric que el País Valencià sofreix des d’aquells temps llunyans de la Guerra de Successió. Amb certs matisos —diferents actors, objectius i distinta lògica política— la caracterització de l’extractivisme colonial semblava retratar relativament bé el cas valencià.</p> <p> La tradicional explotació colonial de recursos materials i mà d’obra barata, ha donat pas en el nostre cas, i també parcialment a Amèrica Llatina, a un extractivisme financer caracteritzat per un drenatge permanent de recursos econòmics cap a la metròpolis. La situació colonial persisteix generalment gràcies a l’existència d’una classe burgesa rendista, notablement subordinada als interessos dels centres dominants. El paral·lelisme amb el cas valencià, com veurem a continuació, és cada vegada més evident.</p> <p> El principal greuge comparatiu, i causa fonamental del drenatge de recursos des del País Valencià, és el sistema de finançament autonòmic. Amb el seu origen en el cost efectiu de prestació de serveis durant el franquisme, el repartiment de fons ha perjudicat sistemàticament els valencians. Ja en el 2002, el finançament per càpita del País Valencià era un 90,7 % respecte de la mitjana espanyola; s'agreujà encara més el 2008 amb un 85,3 %. La situació és tan greu que la mateixa Generalitat Valenciana reconeixia en unes recents declaracions públiques que necessitava 1.800 milions d’euros addicionals tan sols per a poder cobrir les despeses principals de sanitat i ensenyament.</p> <p> En segon lloc, i com a conseqüència fonamental de l'infrafinançament, la balança fiscal del País Valencià amb l’Estat espanyol és extraordinàriament deficitària. Ací cal, però, fer un necessari incís en les discrepàncies pel que fa als mètodes de càlcul. En les últimes balances fetes públiques pel Ministeri d’Hisenda aquesta passada setmana, el mètode utilitzat minimitza de forma intencionada els desequilibris. Utilitzant el criteri càrrega-benefici amb certes modificacions, inversions radicades a Madrid (museus, teatres, ministeris) són distribuïdes entre tots els ciutadans espanyols en tant que s’entén que tots es beneficien d’aquesta inversió. No obstant això, sembla lògic pensar que aquestes inversions beneficien molt més la capital; la despesa que fan els visitants del Museu del Prado difícilment reverteix en benefici dels valencians. És per això que altres autors han preferit utilitzar altres criteris com el del flux monetari, que comptabilitza estrictament els fluxos financers que s’intercanvien entre estat central i comunitats autònomes. Si ens atenim a aquest darrer criteri, el 2005 el dèficit valencià amb l’Estat espanyol ascendia al 6,40 % del PIB, mentre que, si acceptem el criteri del ministeri, aquest dèficit va ser del 2,03 % del PIB el 2011.</p> <p> Aquests dos desequilibris, dèficit fiscal i de finançament, són especialment greus si tenim en compte que la renda per càpita del País Valencià és sensiblement inferior a la mitjana espanyola: representa vora el 90 % d’aquesta. Addicionalment, el País Valencià ha sigut repetidament marginat en les inversions directes de l’Estat (4,87 % del total en la mitjana entre 2009-2011) i en el repartiment dels objectius de dèficit (1 % per a CCAA; 5,8 % per a l'Estat). Més encara, les directrius estatals pel que fa a la gestió de la crisi bancària, han alienat la pràctica totalitat del sistema financer valencià, que ara es troba en mans dels grans grups bancaris espanyols i catalans.</p> <p> L’analogia amb la conclusió de Galeano (el subdesenvolupament com a conseqüència del desenvolupament) sembla, doncs, tan apropiada en el cas del País Valencià com en el d’Amèrica Llatina. El País Valencià és un territori relativament subdesenvolupat que finança altres regions més riques. Igual que Amèrica Llatina, som un territori amb un potencial econòmic important: potencial turístic, industrial, de comunicació amb Europa. Un potencial que s’ha vist limitat per polítiques de subordinació que ben sovint s’han fet amb el vistiplau majoritari de les classes dominants valencianes.</p> <p> Només ara, quan la situació ja és especialment greu, sembla que hi ha una certa reacció rebel cap a la metròpolis. Els empresaris valencians han començat a demanar explicacions a Madrid i l’opinió pública esdevé cada vegada més conscient del nostre estatus com a colònia. Són petits passos en la bona direcció, que caldria complementar amb accions més contundents. Hi ha ja algunes opcions sobre la taula, com les demandes judicials que es proposaven aquesta mateixa setmana des de Compromís. </p> <p> Aconseguir l’alliberament colonial i el respecte institucional que mereixem està només en les nostres mans. Prenem consciència i comencem a treballar.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/422 http://www.fundacionexe.org/web/article/422 'La ciutat construïda' #Demos6 </ br><p> <img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/demos6_220.jpg" style="margin: 0px 10px 10px 0px; float: left; width: 220px; height: 355px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos006.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a>, <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos006.epub" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','ePub',this.href]);" target="_blank">en versió ePub</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://riuraueditors.cat/web/cataleg/42-la-ciutat-construida-9788494087776.html">ací</a>. També a <a href="https://play.google.com/store/books/details/David_Estal_La_ciutat_constru%C3%AFda?id=rFUJBAAAQBAJ">Google Play</a>.</p> <p> <strong>Novetat</strong>: <a href="http://fundacionexe.org/documents/demos006_castella.pdf">versió en castellà (pdf)</a>.</p> <p> ¿Què volem dir amb <em>La ciutat construïda</em>? La ciutat temporal, la ciutat espontània, la ciutat que decreix, la ciutat després de l’abandó, la ciutat vacant, la ciutat del mentrestant, la ciutat en transició, la ciutat improvisada, la ciutat adaptable, la ciutat jubilada, la ciutat arítmica, la ciutat intermèdia. Tots aquests noms tracten d’acotar una mateixa realitat: la ciutat del present. Us oferim la possibilitat d’acompanyar-nos en el que considerem un gir fonamental en la manera de fer la ciutat, des de l’ortodox pla urbanístic a l’innovador procés ciutadà. Al llarg d’aquestes pàgines trobareu un marc teòric, obert amb interrogants, però contrastat amb cinc aplicacions al territori.</p> <p> <strong>David Estal Herrero</strong> (València, 1979) és arquitecte. <strong>Ramon Marrades Sempere</strong> (València, 1986) és economista urbà. <strong>Chema Segovia Collado</strong> (La Línea, 1982) és arquitecte. Tots tres treballen conjuntament propostes relacionades amb el concepte de la ciutat construïda des de L’Ambaixada, un estudi a peu del Carme. Amb la voluntat de fomentar la divulgació d’aquestes idees col·laboren habitualment amb eldiario.es/cv, Econcult i Aula Ciutat (UV-UPV).</p> <p> Títol: <em>La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà</em><br /> Autors: David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia.<br /> Fundació Nexe, juliol del 2014. 120 pàg.<br /> Demos, 6.<br /> ISBN: 978–84–940877–7–6</p> <p> Descarregueu el llibre <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos006.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">en versió pdf</a>, <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos006.epub" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','ePub',this.href]);" target="_blank">en versió ePub</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://riuraueditors.cat/web/cataleg/42-la-ciutat-construida-9788494087776.html">ací</a>. <strong>Novetat</strong>: <a href="http://fundacionexe.org/documents/demos006_castella.pdf">versió en castellà (pdf)</a>.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/421 http://www.fundacionexe.org/web/article/421 Suma't a la celebració de les Jornades pel Patrimoni Valencià </ br><p> <a href="http://www.patrimonivalencia.com" style="margin: 0px; padding: 0px; border: 0px; vertical-align: baseline; outline: none; color: rgb(193, 37, 40); text-decoration: none; font-weight: bold;"><img alt="patrimonilogo3colors" class="aligncenter size-full wp-image-1073" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/06/patrimonilogo3colors.png" style="margin: 0.857142857rem auto; padding: 0px; border: 0px; vertical-align: baseline; display: block; max-width: 100%; height: 140px; width: 450px;" /></a></p> <p>  </p> <p> Les <strong>Jornades del Patrimoni Valencià</strong> és un projecte al caliu de les Jornades Europees del Patrimoni impulsades pel Consell d’Europa el 1991. El projecte vol acostar la iniciativa a les nostres terres i posar en valor el nostre ric tresor patrimonial així com incentivar la celebració d’actes a totes les comarques. Amb esta iniciativa es tracta d’impulsar una marca per tal de donar aixopluc a totes les activitats que a propòsit de les Jornades del Patrimoni Europeu es vulguen organitzar al territori valencià. Aquestes activitats –que poden tindre lloc entre els dies 19 i 28 de setembre– seran recopilades en un web, ara en preparació, que serà amplament difós a les xarxes socials.</p> <p> <strong>MÉS INFORMACIÓ I REGISTRE D’ACTIVITATS</strong></p> <p> <a href="http://www.patrimonivalencia.com"> www.patrimonivalencia.com</a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/420 http://www.fundacionexe.org/web/article/420 L’heterogeneïtat de l’esquerra i del valencianisme Vicent Baydal</ br><p> «El País Valencià serà d’esquerres o no serà». Això va dir Fuster fa més de 35 anys i el país, governat per esquerres i per dretes, continua sense ser. Per definició, de fet, un país no pot ser només d’esquerres o de dretes. Sí que hi pot haver, sempre n'hi ha, una hegemonia ideològica d’un costat o d’un altre en la construcció nacional. En el nostre cas, és evident, l’ha tractada d’aconseguir, de moment sense èxit, el valencianisme d’esquerres, que, mitjançant diverses formulacions, ha estat el més persistent i el més preocupat a configurar una idea central de país. En consonància amb açò, entre el sector de ciutadans que declaren sentir-se més valencians que espanyols, un 11% de la població, hi ha una majoria que es considera d’esquerres (el 41%) o de centre (el 37,3%), per una clara minoria de dretes (el 7,2%). Amb tot, aprofundint la complexitat de<img alt="" src="/uploads/banderes.jpg" style="width: 220px; height: 350px; float: left; margin: 10px 10px 10px 0px;" /> l’aparentment senzilla frase fusteriana, cal remarcar que eixa distribució ideològica no ha trobat un reflex clar en el suport electoral als diferents partits polítics. No debades, segons les dades procedents de les eleccions del 2011, fins a un 54,2% d’eixe grup de població amb un sentiment predominantment valencià s’abstingué, votà nul, en blanc o el PP (un 24,2% en este darrer cas), mentre que un 40,1% votà partits de centreesquerra, amb un lideratge de Compromís (24,2%), però una presència significativa del PSPV-PSOE (8,8%) i EUPV (7,1%).  </p> <p> Les actituds valencianistes, doncs, se situen en el centreesquerra, però no hi ha hagut encara un partit que les haja aglutinades d’una manera aclaparadora. I és que no només el sentiment valencià és ben heterogeni, sinó que també ho són els mateixos partits que tracten de capitalitzar-lo. Així ho ha demostrat una recent tesi doctoral llegida en la Universitat d’Alacant pel sociòleg Lluís Català Oltra sobre el paper de la identitat valenciana en els militants del BLOC, el PSPV-PSOE i EUPV. El nucli de la investigació consistí en l’anàlisi, a través d’una sèrie d’enquestes personals fetes l’any 2011, dels discursos identitaris dels membres de base d’eixos tres partits en tres zones diferenciades: l’Horta de València, l’Alcoià-Comtat i l’Alacantí. Així, resumint moltíssim, una de les principals conclusions és que, com passa en el conjunt de la societat valenciana, la identitat territorial no té excessiva importància entre els militants enquestats, excepte un poc més, com era d’esperar, en els del BLOC. D’altra banda, quan s’entra a parlar de la qüestió identitària es perceben distintes tendències en funció de la militància: els del PSPV-PSOE se senten perfectament còmodes amb una identitat dual, és a dir, espanyola i valenciana; els d’EUPV mostren importants diferències regionals, ja que a l’Alacantí se senten prou més espanyols que a l’Alcoià-Comtat i l’Horta, on se senten més valencians i en certa mesura també catalans, encara que, al remat, prioritzen la identitat de classe; finalment, els del BLOC són els que se senten menys espanyols i més rotundament valencians a tot arreu, i també un poc catalans, especialment a l’Alcoià-Comtat i l’Alacantí. </p> <p> La diversitat, doncs, és notable, i no només per militància, sinó també per regió. A l’Alacantí, per exemple, predomina la desafecció respecte a la idea i la realitat d’un País Valencià centralitzat i dirigit per la ciutat de València, alhora que els militants del PSPV-PSOE i EUPV s’allunyen considerablement del debat sobre la qüestió nacional valenciana. A l’Alcoià-Comtat, en canvi, el discurs clàssic fusterià és l’hegemònic en tots els partits analitzats, mentre que a l’Horta la divergència entre els tres partits és la més nítida i la més acostada a la postura «oficial» de cadascun: en el PSPV-PSOE conviuen l’ànima espanyola i la valenciana, en EUPV es pot trobar una certa varietat identitària i en el BLOC hi ha una ferma adhesió al marc nacional valencià. De fet, tota esta heterogeneïtat és encara més gran si atenem a l’ampli ventall d’opcions personals de cada militant: hi ha fusterians, terceraviistes, quartaviistes —un constructe fet per l’autor per a definir els postulats nacionals mantinguts oficialment pel BLOC, és a dir, valencianisme polític i bones relacions culturals amb els territoris de llengua catalana—, fusterians tolerants amb la Tercera Via, independentistes dels Països Catalans, nacionalistes espanyols, espanyolistes banalitzats, internacionalistes, etc. Tot plegat, un maremàgnum que podria dificultar les possibles accions comunes dels partits de centreesquerra en afers identitaris. Ni els ciutadans que se senten més valencians s’agrupen massivament entorn d’un únic partit, ni els partits semblen oferir un discurs clar i unívoc.</p> <p> ¿Què se’n pot concloure, de tot açò? En primer lloc, al meu parer, que, davant un possible viratge del govern valencià a l’esquerra —amb estos o altres partits—, caldrà ser molt prudent en la qüestió identitària. Segurament, més que proclames abrandades en un sentit o en un altre, caldrà un valencianisme transversal de fets, que puga sumar nombroses sensibilitats ciutadanes a les accions de govern, més enllà dels camps ideològics reduïts. Temes com el finançament autonòmic, el restabliment d’un sistema públic de mitjans audiovisuals, l’impuls de l’ensenyament en valencià, la dignificació de les institucions pròpies o el suport a la cultura valenciana hauran de ser els prioritaris. Evidentment, rebran atacs furibunds de l’espanyolisme, però si se sap presentar-los com el que realment són, veritables guanys per al conjunt de la societat valenciana, podrien fer aglutinar eixa gran heterogeneïtat que hem vist en l’eix social i nacional de la nostra societat. El valencianisme, emprat amb saviesa, pedagogia i perspectiva històrica, pot ser el lubricant perfecte per a fer funcionar els engranatges d’una nova majoria política de centreesquerra i, encara més important, per a tornar als valencians la dignitat social i l’orgull esvaïts en els darrers anys. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/419 http://www.fundacionexe.org/web/article/419 El món, cap per avall Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/campsicotino.jpg" style="width: 440px; height: 221px;" /></p> <p> Escric aquestes línies el mateix dia que s’esdevé l’aniversari de l’accident de la Línia 1 del metro de València. Huit anys ja. Huit anys en què les mateixes víctimes i les seues famílies han hagut de passar un calvari judicial perquè es faça —quina paradoxa!— justícia. La reobertura del cas al gener passat no rescabala els damnificats de la desgràcia, del dolor i de la pèrdua, però mostra obertament la boira que ha envoltat el cas. Des del minut zero, l’opacitat i la manipulació han sigut la tònica predominant en un fet que ha mostrat la cara més pobra de la societat valenciana: mirar cap a un altre costat mentre un centenar llarg de famílies bregaven perquè els escoltàrem. Tant se val que víctimes i familiars (agrupats en l’Asociación de Víctimas del Metro 3 de Julio) s’hagen concentrat cada dia 3 des del 2006 a la plaça de la Mare de Déu de València per a posar en evidència les irregularitats del procés judicial, d’una banda, i denunciar el menyspreu reiterat dels governants valencians, de l’altra.</p> <p> A pesar de les investigacions dutes a terme per alguns periodistes valencians, no fou fins que Jordi Évole hi dedicà un programa de <i>Salvados</i> en la Sexta (gràcies a la insistència i al treball previ de la productora valenciana Barret Films, <i>43 morts + 47 ferits = 0 responsables</i>) que començàrem tots plegats a despertar del somni de la ignorància —induïda, però acceptada voluntàriament, al capdavall. En efecte, en la concentració mensual posterior a l’emissió del programa les víctimes i els seus familiars palesaren, amb més intensitat i emotivitat que mai, la solidaritat dels seus conciutadans i el rebuig unànime a la mala fe que, fins al moment, havia predominat en tot allò relacionat amb l’accident de l’estació de Jesús. Possiblement, un dels episodis que més perdurarà en la memòria col·lectiva fou la petició de perdó en directe d’alguns periodistes de Canal 9 a les víctimes en els dies previs a la desconnexió total de la radiotelevisió dels valencians, precisament el mitjà de comunicació que més s’afanyà en aquelles hores funestes a elaborar un relat que poc tenia a veure amb els fets que se succeïren en aquell luctuós 3 de juliol de 2006. Les ordres emanades del Palau de la Generalitat van ser clares: calia fer passar un accident evitable per fortuït amb la finalitat doble de no deslluir la visita del papa Benet XVI a València i, sobretot, d’eludir tota responsabilitat política. Però anys després no pogueren apagar la imatge de Beatriz Garrote (representant de l’associació de víctimes) intentant accedir a les instal·lacions de Burjassot, corrent pels passadissos per arribar a l’estudi i aportant el seu testimoni com una de les moltes veus silenciades en la nostra televisió pública.</p> <p> En aquest episodi vergonyós emergeixen dues figures certament aberrants: l’expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, i el president de les Corts valencianes, Juan Cotino. El primer, per la seua negativa reiterada a reunir-se amb les víctimes i els familiars de l’accident. El segon, per les maniobres insistents per silenciar la denúncia tenaç dels damnificats. Pocs valencians deuen quedar ja sense saber que Cotino, més que la segona autoritat del país, és el qui va intentar subornar-los amb llocs de treball. La baixesa moral dels seus actes és de tal magnitud que una no pot més que sorprendre’s quan els veu a les Corts valencianes, la institució on resideix la voluntat del poble valencià. El menyspreu per les nostres institucions, però sobretot per la ciutadania, s’eleva fins a nivells estratosfèrics en el cas de Camps: no s’hi acosta ni per espillera. Per la seua banda, Cotino ha protagonitzat un dels capítols més lamentables de la democràcia valenciana: expulsar la diputada de Compromís Mònica Oltra del ple de les Corts i aconseguir la suspensió temporal de la seua condició de diputada. De vegades, una té la sensació que més que del revés, el món, al País Valencià, està cap per avall.</p> <p> Hui, 3 de juliol de 2014, les víctimes de l’accident de metro més gran d’Europa es tornaran a concentrar a la plaça de la Mare de Déu de la ciutat de València. Per a homenatjar i recordar els absents i per a reivindicar un procés transparent i veraç que demostre que una desgràcia com la que patiren fa huit anys era evitable.</p> <p> Hui és un d’aquells dies en què la ciutadania té l’ocasió de manifestar el seu rebuig a una manera d’entendre la política que res té a veure amb les necessitats i els problemes de les persones. Hui és un bon dia per a expressar que la voluntat ciutadana (de saber, de participar, de decidir) és el fonament d’una societat democràtica i avançada.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i Fundació Nexe </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/418 http://www.fundacionexe.org/web/article/418 La nova centralitat (i les seues conseqüències) Amadeu Mezquida</ br><p> <strong>El sistema està canviant</strong></p> <p> A ningú no se li escapa a estes altures de la partida política que el sistema de partits espanyol i valencià està canviant. En el passat i, fins al començament de la crisi, la ciutadania donava rellevància únicament a un eix de referència a l’hora d’emetre el seu vot: l’eix esquerra-dreta. Sols en alguns territoris, com per exemple Catalunya, Euskadi o Galícia, l’eix esquerra-dreta convivia en l’imaginari col·lectiu amb un altre eix: el centre-perifèria. Així doncs, mentre a les comunitats autònomes mencionades, el ciutadà decidia el seu vot en funció de dues variables, a la resta de l’estat, inclòs el País Valencià, l’únic element realment important pel qual es decantava el vot era el posicionament del votant i els partits en l’eix ideològic —les altres variables possibles (com per exemple centre-perifèria) romanien en un segon pla que no afectava de manera substancial el sistema de partits.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida/image002.gif" /><br /> <span style="font-size:11px;">Els partits espanyols en l’eix esquerra-dreta abans de la crisi</span></p> <p>  </p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida/image004.gif" /><br /> <span style="font-size:11px;">Els partits catalans en el pla esquerra-dreta/centre-perifèria abans de la crisi</span></p> <p> Però amb la irrupció i l'agreujament de la crisi econòmica i política una nova variable comença a prendre força entre la societat espanyola, és un nou eix que podríem anomenar: <i>statu quo</i>-regeneració i que fa referència a la percepció, cada vegada més estesa en la societat, que el sistema polític espanyol necessita reformes substancials. Prompte, les diferents enquestes i les conteses electorals revelen que esta variable és tinguda en compte per la ciutadania a l’hora d’emetre el seu vot.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida/image006.gif" /><br /> <span style="font-size:11px;">Irrupció de l’eix <i>statu quo</i>-regeneració en el sistema de partits valencià.</span></p> <p> Al País Valencià vam ser testimonis primerencs de la irrupció del nou eix que es va materialitzar en els resultats electorals de la coalició Compromís a les eleccions locals i autonòmiques de 2011. Des d’aleshores les diferents enquestes i projeccions fetes per al País Valencià mostren que l’espai de la regeneració és creixent. Cosa que ha quedat palesa en les darreres eleccions europees on l’espai de la regeneració al nostre país (EU+UPyD+Compromís +Podem/Podemos) suma un 35,9 %. De la mateixa manera, hem observat com el gruix dels vots que ho fan en clau de regeneració es concentren en el primer quadrant (esquerra-regeneració), espai que s’ha anat consolidant en les enquestes fins a aplegar en les eleccions europees a un 27,3 % (EU+Compromís+Podem/Podemos).</p> <p> Però este espai de l’esquerra regeneradora no solament està agafant força a casa nostra, en l’última setmana han estat dues les enquestes publicades que revelen un creixement d’este espai també a Catalunya i a <a href="http://www.vilaweb.cat/noticia/4200720/20140629/pp-perd-majoria-illes-reforca-tercera-posicio-enquesta.html">Balears</a>. En el cas català estaríem doncs parlant de 3 eixos-variables a l’hora de determinar el vot: esquerra-dreta, centre-perifèria i <i>statu quo</i>-regeneració.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida/image007.jpg" style="height: 328px; width: 441px;" /></p> <p>  </p> <p> <strong>La nova centralitat</strong></p> <p> Pel que fa a l’eix esquerra-dreta, si atenem els <a href="http://www.cis.es/cis/opencm/ES/11_barometros/depositados.jsp">baròmetres del CIS</a>, podem observar una evolució en l’autoubicació ideològica dels enquestats que s’escoren cada vegada més —tot i que de manera lleugera— cap a l’esquerra, com es pot veure a la gràfica següent.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida/image010.gif" style="width: 440px; height: 265px;" /><br /> <span style="font-size:11px;">Evolució autoubicació ideològica. Font: CIS.</span></p> <p> Per desgràcia no comptem hui en dia amb dades sociològiques que ens puguen orientar al voltant de quin pes té realment l’eix <i>statu quo</i>-regeneració entre la població ni com els ciutadans s’autoubiquen i ubiquen als partits polítics en este eix però el que sí que sabem és que la tendència fins al moment és que l’espai de la regeneració està en creixement.</p> <p> Si sumem estos dos fenòmens (creix l’autoubicació a l’esquerra i creix la voluntat regeneradora) ens trobem que, sobre l’eix de coordenades, s’està produint un desplaçament de la “centralitat política” cap a l’espai esquerra-regeneració:</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida/image012.gif" style="width: 276px; height: 241px;" /><br /> <span style="font-size:11px;">Desplaçament de la centralitat política al sistema de partits valencià.</span></p> <p> <strong>Conseqüències</strong></p> <p> La consolidació d’esta nova centralitat podria tindre les següents conseqüències:</p> <p> 1. Este desplaçament produeix un canvi en la percepció social dels partits. Partits que abans estaven ubicats en el centre sociològic ara s’allunyen d’eixe centre i per tant perden capacitat d’identificació amb la majoria de l’electorat. Per contra altres partits que partien de posicions marginals —o molt escorades— es van apropant al centre sociològic augmentant les seues possibilitats d’identificació amb el gruix de l’electorat.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida/image014.gif" style="width: 276px; height: 241px;" /><br /> <span style="font-size:11px;">Sistema de partits valencià en la nova centralitat</span></p> <p> 2. El PSOE queda completament desubicat. En l’antiga centralitat, quan únicament comptava l’eix esquerra-dreta, el PSOE era un partit centrat i central, donat que ocupava el centreesquerra ideològic i aglutinava gran part del vot d’esquerres alhora que arrapava —o podia fer-ho— vot més enllà del centre. En la nova centralitat el PSOE competeix directament amb el PP en el terreny de l’<i>statu quo</i>, tot just quan gran part de l’electorat es mou en direcció contrària —fonamentalment l’electorat d’esquerres. A més, mentre que, com vèiem en la gràfica de l’evolució de l’autoubicació ideològica, l’electorat s’escora cada vegada més a l’esquerra, este mateix electorat considera cada vegada més el PSOE un partit «de centre ideològic» en detriment de considerar-lo d’esquerres. Eixa tendència explica per què el PSOE travessa una sequera electoral tan forta i a més revela que, en cas de consolidar-se la tendència, el PSOE esdevindria un partit innecessari per a l’electorat, en compartir espai i gairebé ubicació exacta amb el Partit Popular en el quadrant dreta-<i>statu quo</i>.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/amezquida/image016.gif" style="width: 440px; height: 265px;" /><br /> <span style="font-size:11px;">Font: CIS</span></p> <p> 3. Hi ha partits com EU o UPyD que queden situats en el límit entre l’<i>statu quo</i> i la regeneració, ja que per una banda proposen reformes profundes del sistema polític però per altra serien percebuts per certa part de l’electorat com a representants de la «vella política» o «més del mateix».</p> <p> 4. Al País Valencià les formacions polítiques més ben posicionades per a collir els fruits de la nova centralitat serien Compromís i Podemos/Podem, que es disputarien un espai de vot en creixement.</p> <p> 5. Els resultats del Partit Popular en les eleccions europees (29,6%) demostren que hi ha una part important de l’electorat que es manté fidel a la dreta i l’<i>statu quo</i>, la qual cosa podria conduir a una polarització de l’electorat en dos quadrants: el primer (esquerra-regeneració) i el quart (dreta-<i>statu quo</i>).</p> <p> Amadeu Mezquida<br /> @AMezquida</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/417 http://www.fundacionexe.org/web/article/417 1a edició Premis Maestrat Viu, discurs del president </ br><p> <img alt="" src="/uploads/previapremismaestratviu2014.jpg" style="width: 440px; height: 340px;" /></p> <p> <b>1a edició dels Premis Maestrat Viu</b><br /> <b>Discurs de Josep Meseguer-Carbó, president de Maestrat Viu</b><br /> <strong>Peníscola, 17 de maig del 2014</strong></p> <p> Bona nit, guardonats i familiars, membres del jurat dels Premis Mestrat Viu 2014, representants d'entitats i d'institucions acadèmiques i polítiques, amigues i amics, gràcies per acudir a la festa dels Premis Maestrat Viu,</p> <p> Maestrat Viu, Col·lectiu en defensa de la llengua i de la cultura, vol donar les gràcies a totes les complicitats que han fet possible la Primera Edició dels Premis. Amb les mateixes complicitats i més, s'espera posar en marxa l'edició del 2015. Gràcies a tots.</p> <p> Els protagonistes, però, són els guardonats amb els premis d'honor i els premis a la iniciativa anual. I Maestrat Viu els dóna l'enhorabona pel guardó i les gràcies per l'esforç i la dedicació. A partir d'ara són per a nosaltres ambaixadors del Maestrat Viu.</p> <p> En primer lloc, gràcies al Grup de Recerca de la Memòria del Segle XX de Benassal, per la valuosa descoberta feta a l'arxiu de Fraigburg que ha possibilitat que durant l'any 2013 el grup haja treballat en la difusió d'un episodi històric, fins ara fosc i desconegut, de la guerra civil espanyola en el nostre Maestrat.</p> <p> En segon lloc, gràcies al Centre d'Estudis del Maestrat pel treball continuat de més de trenta anys en estudis de ciències humanes i socials, sempre amb una idea de comarca històrica que ha ajudat a crear sentiment de pertinença a un territori, el Maestrat històric.</p> <p> I en tercer lloc, i darrer, amb tota la sensibilitat i sinceritat possibles, gràcies a la família de Pere-Enric Barreda i Edo, gràcies a la seua germana que ens acompanya avui, gràcies Gemma per l'esforç que feu estant ací, posat que tot és molt recent, però Pere-Enric Barreda i Edo era el nostre home, Pere-Enric volia un Maestrat viu, Pere es mereixia el Premi Carles Salvador en vida per tantes coses com va fer per la comarca, pel seu poble o per la cultura en general, però la dissort del destí ha fet que no arribàrem a temps. Ens queda el consol de la seua obra, la seua obra és una de les millors ambaixadores del nostre Maestrat Viu.</p> <p> Gràcies als tres guardonats.</p> <p> La creació d'uns premis no és un invent modern, i ho sabem, però per a Maestrat Viu representen la continuïtat amb projectes que han desaparegut o que han quedat en letargia, postrats en un son profund del qual ara desperten, projectes que també pretenien contribuir al prestigi de la llengua dins del nostre territori, un territori de cruïlla que representa la històrica diòcesi de Tortosa, a mig camí de les capitalitats de València i de Barcelona, en què el Maestrat té un paper central.</p> <p> Els premis Maestrat Viu pretenen potenciar persones i entitats de referència, com he dit, pretenen crear ambaixadors, ambaixadors del segle XXI. Pero, el punt de partida, són els nostres ambaixadors del segle XIX i XX, que pel seu treball i amb l'únic mitjà de la llengua tenen un lloc destacat entre els intel·lectuals de la cultura en català, o en valencià, com són, per ordre de naixença: Pere Labèrnia, mossèn Joaquim Garcia Girona, Carles Salvador o Alfred Giner Sorolla, entre altres. Maestrat Viu els ha tingut presents a l'hora de posar nom a cadascun dels premis perquè són el millor exemple de consciència que parlen una llengua que és important emprar-la per llegir, per escriure, per comunicar-se, i sense prejudicis, sabent que es parla de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tal com declara mossèn Joaquim Garcia Girona en el pròleg de <i>Seidia</i>, dient: «Seguisc lo consell cervantí, i use de la que vaig mamar amb la llet, la serrana del Maestrat. [...]; i és llei obligatòria i tots los conreadors de les mateixes [modalitats de la llengua] realçar-les a la grandiosa unitat lingüística [havent parlat abans de València i Barcelona] i [unitat] literària que encalçaren en lo segle d'or de les nostres lletres». I el sentit comú demana créixer als muscles dels savis, als muscles dels millors referents, i aquesta ha estat la prioritat de Maestrat Viu, amb l'única finalitat de provar a créixer com a poble, que s'organitza des de la comarca.</p> <p> Però els Premis Maestrat Viu, a banda de partir de referents i crear referents, vénen a cobrir una necessitat: el reconeixement al treball de les persones i dels col·lectius, al treball per la llengua, per la cultura en valencià i pel territori. Hi ha molta de gent que treballa, que ha treballat i que treballarà de manera anònima i abnegada, molta, però l'esforç silenciós desgasta, cansa... Els Premis Maestrat Viu vénen a donar aire fresc, a refrescar les iniciatives, a reconèixer aquells que <i>fan</i> <i>país</i>. I <i>fer país</i>, en el sentit etimològic de «treballar la terra», és a dir, que amb l'aixada, metafòrica, trauen les herbes dels diferents àmbits d'ús de la llengua. I en eixe sentit, els premis Maestrat Viu poden premiar bons treballs intel·lectuals, o creacions artístiques, però també iniciatives d'una empresa que ofereix el seu producte exclusivament en valencià, i el premi és a la normalitat, volem un país normal, volem poder parlar, llegir, escriure, o relacionar-nos en la nostra llengua en el nostre poble. I eixe dia, quan passe això, no faran falta els premis, i serà l'èxit perseguit.</p> <p> Els Premis Maestrat Viu són, per tant, a hores d'ara, una paraula sensata de denúncia a les institucions perquè no fan res pel valencià, a qui li han aplicat de vegades un calmant, de vegades una anestèsia, però no hi ha una intervenció a fons. Dins de les limitacions, que en són moltes, Maestrat Viu sempre ha procurat intervindre per posar la llengua a primera fila, en tant que és el símbol d'identitat més important de qualsevol poble, i del nostre també, i una demostració per a intervindre en ferm és la continuïtat amb què s'ha promogut, durant els darrers tres anys, la Festa per la Llengua a un poble del Maestrat: 2012 va ser a Les Coves, 2013 a Sant Mateu i 2014 a Benicarló. I en aquest punt he de donar les gràcies a la coordinadora Festa per la Llengua de Benicarló, formada per l'Associació Cultural Alambor, el Front Cívic, Arrea-li Bona i les AMPES del Joan Coromines, Ramon Cid, Marqués de Benicarló, Martínez Ródenas, Francesc Català i Nostra Sra. de la Consolació.; la Festa per la llengua de Benicarló va ser un èxit que va durar durant una setmana sencera. El mapa de la comarca per la nostra escola, per l'escola en valencià, és també un dels reptes de Maestrat Viu perquè no pot estar cap poble sense escola, l'escola és l'ànima d'un poble i el seu futur. I per això no s'entén com en una escola s'ofereixen 50 places en valencià, que són dos classes, quan han sol·licitat l'admissió en el centre 69 alumnes de 3 anys, per tant, 19 alumnes de 3 anys es queden fora, quan són els suficients per a obrir una tercera classe. Vull pensar que el sentit comú funcionarà i que hi haurà una tercera classe, però el fet de plantejar el dubte és una mostra del desinterès i de la desconsideració, com ho són la supressió de prop de 150 classes en valencià, que a la llarga suposaran el tancament de 6 escoles al País Valencià. Algunes classes, potser les salvaran, i continuaran funcionant en valencià, gràcies a lloables accions personals, però són més gratificants les accions institucionals clares i en favor del valencià.</p> <p> Però la desconsideració cap al valencià no acaba en l'ensenyament, sinó que és habitual en la comunicació entre l'administració de proximitat, o de proximitat mitjana, i els ciutadans, si no, vegeu les webs que s'ofereixen amb una desigualtat total entre les dos llengües oficials, i no cal dir quina perd: perd la que és llengua històrica, la llengua dels valencians. També és evident, i no cal que insistisca, en el dolor col·lectiu que ha suposat la liquidació de la Ràdio i la Televisió Valencianes, un atemptat de primer ordre contra el valencià i com a conseqüència, actualment, cap xiquet pot mirar a la tele dibuixos en valencià, per tant, un atemptat contra el prestigi, perquè, com és sabut, res no passa si no ho diuen la tele, si el valencià no ix a la tele, arribarà un punt que potser directament es considera que ja no es parla, però també la ràdio i la televisió eren un mitjà per entendre i aprendre la llengua, no cal parlar-ne de les possibles bondats amb voluntat informativa de proximitat... No insistiré en la desconnexió de TV3, ni en la recent desconnexió de Catalunya Ràdio...</p> <p> Enmig de tant de desinterès, que es podria augmentar si s'anaren sumant àmbits, Maestrat Viu mostra interès a visualitzar la necessitat de sumar esforços, que poden ser esforços locals per construir la comarca, i esforços comarcals per construir el País en majúscula. No és gens fàcil. No. I menys encara des d'una macrocomarca que, des de Vinaròs a Atzeneta i d'Ares a Vilanova d'Alcolea, no arriba a representar ni el 2% dels 6 milions d'habitants de tot el País Valencià. No hem de perdre la centralitat, ni el nord, però hem de saber que demogràficament el nostre és un territori amb poca població i, a més, envellida; cal una intervenció intel·ligent que redescobrisca l'atractiu pel territori, pel turisme de qualitat, pel producte de qualitat... tampoc no tinc jo la solució. La cultura del paladar, la cultura gastronòmica que es potencia ara sí ara també, és fàcil de potenciar, però s'ha de fer en acompanyament dels valors del territori, els històrics i els patrimonials. Tampoc crec que la solució siguen els projectes Castor a la costa de Vinaròs, que han augmentat els sismes, ni el fraking a tota la comarca, ni tampoc la mina de sauló de Benassal.</p> <p> Després de 300 anys de persecució lingüística, la situació de la llengua és esperançadora perquè no deixa de ser la novena llengua d'Europa. Però la llengua només prosperarà al costat de la modernitat i del prestigi que puga suposar. Una modernitat que no consisteix a destruir el territori, ni a renunciar a la cultura en valencià, al contrari, a potenciar-la perquè és la manera més evident de projectar-se al món sense complexos. La idea és, com ha plasmat Pedro Marín en la seua escultura, és la unió de tota la gent de la comarca, de tot el país, al voltant de tres troncs que representen la vida passada, la present i la futura, units per la llengua i per la cultura.</p> <p> Per acabar, una sorpresa ben original. Però això ja ho deixo a les mans de les presentadores, Amàlia Garrigós i Taray Cuartiella, a qui agraïsc la seua passió i predisposició, i crec que també Aitana Ferrer i Enric Murillo, cantant i músic, que ens han entendrit amb interpretacions tan sublims, tenen alguna cosa a veure amb la sorpresa. Una sorpresa poètica, una sorpresa musical. I amb la mel a la boca els deixo. Sumant a la dolçor, l'alegria, els agraïsc l'atenció i la dedicació al projecte Maestrat Viu.</p> <p> Gaudiu de la nit i dels amics que compartim. Moltes gràcies novament per la complicitat, però sapigueu que comptem amb tots vosaltres.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/416 http://www.fundacionexe.org/web/article/416 El gran repte de la generació Cobi Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/cobi.jpg" style="width: 256px; height: 320px; float: right;" />Molts joves nascuts l'any 1992 han celebrat en aquests dies primaverals la seua graduació universitària. La generació Cobi s'enfronta al seu futur amb moltes incerteses perquè, a pesar que l'alegria envaeix els carrers segons proclama la vicepresidenta del Govern d'Espanya (<i>sic</i>), els ciutadans encara no hem notat els resultats benèfics de les polítiques <i>populars</i>. Ben al contrari, els joves que ara es graduen i tots aquells que voldrien treballar i no troben on, tenen al davant un panorama certament descoratjador.</p> <p> I tanmateix, sembla que, per fi, ha arribat l'hora de començar a canviar l'<i>statu quo</i>. No com erròniament creu l'<i>establishment</i> pel triomf de les <i>reformes estructurals</i> dutes a terme en els últims anys ―<i>troika</i> mitjançant. Les coses comencen a canviar perquè la ciutadania ja no es priva de demostrar la desafecció envers les elits polítiques i econòmiques. Ni tampoc d'expressar la seua voluntat de participar directament en les preses de decisió. Pareix que fins ací hem arribat.</p> <p> Entre el descontentament generalitzat, aquests joves de qui parlem mereixen una atenció especial, perquè encarnen tota una època que toca a la fi. Al llarg de la seua vida, els valencians nascuts a principis dels noranta no han conegut un altre partit en el govern valencià que no fóra el Partit Popular, formació hegemònica en totes les institucions valencianes del 1995 ençà. Dènou anys de discurs inalterat amb la terra promesa en l'horitzó d'uns joves que han anat configurant el seu imaginari col·lectiu a base de camps de golf, American's cup, Ciutats de les Arts, Fórmula 1, Terra Mítica i Marina d'Or, <i>ciudad de vacaciones</i>... Un <i>totum revolutum</i> que havia de lluir com el sol i que, en canvi, s'ha fos en negre com l'emissió de les televisions amb què van créixer els nostres joves: RTVV i TV3.</p> <p> El règim pareix esgotat. O, si més no, això donen a entendre els últims esdeveniments. La desfeta del bipartidisme en les eleccions europees del 25 de maig; l'estrena del valencianisme en les institucions europees; la irrupció potent d'una nova força en el panorama polític; el triomf del sobiranisme a Catalunya i l'abdicació del cap de l'Estat no són només símptomes d'aquest esgotament, sinó evidències d'un canvi imminent. A pesar dels esforços dels dos <i>grans</i> partits per evitar que l'evolució de la societat fructifique en les transformacions que necessita la democràcia per a ser considerada com a tal. <i>Malgré tout</i>!</p> <p> El moviment ciutadà constituït arran de les manifestacions del 15M del 2011 va arrossegar molts d'aquests joves, que anaven fent-se majors mentre contemplaven perplexos com les majories parlamentàries liquidaven l'estat de benestar alhora que <i>reinstauraven </i>lleis antigues com si foren acabades d'estrenar.</p> <p> Una bona part de la seua decepció s'ha evidenciat precisament en unes eleccions que han representat un veritable daltabaix en la política valenciana i espanyola. El resultat de la contesa europea sembla haver posat les cartes sobre la taula: la ciutadania sí que està interessada per la política entesa com un procés de presa de decisions conjuntes. I la rebutja de totes totes com a instrument per a obtindre i retindre el poder. La <i>débâcle</i> electoral del Partit Popular valencià amb Fabra al capdavant ―i Rita Barberà de comparsa― és la imatge eloqüent del tancament d'un cicle desesperançador i ruïnós per als valencians.</p> <p> Per tot això, aquesta generació que va créixer al caliu del Babalà Club i del Súper 3, i que hui està entre els 20 i els 30 anys, té al seu davant un repte apassionant: donar per finalitzada una etapa i encetar-ne una de nova en què es puga assolir la sobirania popular, la plenitud democràtica i el valencianisme institucional.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l'ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/415 http://www.fundacionexe.org/web/article/415 La irrupció de Podemos en el panorama electoral valencià Vicent Baydal</ br><p> La nit electoral de les europees hi hagué certa decepció entre una part dels militants i simpatitzants del valencianisme progressista de Compromís: no feia tant que es parlava del <i>sorpasso</i> al PSOE com a segona força política i ara es passava a una discreta sisena posició, per darrere d’EUPV, UPyD i la revelació de la nit, Podemos. De fet, este darrer partit era el principal causant d’aquella estranya sensació agredolça, composta d’alegria i de frustració... Els resultats eren molt bons, un 8% del vot en unes eleccions gens propícies ―les municipals i autonòmiques ho són molt més― i un eurodiputat valencianista ―una cosa impensable fa no res―, però ¿com podia ser que un partit fundat dos mesos abans de les eleccions haguera superat, com si res, el treball incansable i amb projecció institucional fet per Compromís des de ja fa uns quants anys?</p> <p> I, encara pitjor, ¿si Podemos es consolida en l’àmbit valencià, ha acabat amb tota possibilitat de Compromís d’arribar a ser la segona força política i poder mostrar les moltes virtuts d’un govern valencianista des de la presidència de la Generalitat? El ben cert, com constata el mapa de la imatge, és que Podemos ha crescut molt més en aquelles poblacions on Compromís ha rebut menys vots, algunes tan poblades com les del Vinalopó i l’Alacantí. Per tant, és de suposar que sense la presència de Podemos, Compromís, en efecte, hauria rebut una part del seu vot. Però també ho haurien fet EUPV i el PSOE, probablement amb major percentatge encara. O molts d’eixos ciutadans, directament, no haurien anat a votar. En tot cas, no té molt de sentit plantejar-se la ucronia. És ja un fet que Podemos ha aparegut en el panorama electoral amb força i la seua evolució en el terreny local la comprovarem en els pròxims mesos.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/resultats_europees_2014.jpg" style="width: 440px; height: 610px;" /></p> <p> Sí que m’agradaria, però, fer algunes valoracions sobre el fenomen de la seua aparició. En primer lloc, l’èxit electoral mostra clarament que una part dels ciutadans s’ha sentit representada per Podemos, i això, tenint en compte que el seu missatge és de regeneració, honestedat política i defensa democràtica del benestar general i de la universalitat dels servicis públics, no em pot semblar més que positiu. A més a més, a banda dels seus votants, han mobilitzat també una part important de la ciutadania, especialment jóvens i desencantats amb els partits polítics tradicionals, la qual cosa és, igualment, una bona notícia. En darrer lloc, tenen un gran líder, Pablo Iglesias. Parla bé, és un goig escoltar-lo i sap el que es diu. No debades és un estudiós de la política i, amb un magnífic equip de politòlegs al seu voltant, ha sabut liderar amb èxit un nou projecte polític. A més, sembla ple d’ambició, una ambició dirigida no a l’obtenció de beneficis personals, sinó a la transformació real de la injustícia social. Segurament jo també, si fóra castellà i visquera a Madrid, l’hauria votat.</p> <p> Ara bé, no ho sóc. Sóc valencià i pretenc viure a València. I una de les principals transformacions necessàries per a millorar el benestar dels valencians no és exclusivament de caràcter econòmic, polític o social, sinó, sobretot, de naturalesa territorial. Es necessita, com l’aigua de maig, un canvi negociat entre el Govern d’Espanya i la Generalitat Valenciana perquè el sistema de finançament autonòmic deixe d’ofegar els valencians, de Vinaròs a Oriola. I això, massa que ho sabem si mirem arrere, no ho aconseguirà cap partit amb el nucli principal de poder a Madrid, per molt federalistes que se’ns presenten i malgrat que hi haja alguns valencianistes de bona voluntat entre les seues bases. Si ho pot aconseguir algú amb condicions mínimament avantatjoses, és un partit valencianista, que no només impulse amb força els valors de la justícia social, sinó també la idea de col·lectivitat valenciana, que, al capdavall, és la que sosté l’actual sistema de gestió pública autonòmica.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/podemos_440.png" style="width: 220px; height: 259px; float: left; margin: 0px 10px 10px 0px;" /></p> <p> No debades Podemos va triar el color morat de la bandera republicana espanyola per al seu logo. Un morat que, com es deia en el decret de 1931, s’hi va afegir com a símbol de Castilla: «<i>una región ilustre, nervio de la nacionalidad, con lo que el emblema de la República, así formado, resume más acertadamente la armonía de una gran España</i>». D’una altra banda, hi ha també dos aspectes que han causat eixa certa sensació de frustració de la qual parlava al principi davant l’èxit electoral de Podemos. Són, en concret, dos percepcions socials: que Podemos siga percebut com un partit més obert i democràtic i que, per afegiment, siga percebut com un partit que fa propostes noves, dirigides a regenerar la política i transformar la desigualtat social. Molta de la gent de l’entorn de Compromís pensa, en canvi, que eixos valors, en terres valencianes, haurien de ser atribuïts principalment al seu partit: d’una banda, s’hi fan esforços molt grans per impulsar l’obertura i la democràcia interna, com pot comprovar qualsevol persona que s’hi acoste a participar, i, d’una altra banda, la majoria de propostes regeneradores i transformadores que planteja Podemos ja fa temps que les proposa Compromís. A això cal afegir, a més a més, que compta amb una experiència organitzativa, de treball polític i de govern en molts llocs, que no ha minvat tots eixos valors, sinó que, ben al contrari, els ha consolidat i ampliat.</p> <p> És per això que la irrupció de Podemos ha refredat en part les esperances de canvi i de millora social per als valencians dipositades per molts en Compromís. En tot cas, com <a href="http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2014/06/01/5388b06022601d0c3d8b456a.html">ha exposat recentment</a> Rodrigo Terrasa, sembla que hem de dir adéu al «votant fan», aquell que sempre votava el mateix partit, i hem de saludar uns votants que es pensen molt més, i sense tantes adhesions apriorístiques, a qui voten i per a què el voten. En este sentit, és de ressenyar que Compromís ha obtingut els seus millors resultats allà on els col·lectius locals són forts i coneguts; a Crevillent, per exemple, s’ha obtingut vora un 11%, una xifra que duplica, i encara més, la mitjana de la província d’Alacant. Això fa pensar que si Compromís es posa les piles en tots els àmbits i resol amb rapidesa i entusiasme els processos de primàries per a triar els candidats a les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, encara podria donar moltes sorpreses. Però haurà d’afanyar-se: ja queda menys d’un any i el temps corre molt de pressa.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/414 http://www.fundacionexe.org/web/article/414 L’oportunitat populista Carlos Villodres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/valencia_mani_440.jpg" style="width: 440px; height: 292px;" /></p> <p> Hem tingut una setmana de reflexions diverses sobre els resultats de les eleccions europees. I entre elles, una llarga llista d'anàlisis i opinions al voltant de la irrupció de Podemos en el mapa polític espanyol i valencià. I no és per a menys: que una opció amb quatre mesos de vida aconseguisca 5 eurodiputats representa un canvi substancial en l'escena política. Però més enllà dels números electorals, també estem vivint un canvi discursiu que fins ara no havia aconseguit el ressò mediàtic que ha aconseguit esta setmana: l'emergència d'un nou eix de competició política, que ja no s'intueix en unes places plenes en jornades de reflexió, sinó que s'articula amb forces polítiques amb ànim de permanència que agreguen i traslladen les demandes de sectors socials que en molts casos se senten exclosos del joc polític.</p> <p> En la Fundació Nexe ja hem tractat este tema en altres (i reiterades) ocasions. Permeteu-me recordar les reflexions d'Amadeu Mezquida sobre la <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/292">mort del bipartidisme</a> o el sorgiment d'una <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/223">consciència generacional</a>; o els meus articles que giraven al voltant d'un <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/158">nou tauler de joc polític</a> després de les eleccions generals de 2011 o sobre <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/104">el triomf de l'esquerra que no és d'esquerres</a> que va representar el 15-M.</p> <p> Permeteu-me també estalviar tecles copiant la conclusió d'eixa reflexió de juliol de 2011:</p> <p> «Els partits d’esquerres alternatius al PSOE han d’afrontar esta paradoxa. Sabent d’on provenen, no poden obviar que els esquemes tradicionals ja no són assumits per grans sectors de la població, que els veuen com a esquemes falsos, antics i superats. Això, com hem vist amb el moviment del 15-M, pot ser una molt bona notícia per a les idees més progressistes. Que sàpiguen aprofitar esta oportunitat o no, és un altre tema.»</p> <p> D'aquelles places plenes, d'aquella redefinició dels marcs conceptuals, estos resultats. Entremig, evidentment, ha passat el que podia passar: que el joc de l'alternança (higiènica, que li agrada dir a Ximo Puig, o no) s'ha demostrat incapaç de proveir a la ciutadania de mínimes condicions de progrés i benestar, després de 5 anys de dura crisi econòmica i xifres d'atur rècord.</p> <p> En este context sorgeixen noves opcions que saben llegir i interpretar millor el nou escenari social i que obtenen un alt i inesperat suport electoral en un determinat moment. Va passar amb Compromís en les eleccions valencianes del 2011, i ha passat amb Podemos en estes europees. Ni en un cas ni en l'altre han faltat les acusacions de populisme i demagògia provinents de l'<i>establishment</i> polític, econòmic i mediàtic. I en eixe concepte, el de populisme, m'agradaria detindre'm un poc.</p> <p> Es tracta d'un concepte molt controvertit que normalment és utilitzat com a pedra contra qualsevol proposta que sorgeix amb voluntat d'aconseguir sumar voluntats ciutadanes i superar repartiments tàcits del pastís polític.</p> <p> Els teòrics del tema, com el politòleg uruguaià <a href="http://www.lse.ac.uk/government/whosWho/profiles/fepanizza@lseacuk/Home.aspx">Francisco Panizza</a>, descriuen les condicions en què sorgeixen els moviments populistes. En primer lloc, sorgeixen en una situació de ruptura de l'ordre social i una crisi del sistema polític per a restaurar-lo (que en el nostre cas veiem en la crisi econòmica i el fracàs de l'alternança de Rajoy). En segon lloc, sorgeixen davant l'esgotament de la política tradicional i el descrèdit de les formacions polítiques existents (només cal mirar les xifres del CIS sobre la satisfacció del <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/299">funcionament de la democràcia</a>). En tercer lloc, Panizza es refereix a canvis en el nivell de l'economia, cultura i societat (ací podríem citar la dualitat laboral, noves eines de comunicació, etc.) i a la presència de líders «populistes» que impulsen formes de representació política fora de les institucions polítiques tradicionals.</p> <p> Estem en este escenari, i fins al moment, no sembla que el concepte de populisme porte la càrrega despectiva amb què sol ser utilitzat.</p> <p> Un altre teòric del populisme ―l'argentí <a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Ernesto_Laclau">Ernesto Laclau</a>― descrivia el populisme com una forma d'articular demandes socials aïllades i inconnexes que no es troben satisfetes pel sistema polític en un determinat moment històric. En el procés d'articulació i connexió de diverses demandes sorgeix un «nosaltres» com a actor polític, que evidentment, s'ha de contraposar a un «ells». Així trobem el paper del populisme com a generador d'identitats polítiques. En este sentit, és important el paper que juga la utilització de conceptes que compten amb el consens generalitzat i poden ser portadors de diferents idees que sense eixos conceptes serien, fins i tot, caracteritzades com a radicals o extremistes. Laclau defineix estos conceptes com a significants buits.</p> <p> Si estudiem la campanya de Pablo Iglesias, trobarem alguns d'estos conceptes com gent o pàtria, que recorden els moviments populistes d'Amèrica Llatina, tan coneguts i estudiats pels fundadors de Podemos. I davant el «nosaltres», el «ells»: la casta. A això estan jugant els d'Iglesias amb una àmplia cobertura mediàtica i la inestimable col·laboració de Felipe González i companyia, que ben valentament <a href="http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/felipe-gonzalez-carga-contra-podemos-3285464">es defineixen com a «casta»</a> envoltats de logos d'entitats financeres.</p> <p> Fins ací veiem que el populisme no té, a priori, cap consideració negativa. S'entén el populisme com una forma d'articular demandes i generar discurs, més que un projecte polític en si que puga ser jutjat pels seus objectius.</p> <p> Però compte. La manera en què s'articulen certes demandes, i el discurs que es genera, sí que possibiliten el sorgiment d'un determinat projecte polític.</p> <p> Per això quan s'acusa formacions enquadrades en el valencianisme polític de ser populistes podríem donar-nos l'enhorabona. Si el valencianisme polític és capaç de liderar la generació d'una nova identitat política, no només estaria definint un nosaltres «poble» davant uns altres (¿lladres?, ¿casta?, ¿<i>e</i><i>stablishment</i>?), sinó que estaria definint per primera vegada este concepte en clau valenciana.</p> <p> La generació d'una identitat política i el sorgiment d'una nova «comunitat imaginada»: valencians i valencianes (i ací entren tant el llaurador de Sueca com el castellanoparlant de Malilla o Alacant) que tenen unes demandes que no es veuen satisfetes pel sistema polític actual i que busquen una alternativa que supere el que està establit per la partitocràcia actual.</p> <p> Com veiem, després de dècades de <i>statu quo</i> i d'observar com estava tot «atado y bien atado», es percep un nou moment de redefinició d'identitats polítiques. S'ha obert una finestra d'oportunitat que pot ser aprofitada..., o es pot deixar passar i que siga aprofitada per un altre.</p> <p> Per això crec que, arribats a este punt, el valencianisme ha de ser capaç de participar de forma activa en esta nova definició d'identitats polítiques. Si és capaç d'encapçalar l'articulació de demandes insatisfetes, també podrà definir eixos «significants buits» en termes valencians, i traduir-ho tot plegat en influència política.</p> <p> Ja no es tracta d'aconseguir millors o pitjors resultats en un determinat terreny de joc, sinó de dibuixar el terreny de joc on jugarà la resta d'actors en els pròxims anys, i de fer-ho en termes propis.</p> <p> Anant a efectes pràctics, pensem, per exemple, el que ens juguem a partir de les generals del 2015, quan en l'àmbit estatal es redefinisca el marc de convivència i repartiment de recursos. ¿Quin paper jugarem els valencians i les valencianes si tornem a deixar en mans d'altres la definició del «nosaltres» i les demandes que lideren un moviment que aglutine àmplies capes de la societat que se senten abandonades?</p> <p> O vist des d'un altre punt de vista: ¿Quin paper jugarem si la lluita per un finançament més just no és una causa aïllada sinó una part indestriable d'un projecte polític que busca posar el govern al servei de millorar la qualitat de vida de les persones?</p> <p> Si des de l'esquerra som capaços de plantejar les reivindicacions en altres termes per a buscar d'esdevindre majoritaris, ¿no es pot fer el mateix des del valencianisme?</p> <p> Per això comet una gran errada aquell que es pense que el valencianisme pot girar-se d'esquena al que està passant en la societat, i que pot deixar que altres abanderen lluites com la regeneració política o les noves formes de representació i participació. No haurà entés res qui pense que pot revestir de radicalitat democràtica les velles formes de sempre, o maquillar amb paraules dures una política que ignora la lluita pels drets de les persones i no dóna resposta al conflicte que es presenta arreu d'Europa amb l'avanç i les noves dimensions de la desigualtat. Perquè, en definitiva, fent això s'estaria deixant en mans d'altres que generen un «nosaltres» en què els valencians tornem a ser part subordinada.</p> <p> Fins ací hem parlat d'eines i instruments per a generar discurs i redefinir identitats. Però no oblidem que l'objectiu no pot ser generar un discurs o aconseguir unes determinades quotes d'influència política. Això són mitjans. L'objectiu ha de ser traduir tot això en polítiques que milloren la vida de les persones, en un país més democràtic, amb unes institucions netes, participatives i transparents, amb una economia justa i eficient, amb un territori respectat i, sobretot, un poble amb drets i dignitat.</p> <p> Si perseguir això és populista, ¿on he d'apuntar-me?</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/413 http://www.fundacionexe.org/web/article/413 Un valencianisme per a Compromís Pere Fuset</ br><p> <img alt="" src="/uploads/compromis_440.jpg" style="width: 440px; height: 294px;" /></p> <p> Siguem honestos. Des de la publicació el 1997 de <em>Sobre la nació dels valencians</em> de Joan Francesc Mira, el valencianisme no ha rebut cap aportació teòrica i «doctrinal» considerable. I si feu el càlcul, caureu que parlem ja de 17 anys de sequera. Quasi dues dècades en què ―sobra dir-ho― en el món i en la societat valenciana han passat moltes coses. D'esta mancança parlava fa poc <a href="http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/04/08/quadern/1396983245_521862.html">Enric Sòria</a>.</p> <p> Perquè ningú no s’escarote ―almenys en excés―, cal dir que d'aportacions teòriques n'hi ha hagut, i moltes, i ben importants i valuoses. Algunes, per cert, d’autors, que ronden, i fins i tot sovint signen, al caliu d’esta tribuna de la Fundació Nexe. En l’economia, la lingüística, la sociologia, la història…</p> <p> Parle, però, d’aportacions a allò que podríem denominar el «metavalencianisme» o la definició sobre el propi corpus ideològic. Per entendre’ns, el nacionalisme valencià fa quasi 20 anys que està sense un nou catecisme, i això sobta sobretot quan fins fa no molt amenaçava de convertir-se en un gènere literari.</p> <p> Esta realitat xoca amb el fet que, efectivament, han passat moltes coses interessants per al moviment valencianista. La més destacable ―per no fer-ho massa llarg― és el fet que el Bloc, després de provar-ho (quasi) tot i sense morir en l’intent, es va trobar, quasi per casualitat, amb el somriure de Compromís i els seus èxits electorals. Centenars de regidors, inclosos tres al cap i casal, sis diputats a les Corts, un al Congrés, un altre de més recent a Brussel·les i les cada dia menys temeràries apostes per un eventual <em>sorpasso</em> al PSOE local, són l’indicatiu de fins a quin punt ha canviat la història.</p> <p> Però… ¿és verdaderament el discurs valencianista la principal carta electoral de l’emergent coalició? Seria ingenu respondre que sí, o fins i tot pervers per a l’objecte de la reflexió. Tot i que l’arrelada estructura dels nacionalistes valencians és la base imprescindible que ha fet possible el que fins fa uns anys pareixia utòpic, les dades ―i politòlegs té la Fundació Nexe― no pareixen confirmar-ho com el principal atractiu. Les raons, això sí, poden ser moltes i diverses, i s’escapen de l’objectiu de l’article i de la capacitat de l’autor.</p> <p> ¿Què ha passat llavors amb el valencianisme? Per fer-ho ràpid, direm que el nacionalisme valencià, en la praxi, i quasi sense atrevir-se a dir-ho en veu alta, ha acabat per interioritzar que necessita companyia per a un viatge que es preveu, si més no, molt llarg. Dit d’una altra manera, ha apostat per impregnar aquells sectors socials amb els quals li resulta més còmoda la convivència per a tractar de créixer i influir. I no és mala idea, però qualsevol que s’haja llegit un llibre sobre la transició sabrà que tampoc no és nova. Ara caldrà fer-ho millor.</p> <p> Diria que la pregunta no és, per tant, com de valencianistes són els electors de Compromís, sinó, donada la realitat, com pot aprofitar el valencianisme polític la seua emergència electoral per a fer-la també visiblement social. En definitiva, ¿com pot aprofitar el valencianisme l’oportunitat per a expandir-se socialment? I ja en plata, ¿com fer d’un votant anticorrupció i motivat per la regeneració democràtica, un nou valencianista?</p> <p> La resposta no és senzilla, però arribats a este punt, potser l'important és fer-se honestament les preguntes correctes. Si ens atrevim a repensar el valencianisme i a teoritzar sobre ell de nou, no menystinguem els historiadors i els filòlegs, però escoltem ―d’una vegada!― els sociòlegs i la seua investigació.</p> <p> L’enèsim nou valencianisme tindria el repte d’analitzar les realitats per a assumir-les també en la teoria. Cal fer un exercici de maduresa i coherència que el reconcilie amb la praxi i li permeta viure en comunió per a aprofundir i optimitzar els esforços fets que, encara que «només» siga políticament, li han donat fruits i li permetran incidir des de l’acció política.</p> <p> Parle per exemple d’assumir plenament la valencianitat del castellà, i per tant, compaginar la irrenunciable reivindicació de l’ús social de la llengua pròpia del país amb la prèdica en la llengua ja majoritària de la seua població. El valencianisme és possible i necessari, també en castellà. Per als d’Oriola, i Siete Aguas, Sogorb i Requena, i també els d’Orriols, Malilla o Benalua. </p> <p> I parle també de banderes, tant inventades com de qualsevol altra classe, de les quals poc s’haurà de parlar i que hauran de complir l'única funció que ―per absurda que parega― han de complir els símbols. Representar, distingir, cohesionar més la societat valenciana que el mateix valencianisme.</p> <p> I parle de moltes altres coses. De costums, de maneres de viure, de festes, d’identitat, i fins i tot de mil i una maneres de cuinar l’arròs.</p> <p> Però sobretot parle de relativitzar les essències i abraçar definitivament una concepció cívica del valencianisme. De ciutadania, del visc i ―en el millor dels casos― treballe ací. De projecte polític col·lectiu, del «som cinc milions» i de problemes compartits com a invitació per a bastir solucions compartides. Del país com a marc de referència col·lectiu en contínua construcció.</p> <p> Quan el PSPV-PSOE abandonà definitivament el fusterianisme estètic del qual s’havia servit durant anys, va desistir de substituir-lo per cap altre paradigma identitari <em>made in Valencia</em>. Assumí, llavors, la valencianitat com a problema i la identitat com un eix innecessari i fins i tot incòmode. L’amagà i el bandejà i el seu discurs passà a ser un argumentari estàndard sense massa especificitat i amb poca diferència del que es pot executar a Múrcia, Astúries o Lleó.</p> <p> Superats, en la praxi, els vells paradigmes ―i en la meua opinió ho estan― el valencianisme té l’obligació de garantir que Compromís siga una ferramenta útil, també en la seua visualització. I perquè així siga, s’ha de fer presentable, assequible i còmode als ulls del consumidor. Apte per a les masses.</p> <p> Perquè potser caldrà aprofitar que el client ha demanat l’entrecot perquè taste les creïlles encara que puguen paréixer la guarnició. Cal esperar una bona digestió, per a explicar la importància del valencianisme polític per a una bona nutrició. </p> <p> Assagem les respostes però repetim-nos la pregunta. ¿Com pot el valencianisme aprofitar la seua situació? Qui tinga temps i cap que li done solució.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/412 http://www.fundacionexe.org/web/article/412 Malgrat tot, el valencianisme avança Vicent Baydal</ br><p> L’espanyolisme avança de manera inexorable. És una sensació que tenim molts valencianistes: polítics que constantment ofrenen noves glòries a Espanya, tancament de mitjans en la nostra llengua, desfeta financera valenciana, nous partits furibundament espanyolistes, atacs contra l’ensenyament en valencià, tractament pseudocolonial des de Madrid, embolcallaments col·lectius amb la bandera espanyola cada volta que hi ha una victòria esportiva, etc. Però és un miratge, no és veritat. Potser l’espanyolisme s’ha fet més agressiu, però, segons constaten les dades sociològiques del CIS, continuem igual que fa vora 20 anys. Com es pot comprovar en la següent gràfica, entre 1996 i 2012 la gent que se sentia més espanyola que valenciana baixà lleugerament del 34% al 31%, la que manifestava una identitat dual –tan valenciana com espanyola– pujà del 53% al 55% i la que se sentia més valenciana que espanyola es mantingué en l’11%.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/sentiment_valencia.jpg" style="width: 439px; height: 254px;" /></p> <p> No cal angoixar-se, doncs: els valencianistes devem ser, com a mínim, els mateixos que fa 18 anys. Fins i tot molts més numèricament, ja que des de 1996 fins a l’actualitat la població valenciana ha passat de 4 a 5 milions d’habitants. Prenent com a base el cens electoral, això són fins a 385.000 ciutadans que declaren sentir-se més valencians que espanyols, una xifra gens menyspreable. Ara bé, l’òptica canvia si girem la mirada cap als nostres veïns balears i catalans. Les seues evolucions identitàries han estat ben diferents: tant a les Illes Balears com a Catalunya les identitats espanyola i dual han baixat més de 13 punts, que són els mateixos que han pujat les identitats autòctones, és a dir, la catalana i la balear (mallorquina, menorquina, eivissenca o formenterenca). Així, en 2012 hi havia fins a un 36,2% de balears que avantposaven la identitat pròpia a les altres dos, mentre que a Catalunya, per primera volta documentada, eren majoria els ciutadans que declaraven sentir-se més catalans que espanyols o únicament catalans, fins al 51%.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/sentiment_catalunya.jpg" style="width: 440px; height: 264px;" /></p> <p> <img alt="" src="/uploads/sentiment_balears.jpg" style="width: 440px; height: 265px;" /></p> <p> La comparació amb el cas valencià és feridora des del punt de vista del valencianisme. El sentiment identitari particular a les Balears i Catalunya triplica o quintuplica el dels valencians i, a més a més, l’han fet créixer a un ritme incessant en les dos darreres dècades. Haurem de concloure, doncs, que alguna cosa hem fet malament els nacionalistes valencians al País Valencià o alguna cosa ha fet molt bé el nacionalisme espanyol. Cal pensar, no obstant, que també hi ha hagut una sèrie de factors socioculturals i polítics que han condicionat considerablement eixa evolució dispar. En primer lloc, tenint en compte que ens movem entre uns nacionalismes fortament vehiculats per la qüestió lingüística, el fet que l’ensenyança en valencià no arribe ni al 30% dels alumnes i que l’evolució de la llengua haja estat regressiva, una situació completament inversa a la catalana i la balear, ha constituït un handicap notable per al valencianisme. En segon lloc, la pròpia situació de partida ha marcat la trajectòria posterior: ni catalans ni balears mostraven una identitat pròpia tan baixa com la valenciana a mitjans dels 90, cosa que segurament és una herència de la Transició i del franquisme. En conseqüència, durant diverses dècades els nacionalismes català i balear han pogut accedir a càrrecs polítics, de manera hegemònica o almenys freqüent, tant a nivell municipal com autonòmic. Han tingut una presència institucional constant i han pogut dirigir polítiques públiques, la qual cosa, evidentment, ha influït en el creixement del sentiment identitari propi.</p> <p> En terres valencianes, en canvi, com deia l’homenot de Sueca, el nacionalisme autòcton no ha estat capaç d’alçar un gat pel rabo. Durant 24 anys de Corts valencianes, de 1983 al 2007, únicament 2 diputats de 534 pertanyeren a un partit declaradament nacionalista valencià (els d’Unitat del Poble Valencià). D’una altra banda, el nombre d’alcaldies del nacionalisme valencià mai no ha superat la trentena. Tot plegat, això ha tendit a amagar el missatge valencianista fins a fer-lo invisible en molts àmbits socials. Tanmateix, tot i les moltes dificultats, en els darrers anys el valencianisme polític ha crescut, tant en els ajuntaments com en les Corts valencianes, les Corts espanyoles i tal vegada, en breu, el Parlament europeu i la mateixa Generalitat valenciana. I ho ha fet, com hem vist, sobre la mateixa base identitària de fa dos dècades. Potser les coses s’han fet millor i potser, també, una part de la societat valenciana ha començat a confiar en l’actual discurs valencianista. Que esta major presència pública i institucional comence a traduir-se, igualment, en un creixement del sentiment identitari valencià dependrà de molts factors, com ara la pròpia capacitat per a continuar fent les coses bé. Caldrà deixar passar el temps per a saber-ho, però mentrestant el ben cert és que, malgrat tot, el valencianisme avança.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/411 http://www.fundacionexe.org/web/article/411 'La ideologia i el País', de Guillem Chismol </ br><p> Dir que aquest País té un problema pot sonar massa quotidià. Aquesta és una societat molt complexa, però té un tret que la cohesiona més del que, en un primer moment, hi puguem pensar. Aquest és un factor propi de tot l'Estat Espanyol i, especialment, preocupant a les nostres terres: el menyspreu per la cultura, pel saber.</p> <p> Som un País que ha patit molt des de la Transició (per posar una data). On els nostres intel·lectuals han estat vilipendiats des dels mitjans de comunicació i des de qualsevol lloc que el sistema poguera atacar-los. Podríem citar aquells articles de Maria Consuelo Reyna on tindre la categoria “d'intel·lectual” et degradava. Línia, per altra banda, prototípica de la dreta casposa espanyola amb la que (con)vivim. Hereva, aquesta, del pitjor romanticisme anit-il·lustrat i del feixisme de personatges com Millán Astray (“muera la inteligencia”). Aquesta és la realitat que ha marcat la nostra societat als darrers temps.</p> <p> A més a més, tot allò comportà una por als partits polítics i organitzacions nacionalistes i d'esquerres a la <i>intel·liguèntsia</i> i a la “ideologia” al triomfar la idea que aquesta podia portar a la minorització de l'associació. Així, es va deixar tot el camp de joc lliure a la dreta espanyola i oligàrquica. Dreta que no tenia un discurs coherent, però que sí tenia molt clar què era el que venia: bon clima (<i>la millor terreta del món)</i>, turisme/construcció (riquesa) i grans esdeveniments (presència internacional, egolatria).</p> <p> D'aquesta forma, concloem que necessitem una producció d'ideologia forta, seriosa i organitzada. Si entrem a parlar d'organitzacions de generació de pensament de fons cal parlar de les organitzacions anglosaxones les quals dominen el panorama. La producció d'ideologia a nivell global el controla sense dubtes els <i>think tanks</i> americans i britànics. Bàsicament, els estatunidencs són grans potències que generen molta ideologia. A més, moltes voltes ho fan de forma amagada atorgant-se una pàtina científica per legitimar la seua producció. El seu model es basa en ser independent respecte a l'estat i respecte als partits polítics. Òbviament, tenen lligams conceptuals amb republicans i demòcrates (<i>American Enterprise Institute</i>, republicà; <i>Roosevelt Institution</i>, molt més modern, demòcrata). Tanmateix, allò que no tenen és una dependència de l'estat (com en el cas dels països nòrdics europeus) o dels partits polítics o fundacions (com al cas de l'Estat Espanyol).</p> <p> Al País Valencià tenim diferents productors d'ideologia i altres que podrien arribar a ser-lo. Passem a estudiar-los. Com ja hem apuntat adés, aquella ideologia dominant (triomfant) a la nostra societat ha estat la del PP. El principal <i>think tank</i> associat a aquesta formació és la FAES (<i>Fundación para el Análisis y Estudios Sociales</i>). FAES és l'organització productora d'ideologia més gran de l'Estat. A més, és la més important si atenem als resultats que té la seua ideologia en el comportament de l'electorat. A l'altra banda del ring del bipartidisme tenim la <i>Fundación IDEAS</i>, cridada a ser l'Alma Mater de la producció política del PSOE. Tanmateix, aquesta no complix uns criteris mínims de qualitat i no pot arribar a la societat (en línia amb la socialdemocràcia a la resta d'Europa). El Partit Comunista té com a referència el FIM (<i>Fundación de Investigaciones Marxistas</i>). Aquest no el podem considerar un <i>think tank</i>, a l'ús del que entenem, per la falta de recursos i la seua poca producció. En quant a les forces netament valencianes tenim la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco impulsada pel Bloc. El problema d'aquest <i>think tank</i> és que li falta un gran recorregut per poder considerar-la una creadora d'ideologia. A dia d'avui, la seua tasca es centra més en l'activisme, <i>strictu senso</i>, que en generar un pensament de fons que atempte frontalment contra la ideologia dominant. Podríem entrar a parlar del paper ideològic que juguen les revistes sindicals o les seues àrees de pensament. Porten massa temps demostrant la seua nul·litat per contestar el pensament dominant més enllà d'eslògans i de plantejar defenses a l'estat del benestar davant els continus atacs de la dreta neoliberal.</p> <p> A banda d'aquestes, que podrien representar les forces majoritàries al nostre País, tenim altres organitzacions que juguen un paper més distanciat dels partits polítics, però molt important. Al capdavant d'aquestes caldria citar a institucions, que lluny de ser <i>think tanks</i> són, amb tot, uns molts poderosos generadors d'ideologia i amb grans recursos privats, com els centres d'estudis ESADE o IESE.</p> <p> Eixes són les superestructures des de les quals la dreta, amb tot els seus recursos, va treballant les seues teories i fent-les arribar a la societat. Els quals moltes voltes s'han demostrat més productius que els <i>think tanks</i> lligats a partits, ja que gràcies a la seua “independència” se'ls veu com una mena de productors de<i> veritats </i>més que d'ideologia. Ara, nosaltres en tenim? La resposta salta a la vista: no. L'objectiu no hauria de ser copiar el seu model quelcom similar ja que per diferència de capital és impossible. El que sí hem de pretendre és tindre organitzacions que exercisquen funcions paregudes.</p> <p> Dos exemples que podrien estar en el camí de la construcció d'una ideologia que poguera generar un pensament alternatiu serien la Fundació Nexe i Valencians pel Canvi. La primera ja porta una sèrie de publicacions. Anàlisis fetes amb calma sobre diferents problemàtiques de la nostra societat. Per poder considerar a aquesta fundació un prototip de <i>think tank</i> caldria que tinguera una tasca més organitzada (un pla de periodicitat de publicacions, grups de treballs, etc.). El seu finançament mitjançant <i>verkamis</i> és una forma nova i, per ara, d'èxit de portar a terme la seua activitat. L'altre projecte, Valencians pel Canvi, ha de decidir què vol ser. Podria ser un <i>think tank</i>, perfectament. Té les persones per poder portar endavant la tasca. Tanmateix, els manca allò que sí posseeix la Fundació Nexe una organització més avançada amb recursos, una seu i capital per publicacions. Òbviament, Valencians pel Canvi, a conseqüència dels membres que té, compta amb altres recursos potents les experiències de col·laboració amb l'editorial PUV on ja han fet diferents publicacions. En qualsevol cas els dos comparteixen una característica que els allunya de poder treballar com t<i>hink tank</i>s que puguen generar un pensament global i amenaçador per al pensament dominant: els dos agrupen a membres de forma quasi gremial. La Fundació Nexe nous especialistes i Valencians pel Canvi professors d'universitat.</p> <p> Que l'esquerra nacionalista valenciana haja travessat tot un camí pel desert sense més contingut polític que el “No, no al PP” ha estat una desgràcia. Una desgràcia que ha portat a un govern, tant llarg com la nit, d'aquest partit polític. Massa voltes s'ha anat a remolc del que el PP feia, sense una estratègia clara i diferenciada. Actualment, ja no només tenim la necessitat, sinó, també, la responsabilitat (per allò que puga passar la primavera de l'any 2015), de construir aquests tipus d'espais perquè la pudor del PP a la nostra terra ja és irrespirable. Totes les forces polítiques, sindicals i socials del País han d'estar a l'altura del moment que ens toca viure. Per primera volta en dos dècades les enquestes donen per derrotat al Partit Popular, tot i conservar la majoria relativa. No ens enganyem, s'han derrotat a soles (Gürtel, Calatrava, Brugal… la llista és eterna). La tasca dels que hem estat dissidents durant dècades és construir (<i>imaginar</i>, recordant al Fuster) un altre model productiu i un País ven diferent al del PP.</p> <p> Ara la societat mobilitzada del País Valencià s'ha de plantejar com vol governar(-se), si es donara el cas. Perquè es done o no es done, cal tindre un pla. Un pla i un programa seriosos. Entendre com està la situació i plantejar solucions de fons. Per a aquesta tasca cal una vegada més quelcom molt bàsic: un programa. Una ideologia (plasmada en un programa no electoral sinó d'acció) que ha de ser construïda entre tothom per responsabilitat, per la responsabilitat que el poble valencià pot atorgar-los. En la construcció d'aquest pensament haurà d'estar implicada tota la societat valenciana que desitge un canvi i especialment, com sempre, els que es dediquen a tasques intel·lectuals. La gent que es dedica a pensar, que han llegit molt i que tenen moltes idees. No mai des d'un punt de vista elitista, però sí des d'un ben clar: per a que arribe el canvi necessitarem el treball de tothom cadascú en la seua especialitat.</p> <p> A més, una altra cosa bàsica per aquest País és lligar aquesta reflexió necessària a una pràctica tangible. Aquestes persones que es dediquen a generar pensament han de baixar al carrer i constatar les tesis produïdes amb el poble. Del contrari cada volta una cosa i l'altra estaran més lluny. Aquesta forma de treball, aquest recórrer el País, és quelcom que Fuster va fer fins pràcticament el final de la seua vida (des de la dècada de 1960 a la de 1980, com a poc). Cal entendre que si els pensadors del moment van acabar per deixar el carrer és, en bona mesura, per l'estratègia de crispació que es va generar des de Reyna i acòlits. I ara, toca recuperar aquella forma de treballar. Perquè els que sí comproven dia a dia l'acurat de les seues tesis són el PP i FAES. Hem de ser conscients que sense combinar pensament i carrer per part de tothom aquest País no el podrem recuperar mai.</p> <p> En aquest punt, com en tantes coses, ens podria guiar Vicent Andrés Estellés:</p> <p style="margin-left: 40px;"> Argumentava cadascun<br /> des d'un principi principal:<br /> nit i dia cal treballar<br /> i perseverar pel país.<br /> Tothom disposa d'un mitjà,<br /> d'una eina, d'una ferramenta:<br /> els notaris, els enginyers,<br /> els metges, els advocats, les<br /> necessàries gents del poble. [...]</p> <p style="margin-left: 40px;"> El frare ens escoltava en silenci;<br /> va dir les darreres paraules:<br /> «allò cert és que el país creix».</p> <p style="margin-left: 40px;"> Allò cert és que el país creix.</p> <p> En conclusió, haurà de ser la societat civil valenciana la que s'organitze. S'ha de crear una xarxa necessària per aquests fins. Les entitats que tenen capacitat per fer-ho hauran de portar el projecte endavant i des d'allò que isca començar a construir ideologia. Una vegada es cree quelcom semblant, que ja seria moltíssim, podrem criticar la seua producció posterior, però existirà. i estarà feta des de fora dels grans nuclis habituals. Aquest País té un retard massa gran en la producció de pensament crític. Endavant, tothom plegat: mans a la feina.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/410 http://www.fundacionexe.org/web/article/410 'El valor de la constància', de Ramon Aznar i Garcia </ br><p> La valenciana és l'única comunitat autònoma amb un dret civil propi a la qual se li aplica, des de l'any 1707, el dret civil castellà. Aquesta situació cal atribuir-li-la a Felip d'Anjou, el rei que no va jurar els Furs de València, el monarca que no va voler pactar. Aquell acord inexistent haguera pogut explicitar l'intercanvi dels béns político-constitucionals més preuats: la fidelitat del regne i el respecte del rei. Però no va ser així. Després d'Almansa, l'al·lusió a la infidelitat dels valencians va propiciar un diagnòstic amplament compartit. I és que per a les elits valencianes del moment la decisió d'abolir els Furs fou desproporcionada i discriminatòria.</p> <p> El comportament del Regne de València durant la Guerra de Successió fou equivalent al d'Aragó, Catalunya i Mallorca. No obstant, els aragonesos van recuperar el seu dret civil als pocs anys; els catalans i mallorquins no el van perdre; mentre que els valencians mai no el tornaren a tindre. Per què? Un consolidat corrent historiogràfic, amb fortes connotacions centralistes, ha volgut explicar aquesta situació a partir del suposat desinterés valencià. Des d'aquesta òptica, el poble valencià seria l'únic responsable de la pèrdua i posterior falta de recuperació d'aquell ordenament jurídic. Ara bé, les recents investigacions desenvolupades en l'àmbit de la història del dret estan demostrant tot el contrari.</p> <p> Al llarg del segle XVIII, els canonges de la catedral i els regidors de València van enviar a la cort més de deu sol·licituds de restitució del dret civil propi. També Gregori i Joan Antoni Maians o Vicent Branchat van defensar aquella causa. Més tard, durant la crisi constitucional provocada per la invasió napoleònica, Bertomeu Ribelles i Francesc Xavier Borrull van reivindicar el valor de la constitució històrica valenciana, del seu pactisme i de les seues particularitats jurídiques. Cap dels dos va tindre èxit en les seues demandes. Ni la Constitució de Cadis, ni el retorn de l'antic règim van alterar, en res, el greuge comparatiu que patien els valencians.</p> <p> En consonància amb la renovada hegemonia cultural francesa, el liberalisme decimonònic va imposar, com abans ho havia fet l'absolutisme, una visió centralista de l'Estat. Desapareixien així els darrers vestigis de la normativa foral i es posava en marxa la divisió provincial ―<em>divide et impera</em>―. El xativí Vicent Boix, amb romàntica enyorança, es recordava, en 1855, de les antigues llibertats perdudes. Ell va ser el punt de connexió amb la generació posterior: la de la Renaixença. Teodor Llorente i Constantí Llombart, amb moltes cauteles, posaren en marxa Lo Rat Penat, al caliu del qual fou possible l'eclosió d'un primerenc sentiment regional.</p> <p> Després de la desfeta de Cuba i en consonància amb els anhels regeneracionistes, el canonge Roc Chabàs publicava, en 1902, el primer estudi modern dedicat al dret foral valencià. Per aquells anys, sorgia també el valencianisme polític i, amb ell, un projecte de constitució estatal (1904), una assemblea regional (1907) i una declaració valencianista (1918). La voluntat de recuperar el dret propi va ser una de les aspiracions d'aquell moviment, minoritari socialment però vigorós en el plànol de la reflexió. Posteriorment, amb la proclamació de la II República, quatre avantprojectes i projectes d'estatut d'autonomia ―Ajuntament de València, CNT, Esquerra Valenciana i Unió Republicana― van reconéixer la competència legislativa valenciana en matèria de dret civil.</p> <p> Amb la desaparició del Franquisme, la Transició democràtica va coincidir amb les turbulències ideològiques provocades pel neoconservadorisme. En la segona meitat dels setanta, l'ideal emancipador que havien representat líders com Mandela, Luther King o Roncalli cedia el seu espai en favor de l'accent identitari defensat per Khomeini, Reagan, Thatcher o Wojtyla. També a València s'oposaren dues concepcions del nostre ser col·lectiu: la modernitat del país o la tradició del regne. Les contribucions de personatges com Fuster i Albinyana, o Casp i Lizondo adquireixen la seua significació més completa en aquell context global. La Postmodernitat havia fet acte de presència entre el Sénia i el Segura.</p> <p> Els tres projectes d'estatut (1975, 1976 i 1978), així com el text definitivament promulgat (1982), coincidiren en el reconeixement de la competència legislativa en matèria de dret civil valencià. La reivindicació, que s'havia mantingut viva des de l'endemà de l'abolició dels Furs, semblava acomplida. Però la il·lusió ben prompte es va manifestar il·lusòria: la primera llei dictada en desenvolupament de la competència ―la llei d'arrendaments històrics― va ser immediatament impugnada davant el Tribunal Constitucional per l'advocacia de l'Estat. Uns anys després, la sentència 121/1992 va deixar sense contingut la competència estatutària. La interpretació que s'imposava reduïa el dret civil valencià a les improbables restes jurídiques de tres segles de continuades prohibicions.</p> <p> La promulgació, en 2006, del vigent estatut d'autonomia no ha aconseguit desbloquejar la situació. I així tres de les quatre lleis aprovades en aplicació de les previsions estatutàries ―règim econòmic matrimonial, custòdia compartida i unions de fet― han estat també impugnades. De moment, s'imposa hegemònica la tesi minimalista. Així les coses, es pot avançar poc. Ara bé, a pesar dels revessos, per què ens hauríem de resignar els valencians?</p> <p> Durant quatre dècades, una determinada combinació de forces polítiques ha propiciat el vigent equilibri constitucional. No obstant, a l'horitzó sembla albirar-se una Segona Transició, la qual pot resultar una ocasió òptima per tal de superar les carències actuals. Una democràcia de més qualitat en termes de pluralisme, ètica i transparència és reclamada amb insistència creixent. Des d'aquestes coordenades, la Constitució Espanyola hauria d'esdevindre un instrument reparador, que contribuïra imaginativament a sanar les ferides del passat i encarar el futur amb intel·ligència. La superació dels vells esquemes de Realpolitik, amb la seua càrrega violenta i de tacticisme cínic, s'imposa. No solament la força és mereixedora de respecte; també ho és la fragilitat. Precisament per això, seria bo que la Constitució fóra percebuda com un espai d'interpretació empàtica de les reivindicacions dels qui es caracteritzen per la seua fràgil singularitat, com ara, nosaltres els valencians.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/409 http://www.fundacionexe.org/web/article/409 El defecte de parlar valencià Nathalie Torres</ br><p> Quan l’exconseller Font de Mora regnava a Campanar, la comunitat educativa es feia creus dia sí dia també. Que si la vista de les criatures en perill per culpa dels ordinadors de Zapatero; que si el xinés mandarí que havien d’aprendre els escolars valencians, perquè en un tres i no res seria la interlingua del món planetari i els nostres xiquets serien els primers a parlar la llengua de Confuci; que si l’Educació per a la Ciutadania en anglés, perquè a visió cosmopolita no em guanya ni el <i>Tirant lo Blanch</i>... El regne de taifes de Font de Mora (2004-2011) va arribar a projectar una ombra tan allargada sobre l’ensenyament que docents, pares i criatures van viure huit anys amb l’ai al cor. El final de la festa del seu període com a conseller d’Educació fou una manifestació multitudinària que omplí els carrers de la Ciutat de València en contra del seu model educatiu plurilingüe, a raó d’un terç per al valencià; un terç per al castellà i un màxim del 33% per a l’anglés, en un hipotètic repartiment d’assignatures entre les tres possibles llengües vehiculars.</p> <p> Vist amb perspectiva, el conseller forense sembla ara un d’aquells còmics que comencen a trencar la mà en Paramount Comedy abans de fer el salt a la pantalla gran. Perquè la seua successora en el càrrec ha reduït la política educativa del vila-realenc a una broma innocent. Ah, quins temps aquells en què Font de Mora ens animava a convocar-hi manifestacions! ―deuen pensar ara fins i tot els sancionats per posar-lo cap per avall com a Felip V. En efecte, l’arribada de l’exalcaldessa de Torrent, María José Català, a la Conselleria d’Educació ha provocat tal quantitat de terrabastalls en l’escola pública i el món de la romanística que, cada vegada que agafa el bolígraf per a signar una ordre, els mestres i els filòlegs es posen a tremolar.</p> <p> Quan María José Català Verdet (Torrent, 1981) aconseguí la primera majoria absoluta per al PP a Torrent (feu tradicionalment socialista), els dirigents populars li posaren la catifa roja per a una carrera política meteòrica que ha conegut ja tres dels quatre escenaris possibles: l’alcaldia d’una gran ciutat (2007-2011), el Congrés dels Diputats (2008) i les Corts valencianes <span style="white-space: nowrap;">(2011-).</span> En la campanya electoral que la duria al palau de Benicarló, la que pareixia una de les cares més <i>amables</i> de la dreta autòctona, féu una declaració que esdevindria, poc després, el fonament de la seua política educativa i lingüística. La torrentina es va disculpar en un míting per parlar valencià, al qual se’n passava espontàniament perquè «es mi lengua materna y tengo ese defecto».</p> <p> Els defectes cal eliminar-los de soca-rel si no volem que es manifesten sobtadament, i la consellera Català ha anat per feina: fent desaparéixer 155 línies en valencià del mapa escolar evitarem que en el futur les criatures hagen de demanar disculpes per parlar valencià! Amb l’etiqueta <i>arranjament escolar</i>, la Conselleria d’Educació ha obert el termini d’admissió de matrícula alhora que elimina unitats i línies en valencià per al curs 2014-2015, en una vulneració flagrant de dos drets fonamentals dels ciutadans: el que tenen les famílies a escollir programa educatiu per als seus fills i el que tenim els valencians a rebre l’ensenyament <i>en</i> i <i>del</i> valencià (art. 6.2, Llei 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de l’Estatut d’Autonomia).</p> <p> La reacció de la comunitat educativa a la destrucció massiva ha sigut contundent: les concentracions i pernoctacions als mateixos centres escolars; les caminades en defensa de l’escola pública i en valencià i el recurs contenciós administratiu presentat per Escola Valenciana al TSJCV en què demana la suspensió cautelar de la mesura són bones mostres de l’oposició generalitzada. Pel que fa al recurs d’Escola Valenciana, en el supòsit que la sentència hi fóra favorable, la Conselleria tindria l’obligació de tornar a posar en marxa el procés d’admissió de matrícula en vora 100 localitats valencianes. Un despropòsit més en el prolífic currículum judicial de les institucions valencianes governades pel Partit Popular.</p> <p> Mentre la justícia discerneix la legalitat de la mesura, la gota malaia de l’autoodi va fent forat: com a representant pública, les disculpes de la consellera per la seua <i>tara lingüística</i> no són gens edificants. Ben al contrari, fan més contundents encara les postures d’aquells que s’escuden en un folklorisme ranci i carrincló per a no mostrar obertament el seu castellanisme assetjant i uniformista.</p> <p> Un 0 per a María José Català Verdet, consellera valenciana d’Educació, per anar en la direcció contrària a la demanda social d’una escola pública en valencià, de qualitat i integradora. I un 10 per a María José Català Verdet, deixebla del ministre espanyol del ram, que va sintetitzar la política educativa pel Govern d’Espanya ―<i>inspirada</i> per la FAES per als territoris amb llengua pròpia― amb aquelles declaracions tan explícites en què afirmava la voluntat «de españolizar a los alumnos catalanes».</p> <p> Les propostes lingüicides de Font de Mora i les accions efectives de la seua companya de partit pareixen formar part d’una cursa de barbaritats ―<i>a vore qui guanya!</i>― en què la comparança irònica passa de ser un recurs literari a esdevindre una mesura higiènica que ens ajuda a sobreposar-nos de tanta canallada.</p> <p> Esperem que al maig de 2015 la ciutadania valenciana expresse amb contundència que ja en té prou. ¿O és que no en tenim ja prou?</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/408 http://www.fundacionexe.org/web/article/408 La prova de foc seran les europees Amadeu Mezquida</ br><p> El 25 de maig seran les eleccions al Parlament Europeu. Normalment les eleccions europees passen sense pena ni glòria, són considerades tant pels partits polítics com per la ciutadania unes eleccions de segon ordre. L’abstenció sempre és més alta i la despesa i l’esforç que fan els partits en la campanya electoral és inferior a les que dediquen a municipals, autonòmiques o generals. Europa és un àmbit que fins ara havia quedat llunyà. Fins ara, dic. Perquè des de la darrera contesa electoral el 2009, moltes coses han canviat respecte a la percepció del pes que té la Unió Europea en les decisions que ens afecten en el dia a dia com a ciutadans.</p> <p> Europa ha passat de ser eixe àmbit en el qual la gent no sabia ben bé què es feia i per a què servia a ser l’origen de tots els mals, el lloc d’on vénen totes les directrius i polítiques que han fet caure el benestar, la riquesa i la qualitat de vida dels ciutadans del sud d’Europa a nivells que sols els més majors recorden. Tot això personificat en «la Merkel» i «la Troika», la malvada deessa euro-alemanya i la seua satànica trinitat que han esdevingut l’assot del ciutadà del carrer i les classes mitjanes en uns territoris ―com el valencià o l’espanyol― on les taxes d’atur baten rècords a escala planetària i els impostos que es paguen van, en primer lloc, a retornar els interessos d’un deute que <i>ha venido y nadie sabe como ha sido</i>.</p> <p> Els grans partits, com és habitual, enfoquen aquesta nova contesa electoral sense actuar d'acord amb el «nou estat de coses», així doncs opten ―com sempre― per campanyes de baixa intensitat, candidats a jubilar sense cap atractiu ni carisma i un discurs buit de contingut centrat en el discurs de la por i el «<a href="http://www.elmundo.es/espana/2014/04/01/533aa307268e3e7a2a8b4576.html">i tu més</a>» (com ja feien <a href="https://www.youtube.com/watch?v=i-fol3wgExQ">fa 5 anys</a>).</p> <p> <strong>La prova de foc del bipartidisme</strong></p> <p> Però, malgrat que els grans partits vulguen donar aquesta aparença de normalitat i es dediquen a fer crides a votar o PP o PSOE «<a href="http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-noche-en-24-horas/noche-24-horas-21-04-14/2522929/">porque son los que están preparados para gobernar</a>» (Ramón Jáuregui número dos del PSOE al Parlament Europeu), la intenció de la ciutadania sembla que va per uns altres camins. Ens ho diuen els successius baròmetres del CIS i ho analitzen també alguns <a href="http://www.lapaginadefinitiva.com/2014/04/24/se-van-a-hostiar/">blogs</a> i experts diversos: aquestes europees podrien acabar sent la tomba del bipartidisme. Un bipartidisme que, com ja vaig anunciar fa poc més d’un any en aquesta mateixa tribuna, <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/292">està tocat de mort</a>, no perquè PP i PSOE vagen a desaparèixer en els confins de les enquestes electorals sinó perquè el model camina decididament cap al pluripartidisme i perquè els partits emergents vénen amb la reforma del sistema electoral davall del braç.</p> <p> ¿Però en què es basen per a dir que les europees poden ser la tomba ―o el tomb― del bipartidisme? En la intenció ciutadana. O dit d’una altra manera: la intenció directa de vot. La intenció directa de vot per als dos grans partits no ha deixat de caure en els baròmetres del CIS des del 2012. Això significa que, abans de cuinar les dades, quan al ciutadà se li pregunta directament a quina formació política votarà, cada vegada menys gent contesta: PP o PSOE. Això no evita que puga existir una gran bossa de vot ocult, gent que en ser preguntada s’avergonyeix de dir què votarà i opta per dir que no ho sap o que no anirà a votar. En qualsevol cas la gràfica és demolidora:</p> <p> <img alt="" src="/uploads/intenciodirectavot.png" style="width: 439px; height: 267px;" /></p> <p> Font: CIS</p> <p> En el cas del PP, la caiguda és realment espectacular, d’un 30% d’intenció directa de vot cau a un 10% en dos anys. Amb una davallada tan forta i uns resultats com aquests, la incertesa es dispara de cara a les eleccions del dia 25.</p> <p> <strong>Unes eleccions que propicien la sorpresa</strong></p> <p> A diferència del que podria semblar, el vot directe que fuig del PP i del PSOE no cau en mans dels partits tradicionals minoritaris ―almenys, no tot―, sinó que se'n va a un espai que podríem catalogar de «vot orfe», que seria el resultat de sumar l’abstenció, els vots en blanc i nuls i la gent que respon que no sap a qui votar.</p> <p> Si comparem l’evolució en les enquestes del CIS de la intenció de vot a PP i PSOE i la del vot orfe ens adonarem del grau d’incertesa a què està sotmés el panorama polític espanyol.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/intenciodirectavotorfe.png" style="width: 439px; height: 267px;" /></p> <p> Font: CIS</p> <p> Amb una «orfandat de vot» que aplega al 54 % i un vot fidel al bipartidisme sota mínims, el marge per a una possible sorpresa electoral és molt gran pel possible creixement d’opcions alternatives que les enquestes no contemplen o que infrarepresenten (no debades assistim a una explosió de formacions noves que pretenen pescar part d’eixe vot orfe: VOX, Ciudadanos, Podemos, RED...).</p> <p> Cal, a més a més, tindre en compte que, a diferència del que passa amb el sistema electoral per al cas espanyol o valencià, el sistema electoral a les eleccions europees ofereix elements que reforcen que aquesta sorpresa siga encara més possible. Parlem per a Europa d’un sistema proporcional, de circumscripció única i sense barrera legal electoral, és a dir, un sistema que desincentiva el vot útil i que no té efectes majoritaris en la traducció dels vots a escons.</p> <p> <strong>La prova de foc de l’esquerra</strong></p> <p> Les dades ens diuen que el gruix de votants orfes s’aglutina ideològicament al voltant del <a href="http://www.lapaginadefinitiva.com/2014/04/28/el-centro-para-el-que-se-lo-curre/">centre ideològic</a>. Seria per tant lògic pensar que són els partits més moderats els que tenen més possibilitats de fer forat en eixe espai. No obstant això, si ens centrem ja en el País Valencià, podem veure com el desgast del bipartidisme està beneficiant sobretot l’esquerra. El 2007 (abans de la crisi) l’esquerra, agrupada sota el paraigua del primer Compromís (Compromís pel País Valencià) obtenia un 8% dels vots; el 2011 Esquerra Unida i la coalició Compromís obtenien ―presentant-se per separat― un 13,4% dels vots; hui <a href="http://www.cadenaser.com/espana/articulo/valencianos-prefieren-gobierno-tripartito-continuidad-pp/csrcsrpor/20140326csrcsrnac_4/Tes">les enquestes</a> parlen d’un 27% que s’emportarien aquestes dues formacions.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/votesquerraPV1.png" style="width: 440px; height: 288px;" /></p> <p> Font: Arxiu Històric Electoral / Cadena Ser</p> <p> En el conjunt de l’Estat espanyol es podria donar un efecte similar donat que IU està a l’alça; sols caldria que alguna o algunes formacions foren capaces d’arreplegar eixe vot orfe i escorar-lo cap a l’esquerra. ¿Podrà l’esquerra arrossegar una part substancial d’eixe vot orfe? ¿De què depén? A falta d’estudis que ho corroboren ja fa temps que sembla evident que ha aparegut un nou eix més enllà de l’eix esquerra-dreta en l’imaginari col·lectiu de la ciutadania: l’eix del sistema-antisistema, dalt-baix o manteniment de l’<i>statu quo</i>-regeneració. En aquest eix l’esquerra alternativa sap moure’s millor que la dreta alternativa, sobretot per la seua presència en la societat civil i al carrer i també perquè ha estat capaç de generar un discurs proper a les necessitats i expectatives de la ciutadania més afectada per la crisi.</p> <p> En aquest sentit es pot extraure també una lectura interessant de tot plegat: el mite de la unitat de l’esquerra seria fals. Les dades demostren el contrari. L’esquerra tradicional (IU-EU) no es veu perjudicada per la irrupció de partits de l’esquerra transformadora (tampoc les enquestes de les europees parlen en aquesta direcció), més aviat creix, com també creix l’espai de l’esquerra transformadora.</p> <p> En resum, i si haguérem de posar-ho en titulars:</p> <ul> <li> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.35cm"> El bipartidisme se la juga en unes europees d’incertesa màxima que poden suposar un precedent per al 2015.</p> </li> <li> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.35cm"> Més de la meitat del cens electoral espanyol està «en l’aire».</p> </li> <li> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.35cm"> La situació pot beneficiar a una esquerra millor connectada amb el carrer que no necessitaria unir-se per a créixer sinó tot el contrari.</p> </li> </ul> <p> La prova de foc, el 25 de maig.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/407 http://www.fundacionexe.org/web/article/407 L'or dels valencians arriba a València </ br><p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/05/ordelsvalencians.png" style="width: 470px; height: 174px;" /></p> <p> L’<strong>ACV Tirant lo Blanc</strong> portarà a la Ciutat de València, l’exposició <a href="http://ordelsvalencians.com/"><strong>“L’or dels valencians”</strong></a> dedicada al finançament. Serà la primera vegada que el cap i casal acollirà aquesta iniciativa de l’associació <strong>L’Ullal Cultural</strong> que ha comptat amb el suport de nombroses persones en una campanya de micromecenatge i tindrà lloc a l’<strong>Octubre CCC</strong> de València <strong>entre el 27 de maig i el 2 de juny</strong>.</p> <p> "L’or dels valencians" és una exposició pedagògica que pretén donar a conéixer la pèrdua sistemàtica i injusta dels recursos econòmics als quals tenim dret els valencians com a ciutadans de l’estat espanyol. Un espoli que els diferents governs centrals ens han “aplicat” durant la democràcia i que els valencians hem de conéixer.</p> <p> Les dades s’intenten exposar des d’un punt de vista neutre que permeta arribar sense prejudicis a la major quantitat de població possible per a donar a conéixer una situació perjudicial per als valencians i que pocs coneixen. L’exposició utilitzarà diversos panells amb molt poc de text i molta infografía, amb comparacions gràfiques que obliguen a reflexionar i traure conclusions davant la contundència de les dades que mostrem. Incidim especialment en un tracte injust que, en molts casos, beneficia territoris més rics que, no només no són espoliats, sinó que també reben diners de l’estat incomplint l’equilibri que clarament indica la Constitució.</p> <p> Per a inaugurar l’exposició, l’ACV Tirant lo Blanc organitza una visita guiada pels promotors i amb l’assistència d’experts en finançament que col·laboraran per a ampliar al públic visitant les dades dels diferents panells. L’acte tindrà lloc el pròxim <strong>dimarts 27 de maig a les 19.30 hores.</strong></p> <p> <strong>Esdeveniment a Facebook: </strong><a href="https://www.facebook.com/events/657558287644087/?fref=ts">https://www.facebook.com/events/657558287644087/?fref=ts</a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/406 http://www.fundacionexe.org/web/article/406 Vila-real acollirà una presentació del #Demos5 "El darrer cicle immobiliari al País Valencià" </ br><p> El pròxim dijous 10 d'abril, a partir de les 19 hores tindrà lloc a Vila-real una presentació del quadern <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/391">#Demos5 "El darrer cicle immobiliari al País Valencià. O la gestió de la misèria"</a> de <strong>Josep Lluís Miralles. </strong></p> <p> La presentació, que tindrà lloc a la La Casa dels Mundina (Carrer Major, 38 de Vila-real) estarà organitzada per la <strong>Fundación FYDU,</strong> en col·laboració amb l'<strong>Ajuntament de Vila-real </strong>i la <strong>Fundació Nexe</strong>, editora dels Quaderns #Demos. En ella intervindrà el director del Departament d'Urbanisme de la UPV i autor del llibre, <strong>Josep Lluís Miralles.</strong> Al finalitzar l'acte es servirà un ví d'honor.</p> <p> <strong style="color: rgb(68, 68, 68); font-family: 'Open Sans', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 24px;"><a data-mce-href="http://www.fundacionexe.org/web/article/391" href="http://www.fundacionexe.org/web/article/391" style="color: rgb(33, 117, 155); outline: none;" target="_blank">Podeu consultar el #demos5 en PDF o adquirir exemplars en paper des  d'aci.</a></strong></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/405 http://www.fundacionexe.org/web/article/405 Alberto serà! Nathalie Torres</ br><p> Als populars ―tant se val que siguen de Benissanó com de Jaén― les enquestes no els proven, no les digereixen gens bé. Bo, caldria explicitar quina mena d’enquestes: concretament les que <i>ja no cuinen ells</i>. Les xifres, els percentatges, els resultats i les interpretacions de tot plegat forma una bola que no va ni amunt ni avall i que els obliga a estossegar com si se n’haguera anat pel vedat.</p> <p> Sobre l’enquesta d’intenció de vot realitzada per la Candena Ser (metodologia, univers i marge d’errors a banda, sobre els quals ja ha parlat tan encertadament <a href="http://www.cerclegerrymandering.cat/10-titulars-enquesta-pais-valencia/">Carlos Villodres</a>), el secretari general del Partido Popular de la Comunidad Valenciana, Serafín Castellano, diu que encara queda molt de temps d’ací a les eleccions de 2015 (un any i tres setmanes si no hi ha un canvi de calendari i tornem al julià) i que els electors sabran valorar els esforços del PPCV per eixir de la crisi, cosa que ja està passant encara que ells no ho hagen notat (sol passar que la ciutadania és de <i>poc notar</i>!). Per tant, en la versió positiva i optimista del titular de Governació, els populars continuen sent els més votats en l’<i>univers valencià</i>. Visca jo! –deu pensar el de Benissanó.</p> <p> Però aquesta es queda en mera indigestió si la comparem amb la reacció que li ha provocat al ministre Montoro l’informe de Càritas sobre la pobresa, on destaquen, especialment, els percentatges referits a la pobresa infantil. L’estudi de l’organització catòlica es basa en dades estadístiques que el ministre rebutja de ple perquè <i>no responen a la realitat</i>, però obvia aclarir que es tracta de xifres extretes d’Eurostat, l’oficina estadística de la Comissió Europea. ¿Què diu l’informe que tant ha incomodat el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques? Que Espanya té la segona taxa més alta de pobresa infantil de la UE, per darrere de Romania i per davant de Bulgària i Grècia. L’argument per a tombar l’informe és que es tracta de mesuraments estadístics. Aleshores, ¿per a què vol el seu govern un Institut Nacional d’Estadística? Potser per a manegar les dades abans de fer-les públiques i que la ministra de Treball puga fer declaracions tan ridícules i ambigües com ara que 400 joves han trobat en l’últim any una <em>oportunitat d’ocupació</em> (¿què vol dir exactament això, que l’han trobada o que no l’han trobada?).</p> <p> Hi ha remeis casolans per a alleujar la dispèpsia, però als líders populars autòctons no sembla que els facen gens de goig. La preferència d’un govern tripartit (Compromís, PSOE i EU) a la continuïtat del PP en la Generalitat (d’acord amb els resultats de l’enquesta de la Ser) ha provocat tal quantitat de flatulències verbals que la capa d’ozó se n’ha ressentit. <i>Tripartito ruina</i> són les dues paraules que les resumeixen. Fa gràcia que els populars valencians utilitzen el substantiu <i>ruïna </i>per a pronosticar una situació que… ja existeix! Mig milió de <b>pobres</b> així ho demostra; un augment de la <b>misèria</b> del 18 % (2008-2011) així ho demostra; un 7,9 % d’índex de <b>pobresa severa</b> així ho demostra. Les recomanacions de l’<a href="http://www.fbbva.es/TLFU/dat/Informe%20FBBVA-IVIE%202013_web.pdf">informe</a> que ofereix aquestes xifres ―elaborat per l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i la Fundació BBVA― delaten el raquitisme de les polítiques socials del Consell. Just en el sentit contrari en què van les seues propostes d’<b>austeritat</b>, cal reforçar els serveis socials; destinar més recursos per a atendre la dependència; incrementar les ajudes a domicili i assegurar la renda garantida de ciutadania ―un dret recollit en l’Estatut que, a més, compta amb llei pròpia (Llei 9/2007, de 12 de març, de la Generalitat, de renda garantida de ciutadania de la Comunitat Valenciana).</p> <p> Castellano, Rus, Bellver…, els capitostos populars s’afanyen a desacreditar una alternativa política a les barbaritats consentides o perpetrades per ells al llarg de dues dècades en què han assolat el país i ens han empobrit; en definitiva, en què ens han <b>arruïnat</b>. Adjudicar a altres el fem que han estat abocant per tot arreu és una immoralitat. Però no podem esperar menys d’uns cadells tan obedients amb l’amo si l’amo és capaç d’esmenar la plana a una organització tan poc sospitosa de radicalisme com Càritas. Entre unes coses i altres, en el debat sobre la reforma del finançament autonòmic Monago ja li ha passat la mà per la cara a Fabra, i ell, per a dissimular i desviar l’atenció ―¿o perquè no dóna més de si?― diu que vol que els ciutadans li diguen <i>Alberto</i>. Doncs, això: <i>Alberto</i> serà!</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/404 http://www.fundacionexe.org/web/article/404 El debat que ve: ¿conselleries, vots o influència? Carlos Villodres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/sanzmorerapuig.jpg" style="width: 440px; height: 293px;" /></p> <p> Totes les <a href="http://www.cerclegerrymandering.cat/10-titulars-enquesta-pais-valencia/">enquestes</a> <a href="http://www.eldiario.es/cv/opinion/breus-apunts-lenquesta-PSOE_6_215988415.html">publicades</a> en els últims mesos apunten a un gran terratrèmol en el mapa polític valencià a partir de les eleccions del 2015, i dibuixen un escenari amb una gran fragmentació parlamentària que requerirà l'acord entre partits per a dur endavant un programa de govern. Els valencians tornem a familiaritzar-nos amb termes com coalicions, pactes o governs multicolors, després de 15 anys marcats per majories absolutes del Partit Popular.</p> <p> Aquest nou escenari obri un interessant debat en el si dels partits que poden jugar un paper important en la conformació d'una nova majoria parlamentària. Les diferents formacions hauran de decidir quin paper jugaran en aquesta nova majoria parlamentària, sempre tenint en compte la posició on els situen els vots de la ciutadania. Es tracta d'un debat que és comú arreu d'Europa, però que en les nostres latituds s'ha vist suplantat per l'avorrida senzillesa de l'hegemonia electoral del PP.</p> <p> Podem diferenciar tres tipus de comportaments dels partits, depenent de quin és el seu objectiu a l'hora de prendre una decisió d'eixes característiques (en una <a href="http://www.politics.ubc.ca/fileadmin/user_upload/poli_sci/Faculty/cutler/Strom_Behavioural_THeory_of_Competitive_Political_Parties_AJPS_1990.pdf">tipologia</a> encetada per K. Strom en 1990).</p> <p> Hi ha, per una banda, els partits que prioritzen l'obtenció de <b>llocs de govern</b> (<i>o</i><i>ffice-seeking parties</i> en la terminologia anglesa). En les negociacions, per tant, donaran més importància a la quantitat de conselleries o llocs de responsabilitat que poden guanyar, així com llocs en el segon escaló del govern. Per posar un exemple, Unió Valenciana en els seus pactes de govern amb el Partit Popular dels anys 90, va prioritzar clarament aquest aspecte.</p> <p> Per altra banda, trobem els partits que prioritzen la capacitat d'<b>influència en les polítiques</b> que duu a terme el govern (<i>p</i><i>olicy-seeking parties</i>). Aquests partits poden decidir quedar fora del govern i apostar per altres vies d'influència com ara pactes puntuals o acords de legislatura. El millor exemple és el paper dels partits d'àmbit no-estatal (CiU, PNB, ERC, etc.) en el Congrés dels diputats de Madrid. No tenien cap intenció d'entrar en el govern, sinó d'obtindre unes certes polítiques a canvi del suport al govern de torn.</p> <p> Finalment, estan els partits que s'orienten cap a <b>l'obtenció de vots </b>(<i>v</i><i>ote-seeking parties</i>). Aquests partits prioritzen el resultat electoral de les pròximes eleccions per damunt d'altres consideracions, evitant qualsevol desgast associat a les tasques de govern.</p> <p> La pregunta, per tant, és clara: ¿què prioritzaran les formacions valencianes? Els llocs en el govern, la influència en les polítiques o els vots el 2019? Evidentment els partits poden tindre diferents objectius alhora. També poden pensar que els tres objectius van lligats, tot i que no solen estar-ho.</p> <p> El primer condicionant serà el resultat electoral. Fins ara s'ha assumit que el partit més votat de la nova coalició parlamentària serà qui encapçalarà el govern. Per tant, encara que el partit més votat tinga una orientació cap als vots, haurà d'assumir càrrecs i el desgast que comporte l'acció diària de govern. En cas que siga un partit orientat cap a la influència en les polítiques, ho tindrà fàcil: la presidència de la Generalitat amb el DOCV al seu servei és el millor instrument per a influir en les polítiques del govern valencià.</p> <p> En canvi, la resta de partits de la nova majoria parlamentària, que no podran ocupar la presidència, es veuran davant una disjuntiva: ¿apostaran per entrar al govern o es quedaran fora per donar suport amb major o menor intensitat? Arribats al moment de la negociació, el partit que encapçale el govern intentarà obtindre l'estabilitat més gran possible i compartir el desgast del govern amb altres formacions. A més, amb l'entrada en el govern d'altres partits la formació majoritària podrà negociar un intercanvi de càrrecs per polítiques: això vol dir que l'opció que entre en el govern difuminarà la seua aposta programàtica a canvi d'una major quota de poder en el govern. Per la seua part, els diferents partits intentaran aconseguir el seu objectiu minimitzant al màxim el desgast de cara a pròximes conteses electorals.</p> <p> Arribats a aquest punt, cal deixar clar que els partits o formacions no són ens monolítics. Pot existir una disparitat d'objectius en el si de l'organització. Generalment es dóna el cas que la direcció dels partits és més procliu a estratègies de càrrecs, mentre que les bases es troben més còmodes en una estratègia que pose per damunt la consecució d'objectius programàtics. Per tant, una derivada del debat que plantegem és <i>qui</i> prendrà la decisió en el si de les diferents formacions polítiques. ¿Serà una decisió presa únicament per la cúpula? ¿Serà una decisió en què es done un cert paper a la participació de la militància?</p> <p> Sense dubte, un debat que anirà cobrant força a mesura que s'acosten les eleccions i que cristal·litzen les opcions de canvi a la Generalitat. ¿Conselleries, vots o influència? <i>That is the question. </i></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/403 http://www.fundacionexe.org/web/article/403 ¿Valencianista, tu? Vicent Baydal</ br><p> Hi havia un temps, no massa llunyà, en què dir-se «valencianista» era mal vist dins del nacionalisme valencià: «¿Valencianista, tu? ¿Del Blavència Club de Futbol?», et podien arribar a preguntar sense astorar-se. Havent-se decantat teòricament per construir els Països Catalans i recuperar una pretesa unitat nacional catalana primigènia, els veritables nacionalistes valencians cediren el camp simbòlic del «valencianisme» a l’espanyolisme regionalista, aquell que, omplint-se la boca de valenciania, se sotmetia a les ordres de Madrid, aprofundia la provincialització identitària, interrompia la transmissió generacional del valencià i únicament centrava els seus esforços a evitar un imaginari perill català. El seu era un valencianisme que casava molt bé amb la definició exclusivament folklòrica que encara en fa el diccionari de la Real Academia Española: «amor o apego a las cosas características o típicas de Valencia».</p> <p> Afortunadament, en la darrera dècada les coses han canviat de manera considerable. Els valencianistes ja no som únicament els aficionats al València C.F., sinó també els que pertanyem al «moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura», tal com acaba de definir «valencianisme» el flamant diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mateixa existència d’esta institució des de fa 15 anys és també un símbol de la centralitat que ha adquirit el marc valencià en les qüestions relatives a la nostra identitat. Si per a la institució normativa espanyola els valencianistes no som més que una particularitat accidental, afectiva, per a la valenciana som tot un moviment de caràcter ideològic, polític i cultural. És la gran diferència entre comptar amb institucions pròpies i no fer-ho: que fins i tot la definició dels mots pot ajustar-se amb major precisió a la realitat social nostrada.</p> <p> El mateix passa amb la paraula «nacionalisme», que la RAE connota subjectivament amb finalitats dubtoses, «ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas», mentre que és definida de manera impecablement objectiva per l’AVL: «ideologia i moviment polític que es basa en la presa de consciència d'una comunitat de formar una nació i que reivindica el dret de constituir-se en un Estat independent». Eixe és precisament l’objectiu de qualsevol nacionalisme sense estat del món: reivindicar l’autodeterminació d’un determinat poble que és considerat una nació, com així ho fan el nacionalisme basc, català, escocés, flamenc, etc. L’horitzó final del nacionalisme valencià, si més no en la seua definició lingüística estricta, no pot ser un altre: considerar els valencians una comunitat nacional i reclamar un Estat per a ells. És, evidentment, una forma de dur el «valencianisme» fins a les darreres conseqüències: en el món en què vivim tindre un Estat propi seria la millor manera de «reivindicar els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura».</p> <p> Per això, quan em pregunten si sóc «valencianista» responc que «sí, i ben orgullós». Per això, quan em pregunten si sóc «nacionalista valencià» responc que «sí, i ben orgullós». Trobe que és la millor manera d’estimar els valencians i la llengua i la cultura valencianes, i vetlar pel seu futur, molt més enllà dels amors superficials, efímers i folklòrics d’aquells que durant molt de temps s’han dit «valencianistes», però en realitat no ho eren. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/402 http://www.fundacionexe.org/web/article/402 Participa en el Verkami per a fer possible el #demos6: La ciutat construïda </ br><p> La <strong>Fundació Nexe </strong>vol editar el sisé dels seus quaderns Demos de divulgació. En aquesta ocasió, el <strong>#Demos6 </strong>és un treball multidisciplinari redactat per dos arquitectes (<strong>David Estal</strong> i <strong>Chema Segovia</strong>) i un economista (<strong>Ramon Marrades</strong>) dedicat a l'anàlisi d'un urbanisme participatiu possible.</p> <p> <strong style="color: rgb(68, 68, 68); font-family: 'Open Sans', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 24px;"><a data-mce-href="http://vkm.is/demos6" href="http://vkm.is/demos6" style="color: rgb(33, 117, 155); outline: none;">Accedeix a la campanya en Verkami.</a></strong></p> <p> <a href="http://vkm.is/demos6"><img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/03/verkamidemos6a.png" style="width: 450px; height: 253px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></a></p> <p> <strong>"La ciutat construïda: del pla urbanístic al procés ciutadà. </strong></p> <p> La caducitat social i la insostenibilitat mediambiental d'un model immobiliari expansiu, l'estancament demogràfic i l'escassetat de recursos econòmics són les causes de la creixent atenció en l'espai construït, i en la seva posada en valor per a implementar polítiques urbanes. Les innovacions en aquest àmbit van en la línia de l'aprofitament de recursos existents, l'escala humana i la sostenibilitat econòmica i mediambiental, amb estratègies econòmiques i socials multidisciplinàries, pensaments pro-positius i elements de participació ciutadana.</p> <p> Són polítiques públiques que intenten minimitzar els seus efectes externs negatius i teixir aliances entre agents i individus. Al mateix temps, la planificació urbana tradicional es mostra incapaç d'adaptar-se de manera flexible i resilient als períodes de transitorietat i a les dinàmiques no previstes; el procés apareix així com la ferramenta adequada, per característiques i escala, a l'hora de respondre a les realitats de la ciutat construïda.</p> <p> Aquest #Demos6 vol esdevindre un treball multidisciplinar redactat per dos arquitectes ( David Estal i Chema Segovia ) i un economista ( Ramon Marrades ) dedicat a l'anàlisi d'un urbanisme imperant i l'aposta per un de més participatiu i possible.</p> <p> <strong style="color: rgb(68, 68, 68); font-family: 'Open Sans', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 24px;"><a data-mce-href="http://vkm.is/demos6" href="http://vkm.is/demos6" style="color: rgb(33, 117, 155); outline: none;">Accedeix a la campanya en Verkami.</a></strong></p> <p> <iframe allowfullscreen="" height="281" mozallowfullscreen="" src="//player.vimeo.com/video/62604523" webkitallowfullscreen="" width="500"></iframe></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/401 http://www.fundacionexe.org/web/article/401 Els valencians i el desengany amb Espanya Vicent Flor</ br><p> <img alt="" src="/uploads/anatomia-desengany160.jpg" style="width: 160px; height: 226px; margin: 0px 10px 10px 0px; float: left;" />Germà Bel i Queralt és un analista penetrant de la política i de l’economia espanyoles. Sense exagerar, dels millors, tot i que l’audiència al centre peninsular no li vol prestar l’atenció que es mereix. Us estalviaré el seu extens currículum (podeu llegir-lo complet <a href="http://www.germabel.cat/">al seu web</a>) i ho resumiré amb només tres dades:</p> <p> Primer. És un acadèmic excel·lent. És catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona i autor de nombrosos articles <i>pata negra</i>, els famosos JCR, ben avaluats i fins i tot premiats als Estats Units d’Amèrica.</p> <p> Segon. Entre altres moltes coses, és un dels millors especialistes de l’estat en l’estudi de les infraestructures públiques. Com a exemple, el 2012 publicà, junt amb Daniel Albalete, un llibre en anglés titulat <i>The Economics and Politics of High-Speed Rail</i>, alguna cosa així com «Economia i política del tren d'alta velocitat», que estudia l’alta velocitat ferroviària no sols a Europa, sinó també a Àsia, amb els casos de Japó i la Xina.</p> <p> Tercer. És un científic social amb una gran i merescuda projecció social i política, producte precisament del seu treball intel·lectual i no per unes altres consideracions, com seria el cas, per posar un exemple, del ministre i sociòleg (ai, las!) José Ignacio Wert. Us puc ben assegurar que, intel·lectualment no n’hi ha color, tot i que Wert és més poderós que no Bel. Dissortadament. La política no sempre és l’art de triar els millors. Bé que ho sabem això a la ciutat de València.</p> <p> Bel, doncs, no s’ha limitat als articles academicistes sinó que ha volgut exercir el que, opine jo, és una obligació de qualsevol científic: posar els seus coneixements a disposició de la societat que el remunera i no quedar-se en una torre d’ivori intel·lectual. En aquesta projecció social ha tingut un paper indubtable el seu llibre <i>Espanya, capital París</i>. Aquest és un treball fonamental. Si no l'heu llegit encara, feu-ho. Amb moltes dades concloents demostra com Madrid s’aprofita d’una política radial i antieconòmica de les infraestructures que paguem tots. Madrid, la capital total, guanya. Les perifèries i, en concret, les mediterrànies, perdem.</p> <p> El seu darrer llibre té un títol i un subtítol molt significatius (Bel és bo també a l’hora de triar els títols): <i>Anatomia d’un desengany. La Catalunya que és i l’Espanya que no va poder ser</i>. És, en efecte, una anatomia, una dissecció del desengany. Molts pensaren, amb certa lògica, que l’Espanya democràtica seria diferent de l’Espanya franquista i de l’Espanya de tota la vida, centralista, clientelar i corrupta, i el que Bel ens dissecciona és que no ha estat ben bé així. Ni s’ha incrementat la germanor entre espanyols, ni s’ha recuperat la igualtat cultural ni tampoc l’econòmica entre ciutadans. Contràriament, Espanya ha canviat ben poc i continua sent inhòspita per a nosaltres, els <i>indígenes</i>. En conseqüència, aquella Espanya diferent que tants imaginaven, no va poder ser.</p> <p> Però que ningú es pense que <i>Anatomia d’un desengany</i> només interessarà a aquells que vulguen entendre el procés de desafecció de molts ciutadans de Catalunya envers Espanya. També és un llibre que ens interessa a nosaltres, els valencians. I molt.</p> <p> No sé si és perquè nasqué a Les Cases d’Alcanar, pràcticament a la frontera entre el País Valencià i Catalunya, i estudià a Vinaròs, però Bel tracta els valencians amb un respecte exquisit. De fet, considera que «l’expressió “Països Catalans” és impròpia per manca de fonament històric, social i polític. I, a més, és desafortunada si tenim en compte consideracions de tipus lingüístic i cultural: no conec altres casos en què la coincidència de llengua en diferents territoris generi l’expressió “Països XXXX”. Ben mirat, a Europa només existeixen els Països Baixos. Els temps que corren imposen anar superant les concessions estètiques pròpies de la minoria d’edat; madurar és condició necessària per a la majoria d’edat» (p. 342-343).</p> <p> Potser en aquestes línies vull veure una voluntat de col·laboració, d’igual a igual, entre dues societats que massa sovint s’han girat d’esquena, en contra dels seus propis interessos culturals però també polítics i econòmics. M’agradaria que, intel·lectualment, també s’estretiren els lligams entre científics catalans i valencians per a col·laborar. El seu mestratge ens seria molt útil.</p> <p> <i>Anatomia d’un desengany</i> ens interessa també a nosaltres, els valencians. Per molts motius. Deixeu-me, però, apuntar-ne només dos:</p> <p> En primer lloc, perquè si ajuntem l’anàlisi del que ocorre amb els drets lingüístics a Catalunya amb els del País Valencià, comprovarem les mentides del supremacisme lingüístic del nacionalisme espanyol. De fet, una persona moderada com Bel argumenta en la pàgina 150 que «considero ajustat als fets qualificar de colonial aquest enfocament dels temes lingüístics en el sistema educatiu. I, com a qualsevol sistema cultural colonial, el poder central promou els interessos de la seva cultura i llengua, obviant-ne els dels aborígens de llengües i cultures diferents. Recordeu: unes desenes de famílies a Catalunya mereixen la protecció que es nega a desenes de milers de famílies a la Comunitat Valenciana. L'única diferència: les primeres volen l'escolarització en castellà, i les segones, en valencià».</p> <p> En segon lloc, perquè si els catalans reben per part del govern espanyol un finançament injust, els valencians som, probablement, els campions de la injustícia. Si s’argumenta la solidaritat des del nacionalisme espanyol perquè Catalunya aporte un 3,6% més del seu PIB del que li correspondria (n’aporta un 8,7% i Madrid un 5,8%, 2 punts menys del que li pertocaria), ¿com és possible que, nosaltres, els valencians, que som més pobres que la mitjana espanyola, hàgem d’aportar un 6,4% del nostre PIB, quan, contràriament, n’hauríem de rebre un 2,5%? Tot plegat és un 8,9% del PIB, una barbaritat, una bestiesa.</p> <p> Vull agrair a la Llibreria 3i4 i, en concret, a Núria Cadenas, i a l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, i també a la Fundació Nexe i a l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Vilallonga haver organitzat la presentació d’aquest nou llibre per a poder comptar amb Germà Bel a València, al qual hem d’agrair el seu treball i la seua espenta. En aquests moments de crisi profunda, encara es fan més indispensables persones com ell.</p> <p style="margin-bottom: 0cm"> <i>Aquest text ve del parlament, lleugerament modificat, fet amb motiu de la presentació del llibre de Germà Bel </i>Anatomia d’un desengany<i> a la </i><i>L</i><i>libreria 3i4 de València el 10 de març del 2014.</i></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/400 http://www.fundacionexe.org/web/article/400 Taula redona: El finançament autonòmic. Alternatives des de l’Arc Mediterrani </ br><p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/03/tarjafinan2014.png" style="width: 460px; height: 172px;" /></p> <p> L’<strong>ACV Tirant lo Blanc </strong>i l‘<strong>Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga</strong> organitzen, amb el suport de la Fundació Nexe,  una taula redona per rl dijous 3 d’abril a propòsit del finançament autonòmic.</p> <p> La taula redona, que tindrà lloc a partir de les 19 h a la sala d’actes de l’Octubre CCC de la Ciutat de València, comptarà amb la visió de tres experts en la matèria provinents de Catalunya, Illes Balears i el País Valencià.</p> <p> Així, des de la perspectiva balear intervindrà, <strong>Joan Roselló</strong>, professor de la Universitat de les Illes Balears, i director general de pressupostos del Goven Balear durant els anys 2007-2011. Des de Catalunya, comptarem amb <strong>Montserrat Bassols</strong>, subdirectora general de finançament autonòmic de la Generalitat de Catalunya. I la perspectiva valenciana l’aportarà, <strong>Rafael Beneyto</strong>, analista financer, autor del <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/194">#Demos2 </a>de la Fundació Nexe i membre de la junta directiva de l’Institut Ignasi Villalonga.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/399 http://www.fundacionexe.org/web/article/399 Presentació del #Demos4 "Una nova planta per als valencians" a Castelló </ br><p> El pròxim dijous 20 de març tindrà lloc la presentació del #Demos4 “Una nova planta per als valencians” a Castelló. L’acte tindrà lloc a les 18:30 hores a la Llotja del Cànem del Carrer Cavallers, 1.</p> <p>  </p> <p> <img alt="" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/03/tarjademos4CS.png" style="width: 450px; height: 168px;" /></p> <p>  </p> <p> Junt a l’autor i professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, <strong>Andrés Boix,</strong> intervindrà l’alcalde de Betxí, <strong>Alfred Remolar,</strong> i el soci de l’ACV Tirant lo Blanc, <strong>Raül Burriel</strong>.</p> <p> <span style="color:#ff8c00;"><strong><a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/370"> Podeu  descarregar o adquirir exemplars en paper del #Demos4. des d'ací. </a></strong></span><strong></strong></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/398 http://www.fundacionexe.org/web/article/398 Del manifest per la igualtat a la llei per la desigualtat Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/llei-avortament-440.jpg" style="width: 440px; height: 208px;" /></p> <p> Els primers dies de març la major part de les institucions multipliquen els actes de commemoració del Dia Internacional de la Dona. Cicles de cinema, concursos literaris, xarrades, tallers, exposicions..., i un llarg etcètera d’activitats que aborden la igualtat entre gèneres intenten informar i formar una ciutadania encara verda en la qüestió igualitària. De fet, moltes d’aquestes propostes evidencien la profunda desigualtat entre dones i homes en pràcticament tots els àmbits de la vida, tant en els privats com en els públics, però molt especialment en aquests últims.</p> <p> La societat valenciana, com qualsevol altra societat occidental, presumeix d’haver avançat en el camí de la igualtat de gènere. I tanmateix, qualsevol persona que mire amb una mica de deteniment al seu voltant comprovarà que en les relacions laborals, en el món polític, en l’espai científic o en l’àmbit cultural la dona ocupa només excepcionalment els llocs capdavanters. Continua sent notícia rellevant que una dona assolisca un càrrec directiu en una multinacional, en un organisme internacional, en un centre d’investigació o en una presidència estatal, per posar algun exemple que qualsevol de nosaltres visualitza de seguida, precisament pel seu caràcter excepcional.</p> <p> Enguany, a més, es dóna una d’aquelles contradiccions que posa en relleu l’abisme que impedeix l’equiparació entre tots dos gèneres. Aquests dies previs al Huit de Març en gairebé totes les institucions públiques es llegiran manifestos i s’aprovaran mocions que advoquen per l’eliminació de la desigualtat. Paradoxalment, en aquests mateixos fòrums estan debatent-se propostes per la retirada de l'avantprojecte de Llei orgànica de protecció de la vida del concebut i els drets de la dona embarassada, una reforma de la legislació de l’avortament que el Govern d’Espanya ha dut al Parlament espanyol.</p> <p> Els partits en l’oposició, els col·lectius professionals de la sanitat, les associacions de dones, els sindicats, la ciutadania en general ha manifestat i expressat el seu desacord amb una proposta que, curiosament, no respon a cap demanda ciutadana, a cap clamor social. Més encara: en un informe preliminar elaborat per la vocal del Consell General del Poder Judicial, Pilar Sepúlveda, se sol·licita la retirada del text perquè comporta «un retrocés en l’avanç dels drets i la igualtat de la dona».</p> <p> En efecte, l’avantprojecte aboca la dona a una situació d’extrema vulnerabilitat, tant per la criminalització de l’avortament –amb el més que previsible augment de pràctiques extralegals i perilloses per a la seua vida– com per l’anul·lació de la seua capacitat per a decidir per ella mateixa. El dret a la intimitat, la dignitat, la integritat se’n van en orris en una proposta legislativa que la considera incapaç de discernir el que vol del que no o el que li convé del que no, relegant-la a un estat clarament inferior, de supeditació intel·lectual i moral.</p> <p> Davant d’una decisió tan complexa com deu ser interrompre un embaràs (perquè les raons que hi condueixen poden ser tan diverses com les circumstàncies en què es donen: la formació, la situació econòmica, l’edat, etc.), l’anomenada Llei Gallardón planteja una veritable cursa d’obstacles que discriminen, humilien, subordinen, penalitzen i criminalitzen la dona amb una crueltat que res té a veure amb els efectes benèfics que pretesament persegueix aquesta reforma legislativa.</p> <p> Hui, demà, despús-demà es llegiran arreu de les ciutats i pobles valencians textos que propugnen la igualtat de dones i homes. Qualsevol manifest reivindicatiu en la veu d’una dona que, pocs dies abans o després, haja votat o vote en contra de la retirada d’aquesta llei és una ofensa col·lectiva que no s’hauria de consentir. Les regidores, alcaldesses, diputades i presidentes que donen suport a la reforma del Partit Popular estan soscavant els pilars, encara massa febles, d’una societat igualitària. Més encara: amb la seua actitud, desproveïda de la més mínima empatia, esdevenen còmplices dels qui consideren que les dones no estem facultades per a ser ciutadanes de ple dret.</p> <p> Nathalie Torres Garcia<br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/397 http://www.fundacionexe.org/web/article/397 Les paraules i les coses: província, país i comarca Vicent Baydal</ br><p> <img alt="" src="/uploads/regne-valencia-1607-440.jpg" style="width: 440px; height: 364px;" /></p> <p> Etimològicament, «província» és una paraula lletja: ve del llatí «pro vincere» i designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de «país», en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí «pagus», com «pagés», denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula «comarca», que definia les zones situades al costat de la «marka», un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari.</p> <p> Passa de vegades que el sentit pristí dels mots perdura en els seus matisos i encara hui revela coses. És exactament el que succeeix amb estes tres paraules aplicades al cas dels valencians. Quan el regne de València desaparegué el 1707 com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, esdevingué una província d’Espanya, que posteriorment fou esquarterada en les actuals tres províncies per decisió del Secretari d’Estat Cea Bermúdez el 1833, a l’inici del procés de construcció de l’Estat liberal espanyol. Amb tot, un segle després l’efervescència del valencianisme polític durant la Segona República féu que s’encunyara el terme País Valencià per a superar aquella divisió arbitrària. Del cor del poble valencià sorgí l’esperança de recuperar la unitat política llegada per la Història i precisament llavors es plantejaren les primeres propostes de divisió comarcal, formulades per a administrar de manera més coherent i racional el territori.</p> <p> Les comarques són un factor d’unitat dins de la gran diversitat valenciana. No debades, tenim un país molt heterogeni. Tot i la història que ens uneix i l’existència d’una sèrie de trets comuns que ens particularitzen com a valencians, unes zones són prou diferents de les altres, ja siga en aspectes orogràfics, climatològics, lingüístics, etnogràfics, paisatgístics o de geografia urbana. El fet comarcal, per contra, és molt homogeni en tots els sentits i, en conseqüència, resulta una excel·lent base per a una gestió pública racional i eficient. El franquisme, tanmateix, arrasà amb tota esperança republicana de comarcalització i es dedicà a consolidar i aprofundir el govern centralitzat que havia heretat de l’Espanya borbònica. Com succeïa des de 1833, els governadors civils i les diputacions provincials corresponents exerciren com a mera corretja de transmissió del que es decidia a Madrid.</p> <p> L’adveniment del règim democràtic significà, no obstant, un canvi important amb l’establiment, ja en la dècada de 1980, d’una administració territorial descentralitzada, l’autonòmica, que es fonamentava en l’existència d’uns territoris històrics anteriors. L’antic regne de València, amb l’impuls dels que havien recuperat la noció de país, esdevingué novament un territori unitari autogovernat per la seua pròpia gent. Com sabem, però, l’espenta inicial no fou suficient. La idea de País Valencià fou reemplaçada ràpidament per la de Comunitat Valenciana i el desplegament autonòmic avançà amb un perfil molt baix: la llei de comarcalització prevista per l’Estatut de 1982 no arribà a desenvolupar-se mai, per exemple, i l’herència de les províncies fou assumida plenament. Pensades per a unes altres circumstàncies, les diputacions provincials, amb les notables transferències rebudes de l’Estat, passaren a exercir tasques de suport als municipis, clarament infrafinançats. Al remat, però, exerceixen poques funcions i moltes de les que fan, en el terreny de la cultura o de les infraestructures, se solapen amb les d’altres administracions.</p> <p> Mentre les expectatives de creixement no han cessat, no hi ha hagut excessius problemes: s’ha anat fent per inèrcia. Però, ara que la crisi ha deixat en evidència que moltes coses fallaven, veus autoritzades, com les del geògraf <a href="https://www.academia.edu/5491211/La_division_territorial_valenciana_antecedentes_problemas_y_politica_de_la_Generalitat_Valencian_territorial_division_background_problems_and_Valencian_Governments_policy_">Joan Carles Membrado</a> o el professor de Dret administratiu <a href="http://www.lapaginadefinitiva.com/aboix/">Andrés Boix</a>, reclamen un canvi profund en busca de la racionalització, l’eficàcia i la transparència. Boix, en concret, acaba de publicar l’assaig <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/370"><i>Una nova planta per als valencians</i></a>, en què proposa quatre punts bàsics: a) Una millora de la Generalitat que passaria per l’obtenció d’un finançament autonòmic just, la disseminació territorial de les institucions autonòmiques, la selecció exigent de funcionaris i la contractació de treballadors públics. b) La desaparició de la burocràcia provincial, de manera que les funcions de suport als municipis de les diputacions serien assumides per la Generalitat i s’evitarien duplicitats. c) El reforçament del règim local amb una reforma del finançament municipal que permetria l’aprofundiment de les competències dels ajuntaments. d) La incentivació dels sistemes de gestió comuna entre diversos municipis que oferirien servicis col·lectius a determinades zones.</p> <p> En este darrer àmbit segurament prendrien força els mancomunaments comarcals, ja que les comarques presenten una homogeneïtat forta i solen tindre interessos específics que elles mateixes podrien gestionar. En definitiva, la nova planta proposada per Andrés Boix, perfectament compatible amb l’actual sistema jurídic constitucional, resulta una aportació cabdal per al debat sobre la millora de l’administració pública. En compte d’actuar dins l’encotillament d’unes demarcacions creades per a unes funcions que ja no existeixen, com les províncies, reforça la idea de país, de territori històric que encara uneix els valencians, i s’acomoda a les necessitats reals dels ciutadans, és a dir, la dels servicis que se’ls han d’oferir a nivell municipal i en un àmbit un poc més ampli, d’espectre comarcal o intercomarcal. El concepte de «província», com antigament, destil·la encara un matís nociu per al futur dels valencians. Els de «país» i «comarca», en canvi, van en plena en consonància amb el seu origen etimològic respectiu, vinculat a la terra i la geografia. Les paraules i les coses. </p> http://www.fundacionexe.org/web/article/396 http://www.fundacionexe.org/web/article/396 [Vídeo] L'Horitzó 2015 de la política valenciana </ br><p> El passat dijous 13 de febrer, la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset, va acollir la segona tertúlia del <a href="http://www.tirant.org/horitzo2015">VIII Seminari Debat d’Idees Valencianistes</a>. En aquesta ocasió va ser el portaveu de Compromís a les Corts Valencianes, <strong>Enric Morera</strong> i la diputada <strong>Mireia Mollà </strong>–en substitució de <strong>Mònica Oltra</strong> que va disculpar la seua absència per motius de salut– qui participaren per a explicar la seua visió respecte de l’Horitzó polític de 2015.</p> <p> <iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="253" src="//www.youtube.com/embed/pqJ6Jue64o4" width="450"></iframe></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/395 http://www.fundacionexe.org/web/article/395 [Vídeo] Presentació del #Demos5 </ br><p> El quadern #Demos5 va estar presentat públicament el passat dijous 20 de febrer , a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València en el marc del VIIIé Seminari Debat d’Idees Valencianistes organitzat per l' <a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant lo Blanc.</a></p> <p>  </p> <p> <iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="253" src="//www.youtube.com/embed/zLn4QHDaWMM" width="450"></iframe></p> <p> A Espanya, i particularment al País Valencià, hi ha una extensa experiència en planejament i gestió urbanístics. El sector de la construcció, d’edificació i d’obra civil, ha sigut un dels pilars del creixement econòmic en diferents períodes, especialment al País Valencià. Ara bé, quan la construcció es converteix en una finalitat per si mateixa com a excusa per a especular amb el sòl, el desenvolupament no és sostenible i porta com a conseqüència la misèria econòmica, social i ambiental que vivim. Aquest llibre fa una radiografia d’aquest procés i les seues conseqüències; i acaba amb unes conclusions per a ajudar els valencians a concretar un projecte col·lectiu de futur basat en el treball productiu i no en l’especulació. </p> <p> El quadern és obra de <strong>Josep Lluís Miralles i Garcia</strong>. Doctor enginyer de camins, canals i ports, i exerceix de professor titular d’Urbanística i Ordenació del Territori a la Universitat Politècnica de València. Actualment és director del Departament d’Urbanisme de la UPV. </p> <p> <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/391"><strong>Pots consultar el #demos5 en PDF o adquirir exemplars en paper des d'ací. </strong></a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/394 http://www.fundacionexe.org/web/article/394 Germà Bel presenta a València el llibre "Anatomia d'un desengany" </ br><p> El pròxim dilluns 10 de març, l’ACV Tirant lo Blanc i la Llibreria 3i4 organitzen una presentació del llibre <em>Anatomia d’un desengany</em> amb la presència del seu autor, l'economista Germà Bel. </p> <p>  </p> <p> <img alt="tarjaGERMABEL" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/02/tarjaGERMABEL940.png" style="width: 440px;" /></p> <p> L’acte, que per qüestions d’agenda tindrà un format reduït, tindrà lloc a la pròpia llibreria 3i4 (a l’Octubre CCC – Carrer Sant Ferran 12 de la Ciutat de València ) a partir de les 18:30 hores. L’entrada serà lliure i l’aforament limitat per la qual cosa preguem al públic interessat en participar la màxima puntualitat.</p> <p> <strong>Germà Bel </strong>(Les Cases d’Alcanar, Terres de l’Ebre, 1963) és catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i investigador ICREA-Academia. Diputat del Congrés entre el 2000 i el 2004, va ser portaveu d’Economia i Hisenda del Grup Socialista des del 2001 fins al final de la legislatura. Entre 2004 i el 2006 va ser professor visitant a les universitats de Cornell i Harvard i el 2009 a l’European University Institute de Florència. El curs 2012-2013 ha estat professor visitant a les universitats de Cornell i Pirnceton.</p> <p> La seua investigació se centra en la reforma del sector públic i en l’economia i política de les infraestructures i el transport i dels serveis públics locals. Ha publicat nombrosos articles en revistes científiques i és autor de diversos llibres acadèmics i assajos de divulgació. Amb Espanya, capital de París (2010) es va convertir en referència imprescindible en el debat sobre l’anàlisi econòmica de les infraestructures i polítiques de transport.</p> <p> <strong>El llibre.</strong></p> <p> El suport a la independència a Catalunya ha crescut acceleradament els últims anys. Per què s’ha produït aquest canvi? És només conjuntural o serà definitiu? Per donar resposta a aquestes qüestions, Germà Bel dissecciona en aquest llibre els problemes nuclears de la relació entre Catalunya i Espanya. En particular, la dinàmica del conflicte entre grups, els seus efectes sobre les relacions territorials i les conseqüències que tenen en el funcionament de l’Estat. tots ells, assumptes que es projecten damunt àmbits de la política relacionats amb l’augment del suport a la independència: identitat nacional i sentit de comunitat (llengua i política educativa), raons econòmiques (relacions fiscals amb l’Estat) i oportunitats de futur en un món global (és a dir, infraestructures).</p> <p> ¿Ha deixat una part important dels catalans de considerar la reforma d’Espanya com a opció viable per assolir un encaix acceptable de Catalunya en el marc de l’Estat espanyol? La resposta a aquesta pregunta és la tesi que defensa l’autor, per a qui la percepció d’un menú limitat a dues oposicions -assimilació o secessió- és la raó per la qual cada cop són més els que prefereixen la segona alternativa. Una anàlisi amb les xifres a la mà del canvi de preferències dels catalans, de l’autor d’Espanya, capital París.</p> <p> <a href="http://www.tirant.org/germabel/#more-945">Esdeveniment a Facebook</a></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/393 http://www.fundacionexe.org/web/article/393 Valencià: has de voler-te més Pere Fuset</ br><p> <img alt="" src="/uploads/mocadora_440.jpg" style="width: 440px; height: 293px;" /></p> <p> Hi ha en el panorama polític, social i econòmic valencià un mal que no acostuma a ocupar massa línies de reflexió i que —m'atreviria a dir— és encara pitjor que la corrupció, el balafiament, el dèficit, la baixa qualitat democràtica, la desvertebració... i tot el llarg etcètera de mals de diversa índole i intensitat que patim com a societat.</p> <p> Una tragèdia realimentada per les adés esmentades i que és, al seu torn, una important arrel per a totes: la nostra greu manca d'autoestima col·lectiva.</p> <p> Valencians i valencianes no ens estimem. O si ho preferiu, ens estimem ben poc. Potser, això sí, en determinats moments hem confós l'egolatria amb l'autoestima, i així un cert regionalisme panxacontent l'ha convertit en un atractiu —i efectiu— discurs polític, que, fins a temps ben recents, ha comptat amb la complicitat de bona part de les masses.</p> <p> Així, per posar un cas gràfic, com si es tractara d'una plantilla, en la desapareguda televisió pública valenciana, hem pogut assistir de manera reiterada a la inauguració del "no sé què més gran d'Europa", i hem contemplat embadalits el "no sé què més" que ens convertia en l'enveja dels altres. Ara, després del somni, quan el fum és no més que això, ens adonem que voler-se, estimar-se, era, però, una altra cosa.</p> <p> I això és greu. Molt greu. ¿Quin sentit té lluitar per alguna cosa per la qual penses que no paga la pena fer esforços? ¿Qui dedica el seu temps a tractar de canviar alguna cosa si manté la percepció de ser immutable, inaccessible, i —encara pitjor— indesitjable?</p> <p> S'acostuma a dir que tot allò que no forma part de la solució és part del problema. I en eixe sentit el valencianisme té el repte i l'obligació de ser el motor que redrece la societat valenciana cap a unes coordenades de major prosperitat amb un full de ruta en què l'autoestima col·lectiva ha de ser el punt de partida.</p> <p> ¿Ho ha fet? ¿Ho fa? ¿Ho fem? Permeteu-me que mostre un cert escepticisme. És cert que la radiografia del valencianisme dista ja prou de la caricatura d'aquell moviment minoritari emmirallat en un Nord idíl·lic que contrastava amb la crua realitat valenciana del seu entorn. Però potser encara estem massa lluny del que hauria de fer qui vol ser motor d'un poble. Irradiar autoestima i transmetre confiança en un mateix és imprescindible perquè algun dia mirar-se a l'espill siga alguna cosa més que suportable.</p> <p> Ho apuntava, ja fa uns quants anys, el sociòleg Rafael Castelló. Al caliu de la seua imprescindible <a href="http://www.uv.es/~socant2/elpaiscomargument.pdf">tesi doctoral</a>, entre altres coses, comparava les actituds dels nacionalismes català i valencià. Pel que fa a la confiança en les possibilitats d'un mateix, parlant en termes de societats, els nacionalistes valencians no eren, precisament "la alegría de la huerta".</p> <p> Pareix que mai ens ho hem acabat de creure del tot. Que allò del "Yes, We Can" dels nostres temps, fa poc no valia ni com a eslògan. I potser també per això —i és que, quan passa, s'olora a quilòmetres— bona part de la societat valenciana preferia comprar alegries en altres mercadets populars, malgrat que no foren més que fum de colors.</p> <p> Ara que la casa vella fa tota la pinta d'enfonsar-se, no n'hi haurà prou amb observar com cauen els murs. Caldrà afrontar-ho sense massa rancúnies socials i sumar als discursos crítics —megacrítics, si cal— amples dosis de missatges alternativament positius i engrescadors. Recórrer a allò que es diu comunicació aspiracional, i construir una il·lusió que precisament faça això: encoratjar.</p> <p> Necessitem que la pròxima vegada que el valencianisme mire a la cara de la seua societat li diga de forma nítida i clara: "Has de voler-te més. En tens molts motius". I per a fer-ho, haurem de començar a creure-ho.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/392 http://www.fundacionexe.org/web/article/392 'El darrer cicle immobiliari al País Valencià' #Demos5 Josep Lluís Miralles</ br><p> <img alt="" src="http://www.fundacionexe.org/uploads/demos5_220.jpg" style="margin: 0px 10px 10px 0px; float: left; width: 220px; height: 355px; border-width: 1px; border-style: solid;" /></p> <p> Descarregueu el <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos005.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">llibre en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://riuraueditors.cat/web/cataleg/41-el-darrer-cicle-immobiliari-al-pais-valencia-9788494087721.html">ací</a>.</p> <p> A Espanya, i particularment al País Valencià, hi ha una extensa experiència en planejament i gestió urbanístics. El sector de la construcció, d’edificació i d’obra civil, ha sigut un dels pilars del creixement econòmic en diferents períodes, especialment al País Valencià. Ara bé, quan la construcció es converteix en una finalitat per si mateixa com a excusa per a especular amb el sòl, el desenvolupament no és sostenible i porta com a conseqüència la misèria econòmica, social i ambiental que vivim. Aquest llibre fa una radiografia d’aquest procés i les seues conseqüències; i acaba amb unes conclusions per a ajudar els valencians a concretar un projecte col·lectiu de futur basat en el treball productiu i no en l’especulació.</p> <p> <strong>Josep Lluís Miralles i Garcia</strong> és doctor enginyer de camins, canals i ports, i exerceix de professor titular d’Urbanística i Ordenació del Territori a la Universitat Politècnica de València. Actualment és director del Departament d’Urbanisme de la UPV.</p> <p> A la premsa:<br /> Levante, 11/1/2014. <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/384">"El veneno oculto del ladrillo"</a>.</p> <p> Títol: <em>El darrer cicle immobiliari al País Valencià. O el progrés de la misèria</em><br /> Autor: Josep Lluís Miralles i Garcia.<br /> Fundació Nexe, 2014. 108 pàg.<br /> Demos, 5.<br /> ISBN: 978–84–940877–2–1</p> <p> Descarregueu el <a href="http://www.fundacionexe.org/documents/demos005.pdf" onclick="_gaq.push(['_trackEvent','Download','PDF',this.href]);" target="_blank">llibre en versió pdf</a> o adquiriu-lo en paper <a href="http://riuraueditors.cat/web/cataleg/41-el-darrer-cicle-immobiliari-al-pais-valencia-9788494087721.html">ací</a>.</p> <p>  </p> <p> <iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="253" src="//www.youtube.com/embed/zLn4QHDaWMM" width="450"></iframe></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/391 http://www.fundacionexe.org/web/article/391 Memòria d'Activitats 2013 - Fundació Nexe </ br><p> L'any 2013 ha estat un any de consolidació per al projecte de la Fundació Nexe. Seguint la seua vocació de banc d'idees per al valencianisme durant l'any s'ha continuat amb la presentació dels diversos quaderns #Demos editats amb anterioritat i també  ha vist la llum el #demos4 "Una nova planta per als valencians" obra del professor de Dret Administratiu , Andrés Boix.</p> <p> També ha estat l'any d'estrena d'una nova col·lecció. "Pensar el País Valencià",  que es va obrir amb la publicació del llibre col·lectiu "Nació i identitats" a l'Editorial Afers. Un volum, coordinat per Vicent Flor i amb pròleg de Joan Francesc Mira, que serví de fil conductor per a les Trobades Nexe celebrades al Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València. </p> <p> Durant l'any també s'ha consolidat l'aposta per la reflexió amb el manteniment dels butlletins digitals que contenen els articles d'opinió i altres continguts mostrats al web, i pel valencianisme en xarxa, amb la col·laboració estreta en bona part de les activitats  organitzades per  l'<a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant lo Blanc.</a></p> <p> Des d<a href="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/01/MEMORIA-NEXE-2013.pdf" target="_blank">'ací</a> pots descarregar-te en PDF la memòria d'activitats 2013 de la Fundació Nexe presentada en la Reunió del Patronat del dia 1 de febrer de 2014.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/390 http://www.fundacionexe.org/web/article/390 Presentació del llibre “La banca que necesitamos” a la UJI de Castelló </ br><p> El dimecres 12 de febrer, <strong>Joan Ramon Sanchis</strong> , Catedràtic d’Administració i Direcció d’Empreses de la Universitat de València, presenta en la Universitat Jaume I de Castelló el seu llibre ‘La banca que necesitamos’.</p> <p>  En el moment actual ens trobem que el sistema financer valencià pràcticament ha desaparegut, amb els perjudicis que açò comporta per a particulars i empreses. Aquesta obra ofereix una visió crítica sobre les mesures que s’estan adoptant davant la crisi econòmica i el paper que està desenvolupant la banca. A partir d’aquests antecedents i la seua anàlisi, Sanchis proposa alternatives al model bancari tradicional.</p> <p> L’acte l’organitza l’<a href="http://www.tirant.org"><strong>Associació Cívica Tirant lo Blanc</strong></a> i la Fundació Nexe amb la col·laboració de la Universitat Jaume I (UJI), l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local (IIDL) i el Servei de Publicacions de la Universitat de València.</p> <p> La presentació tindrà lloc en la Sala de Juntes de la Facultat de Ciències Jurídiques i Econòmiques de l’UJI, a les 12 hores, el 12 de febrer, en un acte presentat per <strong>Francesc Xavier Molina</strong>,, Catedràtic d’Organització d’Empreses de l’UJI, director de l’IIDL i coordinador del grup de recerca AERT i on també intervindrà  <strong>Raül Burriel,</strong> membre de l’ACV Tirant lo Blanc i patró de la Fundació Nexe.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/389 http://www.fundacionexe.org/web/article/389 De tant que et vull, et trac un ull! Nathalie Torres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/batallallengua.jpg" style="width: 261px; height: 193px;" /></p> <p> M’agradaria dedicar les següents línies a donar les gràcies als companys d’associació per renovar-nos la confiança. M’agradaria parlar dels projectes que esperem dur a bon port en l’ACV Tirant lo Blanc i la Fundació Nexe els dos anys vinents. M’agradaria, en definitiva, expressar agraïment –d’una banda– i contagiar il·lusió –de l’altra–, però la realitat s’imposa amb tan poca gràcia que no hi ha més remei que fer-hi front i mostrar-la tal com és: estantissa.</p> <p> La introducció ve a compte de l’aprovació en el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) del <i>Diccionari normatiu valencià</i> (DNV). La institució lingüística que creà la Generalitat el 1998 a instàncies del president del Consell, Eduardo Zaplana, acaba de rebre, per via extraoficial, la comunicació de la seua sentència de mort. El botxí <i>in pectore</i>, l’honorable paranyer, considera que fins ací ha arribat la institució lingüística, que el 31 de gener <i>gosà</i> aprovar el treball lexicogràfic: 93.349 entrades que van en contra dels <i>senyals </i>(sic) d’identitat dels valencians –en opinió solvent del conseller de Governació!</p> <p> La història de l’AVL –institució estatutària i, per tant, constitutiva de l’autogovern dels valencians– és, certament, una història lamentable. I ho és des del mateix moment en què fou engendrada, perquè ni tan sols en la gestació de la criatura, la pobra comptà amb l’estima dels progenitors, que la feren aparentment per conveniència, però assistits, realment, per una altra motivació: l’aprofundiment en la dialectalització del valencià; la castellanització absoluta subsegüent i la desaparició total en última instància de la llengua que tant proclamen estimar però que, sorprenentment, no solen parlar quasi mai.</p> <p> En els somnis induïts d’Eduardo Zaplana, l’AVL acabaria amb la batalla de la llengua, per això la llei de creació li atorgava l’autoritat institucional per a decidir què era valencià i què no. Però per damunt de tot, apartava del poble valencià l’ombra allargada i invasora de l’Institut d’Estudis Catalans, materialitzada en l’Institut Interuniversiari de Filologia Valenciana, que quedava, d’aquesta manera, inhabilitat per a exercir oficialment la tasca normativitzadora –on s’ha vist que la universitat tinga res a dir sobre normativa lingüística!</p> <p> Tanmateix, la idea de dotar-la de personalitat jurídica pròpia i d’autonomia orgànica, funcional i pressupostària ha resultat ser una <i>boutade</i>, perquè a punt de fer la majoria d’edat, amb tanta <i>llibertat</i> i tanta <i>independència</i>, els ha eixit el tir per la culata (a pesar de l’avortament perpetrat per Font de Mora en 2004 a raó precisament d’un dictamen sobre el nom de la llengua). I com ha esdevingut amb altres criatures gestades i nascudes al caliu del pensament neo (-liberal, -conservador, -blavero, -nacionalcatòlic...), els acèrrims defensors de les essències pàtries (llegiu Castellano i Bellver) donen per liquidada la tasca acadèmica perquè les posa en perill abocant-les al precipici catalanista –res a veure, en absolut, amb la pronosticada davallada a l’infern del règim que patim des de fa ben bé dues dècades. Els dirigents populars tenen clar que si l’AVL ja no serveix per als seus propòsits, ja no serveix per a res, i no senten el mínim pudor en afirmar que l’equiparació entre valencià i català del DNV és motiu justificat per a fer-la desaparéixer: si «no es capaz de hacer aquello para lo que ha sido creada, pierde su razón de ser», ha manifestat el secretari dels populars valencians en perfecte valencià.</p> <p> Les intrusions i les amenaces a les nostres senyes d’identitat són xarrameca en boca dels populars. L’acadèmia que crearen no ha fet més que afirmar en el <i>Diccionari normatiu valencià</i> el que la romanística ha repetit fins a l’extenuació: que valencià i català són la mateixa llengua. Res que no sabérem ja. Com tampoc no és cap novetat la reedició del fantasma català; només que en aquesta ocasió els hi va la vida. La vertadera innovació seria ignorar per complet tanta barbaritat i començar a parlar, ara sí, de llengua. La pregunta, aleshores, seria: calia un (altre) diccionari valencià tenint com tenim tants –i tan bons– treballs lexicogràfics a l’abast?</p> <p> <span style="font-family: Calibri, sans-serif; font-size: small;">Nathalie Torres Garcia</span><br /> Presidenta de l’ACV Tirant lo Blanc i de la Fundació Nexe</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/388 http://www.fundacionexe.org/web/article/388 No totes les primàries són iguals Carlos Villodres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/primaries.jpg" style="width: 441px; height: 270px;" /></p> <p> «Pense que ha arribat l'hora del teu article sobre les Primàries, temies el moment. Confessa-t'ho: temies.»</p> <p> Clar que temia este moment. Certament el temia, però també ―i curiosament― el necessitava. Després de mesos passant de puntetes per un tema de gran actualitat, com és la utilització de primàries per a triar candidats i candidates, arriba el moment d'escriure sobre el tema, i no és fàcil.</p> <p> Mai he sigut un absolutista de les primàries. La qüestió, trobe, no és si primàries sí o primàries no. La qüestió és primàries <em>com</em>. És a dir, la gran decisió, no és la d'arribar a la conclusió que cal celebrar primàries, sinó que el gran debat gira al voltant de com es dissenya un sistema de primàries que potencie els seus avantatges i es minimitzen els seus desavantatges (que en té). </p> <p> Actualment es parla tant de primàries perquè existeix una demanda clara per a aquest tipus de sistema. Una demanda que s'explica per la creixent personalització de la política. Quan un creixent nombre d'electors vota «persones», més que organitzacions o sigles, és comprensible que també vulga que la tria d'aquestes persones compte amb un major grau d'obertura i participació ciutadana i que no quede en mans d'organitzacions que semblen llunyanes i difícilment interpretables per a la ciutadania. Mentre no s'introduïsca un sistema electoral amb llistes desbloquejades, o fins i tot un sistema electoral mixt, el camí que duu a satisfer esta demanda és ben clar: primàries.</p> <p> Però arribats a este punt que explica per què cada vegada més formacions opten per la realització de primàries, és ineludible deixar clar que no totes les primàries són iguals. Les diferents característiques del sistema de tria de candidats determinen, en bona mesura, no només qui serà el candidat o candidata a un determinat càrrec, sinó que modifica els equilibris de poder en les organitzacions així com l'estructura d'incentius dels càrrecs institucionals a l'hora de treballar (més o menys) al servei de la ciutadania. </p> <p> En aquesta línia quatre politòlegs israelians han publicat recentment un <a href="http://ppq.sagepub.com/content/20/1/37">article</a> sobre la personalització de la política i els seus possibles efectes sobre la distribució del poder polític. Afirmen que el fenomen de la personalització pot o bé impulsar la descentralització d'aquest poder (amb una pluralitat de lideratges), o bé reforçar tendències de centralització i concentració del poder en unes poques mans (amb un únic lideratge). Les primàries es basen en la personalització i, per tant, també poden incidir en qualsevol de les dos direccions.</p> <p> Parlem, per exemple, de les primàries del PSOE valencià. Primàries que es celebren únicament per al cap de llista de les eleccions autonòmiques, i que enfrontaran Ximo Puig, secretari general del partit que fa mesos que està en gira mediàtica contínua, i Toni Gaspar, alcalde d'un municipi de 3.600 habitants que va ser rellevat del seu càrrec de portaveu a la Diputació de València pel mateix Puig en accedir a Blanqueries. Siga Puig el guanyador (que ho serà) o Gaspar (que no ho serà), qui vença tindrà capacitat de conformar un equip a la seua mida, encara amb menys controls i equilibris interns que garantisquen la presència de diferents sensibilitats. La ciutadania l'haurà triat. No debades l'eslògan triat pel precandidat de Morella és «Suma't a l'equip del President». Qui no li done suport no serà part del seu equip, sembla donar a entendre. El clàssic «quien se mueve no sale en la foto», amb revestiment de primàries. Un plebiscit entre l'adhesió o càstig al líder. No cal dir que aquest tipus d'elecció de lideratges no comporta una descentralització del poder polític sinó més aviat al contrari: elimina els àmbits de decisió intermedis, i connecten directament el «líder» amb «l'electorat», generalment d'una manera unidireccional.</p> <p> Curiosament estes primàries tan limitades no han patit els atacs i les crítiques que han tingut altres processos de primàries més ambiciosos, com ara el de Compromís. La tria de «totes les persones candidates» (a llista o capçalera; a europees, locals, estatals o autonòmiques) mitjançant un procediment de primàries introdueix moltes més variables que podrien permetre una descentralització del poder polític. I això vol dir canviar moltes coses. Vol dir canviar la manera en què un membre del partit pot ser càrrec institucional, o fins i tot, canviar la manera en què un càrrec institucional pot continuar sent-ho. Vol dir que la promesa de càrrecs per part de qui ostenta el poder orgànic es difumina, es fa més incerta. Vol dir ―esperem― que la tria de candidats es basa més en el treball i la tasca duts a terme que en l'adhesió o no a un determinat sector orgànic.</p> <p> No tot és positiu, és clar. Els càrrecs institucionals existents (<em>incumbents</em>, en anglès) tenen més probabilitat de ser triats per la seua visibilitat, i pot arribar a ser més complicat conformar una candidatura amb una determinada combinació de perfils, etc. </p> <p> En el disseny d'un sistema tan ambiciós, en la cerca d'un equilibri que potencie els seus efectes positius minimitzant els seus desavantatges dins d'una estructura complexa com la de Compromís, el que hauria sigut estrany és que no hi haguera hagut debat o divergències. I seria estrany que de cara al reglament definitiu no n'hi haguera de noves. Quan es propugna un sistema de descentralització i distribució del poder, és lògic i saludable que entren en joc postures i matisos diferents. L'acceptació incondicional a una negociació limitada no és ni saludable ni possible allà on existeix una pluralitat de sensibilitats. </p> <p> A banda de les bondats del debat i la deliberació per a una decisió tan important cal tindre en compte que les diferents postures dels actors implicats en el disseny del sistema de primàries de Compromís es basen en previsions de comportaments encara incerts. Simplificant-ho molt: aquells que dibuixen un escenari de poca participació «ciutadana» i amb un vot concentrat per partits, preveuen un gran pes del Bloc, com a formació majoritària. Aquells que preveuen un èxit de participació ciutadana i un vot més transversal i dividit de la militància, dibuixen un escenari més equilibrat. Tampoc queden a banda qüestions com les preferències pel futur model organitzatiu de la coalició, que poden discórrer entre qui defensa una major integració (i per tant, no veu amb bons ulls un reforçament dels partits com a àmbits de decisió) i qui propugna, simplement, mecanismes de coordinació entre els partits integrants (i que per tant vol garanties no només de presència sinó de decisió i tria de les persones per part de les diferents organitzacions). Amb escenaris incerts i altres debats, les variables es multipliquen i l'acord es fa més complex. </p> <p> Més enllà dels matisos, previsions, i model organitzatiu, al remat, el que està clar és que quan parlem primàries no totes són iguals ni tenen els mateixos efectes. I posats a triar, personalment preferisc aquell sistema que premie l'esforç, distribuïsca el poder i oriente els nostres representants cap a la ciutadania, i no aquell que fomente l'adhesió —o no— a un líder orgànic consolidat com a únic àmbit de participació per molt senzill que siga el seu disseny i per moltes pàgines a la premsa que s'estalvien. Ho sent PSOE, però per a eixe viatge, no calen primàries.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/387 http://www.fundacionexe.org/web/article/387 Assemblea General del Tirant lo Blanc i reunió del Patronat de la Fundació Nexe </ br><p style="text-align: center;"> <img alt="" src="https://scontent-b-ams.xx.fbcdn.net/hphotos-frc3/t1/1609878_646773662051223_166358944_n.jpg" style="width: 400px; height: 300px;" /></p> <p>  </p> <p> El nou Consell Nacional de l'<a href="http://www.tirant.org">ACV Tirant lo Blanc </a> i la memòria de gestió de l'any 2013 han estat aprovats per la unanimitat dels socis assistents a l'Assemblea General Ordinària  els quan van felicitar l'entitat per un any en què s'han registrat més d'una vintena d'altes de nous socis i s'han consolidat diversos projectes de l'entitat.</p> <p> Al nou Consell Nacional continuen com a Presidenta i Secretari General, <strong>Nathalie Torres</strong> i <strong>Ferran Puchades</strong>, respectivament, i s'incorpora com  a tresorer <strong>Vicent Guillamón</strong>, en substitució d'<strong>Elies Seguí</strong> que continuarà com a vocal del Consell Nacional assumint nous projectes de l'entitat. Junt a ells també formen part com a vocals, <strong>Clara Ferrando</strong>, <strong>Gonçal Grau</strong>, <strong>Carlos Villodres</strong>, <strong>Maria Josep Amigó</strong>, <strong>Jaume Ortolà</strong>, <strong>Vicent Flor</strong> i <strong>Natxo Costa</strong>.</p> <p> L'objectiu per als pròxims dos anys és continuar treballant pel valencianisme en xarxa  mitjançant la col·laboració amb altres entitats del valencianisme, contribuint a la formació i a la generació de debats en la societat valenciana.</p> <p> Per la vesprada, després d'un dinar de germanor, s'ha celebrat també la reunió del patronat  de la <a href="http://www.fundacionexe.org" target="_blank"><strong>Fundació Nexe</strong></a>, de la qual l'ACV Tirant lo Blanc n'és membre com a entitat promotora, i on s'ha aprovat el pla d'actuació per a l'any 2014. Un pla d'actuació que inclou la publicació de nous quaderns #Demos i  un segon volum de la col·lecció Pensar el País Valencià per a la pròxima primavera.</p> <p> La Fundació Nexe està estudiant, a més  amés, nous i ambiciosos projectes en coherència amb la seua vocació de banc d'idees per al valencianisme.</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/386 http://www.fundacionexe.org/web/article/386 El VIII Seminari Debat d'Idees Valencianistes analitzarà l'Horitzó 2015 </ br><p style="text-align: center;"> <a href="http://www.tirant.org/horitzo2015"><img alt="Seminari Debat d'Idees Valencianistes" src="http://www.tirant.org/wp-content/uploads/2014/01/semin2014_940x351.png" style="width: 400px; height: 150px;" /></a></p> <p> L'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc ha presentat el programa de la VIIIa edició del Seminari Debat d'Idees Valencianistes que enguany dedicarà a analitzar l’escenari electoral del 2015 i els possibles canvis polítics, socials i econòmics que se’n deriven. Aquest serà l’eix per a les tertúlies que novament esdevindran un diàleg obert entre els ponents i el públic participant i que comptaran amb un total de 10 ponents.</p> <p> Des del dimarts 11 de febrer i fins al dijous 27, seran sis les sessions que cada dimarts i dijous tindran lloc a les 19 hores a diversos espais del Col·legi Major Rector Peset de la Universitat de València.</p> <p> El Seminari està organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc amb el suport de la Fundació Nexe, el Bloc d’Estudiants Agermanats i Germania-Gent Amiga del BEA i es farà extensiu a les xarxes socials amb l'etiqueta #SeminariTLB.</p> <p> Entre la programació destaquen la tertúlia que tindrà lloc el dijous 13 de febrer amb els portaveus de Compromís, Enric Morera i Mònica Oltra per abordar l'horitzó polític del 2015, la del dimarts 18 amb el membre del Consell d'Administració de RTVV Rafael Xambó i el periodista Julià Alvaro sobre un futur possible per a RTVV, o la del dijous 20 que servirà de presentació del quadern #Demos5, obra del professor de la UPV, Josep Lluís Miralles, a propòsit de la bombolla immobiliària al País Valencià.</p> <p> El programa es completa amb una xarrada sobre les propostes de reforma institucional contingudes al quadern #Demos4 obra del professor de Dret Administratiu de la Universitat de València, Andrés Boix; una xarrada sobre les aspiracions del valencianisme a càrrec de l'historiador i blogaire Vicent Baydal; i una tertúlia amb Josep Escribano i Josep Meseguer-Carbó, presidents del Tempir d'Elx i Maestrat Viu respectivament, a propòsit de com es viu el valencianisme al Nord i Sud del País.</p> <p> L'assistència al seminari està oberta a tots els públics prèvia inscripció gratuïta a la pàgina web de l'entitat www.tirant.org i les places són limitades per l'aforament.</p> <p> <strong>Més informació: <a href="http://www.tirant.org/horitzo2015/">http://www.tirant.org/horitzo2015/</a></strong></p> http://www.fundacionexe.org/web/article/385 http://www.fundacionexe.org/web/article/385 El veneno oculto de la cosecha del ladrillo </ br><p> Ésta es la historia de una cosecha que iba cargada de veneno al ser sembrada en la tierra y cuyos efectos tóxicos —invisibles cuando la collita salía reluciente al mercado y los compradores se embelesaban incluso con el rebuig— siguen contaminando hasta el último quarteró del gran bancal donde maduró.</p> <p> Es la historia del estallido de la burbuja inmobiliaria en el territorio valenciano y sus perniciosas consecuencias en distintos frentes. Es, en fin, la radiografía de una tormenta económica incubada entre 1997 y 2007 —el tercer ciclo expansivo después de los periodos de bonanza de 1959-72 y 1985-90— que ha desembocado en una desertificación productiva en el ámbito económico, la práctica desaparición del entramado financiero público valenciano, un incremento desbocado del paro, un individualismo suicida entronizado como rey de los valores sociales, la degradación y cuasi agotamiento del patrimonio paisajístico litoral valenciano (con amenazas para el turismo), la bancarrota de la Administración —con el mismísimo autogobierno en la picota por una deuda financiera que supera los 30.000 millones de euros— y el contagio viral de la corrupción en el ámbito local y autonómico.</p> <p> Más pobres durante el «boom». El análisis, que editará en breve la Fundació Nexe —el <em>think tank</em> del valencianismo—, ha sido escrito por el profesor Josep Lluís Miralles Garcia, doctor ingeniero de Caminos, Canales y Puertos que dirige el departamento de Urbanismo de la Universitat Politècnica de València. Bajo el título <em>El darrer cicle immobiliari al País Valencià. O el progrés de la misèria</em>, el estudio de 90 páginas deslumbra con una profusión de datos entre los que sorprende uno: en los años del boom, el PIB valenciano per cápita bajó respecto a la media de España.</p> <p> Entre 1997 y 2007, hubo unos primeros años en los que se mantuvo en torno al 96 % de la media española, pero luego se hundió hasta el 90 % en 2007. «Es decir, el boom inmobiliario no ha traído más riqueza (...). Nos hemos empobrecido respecto a España durante el periodo de la explosión inmobiliaria», subraya el profesor Miralles. «Al centrarse en el sector de la construcción, muchas partes de la industria y de otros sectores desaparecieron. No porque estuvieran en crisis, sino porque se pasaban a un sector inmobiliario que ofrecía mejores resultados inmediatos. El problema es que el rendimiento no lo daba construir viviendas, sino especular: comprar y vender suelo con una expectativa de ganar más en la siguiente operación mientras la burbuja se iba hinchando. Y así sobrevino el crack», sintetiza Josep Lluís Miralles. Y ello se tradujo en más paro que la media española tras el pinchazo.</p> <p> Un parque de casas desbocado. La desfeta del ladrillo se sintió especialmente en la Comunitat Valenciana, una terra mítica para la construcción. Según los datos del estudio, aunque la población valenciana no llega al 11 % del conjunto del Estado, los permisos de construcción constituyeron el 14 % de España y las viviendas finalizadas alcanzaron el 16,65 %. El resultado es asombroso cuando se compara el número de viviendas por cada mil habitantes que tiene la Comunitat Valenciana con el parque inmobiliario de Europa. Mientras que el Reino Unido tiene 443 viviendas por cada millar de habitantes, Alemania posee 490 casas, Francia cuenta con 509 techos y Holanda tiene 431 viviendas, España congrega 544 y la Comunitat Valenciana ha llegado a las 628 viviendas por cada mil habitantes. Entre el 38 y el 41 % de estos hogares no son principales, sino segundas residencias</p> <p> De 500 €/m2 a 1.700 en 10 años. En el casino en el que todos ganaban, el peso del sector de la construcción llegó a representar el 11,2 % del PIB valenciano en 2006, cuando la media europea ronda el 6 %. Entonces, los precios se dispararon. En España alcanzó los 2.100 euros por metro cuadrado en 2007. En la Comunitat Valenciana, donde en 1997 se vendían los pisos a 500 euros el metro cuadrado, el máximo fue de 1.700 euros por metro en 2006. De una forma más gráfica: si en 1997 hacían falta 3,4 años de una renta laboral media para pagar una vivienda de valor medio, en 2007 se llegó a 6,8 años de salario íntegro medio para un piso normal. Cada año, como desglosa el estudio de la Fundació Nexe, el ritmo de encarecimiento era del 11,77 %. Y la ruleta seguía girando.</p> <p> Es cierto que los precios han caído. Pero no lo suficiente. «El precio de la vivienda —afirma el profesor Miralles— habría de bajar aproximadamente un 50 % desde su máximo. Hasta ahora ha descendido un 35 %; por tanto, aún no se ha llegado al fondo de la caída del precio de la vivienda», que en su opinión se situaría en «unos 800 euros por metro cuadrado». Un piso libre de 100 metros cuadrados se habría de vender por 80.000 euros de media.</p> <p> Hasta 75.000 millones parados. Esa senda bajista pueden marcarla los compradores a tenor de la amplia oferta inmobiliaria. Porque ése ha sido otro efecto del estallido de la burbuja: el exceso de patrimonio y los activos tóxicos que, como una metástasis, han inundado las poblaciones valencianas y los balances de empresas y entidades financieras. Según los cálculos del profesor de la Universitat Politècnica, cuando estalló la crisis en 2007 el exceso de viviendas en la Comunitat Valenciana se movía entre 405.000 y 471.000 casas de más. «Eso supone, en valor nominal o euros de cada año, un total de 54.933,6 a 74.875,4 millones de euros que han salido del sistema y no circulan», agrega el informe.</p> <p> ¿Y ahora qué? «Si a partir del año 2008, último año de exceso, no se empezara la construcción de ninguna vivienda, harían falta entre 15 y 21 años en el País Valencià para absorber el exceso, y entre 11 y 17 en España», aunque «también es posible que algunas de las viviendas edificadas no se vendan nunca», augura este experto en la sostenibilidad económica, social y ambiental del desarrollo urbano.</p> <p> Sin cajas, con 77.000 desahucios. El frenazo del mercado de la compraventa de pisos ha provocado otros fluidos de veneno. Desde los activos tóxicos que inundaron el patio trasero de cajas de ahorros —«una consecuencia directa de esta situación ha sido la quiebra y la desaparición de la banca pública valenciana, es decir de las cajas valencianas: Bancaja con el Banco de Valencia, la CAM y otras menores como las cajas rurales», dice Miralles— hasta el drama social de los desahucios. Entre 2007 y el tercer trimestre de 2012, en la Comunitat Valenciana hubo 77.435 ejecuciones hipotecarias, casi una quinta parte de las registradas en toda España . «Puede que esta sea una de las consecuencias más dramática, amargas, injustas y crueles de la crisis y de la especulación inmobiliaria», subraya el estudio.</p> <p> Un paisaje con triple herida. El paisaje ha sido una víctima colateral del progreso de la miseria forjado a base de paletazos de yeso y oscuros pelotazos. Tres procesos han incidido de forma grave: el urban sprawl —la dispersión urbana hacia las periferias de las poblaciones—, la apabullante edificación realmente ejecutada y, tal vez lo más desolador, la urbanización de sectores que finalmente no se han edificado y que quedan como cadáveres de la matanza económica. «Las transformaciones urbanas más grandes se han producido en las zonas prelitorales de Castelló y Valencia y en la zona litoral de Alicante, mientras que las transformaciones en el interior son mucho menores»», precisa el profesor.</p> <p> Administración pobre y corrupta. La Administración también sale tocada de la resaca. Por un lado está la quiebra económica. Por otro, «la quiebra de la Administración como organización», una tesis avalada por «la larga lista de casos de corrupción». Urgen reformas, alerta el profesor Miralles. De lo contrario, pronto o tarde, los llauradors especializados en esta tierra sin frutos empezarán a afemar el bancal para sembrar otra cosecha de especulación.</p> <p> Paco Cerdà</p> http://www.fundacionexe.org/web/article/384 http://www.fundacionexe.org/web/article/384 Europees 2014: entre l’avortament i Catalunya Carlos Villodres</ br><p> <img alt="" src="/uploads/parlament-europeu.jpg" style="width: 440px; height: 315px;" /></p> <p> Després d’un 2012 i un 2013 sense eleccions, els valencians tornarem a ser cridats a les urnes en este nou any que comença. I ho farem conjuntament amb la resta de ciutadans d’arreu d’Europa per a triar els 751 membres de l’Europarlament.</p> <p> Tot i els esforços de la Unió Europea de vendre la dimensió europea de les eleccions, el que és ben cert és que la contesa electoral continua dirimint-se en l’arena estatal o regional; predominen les dinàmiques internes de cada sistema polític i amb les característiques bàsiques de les eleccions de segon ordre. És a dir, eleccions amb una alta abstenció i temes de campanya aliens a la institució elegible.</p> <p> La baixa participació en estes eleccions és un factor que condiciona les estratègies dels diferents partits. Per a aconseguir uns bons resultats amb una participació baixa és fonamental la mobilització dels votants més fidels, abans que la conquesta de les fronteres entre espais ideològics.</p> <p> En este sentit s’entenen alguns moviments polítics com l’ofensiva retrògrada del Partit Popular, amb la criminalització de la protesta social o l’eliminació del dret a decidir de les dones sobre el seu propi cos, tornant a una legislació més a prop dels postulats tardofranquistes que dels països més avançats d’Europa.</p> <p> Si en novembre del 2011 Mariano Rajoy va conquerir la Moncloa amb la bandera de la recuperació econòmica, el 2014 no té massa resultats tangibles per a construir un relat d’èxit. Per això la campanya a les europees no pot girar al voltant del <i>issue</i> de la gestió econòmica i ha de centrar-se a mobilitzar l’electorat més dur i tradicional del Partit Popular.</p> <p> <img alt="" src="/uploads/grafica_europees2014.png" style="width: 440px; height: 262px;" /></p> <p> <span style="font-size:11px;">Gràfica 1. Participació declarada en les eleccions europees del 2009 i les eleccions generals del 2011 per espais d’autoubicació ideològica (línies); i grau de rellevància política personal en el tema de l’avortament (barres). En la variable de rellevància de l’avortament l’encreuament amb l’escala d’esquerra a dreta no fa referència a una d’1 a 10 sinó de 0 a 10. Font: estudis 2807, 2860 i 2920 del CIS.</span></p> <p> Com es pot apreciar en la gràfica, la diferència entre la participació en les eleccions europees respecte a les generals és major en els segments de centre i d’esquerra que en els sectors de la dreta. Són precisament estos segments de la dreta espanyola els que, a banda de ser els més participatius en les eleccions europees, consideren que l’avortament és un tema de màxima importància. I cap a ells va orientada la política del Partit Popular.</p> <p> Això no vol dir que la reforma de la llei de l’avortament siga únicament electoralista i no forme part d’un programa ideològic. El que vol dir és que aquesta reforma no va en contra dels interessos electorals del Partit Popular a curt termini, tot i que les <a href="http://www.elmundo.es/espana/2014/01/03/52c659af268e3e382d8b456b.html">enquestes</a> semblen apuntar el contrari. Si el segment de votants del PP que dóna suport a la proposta de Gallardón és el que té més possibilitats de mobilitzar-se de cara a les eleccions europees, l’estratègia és clara: anar directament al vot més fàcilment mobilitzable i que només pot triar entre votar el PP o quedar-se a casa. De cara al 2015, quan el PP haja d’eixamplar la seua base electoral per mantindre el govern, tornarem a veure un Partit Popular centrat en l’eix ideològic venent els seus «èxits» econòmics.</p> <p> Per això no és d’estranyar que siguen precisament els líders autonòmics del PP els que manifesten el seu rebuig a la reforma de Gallardón. Ells només tenen un horitzó: 2015. A excepció d'Alberto Fabra, que sorpenentment ha <a href="http://www.eldiario.es/politica/PP-enfrenta-primer-interno-aborto_0_215578570.html">defensat</a> la llei contra les crítiques d'altres barons populars.</p> <p> Però deixem el Partit Popular i acostem-nos a l’estratègia del valencianisme de cara a les eleccions europees. ¿Què farà Compromís? Esta és la pregunta que molts s’estan fent hui, fent referència a quina coalició electoral serà la que triaran per a concórrer a les europees. I és que Compromís ha tingut diverses opcions al llarg d’estos mesos de negociació que van des de sumar-se a una candidatura de l’Aliança Lliure Europea, amb Esquerra i BNG com a principals forces; fins a apostar per una altra opció menys centrada en l’eix identitari i amb la possible presència d’Equo.</p> <p> Ací trobem novament els dos elements que ja hem descrit: la necessitat de mobilitzar <a href="http://blog.carlosvillodres.com/2012/07/%C2%BFnecesita-moderarse-compromis/">l’electorat més fidel</a> de la cooperativa política, però sense perdre de vista l’estratègia de cara a les eleccions locals i autonòmiques de 2015.</p> <p> En altres paraules: la formació valencianista ha d’aconseguir l’equilibri entre una opció atractiva per a portar a les urnes als segments enquadrats en l’esquerra amb un predomini de sentiment valencià, que, al mateix temps, no esdevinga una opció que «espante» l’electorat de centre-esquerra i amb una identitat dual (<i>tant valencià com espanyol</i>), que serà clau de cara al 2015 (com ara el nostre amic <a href="http://www.fundacionexe.org/web/article/350">Juan, que dubta entre Compromís i UPyD</a>!).</p> <p> Davant de l’electorat potencial de Compromís, una campanya europea amb companys de viatge centrats a defendre la independència de Catalunya pot ser un argument definitiu per a decantar-se per altres opcions. Això amb la inestimable ajuda de la maquinària comunicativa del Partit Popular –i el PSOE– que no desaprofitarien una oportunitat semblant.</p> <p> Per altra banda, sense un marcat discurs valencianista i de defensa de l’autogovern no podrà mobilitzar l’electorat clau per a aconseguir uns bons resultats en les europees. Els intents d’Equo per encapçalar una possible coalició amb Compromís i altres forces van, fins i tot, contra els propis interessos del partit verd d’aconseguir uns bons resultats perquè difícilment podran mobilitzar l’electorat del principal actiu polític de la coalició: Compromís.</p> <p> I en mig d’este equilibri tan complex trobem algunes variables que poden suposar l’èxit o el fracàs de Compromís el 2014 i que només depenen de la voluntat i l’habilitat política dels seus dirigents. Em referisc, per exemple, a la forma de tria dels seus candidats, que hauria d’anar en la línia del que ha defensat la coalició de manera pública i que, sense anar més lluny, està sent aplicada amb èxit pels <a href="http://greenprimary.europeangreens